divendres, 21 de desembre del 2012

Ja hem tocat el cul al tigre.


Fa molts anys, a la província de Sichuan, a la falda de la muntanya sagrada de l’Emeishan, hi havia un poblat petit en què, quan arribava la primavera els nens, sortien cada matí en grup per anar a banyar-se al riuet que baixava de la muntanya i que anava a portar l’aigua al poderós Yang-tse que venia del proper Tibet. 

Un bon dia, quan anaven contents a buscar el caminet del bosc de bambús que portava cap al riu, el noi que anava davant es va parar en sec. Al mig del camí, uns quants metres més enllà, hi havia un tigre, assegut a terra i d’esquena. No els havia vist. Van callar tots, van girar cua i en silenci van tornar cap a casa. L’endemà  hi van tornar, i el tigre seguia allà.

Al cap d’uns dies, i veient que el tigre només movia el cap i remugava una mica, els dos nois més decidits de la colla van pensar que com deien els seus pares a vegades cal tocar el cul al tigre, preparats per fugir corrents. Així ho van pensar. Un aniria per la dreta i l’altre per l’esquerra, i sense fer soroll s’atansarien per darrere del tigre i al mateix moment els dos li clavarien un clatellot a cada natja. Així ho van fer. El tigre, sorprès i sense saber si l’atacaven per la dreta o per l’esquerra va llençar un bramul aterridor, es va posar dret i girant el cap enrere va obrir amenaçador l’enorme boca cap a on hi havia tots els nois amagats.

Primer va ser una veu, tot seguit moltes. Un crit  EL TIGRE NO TÉ DENTS, una cridòria ensordidora, alguns van començar a tirar-li pedres i a burxar-lo amb canyes de bambú. Atabalat, el tigre sense entendre res, i mantenint la dignitat de rei de la selva es va anar allunyant i bramulant amenaçador fins que va desaparèixer del tot.

Després es va saber. Un dels dos atrevits sabia molta història i l’altre força economia.

El primer sabia que l’eina que havien fet servir per derrotar el seu poble el 1640, i el 1714 i també l’any 1939, ara era inútil. L’altre sabia que els que pagaven les armes i els soldats, s’havien arruïnat malgastant els pocs diners en alegries absurdes i havien anat a demanar-ne nord enllà, on la gent potser no és més feliç, però sí més seriosa. I aquesta gent els va dir que els deixaven diners amb la condició que oblidessin una vegada per sempre el seu mal costum de resoldre els problemes amb les armes.

Ara ja ho sabem. El tigre no té dents. Però calia tocar-li el cul.

Gràcies Artur, gràcies Oriol per haver gosat fer-ho.

21 de desembre de 2012.

dimecres, 19 de desembre del 2012

L’actor ignorat.


Aquests dies hi ha molta polseguera. Moltes tertúlies plenes de tertulians, amb certificats de bon criteri perfectament descriptibles. Però cridaners i plenament convençuts de la racionalitat innegable de les seves idees, quan allò que més mostren és la càrrega de prejudicis que tots duem a sobre. És possible que alguns tinguin més raons que altres, perquè es fa molt difícil  destriar la petita veritat que aporta.

Voldria fer notar un parell de detalls. Cadascun d’ells parla des del seu camp de batalla i dóna importància total a allò que inconscientment -si més no sense racionalitzar-ho plenament- creu que és el motor de la història, motor decisiu i sempre únic.

Uns creuen que és el poder en mans del polítics.  I parlaran de partits i de pactes. I de líders de partits. I explicaran les seves lluites internes, discrepàncies o enteses. Afirmen aquests que és únicament un problema polític.

Altres diran que el poder econòmic i qui el té, és el factor decisiu. Que tota la resta, no és més que marejar la perdiu. Que l’únic que mou els homes és el diner, i que qui té domini sobre el diner, té les claus de la història.

Acceptant que tots aquest mons cal tenir-los en compte, trobo a faltar en la gran majoria de les informacions, anàlisis o tertúlies la referència a  un  actor tan important com ignorat. El poble.

A uns els fa por que els titllin d’ingenus si en parlen com d’un actor principal. La majoria no creu que existeixi cap concepte històric que respongui a aquesta paraula i en tot cas si existeix no és rellevant per a la història. De fet els historiadors tendeixen a evitar citar-lo. La història l’han fet a tot estirar els 100.000 o 200.000 individus, el nom dels quals figura als llibres.

Però. El poble existeix. I cada vegada amb major intensitat, opina. Ja ho va fer a les revolucions francesa i americana a finals del segle XVIII. I a la russa, al segle passat. I sobretot ho ha fet, molt recentment al món àrab. Els temps i les circumstàncies són molt diferents, potser incomparables, però hi ha un detall igual a tots els casos. Els que dominaven no podien pensar que fos possible. El poble no existeix, creien.

I ara preguntem-nos: existeix el poble català?

Segons quina sigui la resposta creurem -més proper o més llunyà- el final del viatge.

18 de desembre de 2012.