Acceptant sense cap recel, que un milió de catalans són iguals que un milió d’espanyols, que la proporció d’intel•ligents o gamarussos, d’honestos o aprofitats, de treballadors o de vividors en un o altre conjunt de ciutadans és molt similar. Acceptant encara amb seguretat que les coincidències genètiques són més que notables, sabent que des d’Hu bei o des d’Arkansas ens veuen exactament iguals, no hi ha cap dubte que vistos de prop apareixen discrepàncies a l’hora d’encarar la realitat més propera entre un i altre col•lectiu. Tot i que potser sigui veritat que la visió que tenim a Catalunya del ciutadà espanyol sigui exageradament decantada cap a la versió madrilenya, tot i sabent que “namés” (només, dit per la Camacho) representa aproximadament el 12% del conjunt.
Per exemple. La percepció del franquisme entre el catalans és molt negativa. Es pot afirmar que al voltant del 85 % assumeixen que no va tenir cap valor positiu, que va ser nefast per la totalitat del país, i que no només va ser una dictadura criminal, sinó que la totalitat de les idees que defensava eren inacceptables. En canvi sembla que la percepció que de la dictadura franquista es té a Espanya és notablement diferent. Els que la condemnen radicalment no sembla que arribin al 50% i encara entre aquests, condemnen més les formes dictatorials que la totalitat de les idees.
Aparentment un 50% accepta i aplaudeix l’obra de la dictadura encara que posi alguna tímida objecció a les formes, que en molts casos justifica.
Per exemple. La reminiscència, per llunyana i feble que sigui, d’haver estat un imperi. A les ciutats que han sigut capitals d’un gran imperi n’hi queda sempre un record mai oblidat. Queda un sentiment d’injustícia històrica entre els seus ciutadans, i sobretot hi queda un record d’Estat -institucions, funcionaris…- que necessita vitalment manifestar-se com pugui. No importa que sigui sobre dimensionat ni notablement arcaic ni ineficient, ha de seguir existint, i per no morir no té més remei que créixer i no parar. (Un cas notable de reminiscència imperial, el tenim ara a Moscou, on l’home que ha assumit el paper de recordar-ho als seus conciutadans és aclamat: Putin)
Ni a Barcelona ni a Catalunya, de tot això no n’hi ha ni rastre. Ni Catalunya ha estat un imperi ni Barcelona la seva capital. Ni ho enyorem, ni ho entenem. Però existeix i marca, i de quina manera, els ciutadans de Madrid, els funcionaris alts, mitjos i baixos, i sobretot tota la seva classe dirigent, política, econòmica, religiosa i desgraciadament també cultural. De dretes i d’esquerres. Els marca tant que els dificulta, gairebé els impossibilita -i alguns s’hi esforcen- a entendre una realitat diferent.
Marca més la nostàlgia d’un imperi perdut en la llunyania del temps i del que no en queda cap rastre del poder que tenia, que una pèrdua recent de la que encara queda un regust a la boca i una esperança de retorn. Londres encara té la City, i Moscou la Sibèria. A Madrid no li queda res.
I a sobre Barcelona li fa ombra. I Catalunya se’n vol anar. Els polítics de Madrid estan desconcertats. No se’ls acut res més que ignorar, menysprear i amenaçar. Alguns pensen que han de fer una proposta, una oferta, però tots saben que no en poden fer cap sense contradir-se a si mateixos ni sense irritar profundament els seus conciutadans. També pensen -i crec que amb raó- que sigui quina sigui la proposta els catalans la rebutjaran.
Aquesta història només té dos finals possibles. O la independència de Catalunya o l’aniquilació de la catalanitat. Que és el mateix que dir la desaparició definitiva de Catalunya. Però...
Reges volant
Leges mutant.
Populi manent... Dixit. 26 de juny de 2014.
diumenge, 29 de juny del 2014
dimecres, 11 de juny del 2014
Oportunitat històrica.
Els pobles que no saben aprofitar les oportunitats que se’ls presenten en safata de plata per fer un pas significatiu en la direcció que la Història condueix a la humanitat perden una gran ocasió per avançar cap a la modernitat.
Si fem talls retrospectius de cinquanta en cinquanta anys posem dels últims tres segles i comptem el nombre de monarquies de cada moment, veurem sense el més petit dubte quin és el sentit de la Història en allò que fa referència al dilema Monarquia-República.
A partir del segle divuit va començar allò que anomenem modernitat i certament no tot van ser millores ni igualment repartides, però ningú dubta que la línia nítidament dibuixada és allò que anomenem progrés, i tampoc ningú posa en dubte que aquesta línia va paral•lela a la de països que passen de monarquia a república. Amb tots els alts i baixos que vulgueu, amb algunes anades i tornades, però la modernitat té un sentit històric evident.
Europa pot semblar que té algunes excepcions, que tot i conservar les seves monarquies, són del més modern del món. És veritat. Sense entrar a analitzar en particular a cadascuna, podem afirmar que totes les monarquies nòrdiques van fer front als atacs del nazisme i van ajudar els seus pobles a sobreviure. Aquelles monarquies europees que en algun moment del segle vint van donar suport a qualsevol dictadura militar o feixista, han desaparegut definitivament. Excepte l’espanyola.
Tots els arguments a favor de la monarquia em semblen o bé arcaics o bé interessats. El millor de tots és que no fa nosa. Déu n’hi do.
Diuen: el rei reina però no governa. No pot prendre decisions. No té responsabilitats.
Llavors que coi fa. Per a què el necessitem?
El president de la república italiana senyor Napolitano durant les crisis recents ha pres grans decisions; fer marxar Berlusconi, nomenar un cap de govern de transició, obligar moralment els partits a posar-se d’acord, etc., doncs bé, cap d’aquestes coses les podria haver fet el rei d’Espanya.
(Suposant que ho hagués sabut fer).
Resulta evident que és necessari un cap d’estat amb responsabilitat, que pugui prendre decisions importants i que si s’equivoca pugui ser apartat del seu càrrec.
Mantenir un càrrec, una institució -encara que el titular ho faci bé- de tan baixa rendibilitat sempre serà car. Si només costés un euro, seria un euro mal aprofitat. Jo, evidentment preferia la república el 1975 i la prefereixo ara sigui qui sigui el president. Un president elegit sempre té data de caducitat.
L’únic dubte que tinc és de si això realment m’interessa.
Si fem talls retrospectius de cinquanta en cinquanta anys posem dels últims tres segles i comptem el nombre de monarquies de cada moment, veurem sense el més petit dubte quin és el sentit de la Història en allò que fa referència al dilema Monarquia-República.
A partir del segle divuit va començar allò que anomenem modernitat i certament no tot van ser millores ni igualment repartides, però ningú dubta que la línia nítidament dibuixada és allò que anomenem progrés, i tampoc ningú posa en dubte que aquesta línia va paral•lela a la de països que passen de monarquia a república. Amb tots els alts i baixos que vulgueu, amb algunes anades i tornades, però la modernitat té un sentit històric evident.
Europa pot semblar que té algunes excepcions, que tot i conservar les seves monarquies, són del més modern del món. És veritat. Sense entrar a analitzar en particular a cadascuna, podem afirmar que totes les monarquies nòrdiques van fer front als atacs del nazisme i van ajudar els seus pobles a sobreviure. Aquelles monarquies europees que en algun moment del segle vint van donar suport a qualsevol dictadura militar o feixista, han desaparegut definitivament. Excepte l’espanyola.
Tots els arguments a favor de la monarquia em semblen o bé arcaics o bé interessats. El millor de tots és que no fa nosa. Déu n’hi do.
Diuen: el rei reina però no governa. No pot prendre decisions. No té responsabilitats.
Llavors que coi fa. Per a què el necessitem?
El president de la república italiana senyor Napolitano durant les crisis recents ha pres grans decisions; fer marxar Berlusconi, nomenar un cap de govern de transició, obligar moralment els partits a posar-se d’acord, etc., doncs bé, cap d’aquestes coses les podria haver fet el rei d’Espanya.
(Suposant que ho hagués sabut fer).
Resulta evident que és necessari un cap d’estat amb responsabilitat, que pugui prendre decisions importants i que si s’equivoca pugui ser apartat del seu càrrec.
Mantenir un càrrec, una institució -encara que el titular ho faci bé- de tan baixa rendibilitat sempre serà car. Si només costés un euro, seria un euro mal aprofitat. Jo, evidentment preferia la república el 1975 i la prefereixo ara sigui qui sigui el president. Un president elegit sempre té data de caducitat.
L’únic dubte que tinc és de si això realment m’interessa.
divendres, 6 de juny del 2014
Xantatge.
Durant molts anys abans de la mort del dictador Franco i alguns després, es va anar difonent, la idea dominant que el poble espanyol no estava preparat per a la democràcia. Els defensors del règim franquista ho defensaven per raons òbvies, però desgraciadament alguns dels seus opositors també ho creien. La idea es va introduir al subconscient de molts ciutadans, generant una desconfiança força general uns del altres. El poble no confiava en si mateix i sobretot tenia por, molta por.
Mort el general, es va produir un estat de coses absolutament caòtic, amb molta més violència i morts de les que ara es vol recordar. Els defensors de la dictadura, Juan Carlos entre ells, no volien cedir ni un pam de poder, fins que pressionats per França (Giscard d’Estaing) Alemanya (Willy Brandt) i pels ambaixadors d’Estats Units i de Gran Bretanya, que encara es malfiaven més del poble (fins al menyspreu) i per por d’una revolta popular comunista similar a la portuguesa de l’any anterior, van fer un pas enrere, i després un altre pas i un altre. D’això en van dir la transició.
L’ambient estava dominat per dues pèssimes conselleres: la por i la urgència i de les dues se’n van saber aprofitar amb profunditat i traïdoria el grup liderat per Suarez i el rei per conduir el procés a favor propi. El xantatge era: nosaltres o els militars. La majoria de ciutadans ho van creure i la totalitat de governs europeus i americans els anava molt bé creure-ho. Tots van dir: vosaltres.
Res de consens, res de pactes. Redactada la constitució per franquistes de tota la vida, amb algun retoc de nouvinguts al món de la política democràtica. Es diu que totes les parts van cedir per arribar a un acord. La meva pregunta era llavors i continua sent ara. En què van cedir els franquistes? En concedir unes llibertats als ciutadans, que no volien concedir? No hem quedat que els dos representants màxims del règim franquista que van liderar la transició eren uns grans demòcrates?
A l’hora de redactar les formes del poder, de distribuir-lo, d’exercir-lo, la golejada que van encaixar els no franquistes va ser descomunal i sobretot va ser per plorar tot allò que fa referència a cap possible modificació ni petita ni gran que no vulgui fer el partit que està en mans dels hereus ideològics, genealògics i econòmics del franquisme.
Les malformacions congènites d’aquella nounada democràcia tard o d’hora s’havien de manifestar i molt més sobretot pel comportament -per altra banda previsible- de totes aquelles institucions, grups econòmics i derivats politics hereus d’aquell règim que el poble definia com una dictadura suavitzada per la corrupció que inevitablement havia de convertir-se en una corrupció disfressada de democràcia.
¿Algú podia creure que els poders fàctics -en dèiem- que feia quaranta anys menyspreaven els demòcrates quan no podien tancar-los a la presó o condemnar-los a l’infern previ pas pel ”garrote vil”, algú creia que les persones que encarnaven aquests poders farien un curset de vint-i-quatre hores per convertir-se en demòcrates de tota la vida? Estic parlant de “totes“ les persones, i evidentment començant per dalt de tot.
La transició va ser un èxit. Nomes hi va haver cinc cents morts. Es veu que els hem d’agrair que alguns dels seus vells companys de dictadura no fessin una barbaritat més grossa. Doncs, bé: moltes gràcies. Però eren els vostres companys, no els nostres.
Em queden tantes preguntes, tantes paraules, tants dubtes… per exemple; segueix el poble espanyol no preparat per a la democràcia? Cal que els catalans els ajudem a democratitzar-se?...
4 de juny de 2014
Mort el general, es va produir un estat de coses absolutament caòtic, amb molta més violència i morts de les que ara es vol recordar. Els defensors de la dictadura, Juan Carlos entre ells, no volien cedir ni un pam de poder, fins que pressionats per França (Giscard d’Estaing) Alemanya (Willy Brandt) i pels ambaixadors d’Estats Units i de Gran Bretanya, que encara es malfiaven més del poble (fins al menyspreu) i per por d’una revolta popular comunista similar a la portuguesa de l’any anterior, van fer un pas enrere, i després un altre pas i un altre. D’això en van dir la transició.
L’ambient estava dominat per dues pèssimes conselleres: la por i la urgència i de les dues se’n van saber aprofitar amb profunditat i traïdoria el grup liderat per Suarez i el rei per conduir el procés a favor propi. El xantatge era: nosaltres o els militars. La majoria de ciutadans ho van creure i la totalitat de governs europeus i americans els anava molt bé creure-ho. Tots van dir: vosaltres.
Res de consens, res de pactes. Redactada la constitució per franquistes de tota la vida, amb algun retoc de nouvinguts al món de la política democràtica. Es diu que totes les parts van cedir per arribar a un acord. La meva pregunta era llavors i continua sent ara. En què van cedir els franquistes? En concedir unes llibertats als ciutadans, que no volien concedir? No hem quedat que els dos representants màxims del règim franquista que van liderar la transició eren uns grans demòcrates?
A l’hora de redactar les formes del poder, de distribuir-lo, d’exercir-lo, la golejada que van encaixar els no franquistes va ser descomunal i sobretot va ser per plorar tot allò que fa referència a cap possible modificació ni petita ni gran que no vulgui fer el partit que està en mans dels hereus ideològics, genealògics i econòmics del franquisme.
Les malformacions congènites d’aquella nounada democràcia tard o d’hora s’havien de manifestar i molt més sobretot pel comportament -per altra banda previsible- de totes aquelles institucions, grups econòmics i derivats politics hereus d’aquell règim que el poble definia com una dictadura suavitzada per la corrupció que inevitablement havia de convertir-se en una corrupció disfressada de democràcia.
¿Algú podia creure que els poders fàctics -en dèiem- que feia quaranta anys menyspreaven els demòcrates quan no podien tancar-los a la presó o condemnar-los a l’infern previ pas pel ”garrote vil”, algú creia que les persones que encarnaven aquests poders farien un curset de vint-i-quatre hores per convertir-se en demòcrates de tota la vida? Estic parlant de “totes“ les persones, i evidentment començant per dalt de tot.
La transició va ser un èxit. Nomes hi va haver cinc cents morts. Es veu que els hem d’agrair que alguns dels seus vells companys de dictadura no fessin una barbaritat més grossa. Doncs, bé: moltes gràcies. Però eren els vostres companys, no els nostres.
Em queden tantes preguntes, tantes paraules, tants dubtes… per exemple; segueix el poble espanyol no preparat per a la democràcia? Cal que els catalans els ajudem a democratitzar-se?...
4 de juny de 2014
Subscriure's a:
Missatges (Atom)