L’ESTAT ESPANYOL ha entrat en CRISI.

 

La situació és molt més seriosa del que els mitjans de comunicació s’atreveixen a diagnosticar.

És una crisi entre dues institucions fonamentals de qualsevol Estat de dret que pretén ser  democràtic: el poder legislatiu i el poder judicial, al mateix temps que el poder executiu està menyspreat i emprenyat.

És a dir és una crisi d’Estat.

Per resoldre aquest tipus de situacions existeix la figura del Cap d’Estat: Monarca, President o Caudillo, o altres invents, que fan que UNA persona tingui PODER REAL per controlar la situació.

Doncs bé, aquesta persona amb solidesa, a L’Estat Espanyol no existeix ni se l’espera.

Per això em temo que passarà, el pitjor que pot passar. Que no passarà RES.

…però, sí que ha passat, poquet però ha passat: Ha passat que el president del govern espanyol, l’insigne i mai prou ben ponderat Sánchez, aprofitant que estava entre amics a Brussel·les, ha fet un discurs llarg i contundent i s’ha despatxat a gust. Després de pegar un parell de clatellots a la dreta espanyola, s’ha despatxat a gust contra Catalunya, contra els catalans, contra la catalanitat, contra el catalanisme. No hi haurà referèndum, no hi haurà consulta, no hi haurà pacte, no hi haurà diàleg. És a dir  “No hi haurà Catalunya”.

Ho diu cada 10 minuts, vingui o no vingui al cas.

Pel que sembla el conflicte entre el poder legislatiu i el judicial madrilenys és culpa dels catalans. El descrèdit de la monarquia espanyola és culpa dels catalans.  La crisi econòmica a que està abocada Espanya és… En honor a la veritat cal ser justos, i de l’eliminació  de l’equip espanyol de futbol, no en va donar la culpa als catalans.

No és el més irritant que els espanyols  donin la culpa als catalans (cosa lògica i raonable), sinó que hi hagi tants catalans (més o menys coneguts, més o menys il·lustrats) que callin. I la pitjor conseqüència per a Espanya és que errant  una vegada i una altra en el diagnòstic, no curaran mai la malaltia.

Es pot discutir si la malaltia que pateix Espanya és congènita o adquirida. En tot cas si és adquirida ho fou fa molts segles. Jo diria que va mostrar els primers símptomes a principis del segle disset fins arribar al màxim l’any 1898 (Cavite  i demés).

Tot el segle XX, ha estat un desastre ideològicament, políticament i econòmicament. Amb la dictadura feixista que va començar amb una guerra civil i va continuar amb una monarquia feixistoide.

I s’ha plantat al segle XXI, amb totes les eines a les mans, sense cap idea al cap, i amb totes les animadversions al cor...

Catalans de molts colors, si tot això no és raó més que suficient per marxar, en bé de tots  -fins i tot dels espanyols- la Història l’escriurà ... no sé qui.

 

26 de desembre de 2022.

Tot esperant el dia dels sants innocents...

 

 

 

Noms propis o Genius Loci.

 

Napoleó va derrotar Rússia, escriu un historiador.

¿Ell sol?  Com a mínim devia portar un cuiner, perquè no sabia fer ni una truita a la francesa.             

Llegint llibres d’Història, de qualsevol època i de qualsevol país, apareixen sempre noms propis, noms d’unes poques persones (sempre les mateixes i majoritàriament mascles).

La majoria de persones que escriuen llibres d`Història (que jo admiro i llegeixo amb addicció) han llegit molts altres llibres d’Història, i citen els mateixos personatges  que altres han citat i n’hi afegeixen dos o tres més.

Insinuo que si aquesta majoria d’humans citats repetidament no haguessin existit la Història Humana seria la mateixa. (Reconec que copio l’afirmació ja fa anys escrita, que si  no hagués existit cap dels 10 científics més reconeguts històricament, la ciència actual seria la mateixa que és ara).

Contra aquesta idea que són els individus els faedors de la Història crec que és més satisfactori atribuir el protagonisme a això que anomenen genius loci, de cada país del món.

Cada territori -porció gran o no tan gran de la superfície de la terra- té unes característiques geogràfiques, climàtiques, amb bosc o no, amb riu o no, amb mar o no, amb muntanyes grans o petites, al mig d’un camí molt transitat o ben lluny dels altres pobles etc., característiques que influeixen al llarg del temps, en els seus habitants, generant aquest Genius Loci. I és aquesta  manera especifica (per feble i suau que aparenti) de pensar, de fer i de viure, aquests modus cogitandi, modus operandi, modus vivendi,  que per una banda  els propis protagonistes possiblement no en siguin plenament conscients i per altra banda els països veïns si ho perceben, ho jutgen negativament (recordeu aquell; los catalanes hacen cosas?) dèiem doncs que és aquesta manera diferenciada de fer i pensar, que exigeix que cada “territori sigui regit per  grups i persones del propi país, elegides lliurement entre ells, sense (o amb la  mínima) interferència exterior.

Qualsevol altra solució serà conflictiva i abocada tard o d’hora al fracàs.

Avui parlem molt d`Ucraïna, perquè els russos són dolents I no parlem gens de Taiwan o del Tibet perquè a la  Xina no sabem com tractar-la

Macron (President de França) explica que a un ministre xinès de visita a França li preguntà sobre el desig de Xina d’envair Taiwan.

El xinès li va explicar: és que per a Xina, Taiwan significa el mateix que per a França significa Còrsega (que es vol independitzar ”je sui corse et je en sui fier) i el mateix que significa Catalunya per a Espanya.

Aquest xinès admetia com admeten Macron i Madrid, que ja saben que Taiwan, Còrsega i Catalunya, no són respectivament Xina, França o Espanya, però… que el sentit de propietat privada del poderós sobre el veí petit és inqüestionable.

“Ens hem fet conscients de la indivisibilitat i de la integritat de la Història mil·lenària del nostre país” ha declamat el president de Rússia, senyor Putin, mentre envaïa Ucraïna.

Paraules iguals, però en castellà, dites a Madrid, les sentim cada dia parlant de  Catalunya, en boca de tots els Sánchez, Rajoy, i companyia.

 ¿Què han de fer els  ucraïnesos quan senten aquella història?

¿Què HEM de fer els catalans quan sentim aquesta Història? ¿No sentim, veiem i vivim el nostre  “Genius Loci”?

Perquè  “Haver-n’hi, n’hi ha”

30 de novembre de 2022.