dimarts, 13 de novembre de 2012

Liderofòbia, liderofília.


Una de les queixes més repetides a tots els mitjans de comunicació, és que falten líders. A Europa, al món i a casa nostra. 

De fet és la mostra d’hipocresia més gran de comunicadors, opinadors,  i tertulians en particular. En realitat cap d’ells vol un líder enlloc i si algú apunta maneres de líder, tots els opinadors  corren a veure qui arriba abans per anorrear-lo. I ho aconsegueixen 

La pregunta és: Cal un líder?  I si cal, quan cal? Quines característiques ha de tenir? I algunes preguntes més que convindria que els entesos -que no és el meu cas- plantegessin.

La societat actual és refractària a acceptar dirigents diguem-ne, generalistes. Acceptem un director d’orquestra, un entrenador de futbol, un arquitecte director d’obra, etc. però rebutgem un líder polític que vagi més enllà del propi partit. 

La imatge del conductor d’un poble era comparada amb un pastor. El cristianisme  l’ha usat i n’ha abusat. I ha contribuït a desacreditar-la. El poble no és un ramat.

Una altra imatge clàssica és la del guia. La persona que sap el camí. Que no ens mana, però evita que ens extraviem si el seguim. No serveix gaire, si dubtem de si realment sap el camí, o si allà on ens porta és on volem anar de veritat.

Però la veritat és que hi ha moments que molts veiem la necessitat que hi hagi un líder, que no sabem ben bé quina figura ha de tenir. Potser no ens quedarà més remei que acceptar de bon cor -o no tant de bon cor- aquell que més ho sembli.

El tema dóna molt més de si. Ho sé.

12 de novembre de 2012.

Cap comentari:

Publica un comentari