divendres, 29 de juny del 2018

L’efecte trinquet i les megatendències.


Els historiadors i també els sociòlegs parlen de l’efecte trinquet referint-se al mecanisme que permet parar transitòriament el moviment d’una màquina i poder reengegar-la  després. El rellotge de pèndul n’és un bon exemple.

Sembla ser que els processos històrics disposen d’un mecanisme trinquet immaterial i imprevisible que actua sobre ells. Quan un conjunt de circumstàncies socials, culturals o econòmiques provoquen l’inici d’un canvi  imparable -la revolució francesa per exemple-  el camí que segueix no és ni lineal, ni recte, ni continu. Reapareix una vegada i una altra. Fins i tot quan les causes que van provocar l’inici han desaparegut. Si era imparable… seguirà sent-ho.

Sociòlegs i historiadors han intentat fa temps -i cada vegada més científicament-  estudiar i entendre, allò que anomenen megatendències.

Cap a on tendirà la demografia? Cap a on tendirà la democràcia? Cap a on tendirà el clima? Cap a on…?

Si la voluntat d’un poble de fer un pas cap a una plena realització política és ferma, justificada, raonable, constant i pacífica, encara que per l’efecte trinquet pateixi parades, seguirà endavant en paral·lel amb la tendència humana cap a més democràcia i menys autoritarisme, més llibertat i menys repressió, més coordinació  i menys subordinació.

Algú ho dubta?

dimarts, 26 de juny del 2018

La monarquia, la guàrdia civil i jo.


No és que fem cap triangle, ni tan sols es pot dir que convivim en pau.

La primera vegada que la guàrdia civil i jo personalment vam coincidir va ser el 1951. Hi havia a Barcelona una vaga de tramvies. Jo tenia 18 anys i feia 5 quilòmetres caminant per anar a classe. A cada cantonada hi havia una parella de GC. amb fusells.

A la sortida de classe, a Llúria, Granvia com sempre tres de nosaltres ens vam quedar a la porta del carrer intentant entendre què era allò de les  equacions diferencials que ens acabava d’explicar el senyor Turet.

De seguida ens va quedar clar. Una parella de GC. va aparèixer, tot cridant “disuelvan grupos”. Tres segons després ni rastre del grup. Amb el nostre esperit matemàtic l’endemà analitzàvem si dos era grupo o no, i si sis era un grup o un conjunt de dos grups.

La segona vegada que vam coincidir la GC i jo, va ser set anys després. Érem a Jerez de la Frontera fent els tres mesos com a alférez de complemento. M’havien deixat una  Guzzi 98. Aprofitant tres dies de permís vam decidir visitar Ubrique. M’acompanyava el Poch que casualment era un dels tres d’aquell grup disuelto anys abans.

Vam sortir de Jerez de bon matí vestits de militar com era obligació. Quan portàvem uns quants quilometres per una carretera fosca i estreta veiem davant nostre algú que ens fa senyals de parar. Ja hem begut oli vam pensar: era la guàrdia civil. Vam parar. I oh sorpresa, el guàrdia civil es va quadrar; A sus ordenes mi alférez. Vayan ustedes con cuidado, esta carretera es peligrosa. Que tengan buen viaje.

Molts, molts anys després recordar aquests dos insignificants episodis m’ha ajudat a entendre què pretenia el Duc d’Ahumada, cap a mitjans del segle dinou, al crear un cos armat de caràcter militar batejant-lo de Civil. Obediència cega a l’autoritat militar i sospita a priori de tot civil.

Així m’explico i em justifico alhora d’allò que m’inspira la presència de la guàrdia civil: un immens respecte, en el pitjor sentit de la paraula.

Ah, i la monarquia? Què? Com a vèrtex superior de la piràmide sustentada per la GC, diré que allò que m’inspira és un sentiment perfectament antisimètric  de l’anterior: un immens menyspreu en el millor sentit de la paraula.

Les dues institucions són incompatibles amb qualsevol model pensable de Catalunya. I , a mi personalment em….

25 de juny de 2018.


dissabte, 23 de juny del 2018

Quants referèndums haurem de fer?


Un referèndum? Dos? Quatre?

Jo ho tinc clar. Prefereixo fer mitja dotzena de referèndums que mitja guerra.

Guerra ni una ni mitja. Ni guanyada ni empatada. Ni victoriosa. Encara que m’asseguressin que la guanyaríem 10 a 0. No i no.

Tot el que sigui  guanyat en una guerra és una pèrdua per a la humanitat.

Sé perfectament que aquest no és el pensament dominant enlloc del món. Domina el “si vis pacem para bellu” o de qualsevol discrepància fer-ne un “casus belli”. Però tampoc és acceptable aquell “Roma locuta causa finita”, que defensen aquells que són amos de les lleis dels jutges i dels guàrdies civils, argumentant  dura lex, sed lex scripta es”.

Aquesta sobredosi de llatinades explica prou clar d’on ens ve la cultura dominant a Europa i que 1500 anys després de l’últim emperador romà, encara el pensament imperial heretat per francesos, anglesos, russos, alemanys, turcs i… espanyols formi part de la cultura -visceralment integrada- d’aquests pobles tants anys després de desaparèixer llurs imperis.

Doncs precisament per tot això mostrar a la humanitat que és possible aconseguir la llibertat sense gota de violència és l’aportació més valuosa que pot i vol fer Catalunya. I per altra banda és la força més poderosa de què disposem davant d’un Estat com l’espanyol que té fama, molt ben guanyada històricament, de recórrer a l’ús violent  de les armes fins i tot contra el seu propi poble.

D’ençà de l’entrada a la  unió europea Espanya no pot usar l’exèrcit,  (encara que l’article 8 de la constitució digui que sí),  contra una part dels seus ciutadans. I encara que el seu comandament suprem (article 62. h) se’n mori de ganes de fer-ho.

Per protegir el susdit comandant de la inevitable llibertat d’expressió no violenta però sí sorollosa els impagables organitzadors d’actes públics sota la seva presidència van decidir ahir deixar buides i silencioses metres i metres de grades, mentre en la llunyania se sentia  Lluis Llach cantant:

“Sou vosaltres que heu fet
 Del silenci xiulades.”

23 de juny de 2018.


dimarts, 19 de juny del 2018

Acusacions. Drets i obligacions.


Sentireu que ens acusen:

De què es queixen els catalans si són els que viuen millor de la península ibèrica? Això és insolidaritat amb la resta, diuen.

Deixeu passar un parell de minuts sense contestar després pregunteu:

De què es queixen les dones europees, si tenen més privilegis que cap altra dona al món? Això és insolidaritat amb les dones afganeses o indies.

De què es queixen els obrers espanyols? ¿Que no saben que els obrers de Bangla Desh treballen el doble d’hores que ells en condicions intolerables i guanyen deu vegades menys?

Jo m’atreveixo a afirmar, que els obrers espanyols, les dones europees i els ciutadans catalans tenen no solament tot el dret  a exigir més equitat laboral, major igualtat de gènere  o més llibertat política, sinó que tenen obligació de fer-ho.

Tot grup de ciutadans que aconsegueix, sense usar cap violència, millorar alguna de les seves necessitats bàsiques pròpies del gènere humà encara que sembli poca cosa, contribueix  a augmentar el nivell universal de justícia, equitat o igualtat. Si les dones europees aconsegueixen millorar la seva situació, les dones afganeses acabaran rebent-ne els beneficis. Si els obrers espanyols obtenen beneficis laborals ajudaran als obrers de Bangla Desh. Si els catalans obtenim més llibertats, seran molts els pobles de tot el món que podran fer un pas endavant.

Hem de ser capaços  d’entendre la humanitat com una totalitat de sers de la mateixa espècie, agrupats en conjunts diferents uns dels altres, però no adversaris. Ni uns sobirans ni  els altres súbdits.

Aquests conjunts interactuen entre ells com vasos comunicants que al llarg del temps han anat ampliant els conductes per on circulen els  principals instruments de relació entre individus i entre pobles: les paraules des da fa segles i les imatges des de fa poc, cadascun dels dos amb múltiples formes, moltes beneficioses i algunes no tant.

Fem-ho bé catalans. Pacíficament. Amb ple convenciment. Sense pressa però sense pausa. Sense por però sense imprudència. Tothom hi sortirà guanyant.

Potser és un somni, però seria desitjable que una part significativa en quantitat i en qualitat de la societat espanyola i principalment madrilenya, prengués consciència de tenir davant la seva la millor oportunitat dels dos últims segles, de trencar la crosta del reaccionarisme que ha frenat tots els intents de modernitzar el país.

dimarts, 12 de juny del 2018

Animadversions i discrepàncies.


Negar que hi ha animadversió entre catalanitat i espanyolitat no condueix a res. No acceptar una gran discrepància en la forma d’entendre la realitat social és inútil.

Cal acceptar que la relació política entre Espanya i Catalunya ha estat de dominador/dominat, i al mateix temps  que la relació entre poders econòmics dels dos últims segles no tenia aquest signe.

Per entendre millor la gran distància ideològica entre aquestes dues realitats escoltem un discurs de Fernández de la Mora, cofundador amb Manuel Fraga d’Alianza Popular, ànima del futur PP, reivindicant l’Estat Franquista <<…motor del máximo avance del pueblo español, ya que ha sido el protagonista de la revolución industrial, de la transformación de una sociedad proletaria en otra de clase media y del salto desde el anlfabetismo hasta la universidad masificada... Venimos de un pasado que ha sido el mas renovador de nuestra historia contemporánea...>>>

És força probable que hi hagi un alt tant per cent d’espanyols que estiguin d’acord amb aquesta afirmació fins i tot entre els que van ser víctimes de la brutalitat franquista i que tot i deplorar els mètodes, accepten els resultats. Especialment la reforçada unitat d’Espanya.

També és segur que una enorme majoria de catalans  condemna  radicalment la dictadura i afirma que tots els seus resultats  van ser profundament negatius per a Catalunya en tots els camps. L’afirmació que el franquisme “ha sido el protagonista de la revolución industrial“ a Catalunya sona  a acudit de l’Eugenio, però vés a saber si a moltes parts d’Espanya sona a veritat.

Aquest abisme entre el judici expressat per una o altra ciutadania posa en evidència com dèiem al principi l’enorme discrepància a entendre la realitat política del país, com demostra que mentre a Espanya el PP obtenia majories absolutes, a Catalunya li costava superar un trist 15 %.

Mirem el paisatge i quin temps fa:

60 intel·lectuals espanyols acaben de publicar un manifest  reclamant una “reforma constitucional  de carácter federal para  acomodar las justas reinvidicaciones  nacionales de diversos territorios …”

Des de Vallecas a Navarra  estan sortint  demandes populars de consultes  sobre Monarquia/ República.

Els ministres Borrell i Batet es contradiuen l’un amb l’altre i cadascun amb si mateix, i reben bufetades des dels dos costats.

La folklòrica reina Letizia (amb falta d’ortografia inclosa) ajuda, tant com pot, a tots els republicans del país…

Reitero. Ni por ni pressa. Mirem amb atenció els signes dels temps, escoltem cap on bufa el vent…

11 de juny de 2018.


divendres, 8 de juny del 2018

Un gran jutge i un bon raier.


És Llarena un mal jutge? És un jutge corrupte? És prevaricador? No, de cap manera. És molt pitjor que tot això. És un gran jutge espanyol.

A mi em passa una mica com al ciutadà  Albert: pateixo el mateix tipus de daltonisme.

Jo no veig jutges i fiscals: només veig espanyols.

Jo no veig guardiacivils o policies nacionals: jo només veig espanyols.

Jo no veig pepés o pesoes. Jo només veig ciutadans espanyols .

Em penso molt que el senyor Rivera i jo volem dir el mateix quan diem espanyol i que ell i jo coincidim en què ell és un bon espanyol.

Quan el general Prim es preguntava: els catalans, són espanyols, o no? no devia tenir a mà l’explicació que més de dos segles abans li havia donat Quevedo:

“Mientras haya una piedra en el desierto y en España viva un solo catalan tendremos un enemigo y guerra”.

(Per cert, no sé què volia dir amb això d’una pedra al desert)

No és que els catalans no siguin espanyols, és que són mals espanyols i a sobre se’n vanten. Diuen ells. Els bons espanyols diuen: no podem liquidar els catalans perquè són espanyols, però els hem de liquidar perquè són mals espanyols.

I d’aquí no en surten. I mira que n’és de fàcil la solució.

Vés per on l’estimat ministre raier de La Pobla ha proposat una bona solució. Desinfectar la ferida. Llàstima que per diagnosticar la infecció en comptes de consultar-ho a alguna Societat Mèdica, que a Catalunya n’hi ha de molt prestigi, va i ho consulta a una Sociedad Civil Catalana que ve a ser com si el senyor Borrell consultes com es  lliguen els troncs, als raiers del Manzanares.

Ferida n’hi ha, infectada o no ho cal veure llegint història. Ferides  n’hi ha, i moltes. Ferides de guerres perdudes, sempre per Catalunya. Des del 1640, 1714, fins la més brutal de totes, la del 1939. 

Que aquestes ferides  provocades per tantes guerres estiguin infectades no és gens estrany  tenint en compte la quantitat de merda que els vencedors han llançat sobre els vençuts. Sempre i des de tots cantons…

Allò que resulta més sorprenent, és que després de tantes derrotes i tantes infeccions estiguem cada dia -no en dubteu gens ni mica- més a prop de la llibertat. Sans i forts.