dissabte, 12 de setembre de 2020

Les dues grans Senyores de Barcelona.

 

Les dues tenen més de 100 anys. Han estat molt admirades, tan aquí com allà. Han fet la seva feina força bé. La  Caixa i La Vanguardia.

Quan fèiem la primera comunió ens obrien una llibreta a la Caixa amb 50 cèntims. Ja érem grans i entràvem al món dels adults.

Quan ja érem una mica més grandets, sabíem  que si volíem informació sobre el que passava de veritat a l’estranger de fora, calia llegir algun corresponsal de La Vanguardia.

Quan s’ha trencat d’idil·li?

Moltes vegades penso que no són elles les que han canviat, sinó nosaltres.

O bé, és el món que ha canviat tant que allò que era bonic fa uns anys ara fa fàstic.

O, sí que elles ja no són el que eren.

Deu me’n guard de fer judicis temeraris sobre les persones que prenen decisions compromeses i que segur que els fa patir d’allò més haver de fer-ho. Vaig sentir com un altíssim dirigent de La Caixa explicava la decisió de traslladar la seu fora de Barcelona. Amb molta coherència i força convicció deia que la seva obligació era defensar els interessos d’uns senyors que havien confiat en la Caixa.

Suposo que també han patit molt ara, havent-se de carregar el mort que els han deixat a la porta, perquè jo no crec que l’hagin anat a buscar.

L’altra gran senyora, que va superar amb elegància, l’assetjament fastigós d’un tal Galinsoga, no  sap o no vol oblidar la noblesa comtal amb grandesa inclosa i fa tentines per no perdre el noble equilibri de les veritats.

No es pot dir que jo me les estimés aquestes dues gran dames, però les respectava. I creia que si feien bé la seva feina era en bona part perquè eren catalanes i que existia un cert paral·lelisme entre la  seva manera de fer i la  meva.

I creia, i això ho continuo creient  que si bé és veritat que Catalunya deu molt  a aquestes dues senyores, elles ho deuen TOT a Catalunya.

Renegar de les arrels és començar a morir.

Setembre de 2020.   

 

divendres, 4 de setembre de 2020

La República és inevitable.

 

Si la sensatesa puja un graó.

L’actual sistema pseudo-monarquic, vigent a l’Estat espanyol té unes característiques negatives, tant  de naixement com de praxis institucional que ha conduït al fet que  no  aparegui en públic pràcticament cap defensor entre els historiadors, sociòlegs, filòsofs i altres pensadors d’una mica  de prestigi.

Sí que defensen el sistema, ministres, polítics, empresaris, algun sociòleg i bastants tertulians i periodistes, més o menys independents, i principalment a la capital de l’Estat.

Quina tristor veure els quatre expresidents del govern espanyol justificant l’injustificable, amagant l’evidència, distorsionant la història.

El més interessant és que els arguments que més utilitzen aquests defensors són majoritàriament negatius. Defensen la situació actual, perquè la contraria és pitjor, (evidentment per a ells), sense adonar-se que això és admetre l’absència de virtuts positives del sistema. Pitjor, vol dir més dolent que allò que és dolent.

Un (o una) ministre ha intentat justificar la defensa de no canviar la situació argumentant que els últims 40 anys han estat els millors del 200 últims anys de la Història d’Espanya.

Això és tan cert com que la situació actual del poble xinès, és la millor dels últims 3.000 anys de la seva història. No entenc perquè remuguen els tibetans, ni de què es queixen els uigurs ni de què protesten a Hong-Kong…

Els arguments a la contra tenen un efecte bumerang també inevitable. Només cal que els altaveus es distribueixin una mica més d’acord amb criteris moderns, més equitatius o simplement més eficients.

Diuen que els peixos també es comencen a podrir pel cap. Diuen que quan un mur amenaça ruïna, és  fàcil trobar vint mil homes  disposats a empènyer. Diuen que  allò que no passa en cent anys, passa en un dia.

Sense  gens de modèstia jo dic que ningú per escàs que sigui el seu coneixement,  professional o aficionat,  de la història de la monarquia espanyola els últims dos segles  i per poc honest intel·lectualment que sigui, ningú pot  defensar i o simplement justificar ni la institució ni la família.

Ha estat nefasta en tots els camps i a tots els nivells. Deslleial amb els pocs col·laboradors honestos i brutal amb els  que la qüestionen.

I ara ve la contra. Soluciona l’eliminació de la monarquia, tots el problemes d’Espanya?

 No, ni de lluny. Els  més grossos, segur que no.

Si per culpa d’un incendi, et quedes tancat dins d’una casa en ruïnes, la necessitat més urgent és tirar la porta a terra, encara que a fora nevi i troni. Saps, que tirar la porta no et solucionarà cap problema i  potser passaràs molt fred, però no desistiràs.

Que la majoria de ciutadans de Catalunya no volem monarquia, no ho dubta ningú. Ni nosaltres ni ells.

Què volen la majoria de ciutadans de la resta de l’Estat?

No voler-ho saber és un delicte de lesa democràcia.

I de tot això no en té cap culpa el covid dels …

 Setembre de 2020.