divendres, 30 de maig del 2014

En la bona direcció.

Acceptant sense cap reserva que Catalunya posseeix totes les condicions intrínseques per poder accedir a la plena sobirania (si algú té dubtes sobre l’economia li recomano que llegeixi un informe editat pel Col•legi d’Economistes de Catalunya, encara que només sigui les conclusions a què arriba la Comissió d’Economia Catalana, que ha fet aquest estudi) cal intentar mostrar que la consecució de la independència va en la bona direcció no solament pel poble català sinó per una gran majoria de pobles d’Europa i de fora d’Europa.

A primera vista això, que nosaltres veiem molt clar, no ho és tant segons quins paràmetres politics es considerin dominants. Si la relació entre pobles és exclusivament una relació de força, de poder, de domini d’un sobre un altre, com ha estat històricament, es pot posar en qüestió l’existència d’Estats menys poderosos com ara Catalunya però també Espanya que encara que sigui una mica més poderosa, no podrà mai competir amb els Estats realment poderosos, no només els clàssics sinó els nous apareguts, com Xina ,Índia, Brasil i uns quants més que ara ningú té en compte.

En canvi si la direcció que la humanitat busca i no acaba de trobar és organitzar-se en grups humans, que tinguin capacitat d’autogestionar-se, col•laborant al màxim amb els pobles veïns, per aconseguir el millor per als dos, si aquesta és la bona direcció, Catalunya va en la bona direcció.

El camí iniciat serà llarg, difícil al començar, però molt menys costerut del que pretenen els que per raons viscerals, o bé de pèrdua de poder polític, o disminució del volum de riquesa controlada s’oposen a qualsevol pas endavant en la bona direcció.

Per llarg que sigui un camí sempre comença amb un primer pas. Fem-lo.

divendres, 9 de maig del 2014

Tres, eren tres.

Les terceres vies eren tres, i com les filles d’Elena, tres eren tres, i la cançó diu quantes n’hi havia de bones.

La primera arriba a una autonomia amb grans competències. Plenes i exclusives competències de la Generalitat de Catalunya en cultura, llengua, educació i esports. Amb grans competències econòmiques i fiscals. Amb pactes lliurement acceptats sobre solidaritat. Amb reconeixement jurídic a fi que Catalunya pugui recórrer a qualsevol tribunal internacional, per dirimir conflictes amb l’estat espanyol. Bonic, oi?

La segona via condueix a un Estat federal -millor República- en què Catalunya té aquestes mateixes competències molt millorades, i garantides per la nova Constitució.

La tercera, aniria a parar a una confederació, lloc més agradable de viure però més difícil d’aconseguir i fins i tot de definir.

Tres terceres vies per arribar a tres llocs, tots ells millor que on som ara. Pot semblar temptador, perquè els tres llocs existeixen en els tractats de política. El problema rau en què els tres camins són intransitables, i per acabar-ho d’adobar molt abans d’arribar a la rotonda d’on surten els tres hi ha un rètol de direcció prohibida custodiat por la guàrdia civil.

Algú creu que un govern, partit o parlament espanyol pot fer una proposta, per generosa que sigui segons ells, que tingui alguna possibilitat de ser acceptada en una consulta al poble català? I si un president o govern català l’acceptés, sense consultar-ho als ciutadans, què li passaria a les següents eleccions? I al govern espanyol que s’atrevís a oferir cap de les competències dites abans, el tornaria a votar algú?

Si alguna possibilitat de trànsit tenen aquestes vies, és en sentit contrari, és a dir, a partir del fet consumat de la independència de Catalunya i si els ciutadans volen arribar a alguna de les situacions insinuades abans. Sempre lliurement, democràticament i pacíficament.

dimecres, 7 de maig del 2014

Finalitat o mitjà?

Això de la independència és una finalitat en si mateixa o bé és un mitjà per aconseguir què?

Avui, tot passejant per la platja de Ribes Roges, he vist un petit grup de peixets molt a prop de la sorra. Va, i els hi pregunto. Per a vosaltres l’aigua és una finalitat o és un mitjà? Fan cara de dir: què pregunta ara aquest ximple, i donant mitja volta se’n van mar endins. I penso en veu alta: què feliços estan. Darrere meu sento una veu coneguda que em diu. Zhuang Zi, si tu no ets peix, com saps que són feliços? Jo li responc, si tu no ets jo, com saps què puc saber jo?

Contínuament sentirem veus que vénen del més enllà - de mes enllà de les terres de l’Ebre- que ens preguntaran, i ens aconsellaran. Algunes són veus amigues, i fins i tot molt estimades. Alguna ens dirà: la independència no és la millor solució, potser ni tant sols és una bona solució. L’escoltarem com a bon amic. Fins i tot li podem admetre que té una bona part de raó: no és la millor solució, però la qüestió és que és l’única solució. Fora de l’aigua els peixos es moren.

Ho hem provat moltes vegades, hem cantat moltes vegades, diguem no. Hem repetit que nosaltres no érem d’eixe món. I hem aconseguit tan poques coses, dient no, que al final hem decidit deixar de dir no, i començar a dir sí, i ara volem dir Sí-Sí.

Demanem als nostres amics de més enllà o de més ençà de les terres de l’Ebre, que continuïn dient el que pensen, que no per pensar diferent de nosaltres deixaran de ser els nostres amics.

Jo no sóc peix, però puc saber que els peixos són més feliços dins de l’aigua que fora. No cal ser membre d’un poble per saber que es podrà realitzar millor sent lliure que no sent-ho.

7 de maig de 2014.

dissabte, 3 de maig del 2014

Efectes secundaris.

O no tan secundaris. Es parla molt dels efectes negatius de qualsevol separació. De parella, d’empresa o d’estat. És molt probable que n’hi hagin, però segurament són inferiors als efectes negatius de no fer un pas endavant, si la situació s’ha fet insuportable per una de les dues parts. Però avui toca parlar d’uns efectes secundaris, que no són demostrables però que és molt probable que passin, i com que estic parlant del “tema” en citaré dos. L’efecte eufòria i l’efecte capitalitat.

Del primer ja n’he llegit alguna referència al diari. Es diu que quan un país aconsegueix un èxit, o que molts ciutadans perceben com un èxit del país, sigui en el camp que sigui, encara que no tingui relació directa amb l’economia -guanyar un campionat mundial del que sigui- té una repercussió molt favorable sobre el PIB del conjunt de la nació. S’ha parlat d’un 3% per un campionat del món de futbol. A mi em sembla exagerat, però segur que l’eufòria d’una victòria aconseguida sense violència té conseqüències positives sobre l’ànim de la població, i avui dia tothom accepta, que la millora de l’economia d’un país és proporcional a la millora de l’estat d’ànim d’una majoria dels seus ciutadans. I sembla clar que per a molts catalans la millora d’aquest estat d’ànim seria més que notable.

El segon efecte secundari, del que se’n parla menys, per no dir gens, és l’efecte capitalitat. La ciutat que ostenta la titularitat de capital d’estat, és a dir, és la seu d’un poder polític sobirà, atreu indefectiblement empreses, capitals, inversions i visites per aquest sol fet, amb independència de les seves característiques pròpies. Si a aquesta atracció de la capitalitat si sumen unes condicions inherents a la ciutat anteriors a aquesta situació, no és aventurat suposar que els efectes positius sobre l’economia de la ciutat i de l’estat que lidera siguin molt considerables. Al meu entendre, Barcelona compleix amb escreix aquestes condicions, i no hi ha cap dubte que serà la gran beneficiada de la independència de Catalunya. És més m’atreveixo a dir que aquests efectes ja s’han començat a produir, abans d’haver-ho aconseguit.

Les conseqüències econòmiques d’aquest traspàs de poder polític de Madrid a Barcelona, és el gran escull en el camí encetat. Aquí és pràcticament impossible allò del “win- win” (això ho insinua repetidament el notari tertulià).

Si suposem que Espanya no és Madrid, i que els poders econòmics -bancs, constructores, empreses de serveis o energia etc.- no són precisament els millors representants del poble espanyol ni els seus millors servidors, sí que podem pensar que un sotrac com el que desitgem molts catalans sigui enormement profitós pel conjunt dels ciutadans de la península despenjada al sud-oest d’Europa. I que Europa capti el missatge, que bona falta li fa.

2 de maig de 2014.