Entre els serveis d’investigació, el PP, els fiscals, els jutges i els mitjans madrilenys han aconseguit treure de la presidència del parlament català a la rebel Núria de Gispert i substituir-la per la dòcil Forcadell.
Han canviat el gran culpable president Artur Mas, pel xai obedient Puigdemont. S’han tret de sobre el pesat Mas Cullell i han aconseguit parlar d’hisenda amb l’unionista Oriol Junqueras.
Fins i tot els va sortir bé la gran jugada d’acusar falsament el senyor Trias, i ara tenen a l’Ajuntament de Barcelona la senyora Ada Colau. El guany pel PP és evident.
Amb tants èxits seguits no sé per què volen canviar de tàctica. Seguint els mètodes clàssics podrien anar inhabilitant càrrecs polítics catalans a una velocitat de 20 cada any, o sigui que en 10 anys se n’haurien tret de sobre 200 i com que a tot estirar n’hi deuen haver un màxim de 20.000 en menys de 1.000 anys… llestos.
Tothom sap que dialogant políticament es pot aguantar dos o tres dotzenes d’anys, sense necessitat d’avançar gaire… però és clar, no acaben de sortir els números. I és que...
Tothom ho sap que només hi ha una solució, perquè l’altra solució que l’Estat espanyol ha aplicat sempre -l’última vegada el 1939- ara no pot aplicar-la.
Als partidaris catalans de dialogar -senyor Iceta, senyor Roca per exemple- els proposo, per dir alguna cosa, que per començar posin sobre la taula de negociacions amb Madrid, sigui el que sigui que signifiqui això, el text de l’Estatut de Catalunya tal com va ser aprovat per majoria absolutíssima pel parlament català, abans que el seu soci, senyor Iceta, li apliqués un tercer grau i el piquet d’execució el llancés a la cuneta com feien els seus predecessors.
Com que sé que vostès dos -per exemple- són bons negociadors aconseguiran millorar aquell text de forma tan clara que quan es posi a votació en referèndum autoritzat per Madrid, els catalans botaran d’alegria, amb un SÍ com aquells que aconseguia el senyor Fraga, als seus bons anys, d’un 105 % d’aprovació.
La tercera via, ¡quin somni més meravellós!
Doncs, au, que ara ve Nadal.
20 de desembre de 2016.
dijous, 22 de desembre del 2016
divendres, 16 de desembre del 2016
Susi i Mìkel
La cantaora i el ballarí parlant de federalisme.
Susana-. (Mig recitant mig cantant) ¿Qué es federalismo? ¿Y tu me lo preguntas? Federalismo eres tu... y tu y tu, y solamente tu.
Mikel-. Vols federar-te amb mi?
Susi-. Antes muerta que federà.
I a la primera ocasió que algú l’escoltava fronteres enllà, l’andalusa va córrer a dir que un dels tres principals perills per Europa era el separatisme català.
A l’altra punta de la península, el Feijoo afirmava que no es podia negociar amb Catalunya amb la pistola sobre la taula. Sempre tan elegant, ell.
Bones mostres de la disposició al diàleg de dos líders molt significats de cadascun dels grans partits espanyols.
Es pot afirmar, sense risc d’error, que cap govern, cap parlament ni cap partit polític espanyol pot fer una proposta fiable de repartiment de competències amb Catalunya que sigui acceptada per més enllà del 20% d’espanyols i al mateix ho sigui per més enllà de 20% de catalans. I si volem diguem el 25%. És a dir una proposta que pugui ser acceptable pel 50% de votants catalans és impensable pel 50% de votants espanyols.
Per deficient que sigui la democràcia al sud o al nord de l`Ebre, de forma directa o indirecta s’acabarà votant, i allò que pensa, desitja o somia una part molt important d’un o altre poble no variarà encara que canviessin el seu discurs alguns polítics.
La mediocritat del líder del partit majoritari, és tan espectacular, que gairebé fa innecessari desacreditar-lo. No en diré “mantra” per respecte als lames del Tibet, però el seu únic discurs sobre la unidad de España, la igualdad de los españoles, y el cumplimiento de la ley, sona tan igual als discursos del seu passat antecessor en el càrrec que s’hi va mantenir 40 anys, que no cal ser un historiador molt agut per entendre d’on treu la seva saviesa.
Però oblida un petit detall. Aquell mestre seu va aguantar 40 anys al càrrec no precisament per cap virtut personal, ni per defensar exactament les mateixes idees que defensen desgraciadament una notable majoria de politics espanyols, va aguantar 40 anys perquè podia expressar amb plena llibertat els seus instints assassins i tenia les eines per fer-ho.
Mala sort Mariano, aquelles eines ara no es poden fer servir.
Vagi a fer una corregudeta pels boscos gallecs, perquè em sembla que només va de pressa quan no va enlloc.
Susana-. (Mig recitant mig cantant) ¿Qué es federalismo? ¿Y tu me lo preguntas? Federalismo eres tu... y tu y tu, y solamente tu.
Mikel-. Vols federar-te amb mi?
Susi-. Antes muerta que federà.
I a la primera ocasió que algú l’escoltava fronteres enllà, l’andalusa va córrer a dir que un dels tres principals perills per Europa era el separatisme català.
A l’altra punta de la península, el Feijoo afirmava que no es podia negociar amb Catalunya amb la pistola sobre la taula. Sempre tan elegant, ell.
Bones mostres de la disposició al diàleg de dos líders molt significats de cadascun dels grans partits espanyols.
Es pot afirmar, sense risc d’error, que cap govern, cap parlament ni cap partit polític espanyol pot fer una proposta fiable de repartiment de competències amb Catalunya que sigui acceptada per més enllà del 20% d’espanyols i al mateix ho sigui per més enllà de 20% de catalans. I si volem diguem el 25%. És a dir una proposta que pugui ser acceptable pel 50% de votants catalans és impensable pel 50% de votants espanyols.
Per deficient que sigui la democràcia al sud o al nord de l`Ebre, de forma directa o indirecta s’acabarà votant, i allò que pensa, desitja o somia una part molt important d’un o altre poble no variarà encara que canviessin el seu discurs alguns polítics.
La mediocritat del líder del partit majoritari, és tan espectacular, que gairebé fa innecessari desacreditar-lo. No en diré “mantra” per respecte als lames del Tibet, però el seu únic discurs sobre la unidad de España, la igualdad de los españoles, y el cumplimiento de la ley, sona tan igual als discursos del seu passat antecessor en el càrrec que s’hi va mantenir 40 anys, que no cal ser un historiador molt agut per entendre d’on treu la seva saviesa.
Però oblida un petit detall. Aquell mestre seu va aguantar 40 anys al càrrec no precisament per cap virtut personal, ni per defensar exactament les mateixes idees que defensen desgraciadament una notable majoria de politics espanyols, va aguantar 40 anys perquè podia expressar amb plena llibertat els seus instints assassins i tenia les eines per fer-ho.
Mala sort Mariano, aquelles eines ara no es poden fer servir.
Vagi a fer una corregudeta pels boscos gallecs, perquè em sembla que només va de pressa quan no va enlloc.
dimecres, 16 de novembre del 2016
Geni i figura.
Fins tres dies abans de la sepultura.
A Amèrica (o sigui a Estats Units) ha aparegut fa uns mesos un fenomen difícil d’apostrofar. Es veu que passegen pels carrers uns individus disfressats de pallasso intentant terroritzar la gent. És a dir, el personatge universal creat per fer riure transformat en tot el contrari. L’esperit innovador d’aquell poble deixa garratibats a molts europeus que ens continuem creient la torxa que …
Sembla que el fenomen ha tingut èxit, tant, que un d’aquests personatges ha arribat a la Casa Blanca.
Recordo una pel•lícula en què un individu anava pel carrer amb carota de Dràcula fent por als vianants, però ningú en feia cas. Cansat de la comèdia de cop es treu la carota i al veure’l la gent fuig morta de por.
Un cop arribat el nostre protagonista actual on volia arribar, es vol treure el vestit de pallasso i ara és quan fa por de veritat. Geni i figura.
Diuen que Xi Jinping li preguntava a Putin: ¿O sigui, que això és la democràcia? Tres dies després encara reien. Erdogan s’ho mirava no sabent si riure o emblanquinar l’escala.
És gairebé impossible canviar en profunditat allò que durant una vida -d’una persona, d’una comunitat o d’un un país- ha estat una constant. Pot modificar les formes, pot alleugerir les paraules fins i tot pot somriure, però tard o d’hora el geni tornarà ha sortir de l’ampolla.
Parlant de democràcia, la setmana passada ha aparegut un nou-vell govern a Madrid. Allò de més notable que hi he trobat són tres senyals:
1) Hi ha cinc noms de ministres amb un “de”.
2) Hi ha un ministre Català i una ministra catalana que no n’exerceixen.
3) La diferència més notable entre dos ministres és de trenta centímetres.
I aquí s’acaba el meu interès pel tema. Tot el que en puc dir no té cap sentit ni per a mi ni per a ningú.
¿I per què tres dies abans de la sepultura?
Perquè qui riu l’últim riu més a gust.
15 de novembre de 2016.
A Amèrica (o sigui a Estats Units) ha aparegut fa uns mesos un fenomen difícil d’apostrofar. Es veu que passegen pels carrers uns individus disfressats de pallasso intentant terroritzar la gent. És a dir, el personatge universal creat per fer riure transformat en tot el contrari. L’esperit innovador d’aquell poble deixa garratibats a molts europeus que ens continuem creient la torxa que …
Sembla que el fenomen ha tingut èxit, tant, que un d’aquests personatges ha arribat a la Casa Blanca.
Recordo una pel•lícula en què un individu anava pel carrer amb carota de Dràcula fent por als vianants, però ningú en feia cas. Cansat de la comèdia de cop es treu la carota i al veure’l la gent fuig morta de por.
Un cop arribat el nostre protagonista actual on volia arribar, es vol treure el vestit de pallasso i ara és quan fa por de veritat. Geni i figura.
Diuen que Xi Jinping li preguntava a Putin: ¿O sigui, que això és la democràcia? Tres dies després encara reien. Erdogan s’ho mirava no sabent si riure o emblanquinar l’escala.
És gairebé impossible canviar en profunditat allò que durant una vida -d’una persona, d’una comunitat o d’un un país- ha estat una constant. Pot modificar les formes, pot alleugerir les paraules fins i tot pot somriure, però tard o d’hora el geni tornarà ha sortir de l’ampolla.
Parlant de democràcia, la setmana passada ha aparegut un nou-vell govern a Madrid. Allò de més notable que hi he trobat són tres senyals:
1) Hi ha cinc noms de ministres amb un “de”.
2) Hi ha un ministre Català i una ministra catalana que no n’exerceixen.
3) La diferència més notable entre dos ministres és de trenta centímetres.
I aquí s’acaba el meu interès pel tema. Tot el que en puc dir no té cap sentit ni per a mi ni per a ningú.
¿I per què tres dies abans de la sepultura?
Perquè qui riu l’últim riu més a gust.
15 de novembre de 2016.
dissabte, 1 d’octubre del 2016
Llibertat i ordre
Parella de ball mal avinguda. El cor de l’Home anhela llibertat i el cap li exigeix ordre. El jo exigeix ple reconeixement de la seva singularitat, i el nosaltres suplica fer camí junts.
Per poder gestionar aquest conflicte la humanitat ha anat generant unes entitats a les que no sé per què s’anomenen Estats a les que, tampoc sé per què, s’atorga una propietat rara anomenada sobirania, heretada clarament de la idea encara dominant que l’única manera de relacionar-se les persones és assumint lliurement el binomi sobirà-subdit.Un és sobirà tots els altres som súbdits. I el meu poble o bé és sobirà o bé és súbdit.
El panorama resultant és esperpèntic. Irracional, antiestètic i lògicament insostenible. Les eines més usades per construir els estats antics i moderns han estat les armes, després s’han utilitzat les lleis per dissimular els desastres, i alguns estats -no tots- ho han pintat tot de colors amb la tercera eina de poder: els diners.
Allò que resulta particularment injust és que qualsevol país o té un estat propi o senzillament no existeix. Ens agradi o no l’única manera d’estar al món que té Catalunya hic et nunc, és tenint un estat independent. Sense usar les armes.
És pensable que sobre el paper existeixin solucions més intel•ligents i fins i tot més justes. Ja sabem que el paper ho aguanta tot, però cap altra solució és realitzable durant l’actual generació.
A Europa hi ha actualment 47 territoris reconeguts com estats sobirans. D’aquests 24 són mes petits que Catalunya. 11, tenen menys habitants. 37 tenen una renda per càpita inferior a la catalana. 40 tenen un IDH (índex de desenvolupament humà) inferior al nostre. Etc., etc.
Objectivament aquesta realitat és inqüestionable. O bé aconseguim el lloc 48 o bé ocuparem el 49, després d’Escòcia. I això seria fer tard.
29 de setembre de 2016.
Per poder gestionar aquest conflicte la humanitat ha anat generant unes entitats a les que no sé per què s’anomenen Estats a les que, tampoc sé per què, s’atorga una propietat rara anomenada sobirania, heretada clarament de la idea encara dominant que l’única manera de relacionar-se les persones és assumint lliurement el binomi sobirà-subdit.Un és sobirà tots els altres som súbdits. I el meu poble o bé és sobirà o bé és súbdit.
El panorama resultant és esperpèntic. Irracional, antiestètic i lògicament insostenible. Les eines més usades per construir els estats antics i moderns han estat les armes, després s’han utilitzat les lleis per dissimular els desastres, i alguns estats -no tots- ho han pintat tot de colors amb la tercera eina de poder: els diners.
Allò que resulta particularment injust és que qualsevol país o té un estat propi o senzillament no existeix. Ens agradi o no l’única manera d’estar al món que té Catalunya hic et nunc, és tenint un estat independent. Sense usar les armes.
És pensable que sobre el paper existeixin solucions més intel•ligents i fins i tot més justes. Ja sabem que el paper ho aguanta tot, però cap altra solució és realitzable durant l’actual generació.
A Europa hi ha actualment 47 territoris reconeguts com estats sobirans. D’aquests 24 són mes petits que Catalunya. 11, tenen menys habitants. 37 tenen una renda per càpita inferior a la catalana. 40 tenen un IDH (índex de desenvolupament humà) inferior al nostre. Etc., etc.
Objectivament aquesta realitat és inqüestionable. O bé aconseguim el lloc 48 o bé ocuparem el 49, després d’Escòcia. I això seria fer tard.
29 de setembre de 2016.
Si vols estar ben servit...
Hi ha tres condicions -entre altres- indispensables per fer bé el llit.
Primera : els llençols han d’estar nets.
Segona: cal que quedin ben llisos i les arrugues només es poden treure estirant, ara cap aquí ara cap allà. Cap amunt i cap avall. Sempre estirant i mai empenyent. No serveix de res pegar cops.
Tercera: no atrapar els llençols abans d’eliminar totes les arrugues. Un cop atrapats no es poden treure les arrugues.
Aquestes tres normes -entre altres- són indispensables per fer una bona Constitució: Espanyola o Catalana.
Quan va morir el vell tirà, degudament turmentat per la seva família capitanejada pel seu gendre Villaverde, els espanyols que feia 40 anys que no podien dormir van córrer com esperitats a fabricar una constitució per poder estirar-se a descansar. Com si fos el llit.
I no van complir cap de les tres condicions necessàries. Els llençols estaven bruts. El de sota tenia unes taques fosques que sense necessitat de ser del CSI, es veia clar que eren de sang. Seques, però de sang. Ràpidament van posar el llençol de sobre per tapar-ho, però en aquest no solament es veien les taques sinó que s’oloraven. Allò era senzillament merda.
Van pegar quatre empentes i uns quants cops de porra i van atrapar els llençols. Mai més van eliminar les arrugues.
El poble fou convidat a descansar al llit acabat de fer.
Per estar més segurs del que es feien van demanar consulta a tres prestigiosos doctors internacionals. Un americà, un francès i un alemany.
L’americà es deia Kissinger i feia un parell d’anys havia solucionat amb èxit la disbauxa de Xile. Va aconsellar aplicar al poble espanyol una llarga cura de son.
El francès de noble nissaga es deia Giscard D’Estaing. Veient el mal aspecte del llit acabat de fer va aconsellar -i li van fer cas- posar a sobre un cobrellit decorat amb una corona reial d’una dinastia francesa.
El tercer, l’alemany Wily Brandt, era el més ben intencionat dels tres, patia per por que el terrible virus comunista que coneixia de prop i que l’any anterior havia arribat a Portugal no contaminés tota la península ibèrica. Va donar ple suport a uns nois sevillans que anaven de socialistes amb l’única condició que frenessin el comunistes. Aquests es van passar de frenada. No van quedar comunistes al país i una mica després tampoc quedaven socialistes.
Tothom a dormir. Va durar poc. Les taques de merda del llençol de damunt van traspuar cap al cobrellit. Pertot arreu. Per la dreta, per l’esquerra. Al mig de la corona reial hi va aparèixer…
Les arrugues dels llençols no deixaven dormir tranquil a ningú. Uns es queixaven que se’ls gelaven els peus, altres deien que els que dormien a la dreta estiraven tant els llençols que ells es quedaven amb el cul a l’aire.
I va passar el que havia de passar. Que uns quants -més o menys dos milions- van decidir saltar del llit.
Llavors, com una inspiració col•lectiva, van recordar l’antic consell de l’àvia:
Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit.
Això sí seguint les normes per fer-lo bé. Llençols nets ,sense arrugues i ben atrapats. I amb un cobrellit sense brodats i que puguem canviar de tant en tant.
30 de setembre de 2016.
Primera : els llençols han d’estar nets.
Segona: cal que quedin ben llisos i les arrugues només es poden treure estirant, ara cap aquí ara cap allà. Cap amunt i cap avall. Sempre estirant i mai empenyent. No serveix de res pegar cops.
Tercera: no atrapar els llençols abans d’eliminar totes les arrugues. Un cop atrapats no es poden treure les arrugues.
Aquestes tres normes -entre altres- són indispensables per fer una bona Constitució: Espanyola o Catalana.
Quan va morir el vell tirà, degudament turmentat per la seva família capitanejada pel seu gendre Villaverde, els espanyols que feia 40 anys que no podien dormir van córrer com esperitats a fabricar una constitució per poder estirar-se a descansar. Com si fos el llit.
I no van complir cap de les tres condicions necessàries. Els llençols estaven bruts. El de sota tenia unes taques fosques que sense necessitat de ser del CSI, es veia clar que eren de sang. Seques, però de sang. Ràpidament van posar el llençol de sobre per tapar-ho, però en aquest no solament es veien les taques sinó que s’oloraven. Allò era senzillament merda.
Van pegar quatre empentes i uns quants cops de porra i van atrapar els llençols. Mai més van eliminar les arrugues.
El poble fou convidat a descansar al llit acabat de fer.
Per estar més segurs del que es feien van demanar consulta a tres prestigiosos doctors internacionals. Un americà, un francès i un alemany.
L’americà es deia Kissinger i feia un parell d’anys havia solucionat amb èxit la disbauxa de Xile. Va aconsellar aplicar al poble espanyol una llarga cura de son.
El francès de noble nissaga es deia Giscard D’Estaing. Veient el mal aspecte del llit acabat de fer va aconsellar -i li van fer cas- posar a sobre un cobrellit decorat amb una corona reial d’una dinastia francesa.
El tercer, l’alemany Wily Brandt, era el més ben intencionat dels tres, patia per por que el terrible virus comunista que coneixia de prop i que l’any anterior havia arribat a Portugal no contaminés tota la península ibèrica. Va donar ple suport a uns nois sevillans que anaven de socialistes amb l’única condició que frenessin el comunistes. Aquests es van passar de frenada. No van quedar comunistes al país i una mica després tampoc quedaven socialistes.
Tothom a dormir. Va durar poc. Les taques de merda del llençol de damunt van traspuar cap al cobrellit. Pertot arreu. Per la dreta, per l’esquerra. Al mig de la corona reial hi va aparèixer…
Les arrugues dels llençols no deixaven dormir tranquil a ningú. Uns es queixaven que se’ls gelaven els peus, altres deien que els que dormien a la dreta estiraven tant els llençols que ells es quedaven amb el cul a l’aire.
I va passar el que havia de passar. Que uns quants -més o menys dos milions- van decidir saltar del llit.
Llavors, com una inspiració col•lectiva, van recordar l’antic consell de l’àvia:
Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit.
Això sí seguint les normes per fer-lo bé. Llençols nets ,sense arrugues i ben atrapats. I amb un cobrellit sense brodats i que puguem canviar de tant en tant.
30 de setembre de 2016.
dimarts, 20 de setembre del 2016
Hem triat el camí correcte.
El sentit de la Història corre paral•lel a l’augment constant de la llibertat tant dels individus com dels col•lectius de persones.
Quan un conjunt d’humans pren consciència de la seva situació de falta de llibertat o de menys llibertat que la resta de persones del seu entorn, pel fet de pertànyer a un grup, o bé minoritari o bé més feble o simplement diferent, tard o d’hora iniciarà un procés irreversible per incrementar allò que creu que és la llibertat, encara que l’entorn dominant no ho entengui.
Fa uns segles l’existència d’esclaus era assumida com normal. Cap religió, cap filosofia ni cap política oficial l’havien condemnat. Era un fet i prou. Fins i tot es demostrava que era imprescindible per a l’economia.
Fa poc més d’un segle que pràcticament ningú dubtava quin era el lloc que la dona havia d’ocupar a la societat. Tampoc cap religió, cap filosofia o política trobava gens criticable la submissió a què estava condemnada. Fins i tot avui dia queda molt camí a fer.
(Nota curiosa: en una ressenya publicada per la mort d’un insigne capellà de l’Opus, s’indica que tenia dos germans jesuïtes i una germana superiora d’un convent de monges, i s’obliden casualment de la germana casada i amb vuit fills.)
Fa quatre dies, com qui diu, totes les persones que s’apartaven de la condició sexual que totes les cultures, religions i polítiques havien decidit com acceptables … és tan recent aquest tema que no cal insistir-hi.
Aquests col•lectius han descobert que podien ser lliures. Cap d’ells pot afirmar que ja ho ha aconseguit del tot, però sí que les cultures dominants del món, en grau diferent, han acceptat que l’increment de llibertat de qualsevol grup humà augmenta la llibertat de tota la humanitat.
Això també passa en l’anomenat món polític, però aquí les reticències i les resistències en sentit contrari són molt fortes. Fins i tot hi ha un corrent que defensa que cal limitar la llibertat per preservar la seguretat. Que la relació entre pobles sempre serà d’enfrontament i que el més fort té més raó. Que tota unió és superior a tota separació.
Si tothom creu això, això acaba sent veritat. Per sort a la humanitat mai ha existit unitat de pensament. Per sort sempre han existit individus, col•lectius i pobles que anhelen més llibertat, que la busquen i que acaben trobant-la.
Per sort Catalunya ha iniciat aquest camí.
Quan un conjunt d’humans pren consciència de la seva situació de falta de llibertat o de menys llibertat que la resta de persones del seu entorn, pel fet de pertànyer a un grup, o bé minoritari o bé més feble o simplement diferent, tard o d’hora iniciarà un procés irreversible per incrementar allò que creu que és la llibertat, encara que l’entorn dominant no ho entengui.
Fa uns segles l’existència d’esclaus era assumida com normal. Cap religió, cap filosofia ni cap política oficial l’havien condemnat. Era un fet i prou. Fins i tot es demostrava que era imprescindible per a l’economia.
Fa poc més d’un segle que pràcticament ningú dubtava quin era el lloc que la dona havia d’ocupar a la societat. Tampoc cap religió, cap filosofia o política trobava gens criticable la submissió a què estava condemnada. Fins i tot avui dia queda molt camí a fer.
(Nota curiosa: en una ressenya publicada per la mort d’un insigne capellà de l’Opus, s’indica que tenia dos germans jesuïtes i una germana superiora d’un convent de monges, i s’obliden casualment de la germana casada i amb vuit fills.)
Fa quatre dies, com qui diu, totes les persones que s’apartaven de la condició sexual que totes les cultures, religions i polítiques havien decidit com acceptables … és tan recent aquest tema que no cal insistir-hi.
Aquests col•lectius han descobert que podien ser lliures. Cap d’ells pot afirmar que ja ho ha aconseguit del tot, però sí que les cultures dominants del món, en grau diferent, han acceptat que l’increment de llibertat de qualsevol grup humà augmenta la llibertat de tota la humanitat.
Això també passa en l’anomenat món polític, però aquí les reticències i les resistències en sentit contrari són molt fortes. Fins i tot hi ha un corrent que defensa que cal limitar la llibertat per preservar la seguretat. Que la relació entre pobles sempre serà d’enfrontament i que el més fort té més raó. Que tota unió és superior a tota separació.
Si tothom creu això, això acaba sent veritat. Per sort a la humanitat mai ha existit unitat de pensament. Per sort sempre han existit individus, col•lectius i pobles que anhelen més llibertat, que la busquen i que acaben trobant-la.
Per sort Catalunya ha iniciat aquest camí.
dijous, 15 de setembre del 2016
Llibertat de i llibertat per a.
Els líders del procés sembla que es barallen. Molt millor. Si no discrepessin entre ells profundament significaria que no els interessa prou.
Ho fan per interès de partit? Molt bé. Ho fan per interès personal? Millor. I si ho fan per prepotència, per orgull o vanitat, fins i tot si discrepen entre si per petiteses no importa gaire, perquè la força que impulsa el moviment està en un altre lloc.Tots sabem on està.
Es pot expressar en forma d’integral. Sí, d’integral matemàtica.
Ja sabem que en democràcia es compten el nombre de vots i res més, però la realitat és que el que compta a la vida d’un poble és la suma dels productes de cada ciutadà multiplicat per la intensitat de l’adhesió amb allò que vota.
En una obra de Samuel Beckett hi ha un personatge que li diu al seu presoner:
Em demanes llibertat. Té la donaré si m’expliques què és això.
L’altre li respon:
No ho sé, i encara que m’arranquessis les ungles una a una, no t’ho sabria dir. L’únic que sé és que la vull.
Els entesos en el tema parlen de dues variants d’aquesta idea:
Llibertat de o bé llibertat per a.
Llibertat de què o llibertat per a què. De què et vols alliberar o per fer què vols la llibertat.
La primera té un fort component emocional sense deixar de ser racional, i la segona el component racional és més fort que l’emocional.
Les emocions es contagien i les raons s’expliquen.
Tothom sent en un moment o altre de la vida aquesta necessitat d’alliberar-se de… i aquí poseu la llista tan llarga com vulgueu i entre aquestes necessitats n’hi apareix de tant en tant alguna molt intensa que sense saber com descobreixes que és compartida per molta gent.
Persones molt properes i altres que ni tan sols sabies que existien. De molt més cultes que tu i de més ignorants, de més joves i de més velles.
I també descobreixes que hi ha persones que no entenen de què parles quan demanes llibertat i que se n’estranyen com el carceller de Beckett.
El cert és que entre aquells que demanen llibertat de, hi acostuma a haver-hi una gran sintonia.
Quant a la segona versió de llibertat, llibertat per a què … les coses són força diferents.
Diuen que Lenin que no era gaire amant de la llibertat, en un discurs per enterrar-la, va fer precisament aquesta pregunta. Llibertat?, per a què?
La primera part la tenim clara. Ens volem alliberar de l’Estat espanyol. I es inútil explicar-ho, si no ets poeta.
Quan algú comença a preguntar: per a què? sense fer cap esforç previ d’entendre de què, li serà molt difícil d’entendre què es la llibertat que volem.
Per programar la resposta a aquest per a què, existeixen els polítics. I les diverses respostes que donen, generen les discrepàncies i baralles que dèiem al començar. Benvingudes siguin. Tots aquells polítics que han donat la mateixa resposta a la primera pregunta; de què ens volem separar? mereixen el nostre vot de confiança. Després, ja votarem a qui vulguem tantes vegades com calgui.
Tinc la ferma convicció que tots aquells que ja hem fet el pas emocional o racional cap a la no dependència no canviarem d’opinió, i que bastants dels que encara no l’han fet, l’acabaran fent amb la ferma ajuda dels poders de l’estat espanyol que tant s’hi esforcen.
No està recomanat però està permès escoltar comentaristes i tertulians, això sí, sense deixar de la mà el comandament a distància, per poder actuar ràpid.
Ho fan per interès de partit? Molt bé. Ho fan per interès personal? Millor. I si ho fan per prepotència, per orgull o vanitat, fins i tot si discrepen entre si per petiteses no importa gaire, perquè la força que impulsa el moviment està en un altre lloc.Tots sabem on està.
Es pot expressar en forma d’integral. Sí, d’integral matemàtica.
Ja sabem que en democràcia es compten el nombre de vots i res més, però la realitat és que el que compta a la vida d’un poble és la suma dels productes de cada ciutadà multiplicat per la intensitat de l’adhesió amb allò que vota.
En una obra de Samuel Beckett hi ha un personatge que li diu al seu presoner:
Em demanes llibertat. Té la donaré si m’expliques què és això.
L’altre li respon:
No ho sé, i encara que m’arranquessis les ungles una a una, no t’ho sabria dir. L’únic que sé és que la vull.
Els entesos en el tema parlen de dues variants d’aquesta idea:
Llibertat de o bé llibertat per a.
Llibertat de què o llibertat per a què. De què et vols alliberar o per fer què vols la llibertat.
La primera té un fort component emocional sense deixar de ser racional, i la segona el component racional és més fort que l’emocional.
Les emocions es contagien i les raons s’expliquen.
Tothom sent en un moment o altre de la vida aquesta necessitat d’alliberar-se de… i aquí poseu la llista tan llarga com vulgueu i entre aquestes necessitats n’hi apareix de tant en tant alguna molt intensa que sense saber com descobreixes que és compartida per molta gent.
Persones molt properes i altres que ni tan sols sabies que existien. De molt més cultes que tu i de més ignorants, de més joves i de més velles.
I també descobreixes que hi ha persones que no entenen de què parles quan demanes llibertat i que se n’estranyen com el carceller de Beckett.
El cert és que entre aquells que demanen llibertat de, hi acostuma a haver-hi una gran sintonia.
Quant a la segona versió de llibertat, llibertat per a què … les coses són força diferents.
Diuen que Lenin que no era gaire amant de la llibertat, en un discurs per enterrar-la, va fer precisament aquesta pregunta. Llibertat?, per a què?
La primera part la tenim clara. Ens volem alliberar de l’Estat espanyol. I es inútil explicar-ho, si no ets poeta.
Quan algú comença a preguntar: per a què? sense fer cap esforç previ d’entendre de què, li serà molt difícil d’entendre què es la llibertat que volem.
Per programar la resposta a aquest per a què, existeixen els polítics. I les diverses respostes que donen, generen les discrepàncies i baralles que dèiem al començar. Benvingudes siguin. Tots aquells polítics que han donat la mateixa resposta a la primera pregunta; de què ens volem separar? mereixen el nostre vot de confiança. Després, ja votarem a qui vulguem tantes vegades com calgui.
Tinc la ferma convicció que tots aquells que ja hem fet el pas emocional o racional cap a la no dependència no canviarem d’opinió, i que bastants dels que encara no l’han fet, l’acabaran fent amb la ferma ajuda dels poders de l’estat espanyol que tant s’hi esforcen.
No està recomanat però està permès escoltar comentaristes i tertulians, això sí, sense deixar de la mà el comandament a distància, per poder actuar ràpid.
dimarts, 6 de setembre del 2016
El temps és or.
Al segle dinou en plena febre descobridora Àsia es va omplir d’exploradors de tota mena. La majoria britànics. Hi ha un riu que passa pel nord de l’Himàlaia al sud de la capital del Tibet, Lhasa. Una mica més avall de la capital hi ha aquest riu que li deien Tsengpo. Ressegueix la vessant nord de la serralada cap a l’est, i aviat s’endinsa cap a una zona molt abrupta amb vegetació que el fa impenetrable.
Per altra banda, al sud de l’Himàlaia prop de la desembocadura del Ganges, hi arriba un riu que els indis anomenaven Brahmaputra, fill de Brahma, perquè ningú sabia d’on venia.
Membres de la Reial Societat Geogràfica discutien si els dos riu eren el mateix o no. Un explorador va tenir una idea tot passejant pel Tibet. Va tallar dotze grossos troncs d’arbre, els va marcar i els va enviar riu avall. La idea era bona, no comptava cap risc personal i era econòmica.
Al cap de quatre anys el van avisar han arribat dos troncs al Brahmapautra. Demostrat; els dos rius són el mateix.
Content com un gínjol convoca una reunió extraordinària a la Reial Societat per comunicar als socis l’èxit de la demostració.
Arriba el dia que tant somniava i a la sala no hi ha ningú. Què passa?
El seu ajudant compungit li explica. Un mes després d’enviar els troncs una expedició imprudent i temerària es va llançar riu avall. Hi va haver víctimes i tot. Però ja fa tres anys que van arribar.
No sé per què aquesta historia me’n recorda una altra.
Hi havia un país al dong bei (1) de la península situada al nanxi (2) d’Europa que volia marxar de la península sense sortir d’Europa. I discutien.
Un grup del petit país va tenir una gran idea. Convencerem els nostres companys de partit que allò que vam dir a Suresnes: “La definitiva solución del problema pasa indefectiblemente por el pleno reconocimiente del derecho de autodeterminación” és tan veritat avui com ho era l’any 1974. Un cop convençuts continuarem treballant fins aconseguir,etc. etc.
Passat un temps va arribar al carrer Nicaragua una nota confidencial: tots els partits estatals acceptaven una consulta.
Ho hem de dir a l’Iceta que es posarà molt content. Nerviós i emocionat aquest va començar a donar ordres. Convocarem a tot el poble català a una gran concentració per comunicar-los una gran notícia. Podrem votar.
Van muntar un escenari espectacular davant de les fonts de Montjuïc. Arribada l’hora, l’Iceta tot nerviós i amb ganes de ballar puja a l’escenari i mira cap al públic.
Què passa? Com és que no hi ha ningú?
L’ajudant, tot empenyent la cadira de rodes li confessa “no ens atrevíem a dir-li però és que Catalunya fa deu anys que és independent.
Notes. (1) Nord-est. (2) Sud-oest. Hem fet dues petites mostres de l’ idioma més parlat del món per si el Sr. Rivera creu oportú començar a introduir el seu aprenentatge a tercer de primària dels nens d’Ulldecona.
Per altra banda, al sud de l’Himàlaia prop de la desembocadura del Ganges, hi arriba un riu que els indis anomenaven Brahmaputra, fill de Brahma, perquè ningú sabia d’on venia.
Membres de la Reial Societat Geogràfica discutien si els dos riu eren el mateix o no. Un explorador va tenir una idea tot passejant pel Tibet. Va tallar dotze grossos troncs d’arbre, els va marcar i els va enviar riu avall. La idea era bona, no comptava cap risc personal i era econòmica.
Al cap de quatre anys el van avisar han arribat dos troncs al Brahmapautra. Demostrat; els dos rius són el mateix.
Content com un gínjol convoca una reunió extraordinària a la Reial Societat per comunicar als socis l’èxit de la demostració.
Arriba el dia que tant somniava i a la sala no hi ha ningú. Què passa?
El seu ajudant compungit li explica. Un mes després d’enviar els troncs una expedició imprudent i temerària es va llançar riu avall. Hi va haver víctimes i tot. Però ja fa tres anys que van arribar.
No sé per què aquesta historia me’n recorda una altra.
Hi havia un país al dong bei (1) de la península situada al nanxi (2) d’Europa que volia marxar de la península sense sortir d’Europa. I discutien.
Un grup del petit país va tenir una gran idea. Convencerem els nostres companys de partit que allò que vam dir a Suresnes: “La definitiva solución del problema pasa indefectiblemente por el pleno reconocimiente del derecho de autodeterminación” és tan veritat avui com ho era l’any 1974. Un cop convençuts continuarem treballant fins aconseguir,etc. etc.
Passat un temps va arribar al carrer Nicaragua una nota confidencial: tots els partits estatals acceptaven una consulta.
Ho hem de dir a l’Iceta que es posarà molt content. Nerviós i emocionat aquest va començar a donar ordres. Convocarem a tot el poble català a una gran concentració per comunicar-los una gran notícia. Podrem votar.
Van muntar un escenari espectacular davant de les fonts de Montjuïc. Arribada l’hora, l’Iceta tot nerviós i amb ganes de ballar puja a l’escenari i mira cap al públic.
Què passa? Com és que no hi ha ningú?
L’ajudant, tot empenyent la cadira de rodes li confessa “no ens atrevíem a dir-li però és que Catalunya fa deu anys que és independent.
Notes. (1) Nord-est. (2) Sud-oest. Hem fet dues petites mostres de l’ idioma més parlat del món per si el Sr. Rivera creu oportú començar a introduir el seu aprenentatge a tercer de primària dels nens d’Ulldecona.
diumenge, 4 de setembre del 2016
Acervo, acerbo.
Contundents mots castellans. El primer sense traducció lineal al català i el segon només traient la O final queda idèntic.
Doncs aquest “acervo, acerbo” espanyol és el principal escull que troben aquells escadussers individus de més avall de l’Ebre que intenten fer avançar el seu país al ritme de la Història. I és el principal obstacle que troben els ciutadans del nord de l’Ebre per seguir el seu propi camí a la velocitat dels veïns de nord enllà.
Acervo: Conjunto de valores éticos i culturales de una comunidad. Diccionari Anaya dixit.
Acerb: Aspre, rigorós, cruel.
Tota comunitat està satisfeta i fins i tot orgullosa del conjunt de valors ètics i culturals que creu que la identifiquen. Encara que de tant en tant apareguin esgarriacries que remuguin i fins i tot que desertin.
Cap d’aquests valors ha sorgit per generació espontània gracies al “geni” de la pròpia raça. Tots estan influïts per la geografia i per la història.
La geografia és estàtica i la història dinàmica. La geografia frena i la història estira. La geografia aïlla i la història barreja.
La història d’Espanya no ha sabut guanyar la batalla a la seva geografia. Quan, sobretot a partir dels segles disset i divuit, Europa va començar a córrer cap al futur, les elits, els poderosos, els molt nobles senyors, els dirigents politics i culturals espanyols, es van quedar aturats admirant-se a si mateixos i gaudint del magnífic “acervo” espanyol.
Els catalans, que no estaven ten ben servits d’acervo propi van decidir agafar el tren de la història que circulava prop d’ells. I hi van ser a temps.
No sent ni més bons ni més dolents, ni més intel•ligents ni més rucs, el cert és que a principis del segle vint Catalunya vivia, pensava i treballava ben bé 50 anys per davant d’Espanya.
Res de xoc de trens. El tren català molt més lleuger d’equipatge, s‘allunyava cada dia més i més del tren de càrrega espanyol amb el seu feixuc i pesat “acervo” que l’aixafava.
Quan Madrid en va prendre consciència…(“Quiero hacer de España, un Barcelona” proclamava Alfons XII tot tornant de l’exili”), el seu “acervo” es va tornar acerb.
El nefast segle vint espanyol amb més anys de dictadures i guerra civil que de pau, gairebé va anorrear Catalunya. No és que 40 anys de franquisme creessin els vicis intel•lectuals, les corrupcions econòmiques,la ineficiència governamental, la hipertrofia de la màquina de l’estat, de la qual actualment tant ens queixem. No, els 40 anys de franquisme no van crear això. La realitat és, que la dictadura franquista va durar 40 anys perquè estava en perfecta sintonia amb l’Acervo Espanyol.
Hi ha a la vista algun indici, per petit que sigui, que volen canviar?
Des de Catalunya els podem donar un cop de mà, però donada la lentitud secular que aquests canvis requereixen -revolucions excloses- no és esperable que el canvi, adquireixi un nivell acceptable en un temps raonable.
O algú creu que sí?
3 de setembre de 2016.
Doncs aquest “acervo, acerbo” espanyol és el principal escull que troben aquells escadussers individus de més avall de l’Ebre que intenten fer avançar el seu país al ritme de la Història. I és el principal obstacle que troben els ciutadans del nord de l’Ebre per seguir el seu propi camí a la velocitat dels veïns de nord enllà.
Acervo: Conjunto de valores éticos i culturales de una comunidad. Diccionari Anaya dixit.
Acerb: Aspre, rigorós, cruel.
Tota comunitat està satisfeta i fins i tot orgullosa del conjunt de valors ètics i culturals que creu que la identifiquen. Encara que de tant en tant apareguin esgarriacries que remuguin i fins i tot que desertin.
Cap d’aquests valors ha sorgit per generació espontània gracies al “geni” de la pròpia raça. Tots estan influïts per la geografia i per la història.
La geografia és estàtica i la història dinàmica. La geografia frena i la història estira. La geografia aïlla i la història barreja.
La història d’Espanya no ha sabut guanyar la batalla a la seva geografia. Quan, sobretot a partir dels segles disset i divuit, Europa va començar a córrer cap al futur, les elits, els poderosos, els molt nobles senyors, els dirigents politics i culturals espanyols, es van quedar aturats admirant-se a si mateixos i gaudint del magnífic “acervo” espanyol.
Els catalans, que no estaven ten ben servits d’acervo propi van decidir agafar el tren de la història que circulava prop d’ells. I hi van ser a temps.
No sent ni més bons ni més dolents, ni més intel•ligents ni més rucs, el cert és que a principis del segle vint Catalunya vivia, pensava i treballava ben bé 50 anys per davant d’Espanya.
Res de xoc de trens. El tren català molt més lleuger d’equipatge, s‘allunyava cada dia més i més del tren de càrrega espanyol amb el seu feixuc i pesat “acervo” que l’aixafava.
Quan Madrid en va prendre consciència…(“Quiero hacer de España, un Barcelona” proclamava Alfons XII tot tornant de l’exili”), el seu “acervo” es va tornar acerb.
El nefast segle vint espanyol amb més anys de dictadures i guerra civil que de pau, gairebé va anorrear Catalunya. No és que 40 anys de franquisme creessin els vicis intel•lectuals, les corrupcions econòmiques,la ineficiència governamental, la hipertrofia de la màquina de l’estat, de la qual actualment tant ens queixem. No, els 40 anys de franquisme no van crear això. La realitat és, que la dictadura franquista va durar 40 anys perquè estava en perfecta sintonia amb l’Acervo Espanyol.
Hi ha a la vista algun indici, per petit que sigui, que volen canviar?
Des de Catalunya els podem donar un cop de mà, però donada la lentitud secular que aquests canvis requereixen -revolucions excloses- no és esperable que el canvi, adquireixi un nivell acceptable en un temps raonable.
O algú creu que sí?
3 de setembre de 2016.
dissabte, 27 d’agost del 2016
Vides paral•leles.
Aprofitant el temps mort de què gaudim i que l’Ebre passa per Flix m’agradaria explicar de memòria la vida i miracles de dos personatges que no tenen res a veure l’un amb l’altre ni cap dels dos amb allò que ara i aquí interessa.
L’any 1928 just al mig de les dues guerres més criminals de la història de la humanitat, existia entre moltes persones la sensació que el seu món s’estava enfonsant, socialment, culturalment i religiosament.
El mateix any 28 i amb només dos mesos de diferència van aparèixer a escena, dues persones en llocs tan diferents com Egipte una i Espanya l’altra.
Cadascuna d’elles estava molt angoixada per la situació de la pròpia religió. Musulmana allà i Catòlica aquí. Les dues persones consideraven els seus propis països i la seva fe -profunda en els dos casos- en perill de mort.
Els dos tenien al voltant de 25 anys i els dos pertanyien al món de l’ensenyament. Ensenyament primari l’egipci i universitari l’espanyol.
Allò que els feia més iguals era el magnífic ús de la paraula que els dos dominaven. Conviccions profundes, paraules enardidores que els dos van usar per crear un petit grup de companys de feina i preocupats com ells per la situació de llur fe. Posem que al principi es reunien una dotzena de persones que és un nombre carismàtic. Evidentment tots mascles.
L’egipci es deia Hassan al Banna. L’espanyol Escrivà de Balaguer.
Al Banna va fundar a Ismailia -prop del canal de Suez- els Germans Musulmans. Escrivà va fundar a Madrid l’Opus Dei.
El mateix any, en els propis mons de l’ensenyament i amb la mateixa finalitat: salvar la pròpia fe i la dels seus pobles.
L’egipci creia que la salvació de l’Islam s’havia de produir de baix a dalt. El poble havia de tornar creure en si mateix i en l’Alcorà. Quan el poble tornés a l’Islam els seus dirigents expulsarien els britànics i la seva cultura estrangera, i Egipte primer i tot el món islàmic després tornarien a l’Islam.
L’espanyol creia que la salvació de la malparada fe cristiana s’havia de produir de dalt a baix. Calia crear un grup d’universitaris, fermament convençuts, molt ben preparats professionalment amb capacitat d’influir sobre la classe dirigent.
Tant el Germans com l’Opus van passar els primers quinze anys desapercebuts, però creixent. Enfortint la pròpia fe i augmentant en quantitat i en qualitat.
Quan va aparèixer Nasser com a salvador del poble egipci, els germans li van fer costat. Quan va aparèixer Franco com a salvador del poble espanyol l’Opus li va fer costat.
Molt aviat, però, aquelles dues històries tan rarament similars van adquirir trets propis força diferents. Nasser i els germans musulmans es van començar a fer nosa mútuament. Molts germans van anar a la presó. Banna va morir aviat. Els germans ja no eren allò que eren i Nasser era un dictador derrotat. Le deriva definitiva dels germans cap a la violència va ser escrita amb molta força per Sayid Qubt tancat i mort a la presó. De les idees d’aquest han sorgit la gran majoria jihadistes de dotzenes de països. De les idees inicials dels germans en queda poca cosa.
La relació de l’Opus amb el poder ha anat per un altre camí. Hi ha hagut recels, però sempre han caminat l’un al costat de l’altre.
L’eina que van usar els dos grups per arribar a posseir poder fou la mateixa. La Paraula.
Quan uns i altres van entrar en conflicte amb els poders públics que a més de la paraula posseïen les altres dues eines de domini, les armes i els diners van fer opcions diferents. Els germans van decidir usar les armes sense abandonar la paraula. L’Opus va optar pels diners deixant la paraula per a ús intern. Els dos justifiquen l’ús d’aquests instruments dient que són necessaris per defensar un bé superior.
A l’emblema dels germans hi veureu un parell de simitarres.
L’Opus no té emblema. Però el nom ho diu tot. Obra de Deu. M’hauria agradat que m’expliqués aquest atreviment -gairebé blasfèmia –un dels seus millors pensadors, que vés per on era cosí germà meu, però s’havia exiliat a Viena, i no crec que fos perquè havia traduït al català “Camino”.
Conten que un pare de Manresa volent orientar el seu fill que iniciava el camí de la vida d’adult li va dir:
“Molt aviat t’adonaràs que pots triar entre dedicar els teus esforços a ajudar els altres o dedicar-te a treballar per guanyar diners. Perquè recordis el primer camí et regalo aquest llibre: L’evangeli. Perquè recordis l’altre camí et regalo aquest bitllet de mil pessetes. (Els binladens no existien). Tu tria.”
El noi eixerit com era, obre el llibre i entre les pàgines 25 i 26 hi col•loca el bitllet. El pare bon home, però no tonto, li diu:
“Bé. Vols dir que et faràs de l’Opus. I què vols ser quan siguis gran? President de la Caixa li diu el fill.”
Actualment una i altra institució actuen a més de 50 països.
Suposo que tots heu endevinat que és impossible col•locar cap paper entre les pagines 25 i 26 de cap llibre.
Tota la resta està molt a prop de ser veritat. I la pregunta és:
Ha millorat la Fe dels respectius pobles?
23 d’agost de 2016.
L’any 1928 just al mig de les dues guerres més criminals de la història de la humanitat, existia entre moltes persones la sensació que el seu món s’estava enfonsant, socialment, culturalment i religiosament.
El mateix any 28 i amb només dos mesos de diferència van aparèixer a escena, dues persones en llocs tan diferents com Egipte una i Espanya l’altra.
Cadascuna d’elles estava molt angoixada per la situació de la pròpia religió. Musulmana allà i Catòlica aquí. Les dues persones consideraven els seus propis països i la seva fe -profunda en els dos casos- en perill de mort.
Els dos tenien al voltant de 25 anys i els dos pertanyien al món de l’ensenyament. Ensenyament primari l’egipci i universitari l’espanyol.
Allò que els feia més iguals era el magnífic ús de la paraula que els dos dominaven. Conviccions profundes, paraules enardidores que els dos van usar per crear un petit grup de companys de feina i preocupats com ells per la situació de llur fe. Posem que al principi es reunien una dotzena de persones que és un nombre carismàtic. Evidentment tots mascles.
L’egipci es deia Hassan al Banna. L’espanyol Escrivà de Balaguer.
Al Banna va fundar a Ismailia -prop del canal de Suez- els Germans Musulmans. Escrivà va fundar a Madrid l’Opus Dei.
El mateix any, en els propis mons de l’ensenyament i amb la mateixa finalitat: salvar la pròpia fe i la dels seus pobles.
L’egipci creia que la salvació de l’Islam s’havia de produir de baix a dalt. El poble havia de tornar creure en si mateix i en l’Alcorà. Quan el poble tornés a l’Islam els seus dirigents expulsarien els britànics i la seva cultura estrangera, i Egipte primer i tot el món islàmic després tornarien a l’Islam.
L’espanyol creia que la salvació de la malparada fe cristiana s’havia de produir de dalt a baix. Calia crear un grup d’universitaris, fermament convençuts, molt ben preparats professionalment amb capacitat d’influir sobre la classe dirigent.
Tant el Germans com l’Opus van passar els primers quinze anys desapercebuts, però creixent. Enfortint la pròpia fe i augmentant en quantitat i en qualitat.
Quan va aparèixer Nasser com a salvador del poble egipci, els germans li van fer costat. Quan va aparèixer Franco com a salvador del poble espanyol l’Opus li va fer costat.
Molt aviat, però, aquelles dues històries tan rarament similars van adquirir trets propis força diferents. Nasser i els germans musulmans es van començar a fer nosa mútuament. Molts germans van anar a la presó. Banna va morir aviat. Els germans ja no eren allò que eren i Nasser era un dictador derrotat. Le deriva definitiva dels germans cap a la violència va ser escrita amb molta força per Sayid Qubt tancat i mort a la presó. De les idees d’aquest han sorgit la gran majoria jihadistes de dotzenes de països. De les idees inicials dels germans en queda poca cosa.
La relació de l’Opus amb el poder ha anat per un altre camí. Hi ha hagut recels, però sempre han caminat l’un al costat de l’altre.
L’eina que van usar els dos grups per arribar a posseir poder fou la mateixa. La Paraula.
Quan uns i altres van entrar en conflicte amb els poders públics que a més de la paraula posseïen les altres dues eines de domini, les armes i els diners van fer opcions diferents. Els germans van decidir usar les armes sense abandonar la paraula. L’Opus va optar pels diners deixant la paraula per a ús intern. Els dos justifiquen l’ús d’aquests instruments dient que són necessaris per defensar un bé superior.
A l’emblema dels germans hi veureu un parell de simitarres.
L’Opus no té emblema. Però el nom ho diu tot. Obra de Deu. M’hauria agradat que m’expliqués aquest atreviment -gairebé blasfèmia –un dels seus millors pensadors, que vés per on era cosí germà meu, però s’havia exiliat a Viena, i no crec que fos perquè havia traduït al català “Camino”.
Conten que un pare de Manresa volent orientar el seu fill que iniciava el camí de la vida d’adult li va dir:
“Molt aviat t’adonaràs que pots triar entre dedicar els teus esforços a ajudar els altres o dedicar-te a treballar per guanyar diners. Perquè recordis el primer camí et regalo aquest llibre: L’evangeli. Perquè recordis l’altre camí et regalo aquest bitllet de mil pessetes. (Els binladens no existien). Tu tria.”
El noi eixerit com era, obre el llibre i entre les pàgines 25 i 26 hi col•loca el bitllet. El pare bon home, però no tonto, li diu:
“Bé. Vols dir que et faràs de l’Opus. I què vols ser quan siguis gran? President de la Caixa li diu el fill.”
Actualment una i altra institució actuen a més de 50 països.
Suposo que tots heu endevinat que és impossible col•locar cap paper entre les pagines 25 i 26 de cap llibre.
Tota la resta està molt a prop de ser veritat. I la pregunta és:
Ha millorat la Fe dels respectius pobles?
23 d’agost de 2016.
dissabte, 30 de juliol del 2016
El semàfor i el sr. Iceta.
Diu aquest senyor que la senyora Forcadell ha de saber que si un se salta un semàfor i l’enganxen, el multen.
Sí senyor les lleis s’han de complir.
Una vegada un home va agafar el cotxe per anar a buscar medecines a la farmàcia del poble veí, perquè al seu no hi havia farmàcia. Només hi havia una carretera que en una cruïlla sense gaire trànsit hi havien posat un semàfor.
Quan hi va arribar, el semàfor estava en vermell. Civilitzat com era es va aturar. Van passar uns minuts i allò no canviava. Aviat es va formar una cua de cotxes darrera seu. I va començar un concert de clàxons.
Però les lleis s’han de complir. Es deia a si mateix. Però li va entrar un dubte; Totes les lleis s’han de complir? Totes les lleis s’han de complir sempre? Un semàfor no té per finalitat facilitar el tràfic?
Va arrancar el cotxe, es va saltar el semàfor en vermell, i darrera d’ell dos milions de persones van fer el mateix.
La multa li van posar només a ell, i el sr. Iceta va quedar satisfet.
29 de juliol de 2016.
Sí senyor les lleis s’han de complir.
Una vegada un home va agafar el cotxe per anar a buscar medecines a la farmàcia del poble veí, perquè al seu no hi havia farmàcia. Només hi havia una carretera que en una cruïlla sense gaire trànsit hi havien posat un semàfor.
Quan hi va arribar, el semàfor estava en vermell. Civilitzat com era es va aturar. Van passar uns minuts i allò no canviava. Aviat es va formar una cua de cotxes darrera seu. I va començar un concert de clàxons.
Però les lleis s’han de complir. Es deia a si mateix. Però li va entrar un dubte; Totes les lleis s’han de complir? Totes les lleis s’han de complir sempre? Un semàfor no té per finalitat facilitar el tràfic?
Va arrancar el cotxe, es va saltar el semàfor en vermell, i darrera d’ell dos milions de persones van fer el mateix.
La multa li van posar només a ell, i el sr. Iceta va quedar satisfet.
29 de juliol de 2016.
dimarts, 12 de juliol del 2016
Renfe. T.C. Monarquia.
Tres raons que per sí soles justifiquen amb escreix defensar i aconseguir la independència.
La Renfe, el Tribunal Constitucional i la Monarquia. És vital que ens els traguem de sobre per començar a poder respirar, aquests tres monuments a la ineficàcia. I resulta igual en quin ordre ho fem, mentre no tardem gaire a aconseguir-ho.
L a Renfe, resulta tan evident que cal fer-la desaparèixer del nostre horitzó, que no necessita gaires arguments per demostrar-ho. I quan dic Renfe, dic Aena, dic Adif, dic les infinites estructures d’estat hipertrofiades, anquilosades i que per acabar-ho d’adobar treballen per implantar un model de país d’un centralisme malaltís.
Alliberar-nos del T.C. pur franquisme ideològic despullat per sort de les atribucions del seu antecessor el Tribunal d’Ordre Públic, el TOP del que ha pogut aprofitar les sigles com a Tribunal d’Ordre Polític.
I, no puc evitar la pedanteria, “last but not least”, la monarquia. Clau de volta de tota l’arquitectura tardofranquista que va construir la casta espanyola amb la inestimable col•laboració dels poders dominants de l’entorn europeu i americà que només volien -i encara volen- que als toreros espanyols no se’ls acudis tornar-se comunistes.
Els catalans hem de respectar la voluntat dels ciutadans espanyols que volen i defensen aquestes tres institucions -i unes quantes més- que simbolitzen la seva democràcia. És el seu problema.
Nosaltres tenim tot el dret de voler respirar un altre aire .
La Renfe, el Tribunal Constitucional i la Monarquia. És vital que ens els traguem de sobre per començar a poder respirar, aquests tres monuments a la ineficàcia. I resulta igual en quin ordre ho fem, mentre no tardem gaire a aconseguir-ho.
L a Renfe, resulta tan evident que cal fer-la desaparèixer del nostre horitzó, que no necessita gaires arguments per demostrar-ho. I quan dic Renfe, dic Aena, dic Adif, dic les infinites estructures d’estat hipertrofiades, anquilosades i que per acabar-ho d’adobar treballen per implantar un model de país d’un centralisme malaltís.
Alliberar-nos del T.C. pur franquisme ideològic despullat per sort de les atribucions del seu antecessor el Tribunal d’Ordre Públic, el TOP del que ha pogut aprofitar les sigles com a Tribunal d’Ordre Polític.
I, no puc evitar la pedanteria, “last but not least”, la monarquia. Clau de volta de tota l’arquitectura tardofranquista que va construir la casta espanyola amb la inestimable col•laboració dels poders dominants de l’entorn europeu i americà que només volien -i encara volen- que als toreros espanyols no se’ls acudis tornar-se comunistes.
Els catalans hem de respectar la voluntat dels ciutadans espanyols que volen i defensen aquestes tres institucions -i unes quantes més- que simbolitzen la seva democràcia. És el seu problema.
Nosaltres tenim tot el dret de voler respirar un altre aire .
divendres, 6 de maig del 2016
Única sortida per a nosaltres i la millor per a ells.
Ja fa temps que sabem que la no dependència de l’estat espanyol és l’única sortida pensable pels catalans i cada cop tinc més clar que és la millor sortida per a ells. Val a dir que per a Espanya no és, com per a Catalunya l’única, però sí la millor. Guanya tanta llibertat l’esclau que és alliberat com l’amo que l’allibera.
Cal que convertim aquest únic camí que tenim en un camí òptim.
Fem de Catalunya una nació sense nacionalistes. Cal que es conegui i es reconegui a tot arreu com una entitat jurídica amb tots els atributs de nació, i cal que nosaltres mostrem i demostrem que no som ni volem ser nacionalistes.
El signe diferencial d’un estat independent és la seva competència en legislar sobiranament. Fer lleis plenes i exclusives, només sotmeses a les lleis de drets humans i a aquelles altres normes emeses per institucions lliurement acceptades. Fem de Catalunya un país sobirà sense sobirans ni sobiranistes.
Fem de Catalunya una República. En el sentit en què va néixer el concepte “res publica”. I amb el sentit modern. Diguem amb Beaumarchais, a tothom, que pretengui ser rei:
Quins serveis ha realitzat per arribar a ser un gran home mereixedor del poder que té? Vous vous êtes donne la peine de naître - et rien de plus¡ L’esforç de néixer, això és tot.
Cosa publica. I encara que Coromines digui que no està clar que públic vingui de poble, creurem que sí. República Catalana, gestió i administració del poble de Catalunya per les persones elegides pels catalans…
Repetim-ho. Només depèn de nosaltres. Tant de la quantitat de catalans que ho vulguin com de la fermesa amb què ho vulguin.
I d’aquest últim factor no en dubto gens.
Cal que convertim aquest únic camí que tenim en un camí òptim.
Fem de Catalunya una nació sense nacionalistes. Cal que es conegui i es reconegui a tot arreu com una entitat jurídica amb tots els atributs de nació, i cal que nosaltres mostrem i demostrem que no som ni volem ser nacionalistes.
El signe diferencial d’un estat independent és la seva competència en legislar sobiranament. Fer lleis plenes i exclusives, només sotmeses a les lleis de drets humans i a aquelles altres normes emeses per institucions lliurement acceptades. Fem de Catalunya un país sobirà sense sobirans ni sobiranistes.
Fem de Catalunya una República. En el sentit en què va néixer el concepte “res publica”. I amb el sentit modern. Diguem amb Beaumarchais, a tothom, que pretengui ser rei:
Quins serveis ha realitzat per arribar a ser un gran home mereixedor del poder que té? Vous vous êtes donne la peine de naître - et rien de plus¡ L’esforç de néixer, això és tot.
Cosa publica. I encara que Coromines digui que no està clar que públic vingui de poble, creurem que sí. República Catalana, gestió i administració del poble de Catalunya per les persones elegides pels catalans…
Repetim-ho. Només depèn de nosaltres. Tant de la quantitat de catalans que ho vulguin com de la fermesa amb què ho vulguin.
I d’aquest últim factor no en dubto gens.
dimecres, 20 d’abril del 2016
Catalunya no ha de tenir conferència episcopal pròpia.
Molt d’acord, Sr. Arquebisbe. Ni de propietat ni de lloguer. Ni conferència episcopal, ni ayatolalad, ni gran consell budista o jueu. A Catalunya hi ha d’haver bisbes i imams, i els corresponents guies budistes o jueus. Sense oblidar els sikhs, els hindús. Tothom hi cap. I molts catalans ho volen, fins i tot ho necessiten.
Però no cal que Catalunya tingui cap mena de conferència i molt menys episcopal i catòlica. Precisament per avançar en direcció d’augmentar la llibertat no només dels altres sinó també dels mateixos fidels, practicants, creients de qualsevol creença, religió, església o filosofia.
Fent una salt al buit m’atreveixo a afirmar que Catalunya tampoc cal que tingui exèrcit propi. Algú ho havia de dir.
Reconec que és molt més fàcil explicar allò que Catalunya no ha de ser, que què i com ha de ser. Però és molt cert que hi ha moltes persones molt preparades que fa molts anys hi treballen “de debò” com diu el Sr. Borja de Riquer. I ara més que mai.
18 d’abril de 2016.
Però no cal que Catalunya tingui cap mena de conferència i molt menys episcopal i catòlica. Precisament per avançar en direcció d’augmentar la llibertat no només dels altres sinó també dels mateixos fidels, practicants, creients de qualsevol creença, religió, església o filosofia.
Fent una salt al buit m’atreveixo a afirmar que Catalunya tampoc cal que tingui exèrcit propi. Algú ho havia de dir.
Reconec que és molt més fàcil explicar allò que Catalunya no ha de ser, que què i com ha de ser. Però és molt cert que hi ha moltes persones molt preparades que fa molts anys hi treballen “de debò” com diu el Sr. Borja de Riquer. I ara més que mai.
18 d’abril de 2016.
dimecres, 13 d’abril del 2016
Ai Empar, què has fet?
Dona, que no sabies que cremar palla mullada, no escalfa gens i fa molta fumarada? No em diràs que no sabies que allò que cremaves només era palla.
Una muntanya de palla que van acumular uns senyors fa més de 40 anys per donar menjar als dòcils i atemorits servidors, com han fet sempre els pagesos amb els rucs.
Però resulta que des de llavors ha plogut molt, i la palla s’ha mullat. I cremar palla mullada -no sé si ho has vist mai, Empar- crea una atmosfera irrespirable. I més si bufa vent de ponent.
Parlant de la transició i de la seva obra magna: “La constitució”, el Sr. Gregorio Morán ha reeditat el seu llibre “El precio de la transición”.
Copio al peu de la lletra, pag. 10:
El rey era el primer operador fraudulento del país, como lo habian sido todos sus predecesores… y se creyera en la potestad de exigir doble factura a los ciudadanos: la impunidad que le concedia el Estado y la de su real gana...la irresponsabilidad del monarca no fue solo política…. Sino eco- nómica... se puede decir que él fue el ejemplo a seguir para todos los logreros.
Doncs bé, ni aquest llibre ni el seu autor, han merescut ni mereixeran cap escandalera ni amb prou feina algun comentari.
Amb els ulls esbatanats Empar, et preguntaràs. A ell no li diuen res i a mi em volen cremar?
Doncs clar que sí. Ell no és català i tu sí. Ell escriu llibres i tu surts a la tele catalana. I per acabar-ho d’adobar, tu ets una dona.
Que no se’t acudeixi mai més cremar palla barrejada amb fems secs de vaca i molt menys quan s’està començant a podrir.
Escriu llibres que ara ve sant Jordi.
Una muntanya de palla que van acumular uns senyors fa més de 40 anys per donar menjar als dòcils i atemorits servidors, com han fet sempre els pagesos amb els rucs.
Però resulta que des de llavors ha plogut molt, i la palla s’ha mullat. I cremar palla mullada -no sé si ho has vist mai, Empar- crea una atmosfera irrespirable. I més si bufa vent de ponent.
Parlant de la transició i de la seva obra magna: “La constitució”, el Sr. Gregorio Morán ha reeditat el seu llibre “El precio de la transición”.
Copio al peu de la lletra, pag. 10:
El rey era el primer operador fraudulento del país, como lo habian sido todos sus predecesores… y se creyera en la potestad de exigir doble factura a los ciudadanos: la impunidad que le concedia el Estado y la de su real gana...la irresponsabilidad del monarca no fue solo política…. Sino eco- nómica... se puede decir que él fue el ejemplo a seguir para todos los logreros.
Doncs bé, ni aquest llibre ni el seu autor, han merescut ni mereixeran cap escandalera ni amb prou feina algun comentari.
Amb els ulls esbatanats Empar, et preguntaràs. A ell no li diuen res i a mi em volen cremar?
Doncs clar que sí. Ell no és català i tu sí. Ell escriu llibres i tu surts a la tele catalana. I per acabar-ho d’adobar, tu ets una dona.
Que no se’t acudeixi mai més cremar palla barrejada amb fems secs de vaca i molt menys quan s’està començant a podrir.
Escriu llibres que ara ve sant Jordi.
dissabte, 12 de març del 2016
Matar el rei.
És una mica curiós que la paraula més usada en la majoria de discursos i manifestacions de polítics espanyols aparegui la paraula canvi. Cal fer un canvi. El poble espanyol demana un canvi.
I aquí es queden. Dic que resulta interessant perquè gairebé l’única veritat que tots defensen de forma contundent és la unitat d’Espanya amb l’argument que és així des de fa 500 anys. Semblaria natural que demanessin un canvi, però no. Demanen un canvi per seguir igual que els últims 500 anys.
El problema és que per fer un canvi que valgui s’ha de fer una revolució i per fer una revolució s’ha de començar matant el rei. I els espanyols no han matat mai el seu rei, com van fer primer els anglesos, abans de la seva revolució de 1688, després els francesos, a la seva de 1789, i finalment els russos el 1917.
Convé que siguin els súbdits que matin el rei, sinó no val. Tots els reis que han mort assassinats pels seu pares, fills o germans -que són la majoria- no serveixen d’exemple. Allò que és necessari és que els súbdits vegin que és possible matar el rei, i que els reis entenguin que això pot passar.
No n’hi ha prou en fer-los fugir. Ferran VII, Isabel II, Alfons XIII van fugir vius i tard o d’hora van tornar, ells o els seus hereus. I així no s’arregla res.
Val a dir que ara les revolucions no estan de moda, i matar el rei no estaria ben vist. Per sort la civilització ha trobat el desllorigador i l’ha batejat amb el nom de República.
A l’estat espanyol no hi haurà cap canvi que mereixi aquest nom sense fer el primer pas: matar el rei simbòlicament.
Després poden discutir si la república la volen federal, unitària, centralista o descentralitzada. Molt o poc presidencialista. És el seu problema.
Si volen que els ajudem, amb molt de gust ho farem.
I aquí es queden. Dic que resulta interessant perquè gairebé l’única veritat que tots defensen de forma contundent és la unitat d’Espanya amb l’argument que és així des de fa 500 anys. Semblaria natural que demanessin un canvi, però no. Demanen un canvi per seguir igual que els últims 500 anys.
El problema és que per fer un canvi que valgui s’ha de fer una revolució i per fer una revolució s’ha de començar matant el rei. I els espanyols no han matat mai el seu rei, com van fer primer els anglesos, abans de la seva revolució de 1688, després els francesos, a la seva de 1789, i finalment els russos el 1917.
Convé que siguin els súbdits que matin el rei, sinó no val. Tots els reis que han mort assassinats pels seu pares, fills o germans -que són la majoria- no serveixen d’exemple. Allò que és necessari és que els súbdits vegin que és possible matar el rei, i que els reis entenguin que això pot passar.
No n’hi ha prou en fer-los fugir. Ferran VII, Isabel II, Alfons XIII van fugir vius i tard o d’hora van tornar, ells o els seus hereus. I així no s’arregla res.
Val a dir que ara les revolucions no estan de moda, i matar el rei no estaria ben vist. Per sort la civilització ha trobat el desllorigador i l’ha batejat amb el nom de República.
A l’estat espanyol no hi haurà cap canvi que mereixi aquest nom sense fer el primer pas: matar el rei simbòlicament.
Després poden discutir si la república la volen federal, unitària, centralista o descentralitzada. Molt o poc presidencialista. És el seu problema.
Si volen que els ajudem, amb molt de gust ho farem.
divendres, 4 de març del 2016
Jo, si fos espanyol…
Estaria molt preocupat, sobre tot si fos de dretes. ¿Com pot ser que al conjunt d’Espanya i sobretot a Madrid no hi hagi un partit polític conservador que no hagi estat fundat per un franquista convençut com era Fraga? ¿Com poden acceptar que l’única alternativa que trobi la gent de dretes sigui un neofalangista que per acabar-ho d’adobar ve de Catalunya?
No em puc creure que no existeixi una gran quantitat de professionals, universitaris, classe mitja alta o baixa, etc., d’ideologia més liberal o més conservadora, democristians o republicans, allò que genèricament en diem gent de dretes que rebutgi tot allò que va ser, i que va significar el franquisme.
Fins que no aparegui un partit plenament espanyol, plenament conservador amb capacitat de condemnar la totalitat de la ideologia i la majoria dels fets d’aquella època, Espanya no sortirà del fangar, i no serà capaç de trobar un model de país viable.
Si fos espanyol i de dretes de veritat estaria amoïnat.
Si fos espanyol i visqués a Andalusia tant si fos de dretes com d’esquerres, a més de preocupat estaria trist. No acabaria d’entendre el delit de les elits de dretes i d’esquerres, des del Conde Duque d’Olivares fins Felipe González de voler anar a Madrid a manar girant-se de esquena a la seva terra.
Fa 40 anys quan jo era enginyer i dirigia una fabrica de prefabricats de formigó a Viladecans, tots els treballadors eren andalusos. Vam fer encarregat de taller a un d’ells. Es deia Pedro Pérez Pareja. De Huescar, Granada. Era i espero que continuï sent, la persona més sòlida, honesta i, fiable i seriosa que he conegut en el món del treball. M’explicava que ell havia vist a la seva terra com un “senyor” fuetejava la cara d’un nen de 12 anys perquè no li aguantava bé l’estrep del cavall. Els ulls li espurnejaven. Ell no m’ho va dir, però moltes vegades he pensat que aquell nen era ell. No tenia res a veure amb l’estereotip de l’andalús que ens han venut. Estava trist.
Si fos espanyol i hagués nascut al nord o al sud dels Picos de Europa, o prop del Cantàbric, no em faria ni poca ni gens de gràcia la imatge que des de fa segles s’ha anat projectant a Europa del meu país. I que encara avui dia es continua fomentant.
Si fos veí de Valladolid, Toledo, o Mérida quan es van inventar allò de les autonomies hauria pensat, mira que bé, visc en una capital castellana, ara podrem ressuscitar. Però va durar poc l’alegria, com a casa dels pobres. Tot seguit es van treure de la màniga l’as que duien amagat, i van crear del no res una nova comunitat autònoma. Si la majoria de les altres ja eren embastades amb puntades llargues aquesta ja vorejava l’absurd. Li van dir Comunidad autónoma de Madrid i contenia al seu interior totes les institucions públiques i privades de tota mena de poder polític, econòmic, militar, religiós, jurídic del país més centralista d’Europa. Si fos veí de Valladolid, Toledo o Mérida, m’hauria quedat cara de tonto.
Si fos… etc., etc., etc. Però com que no és el cas, només puc dir, si voleu alguna cosa només cal que ho demaneu.
No em puc creure que no existeixi una gran quantitat de professionals, universitaris, classe mitja alta o baixa, etc., d’ideologia més liberal o més conservadora, democristians o republicans, allò que genèricament en diem gent de dretes que rebutgi tot allò que va ser, i que va significar el franquisme.
Fins que no aparegui un partit plenament espanyol, plenament conservador amb capacitat de condemnar la totalitat de la ideologia i la majoria dels fets d’aquella època, Espanya no sortirà del fangar, i no serà capaç de trobar un model de país viable.
Si fos espanyol i de dretes de veritat estaria amoïnat.
Si fos espanyol i visqués a Andalusia tant si fos de dretes com d’esquerres, a més de preocupat estaria trist. No acabaria d’entendre el delit de les elits de dretes i d’esquerres, des del Conde Duque d’Olivares fins Felipe González de voler anar a Madrid a manar girant-se de esquena a la seva terra.
Fa 40 anys quan jo era enginyer i dirigia una fabrica de prefabricats de formigó a Viladecans, tots els treballadors eren andalusos. Vam fer encarregat de taller a un d’ells. Es deia Pedro Pérez Pareja. De Huescar, Granada. Era i espero que continuï sent, la persona més sòlida, honesta i, fiable i seriosa que he conegut en el món del treball. M’explicava que ell havia vist a la seva terra com un “senyor” fuetejava la cara d’un nen de 12 anys perquè no li aguantava bé l’estrep del cavall. Els ulls li espurnejaven. Ell no m’ho va dir, però moltes vegades he pensat que aquell nen era ell. No tenia res a veure amb l’estereotip de l’andalús que ens han venut. Estava trist.
Si fos espanyol i hagués nascut al nord o al sud dels Picos de Europa, o prop del Cantàbric, no em faria ni poca ni gens de gràcia la imatge que des de fa segles s’ha anat projectant a Europa del meu país. I que encara avui dia es continua fomentant.
Si fos veí de Valladolid, Toledo, o Mérida quan es van inventar allò de les autonomies hauria pensat, mira que bé, visc en una capital castellana, ara podrem ressuscitar. Però va durar poc l’alegria, com a casa dels pobres. Tot seguit es van treure de la màniga l’as que duien amagat, i van crear del no res una nova comunitat autònoma. Si la majoria de les altres ja eren embastades amb puntades llargues aquesta ja vorejava l’absurd. Li van dir Comunidad autónoma de Madrid i contenia al seu interior totes les institucions públiques i privades de tota mena de poder polític, econòmic, militar, religiós, jurídic del país més centralista d’Europa. Si fos veí de Valladolid, Toledo o Mérida, m’hauria quedat cara de tonto.
Si fos… etc., etc., etc. Però com que no és el cas, només puc dir, si voleu alguna cosa només cal que ho demaneu.
dijous, 25 de febrer del 2016
Un cop de mà.
M’agradaria molt poder donar un cop de mà als espanyols. Vull dir a aquella part de la ciutadania -no sé qui ni quants són- que es volen treure de sobre les restes del franquisme que impregnen ideologies, institucions i actuacions de moltes menes.
Durant molts anys vam pensar que 40 anys de franquisme van condicionar profundament el ser i l’estar d’una gran majoria d’espanyols. Un bon dia vam descobrir, amb una gran tristor, que la Història explicava que si el franquisme va durar 40 anys era perquè connectava amb un corrent secular del diguem-ne tarannà d’una part important de la societat espanyola.
Però sembla que avui una part de la ciutadania espanyola intueix que els hereus ideològics, biològics i econòmics del franquisme que formen el PP, un cop alliberats de l’estigma de dictadura, amb aquella herència van rebre la principal característica social d’aquell sistema: la corrupció.
Es deia que el règim franquista era una cruel dictadura militar, suavitzada per la corrupció. Era pràcticament necessària per a algunes empreses per sobreviure, i per les grans constructores i de serveis públics era la font més important de beneficis.
Mort el dictador, va quedar la corrupció.
Els partits politics que han tastat poder post dictadura, no han sabut, no han volgut o no han pogut evitar embrutar-se. El grau de corrupció de cada partit és directament proporcional a dos factors.
El primer factor és el volum de diner que ha manejat de lliure disposició i en aquest tema el govern central supera de llarg a totes les altres administracions juntes.
El segon factor és l’afinitat i relació personal o familiar entre corruptor i corruptible, i aquí el PP guanya per golejada.
Cal -i en això els catalans podem donar un cop de mà- reduir el PP espanyol a un paper testimonial com el que té a Catalunya. Que ens recordi a tots, què era el franquisme, però que no tingui cap possibilitat de recuperar el poder. Ni amb l’ajuda del neofalangisme que defensa allò que Espanya és “una unidad de destino en lo universal”.
Estem disposats a donar un cop de mà, amb el risc enorme que s’interpreti que volem donar un cop de puny.
Durant molts anys vam pensar que 40 anys de franquisme van condicionar profundament el ser i l’estar d’una gran majoria d’espanyols. Un bon dia vam descobrir, amb una gran tristor, que la Història explicava que si el franquisme va durar 40 anys era perquè connectava amb un corrent secular del diguem-ne tarannà d’una part important de la societat espanyola.
Però sembla que avui una part de la ciutadania espanyola intueix que els hereus ideològics, biològics i econòmics del franquisme que formen el PP, un cop alliberats de l’estigma de dictadura, amb aquella herència van rebre la principal característica social d’aquell sistema: la corrupció.
Es deia que el règim franquista era una cruel dictadura militar, suavitzada per la corrupció. Era pràcticament necessària per a algunes empreses per sobreviure, i per les grans constructores i de serveis públics era la font més important de beneficis.
Mort el dictador, va quedar la corrupció.
Els partits politics que han tastat poder post dictadura, no han sabut, no han volgut o no han pogut evitar embrutar-se. El grau de corrupció de cada partit és directament proporcional a dos factors.
El primer factor és el volum de diner que ha manejat de lliure disposició i en aquest tema el govern central supera de llarg a totes les altres administracions juntes.
El segon factor és l’afinitat i relació personal o familiar entre corruptor i corruptible, i aquí el PP guanya per golejada.
Cal -i en això els catalans podem donar un cop de mà- reduir el PP espanyol a un paper testimonial com el que té a Catalunya. Que ens recordi a tots, què era el franquisme, però que no tingui cap possibilitat de recuperar el poder. Ni amb l’ajuda del neofalangisme que defensa allò que Espanya és “una unidad de destino en lo universal”.
Estem disposats a donar un cop de mà, amb el risc enorme que s’interpreti que volem donar un cop de puny.
divendres, 19 de febrer del 2016
Som-hi.
Hi ha dues forces que empenyen les persones i els pobles a moure’s. La primera i, encara que no ho sembli, la més poderosa, és la necessitat de marxar del lloc -físic, emocional o racional- on es troben. I la segona raó és l’atracció d’anar a un lloc diferent, millor? Segurament, però sempre poc o molt desconegut.
La suma de les dues forces és imparable.
Sembla evident que pel cap baix, la meitat dels catalans senten els efectes de les dues forces i que l’altra meitat de ciutadans no sent la necessitat primera, la de marxar, però pot desitjar la segona, anar a un lloc millor.
Per això dic: Som-hi. És just i necessari, definir tan bé com siguem capaços i construir sòlidament i creïble el país on volem anar, tant per satisfer la necessitat del primer col•lectiu com per atreure el segon.
(En aquest moment m’arriba la terrible notícia: Muriel Casals. Tota paraula és inútil).
Cal canviar aquella frase bíblica tan sentida com poc política “aquell que no està amb mi, està contra mi“ per la seva contrària: aquell que no està contra mi està a favor meu.
Aquells que no estan en contra de la llibertat dels pobles però no saben reconèixer que som un poble no són els nostres enemics. Aquells que ens desconeixen, tampoc ho són.
Semblaria que el més raonable és explicar, intentar convèncer, demostrar quanta raó tenim. No dic que no s’hagi de fer, però tinc la profunda convicció; segurament més raonable que racional -com tota convicció, i com més profunda més- que la forma més eficaç d’arribar al final del camí que hem emprès és mostrar una fermesa tranqui-la, una constància pacífica, una confiança amb nosaltres mateixos sense fatxenderies, una pressa sense urgències. Demostrant a aquells que han acceptat el repte de liderar el llarg procés que confiem en ells, que sabem que cometran errors, si no en cometessin no serien de fiar, que ens expliquin allò que ens hagin d’explicar i sabent que sempre hi haurà una part, si pot ser ben petita, que és preferible no publicar.
És a dir: model Muriel Casals.
La suma de les dues forces és imparable.
Sembla evident que pel cap baix, la meitat dels catalans senten els efectes de les dues forces i que l’altra meitat de ciutadans no sent la necessitat primera, la de marxar, però pot desitjar la segona, anar a un lloc millor.
Per això dic: Som-hi. És just i necessari, definir tan bé com siguem capaços i construir sòlidament i creïble el país on volem anar, tant per satisfer la necessitat del primer col•lectiu com per atreure el segon.
(En aquest moment m’arriba la terrible notícia: Muriel Casals. Tota paraula és inútil).
Cal canviar aquella frase bíblica tan sentida com poc política “aquell que no està amb mi, està contra mi“ per la seva contrària: aquell que no està contra mi està a favor meu.
Aquells que no estan en contra de la llibertat dels pobles però no saben reconèixer que som un poble no són els nostres enemics. Aquells que ens desconeixen, tampoc ho són.
Semblaria que el més raonable és explicar, intentar convèncer, demostrar quanta raó tenim. No dic que no s’hagi de fer, però tinc la profunda convicció; segurament més raonable que racional -com tota convicció, i com més profunda més- que la forma més eficaç d’arribar al final del camí que hem emprès és mostrar una fermesa tranqui-la, una constància pacífica, una confiança amb nosaltres mateixos sense fatxenderies, una pressa sense urgències. Demostrant a aquells que han acceptat el repte de liderar el llarg procés que confiem en ells, que sabem que cometran errors, si no en cometessin no serien de fiar, que ens expliquin allò que ens hagin d’explicar i sabent que sempre hi haurà una part, si pot ser ben petita, que és preferible no publicar.
És a dir: model Muriel Casals.
divendres, 22 de gener del 2016
Ja hem travessat el riu.
Encara que algú ho dubti, ja estem a l’altra riba. La resistència que hem trobat és molt més feble del que ens temíem. Tot és cridòria i poca cosa més.
Saben que l’única eina que té un estat per frenar un poble és l’exèrcit, i aquesta eina no la poden usar. Les altres dues armes de què disposen, els diners i les lleis, poden alentir la marxa però difícilment la poden frenar. L’empenta que du, és molt potent.
De moment és un cap de pont, però un cap de pont enormement sòlid. Només mirant la fortalesa dels tres pilars principals -Puigdemont, Forcadell, Junqueres- t’adones de la fermesa de la construcció.
La fortalesa d’una posició sempre es demostra en relació a la fortalesa de l’altra. Fa quatre dies el sr. Puigdemont deia que estava disposat a parlar amb un president del govern espanyol efectiu i no amb un en funcions. De cop i volta aquest president en funcions cau de quatre grapes en una broma d’un programa de radio “El matí i la mare que el va parir” (déu n’hi do del títol), per la necessitat enorme que té que algú vulgui parlar amb ell, ja que diu que no té res més a fer.
D’aquesta esperpèntica situació cal treure’n alguna lliçó. Catalunya segueix igual de forta que fa anys i ara ha aconseguit posar el peus sòlidament en camp contrari. La dificultat de fons continua sent la mateixa, però la relació de forces ha fet un tomb significatiu. Potser que ara calgui més prudència que mai i la mateixa constància que sempre. I diria que els tres que he anomenat al principi i l’enorme equip que els acompanya han demostrat que en tenen.
Saben que l’única eina que té un estat per frenar un poble és l’exèrcit, i aquesta eina no la poden usar. Les altres dues armes de què disposen, els diners i les lleis, poden alentir la marxa però difícilment la poden frenar. L’empenta que du, és molt potent.
De moment és un cap de pont, però un cap de pont enormement sòlid. Només mirant la fortalesa dels tres pilars principals -Puigdemont, Forcadell, Junqueres- t’adones de la fermesa de la construcció.
La fortalesa d’una posició sempre es demostra en relació a la fortalesa de l’altra. Fa quatre dies el sr. Puigdemont deia que estava disposat a parlar amb un president del govern espanyol efectiu i no amb un en funcions. De cop i volta aquest president en funcions cau de quatre grapes en una broma d’un programa de radio “El matí i la mare que el va parir” (déu n’hi do del títol), per la necessitat enorme que té que algú vulgui parlar amb ell, ja que diu que no té res més a fer.
D’aquesta esperpèntica situació cal treure’n alguna lliçó. Catalunya segueix igual de forta que fa anys i ara ha aconseguit posar el peus sòlidament en camp contrari. La dificultat de fons continua sent la mateixa, però la relació de forces ha fet un tomb significatiu. Potser que ara calgui més prudència que mai i la mateixa constància que sempre. I diria que els tres que he anomenat al principi i l’enorme equip que els acompanya han demostrat que en tenen.
dimecres, 6 de gener del 2016
Recapitulem.
Catalunya supera amb escreix, totes les condicions i paràmetres exigibles a qualsevol nació independent. Ho feia fa 5 anys i ho continua fent avui. I ho continuarà complint d’aquí 5 anys.
El poble català té tot el dret a voler ser independent. Aquest dret ni l’ha perdut ni el perdrà.
El camí que ha elegit Catalunya per aconseguir aquest fi té un nom i només un: democràcia.
En l’actual distribució universal dels pobles o ets un país independent o no ets res. No hi ha terme mig. Es pot pensar que al món potser hi ha dos casos de solucions intermèdies vàlides. Estats Units de Nord-Amèrica i Alemanya. El primer fruit de la seva gènesi única a la història i el segon conseqüència de la seva gran derrota de 1945. L’estat espanyol no s’assembla ni en pintura a cap dels dos.
No hi ha terceres vies ni segones. No existeix cap possibilitat que en un termini de temps raonable cap forma de poder, ni cap partit polític, ni cap ideologia dels dominants a Espanya pugui fer una proposta -i molt menys oferta plausible- en cap dels tres camps següents:
1.- Competències plenes i exclusives en matèria d’educació, cultura i usos lingüístics en tot el territori, i en general en totes aquelles qüestions que afecten exclusivament ciutadans de Catalunya.
2.- Gestió de l’economia i administració de la fiscalitat, amb competències plenes.
3.- Reconeixement jurídic suficient, per poder recórrer amb caràcter ordinari, en cas de conflicte amb l’estat espanyol, als tribunals internacionals pertinents.
Oi que tot això sona a música celestial?
Aquesta era la realitat fa 5 anys, ho és avui, i més de dos milions de catalans no volen que ho sigui d’aquí a 5 anys.
Aquests dies sembla que passin moltes coses, però significatives cap. Res del que tant soroll fa avui, figurarà a les pàgines dels llibres d’Història.
Fins i tot és possible que d’aquí un any, no ens en recordem.
El màxim que puc dir és que aquest any serà divertit.
Nit de reis, 2016.
El poble català té tot el dret a voler ser independent. Aquest dret ni l’ha perdut ni el perdrà.
El camí que ha elegit Catalunya per aconseguir aquest fi té un nom i només un: democràcia.
En l’actual distribució universal dels pobles o ets un país independent o no ets res. No hi ha terme mig. Es pot pensar que al món potser hi ha dos casos de solucions intermèdies vàlides. Estats Units de Nord-Amèrica i Alemanya. El primer fruit de la seva gènesi única a la història i el segon conseqüència de la seva gran derrota de 1945. L’estat espanyol no s’assembla ni en pintura a cap dels dos.
No hi ha terceres vies ni segones. No existeix cap possibilitat que en un termini de temps raonable cap forma de poder, ni cap partit polític, ni cap ideologia dels dominants a Espanya pugui fer una proposta -i molt menys oferta plausible- en cap dels tres camps següents:
1.- Competències plenes i exclusives en matèria d’educació, cultura i usos lingüístics en tot el territori, i en general en totes aquelles qüestions que afecten exclusivament ciutadans de Catalunya.
2.- Gestió de l’economia i administració de la fiscalitat, amb competències plenes.
3.- Reconeixement jurídic suficient, per poder recórrer amb caràcter ordinari, en cas de conflicte amb l’estat espanyol, als tribunals internacionals pertinents.
Oi que tot això sona a música celestial?
Aquesta era la realitat fa 5 anys, ho és avui, i més de dos milions de catalans no volen que ho sigui d’aquí a 5 anys.
Aquests dies sembla que passin moltes coses, però significatives cap. Res del que tant soroll fa avui, figurarà a les pàgines dels llibres d’Història.
Fins i tot és possible que d’aquí un any, no ens en recordem.
El màxim que puc dir és que aquest any serà divertit.
Nit de reis, 2016.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)