divendres, 19 de febrer de 2016

Som-hi.

Hi ha dues forces que empenyen les persones i els pobles a moure’s. La primera i, encara que no ho sembli, la més poderosa, és la necessitat de marxar del lloc -físic, emocional o racional- on es troben. I la segona raó és l’atracció d’anar a un lloc diferent, millor? Segurament, però sempre poc o molt desconegut.

La suma de les dues forces és imparable.

Sembla evident que pel cap baix, la meitat dels catalans senten els efectes de les dues forces i que l’altra meitat de ciutadans no sent la necessitat primera, la de marxar, però pot desitjar la segona, anar a un lloc millor.

Per això dic: Som-hi. És just i necessari, definir tan bé com siguem capaços i construir sòlidament i creïble el país on volem anar, tant per satisfer la necessitat del primer col•lectiu com per atreure el segon.

(En aquest moment m’arriba la terrible notícia: Muriel Casals. Tota paraula és inútil).

Cal canviar aquella frase bíblica tan sentida com poc política “aquell que no està amb mi, està contra mi“ per la seva contrària: aquell que no està contra mi està a favor meu.

Aquells que no estan en contra de la llibertat dels pobles però no saben reconèixer que som un poble no són els nostres enemics. Aquells que ens desconeixen, tampoc ho són.

Semblaria que el més raonable és explicar, intentar convèncer, demostrar quanta raó tenim. No dic que no s’hagi de fer, però tinc la profunda convicció; segurament més raonable que racional -com tota convicció, i com més profunda més- que la forma més eficaç d’arribar al final del camí que hem emprès és mostrar una fermesa tranqui-la, una constància pacífica, una confiança amb nosaltres mateixos sense fatxenderies, una pressa sense urgències. Demostrant a aquells que han acceptat el repte de liderar el llarg procés que confiem en ells, que sabem que cometran errors, si no en cometessin no serien de fiar, que ens expliquin allò que ens hagin d’explicar i sabent que sempre hi haurà una part, si pot ser ben petita, que és preferible no publicar.

És a dir: model Muriel Casals.


Cap comentari:

Publica un comentari