dilluns, 22 de juny del 2020

La unió fa la força. Sí?


El 30 de setembre de 2005, el parlament de Catalunya més unit que mai, va votar un nou Estatut amb el 89% de vots a favor. Més unió hauria semblat soviètica.

L’expresident Pujol va anar corrents a felicitar el president Maragall i el cap de l’oposició Mas. Heu fet molt bona feina, els digué.

El que ha passat després és història actual molt coneguda.

Intentant trobar una explicació més enllà de la política i dels partits, m’atreviria dir que va ser precisament la demostració de força d’aquest altíssim nivell d’unitat allò que va disparar  les alarmes de totes les sensibilitats espanyoles respecte els catalans, que amb intensitat no  massa variable, pren els  noms de menyspreu, animadversió, odi i enveja, i uns pocs simpatitzants amb nom i cognom. Si els catalans es mereixen això o no, va a criteri de cadascú. Però ser-hi, hi són.

En la gran majoria de conflictes entre pobles la manifestació de força d’uns, genera una demostració de força major per part dels altres. Com entre els animals en zel.

La reacció -inevitable- més visceral que racional de l’Estat espanyol per demostrar el seu poder, la seva força, constitueix el major èxit de l’independentisme català. Els errors que ha comès l’Estat,  de fons i de forma, evidents o encoberts, han anat corcant els puntals  amb què els hereus del franquisme  van bastir tota l’estructura de poder polític disfressat de democràcia i prescindint dels catalans que feien més nosa que servei.

La unió fa la força, però la força destrueix la unió. Si més no, la fa trontollar. Aquí  i allà.

El desgast, el desprestigi, en resum la pèrdua de poder que ha experimentat l’Estat espanyol aquests anys, ha provocat una amenaça de ruptura interna, de la que es culparan els uns als altres més enllà de l’anomenat problema català.

Han sortit, i continuaran sortint a la llum, tota mena de misèries que com molt bé ha definit Echenique; “Todo el mundo sabia qué passava”.

Els partits politics espanyols de dreta voldrien que desaparegués tot signe de catalanitat però necessiten que ho facin els socialistes i aquests saben perfectament que no ho poden fer, però tampoc poden fer una proposta  acceptable simultàniament pels seus votants i pel catalans.  De moment els socialistes van caminant amb aquesta pedra a la sabata amb l’esperança que es trenqui per la meitat, sense pensar que caminar amb mitja pedra sota la planta del peu i l’altra mitja al taló, és pitjor.

Però allò que és inacceptable, és que aprofitant que el primer raig de sol que arriba a la península Ibèrica ho faci pel cap de Creus, en obrir la finestra de bat a bat va  il·luminar tota la casa i el petit de la família mirant al fons de tot es va posar a cridar el rei va despullat.

Imperdonable, el descarat ho va dir en català.

Al mateix temps l’economia anirà empitjorant, Europa començarà a mirar-ho amb preocupació, continuarà dient en públic que és un afer intern de l’Estat espanyol mentre en privat cridarà a capítol a qui calgui. Si és que no ho ha fet.

Alhora la monarquia fent funambulisme sobre la corda fluixa amb Felipe, Villar Mir, el comte de Godó i quatre més, a sota aguantant una manta ben estirada, amb les cames tremolant i tapant-se els ulls.

Aquest és l’escenari en què l’aparició d’un corpuscle nanomètric que no té res a veure amb la política però sí molt amb l’economia, tensa totes les relacions humanes entre individus, pobles i estats. 

Genera molta por, però també  alguna  esperança.

Qui té una bola de vidre?

I ja ho sabem: resistir és vèncer. I emprenyar una mica ajuda molt.

21 de juny de 2020.



dimarts, 16 de juny del 2020

EMÈRIT, per mèrits propis.


¿Com voleu que els representants del poble  dubtin de l’honor de la persona que millor representa les altes qualitats de la grandesa de ser espanyol?

Ser un seductor com el gran espanyol Juan Tenorio, tenir les amants a cabassos, i pagar-les a preu d’or, és digne d’admiració.

La figura espanyola més admirada universalment és la d’un home que planta cara a un animal que pesa 600 kg. Doncs l’EMÈRIT el supera matant un animal que en pesa 6.000.

El cap d’Estat espanyol més estimat pels espanyols durant 40 anys i gran líder va nomenar l’EMÈRIT fill predilecte i hereu de la seva estimada  Espanya.

I last but no least  ha practicat com ningú el noble art de l’intercanvi de favors per diners que avui dia, ves a saber per què els enemics d’Espanya en diuen corrupció.

Doncs no. Nosaltres elegits democràticament pel poble espanyol no podem ni volem acceptar que la persona que representa davant del món les millors qualitats de la nostra raça pateixi la menor ombra de sospita. No, no i no.

Bona nit i tapa’t.

16 de juny de 2020,

dilluns, 15 de juny del 2020

L’estranya parella.


Però parella. De fet i de dret. D’origen i de destí. Condemnats segons els enemics, però  lliurement segons els amics comuns, fan camí, passejant amunt i avall buscant la porta de sortida de la presó que comparteixen.

Els dos van amb una mà lligada al darrera que els dificulta enormement enfilar-se per les parets o baixar per escales de gat.

Allò que resulta curiós és que un té lligada a l’esquena la mà dreta i l’altre l’esquerra. Quan van cap avall es poden agafar les dues mans lliures, però quan donen mitja volta per anar cap amunt les dues mans lligades es toquen i els separen. Més enrere, mig amagat en la foscor els segueix el  tercer en les discòrdies i concòrdies. Aquest  du les dues mans lligades al darrera.

La unió fa la força, diuen anant cap avall, cadascú ha de trobar el seu camí diuen anant cap amunt. Ni una cosa, ni l’altra diu el tercer.

Fins que el dos primers s’adonen que si van un darrera l’altre, ara tu ara jo, sempre tenen una mà lliure a cada banda.

Aquest, ara tu ara jo, és la clau per travessar el Mont Rebei de cap a cap sense estimbar-se, i per trobar el forat per sortir de la presó.

En l’enfrontament entre Catalunya i l’Estat espanyol (parèntesi: no és Espanya la que ens roba, és l’Estat espanyol que estafa els catalans el triple del que estafa a la resta d’espanyols), deia que en tot enfrontament de llarga durada allò  que cal estudiar en cada moment és,  quin dels dos adversaris ha perdut més força respecte a la que tenia al començament i quina és la tendència.

Potser tinc pa a l’ull, però mirant de prop alguns ¿tots? dels punts forts del poder de l’estat espanyol -monarquia, tribunals superiors, guàrdia civil, etc.- només hi veig una baixada accelerada general i alguns d’ells a punt d’entrar en caiguda lliure. Sobretot la monarquia.

D’això en diuen crisi d’estat que agafa a Espanya sense haver-se refet de la crisi econòmica  del 2008, i havent caigut de ple en la crisi sanitària actual. De crisi en crisi i tiro perquè em toca.

Els catalans com a espectadors o alguns com a màxims actors de repartiment, som candidats a patir-ne unes conseqüències triplicades respecte a  la resta d’espanyols, que també les patiran de valent.

Amb les mans lligades no podem fer com Samsó que s’abraçà a una columna del palau del seu enemic Dagon que li havia arrancat els ulls i sacsejant-la va enderrocar tot el palau. Tots morts i pau a la terra.

Naltros que diuen a la meva terra, no  podem ni volem fer-ho. Però, l’economia espanyola trontolla de mala manera, i a qui reclamaran els creditors internacionals o nacionals, voltors o coloms que pagui d’una punyetera vegada el que deu, serà a l’Estat i a Espanya nomes n’hi ha un d’estat. I està en profunda  crisi moral, mental i sobretot econòmica, i aquí sí que l’ens abstracte, Catalunya, hi té molt a dir i a fer.

Quan sent estudiants ens saltàvem les classes d‘economia del falangista Sr. Orbaneja cosí de  joseantonio, (que ens deia que repartir la riquesa dels immensament rics entre el pobres, no serviria de res perquè són tants els pobres que no els tocaria pràcticament res), ens quedàvem al bar jugant a escacs. El jugador que veia  que no podia evitar el mat, agafava el tauler, feia caure totes les peces i deia que volia llegir el reglament que estava escrit  darrera.

No volem imitar Samsó, però ara que estem a punt de fer escac i ¿mat? econòmic cal que agafem amb les dues mans el tauler  perquè no ens el tombin.

…Massa  metàfores, sento que em diuen, no serveixen per res. Ho reconec, serveixen per ben poc, però per una coseta sí que van bé. Per allunyar-me de les riuades de crítiques, desqualificacions i insults que tuitaires i comentaristes de tota mena, aboquen contra tots aquells que han tingut el valor de donar la cara i de comprometre’s  en un projecte polític, o d’acceptar el risc d’equivocar-se.

I això no és una metàfora.

14 de juny de 2020.




dissabte, 13 de juny del 2020

Gitanos y gente de mal vivir.


El fundador de la guàrdia civil, anomenat Ahumada per la claredat de la  seva mirada sobre la ciutadania, va decidir que el seu invent a més de  perseguir delinqüents de tota mena, calia reprimir  a gitanos  y gente de malvivir.

Tots sabem (?) que els gitanos són presumptes delinqüents però el que hem descobert recentment -no sé perquè ens ha costat tant- és que els catalans estem inclosos en l’apartat gente de mal  vivir i per tant tot allò  que de pensament, paraula o omissió no encaixi en el bien vivir  que defineix el lema sagrat Dios Patria y Rey  s’ha de perseguir d’ofici. Per això es va inventar la benemèrita i per això s’ha guanyat les merescudes lloances de tota la gente de bien vivir.

Doncs ja ho saps Laura Borràs i per això admiro i lloo la teva actitud, i m’agradaria molt -ei, si pot ser- que tota la resta de compatriotes que estem inclosos en l’apartat mal vivir ens ho miréssim des d’aquest angle per agut que sembli.

Per avui, res més.

dimecres, 10 de juny del 2020

Quina llàstima Sr. Obiols.


En una recent entrevista,  afirma que la presó dels líders catalans és injusta però això no significa que tinguin raó.

Digui’m sisplau on falla el meu raonament.

L’empresonament injust (segons vostè) és conseqüència d’una sentència injusta  (segons jo), emesa per uns alts representants de l’Estat espanyol, que és el responsable d’aquesta injustícia.

El poble català (jo i dos milions més) ens vam rebel·lar pacíficament contra un Estat injust (segons jo)  i els líders catalans que es van posar al davant es van equivocar (segons vostè).

És a dir, rebel·lar-se contra una injustícia és un error (segons vostè) i cometre una injustícia és un encert (dedueixo jo).

Fins aquí la dialèctica. I no és un joc.

Vostè és un gat vell de la política i jo un simple vell  aficionat, això sí, apassionadament, de la política.

Després de brindar amb xampany francès, el 21 de novembre del 1975, refets que el dia abans acabés sent realitat allò que feia anys que anàvem repetint en veu baixa: d’aquest any no passa, vam cometre l’error (això sí que  fou  un error) de creure en una dita popular que fa:  morta la cuca, mort el verí  o en versió menys fina muerto el perro se acabó la rabia.

La cuca o el perro havien mort però el verí i la ràbia continuaven.

Després de votar NO a la Constitució  vaig votar SÍ als socialistes, fins que en unes eleccions (diria que el 1984) vostè sr. Obiols es presentava pels socialistes, i van portar per fer Campanya a Catalunya el totpoderós sr. Guerra… Marededéu senyor quin error. La quantitat d’insults i de desqualificacions que va vomitar contra  Catalunya, contra  el català i contra els catalans, (és a dir contra mi), pensant que atacava el sr. Pujol (al qual jo no vaig votar mai, tot i que pensava llavors i continuo pensant ara, els donava cent voltes a tots), em va obligar a no votar mai més  el PSC.

Ara sr, Obiols ha tornat a parlar públicament per reafirmar la seva convicció que Catalunya no pot ser independent. Sento dir-li  que està molt equivocat perquè el que no pot ser és que Catalunya no sigui independent, a no ser  que es volatilitzi, que s’esfumi, que desaparegui tot signe de catalanitat, tot record d’una història, tota paraula d’una llengua… i vostè sap que això no passarà.

I també estic segur que vostè no vol que passi tot això, i no perquè jo cregui que vostè és l’angelet que el seu pare pintava per les parets, sinó perquè vostè ni és estúpid ni és ignorant ni té mala fe.

Ni independent ni sotmesa, diu i repeteix. Expliqui als seus correligionaris de Madrid,  algun potser encara se’n recordarà de vostè, que l’error immens d’aplicar el 155 o la canallada del judici tindran efectes exactament contraris als pretesos per l’Estat espanyol.

Treballi a fons per aconseguir que Catalunya deixi d’estar sotmesa, que de ser independent ja se’n  cuidaran uns altres. Si s’afanya, aquest agost quan celebri els seus 80 anys rebrà moltes felicitacions.

Si veu  l’Iceta foti-li un clatellot.

Ara és un bon moment.

5 de juny  de 2020

dimecres, 3 de juny del 2020

Optimisme de llarg recorregut.


A L’antic règim i la revolució, Tocqueville (1852) després d’analitzar dotzenes de documents immediatament anteriors als dies de començar la Revolució Francesa, afirmà sorprenentment que ningú sospitava que anés a succeir res important. Ni funcionaris, ni aristòcrates, ni Reis propis o veïns. Ningú.

A posteriori, historiadors, analistes i intel·lectuals de tota mena, en canvi han dit  que es veia a venir. Que Voltaire va carregar l’arma i Robespierre va disparar.

Em temo  que és molt més fàcil explicar allò que ha passat  que encertar allò que passarà demà o l’any que ve. Cada dia rebem centenars de notícies. La gran majoria intranscendents, moltes incertes, algunes falses i ¿totes? oblidades d’aquí un any. Històricament parlant, vull dir.

Però van canviant moltes coses importants que no atreuen  l’atenció de la immensa majoria de divulgadors de notícies perquè són difícils d’entendre i encara més d’explicar, i que per altra banda fan nosa a tota mena d’estructures de poders establerts, per definició temorosos de qualsevol canvi.

Ja fa bastants anys que està sobre la taula el concepte massa, des del denigrat “home massa” d’Ortega i Gasset, en uns temps que una gran massa escoltava embadalida uns a Hitler i els altres a Lenin, fins que anys més tard es va convertir en la societat de consum que cantava Raimon. La massa era menyspreable i prescindible i qui la volia liderar era un demagog.

Fa uns pocs anys, que alguns pensadors han començat a considerar que el fet més important de l’actual segle serà la transformació ja iniciada d’aquesta massa humana d’objecte passiu a subjecte principal de la història, d’espectador de la política a actor protagonista.   Des de la places d’El Cairo o Kiev fins a Madrid, des de Hong- Kong  fins a Catalunya (l’he posat en darrer lloc per dissimular, sabent que els últims són els primers).

De moment ja s’ha detectat un efecte lògic d’aquesta evolució: la gran dificultat d’aparèixer líders de model clàssic. I això, és molt positiu.

Quan els homes van deixar de ser ramat  va desaparèixer la figura dominant del pastor. Quan van deixar de ser pel.legrins no van necessitar guies… 

Llegint milers de pàgines de llibres d’història, aviat t’adones de la petitíssima quantitat de noms propis que hi apareixen. Caus en la temptació de creure que tot  el que ha passat s’ho han manegat unes poques dotzenes de Reis, generals, Tsars, emperadors, ministres i d’altres jerarques companys seus de viatge.

Acabo de llegir en una història de la Ciència l’opinió  d’un entès que afirma; “si esborrem d’aquesta història de la ciència el nom dels cinc científics més reconeguts mundialment, m’atreveixo a dir que la ciència actual estaria en el mateix estadi que està”.

I si resulta que si esborrem de la Història de la Humanitat, no cinc sinó cinc mil dels noms més repetits, no és que estiguéssim igual sinó molt millor?

El mar de fons produeix les onades i les onades quan topen amb la costa l’ escuma. De què és més necessari parlar? Del vent que produeixen les onades o de l’escuma que ens esquitxa?

A tot el món el nivell cultural puja com a marea imparable, la capacitat de rebre i d’emetre informació és universal, a l’Àfrica ja han descolonitzat la ment,  i si fa un segle tenia la meitat d’habitants que Europa  ara en té el doble, a la Xina es calcula que a la vora de tres-cents milions de persones han emigrat del camp a les ciutats, de l’interior cap a la costa, a França hi ha més de quatre milions de musulmans i a Estats Units cada any n’arriben més d’un milió... i a tot arreu hi ha més pobles que volen ser lliures.

L’any 1788 la revolució francesa era impossible i l’any 1988 el mur de Berlin era indestructible.

27 de maig de 2020.