dilluns, 22 de juny de 2020

La unió fa la força. Sí?


El 30 de setembre de 2005, el parlament de Catalunya més unit que mai, va votar un nou Estatut amb el 89% de vots a favor. Més unió hauria semblat soviètica.

L’expresident Pujol va anar corrents a felicitar el president Maragall i el cap de l’oposició Mas. Heu fet molt bona feina, els digué.

El que ha passat després és història actual molt coneguda.

Intentant trobar una explicació més enllà de la política i dels partits, m’atreviria dir que va ser precisament la demostració de força d’aquest altíssim nivell d’unitat allò que va disparar  les alarmes de totes les sensibilitats espanyoles respecte els catalans, que amb intensitat no  massa variable, pren els  noms de menyspreu, animadversió, odi i enveja, i uns pocs simpatitzants amb nom i cognom. Si els catalans es mereixen això o no, va a criteri de cadascú. Però ser-hi, hi són.

En la gran majoria de conflictes entre pobles la manifestació de força d’uns, genera una demostració de força major per part dels altres. Com entre els animals en zel.

La reacció -inevitable- més visceral que racional de l’Estat espanyol per demostrar el seu poder, la seva força, constitueix el major èxit de l’independentisme català. Els errors que ha comès l’Estat,  de fons i de forma, evidents o encoberts, han anat corcant els puntals  amb què els hereus del franquisme  van bastir tota l’estructura de poder polític disfressat de democràcia i prescindint dels catalans que feien més nosa que servei.

La unió fa la força, però la força destrueix la unió. Si més no, la fa trontollar. Aquí  i allà.

El desgast, el desprestigi, en resum la pèrdua de poder que ha experimentat l’Estat espanyol aquests anys, ha provocat una amenaça de ruptura interna, de la que es culparan els uns als altres més enllà de l’anomenat problema català.

Han sortit, i continuaran sortint a la llum, tota mena de misèries que com molt bé ha definit Echenique; “Todo el mundo sabia qué passava”.

Els partits politics espanyols de dreta voldrien que desaparegués tot signe de catalanitat però necessiten que ho facin els socialistes i aquests saben perfectament que no ho poden fer, però tampoc poden fer una proposta  acceptable simultàniament pels seus votants i pel catalans.  De moment els socialistes van caminant amb aquesta pedra a la sabata amb l’esperança que es trenqui per la meitat, sense pensar que caminar amb mitja pedra sota la planta del peu i l’altra mitja al taló, és pitjor.

Però allò que és inacceptable, és que aprofitant que el primer raig de sol que arriba a la península Ibèrica ho faci pel cap de Creus, en obrir la finestra de bat a bat va  il·luminar tota la casa i el petit de la família mirant al fons de tot es va posar a cridar el rei va despullat.

Imperdonable, el descarat ho va dir en català.

Al mateix temps l’economia anirà empitjorant, Europa començarà a mirar-ho amb preocupació, continuarà dient en públic que és un afer intern de l’Estat espanyol mentre en privat cridarà a capítol a qui calgui. Si és que no ho ha fet.

Alhora la monarquia fent funambulisme sobre la corda fluixa amb Felipe, Villar Mir, el comte de Godó i quatre més, a sota aguantant una manta ben estirada, amb les cames tremolant i tapant-se els ulls.

Aquest és l’escenari en què l’aparició d’un corpuscle nanomètric que no té res a veure amb la política però sí molt amb l’economia, tensa totes les relacions humanes entre individus, pobles i estats. 

Genera molta por, però també  alguna  esperança.

Qui té una bola de vidre?

I ja ho sabem: resistir és vèncer. I emprenyar una mica ajuda molt.

21 de juny de 2020.



Cap comentari:

Publica un comentari