divendres, 21 de desembre del 2012

Ja hem tocat el cul al tigre.


Fa molts anys, a la província de Sichuan, a la falda de la muntanya sagrada de l’Emeishan, hi havia un poblat petit en què, quan arribava la primavera els nens, sortien cada matí en grup per anar a banyar-se al riuet que baixava de la muntanya i que anava a portar l’aigua al poderós Yang-tse que venia del proper Tibet. 

Un bon dia, quan anaven contents a buscar el caminet del bosc de bambús que portava cap al riu, el noi que anava davant es va parar en sec. Al mig del camí, uns quants metres més enllà, hi havia un tigre, assegut a terra i d’esquena. No els havia vist. Van callar tots, van girar cua i en silenci van tornar cap a casa. L’endemà  hi van tornar, i el tigre seguia allà.

Al cap d’uns dies, i veient que el tigre només movia el cap i remugava una mica, els dos nois més decidits de la colla van pensar que com deien els seus pares a vegades cal tocar el cul al tigre, preparats per fugir corrents. Així ho van pensar. Un aniria per la dreta i l’altre per l’esquerra, i sense fer soroll s’atansarien per darrere del tigre i al mateix moment els dos li clavarien un clatellot a cada natja. Així ho van fer. El tigre, sorprès i sense saber si l’atacaven per la dreta o per l’esquerra va llençar un bramul aterridor, es va posar dret i girant el cap enrere va obrir amenaçador l’enorme boca cap a on hi havia tots els nois amagats.

Primer va ser una veu, tot seguit moltes. Un crit  EL TIGRE NO TÉ DENTS, una cridòria ensordidora, alguns van començar a tirar-li pedres i a burxar-lo amb canyes de bambú. Atabalat, el tigre sense entendre res, i mantenint la dignitat de rei de la selva es va anar allunyant i bramulant amenaçador fins que va desaparèixer del tot.

Després es va saber. Un dels dos atrevits sabia molta història i l’altre força economia.

El primer sabia que l’eina que havien fet servir per derrotar el seu poble el 1640, i el 1714 i també l’any 1939, ara era inútil. L’altre sabia que els que pagaven les armes i els soldats, s’havien arruïnat malgastant els pocs diners en alegries absurdes i havien anat a demanar-ne nord enllà, on la gent potser no és més feliç, però sí més seriosa. I aquesta gent els va dir que els deixaven diners amb la condició que oblidessin una vegada per sempre el seu mal costum de resoldre els problemes amb les armes.

Ara ja ho sabem. El tigre no té dents. Però calia tocar-li el cul.

Gràcies Artur, gràcies Oriol per haver gosat fer-ho.

21 de desembre de 2012.

dimecres, 19 de desembre del 2012

L’actor ignorat.


Aquests dies hi ha molta polseguera. Moltes tertúlies plenes de tertulians, amb certificats de bon criteri perfectament descriptibles. Però cridaners i plenament convençuts de la racionalitat innegable de les seves idees, quan allò que més mostren és la càrrega de prejudicis que tots duem a sobre. És possible que alguns tinguin més raons que altres, perquè es fa molt difícil  destriar la petita veritat que aporta.

Voldria fer notar un parell de detalls. Cadascun d’ells parla des del seu camp de batalla i dóna importància total a allò que inconscientment -si més no sense racionalitzar-ho plenament- creu que és el motor de la història, motor decisiu i sempre únic.

Uns creuen que és el poder en mans del polítics.  I parlaran de partits i de pactes. I de líders de partits. I explicaran les seves lluites internes, discrepàncies o enteses. Afirmen aquests que és únicament un problema polític.

Altres diran que el poder econòmic i qui el té, és el factor decisiu. Que tota la resta, no és més que marejar la perdiu. Que l’únic que mou els homes és el diner, i que qui té domini sobre el diner, té les claus de la història.

Acceptant que tots aquest mons cal tenir-los en compte, trobo a faltar en la gran majoria de les informacions, anàlisis o tertúlies la referència a  un  actor tan important com ignorat. El poble.

A uns els fa por que els titllin d’ingenus si en parlen com d’un actor principal. La majoria no creu que existeixi cap concepte històric que respongui a aquesta paraula i en tot cas si existeix no és rellevant per a la història. De fet els historiadors tendeixen a evitar citar-lo. La història l’han fet a tot estirar els 100.000 o 200.000 individus, el nom dels quals figura als llibres.

Però. El poble existeix. I cada vegada amb major intensitat, opina. Ja ho va fer a les revolucions francesa i americana a finals del segle XVIII. I a la russa, al segle passat. I sobretot ho ha fet, molt recentment al món àrab. Els temps i les circumstàncies són molt diferents, potser incomparables, però hi ha un detall igual a tots els casos. Els que dominaven no podien pensar que fos possible. El poble no existeix, creien.

I ara preguntem-nos: existeix el poble català?

Segons quina sigui la resposta creurem -més proper o més llunyà- el final del viatge.

18 de desembre de 2012.

dimecres, 28 de novembre del 2012

Models d’estat.


En aquest moment no existeix cap model d’estat que sigui pensable per a una majoria significativa de ciutadans d’Espanya i que no representi al mateix temps per a una majoria també significativa de ciutadans de Catalunya una negació de si mateixos.

Aquesta situació és independent, no només de resultats electorals, sinó també dels partits polítics mateixos i dels seus programes. Està més enllà de  l’existència d’un líder d’aquí o d’allà, i porta camí d’anar incrementant-se  amb el pas del temps.

És pràcticament impossible trobar una altra solució, democràticament parlant, que anar -potser més lentament  del que voldrien molts catalans- cap a una separació  tan poc traumàtica i tan respectuosa amb els drets de tots els implicats en el procés com sigui possible. Certament hi ha altres sortides, que en tot cas serien poc democràtiques i sempre transitòries, fins i tot si tinguessin als ulls del món una aparença democràtica. Cal entendre que per democràtics que siguin de portes endins els països del món, tots es conformen amb simple aparença de democràcia fora de les pròpies fronteres.

El canvi de pensament sobre els models politics, tant a la península com a Europa, que porti a prioritzar la llibertat dels pobles per sobre dels interessos dels estats, potser arribarà algun dia, però de moment és força llunyà.

Però arribarà. Mentrestant, cal acceptar qualsevol pas endavant que compleixi tres condicions: que porti un increment de llibertat, que sigui el més llarg  possible en cada moment, i finalment la condició per mi més important, que no representi cap obstacle per fer el pas següent.

27 de novembre de 2012.

dimecres, 14 de novembre del 2012

Llegint Stuart Mill.


Al seu llibre “Sobre la llibertat” (1859), en el capítol dedicat a la llibertat de pensament i de discussió, escriu:

“És estrany que els homes admetin els arguments a favor de les discussions obertes, però en canvi estiguin en contra de dur les discussions a l’extrem. No veuen que si les raons no són bones quan són portades a l’extrem, no són bones en cap cas.”

Proposo un exercici. Preguntem:  Es pot ser català i espanyol alhora? Segurament la resposta majoritària serà: Sí.

Ara augmentem la intensitat del concepte: Es pot ser bon català i bon espanyol al mateix temps? El sí deixarà de ser unànime en funció de què entengui cadascú per “bon”
.
Fem un pas més: Es pot ser catalanista i espanyolista simultàniament? Se sentirà un No rotund.

Continuem l’exercici preguntant:  Es pot ser català i europeu, alhora?  Sí, rotund.

Es pot ser bon català i bon europeu al mateix temps? Continua la rotunditat del Sí

Finalment: És possible ser catalanista i europeista? El Sí torna a imposar-se

Si creiem Stuart Mill, les raons que no són bones portades a l’extrem, no són bones en cap cas.

D’aquest exercici tan teòric com es vulgui, se’n pot treure la conseqüència que per als catalans  segur, i per molts espanyols també hi ha una incompatibilitat manifesta entre la primera parella de ball, que no hi és entre la segona.

Continuant amb el nostre autor citat avui, cadascú que pensi allò que millor s’adigui  amb la seva cultura democràtica, que d’això parla aquest llibre.

14 de novembre de 2012.

dimarts, 13 de novembre del 2012

Liderofòbia, liderofília.


Una de les queixes més repetides a tots els mitjans de comunicació, és que falten líders. A Europa, al món i a casa nostra. 

De fet és la mostra d’hipocresia més gran de comunicadors, opinadors,  i tertulians en particular. En realitat cap d’ells vol un líder enlloc i si algú apunta maneres de líder, tots els opinadors  corren a veure qui arriba abans per anorrear-lo. I ho aconsegueixen 

La pregunta és: Cal un líder?  I si cal, quan cal? Quines característiques ha de tenir? I algunes preguntes més que convindria que els entesos -que no és el meu cas- plantegessin.

La societat actual és refractària a acceptar dirigents diguem-ne, generalistes. Acceptem un director d’orquestra, un entrenador de futbol, un arquitecte director d’obra, etc. però rebutgem un líder polític que vagi més enllà del propi partit. 

La imatge del conductor d’un poble era comparada amb un pastor. El cristianisme  l’ha usat i n’ha abusat. I ha contribuït a desacreditar-la. El poble no és un ramat.

Una altra imatge clàssica és la del guia. La persona que sap el camí. Que no ens mana, però evita que ens extraviem si el seguim. No serveix gaire, si dubtem de si realment sap el camí, o si allà on ens porta és on volem anar de veritat.

Però la veritat és que hi ha moments que molts veiem la necessitat que hi hagi un líder, que no sabem ben bé quina figura ha de tenir. Potser no ens quedarà més remei que acceptar de bon cor -o no tant de bon cor- aquell que més ho sembli.

El tema dóna molt més de si. Ho sé.

12 de novembre de 2012.