dijous, 29 de juny del 2017

Escòcia, Quebec?

Sovint sentim i continuarem sentint comparacions entre aquest dos països i Catalunya. Amb raó. Tots tres països volen tenir un estat propi i independent. I els tres ho volen aconseguir per mitjans pacífics i democràtics. Un referèndum.

Hi ha força similituds en els tres casos, però també hi ha diferències.

Tant a Escòcia com al Quebec el promotor del respectiu procés cap a la independència és un únic partit polític, característica que produeix feblesa, per a la pròpia idiosincràsia dels partits polítics democràtics que necessàriament representen una part del poble. Aquells que diuen representar tot el poble són totalitaris.

A Catalunya els defensors de fer un referèndum són tres partits i mig.

Al Quebec defensen amb raó la seva llengua, el francès, de l’amenaça prepotent de l’anglès però si el francès arriba a desaparèixer del Canadà, el francès continuarà sent una de les llengües més poderoses del planeta, mentre que si el català desapareix de Catalunya, desapareix del món sencer.

Podríem assenyalar unes quantes diferències entre Catalunya i els altres dos països. Totes certes i comprovables, però en realitat n’hi ha una d’essencial. Catalunya es vol independitzar d’Espanya i les altres dos, no.

El fet radicalment diferent que marca la voluntat d’alliberament és de què i de qui et vols alliberar.

A la dona que es vol separar del seu marit, ja li pots explicar les bondats dels marits, ella només es vol separar del seu marit i no discuteix com de macos són els altres marits.

Catalunya es vol independitzar de l’estat espanyol i nomes de l’estat espanyol. A tots el opinadors estrangers escoltem-los amb atenció i quan acabin d’opinar els preguntem amb un somriure quants anys han viscut ell i el seu poble com a súbdits de l’estat espanyol.

Ni Escòcia ni Quebec ho tenen fàcil per aconseguir guanyar un referèndum d’independència. Potser els catalans tampoc tindríem fàcil independitzar-nos del Canadà o de Gran Bretanya. Ves a saber.

Però es dóna la casualitat, com la dona que només es vol separar del seu marit, que els catalans només ens volem separar d’Espanya.

I tothom sap que quan s’arriba a aquestes situacions l’única solució civilitzada és cridar un jutge imparcial i negociar-ho tot, excepte el dret a negociar-ho tot.

dissabte, 24 de juny del 2017

Un parell de detalls.

A mi no em semblen detalls petits sinó molt significatius. Un parell de característiques, si voleu no extraordinàries, però molt fortes, a part de la ja molt comentada amplitud de l’espectre social.

La primera és la alta, molt alta presència de dones a primera línia, en totes les ideologies compromeses en el procés. Des de l’inici amb dues dones extraordinàries com la Muriel Casals i la Carme Forcadell, ara hi ha una llarga llista de dones que tots coneixem, en totes i cadascuna de les formacions actives. I no oblidem que la dona genera seguretat.

La segona característica es l’absència d’un líder carismàtic. En realitat, si bé hi ha més d’un líder, i sobretot uns quants líders que han compromès la seva carrera, la seva credibilitat i potser altres qüestions personals importants, al meu entendre no n`hi cap de carismàtic. No correm els risc que la desaparició d’una sola persona -és tan fàcil anul•lar un sol home- faci trontollar la decisió d’un milió.

En realitat les dues característiques es reforcen una a l’altra i donen al conjunt una coherència força singular. La presència de dones i l’absència de Gran Líder, incrementa el to pacífic de tota acció i augmenta la necessitat de diàleg intern.

Deixeu-me repetir. Catalunya compleix sobradament tots els paràmetres exigibles a un estat independent. Catalunya vol ser i pot ser un exemple d’una manera de fer el camí cap a la plenitud que tan de bo imitin una munió de pobles que desitgen el mateix.

M’atreveixo a dir que tenim obligació d’aconseguir-ho.

23 de juny de 2017 amb el soroll dels petards de les revetlles de fons.

dilluns, 19 de juny del 2017

No hi ha cap més remei.

Cap govern espanyol, cap partit polític ni cap president, pot fer una proposta política, que sigui simultàniament acceptada per una majoria suficient d’espanyols per una banda i de catalans per l’altra.

Una proposta d’aquest tipus només la podria fer alguna persona o grup que no depengués de les urnes per governar, i això no és democràcia.

No hi ha cap més remei que fer un referèndum.

L’estat el pot dificultar, el pot endarrerir, però no té a les mans cap altre instrument per resoldre el conflicte. I el govern de Catalunya tampoc té cap altre instrument. Quan els conflictes desborden els límits de la política, els polítics el màxim que poden fer és no empitjorar-los.

No hi ha cap altra solució que donar la veu als ciutadans. Les altres solucions històricament aplicades empitjoren el conflicte.

Els dirigents politics dels estats europeus necessàriament han de dir en públic que és un tema exclusivament intern d’Espanya. Admetre una altra realitat posa en qüestió la totalitat de les sobiranies europees i no europees.

Només escoltant aquests dies les paraules del nou-vell secretari general del PSOE al mateix temps que les del poderós Guerra, aquell que amb el seu gracejo andaluz, que tan ens fa riure als catalans, ens va explicar com de lluent havia deixat l’estatut aprovat pel 85% dels parlamentaris catalans, fins al punt que es va guanyar el merescut títol de: su graciosa alteza Gran cepillador del reino. Es veu que aprofitant l’article 155 ara quan expulsin el Puigdemont li agradaria ocupar el seu lloc. Això sí amb el permís de Pedro Sánchez que ens estima molt.

Quan estudiàvem matemàtiques de baix consum ens explicaven que un mètode per resoldre problemes era per reducció a l’absurd. Quan totes les solucions que sabíem imaginar, menys una, portaven a l’absurd, calia aplicar aquella solució.

La imaginació en política també té uns límits. Temporals territorials i culturals. Que són els límits que tenim els Homes i els Pobles.

divendres, 16 de juny del 2017

La llei és la llei.

L’instrument que més aviat va tenir l’Home per crear cultura va ser la paraula. També molt aviat la paraula es va convertir en eina de poder.

La paraula es va petrificar. Es va convertir en lleis. Recordeu l’anomenat Codi d’Hammurabi o les dues pedrotes que va baixar Moisès del Sinai.

La llei és la paraula petrificada. El que pretenia aconseguir aquella persona o aquell grup dominador és que la seva voluntat de domini fos eterna.

A l’inconscient de la humanitat es va anar introduint molt aviat aquesta veritat, fins i tot els romans que ja no escrivien les lleis sobre pedra ens recordaven; Dura lex, sed lex. És a dir; La llei és la llei.

Per desgràcia dels autors de les lleis es pot afirmar que la immensa majoria de totes les lleis que, emperadors, reis, papes, legisladors de qualsevol mena, hagin escrit, el vent de la història ha convertit la pedra en sorra.

Boris Cyrulnik, neuròleg i psicòleg escriu: “Es pot matar sense odi quan un se sotmet a la convicció delirant que la llei és la llei. L’explicació que es dóna sempre és la mateixa: “ Jo em limito a complir i a fer complir la llei”.

Doncs, bé, jo no sóc cap revolucionari, i crec que les lleis s’han de complir.

Però... voler-les mantenir amb l’únic argument que la llei és la llei, és clarament autoritarisme heretat de velles -potser no tan velles- actituds mentals.

Durant els 40 anys d’espanyolització intensiva -que tan agrada al senyor Wert que en pau descansi i al senyor Rivera que no descansa en pau– en el llibre d’Història d’Espanya se’ns explicava que Torquemada era -deia textualment- un juez justo aunque severo.

Que durant el mandat d’aquest home, tres mil -més o menys- persones morissin cremades en autos de fe, potser era propi de fa 500 anys, però que l’any 1950 quan a Torquemada feia segles que a Europa se l’havia condemnat moralment per crims contra la humanitat, s’ensenyés al batxillerat espanyol que era un juez justo només s’explica per la gran dificultat que tenen algunes cultures socials per evolucionar a la velocitat necessària per no perdre el tren de la història.

Si el poder dominant espanyol no entén -val a dir que poques vegades ho ha entès- els senyals de canvi que nítidament rep, només queda un camí, dir adéu a tots els jueces justos aunque severos.

dissabte, 10 de juny del 2017

Tripulació, passatge i sala de màquines.

La tripulació, amb el capità al davant, assumeixen la responsabilitat de conduir el passatge des d’on vol marxar fins allà on vol anar. Ni la tripulació ni el capità són responsables d’on els passatgers volen marxar o anar.

A més de confiar en la tripulació el passatger està tranquil perquè sap que més enllà de totes aquelles persones, (a les que veu), que guien i condueixen, aquell enorme transatlàntic, hi ha una munió de grups, (als que no veu o veu molt poc), encarregats del bon funcionament de la sala de màquines.

Hi ha grups d’economistes que estan treballant a fons per a la bona marxa de la nau. Jo, passatger, no tinc prou coneixements d’economia, però confio plenament en ells.

Hi ha grups de juristes que estan treballant a fons per a la bona marxa de la nau. Jo, passatger, no tinc prou coneixements legals, però confio en ells.

Hi ha persones i grups d’especialistes en transports i infraestructures... hi ha grups d’empresaris compromesos.

Hi ha escriptors, periodistes, esportistes, actors i cantants… i segur que me’n deixo un fotimer. Hi ha compromesos especialistes de primer ordre en el funcionament de totes les eines, excepte una: les armes. Passi el que passi , les armes , no. Nosaltres, no.

Gairebé tots els estats actuals independents jurídicament acceptats, gairebé totes les fronteres tan ben dibuixades als mapes, són resultats de fets armats, antics o moderns. Guerres, revolucions, matances, magnicidis han acabat definint quin país té dret a tenir un estat propi i sobirà.

Vistes les partides de naixement de la gran majoria d’estats actuals es fa comprensible el galdós panorama universal.

A la nostra sala de màquines no hi caben eines de matar però hi ha tota classe d’especialistes en l’ús de totes les altres eines. És una realitat.

L’Estat espanyol no veu o no vol veure aquesta realitat i insisteix en donar tota la culpa al capità del vaixell i a tot estirar al contramestre.

Segurament sap que una persona sempre és fàcil d’eliminar i no vol saber que és tot un poble que cal fer callar.

Existeixen alguns grups de catalans que treballen a l’estranger entre els que hi ha internacionalment reconeguts economistes, juristes i informadors que han adoptat el nom de col•lectiu de… suposo per evitar interferències del Margallo de torn.

Recordem el nom de tres d’aquests col•lectius: Wilson, Emma, Praga.

Gràcies amics, coneguts i desconeguts.

Amb el ple convenciment que gràcies a la solidesa del projecte i a la seva bondat intrínseca, superarà les més que probables interferències externes.

Repeteixo, ni urgències, ni pors. Podem ser un exemple, per a altres pobles que busquen ser lliures i que cada dia n’hi haurà més.

7 de juny de 2017.

divendres, 2 de juny del 2017

Sense pors i sense urgències.

Plena confiança amb nosaltres mateixos. Nosaltres no fallarem perquè tenim massa a perdre si fallem i tenim molt a guanyar mantenint-nos ferms.

Entre aquest nosaltres queden inclosos tots aquells, des de Puigdemont fins a Nuet que han mostrat la cara descoberta i han donat el seu nom i cognom a totes les fiscalies hagudes i per haver. I també hi sóc jo, és a dir, mitja milionèsima del nosaltres.

Gens ni mica de por, perquè no poden usar l’únic instrument de poder eficaç que té un estat per aturar un poble decidit, digui el que digui la senyora Cospedal i l’article 8.1 de la santa constitució espanyola. L’última vegada que Espanya ho va fer, el 1936, va tardar més de 50 anys a ser acceptada per Europa.

De moment el senyor Rajoy diu que ell no està per a chismes, que governar és una cosa molt difícil i que un dia d’aquests ho provarà de fer.

Una mica de pressa per donar el primer pas sí que en tenim, però cap urgència pel passos següents. “Quanta més pressa tinguem, més a poc a poc ens hem de vestir”, em deia la mare. Per bastir amb solidesa, cal un bon projecte. I el tenim.

El mur que semblava insalvable, cada vegada trontolla més. Recordeu la dita xinesa: Quan un mur amenaça ruïna, et serà fàcil trobar vint mil homes disposats a empènyer.

Allò que volem construir -i sobretot com ho volem construir- és extraordinari. Ho sabrem fer i ho farem.

31 de maig de 2017.