dimecres, 17 de maig del 2017

Per què no? De Miquel Roca i Junyent.

Ha recaigut a les meves mans el llibre que amb aquest títol va escriure i publicar l’any 1982 ara fa just 35 anys el senyor Miquel Roca i Junyent.

Afegia al títol: Una proposta catalana per a la modernització de l’estat.

Com a conseqüència de l’estrany cop militar de l’any anterior, les forces dominants a l’estat espanyol van fer el primer pas enrere significatiu contra el més petit signe de descentralització, insinuat a la constitució tot just estrenada. LOAPA i altres mamandurries, que diria aquella.

El senyor Roca escriu: ¿És que no és trist, veure com -un cop més a la història d’Espanya- es pretenia sacrificar l’autonomia de Catalunya amb l’excusa de consolidar ( ¿ ? ) la democràcia espanyola?

El senyor Roca ho va intentar. El fracàs va ser tan gros com el projecte Castor.

No sé si ell ha trobat resposta personal al seu: Per què no?

La resposta estava al pròleg del mateix llibre escrit per Jordi Pujol: Ser catalans és la nostre manera de ser espanyols. Deia tot lloant i animant Roca.

Aquí rau el nucli dur del problema, per què Ser espanyol no admet variants. Per això resulta evident que només hi ha una solució del problema. Cadascú a casa seva i internet a la de tots. Les altres propostes porten a l’absurd.

Aquest problema, que tan clarament veiem molts catalans, és en realitat força universal i ha estat estudiat a fons per Arjun Appadurai, antropòleg nascut a Bombay i professor a diverses universitats americanes i europees. En el seu llibre: El rebuig de les minories defineix com a identitats predatòries aquelles que per a la seva construcció social i mobilització necessiten l’extinció d’altres categories socials properes.

Passen a ser d’identitat majoritària a identitat nacional però pateixen l’angoixa d’allò incomplet. En certa manera creuen com diu el proverbi xinés: encara que la taca estigui només en una màniga és tota la túnica que està tacada.

Exemples d’aquestes situacions de puresa frustrada se’n troben a tot el món i en molts moments històrics. La majoria de les vegades el poder dominant ha intentat solucionar el problema violentament. Els casos extrems estan en la memòria de tothom. Mai han resolt el problema.

Sé perfectament que el tema és molt complexe. Sé que el perill de passar de víctima a botxí existeix.

Però també sé quina és la situació actual de Catalunya i quina és l’única solució acceptable: que ho decideixin els ciutadans de Catalunya. I si és l’única solució acceptable, és l’única possible de pensar.

12 de maig de 2017.

dilluns, 8 de maig del 2017

Mano tendida.

Diuen i repeteixen. La senyora Santamaria ve a Catalunya amb la mà estesa cap a nosaltres. Molt bé senyora, ara sense fer cap moviment brusc, poc a poc deixi la pistola a terra i amb una graciosa patadeta allunyi-la una mica de res.

Ara ja podem parlar. Per on vol que comencem?

Jo començaria per… no això no interessa ningú. Digui vostè… vol dir que el que diu s’entén? És a dir que… No dona no… doncs miri… deixi la pistola tranqui-la que nosaltres…

I si ho deixéssim córrer. Vull dir, això de parlar, perquè em sembla molt que no tenim res a dir-nos.

Ja que és aquí m’agradaria fer-li una pregunta tot i que sé que ni pot, ni vol, ni sap contestar-la. De veritat creuen que amb el que estan fent arribaran a algun lloc? Què dimonis creuen que passarà? S’adonen que l’única eina que tenen a les mans perquè acabi com vostès desitgen és l’exèrcit?

De vegades penso que saben perfectament com acabarà i que l’únic que pretenen és guanyar temps, endarrerir-ho perquè quan passi ja no els agafi a vostès a primera fila. Allò que el seu… (adjectius de lliure disposició) cap de fila diu i repeteix “Mientras yo sea presidente….” Després , ja s’apanyaran.

Au senyora, ja pot agafar la pistola, que tots sabem que no està carregada. I quan vegi el seu cap digui-li que no continuï parlant només d’Estabilidad.

Que el que el país necessita és estabilitat, que el que Europa demana és estabilitat, que els mercats sobretot volen... això mateix. Expliqui-li que aquesta sobredosi d’estabilitat té un nom: Immobilisme.

Perquè nosaltres anem passant, i no ens convé que vostès es quedin massa enrere.

divendres, 5 de maig del 2017

Optimisme? No, Història.

Posem dels últims cent anys, més o menys. I una mica per sobre.

A principis del segle passat va començar a quallar amb força la voluntat de dur a la política el fet diferencial que molts catalans sentien respecte a la resta d’espanyols.

Van aconseguir que el govern de Madrid acceptés que les Diputacions provincials -única institució política acceptada a Espanya a part de l’estat des de feia un segle- es mancomunessin entre si per compartir algunes poques competències.

Només Catalunya va posar en pràctica la Mancomunitat de les quatre diputacions pròpies. Unes quantes carreteres noves -als anys quaranta de l’actual passeig de Valldaura que a casa en dèiem la carretera nova- i sobretot una potent empenta en el món de l’educació. L’escola activa, la Dra. Montessori, etc.

Poquet però era massa per a les arcaiques forces dominants a Madrid. Cop d’estat militar. Primo de Rivera. La Mancomunitat enterrada. Havia durat una dotzena d’anys escassos.

Aquesta dictadura tampoc va durar gaire.

Els catalans ara ja no es conformaven amb una nova Mancomunitat. Volien un Estatut d’autonomia. Retallat, però el van aconseguir. Teníem Generalitat de Catalunya.

Allò era massa i la nova dictadura -aquesta era la bona- va anular l’Estatut, va assassinar el president de la Generalitat, va prohibir el català -encara que algun estúpid de primera fila ho negui- i molts espanyols es van creure que havien resolt per sempre el problema catalán.
Els dictadors moren un dia però a la ideologia que els ha mantingut al poder li costa molt més morir.

La desaparició d’un dictador sempre és un pas endavant en direcció a la democràcia. Però amb un pas sol no n’hi ha prou.

I els catalans tornen a insistir, i ara l’Estatut que volen ja exigeix més competències que l’anterior. Retallat i tot torna a ser massa per a les forces dominants a Madrid, de dretes o d’esquerres tant hi fa. Pels catalans torna a ser massa poc i decideixen -ja som al segle 21- fer-ne un de nou.

Surt un paio a Madrid que diu que donarà suport a l’Estatut que aprovi el parlament de Catalunya. Innocència? Ignorància? Estupidesa? Mala fe?

Vés a saber. Com que això ha passat fa quatre dies i està molt fresc a la memòria, escurço.

Allò que era inevitable que passés ha passat.

Cada vegada que Madrid ha concedit una mica no ha tardat gens a tornar-ho a prendre, esperant que el català es resigni, tal i com ens educaven per ser bons cristians, quan se’ns moria un fill; Déu me’l va donar i Déu me l’ha pres.

Però resulta que aquí no som gaire bons creients, i si algú ens en pren cinc la propera vegada en voldran el doble i així narinant que deia la Trinca.

Això és el que volia dir, que ara hem arribat al final d’aquesta història que ha avançat a empentes però que ha avançat.

No hi ha cap altra solució. INDEPENDÈNCIA.

Després ho pactarem tot, amb els veïns del nord, sud, est i oest que com deia em sembla que Brassens, crucifiquen la Terra.