dijous, 31 de maig del 2012

Errors forçats i errors no forçats.


Els cronistes de tennis avaluen les derrotes dels jugadors comptant si les faltes comeses són degudes al bon joc o major força del contrincant -error forçat- o a la  incapacitat pròpia -error no forçat- i atribueixen la derrota a aquest tipus d’error. 

La partida entre franquisme i democràcia anomenada transició en la conquesta del poder a llarg termini va ser guanyada pel franquisme -si més no ideològic i social- amb un simple tractament de maquillatge.

El primer i gran error forçat, el poble no tenia cap eina per evitar-lo, fou deixar conduir  tot el procés de canvi per dues persones -Suarez i Juan Carlos- d’alt contingut  franquista que havien jurat no feia gaire fidelitat als principis i lleis de Franco així com total submissió a la seva persona. Degudament  torturat pel seu gendre i família el dictador va morir. Les nacions  europees van beneir el que fos mentre no els emprenyéssim gaire. I la veritat sigui dita hi havia massa por i massa urgència per emprenyar. Aviat va deixar de sentir-se el crit dominant d’aquells dies:

“Espanya  -Manyana-   serà republicana “ és a dir, demà. I aquest va ser un altre error  forçat.

Però avui vull parlar del gran error no forçat que va cometre el poble de l’estat.

A les eleccions primeres suficientment democràtiques i a les successives, no va reeixir al conjunt de l’àmbit de tot l’estat cap partit en representació de la dreta de cap tipus que no fos de paternitat  franquista i fundat per un ministre de Franco. UCD i AP , al principi, i PP després. Els dos únics partits amb votants  de dreta i de paternitat no franquista, van ser , i continuen sent, el PNB i CiU.  Els dos d’àmbit autonòmic.

Què va passar i continua passant a la resta de l’estat? Tots els ciutadans conservadors, intel·lectuals i pensadors no d’esquerres, tots els professionals tots, tots ells, fins i tot empresaris grans o mitjos, els satisfà  que si no volen votar un  partit d’esquerra, no tenen més remei que votar neofranquisme o tardofranquista?

Tant impacte van fer 40 anys de franquisme  que no hi ha forma de desfranquitzar el país? O és tot el contrari, que el franquisme va durar 40 anys perquè a la dreta espanyola li agradaven molt les idees i els mètodes del règim? Com s’entén, sinó, la impossibilitat manifesta -sinó de perseguir-  com a mínim explicar els crims de 40 anys?

I això és un altre error no forçat que cometen  aquells que es diuen demòcrates.

                                31 de maig de 2012.

dimecres, 30 de maig del 2012

Amics socialistes:


Ara que tots els catalans som convergents, per mèrit propi i per demèrit vostre, voldria recordar la necessitat que té la nostra política de l’existència d’un partit  fort socialista. El socialisme és imprescindible en el conjunt de partits de qualsevol país europeu. (No a Amèrica )

Partint  d’aquesta idea voldria parlar d’un model d’estat determinat. Cada vegada que sentiu parlar, amics socialistes, de qualsevol pas  endavant de Catalunya cap  alguna forma de sobirania, o d’independència, fins i tot d’autodeterminació, vosaltres dieu que sou federalistes. I això està molt bé. És un bon model per a l’estat espanyol.

Ara bé, només sento que en parleu com a reacció a aquelles propostes dels altres.

Jo us demano que sense cap recel treballeu a fons aquesta proposta. Defenseu els evidents avantatges pel conjunt de l’estat. Convenceu els socialistes valencians d’avançar en aquesta línia. Veureu que ja hi ha andalusos que hi creuen. I gallecs. No tingueu por d’arraconar d’una vegada per sempre el nefast guerrisme que us heu hagut d’empassar, i la seva derivada el nacional-madrilenyisme.

Us volia recordar una cosa. L’any 1974, veient imminent la mort del dictador, vau celebrar el XIII congrés del PSOE i vau publicar a “El socialista” una Resolucion Politica en què definíeu les línies d’acció que defensaríeu després de la mort de Franco.

Hi havia set punts. Els sis primers es pot dir que els vàreu aconseguir.

El setè deia:  g) Reconocimiento del derecho de autodeterminación de todas las nacionalidades  ibéricas.

Doncs au , amics socialistes catalans, sigueu valents i  coherents. I veureu com l’èxit us sorprendrà.

Us ho desitjo de bon cor.

                                          30 de maig de 2012.

divendres, 25 de maig del 2012

La monarquia espanyola.


En síntesi, el procés va ser el següent. El general Franco, radicalment il·legítim des de  l’origen fins al final, va nomenar cap d’estat amb títol de rei a Joan Carles de  Borbó. Aquest se sabia no volgut  ni pels fidels del franquisme ni pels enemics del règim.  

Tenia plena consciència de la seva il·legitimitat. Va optar per pactar amb la tendència neofranquista, liderada per Adolfo Suarez, a qui va nomenar president del govern a canvi que imposés la monarquia. Fins aquí, cap legitimitat.

La suma d’aquestes dues no legitimitats va donar l’aparença suficient a la França de Giscard, als socialistes alemanys de Willy Brandt, als americans  (fora de joc Nixon) i desorientats Ford i Carter i amb les greus amenaces de Breznev (si més no aparents) que la transició espanyola anava per bon camí pels seus interessos.

Hi va haver eleccions (els egipcis avui m’ho han recordat) força democràtiques però amb trampa. No es va anunciar que fossin per elaborar una Constitució, si bé tothom ho sabia, i sobretot es va impedir, taxativament, la presència de cap grup que es digués republicà o separatista. Tot el poder seguia en mans del franquisme, del neofranquisme de Suarez i del tardofranquisme de Fraga. Com si diguéssim que a Egipte continués tot el poder en mans del postmubaraquisme.

Es va escriure una constitució. Segons el meu parer de no expert aquesta constitució té dos grans blocs legislatius. El primer fa referència als drets individuals dels ciutadans, a les llibertats dels drets de reunió, a la llibertat d’expressió, etc. Aquest conjunt de drets era allò que somiava feia quaranta anys la totalitat del poble, i aquest bloc legislatiu ens va emocionar.

Però hi havia un altre bloc de lleis constitucionals, les que feien referència al repartiment  del poder, i aquestes no resultaven tan satisfactòries. ni de lluny.

Avui només parlarem de la primera.

Article1. Apartat3. La forma política de l’estat espanyol és la monarquia parlamentaria. (les minúscules són meves)

Es va posar a votació en referèndum i es va  aprovar. A Catalunya també es va aprovar. A Euskadi no.
Va quedar legalitzada la monarquia. Però va quedar legitimada? Plenament?

Si l’article 1.3 hagués dit: la forma política de l’estat és la República, potser hauria estat aprovada fins i tot al país basc. El que és segur és que hauria tingut dos vots més, el de la meva dona i el meu.

Ara sí que dic, continuarà.

dijous, 17 de maig del 2012

L’endemà del quinze de maig.


Feia dies que em resistia, però la temptació és forta. I tot i saber que també és inútil no es pot evitar.

Preguntes a fer als indignats.

Qui és el destinatari del vostre missatge?

Quin és el contingut del missatge?

Quina eficàcia pot tenir? 

O bé no hi ha missatge, només moviment?

L’eina que tots teniu a les mans, entre altres coses, la teniu gràcies a l’existència de grans masses de diners administrades per poques mans, què demaneu?

Que no hi hagi grans masses de diners acumulades?

Que no estiguin administrades per poques mans?

Que les mans administradores siguin honestes?

És adir, que no hi hagi capitalisme o bé que no hi hagi capitalistes.

O millor encara  que els homes siguin honestos, altruistes, generosos.

Aquesta ultima proposta l’han fet totes les religions de sempre  i l’èxit aconseguit  ha resultat perfectament descriptible. Les altres propostes, a no ser que creguem que això de la Xina és comunisme, tampoc han reeixit espectacularment.

Si faig totes aquestes preguntes -i moltes altres més en veu baixa- és perquè, com vosaltres vull trobar respostes. Això sí, sense indignar-me.

divendres, 11 de maig del 2012

Enquesta optimista


10 de maig de 2012

Funcas, Fundació de  Caixes ha fet una enquesta a tot l’Estat sobre  la crisi i les Autonomies, preguntant  sobre el seu finançament. Feia diverses preguntes i analitzava les respostes del conjunt de l’Estat i de cada Autonomia.

A la pregunta de quina és la comunitat  més perjudicada pel finançament un 76% dels catalans deien que era Catalunya.

A la pregunta de quina era la comunitat mes beneficiada pel finançament el 58%  dels espanyols deia que Catalunya.

M’he dit a mi mateix:  Això està molt bé, per primer cop veig que coincidim plenament, perquè segons aquesta enquesta el 76% dels catalans creiem que si ens separéssim d’Espanya hi sortiríem guanyant, i el 58% dels espanyols opinen que si el catalans marxessin ells sortirien beneficiats.

Doncs au, què esperem?
                                      

dijous, 10 de maig del 2012

Tocar el cul al tigre.


Aquesta expressió s’usa a la Xina per explicar de forma gràfica una acció alhora agosarada i previnguda per veure la reacció de l’enemic. Segons  Kissinger el president Mao la feia servir amb freqüència, en les converses que tenien preparant la visita de Nixon, per explicar les seves accions davant de l’actitut agressiva contra Xina  per part  de la Unió Sovietica. Deia Mao que havia atacat Viet-nam, en aquells moments protegit de Russia, per veure com reaccionava aquesta.

La jugada li va sortir bé. No hi va haver cap reacció. Els soviètics tenien altres preocupacions molt més grosses
.
Mutatis mutandis generosament, creiem que ara és un magnífic moment per  part del govern català per tocar el cul al tigre. Aquell tigre que té atemorida Catalunya només ensenyant les dent i bramulant ben fort.  Aviat comprovaríem que és un tigre vell i bastant desdendetegat. I cal aprofitar aquest moment en què té una forta indigestió.

dimecres, 9 de maig del 2012

Canviaria res?


8 de maig de 2012.

Una de les necessitats més urgents que tenim els individus i els col·lectius de persones, és trobar el culpable. Si una cosa no va bé algú en té la culpa. Si un mal ens amenaça, si tenim alguna por és per culpa d’algú. Si existeix el Mal al món, algú l’ha portat aquí.

Les religions tenien la solucio, i vés a saber si no era la certa: el o els dimonis.

Peró ara no hi creiem, per tant, com que la culpa no la tinc jo, la té alguna persona.

Per exemple la terrible crisi econòmica que ara patim.

La culpa la tenen els banquers, els directius d’empreses financeres de tota classe, els especuladors, els , etc, etc. Segur que sí.

Ara  proposo un joc purament mental.

Agafem la llista d’aquestes persones amb noms i adreces. Comencem pels que han comès delictes, estafa, corrupció, etc. Seguim pels que   -dins la llei- han especulat amb clara intenció de guanys abusius, perjudiquin poc o molt a tercers. A continuació aquells que havent de fer no van fer, per ignorància, per estupidesa, per egoisme.

Ja tenim una llista de major a menor. Hi són tots.

Els primers 1000, per exemple els tanquem  a la presó. El segon miler, els   posem una multa de N milions de dòlars, que inclogui iots i ferraris. Dos o tres mil més, no ve d’aquí, els expulsem del seu càrrec. Ja hem fet neteja. Ja hem castigat els culpables.

En arribar aquí, faig la pregunta. Canviarà res?