dimecres, 25 de març del 2020

Sacsejada.


Enorme, però serà suficient?

Diuen que tindrà un cost econòmic astronòmic. Diuen que els deutes sempre s’acaben pagant. Diuen, amenaçadors, que sempre  algú els paga.

Serà suficient la sacsejada per aconseguir que els pagui aquell 5% que diuen que posseeix el 50% de la riquesa mundial?

Tothom sap i és profecia que el tracte que donem al medi ambient, als boscos, als mars, a l’aire que respirem  és suïcida.

Necessitarem una  sacsejada més violenta per baixar del burro?

Algú dirà: una cosa no té res a veure amb l’altra.

Nosaltres només direm: segur que no?

I les guerres, i les desorbitades despeses militars, tampoc? I les grans migracions universals, fugint de la fam, tampoc?

És o no és l’espècie humana una unitat biològica? Aquell petit aletejar d’una papallona a Cambotja, deien, pot produir una tempesta a Oregon.

La frenada molt brusca d’un tren fa caure els passatgers mal apuntalats i les maletes dels portaequipatges mal lligades. I d’això vull parlar.

La sotragada a l’estat espanyol ha estat i continua sent de primer ordre. I de primaríssim ordre és el viatger i la institució amb l’apuntalament més corcat amb una fortor -el viatger i l’apuntalament- de podrit, insuportable.

L’Estat, aquella part que creu que és l’autèntic estat espanyol ha muntat l’operació subtitulada salvem el primer soldat d’Espanya. La conferència diària -esperpèntica i ridícula alhora- que TVE ofereix cada dia per fer veure que parla de la gran sotragada, està gens dissimuladament programada per mostrar qui mana i què mana.

No sóc massa optimista sobre allò que deia al principi. La sacsejada no serà prou potent per fer variar sensiblement a la curta la forma d’afrontar els grans problemes universals, però en canvi sí que crec que tindrà conseqüències més o menys ràpides sobre problemàtiques estatals i no només d’Espanya. No només però sí amb més probabilitat.

De moment, deixem-ho així.

dissabte, 21 de març del 2020

Magnitud i Justícia.


Cada setmana  moren al món 2 milions de persones.

Cada setmana moren al món 115 mil nens menors de 5 anys.

Cada setmana moren al món per accidents de tràfic 25 mil persones.

Cada setmana  les guerres… Cada setmana destruïm mils d’hectàrees de bosc.

Cada setmana moren al món per coronavirus… 428 persones o el doble o el triple.

Que vull dir amb això? Res, jo no vull dir res en absolut. La meva ignorància només és igualada per la meva impotència.

Però a mi  això em té el cor encongit i pendent de les pulsacions, tancat a casa mirant la tele, esperant no sé què.

Per què això, m’angoixa  i l’allò no? Per què d’això se’n parla tant i de l’altre tan poc? Només hi trobo una explicació. Pot ser perquè tot allò ja ho sabem fa molt temps i això ens ve de nou. Pot ser perquè creiem que això s’acabarà i allò no. Potser parlem tant d’això perquè la culpa no és nostra, mentre que d’allò no em volem parlar perquè no en volem acceptar la responsabilitat.

Una molt llunyana esperança, en aquests moments massa tènue, d’uns pocs nanòmetres com els virus, ens faci entendre que cada nen de 5 anys mort fa perdre 70 anys de vida, els mateixos que fa perdre el virus amb 35 homes de la meva quinta. Que cada hectàrea de l’Amazònia devastada, que cada glacera fosa, que cada bala disparada…

Magnituds i Justícies. L’angoixa serveix de molt poc. Mentre ella hi és, nosaltres no. Quan ella se’n va nosaltres l’oblidem.

21 de març de 2020.



dimecres, 11 de març del 2020

Investigar? Mai.


Jo ho trobo molt bé. El congrés espanyol ha decidit no investigar res sobre l’emèrit. Trobo molt bé que no es vulgui gastar ni temps ni diners en investigar si l’aigua del mar és salada.

Allò que ningú dubta, i que és pura evidència no cal investigar-ho. La C, que li aplicaven no volia dir Campechano. Volia dir cràpula, en el més ampli sentit de la paraula.

No cal investigar, no cal jutjar, no cal condemnar. No perdeu el temps il·lustres diputats. JO, el poble, ja fa anys que el vaig condemnar. Els dotze membres del jurat popular sense pietat, sense  dubtes, sense vacil·lació: CULPABLE.

No cal que busqueu excuses de malalt que es pixa al llit i diu que ha suat. Que si és inviolable, que si la constitució no ho permet, que si és posar en perill la pau, que qui paga mana, que si els jutges s’enfadarien, que si l’exèrcit… deixeu-ho estar. L’aigua del mar és salada.

No us escarrasseu, la sentència popular és inapel·lable.

Diu el xicot aquest que fa de president del govern, que ell es troba còmode amb aquesta monarquia parlamentaria… I les mosques xalen al femer.

Aprofiteu l’avinentesa del coronavirus que d’aquest sí que no en sabeu res de res i per tant en podeu parlar tant com us roti. Que per això se’n diu parlament.

Au, ja està, ja m’he esbravat.

dilluns, 9 de març del 2020

Moltes gràcies, emèrit.


Com a republicà convençut, li dono les gràcies per l’enorme favor que ens ha fet, suposo que sense voler. O ves a saber.

En quin embolic ha ficat a tota aquesta trepa que no té més remei que defensar-lo quan tenen unes ganes boges de perdre’l  de vista.

L’article 56.3 de la santa constitució diu: la persona del rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat.

És a dir, vostè és un irresponsable, des de quan tenia 15 anys que va matar el seu germà d’un tret -sense voler,ei- i ningú en va poder dir res en públic ni gairebé en privat. Ni quan va tirar la seva amant per la borda del iot -ei,sense que prengués mal- perquè li van dir que arribava la seva dona. Ni quan matava elefants -ei, sense arrencar-los els ullals- que està mal vist,…

Continua l’article 56.3. Els seu actes seran sempre subjectes de referendament en la forma establerta en l’article 64… que diu:  64.2. Del actes del rei seran responsables les persones  que els referendin.

Preguntes:

Pot existir un delicte, sense que ningú en sigui responsable?

Pot existir un delinqüent manifest sense delicte imputable?

Quan, els espanyols en general i els madrilenys en particular començaran a sentir l’olor a podrit?

En quin moment acceptaran que si hi ha corruptes a dalt de tot, és que hi ha corrupció a tot l’organisme?

Com és que no veuen que el roc que va deixar Franco al mig del camí, s’està esmicolant?

Aquell roc enorme que ha impedit i segueix impedint que res ni ningú a l’estat espanyol progressi ni adequadament ni de cap manera.

Parlant de progressar: l’actual govern de l’estat no para de repetir que és un govern progressista. ¿Què espera, doncs per aprofitar l’ocasió, que en safata de plata li està regalant l’emèrit, d’eliminar la totalitat de l’obstacle que impedeix tot progrés?

Per què s’esforcen tant en no voler saber què volen els ciutadans i els pobles d’Espanya?

La resposta racional a totes aquestes preguntes és que ja ho saben, però no troben el moment ni la manera.

Ara tenen una oportunitat d’or si saben gestionar hàbilment el coronavirus i el virus coronari.

Pedro i Pablo, mai més tornareu a tenir a l’abast unes condicions tan favorables per passar a la Història (amb majúscules).

Alea iacta es.

9 de març de 2020.