Els ossos del franquisme.

Quan va morir Franco, ja feia anys que era poc més que un ninot, només útil per espantar. Mort i enterrat es va poder veure a mitges l’estat de salut de l’Estat espanyol. Tenia tots els ossos trencats.

Era urgent soldar-los com fos. Allò no s’aguantava de cap manera. Calia un pal de paller i van trobar un home de palla que els havia regalat Franco. El van vestir amb una túnica i li van posar una corona. A la cerimònia  van acudir tres padrins de fora per beneir-la. L’americà Kissinger, que no volia perdre les bases a Espanya. L’alemany  Willy Brand que volia sobretot –i amb molta raó- que el mur de Berlin no passés per la Meridiana i l’aristòcrata francès Gerard d’Estaing que volia apadrinar una monarquia al sud del seu país. El món demòcrata beneïa la transició.

Els ossos de l’Estat espanyol es van soldar. D’un dia a l’endemà, tothom era demòcrata.

I au, som-hi. Al cap de poc ja ho veien tot consolidat. Espanya és una democràcia consolidada deien aquí, i allà feien veure que s’ho creien… fins que…

No us preocupeu, deien a la Sarsuela. És un terratrèmol a la zona volcànica d’Olot. Ja fa temps que està inactiu.

No, deien a la Moncloa. És una inundació al baix Llobregat que és un riuet de fireta.

Però tot seguia trontollant. Una tramuntanada de l’Empordà potser?

Pitjor. Eren les tres coses alhora.

L’Estat  es va posar dret d’un bot. Millor dit, ho va intentar.  Tot seguit va constatar que com que feia 40 anys que jeia, mai havia comprovat com havien quedat els ossos soldats. Consolidats  ho estaven  però… quin horror. Un fèmur era un pam més llarg que l’altre, la tíbia esquerra havia quedat soldada al peroné dret. El braç dret era immens i l’esquerre minúscul  (bé, això tampoc va estranyar gaire, abans ja era així).

Com enfrontar terratrèmols, riuades i tramuntanades amb aquella carcanada?

Agafant amb el potent braç dret una immensa porra?

A coces amb la cama llarga?

La imatge era lletja, però això va a gustos. Es vantaven de ser “muy cabezotas”.

No volien veure que a més de ser una imatge horrorosament lletja, afectava la columna vertebral, i que com tothom sap  la columna vertebral d’un Estat és l’economia. L’afectació era i és molt severa. Molt amenaçadora vist des de fora.

És de pissarrí saber què s’ha de fer, però ningú s’atreveix ni a insinuar-ho. S’han de tornar a trencar tots els ossos mal soldats i fer un Estat nou de trinca.

I aquesta vegada fer-ho democràticament, que és com volem  fer-ho  els catalans.

Espavileu espanyols, que nosaltres anem passant.

21 d’octubre de 2019.

Cada dia més clar.

Per esperada que sigui, sempre sorprèn tota manifestació d’odi. Per envoltada que estigui d’explicacions jurídiques, la venjança del vencedor sempre és sinistra.

Estic parlant del llarg període que va d’abril de 1939 a octubre de 2019.

Aquell llunyà 1 d’abril es va consumar la victòria de mitja Espanya contra l’altra mitja. La venjança dels vencedors contra el vençuts va ser aterridora. Cap ciutadà del país té dret a no voler saber què va passar. Allò que va passar durant 40 anys ha condicionat -condicionar és una paraula suau- tot, absolutament tot, el que ha passat els últims 40 anys.

Fins ahir.

La sentència ja no ve condicionada per l’herència del franquisme: aquesta sentència és franquisme autèntic. Del Tribunal de orden público.

Mentre nosaltres cantem: els carrers seran sempre nostres,  ells amb cara burleta canten: els jutjats seran sempre nostres.

Els dos enemics de l’Espanya franquista es resumien en un únic qualificatiu que ens repetien constantment: rojoseparatista.

Jo llavors no ho sabia però ara sí: jo era les dues coses.

El problema és que el color vermell es va anar descolorint fins que el separatisme ha quedat com únic enemic de la mitja Espanya que va guanyar la guerra.

I l’altra mitja, què?

Desconcertada. 40 anys de franquisme total i 40 més com defineix el director de teatre Andres Lima: “El franquismo ha calado en nuestros huesos y copa  las instituciones”:  Atado y bien atado. Va dir el vell criminal que ara amb gran pompa i platerets volen desenterrar, això sí, sense ferir la sensibilitat dels seus hereus carnals, ideològics, politics, religiosos i monàrquics.

La sentència per antonomàsia que forma part d’aquella venjança dels vencedors ha clarificat idees. 

Le relació política actual entre l’Estat espanyol i Catalunya és insostenible. Ha de canviar radicalment. Sobre el paper hi ha dos  finals possibles.

1.- Aniquilació de tot signe diferencial de catalanitat, amb resultat final d’unitat i uniformitat estatals definitives.

2.- Acceptació del fet diferencial en grau suficient que admeti el dret d’autodeterminació.

Diuen que quan un avió s’enlaira en el moment que  ha aconseguit una certa altura, ja no pot invertir la maniobra sense estavellar-se. És el punt de no retorn.

Això ha passat aquesta setmana.

El grau de violència que  comporta la sentència és infinitament superior a cremar mil contenidors i aquesta violència és conseqüència directa d’aquella. Les flames -ens agradin poc o gens- han ajudat a mostrar al món la totalitat del conflicte. Que les condemnem o no és irrellevant.

El salt quantitatiu i també qualitatiu que ha experimentat el coneixement del conflicte és molt considerable. Aquest increment de coneixement perjudica sempre el prestigi de l’Estat que no sap, no vol o no pot resoldre el conflicte.

Això fa que la solució 1.- sigui impossible.

Fermesa, persistència i no gaires escarafalls.

Prohibit trepitjar la gespa.

Quan els nazis van incendiar el Reichstag per poder acusar-ne a comunistes i jueus hi van enviar els bombers per apagar el foc. Els bombers van fer acte de presència però no van actuar.

Un acudit macabre  va començar a circular en veu baixa: els bombers no van apropar-se a l’edifici perquè hi havia un rètol que deia: Prohibit trepitjar la gespa. I ja se sap “les lleis s’han de complir”.

Una vegada un grup de presoners van aconseguir fugir de la presó i un cop saltat el mur van veure un rètol que deia: prohibit trepitjar la gespa. Un dubte moral els va aturar. La gespa no en tenia cap culpa del seu  injust  empresonament. Perjudicar-la era contrari als seus principis… aviat tornaven a ser dins de la presó.

Un dia d’aquests l’exiliat Comin es va atrevir a dir que potser no seria mala idea fer alguna acció que fes pessigolles a l’economia… marededéu,   quines coses de dir…

Amb tota la lògica del món, Foment del treball, els amos de la gespa anomenats empresaris i els seus  jardiners anomenats economistes, van posar el crit al cel: està prohibit trepitjar la gespa.

Allò que em va sorprendre més, és que també ho condemnés una alta autoritat  barcelonesa que havia arribat a ocupar el més alt càrrec de l’ajuntament gràcies a haver-se saltat la prohibició de trepitjar la gespa totes les vegades que li va semblar bé, i que li aplaudíem molt.

Clar que llavors ho feia en defensa de la justícia social, mentre que ara només és en defensa de la Justícia.

Pobreta justícia si li hem de posar adjectius.

No tinguem mala consciència. Trepitgem la gespa amb els peus descalços, si convé. Fins i tot la gespa  ho agrairà. 

Tronat ve de tron.

Un dia d’aquests inhabilitaran el President Torra.

Solucionarà res?

Un altre dia tancaran a la presó mitja dotzena de pseudo terroristes.

Declararan l’estat de setge. Enviaran uns quants milers de fuerzas y cuerpos, (què cony deu voler dir, això? Potser ve d’allò que diem aquí que has de fer força per anar de cos), de seguridad del estado.

Ja estarà tot arreglat?

Dues o tres dotzenes més de persones a la presó? O 200?

I ja està? Ara  ja aplaudiran els catalans al rei quan el trobin pel carrer?

De veritat que estic perplex i amb la boca oberta tement que sigui veritat que a 600 km. de Barcelona ningú, -amb poder s’entén- s’adoni, ni tan sols sospiti que totes aquestes decisions tindran uns efectes radicalment contraris als pretesos.

De veritat el Tron (que ridícul sona) no  veu com  n’és de tronat?

Davant de tanta voluntat de no saber serveix de ben poc intentar raonar. Davant d’algú que primer et diu  Agenolla’t que sinó et tallaré el cap.  I quan ja no se’n recorda que t’ho ha dit afegeix: la decisió és teva.

Suposo que esperen que els catalans es comportin com aquell esclau romà estoic convençut, que li deia al seu amo quan el torturava: vigila, no em retorcis tan el peu que me’l pots trencar. I quan finalment això va passar estoic  com era, li va dir  ja t’ho deia jo.

Em temo molt que el nostre estoïcisme no sigui de tan bona qualitat. Avui dia estem més predisposats a seguir la  filosofia de les arts marcials orientals: si el teu contrincant és més fort que tu, aprofita la seva força per abatre’l. Ajuda’l a ensopegar.

I jo diria que ja ho estem fent.

Acabo de llegir un corresponsal estranger força coneixedor del conflicte, que repeteix una frase, per altra banda molt lògica: no es pot demanar massa temps a la gent que continuï fent això o fent allò.

Però aquesta frase conté un error de base. Jo -és a dir un milió de persones- hem fet el que hem fet no perquè algú ens ho ha demanat, sinó perquè teníem necessitat de fer-ho. I aquesta necessitat continua intacta.

Mengem perquè tenim gana, no perquè ningú ens ho demani. Pensem perquè tenim necessitat de pensar. Riem i plorem perquè en tenim necessitat.

I volem ser lliures, perquè en tenim necessitat. El meu poble i jo, que deia el poeta.