dissabte, 12 de setembre de 2020

Les dues grans Senyores de Barcelona.

 

Les dues tenen més de 100 anys. Han estat molt admirades, tan aquí com allà. Han fet la seva feina força bé. La  Caixa i La Vanguardia.

Quan fèiem la primera comunió ens obrien una llibreta a la Caixa amb 50 cèntims. Ja érem grans i entràvem al món dels adults.

Quan ja érem una mica més grandets, sabíem  que si volíem informació sobre el que passava de veritat a l’estranger de fora, calia llegir algun corresponsal de La Vanguardia.

Quan s’ha trencat d’idil·li?

Moltes vegades penso que no són elles les que han canviat, sinó nosaltres.

O bé, és el món que ha canviat tant que allò que era bonic fa uns anys ara fa fàstic.

O, sí que elles ja no són el que eren.

Deu me’n guard de fer judicis temeraris sobre les persones que prenen decisions compromeses i que segur que els fa patir d’allò més haver de fer-ho. Vaig sentir com un altíssim dirigent de La Caixa explicava la decisió de traslladar la seu fora de Barcelona. Amb molta coherència i força convicció deia que la seva obligació era defensar els interessos d’uns senyors que havien confiat en la Caixa.

Suposo que també han patit molt ara, havent-se de carregar el mort que els han deixat a la porta, perquè jo no crec que l’hagin anat a buscar.

L’altra gran senyora, que va superar amb elegància, l’assetjament fastigós d’un tal Galinsoga, no  sap o no vol oblidar la noblesa comtal amb grandesa inclosa i fa tentines per no perdre el noble equilibri de les veritats.

No es pot dir que jo me les estimés aquestes dues gran dames, però les respectava. I creia que si feien bé la seva feina era en bona part perquè eren catalanes i que existia un cert paral·lelisme entre la  seva manera de fer i la  meva.

I creia, i això ho continuo creient  que si bé és veritat que Catalunya deu molt  a aquestes dues senyores, elles ho deuen TOT a Catalunya.

Renegar de les arrels és començar a morir.

Setembre de 2020.   

 

divendres, 4 de setembre de 2020

La República és inevitable.

 

Si la sensatesa puja un graó.

L’actual sistema pseudo-monarquic, vigent a l’Estat espanyol té unes característiques negatives, tant  de naixement com de praxis institucional que ha conduït al fet que  no  aparegui en públic pràcticament cap defensor entre els historiadors, sociòlegs, filòsofs i altres pensadors d’una mica  de prestigi.

Sí que defensen el sistema, ministres, polítics, empresaris, algun sociòleg i bastants tertulians i periodistes, més o menys independents, i principalment a la capital de l’Estat.

Quina tristor veure els quatre expresidents del govern espanyol justificant l’injustificable, amagant l’evidència, distorsionant la història.

El més interessant és que els arguments que més utilitzen aquests defensors són majoritàriament negatius. Defensen la situació actual, perquè la contraria és pitjor, (evidentment per a ells), sense adonar-se que això és admetre l’absència de virtuts positives del sistema. Pitjor, vol dir més dolent que allò que és dolent.

Un (o una) ministre ha intentat justificar la defensa de no canviar la situació argumentant que els últims 40 anys han estat els millors del 200 últims anys de la Història d’Espanya.

Això és tan cert com que la situació actual del poble xinès, és la millor dels últims 3.000 anys de la seva història. No entenc perquè remuguen els tibetans, ni de què es queixen els uigurs ni de què protesten a Hong-Kong…

Els arguments a la contra tenen un efecte bumerang també inevitable. Només cal que els altaveus es distribueixin una mica més d’acord amb criteris moderns, més equitatius o simplement més eficients.

Diuen que els peixos també es comencen a podrir pel cap. Diuen que quan un mur amenaça ruïna, és  fàcil trobar vint mil homes  disposats a empènyer. Diuen que  allò que no passa en cent anys, passa en un dia.

Sense  gens de modèstia jo dic que ningú per escàs que sigui el seu coneixement,  professional o aficionat,  de la història de la monarquia espanyola els últims dos segles  i per poc honest intel·lectualment que sigui, ningú pot  defensar i o simplement justificar ni la institució ni la família.

Ha estat nefasta en tots els camps i a tots els nivells. Deslleial amb els pocs col·laboradors honestos i brutal amb els  que la qüestionen.

I ara ve la contra. Soluciona l’eliminació de la monarquia, tots el problemes d’Espanya?

 No, ni de lluny. Els  més grossos, segur que no.

Si per culpa d’un incendi, et quedes tancat dins d’una casa en ruïnes, la necessitat més urgent és tirar la porta a terra, encara que a fora nevi i troni. Saps, que tirar la porta no et solucionarà cap problema i  potser passaràs molt fred, però no desistiràs.

Que la majoria de ciutadans de Catalunya no volem monarquia, no ho dubta ningú. Ni nosaltres ni ells.

Què volen la majoria de ciutadans de la resta de l’Estat?

No voler-ho saber és un delicte de lesa democràcia.

I de tot això no en té cap culpa el covid dels …

 Setembre de 2020.

 

dissabte, 29 d’agost de 2020

A la senyora Robles no li agraden els jocs forals.

 

 Com a bona representant d’una nissaga Leonesa, la satisfà molt més el noble espectacle popular d’un Auto de Fe en què la llenya no es malbarata com a les fogueres de Sant Joan llevantines.

Quan als seus  12 anys va aterrar a Catalunya tothom parlava la mateixa llengua que a la seva terra. Va fer tots els estudis primaris, secundaris i terciaris sense problemes lingüístics, però no hi ha cap dubte que entén el català

Però no li agraden els jocs florals. Havia corregut la veu que l’Englantina d’or a la millor poesia patriòtica havia anat a parar als Emirats Àrabs. Era d’or. En canvi, la Flor Natural tothom deia que seria una humil Margarida de roureda.

Un o una ministra de la Guerra (perdó, de defensa) sap que la millor defensa és  un bon atac i sap que si “vis pacem, para bel.lum” i sap que no hi ha enemic petit i sap que les paraules volen i poden ferir i sap que sentència de jutge (com ella) és més temible que sentència de metge… i honestament creu que en temps de pandèmia els jocs florals són perdre el temps, per aconseguir l’objectiu final gravat amb lletres de ferro i sang en la profunditat de l’inconscient de tot bon espanyol: “delenda est Catalonia” com a única solució a  tots els  eterns problemes existencials d’Espanya.

Jo els aconsellaria que llegissin, el llibre recent aparegut en versions anglesa, castellana i catalana,  d’Història d’Espanya  de Paul Preston, que el títol ja ho diu tot : UN POBLE TRAÏT.  Corrupció, incompetència política i divisió social.

Abans d’acabar el primer capítol descobrireu qui eren i qui són els traïdors .

Agost de 2020

dimarts, 25 d’agost de 2020

Carme Forcadell / Juan Carlos de Borbó.

 

Dues persones que tenen en comú ser ciutadanes de l’Estat espanyol. Que cadascuna ha tingut i té una vida privada i familiar. Que han tingut i no tenen un càrrec públic. Una elegida democràticament i l’altra no.

I prou.

Al ser persones conegudes i reconegudes, l’anomenada opinió pública amb tantes mancances com vulgueu, s’ha format un criteri de valoració de llurs personalitats ètiques, familiars, públiques i privades, del seu comportament i dels seus actes i paraules. I encara que sigui força diferent la magnitud de l’àmbit de coneixement de l’un i l’altre, la sentències que nosaltres, el poble, hem emès sobre tots dos són clares i contundents. Hem declarat a una innocent i a l’altre culpable .

Però resulta que a  més dels ciutadans i per sobre d’ells a tots els països existeix, allò que no sabem ben bé què és, però que anomenem Estat. Aquest també jutja i emet sentències, i perquè quedi clar qui mana ha decidit exactament el contrari que nosaltres. Aquell a qui tota l’opinió ha declarat culpable seguirà vivint com un rei, i aquella a qui sabem innocent continuarà a la presó.

Des que Hobbes va descriure l’Estat com el monstre bíblic Leviatan ja sabem quina és la seva funció, però allò que no tenim prou clar és qui són els amos del monstre.

Els polítics es pensen ingènuament que ells són els amos i que per tant si són elegits democràticament , l’amo és el poble.

Com s’explica llavors que el poble dicti una sentència i l’Estat la contrària?

 El poble és ignorant, el poble és infantil, el poble no existeix... i llestos.

O sí que existeix, i no és infantil ni ignorant?

Agost 2020.

 

dijous, 20 d’agost de 2020

El projecte dels espanyols per a Espanya.

 

Quina gran sorpresa! Els espanyols tenen per a Espanya, el mateix projecte que per a Catalunya: CAP. 

Com a mínim des de fa 200 anys.

Per poc interessat que estiguis en llegir Història, més enllà dels llibres de text del batxillerat, la funció dels quals no és ensenyar història,  veuràs que de tant en tant apareix a l’escena política espanyola un intel·lectual i fins i tot un grup que intenta dir alguna cosa sobre el tema, en veu tan baixa que aviat desapareix, amb l’ajuda inestimable d’algun militar a qui se li farà el degut monument el seu dia.

Fa poquets anys ha sorgit un grup d’universitaris força preparats, que han aconseguit fer prou soroll defensant unes idees polítiques mobilitzadores. Van buscar un nom atractiu i es van auto batejar “Podem”. I, au som-hi. A somiar.

Va ser encertat el nom?

A Praga, poc abans de la primera guerra mundial hi havia un ambient pre-revolucionari intens. Sorgien grups de tota mena amb ganes de fer política, d’alliberar-se del domini de l’imperi de Viena. Tot bullia.

El sarcàstic escriptor txec, Jaroslav Hasek contemporani del moment, explica la història d’un grup de joves  que es reunien en tavernes amagats de la policia austrohungara, per crear un partit polític revolucionari. Buscaven un nom pel partit. Se sabien perseguits, alguns empresonats, multats i maltractats.

Finalment van triar el nom, per evitar conflictes. Nom que jo aconsellaria que adoptessin els amics de Podem per tocar de peus a terra. El nom era aquest:

Partit del progrés  moderat, dins dels límits de la llei.

Sarcasmes literaris a part, el partit es va poder presentar, i va obtenir 58 vots evidentment menys vots dels que obtingué el nostrat  podemos però amb la mateixa eficiència política. La bona voluntat en política no cotitza.

És que no hi ha ningú a Espanya amb prou capacitat i poder, que pugui presentar un projecte polític atractiu, ambiciós, modernitzador? No hi és ni se l’espera? Quant de temps seguirà el sostenella y no enmendalla? Quan tardaran en acceptar que la Constitució actual va néixer amb dèficit manifest de legitimitat? I que no la van votar cap dels actuals menors de 60 anys?  Quan s’adonaran que un conjunt de lleis que es autoproclamen de facto irreformables,  exigeixen ser abolides? Només cal llegir l’article primer i veure que el punt 2 i el 3, són incompatibles.

Afirmo amb contundència que Catalunya pot ajudar molt els espanyols perquè facin tots aquests passos modernitzadors… el dia que sigui independent. Mentre uns catalans estiguin entre reixes de ferro i uns altres estiguem entre reixes constitucionals tot continuarà encallat, és a dir inevitablement anirà de mal en pitjor. Aquí i allà. Sobretot allà.

M’atreveixo a dir que el problema existencial, més gran que tenen els espanyols és la desconfiança mútua, fins i tot la por entre ells. Per això molts gallegen fins al ridícul extrem. Més perduts que un ànec en una biblioteca.

El poble que no sap qui i què és, necessita enemics per reafirmar-se. I millor, enemics interiors.

Els moros, els jueus, els heretges, les bruixes, els protestants… I, sí, els catalans.

El pas endavant que hem de fer els catalans és per a nosaltres indispensable i per a ells beneficiós. Cal que això ho entenguin a Madrid i  els únics que poden fer aquest pas són precisament la gent de podemos sempre i quan deixin de ser aquell “partit del progrés moderat dins dels límits de la llei “,  i tornin  a creure que Poden.

Veurem i veuran que molts trams del camí nostre i d’ells són paral·lels. I que la primera pedra que hem d’apartar ells i nosaltres, és la mateixa: la monarquia. I la segona l’alta magistratura, la tercera la Conferència episcopal, la  quarta…

Quina feinada¡ Covid19 a part.

Agost de 2020.

 

dijous, 13 d’agost de 2020

La justícia és independent.

 

Es veu que això és un elogi. Es veu que és l’únic que se li demana al jutge.

Innocent de mi que em pensava que les decisions d’un jutge havien de ser equitatives, intel·ligents  i honestes. Doncs, no, només, han de ser independents: de què i de qui?

Jo creia que la  funció bàsica d’un jutge, era  llegir la lletra de la llei i aplicar  el seu esperit. Honestament, equitativament i intel·ligentment.

L’honestedat, donada la polivalència i el personalisme del concepte no tinc cap raó per posar-la en dubte. Tots som honestos per a nosaltres mateixos.

L’equitat, és una qüestió molt difícil de definir segons quin sigui el punt de vista. Diguem doncs: l’equitat se li suposa.

Però de fet, allò que és més interessant, i  no es té en compte mai, és si una sentència ha estat intel·ligent.

Al meu entendre tota llei humana és un instrument de potència  limitada amb caducitat incerta però garantida, que un grup amb poder ha escrit per obtenir un determinat resultat.

Si de la sentència que dicta un jutge, acceptablement honest, i suposadament equitatiu se’n deriven conseqüències nul·les o clarament contràries al pretès objectiu defensat, allò que ha fallat és la intel·ligència.

Justificar la bondat d’una sentència proclamant que els jutges són independents, és alhora fals i estúpid. I per altra banda resulta sospitós que es ressalti precisament la independència del jutge que castiga brutalment la independència d’un poble. És que hi ha independències bones i independències dolentes? Qui és el jutge que ho decideix?

Costa molt ser independent.  Perquè no penses igual si el teu pare era un legionari o un afusellat pel franquisme. Si formes part de l’associació ¿virtual? de Jutges contra la democràcia tendiràs a condemnar els defectes de la democràcia, que segur que en té. Però també condemnaràs moltes virtuts de la democràcia, que també en té.

Dura lex, sed lex scripta és.  Repeteixen els legalistes.

Diuen que deia Ciceró: “sóc esclau de la llei per poder ser lliure”  mentre manava  assotar el seu esclau que li havia trepitjat la túnica.

Com a mínim exigim als jutges suprems, que siguin intel·ligents, perquè demanar-los que siguin equitatius és massa demanar a algú  que accepta ser suprem.

Són tan independents i tan suprems, que si un paio s’embutxaca uns miserables 100 milions de dòlars per ajudar un  pobre país perquè tingui un tren pinxo com el de Banyoles fet llaunes i cassoles i barrets de capellà, dic, doncs que els jutges fent honor a la seva independència, deixen que fugi, perquè...  Què són quatre xavos, al costat de la Sagrada Immunitat?

Pobreta Espanya, en mans de qui estàs?

La pandèmia passarà, l’estupidesa no ho sé.

11 d’agost del 2020.

Post scriptum: Els lletrats del Parlament català reivindiquen la seva independència.

dimarts, 11 d’agost de 2020

Error i TINA.

 

Sempre que algun crític benintencionat i equidistant comenta algun error que l’Estat espanyol ha comès respecte el conflicte català, immediatament afegeix que per la seva part la Generalitat també… bla...bla... bla.

Per poder cometre un error, cal tenir capacitat i llibertat per fer el contrari.

El nen que fugint d’un pare maltractador es trenca una cama, saltant pel balcó, no comet cap error.

El pres que vol fugir de la presó no comet cap error volent sortir per la claveguera sense saber que hi ha una reixa que ho impedirà.

Si només tens una opció per ser lliure, escollir-la no és un error.

Adoptar l’actitud mental TINA és un error monumental quan l’adopta el poderós, però és una necessitat vital quan ho fa el perseguit.

TINA -there is not alternative- ho va popularitzar Margaret Thatcher defensant el capitalisme globalitzat d’infaustes conseqüències.

L’actitud mental TINA dominant en tot el món polític, econòmic, mediàtic i judicial espanyol és amenaçadora en primer lloc, i de manera evident contra els catalans, però també, i potser pitjor, per a molts espanyols. El catalans tenim un projecte alternatiu i de moment no es veu  que els espanyols en tinguin cap.

Qualsevol situació que no té alternativa és una mala situació. Qualsevol mentalitat  dominant TINA, està condemnada  a caure com el mur de Berlin.

Sisplau,  vigilem a no cometre cap error, quan escrivim la paraula error.

12 d’agost de 2020.

dijous, 6 d’agost de 2020

Transició, sense sortir del femer.

 

Una de les definicions més encertades del franquisme deia: dictadura militar suavitzada per la corrupció.

Una altra definició deia: dictadura feixista sacralitzada pel nacional catolicisme.

La transició va  enterrar solemnement la dictadura  preservant  curosament aquestes dues característiques dominants. Santificar la nació sense sortir del femer.

Han tardat 40 anys a desenterrar del seu monumental Mausoleu Sagrat el gran dictador per enterrar-lo en un altre lloc també sagrat. Això, sí més petit. No fos cas…

Han deixat fugir d’amagatotis -això sí sense gaire honor i gens de glòria- el que agenollat davant del dictador va acceptar l’herència.

La humanitat  té la possibilitat de tancar els ulls si no vol veure, pot tapar-se les orelles si no vol sentir, pot fugir d’estudi si no vol saber, però amb el nas tapat no respira bé.

Aquesta fortor, barreja d’encens i de fems, s’escapa per les escletxes i obliga a obrir portes i finestres, si es vol evitar morir ofegat.

Aquest moment ha arribat.

 

 

 

diumenge, 26 de juliol de 2020

Projecte espanyol per a Catalunya. NO2.


M’ha costat molt entendre-ho, però finalment ho he vist clar. Espanya, els seu governs,  tots els seus politics, els seus reis i reines, les seves elits pensants, els seus militars, jutges, guàrdies civils, periodistes i un llarguíssim etc., tenen un projecte per Catalunya. Des de fa anys, dretes i esquerres, monàrquics i republicans.

Aquest projecte  tan fàcil de definir és: NO-NO.

És un NO de doble direcció. Tant d’anada com de tornada. A qualsevol proposta, que faci Catalunya la resposta és No i a qualsevol sol·licitud per part de Catalunya que sigui Espanya qui faci la proposta, NO hi ha resposta. No-NO. És a dir NO2, Diòxid de nitrogen. Gas vermellós i molt irritant.

De vegades les coses més fàcils d’entendre són les que ens costen més de veure. Nosaltres hem tardat gairebé un segle a veure-ho clar. En disculpa nostra cal dir que políticament parlant, el segle vint només va tenir útils per pensar vint anys al principi i vint anys al final. La resta d’anys ni Catalunya ni Espanya van existir, i en tot cas, és millor oblidar tot el que es va fer i tot el que es va pensar.

Hem tardat, però nosaltres ara ja ho tenim clar. Però, (maleït però, sempre inevitable), també hem comprovat que ells encara no ho saben ni ho entenen. Diuen no, sense la més petita idea de a què o a qui diuen no. Ha de ser que no i no se’n parli més. Però se’n torna a parlar. A veure si calleu d’una vegada, ens escridassen. Però no callem.

I ells tan contents. O no. Perquè contents no se’ls veu. Nomes cal veure la cara dels jutges i fiscals a qui han passat la patata calenta, als que només els queda el plaer diví de venjar-se. (Amb quin gust Barrientos hauria escanyat aquella descarada Boya que se’n fotia d’ell davant de tothom). I  ho faran con sumo gusto que deia Marchena.

L’Estat espanyol,  vol resoldre un conflicte, que no entén, utilitzant la força i ha comès l’error de pissarrí de fer servir una força insuficient. Churchill (que ja sabem que ho ha dit tot i que no era especialment pacifista)  deia;  per resoldre qualsevol conflicte l’error no és usar la força, sinó usar una força insuficient.

Fer-ho produeix molt dolor innecessari i augmenta la voluntat de resistir…

Amb mentalitat Torquemada, però sense poder encendre fogueres només poden tancar a la presó i això fa molt mal però no mata. Ni doblega. És usar una força insuficient.

Si la sang dels màrtirs és llavor de nous  cristians, com deia Tertulià, l’empresonament de polítics justos i pacífics portarà inevitablement el triomf de la llibertat dels catalans.

El problema insoluble que té sobre la taula el govern espanyol és que no pot fer marxa enrere  ni tan sols pot frenar. A la curta, vull dir. Ni pot fer servir l’únic instrument que té  una força suficient de sobres per resoldre el problema de manera ràpida: l’exèrcit.

Predir què passarà és relativament fàcil, predir com anirà tampoc és massa difícil. Endevinar quan, és  molt més problemàtic. Jo m’ensumo que serà més aviat del que ara pensem tots.

El desgast econòmic que està sofrint l’Estat espanyol, el descrèdit de les seves primeres institucions, l’odi que manifesten entre ells els partits politics, la incompatibilitat entre la ideologia franquista dominant en la dreta espanyola i la necessària però fràgil voluntat progressista de l’esquerra, tot això col·lapsarà en el moment més inesperat. Metafòricament o no tant.

I nosaltres, com que no tenim més remei que resistir, resistirem. En veu baixa i sense que ningú s’enfadi, us diré que serà així amb gran independència de qui ens lideri a uns o altres.

26 de juliol de 2020.

dimarts, 21 de juliol de 2020

Matar el pare.


Gairebé com una maledicció ha caigut sobre el “tràgico-còmic” escenari polític espanyol aquest ser o no ser de la monarquia: per salvar els quatre trastos heretats del franquisme, el fill no té més remei que matar el pare.

Tragèdia més pròpia d’Arniches que de Shakespeare, en què tots els personatges principals i secundaris són perfectament descriptibles i previsibles.

Tragèdia bufa, però tragèdia. L’argument està escrit, els protagonistes estan a dalt de l’escenari degudament maquillats, el públic expectant,  i el teló comença a pujar.

El guió el coneixem, però val a dir que no tenim clar com es desenvoluparà l’acció.

Hi haurà morts? Segrestats o evaporats?  Punyalades o trabanquetes?

El que sí sabem és que està preparada la claca i muntanyes de comentaristes que aclariran, justificaran i exalçaran el fill. L’esforç i el sacrifici que haurà fet. Explicaran la necessitat de l’acció, per salvar un bé d’ordre superior. Sagrat.

De cop li van venir dubtes. Matar el pare és molt gros, i vés a saber qui li va dir que al monestir de Poblet potser li trobarien una sortida al dilema.

Amb gran alegria (cum magna letitia) allà se’n va perquè li expliquin la història i els miracles d’un tal Pere Marginet, que no sé perquè alguns detalls li recordaven son pare.

Aquest tal Pere fou monjo de Poblet fa uns 500 anys (que per un monestir no són res) i va ocupar càrrecs financers. Aviat el van acusar que els números no sortien i el van enviar a fregar plats en sentit literal. Lògicament emprenyat va fugir del convent i va passar un parell d’anys de mala (bona) vida amb un parell de dones, una d’elles monja.

Cansat i penedit va tornar al monestir i va pronunciar aquella cèlebre frase; Ho sento, m’he equivocat, no tornarà a passar mai més. I tan panxo cap a dins. Això tampoc no va funcionar.

Finalment va prendre la gran decisió que li donà fama i virtut eternes. Es va retirar a la cova de la Pena per les muntanyes de Prades, a fer vida de penitència i d’ajut als necessitats. La seva fama de santedat i miracles va ser tan gran que el 1415  Ferran d’Antequera, greument malat, s’encomanà a la seva pregària  i l’Elionor d’Urgell filla de Jaume d’Urgell visqué com a penitent a la cova de Nialó propera a la del Pere Marginet.

Qualsevol veí de Prades i potser algun estiuejant de Reus us pot indicar on són aquestes coves.

D’aquí ve la visita a Poblet –si no, ja m’explicareu d’on ve- dels momentàniament titulars de l’herència que els obliga a matar el pare aconsellats per Freud o enviar el pare a la cova de la Pena, aconsellats per mi, que de morts en vaig quedar tip el segle XX.

Ja sé que els monjos han de guardar secret però se’ls entén tot, i potser a la Cunillera que era per allà, li podríem estirar la llengua.

Poblet, 20 de juliol de 2020.




dissabte, 18 de juliol de 2020

Matar el rei.


Fa poc el senyor Cabana explicava que va preguntar a un amic seu britànic per què, segons ell, la Gran Bretanya havia estat pionera tan en política com en economia, i altres camps.

Perquè vam matar el rei, li va contestar el senyor anglès. El senyor Cabana   va dir que no ho creia.

Doncs, vet aquí, que el senyor anglès tenia raó. Com en tindria qualsevol francès que donés la mateixa resposta, tot i que les circumstàncies i el moment històric foren tan diferents. I fins i tot que un país va continuar monàrquic  i l’altre republicà.

Van matar el seu rei en el seu moment oportú. Quan a Anglaterra 40 anys després  que Cromwel condemnés a mort el rei, un altre rei va acceptar totes les condicions que li exigia el parlament, perquè ja sabia que els súbdits poden matar el seu rei. L’absolutisme monàrquic va desaparèixer de les illes. Els britànics l’anomenen gloriosa revolució de 1668.

A França, la història és molt diferent, i un cop jutjat i mort el rei, a la seva Revolució de 1789 i després de 80 anys de posar i treure reis i repúbliques, van decidir que ja n’hi havia prou. Ara ja van per la cinquena república.

I, sí és veritat, Gran Bretanya i França han estat pioneres, perquè van matar el seu rei.

Els russos ho van fer tard i malament. Matar el rei, com totes les opcions de la història tenen el seu moment oportú, i s’han de guardar les formes. Ara ja fa dos segles que hi ha altres mètodes per instaurar una república i això de matar el rei no s’ha de fer.  Està mal vist i no acaba bé.

Com matar el pare, que per necessari que sigui en psiquiatria, s’ha d’anar en compte. I s’ha de buscar el moment oportú. Des d’Edip fins Kafka.

Pare i Rei són dues potes, però amb dues potes cap tamboret és estable. La tercera fins fa poc la més sòlida és Deu.

Aquestes tres potes; Deu, Rei, Pare, han generat durant segles tota mena d’autoritat, de poder i d’ordre. Amb versions diferenciades a cada un dels grans  blocs culturals mundials, però sempre generant patriarcalisme, submissió, obediència, acatament i sempre limitant llibertat, imaginació i fins i tot ciència.

Les tres potes trontollen des de fa poc dins de la llarga història de la humanitat. Quan una falla, l’equilibri és inestable i les altres dues apuntalen barroerament el conjunt. I al final… mireu el mapa mundial.

Tot això ens interessa avui al sud dels Pirineus. Evidentment que ara  no es pot matar el rei. Evidentment que el rei fa més nosa que servei. Evidentment que la situació està encallada. Però els valors, Deu i Pare estan de rebaixes.

 Doncs bé, la Monarquia ha decidit suïcidar-se, i encara no ho sap. Però la situació és irreversible.

Un fill que ha de repudiar son pare, trenca l’esotèrica legitimitat de qualsevol herència, que per adobar-ho va rebre de les mans del vell genocida recentment desenterrat.

No cal que hi hagi cap mort, per aconseguir que la monarquia se suïcidi. Fins i tot el nom de l’acte ja fa anys és al diccionari: abdicació. Tan pactada com vulgueu i disposats a pagar el preu que calgui. 

Per cara que sembli sempre és un bon negoci pel país. I també ho pot ser per a la família interessada. “Interessandíssima”, mai millor dit.

És veritat, hi ha un problema: com salvar la cara. Per això serveixen els politics.

18 de juliol -oh santa casualitat- de 2020






dissabte, 11 de juliol de 2020

Del Rei avall, tots.


No sabem ben bé, què vol dir prestigi. Però sí sabem que és una cosa molt difícil d’aconseguir i molt fàcil de perdre i  gairebé  impossible de recuperar.

Es pot tenir fama i gens de prestigi i a l’inrevés també. De fama n’hi ha de bona i de dolenta, de prestigi només n’hi ha de bo. Quan el prestigi d’un Estat és clarament millorable, es pot trobar amb jutges de fora poc col·laboradors, o amb vots  que semblaven segurs que s’evaporen.

Què li passa a l’Estat espanyol?  Després de tres segles d’anar perdent amb pas ferm i constant, poder fama i prestigi, fa 40 anys va tenir una oportunitat d’or per redreçar el camí. Una gran majoria de ciutadans tenia fam de llibertat. Tot l’entorn polític de la millor qualitat  d’Europa i Amèrica tenia ganes de donar un cop de mà…

Però… si jo fos innocent i mal parlat alhora, em preguntaria en l’única llengua que havia viscut fora de casa durant 40 anys: ¿Por qué se jodió el invento?

Ara ja sé la resposta; no hi va haver cap invent, ni cap intent.

De fet  això ja ho sabia fa la tira d’anys i m’alegra veure que ara ja tothom ho sap, quan abans només era profecia.

Crec de bona fe que en aquests moments i per causes força estranyes està passant un àngel, com dèiem de joves en aquell moment, que sense trobar-hi explicació, tots callàvem de cop i es feia un silenci ensordidor. Com ara, vaja.

Apuntaleu bé l’arcada, traieu la clau de volta, podrida i a punt d’esmicolar-se, abans  que tot l’edifici col·lapsi, com massa vegades ha passat a la trista història de la península ibèrica.

Mentrestant, faríem bé els catalans d’allunyar-nos, per no interferir ni en els fets ni en els drets dels altres. Recordem que tant la primera República Espanyola com la segona, van durar molt poc. Males llengües diuen en veu baixa que les dues tenien greus malalties hereditàries. Hi corria massa sang catalana per les seves venes.

 Si el nou edifici els queda sòlid, airejat i assolellat farem un pacte de bon veïnatge  que serà l’enveja d’Europa.

De vegades els àngels passen de veritat o els bojos fan bitlla. Que ve a ser el mateix.




dilluns, 6 de juliol de 2020

Prepotència + animadversió + urgència = ...


Derrota assegurada, tard o d’hora. Menysprear  l’enemic a qui odies i que tens pressa per anorrear, et fa cometre errors que et costa molt detectar. Et fa infravalorar les possibilitats de l’altre i acabes  posant-te nerviós, cosa que no fa res més que ofuscar la  ment incrementant els errors, perdent de mica en mica la immensa superioritat real que tenies abans de començar. Com diu Boye explicant l’enorme batalla jurídica guanyada per fer europarlamentaris a Puigdemont, Comin i Ponsatí, el nostre avantatge és que el contrari sempre ha estat previsible.

Aquesta és la descripció que la historia farà del llarg contenciós, Estat-Catalunya, després d’analitzar la magnitud de les pèrdues experimentades per l’Estat, i  que no obstant ha creat una situació que fa gairebé impossible  que el gruix de l’espanyolisme se’n pugui adonar. És molt difícil baixar del burro quan penses que cavalques un cavall de pura raça.

Diuen que quan els mongols es disposaven a envair un territori rebel, s’aturaven dalt d’un turó i cadascun dels guerrers deixava una pedra a terra. Quan es retiraven un a un recollia una pedra. Comptant les pedres que quedaven al munt, sabien quantes baixes havien tingut i podien fer comptes si la incursió els havia deixat beneficis o pèrdues.

Jo, aconsellaria que cada vegada que l’estat espanyol faci una incursió punitiva més amunt de l’Ebre, quan torni a casa compti bé les togues estripades o tacades  i al mateix temps recompti quantes voluntats independentistes  ha esborrat del mapa.

 Els  intents propagandístics de l’estat espanyol per millorar la imatge, no faran res més que augmentar l’interès internacional per entendre què els provoca i em sembla molt que incrementarà l’aparició d’articles no especialment favorables a les institucions espanyoles, començant per la monarquia, i encara més nefast, contra l’alta judicatura. No hi ha cap raó per esperar que el tradicional menyspreu francès (Àfrica comença al Pirineus, deien) ni la secular desconfiança anglesa per Gibraltar (i que consti en acta l’escassa racionalitat de les dues postures) desapareguin. 

Probablement aquests menyspreu i desconfiança trobaran un bon caldo de cultiu i no solament entre els maleïts gavatxos i la pèrfida  Albion, (com ens deien els professors d’Història del Imperio Espanyol del meu batxillerat).

Pausa.

Sí, però. Catalunya també ha perdut? Sí? Ara fa just deu anys, el Tribunal Constitucional, amb goma d’esborrar tinta, liquidava les restes del “cepillado y bien cepillado”  Estatut, aprovat només pel 89% dels parlamentaris catalans.

 És a dir per sant Pere de l’any 2010 el fet polític català cotitzava a Espanya a 0, i a la resta del món la paraula Catalunya no tenia cap significat polític. Això ens donava la tranquil·litat  que féssim el que féssim no podíem perdre res, perquè no teníem res en cap d’aquests dos camps als ulls del món, Barcelona només era una ciutat que portava el nom d’un gran club de futbol i Catalunya eren 400 km. de platja.

I nosaltres vam començar a fer. Sense prepotència, sense animadversió i sense urgència. I el món va començar a mirar cap al nord-est peninsular hispànic, fins llavors tan proper i tan desconegut. Això ha passat en 10 anys i en la vida d’un país 10 anys no són res. Per negres que siguin els núvols sempre s’acaben trencant.

I ells “vinga”  enviar togues acompanyades de tricornis.

Per cert. Condemnarà Espanya la Xina per l’afer Hong Kong?

7 de juliol de 2020. Sense santfermins.





dilluns, 22 de juny de 2020

La unió fa la força. Sí?


El 30 de setembre de 2005, el parlament de Catalunya més unit que mai, va votar un nou Estatut amb el 89% de vots a favor. Més unió hauria semblat soviètica.

L’expresident Pujol va anar corrents a felicitar el president Maragall i el cap de l’oposició Mas. Heu fet molt bona feina, els digué.

El que ha passat després és història actual molt coneguda.

Intentant trobar una explicació més enllà de la política i dels partits, m’atreviria dir que va ser precisament la demostració de força d’aquest altíssim nivell d’unitat allò que va disparar  les alarmes de totes les sensibilitats espanyoles respecte els catalans, que amb intensitat no  massa variable, pren els  noms de menyspreu, animadversió, odi i enveja, i uns pocs simpatitzants amb nom i cognom. Si els catalans es mereixen això o no, va a criteri de cadascú. Però ser-hi, hi són.

En la gran majoria de conflictes entre pobles la manifestació de força d’uns, genera una demostració de força major per part dels altres. Com entre els animals en zel.

La reacció -inevitable- més visceral que racional de l’Estat espanyol per demostrar el seu poder, la seva força, constitueix el major èxit de l’independentisme català. Els errors que ha comès l’Estat,  de fons i de forma, evidents o encoberts, han anat corcant els puntals  amb què els hereus del franquisme  van bastir tota l’estructura de poder polític disfressat de democràcia i prescindint dels catalans que feien més nosa que servei.

La unió fa la força, però la força destrueix la unió. Si més no, la fa trontollar. Aquí  i allà.

El desgast, el desprestigi, en resum la pèrdua de poder que ha experimentat l’Estat espanyol aquests anys, ha provocat una amenaça de ruptura interna, de la que es culparan els uns als altres més enllà de l’anomenat problema català.

Han sortit, i continuaran sortint a la llum, tota mena de misèries que com molt bé ha definit Echenique; “Todo el mundo sabia qué passava”.

Els partits politics espanyols de dreta voldrien que desaparegués tot signe de catalanitat però necessiten que ho facin els socialistes i aquests saben perfectament que no ho poden fer, però tampoc poden fer una proposta  acceptable simultàniament pels seus votants i pel catalans.  De moment els socialistes van caminant amb aquesta pedra a la sabata amb l’esperança que es trenqui per la meitat, sense pensar que caminar amb mitja pedra sota la planta del peu i l’altra mitja al taló, és pitjor.

Però allò que és inacceptable, és que aprofitant que el primer raig de sol que arriba a la península Ibèrica ho faci pel cap de Creus, en obrir la finestra de bat a bat va  il·luminar tota la casa i el petit de la família mirant al fons de tot es va posar a cridar el rei va despullat.

Imperdonable, el descarat ho va dir en català.

Al mateix temps l’economia anirà empitjorant, Europa començarà a mirar-ho amb preocupació, continuarà dient en públic que és un afer intern de l’Estat espanyol mentre en privat cridarà a capítol a qui calgui. Si és que no ho ha fet.

Alhora la monarquia fent funambulisme sobre la corda fluixa amb Felipe, Villar Mir, el comte de Godó i quatre més, a sota aguantant una manta ben estirada, amb les cames tremolant i tapant-se els ulls.

Aquest és l’escenari en què l’aparició d’un corpuscle nanomètric que no té res a veure amb la política però sí molt amb l’economia, tensa totes les relacions humanes entre individus, pobles i estats. 

Genera molta por, però també  alguna  esperança.

Qui té una bola de vidre?

I ja ho sabem: resistir és vèncer. I emprenyar una mica ajuda molt.

21 de juny de 2020.



dimarts, 16 de juny de 2020

EMÈRIT, per mèrits propis.


¿Com voleu que els representants del poble  dubtin de l’honor de la persona que millor representa les altes qualitats de la grandesa de ser espanyol?

Ser un seductor com el gran espanyol Juan Tenorio, tenir les amants a cabassos, i pagar-les a preu d’or, és digne d’admiració.

La figura espanyola més admirada universalment és la d’un home que planta cara a un animal que pesa 600 kg. Doncs l’EMÈRIT el supera matant un animal que en pesa 6.000.

El cap d’Estat espanyol més estimat pels espanyols durant 40 anys i gran líder va nomenar l’EMÈRIT fill predilecte i hereu de la seva estimada  Espanya.

I last but no least  ha practicat com ningú el noble art de l’intercanvi de favors per diners que avui dia, ves a saber per què els enemics d’Espanya en diuen corrupció.

Doncs no. Nosaltres elegits democràticament pel poble espanyol no podem ni volem acceptar que la persona que representa davant del món les millors qualitats de la nostra raça pateixi la menor ombra de sospita. No, no i no.

Bona nit i tapa’t.

16 de juny de 2020,

dilluns, 15 de juny de 2020

L’estranya parella.


Però parella. De fet i de dret. D’origen i de destí. Condemnats segons els enemics, però  lliurement segons els amics comuns, fan camí, passejant amunt i avall buscant la porta de sortida de la presó que comparteixen.

Els dos van amb una mà lligada al darrera que els dificulta enormement enfilar-se per les parets o baixar per escales de gat.

Allò que resulta curiós és que un té lligada a l’esquena la mà dreta i l’altre l’esquerra. Quan van cap avall es poden agafar les dues mans lliures, però quan donen mitja volta per anar cap amunt les dues mans lligades es toquen i els separen. Més enrere, mig amagat en la foscor els segueix el  tercer en les discòrdies i concòrdies. Aquest  du les dues mans lligades al darrera.

La unió fa la força, diuen anant cap avall, cadascú ha de trobar el seu camí diuen anant cap amunt. Ni una cosa, ni l’altra diu el tercer.

Fins que el dos primers s’adonen que si van un darrera l’altre, ara tu ara jo, sempre tenen una mà lliure a cada banda.

Aquest, ara tu ara jo, és la clau per travessar el Mont Rebei de cap a cap sense estimbar-se, i per trobar el forat per sortir de la presó.

En l’enfrontament entre Catalunya i l’Estat espanyol (parèntesi: no és Espanya la que ens roba, és l’Estat espanyol que estafa els catalans el triple del que estafa a la resta d’espanyols), deia que en tot enfrontament de llarga durada allò  que cal estudiar en cada moment és,  quin dels dos adversaris ha perdut més força respecte a la que tenia al començament i quina és la tendència.

Potser tinc pa a l’ull, però mirant de prop alguns ¿tots? dels punts forts del poder de l’estat espanyol -monarquia, tribunals superiors, guàrdia civil, etc.- només hi veig una baixada accelerada general i alguns d’ells a punt d’entrar en caiguda lliure. Sobretot la monarquia.

D’això en diuen crisi d’estat que agafa a Espanya sense haver-se refet de la crisi econòmica  del 2008, i havent caigut de ple en la crisi sanitària actual. De crisi en crisi i tiro perquè em toca.

Els catalans com a espectadors o alguns com a màxims actors de repartiment, som candidats a patir-ne unes conseqüències triplicades respecte a  la resta d’espanyols, que també les patiran de valent.

Amb les mans lligades no podem fer com Samsó que s’abraçà a una columna del palau del seu enemic Dagon que li havia arrancat els ulls i sacsejant-la va enderrocar tot el palau. Tots morts i pau a la terra.

Naltros que diuen a la meva terra, no  podem ni volem fer-ho. Però, l’economia espanyola trontolla de mala manera, i a qui reclamaran els creditors internacionals o nacionals, voltors o coloms que pagui d’una punyetera vegada el que deu, serà a l’Estat i a Espanya nomes n’hi ha un d’estat. I està en profunda  crisi moral, mental i sobretot econòmica, i aquí sí que l’ens abstracte, Catalunya, hi té molt a dir i a fer.

Quan sent estudiants ens saltàvem les classes d‘economia del falangista Sr. Orbaneja cosí de  joseantonio, (que ens deia que repartir la riquesa dels immensament rics entre el pobres, no serviria de res perquè són tants els pobres que no els tocaria pràcticament res), ens quedàvem al bar jugant a escacs. El jugador que veia  que no podia evitar el mat, agafava el tauler, feia caure totes les peces i deia que volia llegir el reglament que estava escrit  darrera.

No volem imitar Samsó, però ara que estem a punt de fer escac i ¿mat? econòmic cal que agafem amb les dues mans el tauler  perquè no ens el tombin.

…Massa  metàfores, sento que em diuen, no serveixen per res. Ho reconec, serveixen per ben poc, però per una coseta sí que van bé. Per allunyar-me de les riuades de crítiques, desqualificacions i insults que tuitaires i comentaristes de tota mena, aboquen contra tots aquells que han tingut el valor de donar la cara i de comprometre’s  en un projecte polític, o d’acceptar el risc d’equivocar-se.

I això no és una metàfora.

14 de juny de 2020.




dissabte, 13 de juny de 2020

Gitanos y gente de mal vivir.


El fundador de la guàrdia civil, anomenat Ahumada per la claredat de la  seva mirada sobre la ciutadania, va decidir que el seu invent a més de  perseguir delinqüents de tota mena, calia reprimir  a gitanos  y gente de malvivir.

Tots sabem (?) que els gitanos són presumptes delinqüents però el que hem descobert recentment -no sé perquè ens ha costat tant- és que els catalans estem inclosos en l’apartat gente de mal  vivir i per tant tot allò  que de pensament, paraula o omissió no encaixi en el bien vivir  que defineix el lema sagrat Dios Patria y Rey  s’ha de perseguir d’ofici. Per això es va inventar la benemèrita i per això s’ha guanyat les merescudes lloances de tota la gente de bien vivir.

Doncs ja ho saps Laura Borràs i per això admiro i lloo la teva actitud, i m’agradaria molt -ei, si pot ser- que tota la resta de compatriotes que estem inclosos en l’apartat mal vivir ens ho miréssim des d’aquest angle per agut que sembli.

Per avui, res més.

dimecres, 10 de juny de 2020

Quina llàstima Sr. Obiols.


En una recent entrevista,  afirma que la presó dels líders catalans és injusta però això no significa que tinguin raó.

Digui’m sisplau on falla el meu raonament.

L’empresonament injust (segons vostè) és conseqüència d’una sentència injusta  (segons jo), emesa per uns alts representants de l’Estat espanyol, que és el responsable d’aquesta injustícia.

El poble català (jo i dos milions més) ens vam rebel·lar pacíficament contra un Estat injust (segons jo)  i els líders catalans que es van posar al davant es van equivocar (segons vostè).

És a dir, rebel·lar-se contra una injustícia és un error (segons vostè) i cometre una injustícia és un encert (dedueixo jo).

Fins aquí la dialèctica. I no és un joc.

Vostè és un gat vell de la política i jo un simple vell  aficionat, això sí, apassionadament, de la política.

Després de brindar amb xampany francès, el 21 de novembre del 1975, refets que el dia abans acabés sent realitat allò que feia anys que anàvem repetint en veu baixa: d’aquest any no passa, vam cometre l’error (això sí que  fou  un error) de creure en una dita popular que fa:  morta la cuca, mort el verí  o en versió menys fina muerto el perro se acabó la rabia.

La cuca o el perro havien mort però el verí i la ràbia continuaven.

Després de votar NO a la Constitució  vaig votar SÍ als socialistes, fins que en unes eleccions (diria que el 1984) vostè sr. Obiols es presentava pels socialistes, i van portar per fer Campanya a Catalunya el totpoderós sr. Guerra… Marededéu senyor quin error. La quantitat d’insults i de desqualificacions que va vomitar contra  Catalunya, contra  el català i contra els catalans, (és a dir contra mi), pensant que atacava el sr. Pujol (al qual jo no vaig votar mai, tot i que pensava llavors i continuo pensant ara, els donava cent voltes a tots), em va obligar a no votar mai més  el PSC.

Ara sr, Obiols ha tornat a parlar públicament per reafirmar la seva convicció que Catalunya no pot ser independent. Sento dir-li  que està molt equivocat perquè el que no pot ser és que Catalunya no sigui independent, a no ser  que es volatilitzi, que s’esfumi, que desaparegui tot signe de catalanitat, tot record d’una història, tota paraula d’una llengua… i vostè sap que això no passarà.

I també estic segur que vostè no vol que passi tot això, i no perquè jo cregui que vostè és l’angelet que el seu pare pintava per les parets, sinó perquè vostè ni és estúpid ni és ignorant ni té mala fe.

Ni independent ni sotmesa, diu i repeteix. Expliqui als seus correligionaris de Madrid,  algun potser encara se’n recordarà de vostè, que l’error immens d’aplicar el 155 o la canallada del judici tindran efectes exactament contraris als pretesos per l’Estat espanyol.

Treballi a fons per aconseguir que Catalunya deixi d’estar sotmesa, que de ser independent ja se’n  cuidaran uns altres. Si s’afanya, aquest agost quan celebri els seus 80 anys rebrà moltes felicitacions.

Si veu  l’Iceta foti-li un clatellot.

Ara és un bon moment.

5 de juny  de 2020