dimecres, 30 de desembre del 2020

Una mica de "brillo", sisplau.

 

M’ho deien a casa quan jo feia el ronso. (Perdó, mestres Fabres).

El sr. Monedero, progressista madrileny de primera, renya els catalans, si diem que Espanya és irreformable, i reforça la seva tesi de progrés democràtic, mostrant com a exemple que una persona com Rodrigo Rato està a la presó.

Té tota la raó. O gairebé tota, perquè resulta que buscant noms de persones empresonades per l’Estat espanyol surt sense gaire esforç noms com Carme Forcadell, i això també és tot un exemple  de progrés?, democràtic.

Cap a finals del segle XVI hi havia un tal Francisco Sandoval, duc de Lerma, favorit del Rei Felip III, que va fer el desfalc de diner públic més gran de la Història. En aquells temps la sentència era la forca. Solament bisbes i cardenals eren inviolables. El tal duc va aconseguir que el nomenessin cardenal.

 Per Madrid es cantava d’amagatotis;

Para no ser ahorcado, el mayor ladron de España, se vistió de colorado".

Avui dia se sent (in pectore) una  cançoneta que fa: 

Para no ser processado, el mayor ladron de España, se largó a los emiratos”.

La rima no es tan bona però l’emoció és la mateixa.

De totes maneres cal donar la raó al sr. Monedero el progrés reformista de l’Estat espanyol és molt notable. Ara ja no es penja a la gent. Fins i tot el garrote vil, ja fa 50 anys que no s’aplica.(Pobre Puig Antic).

El progrés encara és més notable perquè hem passat en 400 anys de Felip 3, a Felip 6. I això és el doble.

Molt be sr. Monedero,  felicitats progres en general, ànims en aquest camí de reforma de l’Estat.

Però per favor una mica de "brillo".

Desembre 2020.

Covid oscilante.

 

 

 

dissabte, 26 de desembre del 2020

El govern més “progre”.

 

Ens diuen una vegada i una altra, que l’actual govern de Madrid és el més progressista possible. Doncs  bé, el més terrible d’aquesta afirmació, és que és veritat.

Hi ha una petita esperança: la personalitat del seu President. Un senyor que alhora és això i allò i tot el contrari. Té planta, té labia, té filia i té fòbia el que calgui i al mateix temps, amb independència de la causa i de l’efecte. És a dir, és un polític com déu mana, en el pitjor sentit de la paraula. Un bon marxista, de Groucho no de  Karl.

Té la xamba de disposar d’una oposició -la part grossa- d’una categoria tan perfectament definible, que no necessita definició.

Només  té un greu problema: els seus ministres.

Bé, també té el problema del seu Rei, i de la seva monarquia.

I el problema del Tribunal Constitucional i del Suprem.

I el problema d’una colla de militars que volen matar 26 milions de ciutadans. (Per cert per què 26  milions si els catalans només som 7’5 milions?)

I uns quants  problemes econòmics: no poder pagar els deutes, no poder atendre les víctimes econòmiques de còvid, no poder complir els pressupostos que tant han costat aprovar. Bé, tot això no és cap problema, ja se sap que els pressupostos no es fan per complir-se, i els deutes ja els pagaran els nostres nets.

Quan aquest president, es mou per Europa, no fa aquell terrible ridícul del seu antecessor en el càrrec, i si voleu que us digui, fa certa patxoca entre la colla dels seus companys d’ofici dels altres països. ¡¡¡Europa, on ets que no et veiem!!!  O bé, potser és que Europa és allò que pensen totes les seves excolònies africanes.

Aquí, al sud dels Pirineus, tot segueix estant lligat i ben lligat. No es pot remoure una pedreta sense risc d’enrunar  tot el muntatge, diu una ministra. No es pot preguntar res. No es vol saber res…

 La conjunció d’aquestes dues realitats, per una banda un risc palpable d’esfondrament de l’estructura per fallada dels fonaments franquistes o  per despreniment de la clau de volta Reialista, i per altra la necessitat de mantenir davant de Déu i davant del homes (vull dir davant dels europeus i del espanyols) la marca de progressista, provoca com explica la Bea Talegon  a “ La República “.  …sento vertigen: vaig seguint l’evolució de l’actualitat  política i social espanyola i tinc la sensació que tot es precipita.

O com diu Gonzalo Boye: Quan se’n vulguin adonar, la situació serà irreversible .

O com dic jo, ja és irreversible, ja s’està precipitant.

Un  Govern mínimament progressista d’un Estat màximament retrògrad, és una bomba de rellotgeria de tic-tac auto accelerat .

Jo aconsellaria al progressisme en general i al president en particular  seguir el consell que ens donaven els directors espirituals fa una pila d’anys: “Quan us confesseu, comenceu pel pecat més gros, tots els altres sortiran sense cap dificultat”.

Quina és la primera pedra, sinó la més grossa, que troba el progressisme al mig del camí del progrés?

Sabrà i podrà el govern tan  progressista transformar aquesta pedra d’escull en motor?

Naturalment que parlo de Catalunya, com a eina necessària i gairebé suficient, per fer el pas indispensable per iniciar un camí d’alliberament no solament dels catalans, sinó de la majoria d’espanyols. Paul Preston escriu un gros llibre; “Un poble traït” pels seus dirigents. Espanya 1874-2014.

Tindrà el president del govern espanyol, la prudència i la saviesa suficients per entendre que Catalunya no és la causa del fracàs d’aquest Estat, sinó que n’és la  conseqüència. Progressistes espanyols, existiu de veritat?

I els progressistes catalans?  Iceta, Colau, Albiac heu celebrat un bon Nadal, amb les vostres famílies, com ho han pogut fer, Dolors Bassa i Carme Forcadell per  exemple?

Contra Catalunya, Espanya no podrà fer cap pas endavant, al costat de Catalunya tot progrés és possible.

Així i tot , Bon Nadal a tothom.

25 de desembre de 2020.

(Covid menguante)

 

 

 

dissabte, 12 de desembre del 2020

Consens? Monarquia?

 

El que consent no diu res. El que no diu res, consent.

Sembla ser que això és el que ens demanen, que callem d’una vegada. Confonen consentir amb consensuar. Si no ens deixen dir res del que volem dir, no podem consensuar res. Volen que ens neguem a nosaltres mateixos. I no és un joc de paraules.

Com sí que ho és, el que fan Pedro Sánchez i tota la colla de ministres, polítics, periodistes, etc. que repeteixen que davant l’evidència de la corrupció absoluta de l’emèrit  carallot, es pot condemnar la persona però no es jutja la monarquia. Com si diguéssim que Robespierre i companyia només van guillotinar Lluis XVI, i no la monarquia. Si aquesta va desaparèixer després, va ser pura coincidència.

Però resulta que el problema és exactament al revés. La realitat diu que Lluis XVI, Juan Carlos I, i tots el reis del món haguts i per haver, tendeixen a ser corruptes precisament pel fet de ser reis. És sabut que al llarg de tota la Història i a l’ample de tot el món, dintre de les famílies reials és on s’han comés més parricidis, més fratricidis, més violacions, i s’han tingut  harems, eunucs... i un llarguíssim reguitzell  de crims de tota mena.

Els porcs no són per naturalesa més bruts que altres animals, però si la cort on viuen està plena de merda… ara m’adono que usem la mateixa paraula “cort” per designar el lloc on viuen els reis  o els porcs.

Quina mala llet la llengua catalana! Mestre Fabra, se us va escapar?

És ben cert que avui dia les granges modernes de porcs acostumen a estar força netes, cosa que també passa amb aquella mitja dotzena de monarquies europees que han renunciat al sentit etimològic de la paraula grega arquia, quedant únicament l’altra meitat per continuar seguint fent la mona.

Però la d’aquí no ho ha fet.

Tot això ve a tomb pel comportament vergonyós de les dues famílies hereves directes d’un criminal de guerra no jutjat i no condemnat, ans al contrari honorat per l’Estat i adorat per molts espanyols.

Evidentment parlo de la família Franco i de la  família Borbó. Com que no s’ha fet públic mai el nom d’un sol membre de cap de les dues famílies que renunciés  a la sagnant herència del dictador m’atreveixo a parlar de la  totalitat  familiar. És a dir que a Espanya no n’hi havia prou amb una família.

Les escadusseres mostres de crítica que se senten per la península no sembla que afectin els autèntics centres de poder, ni el gruix de la població espanyola.

Però sí, a gran part de la població catalana, que veu de bons ulls aquest desprestigi galopant  de totes les estructures de poder de l’Estat.

No ens demaneu ni consens ni consentiment, senyors del govern espanyol .

Abans de fer-ho cal que busqueu el diagnòstic de quina naturalesa és el càncer que pateix l’Estat espanyol.

A partir del 1 d’abril de 1939 es va entrar en un període d’alegalitat total.

Els militars no es regeixen per lleis, sinó per ordres. Les dictadures militars imposen, no legislen. Tot, absolutament tot el que decideixen no té cap valor legítim. D’una Alegalitat flagrant no en pot néixer cap Legalitat.

L’únic final vàlid d’una dictadura és una renuncia absoluta a qualsevol intent de perllongar la seva obra. Els finals més coherent d’un dictador són els exemples de Hitler, Mussolini, Ceacescu…

Voler utilitzar els hereus que ha nomenat un dictador per construir una democràcia és assegurar el fracàs.

Espanya està on està. No ens demaneu ni consens ni consentiment.

12 de desembre 2020.

 (Covid regnante)

 

dilluns, 30 de novembre del 2020

Ubiquem el conflicte al seu lloc.

 

Omphalos.

Ens atipem de queixar-nos que el govern de la Generalitat ho fa fatal i que el govern de l’Estat ho fa pitjor. O al revés. I vinga somicar.

Com si els fans de la Samboiana (1) es desesperessin perquè el Barça els ha clavat una pallissa, sense voler saber si el partit era de futbol o de rugbi.

El conflicte per antonomàsia no és entre el govern d’aquí i el gobierno d’allà: és entre l’Estat d’allà i el poble d’aquí. La realitat ens diu que el govern d’aquí no té cap eina  ni cap poder per avançar un pam, i que per tant les crítiques tan abundoses que rep són poc justes i  molt inútils.

Mentre que el govern d’allà té algunes eines però insuficient poder per usar-les i dubtosa voluntat d’intentar-ho.

Ubiquem el conflicte al seu lloc, Estat versus poble. Mirem la seva evolució com fem amb qualsevol altra pandèmia. Comprovarem que hi ha moltíssims “opinadors” que ens dificulten distingir el soroll de la paraula.

Sigui quina sigui la nostra pròpia preferència seria convenient  que qualsevol camí triat cap a la llibertat inclogués intentar fer entendre a tants ciutadans espanyols com es pugui, que l’amenaça que perceben que els arriba des de Catalunya, no és res més que la part visible de l’ iceberg, i que només representa una dècima part del total.  Que allò que va enfonsar el Titànic era la part que no veien. I que d’aquesta part ni Catalunya ni els catalans en tenen cap responsabilitat.

¿Què dificulta tan extraordinàriament l’anàlisi per part de qualsevol ens estatal, poc o molt oficial, d’aquesta càrrega morta?  Per exemple, Espanya va aprovar el Conveni Europeu en defensa de les Minories Nacionals,  el 1998 ,  però ha continuat negant-ne l’existència de cap, tot i que parlar una llengua pròpia, és una de les característiques especificades al conveni.

Per què té  l’Estat  Espanyol aquesta necessitat vital d’anorrear tota diferència?

Quan diem: els espanyols són així o els francesos o els anglesos aixà, cometem un error massa habitual i gens menyspreable. El que succeeix és que el caràcter que atribuïm a tot un poble, és el caràcter dominant, propi de la classe dominant, de la ciutat dominant del país. I d’aquest caràcter dominant se’n deriven la majoria de les característiques pròpies de cada Estat, amb escassa o nul·la participació del poble.

Dogmatisme, autoritarisme, centralisme, en tant que virtuts constitutives de l’Estat generen en la perifèria marítima de la península  clares mostres de disconformitat.

Això que anomenem Madrid, sense massa concreció, existeix. La seva característica més profunda l’anomenarem Omphalia.

Delfos tenia la seva pedra Omphalos, que permetia connectar directament la sibil·la amb el déu del sol. Els seus dictàmens no admetien rèplica.

Aquesta paraula grega significa “melic”. Delfos era el melic (ombligo en castellà) del món.

Doncs , bé, Madrid, té una plaça que és la porta d’arribada del sol a la terra. D’aquí li ve el nom Puerta del Sol i en l’empedrat hi ha una llosa que du una inscripció  KM- 0.

És l’Omphalion madrileny.

L’actual sibil·la fa poc ha declamat el seu oracle inapel·lable: Madrid es España y España es Madrid. (La seva  humilitat li va aconsellar no dir El Món).

És tan poderosa l’energia que es genera en aquesta plaça que fa uns escassos anys un grup de joves entusiastes van proclamar l’arribada d’una nova Era, amb un crit estremidor: PODEMOS.

 El que deia: Madrid és omfalic, i adopta l’actitud valenta de l’heroi de l’espectacle més emblemàtic del món davant de la terrible bèstia amb banyes que l’amenaça esbufegant , cridant que tothom ho senti; “Deixeu-me Sol”.

Ens ho ha dit tantes vegades que el deixem sol, que ha arribat l’hora de fer-li cas.

30 de novembre de 2020.

Nota (1) Alma mater del rugbi català.

 

 

 

 


dimarts, 17 de novembre del 2020

Catalunya: una colònia imperfecta.

 

…però colònia.

Catalunya compleix gairebé totes les condicions d’una colònia des de fa tres-cents anys, com la majoria de colònies d’Europa  ara ja emancipades.

Té un parlament molt “xulo”, en què la meitat dels partits representats tenen la seu central a la Metròpoli que els mana què han de votar, i que voten d’acord amb els interessos d’allà  i l’altra meitat dels partits que està sota sospita permanent.

Té un govern que pot manar com netejar les rieres i alguna coseta més que ara no em ve al cap.

Té una policia que si se li acut detenir uns terroristes autèntics crea un malestar considerable  a la policia de “debò”, la benemèrita de tota la vida, que no li perdonarà mai.

Fa quatre dies havíem de fer manifestacions cridant volem bisbes catalans. Ara que tant ens foten els bisbes, no ens atrevim a cridar volem jutges catalans que fan més falta.

Tot això i moltes coses més defineixen una colònia, però hi ha dues característiques nostres que la fan imperfecta:

1.-No hi ha un mar que ens separi de la metròpoli .

2.- El nivell d‘europeïtzat és superior a la colònia que a la metròpoli. Al  reves que la gran majoria de colònies ja descolonitzades.

Com totes les colònies té alguns dels seus ciutadans col·laboradors (fins i tot de bona fe) amb els colonitzadors. I com totes les colònies perfectes o imperfectes, vol deixar de ser-ho.

Actualment, i això és important, ja s’han produït a Catalunya els dos fenòmens previs  per iniciar un camí sense retorn.

El primer, que molts intel·lectuals africans proclamen com a necessari i suficient, ells l’han batejat com descolonitzar la ment. Pensar com individus i pobles plenament reals.

El segon fenomen, que al meu entendre s’ha produït a Catalunya, és una ruptura emocional irreversible, amb l’Estat espanyol.  No acceptar aquesta evidència serà inútil i només  generarà dolor a les dues parts, com li passa a qualsevol parella.

El  fet que un d’aquest canvis afecti la manera de pensar i l’altre a la forma de sentir, és a dir, un a la racionalitat i l’altre a les emocions,  incideix en la totalitat  de la persona reforçant-se mútuament adquirint  cadascun de nosaltres un convenciment  fort i profund.

Som molts i estem molt convençuts. Tan convençuts que ens neguem a usar cap arma, qüestió que ens por fer semblar ingenus i que fa uns anys seria veritat però, avui no.

Som molts i molt ben repartits, en totes les capes socials, a la ciutat i al camp, amb noms propis i anònims i  aquesta última característica és la més remarcable.

Podem dir que hi ha tres estrats  clarament diferenciables, i igualment necessaris.

A tot moviment en què hi participa molta gent sempre apareix la distinció entre massa i dirigents, entre votants i votats, entre poble i polítics. Naturalment aquí també succeeix això. Però hi ha un tercer grup entre els dos que cohesiona el conjunt i el diversifica, amb situacions socials i econòmiques diverses, que viuen aquí o a fora. No formen entre ells un grup homogeni o cohesionat, però són molts i molt convençuts. Que tenen veu i no callen…

Finalment aconsello analitzar a vol d’ocell quin del dos “contrincants”; Catalunya versus Estat espanyol, ha sofert des de fa 5 o 6 anys més pèrdues de prestigi exterior, o de fortalesa interior. Monarquia, judicatura, economia... El model constitucional està clarament en perill, acaba de dir Aznar.

Tenim raó, tenim convenciment, tenim fortalesa… Què més volem…  

I aviat tindrem vacuna.

15  de novembre 2020.

 

diumenge, 1 de novembre del 2020

“Abeyances” i CORP.

 

Abeyances és un terme anglosaxó que significa “pactes informals no escrits” que condicionen i preformen els pactes firmats posteriorment  i entre d’altres efectes, tenen el de ser la base fonamental de les Constitucions. Aquests pactes els fan evidentment les forces i els poders anteriors als que resulten de la citada Constitució, quedant aquesta per sempre  tocada i tacada.

Al cap de poc o molt temps és inevitable que les forces o poders que n’han sortit malparats reclamin o exigeixin una restauració de drets, no atesa ni en el moment inicial ni en els anys posteriors. La reclamació és legítima però no és legal.

El conflicte està servit... la desobediència és obligada, inevitable i necessària…

…i conseqüentment apareix en escena el fiscal qualificant la desobediència de “contumaç, obstinada, recalcitrant i persistent”  és a dir CORP.

Aquelles abeyances  han engendrat aquests CORPs

L’any 1974  a Suresnes es va celebrar un Congrés del PSOE en què es va nomenar nova directiva, jove i progressista: Felipe González i Alfonso Guerra. Van publicar una   Resolución Política que deia entre altres punts:

Punt    3.    

El PSOE se pronunciarà por la Constitución de una República Española.

Punt 11.

Reconocimiento del derecho de Autodeterminación de todas las nacionalidades ibéricas... La resolución definitiva del problema pasa indefectiblemente por el reconocimiento del derecho de autodeterminación.

L’any 1975  va morir Franco. L’únic poder polític, religiós, militar i econòmic que hi havia a l’Estat era franquista. Però no ho era el poder social. Calia trobar algun grup més o menys  clandestí amb qui pactar abeyances. Van optar pel PSOE. Aquest, va acceptar pactar.

Per començar els punts  3 i 11 de Suresnes a la paperera, després… au, som-hi, tireu cap a la dreta, que  a l’esquerra fa molt fred, i a Berlin encara hi ha un mur.

Senyor, sí senyor, va dir el PSOE.

Van fer una Constitució tan maca que diu per exemple que  tots el espanyols tenen dret a una vivenda digna, (no es van a atrevir a escriure que tots tenien dret a ser milionaris, que tampoc costava tant) .

El poble espanyol ho va aprovar, (ves quin remei). Ja ho diu la dita; feta la Constitució feta la gàbia. La van fer tan bé que és pràcticament impossible modificar-la, deixant únicament la possibilitat remota de llançar-la sencera a la bassa.

Simplificant, van votar sí a sortir de la presó, per anar a parar a la gàbia, que és més airejada, i es veu el paisatge. Es va canviar tot, perquè no canviés res (Gatopardo dixit).

Sigui com sigui, a les grans manifestacions organitzades pels socialistes en aquells dies, un dels crits més forts era  España, mañana,… será republicana…

No els sembla, senyors  socialistes que aquell mañana, ja és avui.

No els sembla que ha arribat -amb retard- però ja ha arribat l’hora de noves abeyances que aquelles ja estan  podrides. Permetreu que Xile us passi la mà per la cara?

Ser el govern més progressista en un Estat de “crancs” significa caminar més poc a poc del que la societat necessita i exigeix. Des que Einstein ens va explicar allò de la relativitat va quedar clar que caminar poc a poc, és anar enrere.

Espanyols de bona fe (que haberlos, haylos)  aprofiteu el retir espiritual a què ens obliga a tots el virus nanomètric per trobar una sortida que faci joc amb el segle XXI, que ja portem 20 anys de retard.

Espanyols de bona fe, penseu que els catalans estem profundament ferits per la vostra  justícia, per la vostra policia, per la vostra premsa i pel vostre govern. Del vostre rei...?

Espanyols de bona fe política, proposeu una solució digna, justa i alliberadora. Hi sortirem guanyant tots.

Potser és un clam al desert. Potser és una veueta llunyana… però ves a saber.

Del virus no en dic res, perquè jo tampoc en sé res.


 

  

 

 

divendres, 16 d’octubre del 2020

Més a prop del que em pensava.

 

Sabent perfectament que l’Exèrcit, la Conferència Episcopal i l’Íbex 35 (les armes, les paraules i els diners) seguirien sempre fidels al vell poder, l’edifici nou del  poder anomenat Transició, es va consolidar sobre tres pilars, el primer de nova creació, el segon degudament reforçat i el tercer  vell de segles: La Monarquia, L’alta Judicatura i la Guardia Civil.

L’Exèrcit i la Conferència només cal recordar que existeixen, per  mantenir el temor als càstigs terrenals o eterns, i tant un com l’altre són útils també per educar en valors d’ordre superior (sense especificar superior a què). Els diners sempre estan al costat de qui té poder, igual que el poder està  al costat de qui té diners, com germans siamesos. És a dir aquest tres ens són útils, però no són de fiar.

Calien tres potes; sòlides, dominables i de confiança. La Monarquia, la Judicatura i la Guardia Civil. Tres potes és el mínim per mantenir un tamboret estable. Per irregular que sigui el terreny, tres sempre toquen a terra, una quarta potser no, i dues soles és inestable.

Doncs vet aquí que la pota que queda davant, la més solemne , la més decorativa, i fins fa quatre dies l’aparentment més sòlida resulta que està corcada, podrida i clarament amenaça roïna: La Monarquia.

La segona pota ha comès l’error descomunal de confondre justícia amb repressió, d’oblidar que la lletra de la llei pot assassinar l’esperit de la llei, que Torquemada i Eichmann també  complien i feien complir la llei.

Acabem de recordar l’afusellament del president Companys sentenciat per un consell de guerra. Els “Marxenes” i companyia han condemnat pels mateixos motius Puigdemont i uns quants més. Tant aquell tribunal com l’actual defensaven els mateixos valors i en nom del  cap d‘Estat  del moment. Aquells, Franco aquests el Rei.

És evident que els membres d’aquell consell de guerra eren molt més cruels que els “Marxenes” d’ara, però també és evident que aquests “Marxenes” són molt més estúpids que aquells. Gràcies a la decisió d’aquell consell de guerra, el  Cap d’estat d’aquell moment en va sortir enfortit durant 35 anys més fins que va morir en plena glòria.

Algú creu que l’actuació del Marchena ha enfortit l’actual cap d’Estat, en nom del qual imparteixen justícia?

La monarquia trontolla, la justícia  hi ajuda, el tamboret perd la pota més sòlida gràcies a la pota més estúpida, deixant sola la tercera pota, la Guardia Civil. Amb una pota sola només s’aguanten els bolets i tothom sap que als catalans ens agrada molt anar a caçar bolets.

Els estúpids no saben mai que ho són, per més que els ho diguin, i quan van per l’autopista en contra direcció i senten que des d’un helicòpter avisen “atenció, conductors, hi ha un cotxe circulant en sentit contrari” es diuen entre ells: No un,TOTS.

Cruels com el Torquemada i estúpids com el… no dic res, no fos cas que s’ofenguin.

 En referència als perifèrics de la dictadura, a la Conferència Episcopal avui dia no se la creu ni déu (ni amb minúscula ni amb majuscula). L’Exèrcit  només té permís de l’Otan per matar moros i a l’Íbex 35  no li surten els números.

Val a dir que la monarquia espanyola, no necessitava ningú per autodestruir-se però sempre és d’agrair un cop de mà de Vox, Boadelles, Cayetanes i Marxenes.

El que deia, més a prop del que em pensava.

 14 d’octubre de 2020.

 

 

diumenge, 4 d’octubre del 2020

Opinants, penseu dues vegades què aneu a dir.

 

Fins i tot els de bona voluntat. Fins I tot els saberuts.

I en tot cas no oblideu el fons de la qüestió, que condiciona, coacciona i coarta tota acció, tota decisió i tota preparació d’aquells que han acceptat estar a primera fila.

L’argument de la comèdia:

La relació entre Espanya i el poble català es pot definir amb una sèrie de parelles de conceptes, que segons el camp d’anàlisi pren diversos noms i intensitats.

Políticament:  Sobirà / Súbdit.

Militarment:  Vencedor / Vençut.

Culturalment:  Dominador / Dominat.

Jurídicament:   Jutge / Acusat.

Econòmicament : Cobrador / Pagador.

Existencialment: Tot / Res.

L’escenari:

El nord-est de la península Ibèrica, amb un pas pels Pirineus de menys de 400 m. d’altitud, que ha facilitat el trànsit des dels elefants d’Hannibal fins l’Ave a París, però no el corredor mediterrani de la tercera mega-regió econòmica europea que va des de Lió fins a Alacant camí d’ Africà.

Els actors:

Protagonistes: jo i dos milions de ciutadans més.

Actors secundaris: guàrdia civils, periodistes, opinadors, jutges, fiscals, reis ...

I a dalt de l’escenari una colla de persones de  bona voluntat amb noms i cognoms, i disposades a defensar les idees personals o col·lectives i que coneixen perfectament l’argument de la comèdia, i els perills de denunciar mentides o proclamar veritats...

El proper febrer -potser per sant Valentí que aquí no celebrem gaire-  es representarà l’anomenada festa major de la democràcia que manté presos politics, podran votar?, exiliats, inhabilitats, sancionats, perseguits per aquells a qui anomenem Sobirà, Vencedor, Dominador, Jutge i Cobrador.

 

Per això demano: opinants de casa nostra de tota mena, des de la tele fins al mòbil, des del diari fins a la ràdio, penseu bé les vostres paraules. No fos cas que les vostres ben intencionades critiques al que fan o al que no fan, al que diuen o callen des de dalt de l’escenari tots aquells que volen el mateix que tu i que jo, assumint perills que ni tu ni  jo sofrirem,  no fos cas, dic, que dificultin el camí i augmentin els perills.

Hi haurà, amb tota seguretat, dos grups polítics perseguint el mateix objectiu, per camins diferents. Hi haurà dues persones amb personalitats marcadament diferents, al capdavant de cada grup.

Fem costat al grup amb qui combreguem més i a la personalitat amb qui sintonitzem millor, i estalviem-nos de denigrar l’altre. Empassem-nos la saliva tantes vegades com faci falta.

Jo, per la meva banda ja ho tinc decidit: votaré aquell partit polític i aquell candidat que parli millor del seu adversari.

S’aixeca el teló. I no oblideu l’argument de la comèdia.

4 d’octubre del 2020.

 

 

dimecres, 30 de setembre del 2020

Progressem adequadament… i accelerant.

Oi que ningú ho diria?

L’aparent fortalesa d’ells es va mostrant cada dia més fràgil. La seva rigidesa massa evident és una mostra de fragilitat. El perill dels materials rígids és que la seva ruptura és violenta.

A partir d’ara el conflicte català  deixarà de ser el protagonista de les primeres planes informatives madrilenyes, en tot cas només l’acusaran d’haver provocat   la revifalla de  l’autèntic problema molt més antic i més profund de les dues Espanyes, aquelles que gelaven el cor de tot espanyolet que a aquest món venia.

Tots els òrgans de poder estan a la mateixa banda. Tots els instruments de pressió i repressió, també. Ni tan sols s’albira l’existència d’un ens, de la naturalesa que sigui, amb capacitat de fer de jutge de pau, o d’àrbitre neutral…Tot sembla aturat.

Eppur si mouve.

De l’èxit més notable -i gairebé l’únic- del govern de Felipe González, la dècada dels 80 del segle passat, no se n’ha parlat gaire por no dir gens. El protagonista, Narcís Serra,  ministre de defensa llavors,  també n’ha quedat a l’ombra suposo que voluntàriament. Va consistir en fer desaparèixer de la primera línia política, l’exèrcit. Ningú ha preguntat mai el cost de l’operació, ni  ganes.

L’exèrcit espanyol, no és que ocupés durant 40 anys un lloc  dominant a l’Estat, sinó que era L’Estat. Tota la resta eren els seus col·laboradors més o menys voluntaris i més o menys significants.

Després de l’heroica gesta d’en Narcís, l’Estat  va veure que es quedava despullat i es va tapar les vergonyes amb el drap que va trobar més a mà: era un Toga.

Ara l’alta judicatura ha passat no tan sols a ocupar un lloc dominant a l’Estat sinó que vol ser qui defineixi Espanya, què significa ser fidel o ser traïdor, de pensament, paraula, obra o omissió com deia el catecisme (ara ja no sé si ho diu, fa anys que no el llegeixo) del Concili de Trento presidit pel Rei d’Espanya d’aquella època.

L’alta judicatura és  l’Estat , com abans ho era l ‘exèrcit.

Dic, i repeteixo,  que el conflicte Estat/Catalunya té dues i solament dues, solucions definitives: una és l’aniquilació de tot signe de catalanitat i l’altra  la independència  de Catalunya. La Justícia espanyola persegueix amb contumàcia la primera de les solucions, i acabada una primera part del partit en què sembla que guanya per golejada, empresonant, multant, inhabilitant, etc., polítics, pallassos, funcionaris, opinadors, dotzenes o centenars, després del descans, no tindrà més remei que aixecar el cap i analitzar els resultats i veuran amb estupefacció que el conflicte segueix igual però més enrabiat, veuran que 2 milions de ciutadans estarem al mateix lloc que érem, veuran que el  prestigi que suposaven que tenia es va descolorint, veuran que es qüestionen condemnes d’uns i absolucions d’altres…

Si  l’Estat espanyol perd la Judicatura com va perdre l’Exèrcit com a puntals sòlids, què en quedarà? Què n’està quedant?

Inhabilitar un President de la Generalitat té un gran impacte emocional, però és absolutament inútil i contraproduent d’allò que es pretén. O bé creuen que a partir d’ara el rei d’Espanya ja pot venir  a passejar amb la dona pel Passeig de Gràcia? Ja pot sortir al balcó de l’Ajuntament a saludar els fervorosos ciutadans que l’aplaudeixen? Ja pot anar a l’Estadi del Barça a lliurar copes?

Marededéu senyor, que dèiem a casa. Quanta, quanta estupidesa.

No tinc clar si constatar l’estupidesa de l’enemic  produeix alegria o por. Però sí que sé que l’estupidesa fa cometre errors, que acceleren nous errors  i que aquests s’acaben pagant.

Recordeu  que  les conseqüències negatives de cometre un error són proporcionals al poder de qui el comet. I en aquest cas  tots sabem qui té el poder.

Ei, que no parlem només del Gran Inquisidor Lesmes.

Perseverança, fermesa, constància... per part nostra no cal res més.

Finals de setembre d’un etern any covídic.

 

 

 

 

 


dissabte, 12 de setembre del 2020

Les dues grans Senyores de Barcelona.

 

Les dues tenen més de 100 anys. Han estat molt admirades, tan aquí com allà. Han fet la seva feina força bé. La  Caixa i La Vanguardia.

Quan fèiem la primera comunió ens obrien una llibreta a la Caixa amb 50 cèntims. Ja érem grans i entràvem al món dels adults.

Quan ja érem una mica més grandets, sabíem  que si volíem informació sobre el que passava de veritat a l’estranger de fora, calia llegir algun corresponsal de La Vanguardia.

Quan s’ha trencat d’idil·li?

Moltes vegades penso que no són elles les que han canviat, sinó nosaltres.

O bé, és el món que ha canviat tant que allò que era bonic fa uns anys ara fa fàstic.

O, sí que elles ja no són el que eren.

Deu me’n guard de fer judicis temeraris sobre les persones que prenen decisions compromeses i que segur que els fa patir d’allò més haver de fer-ho. Vaig sentir com un altíssim dirigent de La Caixa explicava la decisió de traslladar la seu fora de Barcelona. Amb molta coherència i força convicció deia que la seva obligació era defensar els interessos d’uns senyors que havien confiat en la Caixa.

Suposo que també han patit molt ara, havent-se de carregar el mort que els han deixat a la porta, perquè jo no crec que l’hagin anat a buscar.

L’altra gran senyora, que va superar amb elegància, l’assetjament fastigós d’un tal Galinsoga, no  sap o no vol oblidar la noblesa comtal amb grandesa inclosa i fa tentines per no perdre el noble equilibri de les veritats.

No es pot dir que jo me les estimés aquestes dues gran dames, però les respectava. I creia que si feien bé la seva feina era en bona part perquè eren catalanes i que existia un cert paral·lelisme entre la  seva manera de fer i la  meva.

I creia, i això ho continuo creient  que si bé és veritat que Catalunya deu molt  a aquestes dues senyores, elles ho deuen TOT a Catalunya.

Renegar de les arrels és començar a morir.

Setembre de 2020.   

 

divendres, 4 de setembre del 2020

La República és inevitable.

 

Si la sensatesa puja un graó.

L’actual sistema pseudo-monarquic, vigent a l’Estat espanyol té unes característiques negatives, tant  de naixement com de praxis institucional que ha conduït al fet que  no  aparegui en públic pràcticament cap defensor entre els historiadors, sociòlegs, filòsofs i altres pensadors d’una mica  de prestigi.

Sí que defensen el sistema, ministres, polítics, empresaris, algun sociòleg i bastants tertulians i periodistes, més o menys independents, i principalment a la capital de l’Estat.

Quina tristor veure els quatre expresidents del govern espanyol justificant l’injustificable, amagant l’evidència, distorsionant la història.

El més interessant és que els arguments que més utilitzen aquests defensors són majoritàriament negatius. Defensen la situació actual, perquè la contraria és pitjor, (evidentment per a ells), sense adonar-se que això és admetre l’absència de virtuts positives del sistema. Pitjor, vol dir més dolent que allò que és dolent.

Un (o una) ministre ha intentat justificar la defensa de no canviar la situació argumentant que els últims 40 anys han estat els millors del 200 últims anys de la Història d’Espanya.

Això és tan cert com que la situació actual del poble xinès, és la millor dels últims 3.000 anys de la seva història. No entenc perquè remuguen els tibetans, ni de què es queixen els uigurs ni de què protesten a Hong-Kong…

Els arguments a la contra tenen un efecte bumerang també inevitable. Només cal que els altaveus es distribueixin una mica més d’acord amb criteris moderns, més equitatius o simplement més eficients.

Diuen que els peixos també es comencen a podrir pel cap. Diuen que quan un mur amenaça ruïna, és  fàcil trobar vint mil homes  disposats a empènyer. Diuen que  allò que no passa en cent anys, passa en un dia.

Sense  gens de modèstia jo dic que ningú per escàs que sigui el seu coneixement,  professional o aficionat,  de la història de la monarquia espanyola els últims dos segles  i per poc honest intel·lectualment que sigui, ningú pot  defensar i o simplement justificar ni la institució ni la família.

Ha estat nefasta en tots els camps i a tots els nivells. Deslleial amb els pocs col·laboradors honestos i brutal amb els  que la qüestionen.

I ara ve la contra. Soluciona l’eliminació de la monarquia, tots el problemes d’Espanya?

 No, ni de lluny. Els  més grossos, segur que no.

Si per culpa d’un incendi, et quedes tancat dins d’una casa en ruïnes, la necessitat més urgent és tirar la porta a terra, encara que a fora nevi i troni. Saps, que tirar la porta no et solucionarà cap problema i  potser passaràs molt fred, però no desistiràs.

Que la majoria de ciutadans de Catalunya no volem monarquia, no ho dubta ningú. Ni nosaltres ni ells.

Què volen la majoria de ciutadans de la resta de l’Estat?

No voler-ho saber és un delicte de lesa democràcia.

I de tot això no en té cap culpa el covid dels …

 Setembre de 2020.

 

dissabte, 29 d’agost del 2020

A la senyora Robles no li agraden els jocs forals.

 

 Com a bona representant d’una nissaga Leonesa, la satisfà molt més el noble espectacle popular d’un Auto de Fe en què la llenya no es malbarata com a les fogueres de Sant Joan llevantines.

Quan als seus  12 anys va aterrar a Catalunya tothom parlava la mateixa llengua que a la seva terra. Va fer tots els estudis primaris, secundaris i terciaris sense problemes lingüístics, però no hi ha cap dubte que entén el català

Però no li agraden els jocs florals. Havia corregut la veu que l’Englantina d’or a la millor poesia patriòtica havia anat a parar als Emirats Àrabs. Era d’or. En canvi, la Flor Natural tothom deia que seria una humil Margarida de roureda.

Un o una ministra de la Guerra (perdó, de defensa) sap que la millor defensa és  un bon atac i sap que si “vis pacem, para bel.lum” i sap que no hi ha enemic petit i sap que les paraules volen i poden ferir i sap que sentència de jutge (com ella) és més temible que sentència de metge… i honestament creu que en temps de pandèmia els jocs florals són perdre el temps, per aconseguir l’objectiu final gravat amb lletres de ferro i sang en la profunditat de l’inconscient de tot bon espanyol: “delenda est Catalonia” com a única solució a  tots els  eterns problemes existencials d’Espanya.

Jo els aconsellaria que llegissin, el llibre recent aparegut en versions anglesa, castellana i catalana,  d’Història d’Espanya  de Paul Preston, que el títol ja ho diu tot : UN POBLE TRAÏT.  Corrupció, incompetència política i divisió social.

Abans d’acabar el primer capítol descobrireu qui eren i qui són els traïdors .

Agost de 2020

dimarts, 25 d’agost del 2020

Carme Forcadell / Juan Carlos de Borbó.

 

Dues persones que tenen en comú ser ciutadanes de l’Estat espanyol. Que cadascuna ha tingut i té una vida privada i familiar. Que han tingut i no tenen un càrrec públic. Una elegida democràticament i l’altra no.

I prou.

Al ser persones conegudes i reconegudes, l’anomenada opinió pública amb tantes mancances com vulgueu, s’ha format un criteri de valoració de llurs personalitats ètiques, familiars, públiques i privades, del seu comportament i dels seus actes i paraules. I encara que sigui força diferent la magnitud de l’àmbit de coneixement de l’un i l’altre, la sentències que nosaltres, el poble, hem emès sobre tots dos són clares i contundents. Hem declarat a una innocent i a l’altre culpable .

Però resulta que a  més dels ciutadans i per sobre d’ells a tots els països existeix, allò que no sabem ben bé què és, però que anomenem Estat. Aquest també jutja i emet sentències, i perquè quedi clar qui mana ha decidit exactament el contrari que nosaltres. Aquell a qui tota l’opinió ha declarat culpable seguirà vivint com un rei, i aquella a qui sabem innocent continuarà a la presó.

Des que Hobbes va descriure l’Estat com el monstre bíblic Leviatan ja sabem quina és la seva funció, però allò que no tenim prou clar és qui són els amos del monstre.

Els polítics es pensen ingènuament que ells són els amos i que per tant si són elegits democràticament , l’amo és el poble.

Com s’explica llavors que el poble dicti una sentència i l’Estat la contrària?

 El poble és ignorant, el poble és infantil, el poble no existeix... i llestos.

O sí que existeix, i no és infantil ni ignorant?

Agost 2020.

 

dijous, 20 d’agost del 2020

El projecte dels espanyols per a Espanya.

 

Quina gran sorpresa! Els espanyols tenen per a Espanya, el mateix projecte que per a Catalunya: CAP. 

Com a mínim des de fa 200 anys.

Per poc interessat que estiguis en llegir Història, més enllà dels llibres de text del batxillerat, la funció dels quals no és ensenyar història,  veuràs que de tant en tant apareix a l’escena política espanyola un intel·lectual i fins i tot un grup que intenta dir alguna cosa sobre el tema, en veu tan baixa que aviat desapareix, amb l’ajuda inestimable d’algun militar a qui se li farà el degut monument el seu dia.

Fa poquets anys ha sorgit un grup d’universitaris força preparats, que han aconseguit fer prou soroll defensant unes idees polítiques mobilitzadores. Van buscar un nom atractiu i es van auto batejar “Podem”. I, au som-hi. A somiar.

Va ser encertat el nom?

A Praga, poc abans de la primera guerra mundial hi havia un ambient pre-revolucionari intens. Sorgien grups de tota mena amb ganes de fer política, d’alliberar-se del domini de l’imperi de Viena. Tot bullia.

El sarcàstic escriptor txec, Jaroslav Hasek contemporani del moment, explica la història d’un grup de joves  que es reunien en tavernes amagats de la policia austrohungara, per crear un partit polític revolucionari. Buscaven un nom pel partit. Se sabien perseguits, alguns empresonats, multats i maltractats.

Finalment van triar el nom, per evitar conflictes. Nom que jo aconsellaria que adoptessin els amics de Podem per tocar de peus a terra. El nom era aquest:

Partit del progrés  moderat, dins dels límits de la llei.

Sarcasmes literaris a part, el partit es va poder presentar, i va obtenir 58 vots evidentment menys vots dels que obtingué el nostrat  podemos però amb la mateixa eficiència política. La bona voluntat en política no cotitza.

És que no hi ha ningú a Espanya amb prou capacitat i poder, que pugui presentar un projecte polític atractiu, ambiciós, modernitzador? No hi és ni se l’espera? Quant de temps seguirà el sostenella y no enmendalla? Quan tardaran en acceptar que la Constitució actual va néixer amb dèficit manifest de legitimitat? I que no la van votar cap dels actuals menors de 60 anys?  Quan s’adonaran que un conjunt de lleis que es autoproclamen de facto irreformables,  exigeixen ser abolides? Només cal llegir l’article primer i veure que el punt 2 i el 3, són incompatibles.

Afirmo amb contundència que Catalunya pot ajudar molt els espanyols perquè facin tots aquests passos modernitzadors… el dia que sigui independent. Mentre uns catalans estiguin entre reixes de ferro i uns altres estiguem entre reixes constitucionals tot continuarà encallat, és a dir inevitablement anirà de mal en pitjor. Aquí i allà. Sobretot allà.

M’atreveixo a dir que el problema existencial, més gran que tenen els espanyols és la desconfiança mútua, fins i tot la por entre ells. Per això molts gallegen fins al ridícul extrem. Més perduts que un ànec en una biblioteca.

El poble que no sap qui i què és, necessita enemics per reafirmar-se. I millor, enemics interiors.

Els moros, els jueus, els heretges, les bruixes, els protestants… I, sí, els catalans.

El pas endavant que hem de fer els catalans és per a nosaltres indispensable i per a ells beneficiós. Cal que això ho entenguin a Madrid i  els únics que poden fer aquest pas són precisament la gent de podemos sempre i quan deixin de ser aquell “partit del progrés moderat dins dels límits de la llei “,  i tornin  a creure que Poden.

Veurem i veuran que molts trams del camí nostre i d’ells són paral·lels. I que la primera pedra que hem d’apartar ells i nosaltres, és la mateixa: la monarquia. I la segona l’alta magistratura, la tercera la Conferència episcopal, la  quarta…

Quina feinada¡ Covid19 a part.

Agost de 2020.

 

dijous, 13 d’agost del 2020

La justícia és independent.

 

Es veu que això és un elogi. Es veu que és l’únic que se li demana al jutge.

Innocent de mi que em pensava que les decisions d’un jutge havien de ser equitatives, intel·ligents  i honestes. Doncs, no, només, han de ser independents: de què i de qui?

Jo creia que la  funció bàsica d’un jutge, era  llegir la lletra de la llei i aplicar  el seu esperit. Honestament, equitativament i intel·ligentment.

L’honestedat, donada la polivalència i el personalisme del concepte no tinc cap raó per posar-la en dubte. Tots som honestos per a nosaltres mateixos.

L’equitat, és una qüestió molt difícil de definir segons quin sigui el punt de vista. Diguem doncs: l’equitat se li suposa.

Però de fet, allò que és més interessant, i  no es té en compte mai, és si una sentència ha estat intel·ligent.

Al meu entendre tota llei humana és un instrument de potència  limitada amb caducitat incerta però garantida, que un grup amb poder ha escrit per obtenir un determinat resultat.

Si de la sentència que dicta un jutge, acceptablement honest, i suposadament equitatiu se’n deriven conseqüències nul·les o clarament contràries al pretès objectiu defensat, allò que ha fallat és la intel·ligència.

Justificar la bondat d’una sentència proclamant que els jutges són independents, és alhora fals i estúpid. I per altra banda resulta sospitós que es ressalti precisament la independència del jutge que castiga brutalment la independència d’un poble. És que hi ha independències bones i independències dolentes? Qui és el jutge que ho decideix?

Costa molt ser independent.  Perquè no penses igual si el teu pare era un legionari o un afusellat pel franquisme. Si formes part de l’associació ¿virtual? de Jutges contra la democràcia tendiràs a condemnar els defectes de la democràcia, que segur que en té. Però també condemnaràs moltes virtuts de la democràcia, que també en té.

Dura lex, sed lex scripta és.  Repeteixen els legalistes.

Diuen que deia Ciceró: “sóc esclau de la llei per poder ser lliure”  mentre manava  assotar el seu esclau que li havia trepitjat la túnica.

Com a mínim exigim als jutges suprems, que siguin intel·ligents, perquè demanar-los que siguin equitatius és massa demanar a algú  que accepta ser suprem.

Són tan independents i tan suprems, que si un paio s’embutxaca uns miserables 100 milions de dòlars per ajudar un  pobre país perquè tingui un tren pinxo com el de Banyoles fet llaunes i cassoles i barrets de capellà, dic, doncs que els jutges fent honor a la seva independència, deixen que fugi, perquè...  Què són quatre xavos, al costat de la Sagrada Immunitat?

Pobreta Espanya, en mans de qui estàs?

La pandèmia passarà, l’estupidesa no ho sé.

11 d’agost del 2020.

Post scriptum: Els lletrats del Parlament català reivindiquen la seva independència.

dimarts, 11 d’agost del 2020

Error i TINA.

 

Sempre que algun crític benintencionat i equidistant comenta algun error que l’Estat espanyol ha comès respecte el conflicte català, immediatament afegeix que per la seva part la Generalitat també… bla...bla... bla.

Per poder cometre un error, cal tenir capacitat i llibertat per fer el contrari.

El nen que fugint d’un pare maltractador es trenca una cama, saltant pel balcó, no comet cap error.

El pres que vol fugir de la presó no comet cap error volent sortir per la claveguera sense saber que hi ha una reixa que ho impedirà.

Si només tens una opció per ser lliure, escollir-la no és un error.

Adoptar l’actitud mental TINA és un error monumental quan l’adopta el poderós, però és una necessitat vital quan ho fa el perseguit.

TINA -there is not alternative- ho va popularitzar Margaret Thatcher defensant el capitalisme globalitzat d’infaustes conseqüències.

L’actitud mental TINA dominant en tot el món polític, econòmic, mediàtic i judicial espanyol és amenaçadora en primer lloc, i de manera evident contra els catalans, però també, i potser pitjor, per a molts espanyols. El catalans tenim un projecte alternatiu i de moment no es veu  que els espanyols en tinguin cap.

Qualsevol situació que no té alternativa és una mala situació. Qualsevol mentalitat  dominant TINA, està condemnada  a caure com el mur de Berlin.

Sisplau,  vigilem a no cometre cap error, quan escrivim la paraula error.

12 d’agost de 2020.

dijous, 6 d’agost del 2020

Transició, sense sortir del femer.

 

Una de les definicions més encertades del franquisme deia: dictadura militar suavitzada per la corrupció.

Una altra definició deia: dictadura feixista sacralitzada pel nacional catolicisme.

La transició va  enterrar solemnement la dictadura  preservant  curosament aquestes dues característiques dominants. Santificar la nació sense sortir del femer.

Han tardat 40 anys a desenterrar del seu monumental Mausoleu Sagrat el gran dictador per enterrar-lo en un altre lloc també sagrat. Això, sí més petit. No fos cas…

Han deixat fugir d’amagatotis -això sí sense gaire honor i gens de glòria- el que agenollat davant del dictador va acceptar l’herència.

La humanitat  té la possibilitat de tancar els ulls si no vol veure, pot tapar-se les orelles si no vol sentir, pot fugir d’estudi si no vol saber, però amb el nas tapat no respira bé.

Aquesta fortor, barreja d’encens i de fems, s’escapa per les escletxes i obliga a obrir portes i finestres, si es vol evitar morir ofegat.

Aquest moment ha arribat.

 

 

 

diumenge, 26 de juliol del 2020

Projecte espanyol per a Catalunya. NO2.


M’ha costat molt entendre-ho, però finalment ho he vist clar. Espanya, els seu governs,  tots els seus politics, els seus reis i reines, les seves elits pensants, els seus militars, jutges, guàrdies civils, periodistes i un llarguíssim etc., tenen un projecte per Catalunya. Des de fa anys, dretes i esquerres, monàrquics i republicans.

Aquest projecte  tan fàcil de definir és: NO-NO.

És un NO de doble direcció. Tant d’anada com de tornada. A qualsevol proposta, que faci Catalunya la resposta és No i a qualsevol sol·licitud per part de Catalunya que sigui Espanya qui faci la proposta, NO hi ha resposta. No-NO. És a dir NO2, Diòxid de nitrogen. Gas vermellós i molt irritant.

De vegades les coses més fàcils d’entendre són les que ens costen més de veure. Nosaltres hem tardat gairebé un segle a veure-ho clar. En disculpa nostra cal dir que políticament parlant, el segle vint només va tenir útils per pensar vint anys al principi i vint anys al final. La resta d’anys ni Catalunya ni Espanya van existir, i en tot cas, és millor oblidar tot el que es va fer i tot el que es va pensar.

Hem tardat, però nosaltres ara ja ho tenim clar. Però, (maleït però, sempre inevitable), també hem comprovat que ells encara no ho saben ni ho entenen. Diuen no, sense la més petita idea de a què o a qui diuen no. Ha de ser que no i no se’n parli més. Però se’n torna a parlar. A veure si calleu d’una vegada, ens escridassen. Però no callem.

I ells tan contents. O no. Perquè contents no se’ls veu. Nomes cal veure la cara dels jutges i fiscals a qui han passat la patata calenta, als que només els queda el plaer diví de venjar-se. (Amb quin gust Barrientos hauria escanyat aquella descarada Boya que se’n fotia d’ell davant de tothom). I  ho faran con sumo gusto que deia Marchena.

L’Estat espanyol,  vol resoldre un conflicte, que no entén, utilitzant la força i ha comès l’error de pissarrí de fer servir una força insuficient. Churchill (que ja sabem que ho ha dit tot i que no era especialment pacifista)  deia;  per resoldre qualsevol conflicte l’error no és usar la força, sinó usar una força insuficient.

Fer-ho produeix molt dolor innecessari i augmenta la voluntat de resistir…

Amb mentalitat Torquemada, però sense poder encendre fogueres només poden tancar a la presó i això fa molt mal però no mata. Ni doblega. És usar una força insuficient.

Si la sang dels màrtirs és llavor de nous  cristians, com deia Tertulià, l’empresonament de polítics justos i pacífics portarà inevitablement el triomf de la llibertat dels catalans.

El problema insoluble que té sobre la taula el govern espanyol és que no pot fer marxa enrere  ni tan sols pot frenar. A la curta, vull dir. Ni pot fer servir l’únic instrument que té  una força suficient de sobres per resoldre el problema de manera ràpida: l’exèrcit.

Predir què passarà és relativament fàcil, predir com anirà tampoc és massa difícil. Endevinar quan, és  molt més problemàtic. Jo m’ensumo que serà més aviat del que ara pensem tots.

El desgast econòmic que està sofrint l’Estat espanyol, el descrèdit de les seves primeres institucions, l’odi que manifesten entre ells els partits politics, la incompatibilitat entre la ideologia franquista dominant en la dreta espanyola i la necessària però fràgil voluntat progressista de l’esquerra, tot això col·lapsarà en el moment més inesperat. Metafòricament o no tant.

I nosaltres, com que no tenim més remei que resistir, resistirem. En veu baixa i sense que ningú s’enfadi, us diré que serà així amb gran independència de qui ens lideri a uns o altres.

26 de juliol de 2020.

dimarts, 21 de juliol del 2020

Matar el pare.


Gairebé com una maledicció ha caigut sobre el “tràgico-còmic” escenari polític espanyol aquest ser o no ser de la monarquia: per salvar els quatre trastos heretats del franquisme, el fill no té més remei que matar el pare.

Tragèdia més pròpia d’Arniches que de Shakespeare, en què tots els personatges principals i secundaris són perfectament descriptibles i previsibles.

Tragèdia bufa, però tragèdia. L’argument està escrit, els protagonistes estan a dalt de l’escenari degudament maquillats, el públic expectant,  i el teló comença a pujar.

El guió el coneixem, però val a dir que no tenim clar com es desenvoluparà l’acció.

Hi haurà morts? Segrestats o evaporats?  Punyalades o trabanquetes?

El que sí sabem és que està preparada la claca i muntanyes de comentaristes que aclariran, justificaran i exalçaran el fill. L’esforç i el sacrifici que haurà fet. Explicaran la necessitat de l’acció, per salvar un bé d’ordre superior. Sagrat.

De cop li van venir dubtes. Matar el pare és molt gros, i vés a saber qui li va dir que al monestir de Poblet potser li trobarien una sortida al dilema.

Amb gran alegria (cum magna letitia) allà se’n va perquè li expliquin la història i els miracles d’un tal Pere Marginet, que no sé perquè alguns detalls li recordaven son pare.

Aquest tal Pere fou monjo de Poblet fa uns 500 anys (que per un monestir no són res) i va ocupar càrrecs financers. Aviat el van acusar que els números no sortien i el van enviar a fregar plats en sentit literal. Lògicament emprenyat va fugir del convent i va passar un parell d’anys de mala (bona) vida amb un parell de dones, una d’elles monja.

Cansat i penedit va tornar al monestir i va pronunciar aquella cèlebre frase; Ho sento, m’he equivocat, no tornarà a passar mai més. I tan panxo cap a dins. Això tampoc no va funcionar.

Finalment va prendre la gran decisió que li donà fama i virtut eternes. Es va retirar a la cova de la Pena per les muntanyes de Prades, a fer vida de penitència i d’ajut als necessitats. La seva fama de santedat i miracles va ser tan gran que el 1415  Ferran d’Antequera, greument malat, s’encomanà a la seva pregària  i l’Elionor d’Urgell filla de Jaume d’Urgell visqué com a penitent a la cova de Nialó propera a la del Pere Marginet.

Qualsevol veí de Prades i potser algun estiuejant de Reus us pot indicar on són aquestes coves.

D’aquí ve la visita a Poblet –si no, ja m’explicareu d’on ve- dels momentàniament titulars de l’herència que els obliga a matar el pare aconsellats per Freud o enviar el pare a la cova de la Pena, aconsellats per mi, que de morts en vaig quedar tip el segle XX.

Ja sé que els monjos han de guardar secret però se’ls entén tot, i potser a la Cunillera que era per allà, li podríem estirar la llengua.

Poblet, 20 de juliol de 2020.




dissabte, 18 de juliol del 2020

Matar el rei.


Fa poc el senyor Cabana explicava que va preguntar a un amic seu britànic per què, segons ell, la Gran Bretanya havia estat pionera tan en política com en economia, i altres camps.

Perquè vam matar el rei, li va contestar el senyor anglès. El senyor Cabana   va dir que no ho creia.

Doncs, vet aquí, que el senyor anglès tenia raó. Com en tindria qualsevol francès que donés la mateixa resposta, tot i que les circumstàncies i el moment històric foren tan diferents. I fins i tot que un país va continuar monàrquic  i l’altre republicà.

Van matar el seu rei en el seu moment oportú. Quan a Anglaterra 40 anys després  que Cromwel condemnés a mort el rei, un altre rei va acceptar totes les condicions que li exigia el parlament, perquè ja sabia que els súbdits poden matar el seu rei. L’absolutisme monàrquic va desaparèixer de les illes. Els britànics l’anomenen gloriosa revolució de 1668.

A França, la història és molt diferent, i un cop jutjat i mort el rei, a la seva Revolució de 1789 i després de 80 anys de posar i treure reis i repúbliques, van decidir que ja n’hi havia prou. Ara ja van per la cinquena república.

I, sí és veritat, Gran Bretanya i França han estat pioneres, perquè van matar el seu rei.

Els russos ho van fer tard i malament. Matar el rei, com totes les opcions de la història tenen el seu moment oportú, i s’han de guardar les formes. Ara ja fa dos segles que hi ha altres mètodes per instaurar una república i això de matar el rei no s’ha de fer.  Està mal vist i no acaba bé.

Com matar el pare, que per necessari que sigui en psiquiatria, s’ha d’anar en compte. I s’ha de buscar el moment oportú. Des d’Edip fins Kafka.

Pare i Rei són dues potes, però amb dues potes cap tamboret és estable. La tercera fins fa poc la més sòlida és Deu.

Aquestes tres potes; Deu, Rei, Pare, han generat durant segles tota mena d’autoritat, de poder i d’ordre. Amb versions diferenciades a cada un dels grans  blocs culturals mundials, però sempre generant patriarcalisme, submissió, obediència, acatament i sempre limitant llibertat, imaginació i fins i tot ciència.

Les tres potes trontollen des de fa poc dins de la llarga història de la humanitat. Quan una falla, l’equilibri és inestable i les altres dues apuntalen barroerament el conjunt. I al final… mireu el mapa mundial.

Tot això ens interessa avui al sud dels Pirineus. Evidentment que ara  no es pot matar el rei. Evidentment que el rei fa més nosa que servei. Evidentment que la situació està encallada. Però els valors, Deu i Pare estan de rebaixes.

 Doncs bé, la Monarquia ha decidit suïcidar-se, i encara no ho sap. Però la situació és irreversible.

Un fill que ha de repudiar son pare, trenca l’esotèrica legitimitat de qualsevol herència, que per adobar-ho va rebre de les mans del vell genocida recentment desenterrat.

No cal que hi hagi cap mort, per aconseguir que la monarquia se suïcidi. Fins i tot el nom de l’acte ja fa anys és al diccionari: abdicació. Tan pactada com vulgueu i disposats a pagar el preu que calgui. 

Per cara que sembli sempre és un bon negoci pel país. I també ho pot ser per a la família interessada. “Interessandíssima”, mai millor dit.

És veritat, hi ha un problema: com salvar la cara. Per això serveixen els politics.

18 de juliol -oh santa casualitat- de 2020