dimarts, 25 d’agost de 2020

Carme Forcadell / Juan Carlos de Borbó.

 

Dues persones que tenen en comú ser ciutadanes de l’Estat espanyol. Que cadascuna ha tingut i té una vida privada i familiar. Que han tingut i no tenen un càrrec públic. Una elegida democràticament i l’altra no.

I prou.

Al ser persones conegudes i reconegudes, l’anomenada opinió pública amb tantes mancances com vulgueu, s’ha format un criteri de valoració de llurs personalitats ètiques, familiars, públiques i privades, del seu comportament i dels seus actes i paraules. I encara que sigui força diferent la magnitud de l’àmbit de coneixement de l’un i l’altre, la sentències que nosaltres, el poble, hem emès sobre tots dos són clares i contundents. Hem declarat a una innocent i a l’altre culpable .

Però resulta que a  més dels ciutadans i per sobre d’ells a tots els països existeix, allò que no sabem ben bé què és, però que anomenem Estat. Aquest també jutja i emet sentències, i perquè quedi clar qui mana ha decidit exactament el contrari que nosaltres. Aquell a qui tota l’opinió ha declarat culpable seguirà vivint com un rei, i aquella a qui sabem innocent continuarà a la presó.

Des que Hobbes va descriure l’Estat com el monstre bíblic Leviatan ja sabem quina és la seva funció, però allò que no tenim prou clar és qui són els amos del monstre.

Els polítics es pensen ingènuament que ells són els amos i que per tant si són elegits democràticament , l’amo és el poble.

Com s’explica llavors que el poble dicti una sentència i l’Estat la contrària?

 El poble és ignorant, el poble és infantil, el poble no existeix... i llestos.

O sí que existeix, i no és infantil ni ignorant?

Agost 2020.

 

Cap comentari:

Publica un comentari