dijous, 22 d’agost del 2013

Dinàmica, cinemàtica, estàtica.


Cinemàtica és l’estudi del moviment amb independència de què el provoca. Dinàmica és l’estudi de les causes del moviment, a les que anomenem forces. Una de les situacions possibles de l’acció de les forces és l’estàtica. De tot això abans en dèiem “mecànica racional”. La física actual no ho nega però ho supera.

Encara que no ho sembli estem parlant de política. Amb la diferencia que la política no ha aconseguit encara la qualificació de racional i lògicament no ha pogut superar aquest estatus.

Sovint parlem de forces socials, de pobles dinàmics, de societat estàtiques, de grans marxes, de grans desplaçaments uns físics i altres mentals. La descripció tradicional era molt més cinemàtica que dinàmica. Era, i encara és, més fàcil explicar què va passar que investigar perquè va passar. La història sempre tindrà, amb una intensitat, esperem que cada vegada més petita, la firma d’un historiador.

Els moviments dels pobles tenen dos tipus de forces d’intensitat diferent però que si porten la mateixa direcció i sentit la resultant és imparable. Una empeny, i l’altra estira. La primera incita a marxar del lloc -físic o mental- on s’està, la segona proposa anar a un lloc nou i diferent. La primera empeny a marxar d’un país o d’un estat on t’hi trobes molt malament i no et sens amb forces per canviar-lo o millorar-lo, perquè ja ho has intentat moltes vegades sense el més petit resultat, perquè és un lloc massa sec, massa dur, massa envellit o perquè hi ha un dragó que cobra un peatge massa car en donzelles, i sant Jordi  no vol fer servir la seva llança.

La segona força, aquella que atreu per anar a buscar un lloc nou, és molt poderosa per als joves i molt menys per als vells. Està feta més d’esperança que de cansament. Més d’il·lusió que de seguretats.  Ara a Catalunya les dues van en la mateixa direcció.

La gran majoria de ciutadans de Catalunya, no tenen res en contra de la gran majoria de ciutadans d’Espanya. Fins i tot m’atreveixo a dir  que no volen allunyar-se’n gaire, però sí que volen independitzar-se (no dependre ) d’un estat anquilosat, envellit i poderós i prepotent i llunyà, molt llunyà no només geogràficament sinó principalment  mentalment. Fa quasi 40 anys, amb la mort del vell assassí -no va ser sant Jordi qui ho va fer- molts catalans vam creure que havia acabat la sequera…

20 d’agost de 2013.

divendres, 16 d’agost del 2013

N.C .L.


Navarro, Collboni, Lucena, sols o acompanyats d’altres, presumptes responsables d’un error de futur, per predicar una doctrina que era bona fa trenta anys.

Fa trenta anys proposar una república federal a l’estat espanyol, incloent el dret d’autodeterminació de les nacions integrades, com havia decidit el PSOE renascut a Suresnes l’octubre de 1974, era una idea intel·ligent  i amb moltes possibilitats d’èxit. Calia convèncer el tàndem elegit  -Gonzalez, Guerra- que era el camí amb més futur. Raventós, Obiols,  acompanyats d’altres no ho van saber, poder o voler fer.

Els “joves nacionalistes espanyols” com s’autodefinien la parella andalusa, van triar un camí molt diferent, que ens ha portat on som ara.

Allò que era bo fa trenta anys, ha caducat. El temps fa caducar els iogurts i les idees. Sobretot les idees polítiques. De vegades tenen si fa no fa la mateixa durada i encara que els iogurts són bons post data, sense exagerar s’entén, a les idees els passa una cosa singular: els usuaris, generadors o patidors seus han canviat, millor dit són uns altres, tant per renovació d’estocs, com per renovació de paisatge (no m’agrada gens dir “escenari”, ho troba massa teatral).

A  N.C.L. i d’altres els pot passar que el procés que en direcció a l’increment de llibertat que ha iniciat la societat catalana, tingui èxit o bé s’endarrereixi o bé -el més probable- faci un pas endavant significatiu, però no definitiu. Sigui quin sigui el resultat, la víctima política més remarcable serà el PSC actual.

Si l’èxit és notori, els guanyadors no  voldran saber res d’ells i els contraris al procés els donaran la culpa del propi fracàs. Si els queda frenat poc o molt, tots sabrem qui són els responsables. Ciutadans no compta gaire i el PP ja sabem que per definició, és contrari a tot pas cap a la modernitat o cap a la llibertat, no només de Catalunya sinó de tot allò que toca.

Sort tinc que no hi ha la menor probabilitat que em demanin consell. De bona veritat, no sabria què aconsellar-los.

15 d’agost de 20123.

dijous, 8 d’agost del 2013

Catalans socialistes.


N’hi ha molts. A tot arreu. Al Baix Llobregat i a Pedralbes -bé, aquí no tants- a la universitat i a la Seat. Fins i tot és probable que n’hi hagi al PSC. Vull dir, catalans i socialistes alhora. Jo ni sé si en sóc però sí que me’n sento.

Tots defensem alhora la necessitat de crear riquesa, produir, augmentar el total de béns del món, i al mateix temps de repartir tota aquesta riquesa entre tots els membres de la comunitat humana. Però no defensem amb la mateixa convicció la necessitat de produir més i més o bé l’exigència de distribuir-la més equitativament. Uns prioritzen que no es pot repartir si no n’hi ha. Els altres que si el repartiment no és més equitatiu no és bo produir més.

Políticament -ves a saber per què- en diem ser de dretes o ser d’esquerres. Com si fos connatural a les persones. Unes neixen de dretes i les altres d’esquerres. (Els que neixen entremig, no conten, si més no en política) Podríem analitzar si un neix o se’n fa d’això, però tampoc arribaríem a cap acord.

Doncs bé, jo vaig néixer o em van fer, d’esquerres. Emocionalment  segur i racionalment també. Les monstruoses diferències entre un conjunt de persones que malbaraten, cremen, acaparen riqueses, i multituds de nens que no arriben als cinc anys per falta de… No cal repetir-ho. Em produeix  una molèstia a la boca de l’estómac que als moments aguts se’m faria insuportable si l’entorn amable en què vivim no ajudés a oblidar-ho.

Sóc d’esquerres i català. Què hi farem. Quan va morir el vell assassí, a les primeres eleccions vaig votar socialistes.  I a les segones també, i segurament ho hauria continuat fent. Però un bon dia, per donar suport a un candidat del PSC -potser era l’Obiols- va venir a Catalunya el senyor Alfonso Guerra, i per atacar a Convergència, va atacar frontalment la catalanitat, el catalanisme i Catalunya, tot allò, segons ell no era més que un subproducte de la burgesia  -¡ el catalán lengua de la burguesia ¡-, cridaven els seus seguidors. Allò que em va fer més mal, no va ser que un espanyol prepotent digués el que volgués- que per això se suposa que som demòcrates, allò que em va doldre més, és que cap dels socialistes catalans aixequés una mica la veu per protestar ni poc ni gens.

Evidentment no he tornat a votar -i ja fa prop de trenta anys- aquella ideologia que continuo creient, que és la meva. Aquesta és una de les raons per la que necessito una Catalunya sobirana: per poder votar amb plenitud de consciència un partit socialista. En resum: Catalunya i jo necessitem un partit socialista català.

8 d’agost de 2013.