dimecres, 29 d’agost del 2012

La llengua pròpia de Catalunya és el català.


L’any 1636, en plena expansió de la idea unificadora empresa pel conde-duque d’Olivares, en fracassada imitació dels èxits dels Richelieu i Mazzarinos del país del nord va intentar imposar la llengua castellana a tots els regnes –encara n’hi havia més d’un– i es va reunir amb les autoritats de Catalunya per manar que ensenyessin la doctrina cristiana amb la llengua de l’imperi catòlic per excel·lència. Es va trobar que el poder polític a casa nostra estava en mans de bisbes i canonges que li van replicar que a un poble analfabet, com era el poble català, no se li podia ensenyar la veritable religió en una llengua que no entenia. Olivares va claudicar.

80 anys més tard, Felip V, que en prou feines parlava castellà, pel Decret de Nova Planta, va decidir que s’havien acabat els romanços, que si Ell havia de parlar castellà tothom havia de fer el mateix. Tothom volia dir tots aquells que eren algú, és a dir una minoria notable en els dos sentits de la paraula. I això  ho va aconseguir tant, que l’il·lustrat barceloní Antoni de Campany va sentenciar que el català era “un idioma provincial muerto hoy para la república de las  letras”. Potser sí que estava mort  però el que és segur és que no estava enterrat.

I va venir la Renaixença, primer de la llengua i de seguida de la Nació catalana.

A Madrid es van enfadar molt. La seva gran obra d’unificar Espanya, trontollava. La seva gran fita de ser la Capital Única de totes les espanyes superant d’una vegada per totes el poc encert del seu gran Rei Felip II en triar un lloc lluny d’Europa, ideològicament i geogràficament, sense connexió marítima amb el comerç, amb les noves idees econòmiques, filosòfiques i científiques, quedava encallat una vegada més.

Madrid tenia clar i continua tenint-ho, que cal atacar el moll de l’os  de la identitat catalana: la llengua.

Per això cal dir i repetir “la llengua pròpia de Catalunya és el català”. Encara que tots els ciutadans del país entenguin i parlin castellà. I encara que alguns del seus ciutadans no parlin en català. De llengua pròpia només n’hi ha  una.

       29 d’agost de 2012.

dimecres, 22 d’agost del 2012

Ara és un bon moment.


Al govern de l’estat només hi poden accedir dues formacions polítiques PP i PSOE. La transició del postfranquisme a la democràcia es va estructurar així amb la total conformitat del grans poders externs. Mentre l’SPD liderat pel prestigiós socialdemòcrata alemany Willy Brandt donava ample suport econòmic i polític al PSOE en la figura de Felipe González, els americans -una mica desorientats- amb els francesos de Giscard d’Estaing que ho tenia més clar, i els britànics que s’ho miraven més de lluny,  donaven  tot el seu suport a la figura del rei Juan Carlos. Es va donar un pas cap a la democràcia suficient per tranquil·litzar les grans potències enemigues dels soviètics i que encara feien molta por. Un pas endavant però curt.

Els passos endavant sempre són benvinguts, sempre i quan vagin seguits de més passos endavant. La por i la pressa van dominar tot el procés de canvi, por de mitja Espanya de l’altra mitja. Els demòcrates tenien por dels franquistes. Els militars dels terroristes. Tothom d’un cop d’estat de l’altre.

Es va fer una constitució sense  votar Corts Constituents. Barrant el pas a tots els grups que sonessin a republicans o separatistes. Privilegiant descaradament la dreta franquista i beneficiant el socialisme felipista. Tolerant a contra cor la presència de nacionalistes bascos i catalans  que van acceptar, també a contra cor, les condicions imposades. Va sortir una constitució no dolenta, evidentment molt millor que el que hi havia fins llavors, però que dificultava qualsevol pas endavant cap a més llibertat dels pobles que integraven  l’estat.

Els dos grups politics únics que poden accedir al poder total de l’estat tothom ho sap i ho creu com un dogma, per tant és veritat, són ja ho hem dit, el PP i el PSOE. Eliminat el comunisme per mèrits propis només queden dues espines clavades al cor del nacionalisme espanyol, nacionalisme tan estès i assumit que es permet predicar que no ho és, perquè la paraula ara té males ressonàncies. Però l’esperit nacionalista Espanyol existeix –recordeu la “roja” i les olimpíades- i camina sobre dues cames sòlides. El nacional-catolicisme d’un PP que comparteix gairebé la totalitat de la ideologia franquista -si bé no els mètodes- i el nacional-madrilenyisme d’un PSOE més progressista però que creu fermament que l’únic poder legítim resideix a Madrid i per això els seus líders vinguin d’Andalusia o de Castella o Galícia  han de conquerir la capital.

Deia al títol que ara és un bon moment, segurament el millor en molt anys per a Catalunya en el llarg procés cap a més llibertat, per dues raons diferents però complementàries. La primera i més evident és que el sentiment i la convicció que és possible un pas endavant significatiu  cap a la llibertat és majoritari entre el poble català. I la segona raó  més delicada d’explicar, és que de les dues potes del nacionalisme espanyol, una, la que es creu més progressista s’ha trencat el fèmur fent salts mortals, i l’altra la cama gruixuda del nacional tardo-franquisme té un inflamació al genoll de l’economia tan considerable que l’impedeix córrer perseguint aquells que es decideixin a caminar de pressa cap a la llibertat.

            22 d’agost de 2012.

dimecres, 15 d’agost del 2012

Què cony és, això de Catalunya.


En temps d’estadístiques i tants per cent val la pena explicar-ho així.

Catalunya ocupa una mica més del 5% del territori de l’estat on hi viuen una mica més del 15% del habitants,  del conjunt. 

Produeix una mica més del 25% del PIB total i contribueix amb una mica més del 35% al fons de solidaritat entre comunitats. Exporta el 45% dels productes industrials que com tothom sap han de salvar l’economia, diuen.

Per acabar-ho d’adobar ha guanyat el 55% de les medalles olímpiques a Londres.

Per tot això, i en pura lògica kafkiana, el 65%  dels espanyols creuen que el 75% de la culpa del 85% dels problemes  que enfonsa la seva estimada pàtria la tenen els catalans
.
En conseqüència, i ara amb lògica kantiana, el 95% dels catalans en tenen els collons plens d’aquesta història.

Estadísticament, s’entén.

                                     14 d’agost de 2012.

dilluns, 13 d’agost del 2012

Endimari Primer rei dels espanyols.

Feia dies que li donava voltes. Buscava un títol escaient a l’immens honor de ser rei del espanyols.

Quan el rei de Qin (txin) va aconseguir  el 221 AC unificar els regnes de Xina va adoptar el títol de Huang-ti, llegendari emperador groc i va quedar Qin shi Huangti, primer emperador suprem de la dinastia Qin. Volia ser el primer de mil emperadors Qin. Amb el segon va desaparèixer la dinastia.

Quan Bonaparte es va fer amo i senyor de totes les Frances, es va fer coronar Emperador amb el nom de Napoleó I. No hi va haver un Napoleó II, però si un Tercer i prou.

Un bon mal dia va ser coronat rei d’Espanya un senyor escollit pel dictador més cruel  de tota la  tràgica història de la península Ibèrica. Però va ser coronat “democràticament” sense preguntar als ciutadans si preferien una altra cosa. S’entén que es va fer a fi de bé.

Es feia urgent i necessari trobar un títol adequat a tan alta personalitat. Humilment us haig de dir: eureka¡, l’he trobat: ENDIMARI, Endimari I, rei dels espanyols, sisplau per força. Els més optimistes creuen que hi pot haver un Endimari II però ningú espera un tercer. Ni hi és ni se l’espera.

Si no sou de Vilanova o Sitges (segons el Coromines) segurament no sabreu què cony vol dir aquesta paraulota. Ho podeu buscar a l’Alcover i Moll però ja sé que tots ho trobareu al Google.

No em negareu que el títol fa patxoca.


                          12 d’agost de 2012.


diumenge, 12 d’agost del 2012

Què vol Espanya de Catalunya?


El nacional-catolicisme  impregna tan profundament la idiosincràsia espanyola, que aconsegueix majories absolutes quan l’altra mitja Espanya comet errors per petits que siguin. I últimament han estat molt grossos. 

El seu últim gran pregoner entrava a les catedrals acompanyat de bisbes i cardenals sota pal·li, podia encunyar monedes autoproclamant-se: caudillo de España por la gracia de Dios. Si bé no deia de quin déu parlava tothom entenia que no parlava d’Al·là. Com que  no se sentien ni escarafalls ni protestes per part de bisbes cal suposar que hi estaven d’acord.

Les autoritats del nacional-catolicisme  de llavors i d’ara podien i poden parlar en nom de déu. I ho fan. I utilitzen paraules evangèliques. I li diuen a Catalunya, l’ovella esgarriada del ramat: Catalunya, nega’t a tu mateixa i segueix-me. Això ens demana als catalans: que siguem uns negats.

I aquí sorgeix el problema. En català, negat té dos significats força diferents.

En primer lloc ser un negat vol dir ser incapaç de fer res pel teu compte. No et saps administrar, ets un sapastre, ni tan sols saps parlar correctament en cristià. El carnet de conduir te’l devien donar en una tómbola, etc.

Negat té un altre significat. A la festa major de baixamar de Vilanova dediquen un dia en record dels negats. Dediquen el record a una tràgica tempesta que ningú va saber predir i que va impedir els pescadors de tornar a terra tot i no estar gaire lluny de la platja i on les seves famílies els esperaven amb l’ai al cor. Es van negar un parell de dotzenes de pescadors, els negats de Vilanova.

Si ens decidim a obeir la petició reiterada, que se`ns fa des dels potents altaveus que té Espanya instal·lats a Madrid, caldrà que triem quina opció ens abelleix més: tontos o bé ofegats.

Val a dir que a 500 km. i amb altaveus com els de les estacions de Renfe no s’entén gaire bé res del que diuen i potser ens estan dient que fotem el camp d’una punyetera vegada. I si més no, ho podem entendre així.

          11 d’agost de 2012.

dimecres, 8 d’agost del 2012

Espanya no pot escoltar.


Ara fa uns cent anys el poeta català demanava als seus amics que Espanya escoltés la veu d’un fill que li parlava en llengua no castellana. Alguns dels seus amics el van sentir, però Espanya no el va escoltar. En aquell temps no sabia escoltar, no n’havia après mai d’escoltar.

Alguns anys després va sentir sorolls que venien de Barcelona. Mancomunitat era alguna cosa més que un grup de veïns de barri? El soroll era desagradable a les orelles castellanes. Van decidir que no volien escoltar. Abans no en sabien, ara no volien.

L’Estatut ja va ser massa. Cal llegir el discurs de l’orador més eminent de les files espanyoles a les corts, contra l‘aprovació de l’Estatut, Ortega y Gasset al maig del 32, per veure que ara que havien après a escoltar, no ho volien fer.

Ara escoltem la veu de l’altre Ortega y Gasset el seu germà Eduardo que molts pocs anys després escrivia:

….A titulo de un falso patriotismo… se desarrolla desde Castilla un estéril centralismo…y con el se matan las más fecundas colaboraciones en la obra de instituir una gran personalidad moral de España…. el que Cataluña o Vasconia tengan una personalidad distinta, se les antoja antipatriótico, en lugar de estimarlo como una mayor riqueza moral y motivo de grandeza de España... Son los descendientes del conde-duque de Olivares.

De seguida va arribar el general Franco i va fer callar els dos germans.

I ara, què? Al principi, no sabia escoltar. Quan en va aprendre, no volia escoltar, i ara no pot escoltar.

Com el nen que no sabia caminar i quan n’aprenia va trobar que era molt cansat i no volia fer-ho. Es va negar a intentar-ho, era massa cansat i al final ha resultat que no pot caminar.

Espanya no pot escoltar Catalunya. Entén massa bé què li diu. Sap que té massa raó. No pot.

La situació oscil·la entre la tragèdia grega (i mai més ben dit) i la novel·la kafkiana. A la primera versió moren tiris i troians, a la segona queda tot aclarit (sarcasmes a part).

                     8 d’agost de 2012

dimarts, 7 d’agost del 2012

Bèlgica i/o Txecoslovàquia.

La pregunta és: Per què a flamencs i valons els costa tant separar-se i a txecs i eslovacs els va costar tan poc? En els dos casos hi ha dues llengües, dues cultures properes però identificables.  Tots dos exemples formen part de l’Europa més clàssica i més civilitzada.

La diferència més notable i més decisiva en els dos casos és que mentre valons i flamencs comparteixen la capital, Brussel·les, txecs i eslovacs tenen cadascun la seva capital pròpia Praga i Bratislava. La separació de dos germans siamesos units pel cap és molt més difícil que si estan units per l’estómac. En el primer cas és molt probable que un dels dos mori en l’operació. Cal afegir que en el cas de Txeco-Eslovaquia la unió entre les dues era la desconeguda regió de Moldava, que els mateixos moldaus deien que eren el guionet, molt fàcil de trencar.

Anem a allò que tots ja esteu pensant. En aquest  aspecte a quin cas s’assembla més la relació Espanya –Catalunya? L’evidència és tan gran que fa vergonya contestar.

L’eina més important que té Catalunya per afirmar la seva personalitat és Barcelona. Dins i fora de totes les fronteres. Si Barcelona fa el pas decidit cap a la llibertat, si assumeix plenament i sense ambigüitats la capitalitat d’una Catalunya amb identitat pròpia  -i està a punt de fer-ho- el camí no té marxa enrere.

Resulta indiferent la causa, tant se val que sigui l’economia, com la llengua, com l’ambició dels politics o el seu oportunisme. És igual que sigui històricament justificable o no tant. És indiferent que sigui per ideologia o per creences, per interessos o per generositat. És igual, perquè segurament hi és tot. Poc o molt però hi és tot.

L’estat d’ànim hi és. L’oportunitat hi és. Els instruments hi són. Els catalans existeixen. Barcelona és l’eina definitiva.

                               6 d’agost de 2012.

diumenge, 5 d’agost del 2012

Plenitud de Catalunya.


Catalunya està arribant a la plenitud de consciència nacional com no havia passat mai. Augmenta el reconeixement de la pròpia identitat. Té un desig de llibertat com mai havia tingut. Vol ser reconeguda per la comunitat de nacions, sobretot europees, com una d’elles.

Hi arriba en un moment en què els dos conceptes que més han contribuït que totes les  nacions actuals hagin aconseguit el reconeixement de les altres estiguin, si més no, ideològicament devaluats o bé a punt de ser-ho. Aquest dos conceptes, en altre temps idees-força, són la sobirania i el nacionalisme.

Aquest últim està acusat amb raó de ser la causa d’una gran majoria de guerres. I no hi fa res explicar que de nacionalismes n’hi ha d‘agressius i de defensius, essent el nostre clarament d’aquests últims enfront dels molt agressius del nord i del sud de casa nostra, fins arribar a l’absurd que els dos poden actuar com nacionalistes dominants  rebutjant el nom, però no els fets i acusant de nacionalistes excloents aquells que només volen defensar-se. Tot i així seria bo que substituíssim el mot “nacionalista” per un altre equivalent menys desacreditat. A mi personalment la qualificació de nacionalista em desagrada considerablement.

L’altre concepte en vies de devaluació és el de “sobirania”. Herència de l’ancien règim en què hi havia sobirans perquè hi havia súbdits. Els revolucionaris francesos van fer un pas endavant, dient que el que era sobirà era el poble. Molt aviat es van veure dos mals inevitables. Si hi havia un poble sobirà  hi havia pobles súbdits, dins i fora de les pròpies fronteres. Si hi havia sobirania els altres pobles sobirans eren enemics en potència. Les guerres estaven servides.

Ara es parla molt a Europa de la necessitat de cedir sobirania. Em sembla que comença a ser hora de substituir no nomes la paraula sinó fins i tot el concepte de sobirania. Allò que  més útil sembla per eliminar les sobiranies és el concepte de competències. Cal entendre que a més de definir la competència cal fixar a quin estament li pertoca exercir-la, sempre anant de baix a dalt, dotant a qui li toca administrar-la dels mitjans necessaris per poder-ho fer amb eficàcia i al mateix temps explicitant les responsabilitats corresponents.

Cal establir tant la varietat de competències com serveis que la societat vol donar als seus ciutadans. Podrien catalogar-se les competències de cada nivell com exclusives (l’estament les té ell sol i totalment), plenes (les té totalment però poden ser coordinades per un estament superior) compartides (s’entén què vol dir) .

El principi dominant és el de subsidiarietat. De baix cap a dalt. Per exemple: una llei de rang màxim que digués:

El parlament de  Catalunya, elegit democràticament entre tots els seus ciutadans, té competències plenes i exclusives sobre els usos lingüístics, en tots els àmbits dins del propi territori.

Cada vegada preocupa més el desinterès dels ciutadans per la política i el descrèdit dels politics. El sistema actual de democràcia de partits va funcionar bé, com a substitució de la democràcia de minories inaugurada pels anglesos el 1688 i perfeccionada pels francesos i americans a finals del segle XVIII.

La democràcia de partits politics està en crisi i no només per raons econòmiques. Els ciutadans desconfien dels politics i encara  més greu, els polítics desconfien dels ciutadans. Brussel·les queda massa lluny (i no el seu nen pixaner, precisament) en algunes coses vol manar massa i en altres massa poc. Cal definir-li bé i amb confiança les competències. ¿Financeres potser, amb caràcter exclusiu?

Tot plegat és segurament molt complex, no hi ha dubte, però una societat que ha desenvolupat les tecnologies de la informació i comunicació actuals, les TIC, ¿no serà capaç de resoldre el problema  de la teoria de l’acció comunitària, la  TAC?

                      3 d’agost de  2012.

dijous, 2 d’agost del 2012

L’article més curt de la consti.


És l’article 5. Diu  textualment.

La capital de l’Estat és la vila de Madrid.

Que jo sàpiga, i no sóc expert, en tota la constitució no s’explica el significat de dues d’aquestes paraules. Què vol dir “capital” i què vol dir “vila”. Se suposa que tothom ho sap i per tant són paraules sobreres. Per això, i per millorar l’eficàcia de l’instrument s’ha simplificat, quedant de facto així: l’Estat és Madrid. 

Si Madrid perd poder, Espanya es trenca. I punt.

Article 2, de la mateixa consti .

La constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació…etc.

Ergo: Madrid ha de ser una roca inatacable per tots els àcids dissolvents i castell indestructible
i no “castillo famoso, de fuegos artificiales” com algun traïdor va gosar dir.

Article 2 l’estat és Madrid i Madrid és indissoluble.

Clar i català, com si diguéssim. Només els diaris editats a Madrid són “prensa nacional”. Solament els tribunals radicats a Madrid sentencien amb autoritat. Només els taxistes de Madrid saben el que convé a Espanya. Etc.  etc.

Com que això és dogma va  a missa, oficiada pel sr. Rouco s’entén. Però resulta que -maleïts peròs- queden preguntes a l’aire.

Sigui el que sigui el que vol dir “vila “ (per què no van escriure els pares d’aquesta constitució,  que per cert no té mare, “villa y corte”?) pot aquesta entitat formar part d’una comunitat autònoma? No distorsiona això la totalitat del panorama autonòmic? 

L’article 2, que l’hem deixat a mitges continua… reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren…

Honestament, seria més correcte que la “la villa de Madrid” fos la capital del seu estat, i res més.

O així m’ho sembla a mi.

       1 d’agost de 2012.

TIC –TAC


Quan analitzen els entesos, la marxa d’aquesta  crisi i de qualsevol de les anteriors, observen les similituds en totes elles assenyalant també algunes diferències sobretot circumstancials  (1880 -1929 -2010 i anteriors des dels tulipans holandesos) rellevants en molts casos
.
Hi ha una variació fonamental al meu entendre que no s’acostuma a considerar, si més no en la seva importància. I és la constant ampliació del nombre de persones  implicades, no només per l’augment constant demogràfic, sinó i principalment pel tant per cent  d’individus de la comunitat afectada que es converteix en actor del procés. Cada vegada més persones, tant en nombre absolut com relatiu, abandonen la condició d’espectadors per passar a la d’actors, encara que només sigui com a figurants. I al mateix temps molts antics figurants passen a actors secundaris, i finalment el número de protagonistes s’incrementa notablement.

Per altra part, tots els actors, principals, secundaris i figurants disposen de més eines tan tècniques com polítiques o econòmiques. I a sobre estan més capacitats per usar-les.

El canvi d’escenari és tan espectacular que la comèdia ja no torna a ser la mateixa. Allò de no hi ha res nou sota el sol fa molts anys que ha deixat de ser veritat. Ni la política  ni l’economia ni tan sols la ciència o la religió poden mantenir la línea central de pensament. 

L’última gran revolució -de moment- ha rebut un nom reconfortant. En diuen TIC, tecnologies de la informació i de la comunicació. Els exemples de la seva importància política s’han posat amplament de manifest al món àrab. El xoc més gran, actualment, de totes les cultures i civilitzacions és amb la modernitat, (no entre elles com volia Huntington)  de cada una d’elles amb la modernitat, signifiqui el que signifiqui aquesta paraula.

De totes. També d’aquelles que es creuen pares de l’invent (que decebedora la cerimònia de la inauguració dels jocs olímpics de l’altre dia, decebedora i altres coses que ara no vénen a tomb).

De fet aquí volia arribar. Les TIC han revolucionat el món. Les noves generacions les dominen, potser no tant com creuen, però les dominen. Al mateix temps el món de les idees, creences, conviccions, va molt més a poc a poc. Per això és urgent posar en solfa una nova TAC, teoria de les accions comunitàries, abans anomenada POLÍTICA o si voleu tecnologia dels actes comuns. TAC.

 Això és urgent, TIC TAC.

                            31 de juliol de 2012.