dimecres, 20 de desembre del 2017

Neo-falangistes contra tardo-franquistes.

O el que és el mateix Ciutadans contra PP. Contra però fent el mateix camí, només que donant-se cops de colze.

Durant els 40 anys de dictadura militar el Caudillo va tenir el suport dels dos corrents ideològics dominants a la dreta espanyola, l’anomenat Nacional-catolicisme i  la Falange .

El lema dels primers era de caràcter dogmàtic: España Una, Grande y Libre. Aquest va ser el  crit dominant durant tota la dictadura. Els principals enemics eren els rojo-separatistas... La unidad era sagrada (encara avui dia hi ha bisbes que defensen que negar-ho  és anticristià) i és un  dogma de fe espanyol.

La Falange per no semblar iguals van adoptar el lema: España és una unidad de destino en lo universal.

Aquesta idea de ser un país amb un destí manifest  la va popularitzar un predicador purità cap allà l’any 1630 per justificar el dret dels colonitzadors nord-americans a ocupar les terres dels  indis igual que Israel poble escollit per Déu  va expulsar els pobles que vivien a la terra promesa. Avui dia molts  ianquis creuen que USA, té un destí manifest universal.

La idea de ser un poble amb un destí manifest era tan atractiva que la van anar copiant altres països fins arribar al seu màxim amb el nazis. D’aquests ho va copiar José Antonio Primo de Rivera. I d’aquell Rivera ho ha heretat l’actual Rivera.

Per a tardo-franquistes i neo-falangistes una altra relació entre Espanya i Catalunya  que no sigui  la que hi ha entre sobirà i súbdit és impensable.

El poder d’aquestes dues expressions  de la dreta espanyola és tan gran, que qualsevol intent per part de la trista esquerra, encara que ho volgués fer -i la veritat és que tampoc ho vol gaire- de modificar aquest tipus de relació Espanya /Catalunya està condemnada al fracàs.

De la mateixa manera és impensable cap proposta política de  cedir competències plenes i exclusives de les llarguíssimes llistes del articles 148, 149, o d’interpretar democràticament  els articles 150 i 151,  o de  congelar el 155, o de pactar  equitativament els articles 157 i 158.

Ni el govern actual espanyol, ni cap govern que sorgeixi en els propers bastants anys ni voldrà, ni sabrà i ni, el que és pitjor, podrà  posar sobre la taula una proposta que serveixi per iniciar un diàleg.

El dilema continuarà sent el mateix i a la llarga només té dos finals possibles: o l’aniquilació  de tota mena de catalanitat  (cultural, lingüística, econòmica, identitària, etc.) o  bé asseure’s en una o moltes taules rodones amb igualtat de fet (tolerada o reconeguda) per negociar-ho  tot. I tot vol dir tot.

Aquesta segona opció és de llarg la millor per les dues parts.

Encara que no ho  sembli, estem avançant a una gran velocitat, rara en aquests processos, sense grans costos humans ni econòmics.

Ni por, ni pressa, ni angoixa. Ni dubtes.


18 de desembre de 2017.

dimecres, 13 de desembre del 2017

Limitar-se o no limitar-se. Aquesta és la qüestió.

Diu  M. Rajoy.  Jo em limito a assumir la responsabilitat de governar.

Diu el jutge.  Jo em limito a complir la llei i a fer-la complir.

Diu el guàrdia civil.  Jo em limito a obeir les ordres del jutge.

Diu la Unió Europea. El conflicte es  limita a una qüestió interna d’Espanya.

Nosaltres ens limitem a fer manifestacions multitudinàries i pacífiques.

Tantes limitacions no poden ser bones per la salut democràtica.

Però és que… M. Rajoy i cia. s’extralimiten amb l’ús abusiu del poder, el jutge interpreta arbitràriament la llei a la manera de  M. Rajoy i cia. I el guàrdia civil actua com sempre ha actuat el guàrdia civil. Perseguint vagos y maleantes, com als seus bons temps franquistes.

I Europa ja no ho mira de tan lluny, i el que veu li fa arrufar el nas.

Potser ha arribat l’hora per part nostra de fer manifestacions pacífiques i eficients alhora. Potser l’endemà del 21D. Amb independència dels resultats, bons o no tant.

Eficiència significa que els guanys obtinguts superen els costos inevitables.

Analitzem. Quin és punt més feble de l’estat espanyol? L’economia sens dubte. Els seu deute posa la pell de gallina.

Quin és el camp que més preocupa la Unió Europea? Evidentment l’economia. El deute dels estats del sud d’Europa els té neguitosos.

Quin és el camp en què és proporcionalment més forta Catalunya respecte d’Espanya? Altra vegada  l’econòmic.

Doncs bé:

Tornem a cridar els carrers són nostres. I afegim-hi i les carreteres i les vies de tren. I el Corredor mediterrani. No com a propietaris únics, però sí amb ple dret  a usar-los.

No sé si heu sentit parlar del 8 català. És la figura geomètrica que formen les línies de tren que surten de Barcelona per la costa i per l’interior tant cap al nord com cap al sud. Les del nord es tornen a ajuntar a Massanet-Massanes, i les del sud a Sant Vicenç de Calders.

Si per casualitat -posem un dilluns al matí- anessin pacíficament uns pocs milers, no calen gaires, d’amants dels ferrocarrils a visitar sense presses les estacions de Massanet o de Sant Vicenç, i al mateix temps un altre petit grup d’amants dels tractors o cotxes diversos fes un rally per carretera des de Girona cap a França, i per la seva banda uns quants universitaris fan allò que els surt tan bé de tallar per exemple la Diagonal o els carrers que els quedin més a mà, si sense necessitat d’organitzar-ho passés alhora tot això quedarien instituïts els matins dels dilluns: ressaca.

Si al cap d’alguns dilluns de ressaca, aquell qui cal que ho capti dissimula, caldria afegir els divendres a la tarda: xerinola amb un format similar.

Pacíficament i civilitzadament. I demanant excuses als perjudicats.

Cada dia per la frontera nord de Catalunya circulen 100 trens amb 40.000 tones de mercaderies i camions amb unes 300.000 tones. (Dossier La Vanguardia. El corredor mediterrani).

Quantes setmanes seguiria callant Europa?

Vés a saber.


11 de desembre de 2017