dimecres, 20 de desembre del 2017

Neo-falangistes contra tardo-franquistes.

O el que és el mateix Ciutadans contra PP. Contra però fent el mateix camí, només que donant-se cops de colze.

Durant els 40 anys de dictadura militar el Caudillo va tenir el suport dels dos corrents ideològics dominants a la dreta espanyola, l’anomenat Nacional-catolicisme i  la Falange .

El lema dels primers era de caràcter dogmàtic: España Una, Grande y Libre. Aquest va ser el  crit dominant durant tota la dictadura. Els principals enemics eren els rojo-separatistas... La unidad era sagrada (encara avui dia hi ha bisbes que defensen que negar-ho  és anticristià) i és un  dogma de fe espanyol.

La Falange per no semblar iguals van adoptar el lema: España és una unidad de destino en lo universal.

Aquesta idea de ser un país amb un destí manifest  la va popularitzar un predicador purità cap allà l’any 1630 per justificar el dret dels colonitzadors nord-americans a ocupar les terres dels  indis igual que Israel poble escollit per Déu  va expulsar els pobles que vivien a la terra promesa. Avui dia molts  ianquis creuen que USA, té un destí manifest universal.

La idea de ser un poble amb un destí manifest era tan atractiva que la van anar copiant altres països fins arribar al seu màxim amb el nazis. D’aquests ho va copiar José Antonio Primo de Rivera. I d’aquell Rivera ho ha heretat l’actual Rivera.

Per a tardo-franquistes i neo-falangistes una altra relació entre Espanya i Catalunya  que no sigui  la que hi ha entre sobirà i súbdit és impensable.

El poder d’aquestes dues expressions  de la dreta espanyola és tan gran, que qualsevol intent per part de la trista esquerra, encara que ho volgués fer -i la veritat és que tampoc ho vol gaire- de modificar aquest tipus de relació Espanya /Catalunya està condemnada al fracàs.

De la mateixa manera és impensable cap proposta política de  cedir competències plenes i exclusives de les llarguíssimes llistes del articles 148, 149, o d’interpretar democràticament  els articles 150 i 151,  o de  congelar el 155, o de pactar  equitativament els articles 157 i 158.

Ni el govern actual espanyol, ni cap govern que sorgeixi en els propers bastants anys ni voldrà, ni sabrà i ni, el que és pitjor, podrà  posar sobre la taula una proposta que serveixi per iniciar un diàleg.

El dilema continuarà sent el mateix i a la llarga només té dos finals possibles: o l’aniquilació  de tota mena de catalanitat  (cultural, lingüística, econòmica, identitària, etc.) o  bé asseure’s en una o moltes taules rodones amb igualtat de fet (tolerada o reconeguda) per negociar-ho  tot. I tot vol dir tot.

Aquesta segona opció és de llarg la millor per les dues parts.

Encara que no ho  sembli, estem avançant a una gran velocitat, rara en aquests processos, sense grans costos humans ni econòmics.

Ni por, ni pressa, ni angoixa. Ni dubtes.


18 de desembre de 2017.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada