divendres, 5 de gener de 2018

Charles Darwin. Bismarck i d’altres.

 Darwin deia: Les espècies que sobreviuen no són les mes fortes, sinó aquelles que s’adapten millor als canvis.

Bismarck diuen que deia: La política és l’art de gestionar allò que és possible. Jo m’atreveixo  a afegir; i també és la ciència de fer possible allò que és necessari. Art més ciència cal que facin realitat allò que és desitjable.

Per petulant que sembli i  per petita que sigui Catalunya (1 per mil gairebé exacte de la humanitat) gosa qüestionar pel cap baix, tres dels dogmes més sòlidament establerts en el pensament polític.

Què significa sobirania d’un estat?

Què vol ser  Europa?

És  l’Onu un instrument útil per millorar la relació entre pobles?

Aquestes preguntes estan sempre sent formulades per multitud de pensadors de totes classes i de molts llocs diversos. Allò que té de singular el qüestionament que en fa Catalunya és la ferma voluntat de dur a terme un acte real d’assumpció de competències plenes i exclusives en tots aquells camps que afecten exclusivament  els seus ciutadans, de gestionar els recursos propis necessaris per poder-ho fer, i per últim obtenir un reconeixement jurídic suficient internacionalment. I tot això, aconseguir-ho pacíficament.

Catalunya té una dimensió òptima de país que afavoreix la capacitat d’adaptar-se als canvis de tot tipus que constantment es van produint. (Bona cosa segons Darwin).

La societat catalana té una aptitud notable per governar-se d’acord amb les seves possibilitats (com aconsellava Bismarck)  i al mateix temps està imbuïda del desig de fer realitzable allò que és desitjable. (Tenim un somni, com deia Luther King).

Una gota d’aigua? Un gra de sorra? Un petit pas per a la humanitat però un immens pas per a un poble.

Allò que és possible i que és bo que sigui, acaba sent. Nomes cal no dubtar-ne.


1 de gener de 2018.

Cap comentari:

Publica un comentari