diumenge, 28 de gener de 2018

Presoners de guerra?

Per fi he entès perquè s’enfaden tant si diem que aquesta colla d’homes  que està a la presó són presos polítics. Tenen raó, no ho són. Són presoners de guerra.

Com deia Torrente Ballester el dret que  assistia a Castella per  reclamar els papers de Salamanca, era  el derecho de conquista.

Ara, veient que Catalunya posa en dubte aquest dret de conquesta, totes les forces vives i mortes de l’estat espanyol han proclamat l’inici d’una segona reconquesta, ara no contra els moros del sud, sinó contra els descreguts  del nord-est.

Val a dir que l’estat no fa servir per aquesta guerra l’única eina de què disposa expressament per fer aquesta feina. Això fa que surti una mica boteruda. Però guerra, ho és. A la fi , tots sabem que hi ha guerres fredes, guerres brutes, guerres fratricides o tribals, guerres comercials, fins i tot guerres d’idees. Però, guerres.

Doncs bé, l’estat utilitza totes les eines que té per fer la guerra, menys l’exèrcit. I totes les guerres fan presoners de guerra. Actualment n’hi ha quatre i bastants més a la sala d’espera. També fa víctimes col·laterals. Probablement sigui l’efecte més interessant.

El rei d’Espanya. Aquest senyor no podrà mai més aparèixer a Catalunya davant del públic en obert i en directe sense rebre una sobirana xiulada. Serà víctima de la  guerra que ell mateix ha patrocinat.

L’Albiol i els tres mosqueters residuals que li queden al PP al parlament de Catalunya anuncien l’hora dels adéus. Això sí, sense cap recança. I com ells els socialistes i una mica menys, però també víctimes col·laterals els comuns i els comunistes.

No obstant la víctima de guerra més important de totes i de majors conseqüències és la definitiva mort de la ja malaltissa esperança d’un acord  de bona fe  entre Catalunya i Espanya. L’acord hi serà, però la bona fe, no.

L’acord hi serà per imperatiu biològic. Continuar aquesta guerra és molt pitjor que un crim, és una estupidesa. Catalunya prendrà mal, però Espanya se suïcidarà. Espanya té molt més poder que Catalunya, però la seva feblesa -atur, deute, corrupció- és molt més alta.

Quan un conflicte entre dos pobles, nacions o estats s’eternitza la responsabilitat de no trobar una solució és proporcional al quadrat de la relació de poder entre les dues parts. És a dir, si una té doble poder que l’altra, té quatre vegades més de responsabilitat. Però el risc de pèrdues és proporcional a la pròpia feblesa de cada part.

No ho dubtem gens. El temps corre a favor nostre.

26 de gener del 2018, (Aniversari de l’entrada  de les tropes franquistes per la Diagonal).




Cap comentari:

Publica un comentari