dimarts, 22 de setembre del 2015

Confiança.

La més notable diferència entre la política espanyola i la catalana radica en un fet no entre polítics. La desconfiança entre ciutadans i politics inicialment és força similar, però allò que al meu entendre és radicalment diferent és la confiança del poble amb si mateix.

Les quatre o cinc últimes manifestacions d’una gran part del poble català han estat indiscutiblement una mostra extraordinària de confiança mútua i recíproca entre multituds de ciutadans que ens desconeixíem entre nosaltres, però que ens reconeixíem com a poble. Hem fet esforços -a les quatre ultimes he assistit amb més de 80 anys- hem suportat empentes i embussos, ens han acusat d’immorals, de delictius i d’estúpids, però ens hem donat la mà, hem somrigut i hem cantat. Tot això només ho pot fer un poble que confia en ell mateix.

Tant hi confia en si mateix que ha forçat la seva classe dirigent -política i econòmica també- a confiar-hi. Val a dir que molts dels components d’aquests dirigents estaven força predisposats a fer-ho.

Per altra banda, cal remarcar l’escassa confiança entre poble espanyol i els seus dirigents que es va demostrar indecorosament a la mort del vell assassí.

La desconfiança era -i em penso que continua sent- tan gran que no es van atrevir a preguntar una cosa tan fonamental per iniciar un nou camí, si volien monarquia o república: España, mañana serà republicana. Cridaven les multituds.

S’oblida molt fàcilment que la confiança és la característica humana que exigeix més reciprocitat. Si vols que l’altre confiï en tu, tu has de confiar en l’altre. Ja des de Confuci se sap que la condició més necessària per governar és tenir la confiança del governat i que per tenir aquesta confiança és imprescindible confiar en ell.

Estic profundament convençut, per vivències pròpies, que en aquest camp els catalans portem un gran avantatge.

En tenim una altra més terrenal que se’n diu imaginació, fins i tot per solucionar el terrible problema del futbol. Proposaríem fer una lliga Ibèrica, invitant el Benfica i el Porto i algun altre a participar-hi. Com tothom sap cada vegada més al món del futbol qui mana és l’economia i pocs es negarien a participar en retransmissions per tele d’un Barça- Benfica o d’un Madrid-Oporto. Ja se sap que qui paga mana. Això sí amb esperit esportiu.

DIC. Democràcia, imaginació, confiança. Bon triplet d’atac. I de defensa.

divendres, 18 de setembre del 2015

Obama, Merkel, Cameron.

L`’home més poderós de la terra, el president de la DEMOCRÀCIA per antonomàsia, ha dit que espera col•laborar amb una Espanya, forta i unificada.

El 21 de desembre de 1959, el president d’EUA, Eisenhower va anar a Madrid a visitar Franco per dir-li que EUA volia col•laborar amb una Espanya forta i unida. La brutal dictadura feixista amb aquesta “col•laboració” va allargar-se 20 anys més.

De joves fèiem teatre d’alta simplicitat, i quan un actor deia una cosa ambigua que volia que el públic entengués el doble sentit de la frase el llibret deia (apart) i l’actor girava la cara i com aquell que no diu res deia el contrari del que havia dit, mentre el seu interlocutor feia veure que no ho sentia.

Doncs bé ¿Què van dir Eisenhower, Obama i Merkel, apart, perquè el públic ho entengui i l’interlocutor faci veure que no ho ha sentit? Els tres van dir (apart) el mateix. Que volien col•laborar amb una Espanya forta unida (i obedient). Quan el general Franco va anar a l’aeroport a rebre l’americà, en baixar del cotxe se li va arremangar el camal esquerre del pantaló i no se’n va adonar. El seu ajudant esverat li va dir a cau d’orella “Excelencia, los pantalones” I ell va exclamar “¿Ya? Si todavia no ha bajado del avion”.

El tercer home, el Cameron de l’illa (britànica) va dir si fa no fa el mateix, però el Mariano no se’n va fiar gaire. El fundador del seu partit -el del Mariano- emprenyat amb el poca pena de cap d’estat que li havia engaltat el seu adorat generalíssim, perquè no l’havia fet primer ministre va marxar a Londres a fer d’ambaixador (males llengües deien que tant el Suárez com el rei el volien perdre de vista). Doncs, bé, el Sr. Fraga va advertir el Mariano que mai s’havia de fiar de la “pérfida Albión”.

El Mariano ho va veure clar. El tal Cameron, havia donat permís als escocesos per votar només per fer-li la punyeta i fer-lo passar com a poc democràtic perquè no donava permís als catalans per votar. I que això ho feia per no tornar Gibraltar al seu legítim propietari, Espanya. Perquè tothom sap que des de fa 2200 anys Anníbal va travessar l’estret venint de Cartago, amb unes quantes dotzenes d’elefants i així va quedar inaugurada la nació més antiga del món (què en deuen pensar els xinesos?) i que des de llavors Gibraltar és espanyol. Una altra sobredosi de vanitat per dissimular el dèficit de dignitat?

En resum, els estats poderosos, volen una Espanya unida i obedient. Els estats petits ho veuen molt diferent.

A l’hora de la veritat tothom sap que s’ha de ser realista i que allò que té futur és allò que té més bones condicions per tenir futur. No en tinguem cap dubte, la Sra. Merkel d’aquí a 10 anys no tindrà cap poder, però la Volkswagen, sí. I aquesta, diuen que es gastarà no sé quants mils de milions d’euros a Martorell, que pel que jo sé està a Catalunya.

Deixeu que els politics enterrin els polítics, com diu l’evangeli. Els politics són necessaris, alguns més que altres. Però no n’hi ha cap d’imprescindible.

dilluns, 14 de setembre del 2015

Sr. Duran i Lleida

Abans que vostè se’n vagi del tot, deixi’m qui li demani un favor. Durant una bona pila d’anys vostè ha tingut taula parada i llit fet a Madrid. Més d’una i de dues vegades ha estat escollit com el millor parlamentari a les Corts espanyoles.

Segur que s’ha relacionat amb multitud de persones i personatges importants i influents. Amb poder polític i econòmic. Amb audiència i amb autoritat en el món mediàtic o acadèmic en tota classe d’ambients madrilenys.

Allò que li vull demanar és si em pot donar el nom de mitja dotzena d’aquestes persones que vulguin expressar d’una manera pública (en privat no val) alguna proposta per iniciar un diàleg amb els catalans.

Només demanaria que aquesta proposta fos una mica concreta i que superés dos mínims de cara a la ciutadania catalana: que fos mínimament creïble i que fos mínimament acceptable. I aquests dos mínims vostè sap perfectament quins són.

Què diu? Que mitja dotzena són massa?

Bé, deixem-ho en un parell de persones.

Tampoc?

Bé, què hi farem.

Em sembla molt que si vostè no en troba és per la senzilla raó, que no n’hi ha. Perdó, em descuidava la veu que clama en el desert: el Sr. Gabilondo, i no és ben bé madrileny.

I no n’hi ha per la mateixa raó que no hi ha avets al mig del desert. No n’hi poden haver mentre no es produeixin un seguit de canvis que de moment no s’albiren (paraula guai) per cap costat.

Primer el PP hauria de passar a ocupar a Madrid un espai polític similar al que ocupa a Catalunya. No convé que desaparegui del tot, no fos cas que els espanyols oblidessin què va ser el franquisme.

L’espai polític que quedaria disponible es veuria amenaçat de ser ocupat per ideologies neofalangistes, una en decadència (Rosa Diez) i l’altra emergent (Albert Rivera) a qui tampoc auguro gaire durada.

I aquí ve la pregunta a la que fa molts anys que no hi trobo resposta i que vostè com proper a la branca nacional-católica espanyola podria contestar.

¿Com pot ser que ni durant la transició, ni durant els 35 anys que portem de quasi democràcia no hagi aparegut en l’espai, que anomenem de dretes tant, conservador, com liberal, un partit polític arrelat a Madrid, i que no sigui de paternitat franquista? ¿No hi ha a Madrid cap altra ideologia de dretes que la heretada del franquisme?

Durant molt temps pensàvem, que 40 anys de franquisme, havia canviat profundament el pensament polític dels espanyols, però ara constatem que la realitat és que la dictadura feixista va durar tants anys a Espanya perquè la seva ideologia coincidia plenament o parcialment, més del que voldríem amb el tarannà d’una majoria de ciutadans.


Sr. Duran, li agrairia força que abans de deixar lliures la taula i el llit de l’hotelet cèntric del centre del món (ho sé que és cèntric perquè fa uns 50 anys hi vaig anar un dia a prendre cafè per feina, no recordo amb qui ni per què) dic que li agrairia qualsevol resposta.


dissabte, 12 de setembre del 2015

Les malediccions de Margallo.

Una Catalunya independent:

No formarà part de l’ONU

És a dir, igual que ara.

No serà Estat membre D’Europa.

És a dir, igual que ara.

El president de la generalitat no assistirà a les cimeres europees.

És a dir, igual que ara.

Catalunya no podrà demanar ajuda al BCE.

És a dir, igual que ara. Etc. etc.

És a dir, tots els mals que augura el Sr Margallo, amb tanta gràcia, per a una Catalunya independent seran exactament els mateixos que ara aquesta pateix i que si no intenta ser independent seguirà patint “in eternis”. No creieu que val la pena intentar canviar la realitat actual? És necessari buscar un sí, perquè el no ja el tenim des de fa massa anys.

El més interessant, és que durant tot el temps de la transició cap a la independència, nosaltres, els ciutadans que amb el nostre vot ho podem decidir, no en pagarem preu ni alt ni baix, haguem votat el que haguem votat.

L’article 11.2 de la Santíssima Constitució diu:

“Cap espanyol d’origen no podrà ser privat de la seva nacionalitat.”

És a dir, que continuarem tenint tots els mateixos drets que ara i seguirem sent Europeus de ple dret. I els nostres productes també.

Perquè hi hagi un canvi en la ciutadania de cadascun de nosaltres que no hem comés cap altre “delicte” que votar és indispensable que sigui reconeguda Catalunya com Estat Independent, i llavors, i només llavors les decisions seran personals i lliures. I les opcions diverses.

Diuen que Catalunya no té cap Estat amic. És veritat. Igual que Espanya.

L’avantatge que té Catalunya és que tampoc en té d’enemics. I a molta gent li agrada fer nous amics.

Bé, això últim és retòrica.

I les malediccions del Sr. Margallo retòrica vetusta.

Bon 11 de setembre. I això no és retòrica.

10 de setembre de 2015.

dilluns, 7 de setembre del 2015

Sr. Iceta.

Benvolgut Sr. li agrairia que aprofitant que el conseller delegat de la seva empresa està aquests dies per Barcelona m’expliquessin una mica com tenen pensada la distribució de competències en el model que proposen de República Federal.

Encara que no ho han dit no tinc cap dubte que un socialista no pot pensar en altra cosa que en una República.

Allò que m’interessa és saber quines competències tindrà Catalunya en quins camps i en quina qualitat.

M’explico. En matèria d’usos lingüístics tindrà competències plenes i exclusives? En els camps de la cultura, de l’educació, dels esports, del dret civil català, de l’administració local, d’organització del territori i en general en tot allò que afecta únicament a ciutadans de Catalunya, tindrà competències plenes i exclusives?

En matèria fiscal quina mena de relació establirà la República, entre el govern central i els diversos estats federats. Podran aquests establir relacions bilaterals entre ells, sense necessitar permís central? I amb països estrangers?

Tindrà Catalunya reconegut un “estatus” jurídic internacional suficient per poder recórrer a tribunals internacionals en cas de conflicte amb el poder central de la República?

Com que suposo que tot això i moltes més coses ja s’ho han parlat i tenen un model definit, una última qüestió:

Quan creuen que tardaran a posar-ho en funcionament?.

Per cert no dubto del grau d’acceptació per part dels responsables del diversos departaments del seu model de República Federal, per ordre de poder: a) Sánchez b) Diaz c)…………….u) v) x) i zeta.

I perdoni l’expressió.

diumenge, 6 de setembre del 2015

Pecat, delicte, error.

Aquestes tres qualificacions com a mínim, són les que em mereixo per voler la llibertat del meu poble.

Diuen:

La unitat d’Espanya és un dogma. És una veritat sagrada, i pensar res contra ella és un pecat i per tant em mereixo anar a l’infern. Els meus redemptors m’avisen, estic pecant de pensament paraula i obra. La pitjor herència que ha deixat el nacionalcatolicisme franquista ha estat que els seus hereus ideològics, biològics i politics, ara que el catolicisme ja no és el que era, han continuat raonant de manera dogmàtica, i s’han aferrat al millor dogma que han trobat a mà i que saben que és compartit per molts compatriotes: la sagrada unitat d’Espanya.

És un delicte. Durant 40 anys ens van dir que el règim de què gaudíem, era una democràcia orgànica. Gairebé ens ho creiem, perquè els dolents eren els d’aquella mitja Europa que es beneficiaven d’una democràcia popular. Tant un adjectiu com l’altre han desaparegut d’Europa. Ara ens diuen que a Espanya hi ha una democràcia constitucional, i aquesta ens diu que voler més llibertat pel meu poble és un delicte i m’han de tancar a la presó. I jo em pregunto: i si deixéssim de posar adjectius a la democràcia? Potser seria hora de fer una democràcia democràtica.

És un error, diuen els més saberuts. Estàs equivocat, em diuen, has de tornar a l’escola. I jo, a qui sempre m’ha agradat força llegir, llegeixo, que és el que s’ha de fer per aprendre. Llegeixo força. Història, economia, drets humans, drets dels pobles, sociologia, i moltes altres coses de tota mena.

Evidentment no pretenc dir que en sé gaire de tot el tema, però sí que puc assegurar i ho afirmo que com més llegeixo més clar ho veig: la independència de Catalunya, és factible, és necessària, és bona pel seus ciutadans i acabarà sent beneficiosa per a la resta d’espanyols perquè els ajudarà a fer un pas important per superar la càrrega secular que arrosseguen de pensament arcaic i que ja molts, sobretot joves universitaris, comencen a entendre. I en aquest camp sí que “poden”.