divendres, 21 d’abril del 2017

Això pinta bé.

Les coses podrien anar ben bé així.

El parlament de Catalunya convoca el referèndum pel diumenge 10 de setembre d’enguany. Acordat, no acordat, amb urnes de cartró o de plàstic. És indiferent que s’assembli jurídicament molt o poc al 9-N, perquè allò que serà radicalment diferent serà l’espectador.

El 9-N va ser un assaig general sense públic, el 10-S la sala estarà plena a vessar. Encara que la representació sigui la mateixa allò que genera èxit o fracàs és la presència de poc o molt públic. I això està garantit. Sabem el valor d’una imatge, i sabem que res és més poderós que la seva difusió. Hi ha tres possibilitats que per ordre decreixent de probabilitat són:

Possibilitat 1.- L’estat espanyol impedeix per la força o com sigui que el dia 10 es posin urnes. L’endemà és dia 11 de Setembre. L’atenció del públic internacional està garantida. Us haig de dir que aquell dia encara que la espondilolisis m’ataqui la cama amb traïdoria aniré amb entusiasme on calgui. Les manifestacions fetes fins ara semblaran de fireta.

Possibilitat 2.- Es fa la votació i guanya el sí amb claredat. L’endemà em quedaré a casa mirant tres televisions a l’hora. TV 3 ,la meva. Euronews, la nostra. I qualsevol de les seves. El que passi després ja no té gaire importància.

Possibilitat 3.- Es fa la votació i no guanya cap opció amb claredat. Ara faré un acte de confiança, gens forçat en la capacitat demostrada dels Puigdemont, Junqueras, Romeva, i un llarguíssim etc.
Sempre m`ha fet riure allò tan repetit que els dirigents catalans tenen una especialitat congènita per barallar-se i fer fracassar el procés.

Mireu.

Quan els anys 40 del segle passat els jueus lluitaven per la independència d’Israel existien diversos grups que no s’estimaven gaire entre sí. Un d’ells l’Irgun va enviar el vaixell Altalena amb carregament d’armes des de França cap a Israel. En arribar a Tel Aviv un altre grup de jueus, la Haganah va atacar el vaixell, el va enfonsar i van morir nombrosos jueus. El líder de l’Irgun es deia Menahen Begin i el de l a Haganah, Ben Gurion. Israel va aconseguir la independència, i Ben Gurion i Menahen Begin, han passat a la Història com dos herois del poble jueu.

A principis del segle passat, Irlanda lluitava per la independència d’Anglaterra. Hi havia diversos grups rebels i diversos líders. Un d’ells Michael Collins del Sinn Fein va morir el 1922 en una emboscada. Eamon de Valera que després va ser president de la República d’Irlanda mai es va treure de sobre l’ombra de la sospita d’aquell fet.

Gandhi i Jinnah no s’entenien ni amb fum de sabatots. Índia i Pakistan independents d’una tacada. Etc. etc.

Per poca història que llegiu veureu que l’Harmonia que impera entre els actors del procés català és excepcional. Hi ha poques ideologies més allunyades que les de Convergència i de la Cup, però l’Artur i el David es van abraçar al parlament.

Cap dels dos està a primera fila, però l’abraçada sí.

divendres, 7 d’abril del 2017

Desobediència? Oi i tant que sí.

Sense cap mala consciència. Quan el desig humà de llibertat es converteix en necessitat la desobediència passa a ser una obligació.

Diu el pedagog J.A. Marina: Naixem dependents i la nostra meta és arribar a ser lliures.

I això és tan vàlid per als individus, com per als pobles, com per a la humanitat sencera.

Meta potser inassolible per cap dels tres, per tant sempre desitjable i sempre amb intensitat variable. En tot moment hi ha un home o un poble en què aquest desig passa a ser necessitat.

El recentment desaparegut pensador búlgar Todorov molt poc abans de morir va escriure Insubmisos, on parla de mitja dotzena de dones i homes que per obeir la pròpia consciencia han desobeït plenament i conscientment amb risc de la seva vida i de la seva llibertat. Uns són molt coneguts i altres no tant. Alguns estan plenament acceptats Nelson Mandela, per exemple, i altres més discutits Pasternak o Snowden. Però allò que m’ha agradat més del llibre és la dedicatòria “En memòria de l’insubmís desconegut”.

Desobeir una llei, sempre és obeir-ne una altra. La llibertat humana és triar.

diumenge, 2 d’abril del 2017

Saló del còmic.

Per inaugurar el saló del còmic a Barcelona primer va venir el Sr. Rajoy i va fer una demostració de dibuix ràpid davant d’uns centenars de senyors que li van aplaudir l’acudit. Era un dibuix de línia clara, en blanc i negre. Recordava molt Roberto Alcázar y Pedrín.

Després aparegué, per evitar acusacions de masclisme, la petita gran heroïna Soraya. El seu còmic semblava Florita.

I finalment Patxi López. Ho va passar força malament en mans de la malèvola Pilar.

Un cop inaugurat el saló ha començat la part seriosa.

Algú els hauria de dir que no perdin més el temps i que en lloc d’amenaçar i prometre pastanagues facin una proposta que compleixi aquestes condicions:

1.-Garantia absoluta de la seva realització, sigui quina sigui la majoria parlamentaria a Madrid.

2.-Iniciació immediata de la tramitació dels pactes.

3.- Competències plenes i exclusives del parlament català en matèria de cultura, educació, llengua, territori, i en general de totes aquelles qüestions que afecten exclusivament els ciutadans de Catalunya.

4.-Hisenda pròpia amb competències plenes. Pactes de col•laboració econòmica amb l’estat espanyol discutits en taula rodona amb igualtat de vots per cada part.

5.-Reconeixement del dret d’autodeterminació.

6.-Acceptació del dret del govern de Catalunya a recórrer als tribunals internacionals per resoldre conflictes amb Espanya.

Si el govern espanyol, el parlament o el cap de l’estat i millor tots ells alhora fan una proposta seriosa creïble i acceptable pel poble espanyol sobre aquests punts o altres similars només caldrà que els ciutadans de Catalunya l’aprovin votant.

Sr. Iceta, Sr. Duran i Lleida Sr. Lopez Burniol, Srs. Terceres vies en general creuen que res que s’assembli una mica a això és ni tan sols pensable? Que no veuen qui guanya les eleccions a Espanya?

Per les venes del PP hi corre massa sang franquista per oblidar que avui és l’aniversari del parte de guerra que ben llegit deia:

“En el dia de hoy, derrotada la democracia, vencida media Espanya y cautiva Catalunya, la guerra ha terminado. Firmado Francisco Franco”

Fa molta tristor veure que els representants de la mitja Espanya vençuda quan parlen de Catalunya s’assemblin tant als vencedors.

1 d’abril de 2017.