dimecres, 15 de novembre de 2017

Eppur si muove.

Si hagués d’anar acompanyat de la guàrdia civil a declarar davant d’un jutge de l’estat espanyol li respondria tot el que volgués sentir el fiscal, negaria ser de la ceba, li diria que Espanya és el país més democràtic del món i part de l’estranger, que la justícia espanyola és la conya d’independent, i si convé ho juraria damunt de la constitució. La seva.

Si amb aquesta actitud obedient em deixava en llibertat al sortir li faria una genuflexió amb el genoll dret a terra, que és la genuflexió correcta.

Un cop al carrer diria exactament igual que Galileu quan va perdre de vista  la santa inquisició: Eppur si muove.

Que la Terra giri o no giri, no depèn ni de Galileu ni dels  inquisidors. Que  Catalunya sigui independent no depèn del jutge, ni de la guàrdia civil, ni del que un suposat jo digui davant d’ells. En realitat només depèn de la voluntat d’una majoria suficient de catalans.

Les lleis s’han de complir...Els ciutadans de Catalunya van pactar amb l’estat una autonomia i estan obligats in aeternum.

Però hi ha tantes maneres de complir un pacte...

Cap allà el segle XVI, els russos van començar a colonitzar les terres més enllà dels Urals. La Sibèria. Els Tsars, es van anar convertint en senyors de tot el país. Però Siberià quedava lluny. Allà hi havia una família molt poderosa, els Stroganov, que feia el que els hi rotava. El tsar, nominalment era l’amo, però els Stroganov caçaven, explotaven mines d’or, de plata, negociaven amb qui volien, etc.

Llavors el tsar va oferir un pacte amb el seu súbdit. L’autoritzava a seguir explotant el territori amb una sola condició, que les mines d’or que descobrís passarien a ser propietat dels tsars. Van firmar un pacte i van jurar que el complirien. I el van complir.

Resultat: Els Stroganov no van descobrir mai més una mina d’or.

Si els pactes -i totes les lleis en general- a més de justes, no són intel·ligents acaben produint els efectes contraris als pretesos

No oblidem que totes les lleis humanes són instruments per obtenir un fi i no són un fi en si mateixes. 

Si les sacralitzem, les petrifiquem. Un cop petrificades nomes serveixen per acabar a pedrades.

Una de les raons per les que vaig votar no a la dita constitució va ser llegir (aquesta mania que tinc de llegir) tot l’articulat fins i tot el que es referia a les condicions per a reformar-la.

Simplificant, allò era a la pràctica impossible de reformar.

Una llei, que ella mateixa s’autoproclama eterna (o gairebé) queda invalidada a l’acte (o gairebé).

Que sobre el paper a part de la independència hi ha pensable una altra relació entre l’estat espanyol i Catalunya, és veritat. Només té un problema. Que és impossible.  I no per culpa de  Catalunya.

Passi els que passi el 21 D, els problemes de fons continuaran sent els mateixos i el govern central ho tindrà molt pitjor per enfocar-los. Se sentirà obligat a fer una proposta que inevitablement Catalunya rebutjarà per insuficient i que la resta d’Espanya qualificarà de baixada de pantalons  premiant els catalans per la seva insurrecció.

Han sembrat tanta animadversió, han dit tantes mentides, han estat tan poc intel·ligents que cada vegada queda més clara l’única solució possible.

Mantenir la situació actual portarà aviat a posar en pràctica el crit:

Els carrers són nostres, i qui diu els carrers diu les carreteres i les vies de tren.


14 de novembre de 2017.

diumenge, 12 de novembre de 2017

Orígens i evolucions dels conflictes.

A la Xina ho expliquen així.

Quan dos grups humans desconeguts entre si, contacten sempre es produeix aquesta seqüència d’actituds recíproques:

Primer, desconfiança.  Què fan? Què volen?

Segon,  sospita. Ens volen mal? Ens robaran?

Tercer, acusació. Ara ja és afirmatiu. Ens volen mal.

Quart, condemna. Són perversos. Ens hem de defensar. La millor defensa és un bon atac.

Sigui o no sigui inevitable aquesta seqüència, el cert és, que al llarg dels temps i dels llocs, grups humans per desconeguts que fossin abans, no tenen més remei que continuar vivint junts més o menys barrejats, tot i conservar cadascun d’ells, alguns o molts dels trets diferencials propis que habitualment són de tres naturaleses. Ètniques, religioses, o lingüístiques. O bé tots tres alhora.

 Aviat un dels dos grups agafa el paper de conjunt dominant per múltiples i diverses raons. L’escenari següent ja està ben definit, un grup dominador i un altre dominat. L’evolució d’aquesta situació porta a tres  models  de finals:

a.-El grup dominador absorbeix el grup dominat.

b.-El grup dominador aniquila el grup dominat.

c.-Continuen malvivint  junts anys i panys, desconfiant un de l’altre, amb animadversió constant i finalment  acaben o bé separant-se o bé destruint-se mútuament, o pel cap baix trencant-se les cames.

Els resultats a i b s’obtenen quan un dels dos grups té instruments de poder molt superiors a l’altre grup. Aquests instruments tenen dues formes marcadament diferents. El que els anglosaxons anomenen hard power  i  soft power. Els nord-americans tenen preferència pel primer i els europeus pel segon. Si més no en els discursos. Les eines  hard són evidentment les armes, les soft, les paraules. I tant en una fórmula com en l’altra, s’hi afegeixen els diners.

L’ús preferent  hard condueix  a la solució b. La combinació hard / soft a la solució a. Ningú ha intentat fins ara usar solament soft power. Que Catalunya ho vulgui intentar sorprèn i molesta. i Junker s’indigna.

Des de la més remota antiguitat aquests tres instruments, armes, paraules i diners, amb múltiples variants cadascun d’ells, han determinat les relacions entre pobles.

La situació c es presenta quan cap dels dos grups humans en presència, disposa d’una clara superioritat  en tots  tres  conjunts d’instruments de poder. El que té més armes potser no té més paraules. Els que té més diners potser no té més armes o paraules, etc.

Fins aquí una molt simple exposició d’escenaris possibles.


En quin ens trobem  hic et nunc.?

dimarts, 7 de novembre de 2017

Ni pressa ni por.

O com diu el president Puigdemont paciència, perseverança, perspectiva.

Ho repeteixo una vegada i una altra. Avui estem més a prop de la llibertat que ahir i demà més que avui. Per fort que sigui el soroll aquests dies, d’aquí un mes no se sentirà gaire i d’aquí un any ens costarà recordar-ho.

No hi ha cap altre final possible que una llarga negociació entre iguals al voltant d’una taula  rodona amb president, moderador i notari neutrals.

Totes les situacions que no siguin d’aquest format fracassaran. Els intents per entorpir aquest camí poden endarrerir-lo, però no canviaran el resultat final.

                                     ……………………………………………

Una altra vegada a mig escriure el soroll ambient em talla la concentració.

Vaig ser engendrat i parit en una república i es veu que podré plegar en una república i entremig 85 anys de tot, guerra, dictadura franquista, feixisme, postfranquisme acompanyat de neofalangisme, i finalment tornada als orígens.

Bufa. Renoi. Coi. Siguem ben parlats que no costa una punyetera merda.

Sento dir que la independència divideix els catalans en vencedors i vençuts. Es veu  que és millor tots units i tots vençuts com fins ahir. I si intentem senzillament ser tots més lliures?

Què passarà avui i què passarà la setmana que ve no ho sé. Sang, suor, esforç i llàgrimes? No ho crec. Sang, gens; bé potser alguna sang d’algun nas, esforç, moltíssim (per cert, al títol de la pel·lícula, esforç no hi figurava) suor la que calgui i llàgrimes, moltes d’alegria.

Hi ha dos factors bàsics que ningú canviarà. El factor humà: hi ha milions de catalans que volem la independència i no canviarem d’opinió. I tal com van les coses cada dia en serem més.

I el factor econòmic.

Un estudi de l’economia mundial es basa en les anomenades megaregions. Conjunts de territoris i ciutats relacionats entre si amb continuïtat industrial,   comercial , comunicacions, amb ports, aeroports de primer ordre, etc., amb independència de pertànyer o no al mateix estat.

La quarta megaregió europea i onzena en el rànquing mundial és l’anomenada Barcelona –Lyon que abraça des de Lió fins a Murcia. Pels ports de València i Barcelona arriben mercaderies a través de l’ampliat canal de Suez des de tot Àsia. La capital econòmica d’aquesta megaregió és Barcelona però les capitals polítiques són París i Madrid. Aquesta última està (mireu el mapa) desconnectada de cap altra regió econòmica i del seu propi entorn. La comunitat  de Madrid té una densitat de població de més de 800 hab. per km2. El seu hinterland (les dues Castelles i Extremadura), gairebé 25 vegades més gran, té 26 hab. per km2. És econòmicament i socialment insostenible.


 
(Imatges tretes dun dossier de la Vanguardia. El corredor del Mediterráneo. Novembre del 2017).
 
Ni París ni sobretot Madrid volen sentir parlar de perdre el domini polític de la  megaregió mediterrània, i al mateix temps saben que qualsevol disminució de l’activitat  econòmica de la regió seria molt negativa per a França i fatal per a Espanya. I això  fa angúnia a Europa. I Catalunya té aquesta eina a la mà.

Si Catalunya juga bé les cartes  (i crec que ho està fent), tant el factor humà com el factor economia, ens portaran inevitablement al final de:

El somni vell
sovint trencat
du el nom etern
de llibertat.
(S. Espriu)


30 d’octubre de 2017.

dilluns, 6 de novembre de 2017

Que cony feu.

Però que cony esteu fent socialistes. Vosaltres que us feu dir socialistes catalans, com podeu anar de la mà del franquisme encarnat pel partit polític més corrupte d’Europa? No us fa fàstic conviure amb el neo-falangisme de Ciudadanos?

Que el vostre líder a Catalunya, faci pallassades ens entristeix molt, però que faci canallades no li perdonarem mai.

Si poguéssiu explicar-me una miqueta de res, perquè feu el que feu, faria un esforç per entendre-us. No crec que us cregueu res de reformes federalistes que sabeu que són impossibles. Qualsevol reforma petita o gran que vingui de la mà de qualsevol dels dos partits politics a qui doneu suport sabeu perfectament que seran pitjors per a Catalunya que la pèssima situació actual.

Perquè feu això? Si us voleu suïcidar em sabrà una mica de greu, cada dia menys. Però si us plau suïcideu-vos de pressa.

Abans de fer-ho, encara que sigui en veu baixa, digueu-li al vostre líder espanyol que no vindrà d’una vegada que canviï d’opinió, i que si vol que algú se l’escolti parli sense manies de República Federal.

Encara que només tenies 14 anys, suposo Iceta, que t’han explicat que al congrés de Suresnes l’any 1974 el PSOE va elegir com a líders un parell de nois andalusos totalment desconeguts fins llavors i massa coneguts ara. Es veu que van celebrar la seva victòria amb fino de Jérez, seco, generoso amb abundància i vinga alegria. Amb aquesta alegria Felipe i Alfonso van redactar el projecte polític per a España que proclamava entre altres punts aquests dos:

1. Forma de L’Estat: República.

2. Dret d’autodeterminació dels diversos territoris espanyols.

Un parell d’anys després passada l’alegria van oblidar tot això. I un quants anys més tard quan ja manaven molt no només no recordaven res, sinó que aquestes dues propostes eren un pecat mortal, un delicte criminal i un gran error històric. Tot alhora.

Als que volem república catalana ens queda clar: al sortir de la presó anirem a l’infern.

No tenim ganes d’anar a la presó que ja sabem com és, però a l’infern com que no hi hem estat mai vés a saber si no s’hi està millor que allí on som ara.

dijous, 26 d’octubre de 2017

Temeritats i Errors

Les temeritats solen ser fruit de la unió d’ignorància (no saber i no voler saber) i d’arrogància. Poden tenir conseqüències traumàtiques importants però d’abast més reduït.
Els efectes d’un error són proporcionals per una banda a la seva magnitud i per l’altra al poder que té qui els comet. Els errors solen ser difícils de detectar.

Exemple:

Fa un segle la primera guerra mundial arribava a la seva fi. Polítics i pensadors van creure que per evitar en el futur una altra guerra com aquella era necessària la creació d’una Societat de Nacions, amb seu a Ginebra. Un dels seus grans promotors era el president dels Estats Units Wilson.

La guerra la va perdre Alemanya. Amb Rússia no s’hi podia comptar. La Xina era un estat fallit. Wilson volia de totes maneres que a Ginebra hi participés un estat asiàtic i en aquells anys només n’hi havia un que s’hagués modernitzat significativament: Japó, però que no mostrava entusiasme per occident.

A la Xina després de perdre les guerres de l’opi contra Anglaterra, totes les potències occidentals es van apoderar de territoris i ciutats on instal•laven espais fora de la jurisdicció xinesa. Anglaterra, França, Estats Units i també Alemanya, que es va instal•lar a Tsingtao o Qingdao. Els visitants actuals diuen que és una autèntica ciutat alemanya.

Wilson en el seu afany d’aconseguir que Japó volgués formar part de la Societat de Nacions va aconseguir que els vencedors de la guerra acceptessin prendre Qingdao als alemanys i entregar-la al Japó, sense consultar els xinesos.

Les conseqüències d’aquest error van ser terribles. El llavors petit partit comunista xinés es va convertir en pocs mesos en un potentíssim enemic. Els japonesos es van creure en el dret de crear un estat satèl•lit, Mantxukuo, a la Manxúria xinesa...Terrible.

Per acabar d’arrodonir l’episodi, el Congrés nord-americà va vetar l’entrada dels Estats Units a la Societat de Nacions.

Ara, en aquets moments l’Estat espanyol està a punt de cometre una temeritat i Europa un error Històric.

L’Estat espanyol, conjunt d’institucions, partits politics, etc. Vol obrir la gàbia 155, on té amagat des de fa 40 anys un goril•la gegantí.

Veient que ni les rates de claveguera, mosques tse tse, mosquits tigre, ni gossos policies aconseguien fer tornar al corral els bens disfressats de tigre -¿o són tigres disfressats de bens?- de la cleda del nord-est de la seva propietat exclusiva, hi enviaran el King Kong.

A Sitges com a tot Catalunya sabem que King Kong inspira terror i també rialles. Aquestes bèsties en llibertat són incontrolables i difícils de tornar a la gàbia. És una temeritat treure-les al carrer.

De totes maneres a mi em preocupa molt més l’error que està cometent Europa en negar-se -si més no oficialment- a aprofitar el cas català per plantejar en profunditat cap on vol anar.

Europa vol ser un conjunt d’estats heterogeni amb democràcia interna de qualitat discutible però que no es pot qüestionar? L’única exigència als estats membres és econòmica?

Si com diuen els Junkers de torn hi ha trenta casos més com Catalunya això significa que trenta conjunts de ciutadans europeus -30 milions, 50 milions?- no estan gens satisfets amb la fórmula vigent. Negar-se a parlar-ne és un error històric que comet una entitat encara molt poderosa que es diu Europa. Les conseqüències, extenses i nefastes.

25 d’octubre de 2017

diumenge, 22 d’octubre de 2017

Presos politics.

Dos estan a la presó, i tres milions estem al carrer amb llibertat sota fiança (16 mil milions d’euros anuals) vigilats per milers d’homes armats amb fusells i centenars d’altres armats amb birrets i togues.

Diuen que volen fer funcionar l’administració catalana amb gent enviada de fora per dirigir-la. Això només se li pot ocórrer a un culdolla de primera magnitud. ¿Que no sap que totes les administracions públiques de tot el món es caracteritzen per la gran tendència a encallar-se soles? Poques coses resulten més fàcils -prémer un botó erroni, obrir un calaix sense voler, extraviar un document, etc. etc.- que produir petits grans problemes involuntaris amb conseqüències de tota mena. Creure que el ditxós 155 servirà de res positiu per a algú, ni d’aquí ni d’allà, diríem que és d’ingenu, si no fos que… allò que es pretén és precisament que no funcioni. La intenció en aquest cas és de lliure interpretació.

Qui escriu els discursos del xicot aquell que fa de rei d’Espanya? Passi el que passi no podrà mai més presentar-se en públic per aquests verals ni disfressat de rei Baltasar. Jo diria que fa temps que ho sap i per això ens diu: ara us fotré. I nosaltres tan panxos.

La necessitat imperiosa que ha demostrat el govern espanyol, per aconseguir que molts dels caps d’estat europeus, diguin que és un “afer intern” se li girarà en contra més aviat del que pensa, perquè tots aquests li donaran tota la culpa a ell i només a ell, de la pèssima solució aconseguida. Fins i tot l’acusaran -pobre Rajoy- dels problemes similars que ja tenen als seus propis estats.

Quan veig la Soraya fent el paper de senyu que ens envia al racó de pensar perquè això que hem fet els catalanets és molt lleig, em sap molt greu per ella. Ho fa amb tant convenciment i amb tan bones intencions que se m’humitegen els ulls. No ho tornaré a fer més senyu.

No ho tornaré a fer més, perquè molt aviat ja no caldrà.

…………………………………………………………………………………………………

A mig escriure aquest elaborat text m’arriba la notícia; el susdit Rajoy ha decidit aplicar l’article 26, si home aquell que...

Diu l’article vint-i-sis:

Que en un cas de compromís...

El govern té atribucions...

Per passar-se pels collons...

Totes les lleis del país...

Diuen que ho ha fet per demostrar als seus que ho dubtaven que sí que en té. Diuen també que tots aquests fantasmes europeus li han exigit que acabi d’una vegada això que en diuen la incertesa i que si s’ha de pegar una hòstia quan més aviat millor, i que se la pegui sol.

Perdoneu les paraulotes però és que ja n’estic fins als… de tantes…

20 d’octubre de 2017.

dimecres, 18 d’octubre de 2017

Franquistes i estúpids.

Potser que ens vam precipitar bevent xampany francès la nit del 20 de novembre de 1975. Franco, el vell assassí, acabava de morir. N’hi havia per celebrar-ho. Només els que ho hem viscut podem recordar que llargs es fan 40 anys de dictadura. Acabes pensant que mai s’acabarà. I quan s’acaba t’agafa desprevingut.

Tan desprevinguts ens va agafar que ens vam precipitar a celebrar-ho. Franco era mort , però el franquisme era molt viu.

Feia ja uns deu anys que sabien que allò passaria aviat, i els hereus polítics, econòmics, militars, judicials, policials i fins i tot religiosos van tenir temps de sobres per preparar-ho tot.

Van declarar que la sobirania era del poble, però que el poble era menor d’edat, i al nen li diem el rei de la casa però hi ha moltes coses que no se li pregunta. Ja ho tenien tot preparat. Nosaltres, els nens, estàvem contents per una banda, però per l’altra teníem molta por i molta pressa per sortir al pati a jugar. La por i la pressa són molt males conselleres per encertar les decisions dels nens i dels pobles.

Franco va morir, però el franquisme ideològic va continuar amb una mà de vernís mal fotuda però suficient perquè Europa fes veure que s’ho creia.

Cal entendre que democràcia és un concepte potent però d’ús intern. La meravellosa democràcia anglesa desapareix bruscament a 12 milles de la seva costa, la francesa mai ha travessat els Pirineus. No cal dir l’americana que ningú l’espera més enllà dels 50 estats.

L’estat espanyol i els seus dirigents habituals, estan impregnat de franquisme fins la medul•la. (Com explicar, sinó el Valle de los caidos).

Franquistes , però per sort estúpids. No s’adonen que el seu model de país és insostenible sense usar els mateixos instruments i mètodes que feia servir Franco. I aquests mètodes i instruments estan mal vistos al nord dels Pirineus. Si més no, els europeus que volen mantenir el prestigi mundial , que creuen que tenen, els fa mal als ulls certes imatges al mateix temps que no s’atreveixen ni tan sols a renyar el responsable.

Durant la dictadura ens deien si cumples la ley no te pasará nada. Igual que ara. Com que ara en España no hay presos políticos. Sempre és fàcil trobar un jutge que posi la mel a la boca d’un dictador.

Franquistes i estúpids. No sé quina de les dues coses em fa més por.

O potser cap.