divendres, 17 de març de 2017

Escrivia Caron de Beaumarchais.

¿Quins serveis ha realitzat Sr. Rei per arribar a ser un gran home, mereixedor del poder que té? Simplement s’ha pres la molèstia de néixer –et rien de plus.

Poc temps després els francesos es cobraven el deute. Es van prendre la molèstia de fer caure la guillotina. Et rien de plus.

Que bèsties aquells francesos¡

Uns 120 anys més tard els russos, més besties encara, al soterrani de la casa de l’enginyer Ignatief a Ekaterinburg van reunir el tsar amb tota la seva família... 18 morts. Pare, dona, fills, filles i el servei i tot.

De fet el costum d’assassinar el rei l’havia inaugurat Cronwell uns 125 anys abans que els francesos. Va ser la forma més convincent per demostrar que allò que era impensable i per tant no podia passar mai -que un súbdit matés el seu rei- era molt fàcil de fer.

Fins llavors les famílies reials de tot el món tenien l’exclusiva de matar-se entre elles i ho practicaven a cor que vols. Pares amb fills. Fills amb pares. Germans entre ells. En petits grups o en grans. A Roma, a la Xina, a Bizanci... És la part més entretinguda de la Història Universal.

Si els reis ja no representen avui dia cap amenaça ni a la llibertat ni a la democràcia; per què la tendència històrica general és substituir-los per repúbliques i mai al revés? Quin paper fan ara?
Primordialment guardar les essències pàtries, és a dir l’opinió que tenen de si mateixos els creadors d’opinió de cada país. Els reis fan la funció de tap del pot de les essències.

Un cop destapat el pot, les essències s’evaporen. Ràpidament.

Els anglesos van anar molt ràpid a trobar un tap nou. El francesos ho van intentar tres o quatre vegades durant el segle 19. Al final ho van deixar córrer, ja no quedaven essències per guardar. Xinesos i russos ja ni ho van provar.

Les cinc petites (en relació als seus veïns) monarquies nord europees no van destapar el pot això els va ajudar a resistir la furiosa envestida nazi.

La monarquia espanyola no va plantar cara a cap mena de feixisme. Més aviat tot el contrari. El pot de les essències pàtries va quedar destapat 45 anys. L’olor que desprenien aquelles essències -marededéu quina olor-cada vegada era més pudent, fins que es van adonar que al fons del pot només hi havia allò que el noi de la Laverda deia que era la vida segons cantava la Guillermotta.

Els hereus del franquisme en comptes de canviar de pot, van córrer a buscar un tap. I quin millor tap que el net de l’últim tap del pot de les essències pàtries.

I ara no sé per què us explicava tot això dels països veïns si és més interessant allò que fan a Borneo de qui no en parla mai ningú. I també tenen rei.

dimecres, 15 de març de 2017

Tectònica i demografia.

Diuen que la demografia és a la història el mateix que la tectònica és a la geografia. Una i altra van fent la seva feina sense demanar permís a ningú i sense parar mai. I en silenci de forma que només qui les vol escoltar les sent. Ignorar-la una o altra et pot portar a Fukushima o a Síria.

Els moviments tectònics tarden mil•lennis en produir canvis en els mapes de la terra, però en cinc segons produeixen destrosses tràgiques. Les fotografies ens arriben en pocs minuts quan ja no hi ha res a fer.

La demografia va una mica més de pressa. Amb unes poques desenes d’anys els canvis salten a la vista de tota persona que no estigui adormida. Tant l’augment de persones a tot arreu, com els moviments migratoris són potser el problema més gran de la humanitat.

La variació de la qual avui m’agradaria parlar fa referència a l’augment del nivell cultural del pobles.

Fa ja bastants anys que l’analfabetisme va disminuint a tot arreu. A tots els països del món han començat a sorgir grups, de joves principalment, amb estudis mitjans i superiors. Amples capes socials han pres consciència de la situació política del seu país. I de la situació econòmica. Coneixement abans reservat a petits grups.

La tecnologia els ha proporcionat informació de la pròpia realitat i de la possibilitat d’altres realitats. Veuen clarament que la humanitat ha creat i segueix creant immenses riqueses però que la distribució entre els homes és cruelment injusta. Veuen amb la mateixa claredat que el poder polític ha crescut enormement, però que està distribuït i exercit de forma irracional.

La reacció contra aquesta situació recentment descoberta per aquests amples grups, els empeny necessàriament a voler deixar de ser espectadors de la realitat política a ser-ne actors. El fenomen notable és que aquesta consciència ha passat a ser suficientment generalitzada per poder manifestar-se amb força a molts indrets del món.

Aquest fenòmen ha pres dos camins diferents, però convergents en molts casos, en funció de la situació particular de cada país. I val a dir que cada país és un cas particular.

El camí més general és voler canviar les regles del joc polític del propi estat, i el segon camí és voler abandonar l’estat del qual en formen part.

Del primer camí en són exemples les anomenades primaveres àrabs, 15 M, Podemos, etc. Aquest camí s’assembla massa a les revolucions històriques però amb violència de baix voltatge. El segon camí és el de Catalunya, Escòcia, Quebec, Euskadi, Kurdistan, Catxemira, Tibet, Uigurs, Taiwan, etc. i molts més dels que se’n parla poc i dels que se’n desconfia molt. Els tres primers de la llista es destaquen per l’ús exclusiu de mètodes pacífics. I Catalunya es destaca per ser l’única d’aquest trio que té una negació irracionalment rotunda per part de l’estat de què forma part.

Però la demografia va fent la seva feina. I no para ni pararà.

diumenge, 12 de març de 2017

La gran sort de construir entre tots.

La necessitat de tenir una vivenda és universal. La possibilitat de participar activament en la construcció de la vivenda pròpia està a l’abast de molt poques persones. Jo, i la meva família vam tenir aquesta fortuna.

La necessitat de tenir una escola per als propis fills és universal. La possibilitat de col•laborar activament i intensament en fer realitat una escola digna quan n’hi havia escassetat, nosaltres la vam tenir. Nosaltres i els nostres veïns de barri vam ser afortunats.

La necessitat de tenir una país propi que formi part del conjunt de pobles lliures del món és sentida per milions de ciutadans. Poder participar en la construcció d’un nou país és ser afortunats.

Ni tots els membres d’una família, ni tots els veïns del barri, ni tots els ciutadans d’un país senten la mateixa necessitat. Tampoc tots aquells que la senten, volen la mateixa solució.

Però si hi ha un grup suficient gran i suficientment entusiasmat i alhora respectuós amb la resta, el projecte tira sempre endavant.

Tant per fer una casa, com una escola, com un país cal buscar tota una colla d’especialistes: constructor i arquitecte en una cas, mestres i director en l’altre i polítics en el tercer. D’aquestes persones dependrà que el resultat final sigui més o menys encertat o del gust del client. Fins i tot en dependrà la rapidesa de l’execució. Però que el projecte tiri endavant depèn exclusivament de la voluntat ferma de la família, dels veïns o dels ciutadans i del seu entusiasme.

La relació entre aquests dos conjunts de persones -clients i especialistes-ha de complir una única condició necessària i suficient: confiança mútua. Confiança en què cada part sabrà fer la seva feina amb independència de virtuts o defectes propis.

Com que és evident que estic parlant del camí cap a la independència de Catalunya diré que a mi no em preocupa gaire, per poc o molt desagradable que ho trobi que algun partit implicat en el procés sigui sospitós de finançament irregular o algun altre ho sigui de cremar contenidors, com em seria indiferent que l’arquitecte que em construís la casa fos infidel a la seva dona, o que el mestre de física de la meva escola anés massa al bingo, mentre la casa quedi com vull o el meu fill aprengui física.

Com que jo tinc molt clar que no canviaré de posició respecte a la decisió de fer tot allò que pugui per aconseguir la independència del meu país no trobo cap raó per dubtar de ni un dels centenars de milers de catalans que s`han manifestat o han votat en el mateix sentit. Els líders m’interessen menys i els periodistes, gens.

Sense pressa i sense por. Amb entusiasme.

dissabte, 4 de març de 2017

Semi-constitucio i semi-democràcia bipolar

Tot va començar abans de l’únic fet realment significatiu. La tant esperada mort. El cul blanc o no el cert és que tenia una munió de llepaculs per tots els racons d’Espanya. A Barcelona també. Un dia parlant Franco amb un d’aquests llepes catalans: Porcioles, Samaranch? insistia en voler saber què deien el catalans de la seva obra. Què trobaven bé? Què, malament?

L’ interlocutor no s’atrevia a dir res. Franco insistia, no tinguis por, díguem la veritat. Suant com un condemnat, es va atrevir. (Senyor semblava més amistós que Excel•lència) és que els catalans troben malament tot el que heu fet.

-Tot? No pot ser home, li fa tot campetxano. Alguna cosa deuen trobar bé.
-Doncs , miri , ara que ho diu, sí que hi ha una cosa que li troben bé.
-Veus home ja m’ho semblava. ¿I quina única cosa troben bé?
-Els agrada molt que no hagi deixat tornar els Borbons.
-Ah, sí. Doncs ara els fotré. I va decidir qui seria el seu successor. I va morir satisfet de deixar la seva obra al sac lligat i ben lligat.

Literatura a part, la realitat és que una vegada més, es va començar a construir la casa per la teulada. Sense permís d’obres.

Amb tres anys va ser engendrada i parida la constitució. A la partida de naixement hi consten set pares i cap mare. Cosa rara perquè sempre s’ha dit “mater certa, pater incertus” a no ser que la mare… deixem-ho córrer.

Tres pares eren decididament neo-franquistes (o sigui, franquistes de tota la vida). Tres eren neo-demòcrates (o sigui; de tota? la vida?) I el setè era contrari a tots, un tal Fraga.

El fill va néixer amb una deficiència d’aquelles que no es manifesten fins que es fa gran. La bipolaritat.

Per una banda tota una sèrie molt maca d’articles sobre drets i llibertats individuals dels ciutadans, amb una mà de pintura democràtica que feia goig. I que molts van creure que faria del poble el motor del futur.

Per l’altra una defensa (i la millor defensa és un atac) per mantenir tot el poder en les mateixes mans. Les de sempre, vull dir. Van decidir democràticament que ni Istanbul podia tenir més cúpules que Madrid, i van declarar patrimoni nacional la cúpula militar, i la cúpula episcopal, i la cúpula judicial, i la policial, l’econòmica i la bancària i totes les cúpules del poder que van trobar pels carrers de la capital.

La primera dècada va semblar que la democràcia guanyaria la partida. La segona les cúpules es van refer de l’espant inicial i van tornar a recuperar el terreny perdut . A la tercera dècada una crisi econòmica global que a l’estat espanyol va estar ampliada per l’entusiasme del PP i la ineficiència del PSOE, van retornar tot el poder a les cúpules. Els hereus d’aquell Fraga que va votar NO a la constitució ara la sacralitzaven.

Però la Història continua.

El fet més notable dels últims anys és l’aparició en escena d’amplíssims conjunts de ciutadans, fins fa poc simples espectadors, que han pujat a l’escenari amb la intenció d’actuar no com a comparses sinó com a protagonistes.

Aquest fenomen, que té molt d’universal, a Espanya té dues representacions molt significatives. Independentisme a Catalunya i Podemos a la resta de l’estat.

El primer no tinc el menor dubte que reeixirà plenament i aviat i, el segon no tan plenament ni tan aviat, però també.

Els dos ajudaran a passar de la semi-democràcia bipolar actual a una democràcia amb més bona salut.

dilluns, 27 de febrer de 2017

Ley de orden público.

Art.2. Es delito todo acto que atente a la unidad espiritual, política, social y nacional, de España
Vigent fins desembre de 1968. A partir de llavors: Constitució.

Van canviar la lletra, però no la música. Ni els músics que la interpretaven. Al tribunal de Orden público li van dir Audiencia nacional.

a.-Unitat espiritual. La unitat d’Espanya és sagrada. Atemptar de pensament, paraula o obra contra ella és pecat.

b.-Unitat nacional. Una única nació pensable. Una altra cosa és irracional.

c.-Unitat política. És la millor definició d’una dictadura.

d.-Unitat social. Això ja era pixar fora del test.

Segurament avui ningú repeteix aquesta definició de la unitat d’Espanya amb les mateixes paraules, però sota paraules diferents no costa gaire endevinar-hi la mateixa actitud, idèntica convicció i fins i tot la mateixa fe.

Basar una política, o qualsevol altre tipus de societat humana en un principi d’ordre indiscutible -sagrat o sacralitzat- porta inexorablement a l’intent d’aniquilar físicament els que el neguen i el que és pitjor, acaba destruint moralment els que el defensen.

Molts catalans des de fa més d’un segle posen en qüestió el fons i la forma d’aquesta unitat. De tant en tant apareix algun pensador espanyol que també ho qüestiona i que intueix que el dogmatisme inherent al pensament espanyol és un fre gran al progrés ideològic, polític i fins i tot econòmic.

Manuel Azaña creia profundament que un camí per fer sortir España del seu endarreriment secular, era la República i molt aviat es va adonar que l’únic aliat sòlid amb què podia comptar per aconseguir-ho, era Catalunya.

Ell no tenia res de catalanista més aviat tot el contrari. No li feia cap gràcia l’estatut d’autonomia que exigia esquerra republicana de Catalunya.

L’any 1932 després que Ortega y Gasset fes un discurs de més d’una hora oposant-se a l’estatut, Azaña en va fer un altre de tres hores demostrant que si es volia el progrés d’Espanya era necessari enfortir la República i per a això era indispensable Catalunya.

El parlament després de retallar l’Estatut tant com va poder, el va aprovar a contracor. Després. La guerra.

Pocs anys després, guanyada la guerra en una anotació personal el caudillo va escriure (Viñas. Sobornos) La unidad es Franco. Sin Franco es la division y el caos. Humil com era.

La idea dominant en una bona part del poble espanyol i en la majoria dels seus polítics segueix sent en el fons actualment la mateixa.

Tard o d’hora apareixerà un corrent de pensament -Cotarelo, Gabilondo i alguns pocs més- amb capacitat per remoure la terrible inèrcia política espanyola ¿Pedro, Pablo?

Sigui com sigui i quan sigui, el plantejament que hauran de fer serà totalment diferent al d’Azaña.

Catalunya ara no vol un estatut d’autonomia. Vol col•laborar amb Espanya plenament i amb total llibertat.

La seva capacitat d’ajudar serà notablement millor.

divendres, 17 de febrer de 2017

Complir les lleis.

Fa molts dies que d’una manera insisten ens repeteixen a crits amb amplificadors potentíssims i per tots els mitjans les lleis s’han de complir.

Sobretot la llei de la gravetat. I gairebé és l’única que s’ha de complir sempre, en tots els països i en totes les circumstàncies. Estiguis sol o acompanyat.

Quant a les lleis humanes, suposadament justes, en països que han aprovat en democràcia encara que sigui amb un cinc justet i amb un respecte a la llibertat de la persona acceptable, cal dir que cap ciutadà pot interpretar pel seu compte quan i quina llei vol complir.

Cap ciutadà individualment pot fer-ho. D’acord.

Jo puc opinar sobre totes les lleis si són justes, o no. Però no puc desobeir.

Ni les lleis de circulació ni la Constitució. Però…

Dos milions de persones sí. Poden desobeir si es compleixen uns requisits:

1.- Creuen que aquella llei vulnera els seus drets.

2.- No disposen de cap mitjà real, ni jurídic, ni polític, per modificar-la.

3.-Els actes de desobediència són absolutament pacífics.

4.-L’instrument que usaran és plenament democràtic (referèndum).

5.-Estan disposats a pactar la reparació dels danys morals i econòmics que es puguin produir involuntàriament a tercers.

Com que no sóc jurista, ni tan sols amateur, no sé si falten o sobren condicionants, però aquell sentit comú, que tant invoca el sr. Rajoy, (i sé que invocar el sentit comú en política és una bajanada) em diu que no vaig gaire errat.

Per exemple. Com a mostra, un botó per a cada trau.

1.- Ministre Wert: vamos a españolizar a los niños catalanes.

2.-Tres diputats catalans fan una proposta al parlament espanyol. Sense canviar la Constitució es pot votar sí o no. Un NO absolut ens diu no hi ha res a fer.

3.-Demostrat amb cinc manifestacions massives.

4.-Amb assaig general ja realitzat. 9 N.

5.-Aquest punt és el que demana més aclariments. Cal no acorralar massa el responsable de l’estat espanyol que haurà de firmar el pacte. Convé que pugui dir amb el cap ben alt com Méndez Núñez després de la batalla del Callao “mas vale honra sin barcos que barcos sin honra” i a continuació convé que els catalans acceptem pagar els barcos. Vull dir pactar amb els creditors del deute espanyol quina part estem disposats a assumir. La que ens toqui i una mica més, (per allò de la redempció de captius) i encara que ningú en parli és la part decisiva.

Doncs, au, som-hi.

dilluns, 13 de febrer de 2017

Franco, Fraga, Rajoy i alguns.

He sentit per la tele que el sr. Mariano deia que impediria amb tots els mitjans de què disposa una cosa molt lletja que volien fer algunos politicos catalanes.

No m’ha quedat clar si faria res contra alguns economistes, alguns historiadors, alguns filosofs, alguns arquitectes, alguns enginyers, alguns escriptors, alguns periodistes, alguns lampistes, alguns metges… I sobretot sobre alguns alguns. Aquests són els que m’interessen més perquè jo sóc un d’aquests alguns alguns.

Em penso que només diu “polítics” o bé perquè creu que són els únics que volen fer aquella cosa tan lletja o bé perquè pensa que és contra els únics que pot fer res. Jo diria que és per aquesta segona raó. Deu saber -i si no ho sap en Moragues o la Soraya li explicaran- que dels tres mitjans -lleis , diners i armes- de què disposa un Estat per imposar ordre, només l’últim és eficaç contra una multitud d’alguns.

Les lleis –conjunt de legisladors i judicators- és el més fàcilment utilitzable, però només és eficaç contra politics. Té l’inconvenient que és lent. No en pot eliminar més enllà de mitja dotzena a l’any i tothom sap que és una espècie amb alta capacitat de regeneració.

I els diners? Quan les guerres eren de bon veure al cinema, el primer que feia l’exèrcit que assetjava una ciutat emmurallada, era tallar l’arribada d’aigua a l’interior. Tenia la pega que es morien de set tant els enemics com els amics. Aquest és el problema que té el Mariano per no seguir els consells d’en Montoro que si fos per ell... També és possible que algú de per llà baix s’hagi llegit un consell de Maquiavel al Princep quan ha conquerit el castell del seu enemic. Mata el teu enemic, però no li prenguis les seves propietats. Els fills del teu enemic et perdonaran abans la mort del seu pare, que la pèrdua dels seus bens. Volia dir, que amb els diners no s’hi juga. I que perjudicar la principal font de riquesa del país no és bo per a ningú.

I les armes, què? Al cap i a la fi no es pot negar que l’altre gallec que va ocupar el mateix càrrec que el Mariano no se’n va estar de fer-les servir sense gaire miraments i bé li devia explicar això el ministre d’aquell senyor, també gallec quan va fundar el partit del Mariano.

Aquests dies estic llegint un llibre de l’historiador Angel Viñas titulat “SOBORNOS, de como Churchill y March compraron a los generales de Franco”. No té res a veure amb la situació històrica actual però m’han sorprès dues coincidències amb l’actualitat. La primera evidentment és el títol de l’obra; “SOBORNOS” i la segona; l’actitud radicalment passiva dels dos protagonistes davant situacions extremadament greus, evidentment molt més les de Franco al començament de la segona guerra mundial. Aquell gallec de llavors i aquest d’ara han decidit no fer res i esperar que els seus contraris es matin entre ells. Als anys 40 brutalment i ara metafòricament.

No cal ser cap expert en res per veure el cordó umbilical que uneix Franco, Fraga, Rajoy, tres dels últims representants d’una cadena de pensament i d’actitud, iniciada fa molts segles i que també de fa molts segles ha significat un fre per poder adquirir la velocitat necessària per no perdre el tren imparable del progrés.

També és cert que aquesta cadena va estar a punt de trencar-se fa 80 anys, i que si bé es va reforçar per mitjà d’una guerra civil des de fa poc ha iniciat el seu debilitament definitiu. Rajoy serà l’última anella.


P.D. Demano excuses al poble gallec, sé perfectament que els pobles no són mai els únics responsables dels seus ciutadans. Però que els ciutadans sí que són responsables dels seu pobles, signifiqui el que signifiqui aquesta paraula.