dijous, 13 d’agost de 2020

La justícia és independent.

 

Es veu que això és un elogi. Es veu que és l’únic que se li demana al jutge.

Innocent de mi que em pensava que les decisions d’un jutge havien de ser equitatives, intel·ligents  i honestes. Doncs, no, només, han de ser independents: de què i de qui?

Jo creia que la  funció bàsica d’un jutge, era  llegir la lletra de la llei i aplicar  el seu esperit. Honestament, equitativament i intel·ligentment.

L’honestedat, donada la polivalència i el personalisme del concepte no tinc cap raó per posar-la en dubte. Tots som honestos per a nosaltres mateixos.

L’equitat, és una qüestió molt difícil de definir segons quin sigui el punt de vista. Diguem doncs: l’equitat se li suposa.

Però de fet, allò que és més interessant, i  no es té en compte mai, és si una sentència ha estat intel·ligent.

Al meu entendre tota llei humana és un instrument de potència  limitada amb caducitat incerta però garantida, que un grup amb poder ha escrit per obtenir un determinat resultat.

Si de la sentència que dicta un jutge, acceptablement honest, i suposadament equitatiu se’n deriven conseqüències nul·les o clarament contràries al pretès objectiu defensat, allò que ha fallat és la intel·ligència.

Justificar la bondat d’una sentència proclamant que els jutges són independents, és alhora fals i estúpid. I per altra banda resulta sospitós que es ressalti precisament la independència del jutge que castiga brutalment la independència d’un poble. És que hi ha independències bones i independències dolentes? Qui és el jutge que ho decideix?

Costa molt ser independent.  Perquè no penses igual si el teu pare era un legionari o un afusellat pel franquisme. Si formes part de l’associació ¿virtual? de Jutges contra la democràcia tendiràs a condemnar els defectes de la democràcia, que segur que en té. Però també condemnaràs moltes virtuts de la democràcia, que també en té.

Dura lex, sed lex scripta és.  Repeteixen els legalistes.

Diuen que deia Ciceró: “sóc esclau de la llei per poder ser lliure”  mentre manava  assotar el seu esclau que li havia trepitjat la túnica.

Com a mínim exigim als jutges suprems, que siguin intel·ligents, perquè demanar-los que siguin equitatius és massa demanar a algú  que accepta ser suprem.

Són tan independents i tan suprems, que si un paio s’embutxaca uns miserables 100 milions de dòlars per ajudar un  pobre país perquè tingui un tren pinxo com el de Banyoles fet llaunes i cassoles i barrets de capellà, dic, doncs que els jutges fent honor a la seva independència, deixen que fugi, perquè...  Què són quatre xavos, al costat de la Sagrada Immunitat?

Pobreta Espanya, en mans de qui estàs?

La pandèmia passarà, l’estupidesa no ho sé.

11 d’agost del 2020.

Post scriptum: Els lletrats del Parlament català reivindiquen la seva independència.

dimarts, 11 d’agost de 2020

Error i TINA.

 

Sempre que algun crític benintencionat i equidistant comenta algun error que l’Estat espanyol ha comès respecte el conflicte català, immediatament afegeix que per la seva part la Generalitat també… bla...bla... bla.

Per poder cometre un error, cal tenir capacitat i llibertat per fer el contrari.

El nen que fugint d’un pare maltractador es trenca una cama, saltant pel balcó, no comet cap error.

El pres que vol fugir de la presó no comet cap error volent sortir per la claveguera sense saber que hi ha una reixa que ho impedirà.

Si només tens una opció per ser lliure, escollir-la no és un error.

Adoptar l’actitud mental TINA és un error monumental quan l’adopta el poderós, però és una necessitat vital quan ho fa el perseguit.

TINA -there is not alternative- ho va popularitzar Margaret Thatcher defensant el capitalisme globalitzat d’infaustes conseqüències.

L’actitud mental TINA dominant en tot el món polític, econòmic, mediàtic i judicial espanyol és amenaçadora en primer lloc, i de manera evident contra els catalans, però també, i potser pitjor, per a molts espanyols. El catalans tenim un projecte alternatiu i de moment no es veu  que els espanyols en tinguin cap.

Qualsevol situació que no té alternativa és una mala situació. Qualsevol mentalitat  dominant TINA, està condemnada  a caure com el mur de Berlin.

Sisplau,  vigilem a no cometre cap error, quan escrivim la paraula error.

12 d’agost de 2020.

dijous, 6 d’agost de 2020

Transició, sense sortir del femer.

 

Una de les definicions més encertades del franquisme deia: dictadura militar suavitzada per la corrupció.

Una altra definició deia: dictadura feixista sacralitzada pel nacional catolicisme.

La transició va  enterrar solemnement la dictadura  preservant  curosament aquestes dues característiques dominants. Santificar la nació sense sortir del femer.

Han tardat 40 anys a desenterrar del seu monumental Mausoleu Sagrat el gran dictador per enterrar-lo en un altre lloc també sagrat. Això, sí més petit. No fos cas…

Han deixat fugir d’amagatotis -això sí sense gaire honor i gens de glòria- el que agenollat davant del dictador va acceptar l’herència.

La humanitat  té la possibilitat de tancar els ulls si no vol veure, pot tapar-se les orelles si no vol sentir, pot fugir d’estudi si no vol saber, però amb el nas tapat no respira bé.

Aquesta fortor, barreja d’encens i de fems, s’escapa per les escletxes i obliga a obrir portes i finestres, si es vol evitar morir ofegat.

Aquest moment ha arribat.

 

 

 

diumenge, 26 de juliol de 2020

Projecte espanyol per a Catalunya. NO2.


M’ha costat molt entendre-ho, però finalment ho he vist clar. Espanya, els seu governs,  tots els seus politics, els seus reis i reines, les seves elits pensants, els seus militars, jutges, guàrdies civils, periodistes i un llarguíssim etc., tenen un projecte per Catalunya. Des de fa anys, dretes i esquerres, monàrquics i republicans.

Aquest projecte  tan fàcil de definir és: NO-NO.

És un NO de doble direcció. Tant d’anada com de tornada. A qualsevol proposta, que faci Catalunya la resposta és No i a qualsevol sol·licitud per part de Catalunya que sigui Espanya qui faci la proposta, NO hi ha resposta. No-NO. És a dir NO2, Diòxid de nitrogen. Gas vermellós i molt irritant.

De vegades les coses més fàcils d’entendre són les que ens costen més de veure. Nosaltres hem tardat gairebé un segle a veure-ho clar. En disculpa nostra cal dir que políticament parlant, el segle vint només va tenir útils per pensar vint anys al principi i vint anys al final. La resta d’anys ni Catalunya ni Espanya van existir, i en tot cas, és millor oblidar tot el que es va fer i tot el que es va pensar.

Hem tardat, però nosaltres ara ja ho tenim clar. Però, (maleït però, sempre inevitable), també hem comprovat que ells encara no ho saben ni ho entenen. Diuen no, sense la més petita idea de a què o a qui diuen no. Ha de ser que no i no se’n parli més. Però se’n torna a parlar. A veure si calleu d’una vegada, ens escridassen. Però no callem.

I ells tan contents. O no. Perquè contents no se’ls veu. Nomes cal veure la cara dels jutges i fiscals a qui han passat la patata calenta, als que només els queda el plaer diví de venjar-se. (Amb quin gust Barrientos hauria escanyat aquella descarada Boya que se’n fotia d’ell davant de tothom). I  ho faran con sumo gusto que deia Marchena.

L’Estat espanyol,  vol resoldre un conflicte, que no entén, utilitzant la força i ha comès l’error de pissarrí de fer servir una força insuficient. Churchill (que ja sabem que ho ha dit tot i que no era especialment pacifista)  deia;  per resoldre qualsevol conflicte l’error no és usar la força, sinó usar una força insuficient.

Fer-ho produeix molt dolor innecessari i augmenta la voluntat de resistir…

Amb mentalitat Torquemada, però sense poder encendre fogueres només poden tancar a la presó i això fa molt mal però no mata. Ni doblega. És usar una força insuficient.

Si la sang dels màrtirs és llavor de nous  cristians, com deia Tertulià, l’empresonament de polítics justos i pacífics portarà inevitablement el triomf de la llibertat dels catalans.

El problema insoluble que té sobre la taula el govern espanyol és que no pot fer marxa enrere  ni tan sols pot frenar. A la curta, vull dir. Ni pot fer servir l’únic instrument que té  una força suficient de sobres per resoldre el problema de manera ràpida: l’exèrcit.

Predir què passarà és relativament fàcil, predir com anirà tampoc és massa difícil. Endevinar quan, és  molt més problemàtic. Jo m’ensumo que serà més aviat del que ara pensem tots.

El desgast econòmic que està sofrint l’Estat espanyol, el descrèdit de les seves primeres institucions, l’odi que manifesten entre ells els partits politics, la incompatibilitat entre la ideologia franquista dominant en la dreta espanyola i la necessària però fràgil voluntat progressista de l’esquerra, tot això col·lapsarà en el moment més inesperat. Metafòricament o no tant.

I nosaltres, com que no tenim més remei que resistir, resistirem. En veu baixa i sense que ningú s’enfadi, us diré que serà així amb gran independència de qui ens lideri a uns o altres.

26 de juliol de 2020.

dimarts, 21 de juliol de 2020

Matar el pare.


Gairebé com una maledicció ha caigut sobre el “tràgico-còmic” escenari polític espanyol aquest ser o no ser de la monarquia: per salvar els quatre trastos heretats del franquisme, el fill no té més remei que matar el pare.

Tragèdia més pròpia d’Arniches que de Shakespeare, en què tots els personatges principals i secundaris són perfectament descriptibles i previsibles.

Tragèdia bufa, però tragèdia. L’argument està escrit, els protagonistes estan a dalt de l’escenari degudament maquillats, el públic expectant,  i el teló comença a pujar.

El guió el coneixem, però val a dir que no tenim clar com es desenvoluparà l’acció.

Hi haurà morts? Segrestats o evaporats?  Punyalades o trabanquetes?

El que sí sabem és que està preparada la claca i muntanyes de comentaristes que aclariran, justificaran i exalçaran el fill. L’esforç i el sacrifici que haurà fet. Explicaran la necessitat de l’acció, per salvar un bé d’ordre superior. Sagrat.

De cop li van venir dubtes. Matar el pare és molt gros, i vés a saber qui li va dir que al monestir de Poblet potser li trobarien una sortida al dilema.

Amb gran alegria (cum magna letitia) allà se’n va perquè li expliquin la història i els miracles d’un tal Pere Marginet, que no sé perquè alguns detalls li recordaven son pare.

Aquest tal Pere fou monjo de Poblet fa uns 500 anys (que per un monestir no són res) i va ocupar càrrecs financers. Aviat el van acusar que els números no sortien i el van enviar a fregar plats en sentit literal. Lògicament emprenyat va fugir del convent i va passar un parell d’anys de mala (bona) vida amb un parell de dones, una d’elles monja.

Cansat i penedit va tornar al monestir i va pronunciar aquella cèlebre frase; Ho sento, m’he equivocat, no tornarà a passar mai més. I tan panxo cap a dins. Això tampoc no va funcionar.

Finalment va prendre la gran decisió que li donà fama i virtut eternes. Es va retirar a la cova de la Pena per les muntanyes de Prades, a fer vida de penitència i d’ajut als necessitats. La seva fama de santedat i miracles va ser tan gran que el 1415  Ferran d’Antequera, greument malat, s’encomanà a la seva pregària  i l’Elionor d’Urgell filla de Jaume d’Urgell visqué com a penitent a la cova de Nialó propera a la del Pere Marginet.

Qualsevol veí de Prades i potser algun estiuejant de Reus us pot indicar on són aquestes coves.

D’aquí ve la visita a Poblet –si no, ja m’explicareu d’on ve- dels momentàniament titulars de l’herència que els obliga a matar el pare aconsellats per Freud o enviar el pare a la cova de la Pena, aconsellats per mi, que de morts en vaig quedar tip el segle XX.

Ja sé que els monjos han de guardar secret però se’ls entén tot, i potser a la Cunillera que era per allà, li podríem estirar la llengua.

Poblet, 20 de juliol de 2020.




dissabte, 18 de juliol de 2020

Matar el rei.


Fa poc el senyor Cabana explicava que va preguntar a un amic seu britànic per què, segons ell, la Gran Bretanya havia estat pionera tan en política com en economia, i altres camps.

Perquè vam matar el rei, li va contestar el senyor anglès. El senyor Cabana   va dir que no ho creia.

Doncs, vet aquí, que el senyor anglès tenia raó. Com en tindria qualsevol francès que donés la mateixa resposta, tot i que les circumstàncies i el moment històric foren tan diferents. I fins i tot que un país va continuar monàrquic  i l’altre republicà.

Van matar el seu rei en el seu moment oportú. Quan a Anglaterra 40 anys després  que Cromwel condemnés a mort el rei, un altre rei va acceptar totes les condicions que li exigia el parlament, perquè ja sabia que els súbdits poden matar el seu rei. L’absolutisme monàrquic va desaparèixer de les illes. Els britànics l’anomenen gloriosa revolució de 1668.

A França, la història és molt diferent, i un cop jutjat i mort el rei, a la seva Revolució de 1789 i després de 80 anys de posar i treure reis i repúbliques, van decidir que ja n’hi havia prou. Ara ja van per la cinquena república.

I, sí és veritat, Gran Bretanya i França han estat pioneres, perquè van matar el seu rei.

Els russos ho van fer tard i malament. Matar el rei, com totes les opcions de la història tenen el seu moment oportú, i s’han de guardar les formes. Ara ja fa dos segles que hi ha altres mètodes per instaurar una república i això de matar el rei no s’ha de fer.  Està mal vist i no acaba bé.

Com matar el pare, que per necessari que sigui en psiquiatria, s’ha d’anar en compte. I s’ha de buscar el moment oportú. Des d’Edip fins Kafka.

Pare i Rei són dues potes, però amb dues potes cap tamboret és estable. La tercera fins fa poc la més sòlida és Deu.

Aquestes tres potes; Deu, Rei, Pare, han generat durant segles tota mena d’autoritat, de poder i d’ordre. Amb versions diferenciades a cada un dels grans  blocs culturals mundials, però sempre generant patriarcalisme, submissió, obediència, acatament i sempre limitant llibertat, imaginació i fins i tot ciència.

Les tres potes trontollen des de fa poc dins de la llarga història de la humanitat. Quan una falla, l’equilibri és inestable i les altres dues apuntalen barroerament el conjunt. I al final… mireu el mapa mundial.

Tot això ens interessa avui al sud dels Pirineus. Evidentment que ara  no es pot matar el rei. Evidentment que el rei fa més nosa que servei. Evidentment que la situació està encallada. Però els valors, Deu i Pare estan de rebaixes.

 Doncs bé, la Monarquia ha decidit suïcidar-se, i encara no ho sap. Però la situació és irreversible.

Un fill que ha de repudiar son pare, trenca l’esotèrica legitimitat de qualsevol herència, que per adobar-ho va rebre de les mans del vell genocida recentment desenterrat.

No cal que hi hagi cap mort, per aconseguir que la monarquia se suïcidi. Fins i tot el nom de l’acte ja fa anys és al diccionari: abdicació. Tan pactada com vulgueu i disposats a pagar el preu que calgui. 

Per cara que sembli sempre és un bon negoci pel país. I també ho pot ser per a la família interessada. “Interessandíssima”, mai millor dit.

És veritat, hi ha un problema: com salvar la cara. Per això serveixen els politics.

18 de juliol -oh santa casualitat- de 2020






dissabte, 11 de juliol de 2020

Del Rei avall, tots.


No sabem ben bé, què vol dir prestigi. Però sí sabem que és una cosa molt difícil d’aconseguir i molt fàcil de perdre i  gairebé  impossible de recuperar.

Es pot tenir fama i gens de prestigi i a l’inrevés també. De fama n’hi ha de bona i de dolenta, de prestigi només n’hi ha de bo. Quan el prestigi d’un Estat és clarament millorable, es pot trobar amb jutges de fora poc col·laboradors, o amb vots  que semblaven segurs que s’evaporen.

Què li passa a l’Estat espanyol?  Després de tres segles d’anar perdent amb pas ferm i constant, poder fama i prestigi, fa 40 anys va tenir una oportunitat d’or per redreçar el camí. Una gran majoria de ciutadans tenia fam de llibertat. Tot l’entorn polític de la millor qualitat  d’Europa i Amèrica tenia ganes de donar un cop de mà…

Però… si jo fos innocent i mal parlat alhora, em preguntaria en l’única llengua que havia viscut fora de casa durant 40 anys: ¿Por qué se jodió el invento?

Ara ja sé la resposta; no hi va haver cap invent, ni cap intent.

De fet  això ja ho sabia fa la tira d’anys i m’alegra veure que ara ja tothom ho sap, quan abans només era profecia.

Crec de bona fe que en aquests moments i per causes força estranyes està passant un àngel, com dèiem de joves en aquell moment, que sense trobar-hi explicació, tots callàvem de cop i es feia un silenci ensordidor. Com ara, vaja.

Apuntaleu bé l’arcada, traieu la clau de volta, podrida i a punt d’esmicolar-se, abans  que tot l’edifici col·lapsi, com massa vegades ha passat a la trista història de la península ibèrica.

Mentrestant, faríem bé els catalans d’allunyar-nos, per no interferir ni en els fets ni en els drets dels altres. Recordem que tant la primera República Espanyola com la segona, van durar molt poc. Males llengües diuen en veu baixa que les dues tenien greus malalties hereditàries. Hi corria massa sang catalana per les seves venes.

 Si el nou edifici els queda sòlid, airejat i assolellat farem un pacte de bon veïnatge  que serà l’enveja d’Europa.

De vegades els àngels passen de veritat o els bojos fan bitlla. Que ve a ser el mateix.