divendres, 21 de juliol de 2017

Dos models incompatibles.

Madrid i Barcelona. Es pot afirmar que cap d’aquestes dues ciutats figuraven fa 60 anys en alguna llista de les 100 primeres en alguna qüestió més o menys rellevant ni al món ni tan sols a Europa. Dic 100 perquè la veritat podria ser massa vergonyosa.

Madrid concentrava tot el poder polític, militar, judicial, religiós, etc. però no l’industrial que estava a Barcelona ni el financer que estava més a prop del Cantàbric que de La Cibeles.

La capital feia segles que tenia una enveja/admiració/odi vers París, i no encertava el camí per imitar-la. I per acabar-ho d’adobar Barcelona anava prenent avantatge.

Les ciutats són elles i el seu hinterland. La cohesió entre una ciutat i el territori que l’envolta és allò que fa que un projecte sigui més o menys exitós. Fa que un model sigui auto sostenible o que necessiti l’aportació voluntària o forçosa d’altres territoris.

Quan el rei Alfons XII, amb l’ajuda dels cavalls del general Pavia entrant al Parlament espanyol (igual que un segle més tard feia un tal Tejero), tornava a Espanya des de l’exili, va fer parada a Barcelona. Al seu discurs d’arribada va dir “si consigo hacer de España, un Barcelona, consideraré mi reinado un gran éxito.”

60 anys més tard el seu fill pòstum fugia amb la cua entre cames sense res que s’assemblés a un èxit.

L’any 1956, el ministre Gual Villalbi ordenava:

Ejercer mayor presion fiscal sobre las zonas que se quiere desconcentrar la industria (Barcelona ) … i exonerar o reducir impuestos en las zonas que se quieran industrializar. Exigir una requisita de autorización previa a culquier nueva industria reprimiendo el desarrollo en Barcelona.

Després de la mort de Franco va venir el neofranquisme monàrquic. I Madrid va aplicar amb contundència l’article més curt de la constitució:

Article 5. La capital de l’Estat és la vila de Madrid.

El model de desenvolupament en tots els àmbits; urbanístic, financer, industrial, viari, infraestructures del centre i dels voltants, cultural, universitari i esportiu. Aeroports i Aves. Tot espectacular.

Es va guanyar el qualificatiu de barra libre. El crit de guerra era España va bien. Perquè tothom sap que Espanya és Madrid i províncies.

Però… l’alegria a casa del pobre mai és completa, Madrid emergia amb força, però Barcelona també.

Els dos models que ara ja sortien en rànquings diversos, europeus i mundials, va resultar que eren incompatibles entre si. El central exigia més centralisme i el català necessitava més competències. En molts camps.

El dilema és més complexe, ho sabem. A més d’economia, hi ha cultura, llengua, personalitat jurídica, ideologia, història i fins i tot geografia.

Però en aquest moment aquesta situació només té dos finals possibles. Aniquilació del més petit, o separació .

L’última paraula la direm nosaltres. Amb plena legitimitat. El dret a la supervivència està mes enllà de tota legalitat.

divendres, 7 de juliol de 2017

Monarquia? No gràcies.

De petit llegia contes de reis estimats dels seus súbdits. I veia pel•lícules de l’alegria amb què els pobles acudien a rebre la visita dels seus joves i macos reis. Es veia clar que l’amor del poble sostenia i justificava la monarquia.

Però l’amor no és mai etern. I com deia tan bé en Capri l’amor se’n va però ella es queda.

Fent un gran esforç te la pots treure de sobre una vegada i, estupefacte, veus que al cap de pocs anys torna.

Si per segona vegada aconsegueixes fer-la fugir de casa i que al cap de 45 anys torna a aparèixer i de mans d’un ferotge dictador s’instal•la al menjador de casa teva sense demanar-te permís et sents terriblement deprimit.

El noi que ara ocupa el càrrec s’ha atrevit a usar la paraula dictadura. Renoi que valent. Segurament li ha vingut a la memòria aquella imatge del seu pare agenollat davant del dictador jurant -li fidelitat eterna.

De tots els articles d’aquesta trista constitució, aquell que presenta un nivell de legitimitat més baix és precisament el que imposa la monarquia, sense una pregunta prèvia especifica sobre el sistema polític i per acabar-ho d’espatllar nomena per ocupar el càrrec la persona que Franco va triar.

No ha d’estranyar a ningú que una gran majoria de catalans prefereixin una república. No ha d’estranyar que el metabolisme català hagi desenvolupat un intolerància visceral a tot indici, per petit que sembli, de presència de monarquia a l’ambient. Provoca una necessitat incontinent de xiular, cremar fotos i altres al•lèrgies.

El diagnòstic d’aquesta malaltia és molt pessimista. No té cura. Anirà en augment irreversiblement, i allò que resulta més preocupant és que és molt contagiosa. El contagi es produeix sense necessitat de contacte, amb el simple intercanvi d’idees amb independència de l’ idioma usat.

L’única prevenció aconsellada per evitar una pandèmia a tot l’estat és separar la part infectada de la resta del cos social.

Doncs au, som-hi. Salvem Espanya

dijous, 6 de juliol de 2017

Tigres, rates i mosquits.

Fa un parell d’anys explicaven que uns nois, l’Artur i l’Oriol i uns quants més es van atrevir a tocar el cul al tigre. I van veure que el tigre no tenia dents.

Continuaven caminant i cantant aquella cançoneta que fa; la merda de la muntanya no fa pudor, encara que la remenis amb un bastó.

Amb això que senten un fregadís com de fulles seques mogudes pel vent. Què deu ser? Vent no en feia. I a la primavera no hi ha fulles seques.

Intentant saltar un rierol l’Artur es va torçar un peu. Segueix endavant Oriol, li va dir l'Artur, ja t'acompanyaran en Carles, en Raül i tota la colla.

En Carles que venia de Girona ho tenia clar. Aquell soroll no era vent ni fulles, eren rates que anaven cap al poblat dels nois.

Es veu que l'amo del tigre desdentegat havia sentit la cançoneta aquella de la muntanya que no fa pudor ni remenada amb un bastó i va mastegar per a ell mateix, ara veureu si la merda de les clavegueres remenada amb un tricorni en fa o no de pudor.

Diuen que els bombers van rebre un avís que a la depuradora de Sant Adrià s'havien embussat els desguassos i que n'havien tret una dotzena de farcells fets amb togues de fiscals i plenes de tricornis. També van trobar com unes varetes que encara estan analitzant si són de ministre o de jutge i un joc de bolígrafs de periodistes.

Renoi si en feia de pudor. Però com passa sempre a la vida el nas s’acostuma a tot. I aviat les rates van tornar al seu poble on sempre hi trobaven més material per remoure.

Ni tigres ni rates. Què cony farem ara, diuen a la meseta.

Ja ho tinc, mosques i mosquits, -que a mi em fan la vida impossible- va pensar la noieta baixeta, aquella amb galtones com pomes que es veu que és l’encarregada de buscar solucions al desafio catalán.

Primer dilema: mosques o mosquits? O bé drons, que vol dir borinots en anglès.

Es veu que la mosca tse-tse aquella que fa dormir la tenien plenament ocupada pels volts de Madrid.

Doncs seran mosquits, van decidir.

Preparem-nos per rascar de valent, braços i cames. Avisos i advertències. Amenaces o coaccions. Tribunals constitucionals i fiscals. Presidents en funcions i jubilats. Comentaristes i experts…

Però tinguem-ho clar, només seran picades de mosquit.

dilluns, 3 de juliol de 2017

Parlem del tema, per parlar-ne.

De tant en tant algú avisa que Catalunya podria quedar fora de la unió europea. Això és una bestiesa. Sigui quin sigui el resultat del que està passant, a ningú, absolutament a cap dels estats implicats o dels interessos de tota mena comercials, financers, industrials, turístics, l’expulsió de Catalunya els reportaria cap benefici, i el principal perjudicat seria l’estat espanyol perquè el 60% de les seves exportacions a Europa haurien de sortir de la unió europea i tornar-hi a entrar. França seria la segona més perjudicada.

Aquesta amenaça, oblidem-la.

La presó. Diuen que poden tancar a la presó aquell dirigent a qui consideren gran culpable.

Veus, en això reconec que l’estat espanyol té l’oportunitat de triar qui vol que sigui el primer president de la república catalana. No tingueu cap dubte, si algú és empresonat té tots els números a favor. (No ho digueu a ningú, però a mi m’agradaria que fos en Romeva).

No se us ha ocorregut mai pensar per què el senyor Jordi Pujol -mèrits a part- va ser ¡23! anys president de la generalitat. Senzillament perquè va ser empresonat i torturat per l’estat espanyol.

Més llunyà encara, el president Companys, el trenta-quatre, va ser empresonat per l’estat espanyol, i el trenta-sis va guanyar altra vegada. El que va passar quatre anys després, ja forma part dels quaranta anys de crims que l’estat espanyol vol amagar sota la catifa. Diu que hem de girar full. D’acord, però després de llegir-lo. Em penso que més que girar pàgines de la història les volen arrencar.

L’ 1-O no sé què passarà, només sé que no passarà res dolent per a ningú.

Hagi passat el que hagi passat s’iniciarà un llarga sèrie de reunions en les que Catalunya notificarà a l’estat espanyol la seva ferma voluntat de negociar-ho absolutament tot, excepte el seu dret a negociar-ho absolutament tot.

El que hagi passat l’1-O condicionarà el resultat de les negociacions, però no les evitarà. Hi haurà un moderador, un àrbitre i un notari neutrals. Ni del Barça ni del Madrid com fins ara.

Llavors votarem la constitució de la república de Catalunya.

2 de juny de 2017.

dijous, 29 de juny de 2017

Escòcia, Quebec?

Sovint sentim i continuarem sentint comparacions entre aquest dos països i Catalunya. Amb raó. Tots tres països volen tenir un estat propi i independent. I els tres ho volen aconseguir per mitjans pacífics i democràtics. Un referèndum.

Hi ha força similituds en els tres casos, però també hi ha diferències.

Tant a Escòcia com al Quebec el promotor del respectiu procés cap a la independència és un únic partit polític, característica que produeix feblesa, per a la pròpia idiosincràsia dels partits polítics democràtics que necessàriament representen una part del poble. Aquells que diuen representar tot el poble són totalitaris.

A Catalunya els defensors de fer un referèndum són tres partits i mig.

Al Quebec defensen amb raó la seva llengua, el francès, de l’amenaça prepotent de l’anglès però si el francès arriba a desaparèixer del Canadà, el francès continuarà sent una de les llengües més poderoses del planeta, mentre que si el català desapareix de Catalunya, desapareix del món sencer.

Podríem assenyalar unes quantes diferències entre Catalunya i els altres dos països. Totes certes i comprovables, però en realitat n’hi ha una d’essencial. Catalunya es vol independitzar d’Espanya i les altres dos, no.

El fet radicalment diferent que marca la voluntat d’alliberament és de què i de qui et vols alliberar.

A la dona que es vol separar del seu marit, ja li pots explicar les bondats dels marits, ella només es vol separar del seu marit i no discuteix com de macos són els altres marits.

Catalunya es vol independitzar de l’estat espanyol i nomes de l’estat espanyol. A tots el opinadors estrangers escoltem-los amb atenció i quan acabin d’opinar els preguntem amb un somriure quants anys han viscut ell i el seu poble com a súbdits de l’estat espanyol.

Ni Escòcia ni Quebec ho tenen fàcil per aconseguir guanyar un referèndum d’independència. Potser els catalans tampoc tindríem fàcil independitzar-nos del Canadà o de Gran Bretanya. Ves a saber.

Però es dóna la casualitat, com la dona que només es vol separar del seu marit, que els catalans només ens volem separar d’Espanya.

I tothom sap que quan s’arriba a aquestes situacions l’única solució civilitzada és cridar un jutge imparcial i negociar-ho tot, excepte el dret a negociar-ho tot.

dissabte, 24 de juny de 2017

Un parell de detalls.

A mi no em semblen detalls petits sinó molt significatius. Un parell de característiques, si voleu no extraordinàries, però molt fortes, a part de la ja molt comentada amplitud de l’espectre social.

La primera és la alta, molt alta presència de dones a primera línia, en totes les ideologies compromeses en el procés. Des de l’inici amb dues dones extraordinàries com la Muriel Casals i la Carme Forcadell, ara hi ha una llarga llista de dones que tots coneixem, en totes i cadascuna de les formacions actives. I no oblidem que la dona genera seguretat.

La segona característica es l’absència d’un líder carismàtic. En realitat, si bé hi ha més d’un líder, i sobretot uns quants líders que han compromès la seva carrera, la seva credibilitat i potser altres qüestions personals importants, al meu entendre no n`hi cap de carismàtic. No correm els risc que la desaparició d’una sola persona -és tan fàcil anul•lar un sol home- faci trontollar la decisió d’un milió.

En realitat les dues característiques es reforcen una a l’altra i donen al conjunt una coherència força singular. La presència de dones i l’absència de Gran Líder, incrementa el to pacífic de tota acció i augmenta la necessitat de diàleg intern.

Deixeu-me repetir. Catalunya compleix sobradament tots els paràmetres exigibles a un estat independent. Catalunya vol ser i pot ser un exemple d’una manera de fer el camí cap a la plenitud que tan de bo imitin una munió de pobles que desitgen el mateix.

M’atreveixo a dir que tenim obligació d’aconseguir-ho.

23 de juny de 2017 amb el soroll dels petards de les revetlles de fons.

dilluns, 19 de juny de 2017

No hi ha cap més remei.

Cap govern espanyol, cap partit polític ni cap president, pot fer una proposta política, que sigui simultàniament acceptada per una majoria suficient d’espanyols per una banda i de catalans per l’altra.

Una proposta d’aquest tipus només la podria fer alguna persona o grup que no depengués de les urnes per governar, i això no és democràcia.

No hi ha cap més remei que fer un referèndum.

L’estat el pot dificultar, el pot endarrerir, però no té a les mans cap altre instrument per resoldre el conflicte. I el govern de Catalunya tampoc té cap altre instrument. Quan els conflictes desborden els límits de la política, els polítics el màxim que poden fer és no empitjorar-los.

No hi ha cap altra solució que donar la veu als ciutadans. Les altres solucions històricament aplicades empitjoren el conflicte.

Els dirigents politics dels estats europeus necessàriament han de dir en públic que és un tema exclusivament intern d’Espanya. Admetre una altra realitat posa en qüestió la totalitat de les sobiranies europees i no europees.

Només escoltant aquests dies les paraules del nou-vell secretari general del PSOE al mateix temps que les del poderós Guerra, aquell que amb el seu gracejo andaluz, que tan ens fa riure als catalans, ens va explicar com de lluent havia deixat l’estatut aprovat pel 85% dels parlamentaris catalans, fins al punt que es va guanyar el merescut títol de: su graciosa alteza Gran cepillador del reino. Es veu que aprofitant l’article 155 ara quan expulsin el Puigdemont li agradaria ocupar el seu lloc. Això sí amb el permís de Pedro Sánchez que ens estima molt.

Quan estudiàvem matemàtiques de baix consum ens explicaven que un mètode per resoldre problemes era per reducció a l’absurd. Quan totes les solucions que sabíem imaginar, menys una, portaven a l’absurd, calia aplicar aquella solució.

La imaginació en política també té uns límits. Temporals territorials i culturals. Que són els límits que tenim els Homes i els Pobles.