dimecres, 17 de maig de 2017

Per què no? De Miquel Roca i Junyent.

Ha recaigut a les meves mans el llibre que amb aquest títol va escriure i publicar l’any 1982 ara fa just 35 anys el senyor Miquel Roca i Junyent.

Afegia al títol: Una proposta catalana per a la modernització de l’estat.

Com a conseqüència de l’estrany cop militar de l’any anterior, les forces dominants a l’estat espanyol van fer el primer pas enrere significatiu contra el més petit signe de descentralització, insinuat a la constitució tot just estrenada. LOAPA i altres mamandurries, que diria aquella.

El senyor Roca escriu: ¿És que no és trist, veure com -un cop més a la història d’Espanya- es pretenia sacrificar l’autonomia de Catalunya amb l’excusa de consolidar ( ¿ ? ) la democràcia espanyola?

El senyor Roca ho va intentar. El fracàs va ser tan gros com el projecte Castor.

No sé si ell ha trobat resposta personal al seu: Per què no?

La resposta estava al pròleg del mateix llibre escrit per Jordi Pujol: Ser catalans és la nostre manera de ser espanyols. Deia tot lloant i animant Roca.

Aquí rau el nucli dur del problema, per què Ser espanyol no admet variants. Per això resulta evident que només hi ha una solució del problema. Cadascú a casa seva i internet a la de tots. Les altres propostes porten a l’absurd.

Aquest problema, que tan clarament veiem molts catalans, és en realitat força universal i ha estat estudiat a fons per Arjun Appadurai, antropòleg nascut a Bombay i professor a diverses universitats americanes i europees. En el seu llibre: El rebuig de les minories defineix com a identitats predatòries aquelles que per a la seva construcció social i mobilització necessiten l’extinció d’altres categories socials properes.

Passen a ser d’identitat majoritària a identitat nacional però pateixen l’angoixa d’allò incomplet. En certa manera creuen com diu el proverbi xinés: encara que la taca estigui només en una màniga és tota la túnica que està tacada.

Exemples d’aquestes situacions de puresa frustrada se’n troben a tot el món i en molts moments històrics. La majoria de les vegades el poder dominant ha intentat solucionar el problema violentament. Els casos extrems estan en la memòria de tothom. Mai han resolt el problema.

Sé perfectament que el tema és molt complexe. Sé que el perill de passar de víctima a botxí existeix.

Però també sé quina és la situació actual de Catalunya i quina és l’única solució acceptable: que ho decideixin els ciutadans de Catalunya. I si és l’única solució acceptable, és l’única possible de pensar.

12 de maig de 2017.

dilluns, 8 de maig de 2017

Mano tendida.

Diuen i repeteixen. La senyora Santamaria ve a Catalunya amb la mà estesa cap a nosaltres. Molt bé senyora, ara sense fer cap moviment brusc, poc a poc deixi la pistola a terra i amb una graciosa patadeta allunyi-la una mica de res.

Ara ja podem parlar. Per on vol que comencem?

Jo començaria per… no això no interessa ningú. Digui vostè… vol dir que el que diu s’entén? És a dir que… No dona no… doncs miri… deixi la pistola tranqui-la que nosaltres…

I si ho deixéssim córrer. Vull dir, això de parlar, perquè em sembla molt que no tenim res a dir-nos.

Ja que és aquí m’agradaria fer-li una pregunta tot i que sé que ni pot, ni vol, ni sap contestar-la. De veritat creuen que amb el que estan fent arribaran a algun lloc? Què dimonis creuen que passarà? S’adonen que l’única eina que tenen a les mans perquè acabi com vostès desitgen és l’exèrcit?

De vegades penso que saben perfectament com acabarà i que l’únic que pretenen és guanyar temps, endarrerir-ho perquè quan passi ja no els agafi a vostès a primera fila. Allò que el seu… (adjectius de lliure disposició) cap de fila diu i repeteix “Mientras yo sea presidente….” Després , ja s’apanyaran.

Au senyora, ja pot agafar la pistola, que tots sabem que no està carregada. I quan vegi el seu cap digui-li que no continuï parlant només d’Estabilidad.

Que el que el país necessita és estabilitat, que el que Europa demana és estabilitat, que els mercats sobretot volen... això mateix. Expliqui-li que aquesta sobredosi d’estabilitat té un nom: Immobilisme.

Perquè nosaltres anem passant, i no ens convé que vostès es quedin massa enrere.

divendres, 5 de maig de 2017

Optimisme? No, Història.

Posem dels últims cent anys, més o menys. I una mica per sobre.

A principis del segle passat va començar a quallar amb força la voluntat de dur a la política el fet diferencial que molts catalans sentien respecte a la resta d’espanyols.

Van aconseguir que el govern de Madrid acceptés que les Diputacions provincials -única institució política acceptada a Espanya a part de l’estat des de feia un segle- es mancomunessin entre si per compartir algunes poques competències.

Només Catalunya va posar en pràctica la Mancomunitat de les quatre diputacions pròpies. Unes quantes carreteres noves -als anys quaranta de l’actual passeig de Valldaura que a casa en dèiem la carretera nova- i sobretot una potent empenta en el món de l’educació. L’escola activa, la Dra. Montessori, etc.

Poquet però era massa per a les arcaiques forces dominants a Madrid. Cop d’estat militar. Primo de Rivera. La Mancomunitat enterrada. Havia durat una dotzena d’anys escassos.

Aquesta dictadura tampoc va durar gaire.

Els catalans ara ja no es conformaven amb una nova Mancomunitat. Volien un Estatut d’autonomia. Retallat, però el van aconseguir. Teníem Generalitat de Catalunya.

Allò era massa i la nova dictadura -aquesta era la bona- va anular l’Estatut, va assassinar el president de la Generalitat, va prohibir el català -encara que algun estúpid de primera fila ho negui- i molts espanyols es van creure que havien resolt per sempre el problema catalán.
Els dictadors moren un dia però a la ideologia que els ha mantingut al poder li costa molt més morir.

La desaparició d’un dictador sempre és un pas endavant en direcció a la democràcia. Però amb un pas sol no n’hi ha prou.

I els catalans tornen a insistir, i ara l’Estatut que volen ja exigeix més competències que l’anterior. Retallat i tot torna a ser massa per a les forces dominants a Madrid, de dretes o d’esquerres tant hi fa. Pels catalans torna a ser massa poc i decideixen -ja som al segle 21- fer-ne un de nou.

Surt un paio a Madrid que diu que donarà suport a l’Estatut que aprovi el parlament de Catalunya. Innocència? Ignorància? Estupidesa? Mala fe?

Vés a saber. Com que això ha passat fa quatre dies i està molt fresc a la memòria, escurço.

Allò que era inevitable que passés ha passat.

Cada vegada que Madrid ha concedit una mica no ha tardat gens a tornar-ho a prendre, esperant que el català es resigni, tal i com ens educaven per ser bons cristians, quan se’ns moria un fill; Déu me’l va donar i Déu me l’ha pres.

Però resulta que aquí no som gaire bons creients, i si algú ens en pren cinc la propera vegada en voldran el doble i així narinant que deia la Trinca.

Això és el que volia dir, que ara hem arribat al final d’aquesta història que ha avançat a empentes però que ha avançat.

No hi ha cap altra solució. INDEPENDÈNCIA.

Després ho pactarem tot, amb els veïns del nord, sud, est i oest que com deia em sembla que Brassens, crucifiquen la Terra.

divendres, 21 d’abril de 2017

Això pinta bé.

Les coses podrien anar ben bé així.

El parlament de Catalunya convoca el referèndum pel diumenge 10 de setembre d’enguany. Acordat, no acordat, amb urnes de cartró o de plàstic. És indiferent que s’assembli jurídicament molt o poc al 9-N, perquè allò que serà radicalment diferent serà l’espectador.

El 9-N va ser un assaig general sense públic, el 10-S la sala estarà plena a vessar. Encara que la representació sigui la mateixa allò que genera èxit o fracàs és la presència de poc o molt públic. I això està garantit. Sabem el valor d’una imatge, i sabem que res és més poderós que la seva difusió. Hi ha tres possibilitats que per ordre decreixent de probabilitat són:

Possibilitat 1.- L’estat espanyol impedeix per la força o com sigui que el dia 10 es posin urnes. L’endemà és dia 11 de Setembre. L’atenció del públic internacional està garantida. Us haig de dir que aquell dia encara que la espondilolisis m’ataqui la cama amb traïdoria aniré amb entusiasme on calgui. Les manifestacions fetes fins ara semblaran de fireta.

Possibilitat 2.- Es fa la votació i guanya el sí amb claredat. L’endemà em quedaré a casa mirant tres televisions a l’hora. TV 3 ,la meva. Euronews, la nostra. I qualsevol de les seves. El que passi després ja no té gaire importància.

Possibilitat 3.- Es fa la votació i no guanya cap opció amb claredat. Ara faré un acte de confiança, gens forçat en la capacitat demostrada dels Puigdemont, Junqueras, Romeva, i un llarguíssim etc.
Sempre m`ha fet riure allò tan repetit que els dirigents catalans tenen una especialitat congènita per barallar-se i fer fracassar el procés.

Mireu.

Quan els anys 40 del segle passat els jueus lluitaven per la independència d’Israel existien diversos grups que no s’estimaven gaire entre sí. Un d’ells l’Irgun va enviar el vaixell Altalena amb carregament d’armes des de França cap a Israel. En arribar a Tel Aviv un altre grup de jueus, la Haganah va atacar el vaixell, el va enfonsar i van morir nombrosos jueus. El líder de l’Irgun es deia Menahen Begin i el de l a Haganah, Ben Gurion. Israel va aconseguir la independència, i Ben Gurion i Menahen Begin, han passat a la Història com dos herois del poble jueu.

A principis del segle passat, Irlanda lluitava per la independència d’Anglaterra. Hi havia diversos grups rebels i diversos líders. Un d’ells Michael Collins del Sinn Fein va morir el 1922 en una emboscada. Eamon de Valera que després va ser president de la República d’Irlanda mai es va treure de sobre l’ombra de la sospita d’aquell fet.

Gandhi i Jinnah no s’entenien ni amb fum de sabatots. Índia i Pakistan independents d’una tacada. Etc. etc.

Per poca història que llegiu veureu que l’Harmonia que impera entre els actors del procés català és excepcional. Hi ha poques ideologies més allunyades que les de Convergència i de la Cup, però l’Artur i el David es van abraçar al parlament.

Cap dels dos està a primera fila, però l’abraçada sí.

divendres, 7 d’abril de 2017

Desobediència? Oi i tant que sí.

Sense cap mala consciència. Quan el desig humà de llibertat es converteix en necessitat la desobediència passa a ser una obligació.

Diu el pedagog J.A. Marina: Naixem dependents i la nostra meta és arribar a ser lliures.

I això és tan vàlid per als individus, com per als pobles, com per a la humanitat sencera.

Meta potser inassolible per cap dels tres, per tant sempre desitjable i sempre amb intensitat variable. En tot moment hi ha un home o un poble en què aquest desig passa a ser necessitat.

El recentment desaparegut pensador búlgar Todorov molt poc abans de morir va escriure Insubmisos, on parla de mitja dotzena de dones i homes que per obeir la pròpia consciencia han desobeït plenament i conscientment amb risc de la seva vida i de la seva llibertat. Uns són molt coneguts i altres no tant. Alguns estan plenament acceptats Nelson Mandela, per exemple, i altres més discutits Pasternak o Snowden. Però allò que m’ha agradat més del llibre és la dedicatòria “En memòria de l’insubmís desconegut”.

Desobeir una llei, sempre és obeir-ne una altra. La llibertat humana és triar.

diumenge, 2 d’abril de 2017

Saló del còmic.

Per inaugurar el saló del còmic a Barcelona primer va venir el Sr. Rajoy i va fer una demostració de dibuix ràpid davant d’uns centenars de senyors que li van aplaudir l’acudit. Era un dibuix de línia clara, en blanc i negre. Recordava molt Roberto Alcázar y Pedrín.

Després aparegué, per evitar acusacions de masclisme, la petita gran heroïna Soraya. El seu còmic semblava Florita.

I finalment Patxi López. Ho va passar força malament en mans de la malèvola Pilar.

Un cop inaugurat el saló ha començat la part seriosa.

Algú els hauria de dir que no perdin més el temps i que en lloc d’amenaçar i prometre pastanagues facin una proposta que compleixi aquestes condicions:

1.-Garantia absoluta de la seva realització, sigui quina sigui la majoria parlamentaria a Madrid.

2.-Iniciació immediata de la tramitació dels pactes.

3.- Competències plenes i exclusives del parlament català en matèria de cultura, educació, llengua, territori, i en general de totes aquelles qüestions que afecten exclusivament els ciutadans de Catalunya.

4.-Hisenda pròpia amb competències plenes. Pactes de col•laboració econòmica amb l’estat espanyol discutits en taula rodona amb igualtat de vots per cada part.

5.-Reconeixement del dret d’autodeterminació.

6.-Acceptació del dret del govern de Catalunya a recórrer als tribunals internacionals per resoldre conflictes amb Espanya.

Si el govern espanyol, el parlament o el cap de l’estat i millor tots ells alhora fan una proposta seriosa creïble i acceptable pel poble espanyol sobre aquests punts o altres similars només caldrà que els ciutadans de Catalunya l’aprovin votant.

Sr. Iceta, Sr. Duran i Lleida Sr. Lopez Burniol, Srs. Terceres vies en general creuen que res que s’assembli una mica a això és ni tan sols pensable? Que no veuen qui guanya les eleccions a Espanya?

Per les venes del PP hi corre massa sang franquista per oblidar que avui és l’aniversari del parte de guerra que ben llegit deia:

“En el dia de hoy, derrotada la democracia, vencida media Espanya y cautiva Catalunya, la guerra ha terminado. Firmado Francisco Franco”

Fa molta tristor veure que els representants de la mitja Espanya vençuda quan parlen de Catalunya s’assemblin tant als vencedors.

1 d’abril de 2017.

divendres, 31 de març de 2017

Tot menjant una poma.

Tot menjant una poma aquest dematí pensava. Sento dir i repetir dotzenes de vegades que al Sr. Homs i companyia no l’han condemnat per posar unes urnes, sinó per desobeir. Argument de fortes ressonàncies bíbliques.

I aquí ve la poma. A Adam i Eva els van castigar severament no per menjar una poma sinó per desobeir. El Déu bíblic no podia ignorar que la humanitat menjaria pomes sempre que tingués gana. Tant és així que la poma s’ha convertit en la fruita que més protagonisme té a la petita història humana.

Després de la poma d’Adam aquesta reapareix en mans de Paris, sembrant discòrdia. Guillem Tell comet el delicte de posar ens risc la vida del seu fill per pura fatxenderia. I no fa gaire la senyoreta Blancaneus s’esgargamellà mossegant una verda donzella.

El nostre (nostre?) tribunal constitucional s’atribueix la potestat de condemnar la desobediència tot i saber que allò que ha prohibit no només no és ni dolent ni perjudicial -com menjar pomes- sinó que és necessari per mantenir viva la democràcia.

Per què a Catalunya costa tan d’entendre allò que a Madrid tenen tan clar? Les lleis s’han de complir, diuen i repeteixen des dels més carques als més “progres” de la capital. Malpensats com som els catalans diem que ho pensen perquè les lleis les han fet ells i fa tants anys que les fan que el legalisme s’ha convertit en un dels signes dominants de la cultura capitalina.

Tothom és jurista allà. Tots els tertulians semblen advocats, jutges o catedràtics de jurisprudències vàries. Abans en deien leguleyos. Ara això seria un insult. Quan en l’ambient cultural d’una ciutat és tan dominant el legalisme s’admet que tot allò que no està permès explícitament està prohibit, mentre que per progressar en democràcia és necessari admetre que prohibir quan menys millor. I que condemnar solament per desobeir té reminiscències bíbliques difícilment assumibles al ditxós segle XXI.