dilluns, 30 de novembre de 2020

Ubiquem el conflicte al seu lloc.

 

Omphalos.

Ens atipem de queixar-nos que el govern de la Generalitat ho fa fatal i que el govern de l’Estat ho fa pitjor. O al revés. I vinga somicar.

Com si els fans de la Samboiana (1) es desesperessin perquè el Barça els ha clavat una pallissa, sense voler saber si el partit era de futbol o de rugbi.

El conflicte per antonomàsia no és entre el govern d’aquí i el gobierno d’allà: és entre l’Estat d’allà i el poble d’aquí. La realitat ens diu que el govern d’aquí no té cap eina  ni cap poder per avançar un pam, i que per tant les crítiques tan abundoses que rep són poc justes i  molt inútils.

Mentre que el govern d’allà té algunes eines però insuficient poder per usar-les i dubtosa voluntat d’intentar-ho.

Ubiquem el conflicte al seu lloc, Estat versus poble. Mirem la seva evolució com fem amb qualsevol altra pandèmia. Comprovarem que hi ha moltíssims “opinadors” que ens dificulten distingir el soroll de la paraula.

Sigui quina sigui la nostra pròpia preferència seria convenient  que qualsevol camí triat cap a la llibertat inclogués intentar fer entendre a tants ciutadans espanyols com es pugui, que l’amenaça que perceben que els arriba des de Catalunya, no és res més que la part visible de l’ iceberg, i que només representa una dècima part del total.  Que allò que va enfonsar el Titànic era la part que no veien. I que d’aquesta part ni Catalunya ni els catalans en tenen cap responsabilitat.

¿Què dificulta tan extraordinàriament l’anàlisi per part de qualsevol ens estatal, poc o molt oficial, d’aquesta càrrega morta?  Per exemple, Espanya va aprovar el Conveni Europeu en defensa de les Minories Nacionals,  el 1998 ,  però ha continuat negant-ne l’existència de cap, tot i que parlar una llengua pròpia, és una de les característiques especificades al conveni.

Per què té  l’Estat  Espanyol aquesta necessitat vital d’anorrear tota diferència?

Quan diem: els espanyols són així o els francesos o els anglesos aixà, cometem un error massa habitual i gens menyspreable. El que succeeix és que el caràcter que atribuïm a tot un poble, és el caràcter dominant, propi de la classe dominant, de la ciutat dominant del país. I d’aquest caràcter dominant se’n deriven la majoria de les característiques pròpies de cada Estat, amb escassa o nul·la participació del poble.

Dogmatisme, autoritarisme, centralisme, en tant que virtuts constitutives de l’Estat generen en la perifèria marítima de la península  clares mostres de disconformitat.

Això que anomenem Madrid, sense massa concreció, existeix. La seva característica més profunda l’anomenarem Omphalia.

Delfos tenia la seva pedra Omphalos, que permetia connectar directament la sibil·la amb el déu del sol. Els seus dictàmens no admetien rèplica.

Aquesta paraula grega significa “melic”. Delfos era el melic (ombligo en castellà) del món.

Doncs , bé, Madrid, té una plaça que és la porta d’arribada del sol a la terra. D’aquí li ve el nom Puerta del Sol i en l’empedrat hi ha una llosa que du una inscripció  KM- 0.

És l’Omphalion madrileny.

L’actual sibil·la fa poc ha declamat el seu oracle inapel·lable: Madrid es España y España es Madrid. (La seva  humilitat li va aconsellar no dir El Món).

És tan poderosa l’energia que es genera en aquesta plaça que fa uns escassos anys un grup de joves entusiastes van proclamar l’arribada d’una nova Era, amb un crit estremidor: PODEMOS.

 El que deia: Madrid és omfalic, i adopta l’actitud valenta de l’heroi de l’espectacle més emblemàtic del món davant de la terrible bèstia amb banyes que l’amenaça esbufegant , cridant que tothom ho senti; “Deixeu-me Sol”.

Ens ho ha dit tantes vegades que el deixem sol, que ha arribat l’hora de fer-li cas.

30 de novembre de 2020.

Nota (1) Alma mater del rugbi català.

 

 

 

 


dimarts, 17 de novembre de 2020

Catalunya: una colònia imperfecta.

 

…però colònia.

Catalunya compleix gairebé totes les condicions d’una colònia des de fa tres-cents anys, com la majoria de colònies d’Europa  ara ja emancipades.

Té un parlament molt “xulo”, en què la meitat dels partits representats tenen la seu central a la Metròpoli que els mana què han de votar, i que voten d’acord amb els interessos d’allà  i l’altra meitat dels partits que està sota sospita permanent.

Té un govern que pot manar com netejar les rieres i alguna coseta més que ara no em ve al cap.

Té una policia que si se li acut detenir uns terroristes autèntics crea un malestar considerable  a la policia de “debò”, la benemèrita de tota la vida, que no li perdonarà mai.

Fa quatre dies havíem de fer manifestacions cridant volem bisbes catalans. Ara que tant ens foten els bisbes, no ens atrevim a cridar volem jutges catalans que fan més falta.

Tot això i moltes coses més defineixen una colònia, però hi ha dues característiques nostres que la fan imperfecta:

1.-No hi ha un mar que ens separi de la metròpoli .

2.- El nivell d‘europeïtzat és superior a la colònia que a la metròpoli. Al  reves que la gran majoria de colònies ja descolonitzades.

Com totes les colònies té alguns dels seus ciutadans col·laboradors (fins i tot de bona fe) amb els colonitzadors. I com totes les colònies perfectes o imperfectes, vol deixar de ser-ho.

Actualment, i això és important, ja s’han produït a Catalunya els dos fenòmens previs  per iniciar un camí sense retorn.

El primer, que molts intel·lectuals africans proclamen com a necessari i suficient, ells l’han batejat com descolonitzar la ment. Pensar com individus i pobles plenament reals.

El segon fenomen, que al meu entendre s’ha produït a Catalunya, és una ruptura emocional irreversible, amb l’Estat espanyol.  No acceptar aquesta evidència serà inútil i només  generarà dolor a les dues parts, com li passa a qualsevol parella.

El  fet que un d’aquest canvis afecti la manera de pensar i l’altre a la forma de sentir, és a dir, un a la racionalitat i l’altre a les emocions,  incideix en la totalitat  de la persona reforçant-se mútuament adquirint  cadascun de nosaltres un convenciment  fort i profund.

Som molts i estem molt convençuts. Tan convençuts que ens neguem a usar cap arma, qüestió que ens por fer semblar ingenus i que fa uns anys seria veritat però, avui no.

Som molts i molt ben repartits, en totes les capes socials, a la ciutat i al camp, amb noms propis i anònims i  aquesta última característica és la més remarcable.

Podem dir que hi ha tres estrats  clarament diferenciables, i igualment necessaris.

A tot moviment en què hi participa molta gent sempre apareix la distinció entre massa i dirigents, entre votants i votats, entre poble i polítics. Naturalment aquí també succeeix això. Però hi ha un tercer grup entre els dos que cohesiona el conjunt i el diversifica, amb situacions socials i econòmiques diverses, que viuen aquí o a fora. No formen entre ells un grup homogeni o cohesionat, però són molts i molt convençuts. Que tenen veu i no callen…

Finalment aconsello analitzar a vol d’ocell quin del dos “contrincants”; Catalunya versus Estat espanyol, ha sofert des de fa 5 o 6 anys més pèrdues de prestigi exterior, o de fortalesa interior. Monarquia, judicatura, economia... El model constitucional està clarament en perill, acaba de dir Aznar.

Tenim raó, tenim convenciment, tenim fortalesa… Què més volem…  

I aviat tindrem vacuna.

15  de novembre 2020.

 

diumenge, 1 de novembre de 2020

“Abeyances” i CORP.

 

Abeyances és un terme anglosaxó que significa “pactes informals no escrits” que condicionen i preformen els pactes firmats posteriorment  i entre d’altres efectes, tenen el de ser la base fonamental de les Constitucions. Aquests pactes els fan evidentment les forces i els poders anteriors als que resulten de la citada Constitució, quedant aquesta per sempre  tocada i tacada.

Al cap de poc o molt temps és inevitable que les forces o poders que n’han sortit malparats reclamin o exigeixin una restauració de drets, no atesa ni en el moment inicial ni en els anys posteriors. La reclamació és legítima però no és legal.

El conflicte està servit... la desobediència és obligada, inevitable i necessària…

…i conseqüentment apareix en escena el fiscal qualificant la desobediència de “contumaç, obstinada, recalcitrant i persistent”  és a dir CORP.

Aquelles abeyances  han engendrat aquests CORPs

L’any 1974  a Suresnes es va celebrar un Congrés del PSOE en què es va nomenar nova directiva, jove i progressista: Felipe González i Alfonso Guerra. Van publicar una   Resolución Política que deia entre altres punts:

Punt    3.    

El PSOE se pronunciarà por la Constitución de una República Española.

Punt 11.

Reconocimiento del derecho de Autodeterminación de todas las nacionalidades ibéricas... La resolución definitiva del problema pasa indefectiblemente por el reconocimiento del derecho de autodeterminación.

L’any 1975  va morir Franco. L’únic poder polític, religiós, militar i econòmic que hi havia a l’Estat era franquista. Però no ho era el poder social. Calia trobar algun grup més o menys  clandestí amb qui pactar abeyances. Van optar pel PSOE. Aquest, va acceptar pactar.

Per començar els punts  3 i 11 de Suresnes a la paperera, després… au, som-hi, tireu cap a la dreta, que  a l’esquerra fa molt fred, i a Berlin encara hi ha un mur.

Senyor, sí senyor, va dir el PSOE.

Van fer una Constitució tan maca que diu per exemple que  tots el espanyols tenen dret a una vivenda digna, (no es van a atrevir a escriure que tots tenien dret a ser milionaris, que tampoc costava tant) .

El poble espanyol ho va aprovar, (ves quin remei). Ja ho diu la dita; feta la Constitució feta la gàbia. La van fer tan bé que és pràcticament impossible modificar-la, deixant únicament la possibilitat remota de llançar-la sencera a la bassa.

Simplificant, van votar sí a sortir de la presó, per anar a parar a la gàbia, que és més airejada, i es veu el paisatge. Es va canviar tot, perquè no canviés res (Gatopardo dixit).

Sigui com sigui, a les grans manifestacions organitzades pels socialistes en aquells dies, un dels crits més forts era  España, mañana,… será republicana…

No els sembla, senyors  socialistes que aquell mañana, ja és avui.

No els sembla que ha arribat -amb retard- però ja ha arribat l’hora de noves abeyances que aquelles ja estan  podrides. Permetreu que Xile us passi la mà per la cara?

Ser el govern més progressista en un Estat de “crancs” significa caminar més poc a poc del que la societat necessita i exigeix. Des que Einstein ens va explicar allò de la relativitat va quedar clar que caminar poc a poc, és anar enrere.

Espanyols de bona fe (que haberlos, haylos)  aprofiteu el retir espiritual a què ens obliga a tots el virus nanomètric per trobar una sortida que faci joc amb el segle XXI, que ja portem 20 anys de retard.

Espanyols de bona fe, penseu que els catalans estem profundament ferits per la vostra  justícia, per la vostra policia, per la vostra premsa i pel vostre govern. Del vostre rei...?

Espanyols de bona fe política, proposeu una solució digna, justa i alliberadora. Hi sortirem guanyant tots.

Potser és un clam al desert. Potser és una veueta llunyana… però ves a saber.

Del virus no en dic res, perquè jo tampoc en sé res.


 

  

 

 

divendres, 16 d’octubre de 2020

Més a prop del que em pensava.

 

Sabent perfectament que l’Exèrcit, la Conferència Episcopal i l’Íbex 35 (les armes, les paraules i els diners) seguirien sempre fidels al vell poder, l’edifici nou del  poder anomenat Transició, es va consolidar sobre tres pilars, el primer de nova creació, el segon degudament reforçat i el tercer  vell de segles: La Monarquia, L’alta Judicatura i la Guardia Civil.

L’Exèrcit i la Conferència només cal recordar que existeixen, per  mantenir el temor als càstigs terrenals o eterns, i tant un com l’altre són útils també per educar en valors d’ordre superior (sense especificar superior a què). Els diners sempre estan al costat de qui té poder, igual que el poder està  al costat de qui té diners, com germans siamesos. És a dir aquest tres ens són útils, però no són de fiar.

Calien tres potes; sòlides, dominables i de confiança. La Monarquia, la Judicatura i la Guardia Civil. Tres potes és el mínim per mantenir un tamboret estable. Per irregular que sigui el terreny, tres sempre toquen a terra, una quarta potser no, i dues soles és inestable.

Doncs vet aquí que la pota que queda davant, la més solemne , la més decorativa, i fins fa quatre dies l’aparentment més sòlida resulta que està corcada, podrida i clarament amenaça roïna: La Monarquia.

La segona pota ha comès l’error descomunal de confondre justícia amb repressió, d’oblidar que la lletra de la llei pot assassinar l’esperit de la llei, que Torquemada i Eichmann també  complien i feien complir la llei.

Acabem de recordar l’afusellament del president Companys sentenciat per un consell de guerra. Els “Marxenes” i companyia han condemnat pels mateixos motius Puigdemont i uns quants més. Tant aquell tribunal com l’actual defensaven els mateixos valors i en nom del  cap d‘Estat  del moment. Aquells, Franco aquests el Rei.

És evident que els membres d’aquell consell de guerra eren molt més cruels que els “Marxenes” d’ara, però també és evident que aquests “Marxenes” són molt més estúpids que aquells. Gràcies a la decisió d’aquell consell de guerra, el  Cap d’estat d’aquell moment en va sortir enfortit durant 35 anys més fins que va morir en plena glòria.

Algú creu que l’actuació del Marchena ha enfortit l’actual cap d’Estat, en nom del qual imparteixen justícia?

La monarquia trontolla, la justícia  hi ajuda, el tamboret perd la pota més sòlida gràcies a la pota més estúpida, deixant sola la tercera pota, la Guardia Civil. Amb una pota sola només s’aguanten els bolets i tothom sap que als catalans ens agrada molt anar a caçar bolets.

Els estúpids no saben mai que ho són, per més que els ho diguin, i quan van per l’autopista en contra direcció i senten que des d’un helicòpter avisen “atenció, conductors, hi ha un cotxe circulant en sentit contrari” es diuen entre ells: No un,TOTS.

Cruels com el Torquemada i estúpids com el… no dic res, no fos cas que s’ofenguin.

 En referència als perifèrics de la dictadura, a la Conferència Episcopal avui dia no se la creu ni déu (ni amb minúscula ni amb majuscula). L’Exèrcit  només té permís de l’Otan per matar moros i a l’Íbex 35  no li surten els números.

Val a dir que la monarquia espanyola, no necessitava ningú per autodestruir-se però sempre és d’agrair un cop de mà de Vox, Boadelles, Cayetanes i Marxenes.

El que deia, més a prop del que em pensava.

 14 d’octubre de 2020.

 

 

diumenge, 4 d’octubre de 2020

Opinants, penseu dues vegades què aneu a dir.

 

Fins i tot els de bona voluntat. Fins I tot els saberuts.

I en tot cas no oblideu el fons de la qüestió, que condiciona, coacciona i coarta tota acció, tota decisió i tota preparació d’aquells que han acceptat estar a primera fila.

L’argument de la comèdia:

La relació entre Espanya i el poble català es pot definir amb una sèrie de parelles de conceptes, que segons el camp d’anàlisi pren diversos noms i intensitats.

Políticament:  Sobirà / Súbdit.

Militarment:  Vencedor / Vençut.

Culturalment:  Dominador / Dominat.

Jurídicament:   Jutge / Acusat.

Econòmicament : Cobrador / Pagador.

Existencialment: Tot / Res.

L’escenari:

El nord-est de la península Ibèrica, amb un pas pels Pirineus de menys de 400 m. d’altitud, que ha facilitat el trànsit des dels elefants d’Hannibal fins l’Ave a París, però no el corredor mediterrani de la tercera mega-regió econòmica europea que va des de Lió fins a Alacant camí d’ Africà.

Els actors:

Protagonistes: jo i dos milions de ciutadans més.

Actors secundaris: guàrdia civils, periodistes, opinadors, jutges, fiscals, reis ...

I a dalt de l’escenari una colla de persones de  bona voluntat amb noms i cognoms, i disposades a defensar les idees personals o col·lectives i que coneixen perfectament l’argument de la comèdia, i els perills de denunciar mentides o proclamar veritats...

El proper febrer -potser per sant Valentí que aquí no celebrem gaire-  es representarà l’anomenada festa major de la democràcia que manté presos politics, podran votar?, exiliats, inhabilitats, sancionats, perseguits per aquells a qui anomenem Sobirà, Vencedor, Dominador, Jutge i Cobrador.

 

Per això demano: opinants de casa nostra de tota mena, des de la tele fins al mòbil, des del diari fins a la ràdio, penseu bé les vostres paraules. No fos cas que les vostres ben intencionades critiques al que fan o al que no fan, al que diuen o callen des de dalt de l’escenari tots aquells que volen el mateix que tu i que jo, assumint perills que ni tu ni  jo sofrirem,  no fos cas, dic, que dificultin el camí i augmentin els perills.

Hi haurà, amb tota seguretat, dos grups polítics perseguint el mateix objectiu, per camins diferents. Hi haurà dues persones amb personalitats marcadament diferents, al capdavant de cada grup.

Fem costat al grup amb qui combreguem més i a la personalitat amb qui sintonitzem millor, i estalviem-nos de denigrar l’altre. Empassem-nos la saliva tantes vegades com faci falta.

Jo, per la meva banda ja ho tinc decidit: votaré aquell partit polític i aquell candidat que parli millor del seu adversari.

S’aixeca el teló. I no oblideu l’argument de la comèdia.

4 d’octubre del 2020.

 

 

dimecres, 30 de setembre de 2020

Progressem adequadament… i accelerant.

Oi que ningú ho diria?

L’aparent fortalesa d’ells es va mostrant cada dia més fràgil. La seva rigidesa massa evident és una mostra de fragilitat. El perill dels materials rígids és que la seva ruptura és violenta.

A partir d’ara el conflicte català  deixarà de ser el protagonista de les primeres planes informatives madrilenyes, en tot cas només l’acusaran d’haver provocat   la revifalla de  l’autèntic problema molt més antic i més profund de les dues Espanyes, aquelles que gelaven el cor de tot espanyolet que a aquest món venia.

Tots els òrgans de poder estan a la mateixa banda. Tots els instruments de pressió i repressió, també. Ni tan sols s’albira l’existència d’un ens, de la naturalesa que sigui, amb capacitat de fer de jutge de pau, o d’àrbitre neutral…Tot sembla aturat.

Eppur si mouve.

De l’èxit més notable -i gairebé l’únic- del govern de Felipe González, la dècada dels 80 del segle passat, no se n’ha parlat gaire por no dir gens. El protagonista, Narcís Serra,  ministre de defensa llavors,  també n’ha quedat a l’ombra suposo que voluntàriament. Va consistir en fer desaparèixer de la primera línia política, l’exèrcit. Ningú ha preguntat mai el cost de l’operació, ni  ganes.

L’exèrcit espanyol, no és que ocupés durant 40 anys un lloc  dominant a l’Estat, sinó que era L’Estat. Tota la resta eren els seus col·laboradors més o menys voluntaris i més o menys significants.

Després de l’heroica gesta d’en Narcís, l’Estat  va veure que es quedava despullat i es va tapar les vergonyes amb el drap que va trobar més a mà: era un Toga.

Ara l’alta judicatura ha passat no tan sols a ocupar un lloc dominant a l’Estat sinó que vol ser qui defineixi Espanya, què significa ser fidel o ser traïdor, de pensament, paraula, obra o omissió com deia el catecisme (ara ja no sé si ho diu, fa anys que no el llegeixo) del Concili de Trento presidit pel Rei d’Espanya d’aquella època.

L’alta judicatura és  l’Estat , com abans ho era l ‘exèrcit.

Dic, i repeteixo,  que el conflicte Estat/Catalunya té dues i solament dues, solucions definitives: una és l’aniquilació de tot signe de catalanitat i l’altra  la independència  de Catalunya. La Justícia espanyola persegueix amb contumàcia la primera de les solucions, i acabada una primera part del partit en què sembla que guanya per golejada, empresonant, multant, inhabilitant, etc., polítics, pallassos, funcionaris, opinadors, dotzenes o centenars, després del descans, no tindrà més remei que aixecar el cap i analitzar els resultats i veuran amb estupefacció que el conflicte segueix igual però més enrabiat, veuran que 2 milions de ciutadans estarem al mateix lloc que érem, veuran que el  prestigi que suposaven que tenia es va descolorint, veuran que es qüestionen condemnes d’uns i absolucions d’altres…

Si  l’Estat espanyol perd la Judicatura com va perdre l’Exèrcit com a puntals sòlids, què en quedarà? Què n’està quedant?

Inhabilitar un President de la Generalitat té un gran impacte emocional, però és absolutament inútil i contraproduent d’allò que es pretén. O bé creuen que a partir d’ara el rei d’Espanya ja pot venir  a passejar amb la dona pel Passeig de Gràcia? Ja pot sortir al balcó de l’Ajuntament a saludar els fervorosos ciutadans que l’aplaudeixen? Ja pot anar a l’Estadi del Barça a lliurar copes?

Marededéu senyor, que dèiem a casa. Quanta, quanta estupidesa.

No tinc clar si constatar l’estupidesa de l’enemic  produeix alegria o por. Però sí que sé que l’estupidesa fa cometre errors, que acceleren nous errors  i que aquests s’acaben pagant.

Recordeu  que  les conseqüències negatives de cometre un error són proporcionals al poder de qui el comet. I en aquest cas  tots sabem qui té el poder.

Ei, que no parlem només del Gran Inquisidor Lesmes.

Perseverança, fermesa, constància... per part nostra no cal res més.

Finals de setembre d’un etern any covídic.

 

 

 

 

 


dissabte, 12 de setembre de 2020

Les dues grans Senyores de Barcelona.

 

Les dues tenen més de 100 anys. Han estat molt admirades, tan aquí com allà. Han fet la seva feina força bé. La  Caixa i La Vanguardia.

Quan fèiem la primera comunió ens obrien una llibreta a la Caixa amb 50 cèntims. Ja érem grans i entràvem al món dels adults.

Quan ja érem una mica més grandets, sabíem  que si volíem informació sobre el que passava de veritat a l’estranger de fora, calia llegir algun corresponsal de La Vanguardia.

Quan s’ha trencat d’idil·li?

Moltes vegades penso que no són elles les que han canviat, sinó nosaltres.

O bé, és el món que ha canviat tant que allò que era bonic fa uns anys ara fa fàstic.

O, sí que elles ja no són el que eren.

Deu me’n guard de fer judicis temeraris sobre les persones que prenen decisions compromeses i que segur que els fa patir d’allò més haver de fer-ho. Vaig sentir com un altíssim dirigent de La Caixa explicava la decisió de traslladar la seu fora de Barcelona. Amb molta coherència i força convicció deia que la seva obligació era defensar els interessos d’uns senyors que havien confiat en la Caixa.

Suposo que també han patit molt ara, havent-se de carregar el mort que els han deixat a la porta, perquè jo no crec que l’hagin anat a buscar.

L’altra gran senyora, que va superar amb elegància, l’assetjament fastigós d’un tal Galinsoga, no  sap o no vol oblidar la noblesa comtal amb grandesa inclosa i fa tentines per no perdre el noble equilibri de les veritats.

No es pot dir que jo me les estimés aquestes dues gran dames, però les respectava. I creia que si feien bé la seva feina era en bona part perquè eren catalanes i que existia un cert paral·lelisme entre la  seva manera de fer i la  meva.

I creia, i això ho continuo creient  que si bé és veritat que Catalunya deu molt  a aquestes dues senyores, elles ho deuen TOT a Catalunya.

Renegar de les arrels és començar a morir.

Setembre de 2020.