divendres, 21 d’abril de 2017

Això pinta bé.

Les coses podrien anar ben bé així.

El parlament de Catalunya convoca el referèndum pel diumenge 10 de setembre d’enguany. Acordat, no acordat, amb urnes de cartró o de plàstic. És indiferent que s’assembli jurídicament molt o poc al 9-N, perquè allò que serà radicalment diferent serà l’espectador.

El 9-N va ser un assaig general sense públic, el 10-S la sala estarà plena a vessar. Encara que la representació sigui la mateixa allò que genera èxit o fracàs és la presència de poc o molt públic. I això està garantit. Sabem el valor d’una imatge, i sabem que res és més poderós que la seva difusió. Hi ha tres possibilitats que per ordre decreixent de probabilitat són:

Possibilitat 1.- L’estat espanyol impedeix per la força o com sigui que el dia 10 es posin urnes. L’endemà és dia 11 de Setembre. L’atenció del públic internacional està garantida. Us haig de dir que aquell dia encara que la espondilolisis m’ataqui la cama amb traïdoria aniré amb entusiasme on calgui. Les manifestacions fetes fins ara semblaran de fireta.

Possibilitat 2.- Es fa la votació i guanya el sí amb claredat. L’endemà em quedaré a casa mirant tres televisions a l’hora. TV 3 ,la meva. Euronews, la nostra. I qualsevol de les seves. El que passi després ja no té gaire importància.

Possibilitat 3.- Es fa la votació i no guanya cap opció amb claredat. Ara faré un acte de confiança, gens forçat en la capacitat demostrada dels Puigdemont, Junqueras, Romeva, i un llarguíssim etc.
Sempre m`ha fet riure allò tan repetit que els dirigents catalans tenen una especialitat congènita per barallar-se i fer fracassar el procés.

Mireu.

Quan els anys 40 del segle passat els jueus lluitaven per la independència d’Israel existien diversos grups que no s’estimaven gaire entre sí. Un d’ells l’Irgun va enviar el vaixell Altalena amb carregament d’armes des de França cap a Israel. En arribar a Tel Aviv un altre grup de jueus, la Haganah va atacar el vaixell, el va enfonsar i van morir nombrosos jueus. El líder de l’Irgun es deia Menahen Begin i el de l a Haganah, Ben Gurion. Israel va aconseguir la independència, i Ben Gurion i Menahen Begin, han passat a la Història com dos herois del poble jueu.

A principis del segle passat, Irlanda lluitava per la independència d’Anglaterra. Hi havia diversos grups rebels i diversos líders. Un d’ells Michael Collins del Sinn Fein va morir el 1922 en una emboscada. Eamon de Valera que després va ser president de la República d’Irlanda mai es va treure de sobre l’ombra de la sospita d’aquell fet.

Gandhi i Jinnah no s’entenien ni amb fum de sabatots. Índia i Pakistan independents d’una tacada. Etc. etc.

Per poca història que llegiu veureu que l’Harmonia que impera entre els actors del procés català és excepcional. Hi ha poques ideologies més allunyades que les de Convergència i de la Cup, però l’Artur i el David es van abraçar al parlament.

Cap dels dos està a primera fila, però l’abraçada sí.

divendres, 7 d’abril de 2017

Desobediència? Oi i tant que sí.

Sense cap mala consciència. Quan el desig humà de llibertat es converteix en necessitat la desobediència passa a ser una obligació.

Diu el pedagog J.A. Marina: Naixem dependents i la nostra meta és arribar a ser lliures.

I això és tan vàlid per als individus, com per als pobles, com per a la humanitat sencera.

Meta potser inassolible per cap dels tres, per tant sempre desitjable i sempre amb intensitat variable. En tot moment hi ha un home o un poble en què aquest desig passa a ser necessitat.

El recentment desaparegut pensador búlgar Todorov molt poc abans de morir va escriure Insubmisos, on parla de mitja dotzena de dones i homes que per obeir la pròpia consciencia han desobeït plenament i conscientment amb risc de la seva vida i de la seva llibertat. Uns són molt coneguts i altres no tant. Alguns estan plenament acceptats Nelson Mandela, per exemple, i altres més discutits Pasternak o Snowden. Però allò que m’ha agradat més del llibre és la dedicatòria “En memòria de l’insubmís desconegut”.

Desobeir una llei, sempre és obeir-ne una altra. La llibertat humana és triar.

diumenge, 2 d’abril de 2017

Saló del còmic.

Per inaugurar el saló del còmic a Barcelona primer va venir el Sr. Rajoy i va fer una demostració de dibuix ràpid davant d’uns centenars de senyors que li van aplaudir l’acudit. Era un dibuix de línia clara, en blanc i negre. Recordava molt Roberto Alcázar y Pedrín.

Després aparegué, per evitar acusacions de masclisme, la petita gran heroïna Soraya. El seu còmic semblava Florita.

I finalment Patxi López. Ho va passar força malament en mans de la malèvola Pilar.

Un cop inaugurat el saló ha començat la part seriosa.

Algú els hauria de dir que no perdin més el temps i que en lloc d’amenaçar i prometre pastanagues facin una proposta que compleixi aquestes condicions:

1.-Garantia absoluta de la seva realització, sigui quina sigui la majoria parlamentaria a Madrid.

2.-Iniciació immediata de la tramitació dels pactes.

3.- Competències plenes i exclusives del parlament català en matèria de cultura, educació, llengua, territori, i en general de totes aquelles qüestions que afecten exclusivament els ciutadans de Catalunya.

4.-Hisenda pròpia amb competències plenes. Pactes de col•laboració econòmica amb l’estat espanyol discutits en taula rodona amb igualtat de vots per cada part.

5.-Reconeixement del dret d’autodeterminació.

6.-Acceptació del dret del govern de Catalunya a recórrer als tribunals internacionals per resoldre conflictes amb Espanya.

Si el govern espanyol, el parlament o el cap de l’estat i millor tots ells alhora fan una proposta seriosa creïble i acceptable pel poble espanyol sobre aquests punts o altres similars només caldrà que els ciutadans de Catalunya l’aprovin votant.

Sr. Iceta, Sr. Duran i Lleida Sr. Lopez Burniol, Srs. Terceres vies en general creuen que res que s’assembli una mica a això és ni tan sols pensable? Que no veuen qui guanya les eleccions a Espanya?

Per les venes del PP hi corre massa sang franquista per oblidar que avui és l’aniversari del parte de guerra que ben llegit deia:

“En el dia de hoy, derrotada la democracia, vencida media Espanya y cautiva Catalunya, la guerra ha terminado. Firmado Francisco Franco”

Fa molta tristor veure que els representants de la mitja Espanya vençuda quan parlen de Catalunya s’assemblin tant als vencedors.

1 d’abril de 2017.

divendres, 31 de març de 2017

Tot menjant una poma.

Tot menjant una poma aquest dematí pensava. Sento dir i repetir dotzenes de vegades que al Sr. Homs i companyia no l’han condemnat per posar unes urnes, sinó per desobeir. Argument de fortes ressonàncies bíbliques.

I aquí ve la poma. A Adam i Eva els van castigar severament no per menjar una poma sinó per desobeir. El Déu bíblic no podia ignorar que la humanitat menjaria pomes sempre que tingués gana. Tant és així que la poma s’ha convertit en la fruita que més protagonisme té a la petita història humana.

Després de la poma d’Adam aquesta reapareix en mans de Paris, sembrant discòrdia. Guillem Tell comet el delicte de posar ens risc la vida del seu fill per pura fatxenderia. I no fa gaire la senyoreta Blancaneus s’esgargamellà mossegant una verda donzella.

El nostre (nostre?) tribunal constitucional s’atribueix la potestat de condemnar la desobediència tot i saber que allò que ha prohibit no només no és ni dolent ni perjudicial -com menjar pomes- sinó que és necessari per mantenir viva la democràcia.

Per què a Catalunya costa tan d’entendre allò que a Madrid tenen tan clar? Les lleis s’han de complir, diuen i repeteixen des dels més carques als més “progres” de la capital. Malpensats com som els catalans diem que ho pensen perquè les lleis les han fet ells i fa tants anys que les fan que el legalisme s’ha convertit en un dels signes dominants de la cultura capitalina.

Tothom és jurista allà. Tots els tertulians semblen advocats, jutges o catedràtics de jurisprudències vàries. Abans en deien leguleyos. Ara això seria un insult. Quan en l’ambient cultural d’una ciutat és tan dominant el legalisme s’admet que tot allò que no està permès explícitament està prohibit, mentre que per progressar en democràcia és necessari admetre que prohibir quan menys millor. I que condemnar solament per desobeir té reminiscències bíbliques difícilment assumibles al ditxós segle XXI.

dissabte, 25 de març de 2017

Cites a la babalà.

El juny de 1931 en plena eufòria republicana, el comunista català Joaquim Maurin va pronunciar una conferència a l’Ateneo de Madrid. (Ves per on al mateix lloc que Mas hi fou fa quatre dies). Va anar enumerant tot allò que calia destruir. La monarquia grans aplaudiments. L’Església grans aplaudiments. El capitalisme enormes aplaudiments. L’exèrcit, els terratinents entusiastes aplaudiments i de cop i volta silenci absolut… Maurin s’acabava de proclamar separatista català i volia destruir la unitat d’Espanya.

Abril de 1939. Les tropes franquistes entraven a Catalunya. Maurin i tots els que l’aplaudien havien desaparegut. Acompanyant a l’exèrcit d’ocupació hi anava un jove periodista intensament falangista, que va deixar escrit: “Los catalanes deben pensar seriamente que les llega el momento de cumplir INEXORABLEMENTE su deber de españoles”. Es deia Manuel Aznar. EL seu fill José María ha fet molta carrera política.

Octubre de 1974. Suresnes. XIII congres PSOE. Resolució politica:

“La definitiva solución del problema de las nacionalidades que integran el estado español parte INDEFECTIBLEMENTE del pleno reconocimiento del derecho de autodeterminación de las mismas”.

30 anys després. Rodriguez Zapatero. “Apoyaré el Estatuto de Cataluña que apruebe el parlamento catalán”.

Octubre de 2005. Antonio Cañizares, arquebisbe de Toledo. “Pongo en manos de Maria Inmaculada, patrona de todos los pueblos de España, su unidad inquebrantable que ciertamente está amenazada.

Pocs dies després d’acabar la “Comisión del Parlamento Español” la seva feina trituradora sobre l’Estatut aprovat per amplíssima majoria al parlament català, l’ínclit president d’aquella comissió amb el seu gracejo habitual va aclarir: “Lo hemos cepillado y bien cepillado”. Don Alfonso es pensava que amb aquesta enginyosa frase guanyaria el primer premi del concurs de catalanofòbia.

El concursant rival va reaccionar ràpidament (cosa extraordinària per a ell) perquè l’ocasió ho exigia. Recollida de firmes contra los catalanes (Juliana dixit). Tribunal Constitucional a les seves ordres.
Sentència.

Immediatament el poble espanyol va premiar amb una majoria absoluta aquell home que era capaç d’equivocar-se sense dir res i de marrar el camí abans de donar un pas.

I l’última cita per avui: “Vamos a españolizar a los niños catalanes”.

El Sr. Wert volia fer amb els meus nets allò que Franco va fer amb mi. I vist el resultat d’aquella operació vaig pensar que tampoc calia amoïnar-s’hi gaire.

Conclusions provisionals:

A Espanya existeix una ampla majoria de ciutadans que han integrat en el seu inconscient col•lectiu la idea categòrica de la no diferenciació essencial entre els pobles. Han sacralitzat la unitat i han dogmatitzat la constitució.

Lògicament la sobirania és seva, sense adonar-se que no hi ha sobirà si no hi ha súbdit com no hi ha dia sinó hi ha nit. Si en un territori extens hi ha un poble sobirà necessàriament hi haurà un (o més) pobles súbdits.

Sempre arriba un dia que el poble súbdit pren consciència de la seva situació. I reacciona.

Breument. Aquesta situació només té dues sortides o s’aniquilen els súbdits insubmisos o es pacta la separació. Qualsevol altra tercera via és enquistar el problema, fins que la reacció sigui més virulenta.

La pregunta és ¿Pot l’Espanya actual aniquilar la Catalunya actual dins l’Europa actual?

divendres, 17 de març de 2017

Escrivia Caron de Beaumarchais.

¿Quins serveis ha realitzat Sr. Rei per arribar a ser un gran home, mereixedor del poder que té? Simplement s’ha pres la molèstia de néixer –et rien de plus.

Poc temps després els francesos es cobraven el deute. Es van prendre la molèstia de fer caure la guillotina. Et rien de plus.

Que bèsties aquells francesos¡

Uns 120 anys més tard els russos, més besties encara, al soterrani de la casa de l’enginyer Ignatief a Ekaterinburg van reunir el tsar amb tota la seva família... 18 morts. Pare, dona, fills, filles i el servei i tot.

De fet el costum d’assassinar el rei l’havia inaugurat Cronwell uns 125 anys abans que els francesos. Va ser la forma més convincent per demostrar que allò que era impensable i per tant no podia passar mai -que un súbdit matés el seu rei- era molt fàcil de fer.

Fins llavors les famílies reials de tot el món tenien l’exclusiva de matar-se entre elles i ho practicaven a cor que vols. Pares amb fills. Fills amb pares. Germans entre ells. En petits grups o en grans. A Roma, a la Xina, a Bizanci... És la part més entretinguda de la Història Universal.

Si els reis ja no representen avui dia cap amenaça ni a la llibertat ni a la democràcia; per què la tendència històrica general és substituir-los per repúbliques i mai al revés? Quin paper fan ara?
Primordialment guardar les essències pàtries, és a dir l’opinió que tenen de si mateixos els creadors d’opinió de cada país. Els reis fan la funció de tap del pot de les essències.

Un cop destapat el pot, les essències s’evaporen. Ràpidament.

Els anglesos van anar molt ràpid a trobar un tap nou. El francesos ho van intentar tres o quatre vegades durant el segle 19. Al final ho van deixar córrer, ja no quedaven essències per guardar. Xinesos i russos ja ni ho van provar.

Les cinc petites (en relació als seus veïns) monarquies nord europees no van destapar el pot això els va ajudar a resistir la furiosa envestida nazi.

La monarquia espanyola no va plantar cara a cap mena de feixisme. Més aviat tot el contrari. El pot de les essències pàtries va quedar destapat 45 anys. L’olor que desprenien aquelles essències -marededéu quina olor-cada vegada era més pudent, fins que es van adonar que al fons del pot només hi havia allò que el noi de la Laverda deia que era la vida segons cantava la Guillermotta.

Els hereus del franquisme en comptes de canviar de pot, van córrer a buscar un tap. I quin millor tap que el net de l’últim tap del pot de les essències pàtries.

I ara no sé per què us explicava tot això dels països veïns si és més interessant allò que fan a Borneo de qui no en parla mai ningú. I també tenen rei.

dimecres, 15 de març de 2017

Tectònica i demografia.

Diuen que la demografia és a la història el mateix que la tectònica és a la geografia. Una i altra van fent la seva feina sense demanar permís a ningú i sense parar mai. I en silenci de forma que només qui les vol escoltar les sent. Ignorar-la una o altra et pot portar a Fukushima o a Síria.

Els moviments tectònics tarden mil•lennis en produir canvis en els mapes de la terra, però en cinc segons produeixen destrosses tràgiques. Les fotografies ens arriben en pocs minuts quan ja no hi ha res a fer.

La demografia va una mica més de pressa. Amb unes poques desenes d’anys els canvis salten a la vista de tota persona que no estigui adormida. Tant l’augment de persones a tot arreu, com els moviments migratoris són potser el problema més gran de la humanitat.

La variació de la qual avui m’agradaria parlar fa referència a l’augment del nivell cultural del pobles.

Fa ja bastants anys que l’analfabetisme va disminuint a tot arreu. A tots els països del món han començat a sorgir grups, de joves principalment, amb estudis mitjans i superiors. Amples capes socials han pres consciència de la situació política del seu país. I de la situació econòmica. Coneixement abans reservat a petits grups.

La tecnologia els ha proporcionat informació de la pròpia realitat i de la possibilitat d’altres realitats. Veuen clarament que la humanitat ha creat i segueix creant immenses riqueses però que la distribució entre els homes és cruelment injusta. Veuen amb la mateixa claredat que el poder polític ha crescut enormement, però que està distribuït i exercit de forma irracional.

La reacció contra aquesta situació recentment descoberta per aquests amples grups, els empeny necessàriament a voler deixar de ser espectadors de la realitat política a ser-ne actors. El fenomen notable és que aquesta consciència ha passat a ser suficientment generalitzada per poder manifestar-se amb força a molts indrets del món.

Aquest fenòmen ha pres dos camins diferents, però convergents en molts casos, en funció de la situació particular de cada país. I val a dir que cada país és un cas particular.

El camí més general és voler canviar les regles del joc polític del propi estat, i el segon camí és voler abandonar l’estat del qual en formen part.

Del primer camí en són exemples les anomenades primaveres àrabs, 15 M, Podemos, etc. Aquest camí s’assembla massa a les revolucions històriques però amb violència de baix voltatge. El segon camí és el de Catalunya, Escòcia, Quebec, Euskadi, Kurdistan, Catxemira, Tibet, Uigurs, Taiwan, etc. i molts més dels que se’n parla poc i dels que se’n desconfia molt. Els tres primers de la llista es destaquen per l’ús exclusiu de mètodes pacífics. I Catalunya es destaca per ser l’única d’aquest trio que té una negació irracionalment rotunda per part de l’estat de què forma part.

Però la demografia va fent la seva feina. I no para ni pararà.