diumenge, 20 de maig de 2018

Jauria, algarabia.


Renoi quines paraules castellanes. Que suaus sonen les paraules catalanes gossada o guirigall. Els catalans hem d’acceptar que en contundència lingüística guanyen ells.

Quan sento tota la retahila-reguitzell  d’insults, escarnis i befes de tots i totes els que tenen veu i altaveu més enllà  de l’Ebre no puc ni vull evitar que a la pantalla gran  aparegui la paraula JAURIA. 

Quan de jovenet llegia tots els Vernes, Salgaris, Sabatinis que em queien a les mans sempre n’hi havia algun en què el nen protagonista fugia d’una jauria  que el perseguia amb una algarabia furibunda. El noi sempre aconseguia pujar a un arbre. Només calia esperar que els cridaners  es cansessin i marxessin a buscar una altra presa. Aviat la trobaven, pobres Pablo/Irene.

Doncs, això, paciència i serenitat. Ni por ni pressa.

Aquests dies sentim i seguirem sentint algunes persones de possible bona fe que consideren un error nomenar aquest President i que aquest nomeni tals consellers, i que la cerimònia sigui curta  o que l’espera ha estat massa llarga, etc. Cal dir que si el president o els consellers nomenats fossin uns altres o si la cerimònia més llarga o més curta, també ho considerarien un error.

I sí, és un error. És un error per anar on aquestes persones volen anar. Però resulta que on aquestes persones volen portar Catalunya no és el lloc on els votants del que ha resultat ser la majoria parlamentària volem anar.

Uns altres, aquests amb més encert, diuen que tot plegat és una provocació. Els  dono la raó. Diu el diccionari:  Provocar;  incitar a algú a fer una cosa indeguda o inconvenient. I així (això no ho diu el diccionari) poder-li donar la culpa del que passi. Oh dones provocatives!

D’un temps cap aquí, l’estat espanyol s’atipa de fer coses indegudes o inconvenients com a resposta de la provocació anomenada Referèndum. Una empenteta més sempre serà bona i això no és cap error.

dilluns, 14 de maig de 2018

1851. Parlamento, Madrid.


Copio de la Història d’Espanya de Soldevila, fragments del discurs al parlament de Madrid del diputat per Barcelona, general Prim:

Es pregunta...

si han de estar los catalanes eternamente mandados como pais conquistado y cuando se piensa devolverles las garantías constitucionales a las cuales son acreedores como todas las provincias de España… Y ¿Por qué tanta opresión? ¿Cual es la causa? La causa es vuestra pequeñez, Ministros de la Corona. La causa es el raquítico conocimiento que tenéis de la ciencia de gobernar. Cataluña es un país vigoroso. Cataluña es un país robusto. Los catalanes son altivos, belicosos y de corazón esforzado; pues palo y hierro a los catalanes, decís vosotros…”

I al final del discurs torna a preguntar:

“Los  catalanes ¿son o no son españoles? ¿Son nuestros colonos o son nuestros esclavos? Dad el lenitivo o la muerte, pero que cese la agonia…”

“Si no los quereis como españoles, levantad de allí vuestros reales; dejadlos, que para nada os necesitan. Pero si siendo españoles los quereis esclavos (...) que sea en buena hora y sea por completo… encerradlos en un circulo de bronce; y si esto no es bastante, sea Cataluña talada y destruida y sembrada de sal como la ciudad maldita porque así y solo así doblegareis nuestra cerviz, porque así y solo así vencereis nuestra altivez, así  y solamente así domareis nuestra fiereza.”

Llenguatge de segle dinou, formes militars d’expressió, situació política, cultural a la Península i a Europa radicalment diferents a les actuals, però el fons de la qüestió  s’assembla tràgicament a la situació actual.

 He dit i repeteixo: el conflicte entre Catalunya i Espanya, només té dos finals possibles.

1. Aniquilació radical de de tota expressió de catalanitat.

2. Independència de Catalunya.

La primera solució l’ha perseguit durant segles l’estat espanyol fos quina fos la forma tingués, sigués el que sigués el partit que manés, totalitari o més o menys democràtic, i sempre ha fracassat. Ha usat l’exèrcit, ha guanyat totes les batalles contra Catalunya, però ha perdut totes les guerres. La diferència amb la situació actual és que ara no pot usar l’exèrcit (encara que l’article 8 de la Constitució digui que sí), i fa servir jutges, fiscals i guàrdia civil igual d’agressius però menys eficients.

L’estat espanyol no intenta, -em temo molt que ni vol, ni sap, ni pot- buscar una proposta per minsa que sigui per iniciar res que s’assembli a un diàleg. Cal entendre que qualsevol govern, partit polític o grup d’opinió que ho intentés, seria a l’instant linxat per tothom, absolutament per tota  la resta d’espanyols de dreta, d’esquerra, de dalt o de baix.

És a dir no poden aniquilar Catalunya, ni poden dialogar.

ERGO: INDEPENDÈNCIA. Política o jurídica. Després, i solament després les dues parts seran prou lliures per proposar-ho tot,  per negociar-ho tot i per pactar-ho tot.

 Demà (avui per al lector) començarem a córrer ….

13 de maig de 2018

diumenge, 6 de maig de 2018

De què serveix un cavaller amb armadura...


Si no té un drac a qui matar?

Els dos personatges preferits de la cultura espanyola són el Cid i el Quixot. Els dos són personatges de ficció. Els dos són cavallers amb armadura amb dracs a qui atacar, el primer els  sarraïns, el segon els molins de vent. Tots dos dracs imaginats, un per a la Història, l’altre per a la Literatura.

Salvador de Madariaga al seu llibre Ingleses, Franceses, Españoles, adjudica a cada una d’aquestes identitats dues característiques dominants i atribueix als espanyols Dignidad y Crueldad. Tot allò que ataca la seva dignitat -algú sap què significa aquesta paraula en política?- ho converteix en Drac  i no pot evitar que li pugi cap al cervell, del cor, de l’estómac i de més avall -la tríade d’òrgans dominants de tot mascle hispà- tota la seva crueltat. Escriu novel·les o fa lleis i envia la guàrdia civil si no pot enviar l’exèrcit.

El drac basc s’ha mort i el cavaller amb armadura ple de dignitat no li perdona. Cal entendre que ETA va ser un subproducte monstruós del franquisme, igual que el PP n’és una derivada covarda. Al cavaller amb armadura no li ha costat gaire inventar un altre drac amb l’ajuda de primeres espases (quin sinònim més ben trobat) de la literatura castellana; des de Quevedo a Ortega i Gasset (si home aquell que va dir el 1932 al discurs al parlament espanyol contra l’estatut de Catalunya: Cuando algo es pura herida curar-lo es matar-lo. Pues tal sucede con els caso catalán ). 

Al cavaller amb armadura completa, la visera no li deixa veure clar i no distingeix entre sarraïns o molins de vent, ni entre posar bombes sota un cotxe o posar paperetes en una urna.

El cavaller amb armadura rovellada li grinyolen les idees i està més a prop de l’Home de Llauna del Mag d’Oz, que no tenia cor i que els impulsos li sortien de més avall i que si bada acaba adoptant el model “pachuloyo”  tan abundant en les altes esferes ministerials, judicials, i tertulianes.

Ara ja no se’n parla gaire però un dels discursos que diuen que més ha influït en l’espècie humana, du per títol: El sermó de la muntanya. El predicador, Jesús, fa una llista de 8 grups humans als qui qualifica de Benaurats. Els que tenen fam, els  que passen fred,  etc. i en vuitè lloc  diu: Benaurats els que pateixen persecució per la justícia.

Amb qui cony devia pensar Crist quan deia aquesta última benaurança? Amb l’Oriol Junqueras segur i com que no feia distincions entre creients i gentils en tots el altres també.

Al cavaller se li ha escapat el cavall i ara va passejant la seva trista figura sense trobar la deixalleria que admeti ferro rovellat .

Senyors Rajois, senyors Llarenas, utilitzar La Llei per inventar-se un drac a qui matar és pitjor que una canallada: és un estupidesa.

5 de maig de 2018.


dimecres, 2 de maig de 2018

“Seis pies castellanos”.


De la incidència de la geografia sobre la història ningú no en dubte. Sobre la intensitat d’aquesta influència hi ha força discrepància.

Tothom sap què és una península i què  és un istme, tot i que aquest és més difícil de definir. Itàlia és una península però i l’istme, on és?

Intentem definir l’istme de la península Ibèrica.

Mirem el mapa sense prejudicis. Cantàbric a l’esquerra i Mediterrani a la dreta. A la vessant nord dels Pirineus  des de Baiona a Perpinyà de mar a mar 360 km. A la conca esquerra  de l’Ebre des de Donostia a Amposta, els mateixos 360 km.

Aquest quadrilàter Baiona, Donostia, Perpinyà, Amposta és l’istme  de la península Iberica. Els Pirineus només deixen un pas fàcil prop dels dos mars. El pas  del Cantàbric entre Baiona i Donostia té una longitud d’uns 30 km. El del Mediterrani entre Perpinyà i Amposta uns 300 Km.

Els istmes són lloc de pas. Hi passa  gent amunt i avall, i molta s’hi queda.

La gent que s’hi queda va arrelant, va creant identitat pròpia. Els que van arribant enriqueixen i qüestionen alhora aquesta identitat. Però tots ells saben que des que Haníbal va passar per aquí amb els seus elefants per atacar Roma i poc després  van ser aquests que van construir la Via Augusta, la característica de Catalunya era ser un corredor mediterrani, entre Europa i Ibèria.

Però… durant el segle dinou es va inventar el tren. Què millor per un tren que un corredor. Cada país va començar a muntar vies una mica al seu aire. Madrid va decidir, induïts pel seu potent centrisme geogràfic i ideològic, que l’ample de via seria de “seis pies castellanos”. Aviat la major part d’Europa va entendre que si el tren volia tenir futur comercial calia unificar l’ample de via. Però a Madrid són  com són. Els seus sis peus es van mantenir més de cent anys.

Ara fa quatre dies han caigut del burro i s’han posat a construir vies d’ample europeu a un cost inassumible amb una rendibilitat baixíssima i comercialment gens eficients. I el corredor, esperant en via morta.

I què en fan dels “seis pies castellanos”?  Doncs continuar trepitjant a… No, que després diran que no estimem prou les forces d’ocupació. I no estimar prou és fomentar l’odi, i fomentar l’odi és delicte i als delinqüents els cal pegar una patada al cul amb qualsevol dels “seis pies castellanos”.

30 d’abril de 2018.

diumenge, 15 d’abril de 2018

Un altre discurs del Rei.


Fa tres o quatre dies va venir d’amagat dels seus súbdits  a repartir sobres a una colla d’aprenents de jutge.

I va dir (no sabem qui l’havia escrit) un discurs. Va lloar la magnífica obra que feien els jutges espanyols que gràcies a la seva dedicació havien aconseguit fer desaparèixer d’Espanya tot indici de corrupció sense cap privilegi a cap persona ni cunyats ni compi-iogui  de ningú.

Va destacar l’èxit que representava que gràcies al treball dels jutges s’hagués eradicat de l’Estat tota mena de violència masclista, així com la gran millora de les relacions laborals entre empreses i treballadors…

Què dius? Que no va dir res d’això? Que només va parlar de… de què dius que va parlar?  Del terrible desafio que haurien de combatre els nous jutges.

 Doncs sabeu que us dic: que aquest rei tenia raó. L’únic problema que té des de fa uns anys la monarquia espanyola és que ha descobert que trontolla. Els fonaments són falsos. El gran patrocinador de la monarquia era un genocida del seu propi poble que per més inri era antimonàrquic.

Catalunya li ha dit a la cara que no el vol. A la resta d’Espanya ningú s’atreveix a preguntar-ho. I sospito que tots aquells que li fan la gara-gara només el mantenen perquè creuen que és la clau de volta del poder polític, econòmic, judicial i eclesiàstic heretat del dictador.

És la clau de volta i al mateix temps és el punt més feble de tota l’estructura. Una ventada massa forta del nord-est  reforçada per una depressió de llevant o un cicló del cantàbric…

Fa bé el rei de demanar ajuda als jutges i fiscals perquè encara que l’article 62 h) de la santa constitució espanyola diu que li correspon la funció de comandament suprem de les forces armades sap perfectament que això és paper mullat.

I ja ho sabem, els jutges manen i la guàrdia civil obeeix. I això és tot.

14 d’abril de 2018.    Dia de la República.

dijous, 5 d’abril de 2018

Dictadura. Democràcia.


La primera condició per passar de dictadura a democràcia és que es mori el dictador. És una condició necessària però no suficient.

Per començar l’anàlisi, cal estudiar com ha mort el dictador i qui l’ha matat. Veiem tres models de morts de dictadors:

1.-Ha estat mort després de ser derrotat, ex. Hitler o Mussolini.

2.-Ha esta assassinat pel seu propi poble, ex. Ceaucescu o Gadaffi.

3.-Ha mort al llit en plenitud de  glòria i enterrat en un gran mausoleu conservat anys i panys.  Ex . Franco o Mao.

En el primer cas el pas de la dictadura a la democràcia pot ser ràpid, en el segon és impredictible què passarà i en el tercer és segur que la democràcia  podria començar a caminar però tardarà molts anys a arribar, si arriba algun dia.

En el cas que ens interessa la situació és molt evident:

Valle de los caidos, Pazo de Meiras, Fundación Francisco Franco, Familia Real. etc... ergo,  una democràcia plena no ha arribat encara a Espanya.

Cal entendre que el dictador és una peça important en una dictadura, però sense l’existència d’infinites peces més, algunes d’elles igual de necessàries que el dictador, la dictadura cauria aviat. Quan dura 40 anys és  per l’existència de col·laboradors  de primera, segona o tercera línia, que en el cas que el dictador mori al llit i glorificat no perdran el poder i oposaran  forta resistència a qualsevol canvi més enllà d’una rentada de cara.

Però, i l’Estat de dret? Ja el tenim aquí?

Fa més de 300 anys el anglesos van aconseguir superar l’absolutisme monàrquic amb el que ells anomenen gloriosa revolució del 1688. A partir de llavors les lleis les feia el Parlament. Era un primer pas cap a la democràcia moderna. Però aviat es van adonar que no era el mateix rule of law, Estat de dret , que rule by law governar aplicant la llei.

Aplicar la llei, ho fan tots els estats del món i la immensa majoria no són estats de dret. Un signe evident  que no ho són o bé que ho són de baixa qualitat és la molta freqüència en què afirmen ser-ho. O les vegades que repeteixen que les lleis s’han de complir. O en la facilitat que té l’estat d’usar la violència per fer complir la llei.

Votar cada quatre o cinc anys  és una condició necessària per ser una democràcia. Però no és una condició suficient. A Rússia, a Turquia o a Egipte es vota de tant en tant. I a Espanya també.

Formar part de la Unió Europea és una garantia a mitges. La necessitat d’Europa d’admetre més països l’ha portat a donar una mena d’aprovat general  a la democràcia dels nous membres mentre diguessin amen a les obligacions econòmiques que Europa imposa.

Ara ens queixem que retornin a molts països partits politics feixistizants, cosa que a Espanya no passa per la senzilla raó que no han marxat mai d’aquí .

5 d’abril de 2018

P.D. Quina plantofada acaba de rebre l’Estat de dret que patim.



dilluns, 2 d’abril de 2018

Mal gust de boca. I mal d’estómac.


I poca cosa més. No ha variat res gaire important. Ni tan sols és una batalla perduda, i  no influirà  en el resultat final de la guerra.

Res essencial ha variat. L’estat espanyol continua deixant en mans de la guàrdia civil la defensa de la unidad, substituint l’exèrcit que va protagonitzar aquesta funció durant 40 anys.

El mecanisme és d’una simplicitat extrema, comença i acaba amb la  GC.

Aquest invent del duc d’Ahumada inicia el procés amb una investigació teatral. Hores i hores escorcollant. Capses de cartró amunt i avall. Una mica després envien un informe imparcial  al fiscal adequat que corregeix les faltes d’ortografia, afina i redacta. Tot el paperam va a parar a mans d’un jutge. Aquí no cal triar gaire. Qualsevol jutge d’aquest nivell (els de més avall no conten)  farà bé la seva feina. Es limitarà a complir la llei i a fer-la complir, alguns amb un entusiasme i un amor a la pàtria admirables.

Ja sabem que els deu manaments de la llei sagrada es resumeixen en dos:

Estimaràs a Espanya sobre totes les coses, i a la guàrdia civil com a tu mateix.

                          ………………………………………………………

Acaba d’arribar la notícia de la detenció de Puigdemont a Alemanya, ara el mal gust de boca ja és mal d’estómac. Espero que els jutges alemanys recordin l’última vegada que els seus policies van detenir un president de la Generalitat de Catalunya i el van lliurar a les autoritats espanyoles. 

Alemanya ha canviat molt des de llavors i Espanya molt poc.

L’estat espanyol ha pres malament les mides del seu adversari. En realitat s’ha confós d’adversari. On hi havien dos milions de persones n`ha vist dues-centes. I les vol tancar totes a la presó. Les 200. I dels dos milions no sap què fer-ne.

Fa segles que tots els teòrics de les guerres diuen que l’error no és aplicar la força per resoldre un conflicte sinó aplicar una força insuficient, i si no avalues bé la capacitat de resistència del contrari encara que sembli al principi que tens la victòria assegurada tard o d’hora acabaràs derrotat.

Ja sé que no es pot evitar, però crec que estem posant massa dramatisme al dia a dia. Davant de la majoria de comentaristes, fins i  tot els nostres,  i repeteixo que entre el que fa i el que critica li dono deu punts d’avantatge al primer. I si som on som -i crec que hem fet molt camí- és gràcies als que fan. 

No és cap error saltar d’una finestra del segon pis per fugir de la presó si és l’única que es pot obrir, tot i saber que alguns es trencaran una cama al caure, i a algun altre l’enxamparan, però que molts podran anar on sigui a demanar ajuda.

Nosaltres, els dos milions seguim empenyent sense por i sense pressa, I si algun dia s’ha de trencar un plat… que sigui un plat fondo.