dimarts, 23 de gener de 2018

Pel bon camí.

Encara falta molt tros per arribar-hi, però el camí és l’encertat. Segurament tots els passos que dia a dia es van donant no són els òptims, però al meu entendre això és  irrellevant. Fins i tot m’atreveixo a dir que els protagonistes que en cada instant omplen tota la pantalla poden desaparèixer, i les seves paraules tan escoltades repetides i analitzades seran oblidades  aviat.

Sé que és un bon camí perquè jo el puc fer, el vull fer i el faré acompanyant milers i milers de persones, algunes com jo que no som ningú i altres que sortiran a la pantalla, que diran coses, i que acceptaran riscos.

Així com sé que el camí nostre és l’encertat, també sé que el camí que inevitablement faran aquells que s’oposen al nostre caminar no els porta enlloc. Dic inevitablement perquè no tindran més remei que incrementar la intensitat de la repressió com a única resposta a la persistència del nostre caminar endavant. L’estat no pot fer cap oferta mínimament acceptable, ni pels independentistes ni pels de la tercera via, i que al mateix temps no aixequi tempestes incontrolables  entre tota mena d’unionistes i constitucionalistes.

Sembla que l’estat té a la seves mans molt poder i molts poders, però en realitat només té una eina eficaç per aturar aquest tipus de conflictes, ara bé, aquesta eina sap perfectament que no la pot utilitzar. Encara que l’article 8 de la santa constitució digui que sí, no pot usar l’exèrcit. El rebombori que s’ha produït per  l’ús,  als seus ulls un ús  proporcionat, de la policia que a la fi no portava ni tan sols kalainikov. I que com deia l’exministre francès Valls tampoc no hi va haver cap mort.

L’estat no té més remei que incrementar la repressió, però no pot usar l’exèrcit. Heus aquí el dilema.


Aquesta situació que el govern central s’entesta a definir com a vuelta a la normalidad és insostenible i la primera víctima serà l’economia espanyola, amb un deute públic que farà que els assistents a Davos posin el crit al cel, sense voler saber si la culpa la té Puigdemont o Junqueras. Per aquells senyors l’únic responsable serà emepuntorajoy.

Amb un anorac gruixut i les velles xiruques ben cordades seguim caminant i quan serem a dalt de la carena veurem un cel pur i seré.

21 de gener de 2018.


dimecres, 10 de gener de 2018

El gos de l’hortolà.

L’han feta grossa amb aquella collonada que en van dir La España de las autonomías.  Ja se sap que una cosa mal engendrada no pot sortir ben parida.

Amb l’única finalitat d’emmascarar Catalunya i Euskadi van repartir cromos a tothom que passava per allí. L’error més garrafal va ser inventar-se una comunidad autónoma que incloïa al seu interior la capital d’Estat més centralista d’Europa. La concentració de poder polític, econòmic, judicial, eclesiàstic, militar i mediàtic ha convertit allò que històricament era un estat hipertrofiat  en un país malalt de macrocefalia tot ficat dins d’una autonomia.

Van donar un caramel a Euskadi i van acceptar de mala gana que Catalunya anés ficant durant anys  peix al cove.

Aviat es va veure que el cove era molt petit i la macrocefalia molt aguda.

Catalunya va llançar el cove a mar i es va posar a caminar primer i a córrer  de seguida cap a la pista d’enlairament per començar a volar.

Es veu que la macrocefalia produeix visió borrosa que no permet veure més enllà d’uns quants kilòmetres. Allò que volia fer Catalunya era al mateix temps, un pecat, un error i un delicte. Valga’m Déu val. (De fet qualsevol pas humà cap a més llibertat sempre és un pecat, un delicte o un error, per a algú).

Amb l’ajuda de fiscals, jutges, guàrdies civils, i periodistes, i fins i tot bisbes van creure que n’hi hauria prou. Però, no.

I ara, què?

Destituït un tal Moragas, (i degudament premiat) l’ ideòleg de l’operació que ha dut al cul de sac en què es troba ficat no només el govern de l’estat, sinó l’estat sencer, han buscat un ideòleg substitut. (¿?) que es veu que proposa donar a Catalunya un caramel, com al seu dia van donar a Euskadi.

Tot just ha començat a circular el rumor d’aquesta proposta un grapat de presidents de comunitats autònomes han posat el crit al cel fent bona aquella dita castellana del perro del hortelano, que ni come ni deja comer.

Aquest és el dilema de M. Rajoy: oferir a contracor un caramel a qui no el vol, i contra la voluntat dels seus amics, que sí que el volen. O bé admetre que el conflicte només té dues solucions possibles:

1.- Aniquilar definitivament tot signe de catalanitat.

2.-Pactar catalans i espanyols com a socis iguals tot allò que calgui.

Val a dir que l’home ho té fotut. No té ni capacitat mental ni força política per liderar cap dels dos camins.

Nosaltres només cal que resistim tranquils, controlant emocions, sense por ni pressa. Recordem que l’estat espanyol té tres punts molt flacs: el Deute, la Corrupció i la Monarquia .

Quin petarà primer?

6 de gener 2018. Dia de reis de veritat.


divendres, 5 de gener de 2018

Charles Darwin. Bismarck i d’altres.

 Darwin deia: Les espècies que sobreviuen no són les mes fortes, sinó aquelles que s’adapten millor als canvis.

Bismarck diuen que deia: La política és l’art de gestionar allò que és possible. Jo m’atreveixo  a afegir; i també és la ciència de fer possible allò que és necessari. Art més ciència cal que facin realitat allò que és desitjable.

Per petulant que sembli i  per petita que sigui Catalunya (1 per mil gairebé exacte de la humanitat) gosa qüestionar pel cap baix, tres dels dogmes més sòlidament establerts en el pensament polític.

Què significa sobirania d’un estat?

Què vol ser  Europa?

És  l’Onu un instrument útil per millorar la relació entre pobles?

Aquestes preguntes estan sempre sent formulades per multitud de pensadors de totes classes i de molts llocs diversos. Allò que té de singular el qüestionament que en fa Catalunya és la ferma voluntat de dur a terme un acte real d’assumpció de competències plenes i exclusives en tots aquells camps que afecten exclusivament  els seus ciutadans, de gestionar els recursos propis necessaris per poder-ho fer, i per últim obtenir un reconeixement jurídic suficient internacionalment. I tot això, aconseguir-ho pacíficament.

Catalunya té una dimensió òptima de país que afavoreix la capacitat d’adaptar-se als canvis de tot tipus que constantment es van produint. (Bona cosa segons Darwin).

La societat catalana té una aptitud notable per governar-se d’acord amb les seves possibilitats (com aconsellava Bismarck)  i al mateix temps està imbuïda del desig de fer realitzable allò que és desitjable. (Tenim un somni, com deia Luther King).

Una gota d’aigua? Un gra de sorra? Un petit pas per a la humanitat però un immens pas per a un poble.

Allò que és possible i que és bo que sigui, acaba sent. Nomes cal no dubtar-ne.


1 de gener de 2018.

dimecres, 20 de desembre de 2017

Neo-falangistes contra tardo-franquistes.

O el que és el mateix Ciutadans contra PP. Contra però fent el mateix camí, només que donant-se cops de colze.

Durant els 40 anys de dictadura militar el Caudillo va tenir el suport dels dos corrents ideològics dominants a la dreta espanyola, l’anomenat Nacional-catolicisme i  la Falange .

El lema dels primers era de caràcter dogmàtic: España Una, Grande y Libre. Aquest va ser el  crit dominant durant tota la dictadura. Els principals enemics eren els rojo-separatistas... La unidad era sagrada (encara avui dia hi ha bisbes que defensen que negar-ho  és anticristià) i és un  dogma de fe espanyol.

La Falange per no semblar iguals van adoptar el lema: España és una unidad de destino en lo universal.

Aquesta idea de ser un país amb un destí manifest  la va popularitzar un predicador purità cap allà l’any 1630 per justificar el dret dels colonitzadors nord-americans a ocupar les terres dels  indis igual que Israel poble escollit per Déu  va expulsar els pobles que vivien a la terra promesa. Avui dia molts  ianquis creuen que USA, té un destí manifest universal.

La idea de ser un poble amb un destí manifest era tan atractiva que la van anar copiant altres països fins arribar al seu màxim amb el nazis. D’aquests ho va copiar José Antonio Primo de Rivera. I d’aquell Rivera ho ha heretat l’actual Rivera.

Per a tardo-franquistes i neo-falangistes una altra relació entre Espanya i Catalunya  que no sigui  la que hi ha entre sobirà i súbdit és impensable.

El poder d’aquestes dues expressions  de la dreta espanyola és tan gran, que qualsevol intent per part de la trista esquerra, encara que ho volgués fer -i la veritat és que tampoc ho vol gaire- de modificar aquest tipus de relació Espanya /Catalunya està condemnada al fracàs.

De la mateixa manera és impensable cap proposta política de  cedir competències plenes i exclusives de les llarguíssimes llistes del articles 148, 149, o d’interpretar democràticament  els articles 150 i 151,  o de  congelar el 155, o de pactar  equitativament els articles 157 i 158.

Ni el govern actual espanyol, ni cap govern que sorgeixi en els propers bastants anys ni voldrà, ni sabrà i ni, el que és pitjor, podrà  posar sobre la taula una proposta que serveixi per iniciar un diàleg.

El dilema continuarà sent el mateix i a la llarga només té dos finals possibles: o l’aniquilació  de tota mena de catalanitat  (cultural, lingüística, econòmica, identitària, etc.) o  bé asseure’s en una o moltes taules rodones amb igualtat de fet (tolerada o reconeguda) per negociar-ho  tot. I tot vol dir tot.

Aquesta segona opció és de llarg la millor per les dues parts.

Encara que no ho  sembli, estem avançant a una gran velocitat, rara en aquests processos, sense grans costos humans ni econòmics.

Ni por, ni pressa, ni angoixa. Ni dubtes.


18 de desembre de 2017.

dimecres, 13 de desembre de 2017

Limitar-se o no limitar-se. Aquesta és la qüestió.

Diu  M. Rajoy.  Jo em limito a assumir la responsabilitat de governar.

Diu el jutge.  Jo em limito a complir la llei i a fer-la complir.

Diu el guàrdia civil.  Jo em limito a obeir les ordres del jutge.

Diu la Unió Europea. El conflicte es  limita a una qüestió interna d’Espanya.

Nosaltres ens limitem a fer manifestacions multitudinàries i pacífiques.

Tantes limitacions no poden ser bones per la salut democràtica.

Però és que… M. Rajoy i cia. s’extralimiten amb l’ús abusiu del poder, el jutge interpreta arbitràriament la llei a la manera de  M. Rajoy i cia. I el guàrdia civil actua com sempre ha actuat el guàrdia civil. Perseguint vagos y maleantes, com als seus bons temps franquistes.

I Europa ja no ho mira de tan lluny, i el que veu li fa arrufar el nas.

Potser ha arribat l’hora per part nostra de fer manifestacions pacífiques i eficients alhora. Potser l’endemà del 21D. Amb independència dels resultats, bons o no tant.

Eficiència significa que els guanys obtinguts superen els costos inevitables.

Analitzem. Quin és punt més feble de l’estat espanyol? L’economia sens dubte. Els seu deute posa la pell de gallina.

Quin és el camp que més preocupa la Unió Europea? Evidentment l’economia. El deute dels estats del sud d’Europa els té neguitosos.

Quin és el camp en què és proporcionalment més forta Catalunya respecte d’Espanya? Altra vegada  l’econòmic.

Doncs bé:

Tornem a cridar els carrers són nostres. I afegim-hi i les carreteres i les vies de tren. I el Corredor mediterrani. No com a propietaris únics, però sí amb ple dret  a usar-los.

No sé si heu sentit parlar del 8 català. És la figura geomètrica que formen les línies de tren que surten de Barcelona per la costa i per l’interior tant cap al nord com cap al sud. Les del nord es tornen a ajuntar a Massanet-Massanes, i les del sud a Sant Vicenç de Calders.

Si per casualitat -posem un dilluns al matí- anessin pacíficament uns pocs milers, no calen gaires, d’amants dels ferrocarrils a visitar sense presses les estacions de Massanet o de Sant Vicenç, i al mateix temps un altre petit grup d’amants dels tractors o cotxes diversos fes un rally per carretera des de Girona cap a França, i per la seva banda uns quants universitaris fan allò que els surt tan bé de tallar per exemple la Diagonal o els carrers que els quedin més a mà, si sense necessitat d’organitzar-ho passés alhora tot això quedarien instituïts els matins dels dilluns: ressaca.

Si al cap d’alguns dilluns de ressaca, aquell qui cal que ho capti dissimula, caldria afegir els divendres a la tarda: xerinola amb un format similar.

Pacíficament i civilitzadament. I demanant excuses als perjudicats.

Cada dia per la frontera nord de Catalunya circulen 100 trens amb 40.000 tones de mercaderies i camions amb unes 300.000 tones. (Dossier La Vanguardia. El corredor mediterrani).

Quantes setmanes seguiria callant Europa?

Vés a saber.


11 de desembre de 2017

dijous, 30 de novembre de 2017

A por ellos i a por ellas. Culpabilitzar la víctima.

Les víctimes sempre són culpables, si no, no serien víctimes. Brillant raonament secular en totes les societats del planeta.

Si les dones no provoquessin, ningú les agrediria.

Si els esclaus es revolten, l’amo no té més remei, contra la seva voluntat, que assotar-los.

Si un poble demana llibertat es converteix en culpable de desobeir les sagrades lleis del poble dominador.

La víctima no té dret a queixar-se, perquè ja sap què li passarà, si intenta trencar l’ORDRE.

Les dones ja saben que a totes les cultures del món l’exigència d’ordre ha conduït a subordinar la dona a l’home. Les religions monoteistes presenten el déu suprem mascle. L’ordre social en la  poc teista cultura confuciana es basa en el model de la família que consideren ordre natural. Tot el poder és del pare. ( Curiositat: Constitució espanyola).

Article 14. Els espanyols són iguals... no pot prevaler cap discriminació per raó de…sexe...
Article 57. La corona d’Espanya és hereditària… La successió al tron seguirà l’ordre regular de primogenitura… I en el mateix grau… serà preferit sempre… l’home a la dona...).

Totes les cultures humanes han estat generades molt majoritàriament pels mascles adults de l’espècie.

 L’ordre dominant continuarà sent  durant anys masclista. Intentar canviar-lo és provocar desordre. I això es castiga.

Tots els estats del mon esta organitzats  al voltant del grup de persones mes o menys nombrós, coherent i civilitzat ,que son o es creuen propietaris de les armes  ,els  diners o les lleis. Tot conjunt humà  que no pertany a l’anterior grup –esclaus , obrers, separatistes etc.- serà acusat de provocar desordre . I això es castiga.

A l’estat espanyol, els dos intents de República han acabat molt malament. Per tant el republicanisme és nefast, diuen, quan és exactament el contrari. Les conseqüències dolentes de la primera i funestes de la segona república van ser provocades per la reacció criminal dels defensors de l’ordre.

Però la Història  no sempre obeeix les lleis dels homes. Hi ha una llei no escrita i poques vegades acceptada i sempre complerta a batzegades, dues  passes endavant i una enrere, que diu que la tendència universal és incrementar el grau de llibertat de les persones i dels conjunts humans.

Els esclaus desapareixen, les dones van adquirint drets socials, els obrers ja se’ls escolta una mica més, i els pobles van conquerint  llibertat.

Tot molt menys del necessari i més lentament del desitjable. Perquè el grup dominant, per civilitzat que sigui, té a la seva disposició un conjunt  de (no trobo l’adjectiu precís) individus amb ganes i necessitats de cridar.

A por ellos i a por ellas.


24 de novembre de 2017.

divendres, 24 de novembre de 2017

Espanya té un greu problema.

I no és Catalunya. L’anomenat conflicte català no és res més que una conseqüència d’aquest greu problema.

La principal mancança que té Espanya -conjunt d’estat i ciutadans- deriva del fet d’haver arribat tard al segle XX europeu.  No havia atrapat a Europa en tot el segle  XIX, només Catalunya s’hi havia apropat.

Les tres dècades -del 1950 al 1980- han passat a la història europea com els gloriosos trenta anys.

Acabada la brutal guerra mundial l’any 45 i després de 5 anys de terrible  misèria va haver-hi un esclat d’energia i un aprofitament al màxim del pla Marshall, d’ajuda americana.

Espanya en va quedar fora per culpa del seu Estat i de la seva classe dirigent. Els seus ciutadans no existien. Ni per a Europa ni per als seus propis dirigents. Franco va morir, i Europa va admetre a Espanya just quan Europa començava a frenar el seu entusiasme .

Però 40 any de franquisme no s’obliden aviat, i molt menys quan els seus hereus havien tingut temps de sobres per preparar la gran transacció (mal anomenada transició) en què a canvi del reconeixement exigit per Europa, d’uns quants drets civils dels ciutadans (força correctes val a dir) van conservar totes les estructures de poder, totes les cúpules militars, econòmiques, policials, judicials, fins i tot eclesiàstiques que mantenien intactes tota la seva ideologia i tota la seva corrupció, d’on creieu que ha sorgit la corrupció actual?

Ja sabem que d’un  pare franquista no en surt necessàriament un fill igual però també sabem que de 100 pares franquistes en surten 80 fills que ho són. Per dissimular una mica van afegir-hi  la cirereta monàrquica i de passada com qui no vol la cosa una amnistia universal per aconseguir que les generacions futures no sabessin mai que van ser 40 anys de dictadura feixista.

Es va votar i aprovar la Constitució. Sí senyor, amb gran majoria, però...

Els dos estats d’ànims que dominaven els ciutadans aquells dies eren la por i l’urgència.

Dues pèssimes conselleres per aprovar o rebutjar una Constitució.

Por pel soroll de sabres i pistoles (no pilotes de goma) i urgència per sortir de la presó després de 40 anys (tot el país era una presó). Qui no ho ha viscut no es pot imaginar com són de llargs.

Uns altres 40 anys després els catalans no tenim por però comencem a tenir pressa, per poder ajudar els espanyols a resoldre el seu greu problema. Si ens deixen.

Espanya té un gran problema, i no és Catalunya.


20 N, de 2017.