dissabte, 24 de juliol de 2021

La “senyu” ens ha renyat.

 

Espero que hagueu après la lliçó.

I té tota la raó. Ella sap molt bé que si la seva meravellosa ciutat de Puertollano, els últims 10 anys ha perdut el 15% d’habitants és per culpa dels catalans que no els  comprem ni carbó ni petroli. I que si l’atur ronda el 20% és perquè en comptes de visitar els meravellosos molins de vent de La Mancha ens n’anem al Vietnam, on no se’ns ha perdut res.

També sap que si els 200 mil Km. quadrats de les dues Castelles i Extremadura juntes  (el 40 % d’Espanya)  tenen menys habitants  que els 7 mil  km. quadrats que envolten la Puerta del Sol també és culpa de la dèria dels catalans de visitar el  museu del Prado i no ”los ojos del  Guadiana”...

 Està molt enfadada pel que hem fet.   Ella sempre tan riallera ens ho ha dit  molt seriosa.

Espanya -ara seriosament- necessita urgentment un Gorbatxov o un Deng Xiaoping amb la perestroika del primer o les quatre reformes del segon. Aquest parell creien  que primer s’havia de canviar la mentalitat dels poderosos  abans de deixar votar el poble. Per desgràcia s’han oblidat d’aquesta segona part.

Mentre que a Espanya van deixar votar a corre-cuita el poble, sense canviar la mentalitat  dels poderosos.

Cap del dos camins porta a una sana democràcia……

I mentrestant m’imagino una trobada distesa entre la ministra Rodríguez amb la Dolors Bassa i la Carme Forcadell i  que aquella  aprofita per dir somrient; “espero que hagueu après la lliçó”.

I per si la senyora Rodríguez  no sap de què li parlo perquè no entén el català li diré amb les belles paraules del seu gran Lope de Vega.

“Entiendo lo que me basta.

Y solamente  no entiendo.

Como se sufre a si mismo.

Un ignorante soberbio”.

23 de juliol del 2021.

La covid marxarà, l’estupidesa no.

 

 

 

 

dilluns, 19 de juliol de 2021

Tothom ho sap i era profecia...

 

Tothom sap que l’actual Constitució Espanyola està obsoleta. De fet va néixer mal parida. El pare que la va engendrar era un vell assassí mai penedit ni condemnat, ni tan sols conscient de la seva perversió. Els que la van escriure van seguir el consell del dictador “no es pot entregar el poder als que van perdre la guerra”. La votació que  va donar legalitat a aquesta constitució era enormement deficitària de legitimitat. Els anys no donen legitimitat  d’allò que va néixer il·legítim.

La gravetat immensa de la nafra purulenta de què parlàvem ahir  cal entendre que és el mateix que passa amb la citada Constitució: són herència de dèficits i  malformacions seculars del pensament  de la classe dominant espanyola especialment a la capital del país, encarnada  i petrificada  en  figures com la monarquia, l’aristocràcia, la noblesa, la cúria, l’exèrcit, o la judicatura. I d’altres que em deixo.

Tots els intents que ha fet una petita part de la societat espanyola per posar-se al dia del pensament d’Europa més modernitzador, en molts moments; tant literaris, generació, del 98 o del 27, com polítics, República del 1868 o del 1931, com econòmics, industrialització dels segles 19 i 20, han estat frenats o anorreats pel pensament dominant  de les estructures dominants del centralisme dominant.

La tossuderia que mostren els defensors d’immobilisme mental avui, va agafant actituds  model Numancia, veient que la perifèria marítima es va descristianitzant, en tots els matisos de la paraula.

Segurament ningú en concret dels que manen a Madrid ha pres amb plena consciència la decisió  de transferir al poder judicial tota la responsabilitat i tota la potestat per resoldre el problema. Però ara ja està fet.

I com diem a Catalunya “Déu ens guard d’un ja està fet”.

No hi ha cap dubte que el poder judicial (i no tots els jutges, cada dia se senten més cruixits) és en aquests moments el millor hereu del pensament dominant de què parlàvem abans .

Per poques lleganyes que s’hagin tret dels ulls resulta clara a Espanya una situació de crisi  de valors, d’idees, d’interpretacions, i de poder, tan general que davant de la dificultat real i reial d’afrontar-la en la seva totalitat han optat per negar-la, tancar el ulls, seguir  igual… i sobretot trobar un culpable.

Això els ha resultat fàcil. Massa fàcil. Fastigosament fàcil…

Però la realitat és tossuda. Matar el missatger, retarda  la rebuda del missatge però no canvia la realitat…

Una  barreja de ràbia, por, tristor i pena... i de cop em va venir a la memòria..

HHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHH

Fa molts anys, quan era jovenet, llegia Sabatini, Salgari, i tot el que em queia a les mans.

En una novel·la, Salgari explica la història d’un veler que torna d’una expedició als mars del sud carregat amb tres lleons i dos tigres  cap a Europa.

El capità, és un dèspota i s’aixeca una rebel·lió contra ell liderada pel contramestre  al mateix temps que uns pirates assalten la nau, i de cop i volta es desferma una tempesta tropical.

Emocionant i deliciós.

Un llamp trenca la gàbia. Les feres s’escapen i maten els pirates... El contramestre penja el capità. Una ventada s’emporta les feres. La tempesta amaina…

Tindrà l’Estat espanyol tantes xambes, d’una tacada? Amb una mica d’imaginació es pot veure qui són les feres, qui els pirates, què la tempesta i qui el capità, però i el contramestre, qui és?

Un altre dia parlarem de líders…

18 de juliol de 2021. No us sona la data?

 

dimecres, 30 de juny de 2021

El dit a la “llaga”.

 

És una “llaga” molt fonda. Infectada i purulenta. Tan antiga que el costum secular la fa oblidar.

Durant els primers 40 any de la meva vida va ser tan intensa la putrefacció que vam acabar no notant la pudor. Un  cop mort el principal responsable, els seus hereus van cuitar a tapar-la sense temps de desinfectar-la. Van agafar un llençol brut, van embolicar-ho tot lligat i ben lligat.

D’aquest llençol en van dir constitució…

Timeo hominem unius libri.

I jo tinc pànic del poble d’una sola LLEI…

De cop i volta, sense que ningú s’ho esperés, amb un cop d’aquella mena de coratge que Napoleó en deia; “coratge de les tres de la matinada”, instantani, necessari, de sobte, venen els catalans  i  posen el dit damunt d’aquella “llaga” que supurava pus  des del mateix cim de la Cúpula, fins molt avall…

El crit dels bons espanyols va ser unànime. S’ha de tallar el dit.  S’ha de tallar el dit a l’alçada del colze, diuen uns. No, fins l’aixella diuen els altres.

Tots els instruments quirúrgics de què disposa un Estat entren en èxtasis. (Guardeu la llista in pectore no fos cas que cantar fos delicte… O ja ho és?) i es posen a treballar sense tan sols desinfectar l’instrumental.

Però… I la “llaga”?  Molt bé, gràcies...

Nafra seria més normatiu, però no és tan fastigós.”

 Desapareixerà molt abans el  covid…

dijous, 24 de juny de 2021

De Pau Casals a Mas Culell.

 

I entre l’un i l’altre, centenars de milers, perseguits, “represaliats”, empresonats i afusellats per l’Espanya eterna, abans, durant i després del franquisme en nom de la secular i dogmàtica fe d’un sol déu, una sola pàtria i un sol rei. Ergo:  els catalans  són culpables per definició, i l’única sortida al conflicte que són capaços de pensar molts patriotes espanyols, és la mateixa que el seu admirat líder alemany va aplicar als jueus com a “solució final”.

El món de la música admirava Pau Casals, el món de l’economia admira  Mas  Culell. Unes dotzenes d’economistes de primera fila, Nobels inclosos, han posat el crit al cel, en defensa de Mas Culell.

Quin és el misteri que fa que Espanya el maltracti ignominosament sense que s’alci cap veu significativa entre aquells -economistes o no- que saben qui és  Mas Culell?

Tan immensa és l’animadversió contra la catalanitat, que no permet que economistes  espanyols honestos i coneixedors del cas no s’atreveixin a dir res?

Aquesta animadversió no és entre individus, no és entre persones. Hi ha molts catalans amb amics espanyols i viceversa. És entre pobles amb mentalitats molt diferents -un autoritari i dominador i l’altre insubmís i enamorat del seu país- diferència que no impedeix viure com a veïns però que fa impossible que la relació sigui la de sobirà/ súbdit.

És urgent que tots i cadascun dels ciutadans de Catalunya (molt especialment socialistes i “podemites”) ens responguem a nosaltres  mateixos la pregunta que mai ens faran els que tenen potestat per preguntar:

Què vull ser jo?

Súbdit de la Monarquia Espanyola  o bé Ciutadà de la República Catalana?

No hi ha cap altra opció.

24 de juny de 2021.

Dia en què els petards foragiten els virus residuals.

 

 

 

dijous, 17 de juny de 2021

Mascaretes i mascarades. (Exabrupte alliberador).

 

Les mascaretes serveixen perquè cadascú de nosaltres no enverini l’aire.

Les mascarades s’usen per fer veure que dius sí, quan estàs dient no. Que ets, quan no ets res.

Benvingudes les mascaretes i maleïdes les mascarades.

Mai he acabat d’entendre, la necessitat de tots, absolutament  tots, els amos del poder, amb independència de la magnitud, la procedència o l’actitud mental de les persones que l’ocupen, de sentir-se obligats a mostrar-se al poble com una immensa mascarada.

Salons immensos, portes altíssimes, (al Kremlin n’hi ha una que quan hi passa el Putin de torn sembla un escarabat), lluminàries ostentoses, sostres impossibles, que fan que el Papa de Roma o la Reina d’Anglaterra s’hagin de disfressar fins al ridícul per ser vistos…

Es veu que si no hi ha pompa i lluentons el poder es dilueix.

Entre tots els personatges de primera fila que encara queden al món els més absurds són els que fan de Reis. I d’entre aquests guanya el primer premi “cum laude”… ¿oi que tots sabem qui?

A falta de Palau disponible a Barcelona, en un hotel disfressat de vaixell, proa al mar  que ni vol ni pot solcar, es va organitzar una mascarada de baixa intensitat amb assistència de la més “alta” figura de l’Estat espanyol.

¡Quina tristor, déu meu! Ni tan sols em va fer ràbia. Va resultar tot tan depriment, que tots els assistents i els espectadors  faran  un concurs de velocitat per oblidar-ho.

Els d’aquí fent veure que els interessava molt què es deia i què es feia  i els d’allà dissimulant la seva animadversió profunda i secular. I entre uns i altres uns quants empresaris que fan veure que estimen tothom  perquè  la pela és la pela”.

Les mascarades quan perden el magnífic encant del poder fan plorar...

Serà millor que continuem portant la mascareta.

17 de Juny de 2021.

dimecres, 26 de maig de 2021

Constitució = democràcia?

 

Esmena a la totalitat.

És gràcies a la Constitució que tenim l’actual democràcia. Digué Felip.

Altra vegada ens trobem en la necessitat d’afirmar que allò que té d’horrible aquesta afirmació, és que és veritat.

D’aquella Constitució era totalment d’esperar que en sortís aquesta democràcia.

Sentireu dir que els catalans avui majors de 6o anys la vam votar majoritàriament i us preguntareu; com pot ser que votéssim l’article 155? I el 149 amb els seus 32 apartats? I el 153 amb 4 institucions estatals per a control repressor de les comunitats autònomes? I tot el Títol X  que amb només 4 articles en té prou per impossibilitar de  facto  qualsevol reforma constitucional significativa?

Els catalans vam sentir parlar d’Autonomia i vam córrer a buscar al diccionari Espanyol a  veure  què en deia.

Heus aquí què en diu:

1. Estado y condicion de un pueblo que goza de plena independencia.

Això sí que ho vam votar, innocents com érem.

Però aquella Constitució té 169 articles, algun amb 32 apartats.

… algú pensa que  ho van llegir més enllà de mitja dotzena de pere-punyetes?

Ja sé que votar no equival a dir sí o no a tot, sinó donar confiança als autors del document, tant a la seva capacitat jurídica, com a la seva llibertat d’opinar i la veritat és que  ni una cosa ni l’altra semblaven existir.

Doncs mireu, jo tota no, però en vaig llegir suficient per votar No.

Però la majoria va votar , perquè votar no, significava arriscar-se a continuar dins la presó franquista on feia 40 anys  que estàvem tancats. Si la Constitució en comptes de dir que el cap d’Estat era un Rei hagués dit que era una piano hauríem votat igualment que sí, sense preguntar si vertical o de cua…

És gràcies a aquella constitució, que tenim aquesta democràcia.

És gràcies a aquella monarquia que tenim aquesta corrupció.

És gràcies al tardo-franquisme que tenim el neo-franquisme.

És gràcies al PSOE/PP que tenim Vox…

I sobretot és gràcies a la Inquisició que tenim  Suprems i Constitucionals.

Fills i nets d’aquells que fa 40 anys van votar SÍ a la Constitució, jo us demano que no els ho tingueu en compte. 40 anys de dictadura capgiren el seny del poble  més fort.

Fills i nets, ara teniu una bona ocasió: no la desaprofiteu.

La putrefacció de la monarquia espanyola -essent immensa- no és la principal raó per rebutjar-la. La corrupció inevitable en grau més o menys alt en els afers públics no demana canvis de persones. La cruel distribució de la riquesa entre rics i pobres. La falta de llibertat de tants pobles com el nostre, no demana pactes i diàleg…

Tot junt, demana, exigeix, urgeix una ESMENA A LA TOTALITAT.

26 de maig de 2021.

P.D. Sentint avui parlar d’indult et venen ganes d’apretar a córrer...

 

 

dimarts, 18 de maig de 2021

Tres frases qualsevol.

 

Marqués de Condorcet. Activista polític i pensador de la Revolució francesa.

La clau per entendre l’èxit de l’opressió no rau en l’arma de l’opressor, sinó en la ment de l’oprimit”.

Baró d’ Oxenstierna. Diplomàtic suec. Guerra dels “trenta anys”.

“Que sàpigues, fill meu, que es necessita molt poca saviesa per governar el món”.

Daniel Ellsberg. Analista i filtrador de documents del Pentàgon: L’home més perillós d’Amèrica.

“El canvi que necessitem al món, no vindrà dels governs… Haurà de venir des de sota”.

 Ara mirem un cas que ens afecta de molt a prop: nosaltres els catalans.

 Senyor Codorcet: La ment de l’oprimit ja ha fet el pas d’entendre, de rebutjar i de deixar de témer les armes de l’opressor. La ruptura emocional, racional i política és irreversible.

Senyor Oxenstierna. Si per governar el món no es necessita molta saviesa, per governar Espanya tot bri de saviesa fa molts anys que fa nosa.

Senyor Ellsberg: això estem fent. Dues entitats cíviques, una defensora de la cultura i l’altra de la identitat, una amb nom de tota la cultura: “Òmnium” i l’altra  amb nom  democràtic per excel·lència “Assemblea”, les dues amb centenars de milers socis, estan treballant  des de sota per  produir aquest canvi, que la seva veu, senyor Ellsberg i la de milers d’intel·lectuals honestos del món sencer reclamen (de moment sense gaire èxit).

La reacció de L’Estat Espanyol  tancant a la presó els presidents d’ambdues entitats és la demostració més palesa d’estupidesa, de  crueltat i de fracàs.

La casta dirigent espanyola, política i econòmica i desgraciadament cultural, no tan sols ignora el seu poble, sinó que li té por. El model territorial  (Madrid  y provincias), el model jeràrquic (Monarquia, aristocràcia, vassalls) el model polític (burocràcia, jutges, guàrdia civil) heretats tots ells del segle dinou, han malbaratat tot el segle vint fins arribar al segle vint-i-u malferits i amb símptomes de putrefacció.

Allò que havia de passar està passant. Catalunya se’n va. Les tres frases qualsevol del títol, ho expliquen.

Seria força saludable, que ara que fa 10 anys d’aquell entusiasmant 15 M, els seus dirigents prenguessin consciència que l’obstacle que han trobat al seu camí, que els ha fet trontollar perillosament, és exactament el mateix obstacle que vol impedir que Catalunya  faci l’últim pas.

Baixant a ran de carrer, afegeixo que el recent acord de les masies de Prats i Alella, em sembla perfecte -no pel seu contingut, que ignoro- sinó pel seu significat.

Sisplau, criticaires de mena, calleu una miqueta.

18 de maig de 2021.