dimecres, 13 de gener de 2021

MATRIUSCA

 

Tot va començar amb una encaixada de mans. Una senyora de noranta-nou anys i que l’any passat encara anava a ballar. A l’hora de dir adeu a la Pura a la residència de Sitges me la va presentar. La seva mà prima com ella i amb poca memòria me la vaig trobar unes quantes vegades, desmemoriada, entre la meva. Me’n vaig anar a buscar el tren com cada setmana entre pena i satisfacció d’haver fet allò que em va dir una cuidadora de la residència: la Pura m’esperava sempre com “agua de mayo”.

Se’m va escapar el tren i per tant vaig anar a seure en un banc de l’estació que no toqués el sol. Al costat se’m va seure una noia que duia un nen de dos anys i mig. Aquest portava una bosseta fantàstica, plena de sorpreses. Vaig fer-li lloc perquè les pogués anar traient. El primer i el més voluminós era un camionet amb un conductor que es podia posar i treure. Cotxes de diferents colors i formes, blaus, verds, vermells, platejats, tots petits i una avioneta amb una hèlice que girava. Aquesta avioneta ja va ser l’inici de la nostra relació perquè me’l feia volar per sobre meu. L’última cosa que va treure va ser una matriusca que en fer-ho va provocar que la bossa de paper fes una petita voladeta amb el perill d’acabar a la via. Vaig córrer a agafar-la i la seva mare ho va agrair. La Matriusca ja va ser amb col·laboració. Jo l’anava obrint i ell feia saltets d’alegria i rialles, sobretot amb la darrera més petitona. Amb tot això vaig saber que amb la seva mare es comunicaven en armeni. Armènia que lluny!! I que es deia Enrí.

El tren va treure el nas del fons de l’estació i aquella preciositat de nen saltava d’alegria i li va dir a la seva mare que anava amb un patinet adaptat per pujar-hi el nen, una motxilla i la bossa de les joguines, que si podia donar-me la mà i així poder pujar al tren sense caure. Aquella maneta, tan diferent de la que acabava de deixar, amb noranta-dos anys de diferència em va fer entendrir. No em va deixar anar fins que vam ser dalt del tren i asseguts. Així que el vaig tenir al seient del davant li vaig fer una foto. Un record fantàstic. A l’hora de baixar, ràpidament em va donar la mà de nou. Que boniques i tendres són les mans dels nens. La vaig tenir agafada fins que baixades les escales de l’estació els vaig dir que sortia per l’altre costat i li vaig fer un petó a l’Enrí que espero que algun dia me’l retrobi a Sitges que és on viuen.

No els vaig dir que ells dos i jo teníem una cosa en comú. Formàvem part d’un país  que era una Matriusca petiteta, ells tenien una de grossa que els cobria i amb coloraines duia plantades al pit una falç i un martell, en el meu cas el meu país tenia una Matriusca gran que s’enorgullia de dur al pit unes fletxes i un ocellot.

20 de setembre 2018. Vilanova i la Geltrú.

Antònia

 

dimecres, 30 de desembre de 2020

Una mica de "brillo", sisplau.

 

M’ho deien a casa quan jo feia el ronso. (Perdó, mestres Fabres).

El sr. Monedero, progressista madrileny de primera, renya els catalans, si diem que Espanya és irreformable, i reforça la seva tesi de progrés democràtic, mostrant com a exemple que una persona com Rodrigo Rato està a la presó.

Té tota la raó. O gairebé tota, perquè resulta que buscant noms de persones empresonades per l’Estat espanyol surt sense gaire esforç noms com Carme Forcadell, i això també és tot un exemple  de progrés?, democràtic.

Cap a finals del segle XVI hi havia un tal Francisco Sandoval, duc de Lerma, favorit del Rei Felip III, que va fer el desfalc de diner públic més gran de la Història. En aquells temps la sentència era la forca. Solament bisbes i cardenals eren inviolables. El tal duc va aconseguir que el nomenessin cardenal.

 Per Madrid es cantava d’amagatotis;

Para no ser ahorcado, el mayor ladron de España, se vistió de colorado".

Avui dia se sent (in pectore) una  cançoneta que fa: 

Para no ser processado, el mayor ladron de España, se largó a los emiratos”.

La rima no es tan bona però l’emoció és la mateixa.

De totes maneres cal donar la raó al sr. Monedero el progrés reformista de l’Estat espanyol és molt notable. Ara ja no es penja a la gent. Fins i tot el garrote vil, ja fa 50 anys que no s’aplica.(Pobre Puig Antic).

El progrés encara és més notable perquè hem passat en 400 anys de Felip 3, a Felip 6. I això és el doble.

Molt be sr. Monedero,  felicitats progres en general, ànims en aquest camí de reforma de l’Estat.

Però per favor una mica de "brillo".

Desembre 2020.

Covid oscilante.

 

 

 

dissabte, 26 de desembre de 2020

El govern més “progre”.

 

Ens diuen una vegada i una altra, que l’actual govern de Madrid és el més progressista possible. Doncs  bé, el més terrible d’aquesta afirmació, és que és veritat.

Hi ha una petita esperança: la personalitat del seu President. Un senyor que alhora és això i allò i tot el contrari. Té planta, té labia, té filia i té fòbia el que calgui i al mateix temps, amb independència de la causa i de l’efecte. És a dir, és un polític com déu mana, en el pitjor sentit de la paraula. Un bon marxista, de Groucho no de  Karl.

Té la xamba de disposar d’una oposició -la part grossa- d’una categoria tan perfectament definible, que no necessita definició.

Només  té un greu problema: els seus ministres.

Bé, també té el problema del seu Rei, i de la seva monarquia.

I el problema del Tribunal Constitucional i del Suprem.

I el problema d’una colla de militars que volen matar 26 milions de ciutadans. (Per cert per què 26  milions si els catalans només som 7’5 milions?)

I uns quants  problemes econòmics: no poder pagar els deutes, no poder atendre les víctimes econòmiques de còvid, no poder complir els pressupostos que tant han costat aprovar. Bé, tot això no és cap problema, ja se sap que els pressupostos no es fan per complir-se, i els deutes ja els pagaran els nostres nets.

Quan aquest president, es mou per Europa, no fa aquell terrible ridícul del seu antecessor en el càrrec, i si voleu que us digui, fa certa patxoca entre la colla dels seus companys d’ofici dels altres països. ¡¡¡Europa, on ets que no et veiem!!!  O bé, potser és que Europa és allò que pensen totes les seves excolònies africanes.

Aquí, al sud dels Pirineus, tot segueix estant lligat i ben lligat. No es pot remoure una pedreta sense risc d’enrunar  tot el muntatge, diu una ministra. No es pot preguntar res. No es vol saber res…

 La conjunció d’aquestes dues realitats, per una banda un risc palpable d’esfondrament de l’estructura per fallada dels fonaments franquistes o  per despreniment de la clau de volta Reialista, i per altra la necessitat de mantenir davant de Déu i davant del homes (vull dir davant dels europeus i del espanyols) la marca de progressista, provoca com explica la Bea Talegon  a “ La República “.  …sento vertigen: vaig seguint l’evolució de l’actualitat  política i social espanyola i tinc la sensació que tot es precipita.

O com diu Gonzalo Boye: Quan se’n vulguin adonar, la situació serà irreversible .

O com dic jo, ja és irreversible, ja s’està precipitant.

Un  Govern mínimament progressista d’un Estat màximament retrògrad, és una bomba de rellotgeria de tic-tac auto accelerat .

Jo aconsellaria al progressisme en general i al president en particular  seguir el consell que ens donaven els directors espirituals fa una pila d’anys: “Quan us confesseu, comenceu pel pecat més gros, tots els altres sortiran sense cap dificultat”.

Quina és la primera pedra, sinó la més grossa, que troba el progressisme al mig del camí del progrés?

Sabrà i podrà el govern tan  progressista transformar aquesta pedra d’escull en motor?

Naturalment que parlo de Catalunya, com a eina necessària i gairebé suficient, per fer el pas indispensable per iniciar un camí d’alliberament no solament dels catalans, sinó de la majoria d’espanyols. Paul Preston escriu un gros llibre; “Un poble traït” pels seus dirigents. Espanya 1874-2014.

Tindrà el president del govern espanyol, la prudència i la saviesa suficients per entendre que Catalunya no és la causa del fracàs d’aquest Estat, sinó que n’és la  conseqüència. Progressistes espanyols, existiu de veritat?

I els progressistes catalans?  Iceta, Colau, Albiac heu celebrat un bon Nadal, amb les vostres famílies, com ho han pogut fer, Dolors Bassa i Carme Forcadell per  exemple?

Contra Catalunya, Espanya no podrà fer cap pas endavant, al costat de Catalunya tot progrés és possible.

Així i tot , Bon Nadal a tothom.

25 de desembre de 2020.

(Covid menguante)

 

 

 

dissabte, 12 de desembre de 2020

Consens? Monarquia?

 

El que consent no diu res. El que no diu res, consent.

Sembla ser que això és el que ens demanen, que callem d’una vegada. Confonen consentir amb consensuar. Si no ens deixen dir res del que volem dir, no podem consensuar res. Volen que ens neguem a nosaltres mateixos. I no és un joc de paraules.

Com sí que ho és, el que fan Pedro Sánchez i tota la colla de ministres, polítics, periodistes, etc. que repeteixen que davant l’evidència de la corrupció absoluta de l’emèrit  carallot, es pot condemnar la persona però no es jutja la monarquia. Com si diguéssim que Robespierre i companyia només van guillotinar Lluis XVI, i no la monarquia. Si aquesta va desaparèixer després, va ser pura coincidència.

Però resulta que el problema és exactament al revés. La realitat diu que Lluis XVI, Juan Carlos I, i tots el reis del món haguts i per haver, tendeixen a ser corruptes precisament pel fet de ser reis. És sabut que al llarg de tota la Història i a l’ample de tot el món, dintre de les famílies reials és on s’han comés més parricidis, més fratricidis, més violacions, i s’han tingut  harems, eunucs... i un llarguíssim reguitzell  de crims de tota mena.

Els porcs no són per naturalesa més bruts que altres animals, però si la cort on viuen està plena de merda… ara m’adono que usem la mateixa paraula “cort” per designar el lloc on viuen els reis  o els porcs.

Quina mala llet la llengua catalana! Mestre Fabra, se us va escapar?

És ben cert que avui dia les granges modernes de porcs acostumen a estar força netes, cosa que també passa amb aquella mitja dotzena de monarquies europees que han renunciat al sentit etimològic de la paraula grega arquia, quedant únicament l’altra meitat per continuar seguint fent la mona.

Però la d’aquí no ho ha fet.

Tot això ve a tomb pel comportament vergonyós de les dues famílies hereves directes d’un criminal de guerra no jutjat i no condemnat, ans al contrari honorat per l’Estat i adorat per molts espanyols.

Evidentment parlo de la família Franco i de la  família Borbó. Com que no s’ha fet públic mai el nom d’un sol membre de cap de les dues famílies que renunciés  a la sagnant herència del dictador m’atreveixo a parlar de la  totalitat  familiar. És a dir que a Espanya no n’hi havia prou amb una família.

Les escadusseres mostres de crítica que se senten per la península no sembla que afectin els autèntics centres de poder, ni el gruix de la població espanyola.

Però sí, a gran part de la població catalana, que veu de bons ulls aquest desprestigi galopant  de totes les estructures de poder de l’Estat.

No ens demaneu ni consens ni consentiment, senyors del govern espanyol .

Abans de fer-ho cal que busqueu el diagnòstic de quina naturalesa és el càncer que pateix l’Estat espanyol.

A partir del 1 d’abril de 1939 es va entrar en un període d’alegalitat total.

Els militars no es regeixen per lleis, sinó per ordres. Les dictadures militars imposen, no legislen. Tot, absolutament tot el que decideixen no té cap valor legítim. D’una Alegalitat flagrant no en pot néixer cap Legalitat.

L’únic final vàlid d’una dictadura és una renuncia absoluta a qualsevol intent de perllongar la seva obra. Els finals més coherent d’un dictador són els exemples de Hitler, Mussolini, Ceacescu…

Voler utilitzar els hereus que ha nomenat un dictador per construir una democràcia és assegurar el fracàs.

Espanya està on està. No ens demaneu ni consens ni consentiment.

12 de desembre 2020.

 (Covid regnante)

 

dilluns, 30 de novembre de 2020

Ubiquem el conflicte al seu lloc.

 

Omphalos.

Ens atipem de queixar-nos que el govern de la Generalitat ho fa fatal i que el govern de l’Estat ho fa pitjor. O al revés. I vinga somicar.

Com si els fans de la Samboiana (1) es desesperessin perquè el Barça els ha clavat una pallissa, sense voler saber si el partit era de futbol o de rugbi.

El conflicte per antonomàsia no és entre el govern d’aquí i el gobierno d’allà: és entre l’Estat d’allà i el poble d’aquí. La realitat ens diu que el govern d’aquí no té cap eina  ni cap poder per avançar un pam, i que per tant les crítiques tan abundoses que rep són poc justes i  molt inútils.

Mentre que el govern d’allà té algunes eines però insuficient poder per usar-les i dubtosa voluntat d’intentar-ho.

Ubiquem el conflicte al seu lloc, Estat versus poble. Mirem la seva evolució com fem amb qualsevol altra pandèmia. Comprovarem que hi ha moltíssims “opinadors” que ens dificulten distingir el soroll de la paraula.

Sigui quina sigui la nostra pròpia preferència seria convenient  que qualsevol camí triat cap a la llibertat inclogués intentar fer entendre a tants ciutadans espanyols com es pugui, que l’amenaça que perceben que els arriba des de Catalunya, no és res més que la part visible de l’ iceberg, i que només representa una dècima part del total.  Que allò que va enfonsar el Titànic era la part que no veien. I que d’aquesta part ni Catalunya ni els catalans en tenen cap responsabilitat.

¿Què dificulta tan extraordinàriament l’anàlisi per part de qualsevol ens estatal, poc o molt oficial, d’aquesta càrrega morta?  Per exemple, Espanya va aprovar el Conveni Europeu en defensa de les Minories Nacionals,  el 1998 ,  però ha continuat negant-ne l’existència de cap, tot i que parlar una llengua pròpia, és una de les característiques especificades al conveni.

Per què té  l’Estat  Espanyol aquesta necessitat vital d’anorrear tota diferència?

Quan diem: els espanyols són així o els francesos o els anglesos aixà, cometem un error massa habitual i gens menyspreable. El que succeeix és que el caràcter que atribuïm a tot un poble, és el caràcter dominant, propi de la classe dominant, de la ciutat dominant del país. I d’aquest caràcter dominant se’n deriven la majoria de les característiques pròpies de cada Estat, amb escassa o nul·la participació del poble.

Dogmatisme, autoritarisme, centralisme, en tant que virtuts constitutives de l’Estat generen en la perifèria marítima de la península  clares mostres de disconformitat.

Això que anomenem Madrid, sense massa concreció, existeix. La seva característica més profunda l’anomenarem Omphalia.

Delfos tenia la seva pedra Omphalos, que permetia connectar directament la sibil·la amb el déu del sol. Els seus dictàmens no admetien rèplica.

Aquesta paraula grega significa “melic”. Delfos era el melic (ombligo en castellà) del món.

Doncs , bé, Madrid, té una plaça que és la porta d’arribada del sol a la terra. D’aquí li ve el nom Puerta del Sol i en l’empedrat hi ha una llosa que du una inscripció  KM- 0.

És l’Omphalion madrileny.

L’actual sibil·la fa poc ha declamat el seu oracle inapel·lable: Madrid es España y España es Madrid. (La seva  humilitat li va aconsellar no dir El Món).

És tan poderosa l’energia que es genera en aquesta plaça que fa uns escassos anys un grup de joves entusiastes van proclamar l’arribada d’una nova Era, amb un crit estremidor: PODEMOS.

 El que deia: Madrid és omfalic, i adopta l’actitud valenta de l’heroi de l’espectacle més emblemàtic del món davant de la terrible bèstia amb banyes que l’amenaça esbufegant , cridant que tothom ho senti; “Deixeu-me Sol”.

Ens ho ha dit tantes vegades que el deixem sol, que ha arribat l’hora de fer-li cas.

30 de novembre de 2020.

Nota (1) Alma mater del rugbi català.

 

 

 

 


dimarts, 17 de novembre de 2020

Catalunya: una colònia imperfecta.

 

…però colònia.

Catalunya compleix gairebé totes les condicions d’una colònia des de fa tres-cents anys, com la majoria de colònies d’Europa  ara ja emancipades.

Té un parlament molt “xulo”, en què la meitat dels partits representats tenen la seu central a la Metròpoli que els mana què han de votar, i que voten d’acord amb els interessos d’allà  i l’altra meitat dels partits que està sota sospita permanent.

Té un govern que pot manar com netejar les rieres i alguna coseta més que ara no em ve al cap.

Té una policia que si se li acut detenir uns terroristes autèntics crea un malestar considerable  a la policia de “debò”, la benemèrita de tota la vida, que no li perdonarà mai.

Fa quatre dies havíem de fer manifestacions cridant volem bisbes catalans. Ara que tant ens foten els bisbes, no ens atrevim a cridar volem jutges catalans que fan més falta.

Tot això i moltes coses més defineixen una colònia, però hi ha dues característiques nostres que la fan imperfecta:

1.-No hi ha un mar que ens separi de la metròpoli .

2.- El nivell d‘europeïtzat és superior a la colònia que a la metròpoli. Al  reves que la gran majoria de colònies ja descolonitzades.

Com totes les colònies té alguns dels seus ciutadans col·laboradors (fins i tot de bona fe) amb els colonitzadors. I com totes les colònies perfectes o imperfectes, vol deixar de ser-ho.

Actualment, i això és important, ja s’han produït a Catalunya els dos fenòmens previs  per iniciar un camí sense retorn.

El primer, que molts intel·lectuals africans proclamen com a necessari i suficient, ells l’han batejat com descolonitzar la ment. Pensar com individus i pobles plenament reals.

El segon fenomen, que al meu entendre s’ha produït a Catalunya, és una ruptura emocional irreversible, amb l’Estat espanyol.  No acceptar aquesta evidència serà inútil i només  generarà dolor a les dues parts, com li passa a qualsevol parella.

El  fet que un d’aquest canvis afecti la manera de pensar i l’altre a la forma de sentir, és a dir, un a la racionalitat i l’altre a les emocions,  incideix en la totalitat  de la persona reforçant-se mútuament adquirint  cadascun de nosaltres un convenciment  fort i profund.

Som molts i estem molt convençuts. Tan convençuts que ens neguem a usar cap arma, qüestió que ens por fer semblar ingenus i que fa uns anys seria veritat però, avui no.

Som molts i molt ben repartits, en totes les capes socials, a la ciutat i al camp, amb noms propis i anònims i  aquesta última característica és la més remarcable.

Podem dir que hi ha tres estrats  clarament diferenciables, i igualment necessaris.

A tot moviment en què hi participa molta gent sempre apareix la distinció entre massa i dirigents, entre votants i votats, entre poble i polítics. Naturalment aquí també succeeix això. Però hi ha un tercer grup entre els dos que cohesiona el conjunt i el diversifica, amb situacions socials i econòmiques diverses, que viuen aquí o a fora. No formen entre ells un grup homogeni o cohesionat, però són molts i molt convençuts. Que tenen veu i no callen…

Finalment aconsello analitzar a vol d’ocell quin del dos “contrincants”; Catalunya versus Estat espanyol, ha sofert des de fa 5 o 6 anys més pèrdues de prestigi exterior, o de fortalesa interior. Monarquia, judicatura, economia... El model constitucional està clarament en perill, acaba de dir Aznar.

Tenim raó, tenim convenciment, tenim fortalesa… Què més volem…  

I aviat tindrem vacuna.

15  de novembre 2020.

 

diumenge, 1 de novembre de 2020

“Abeyances” i CORP.

 

Abeyances és un terme anglosaxó que significa “pactes informals no escrits” que condicionen i preformen els pactes firmats posteriorment  i entre d’altres efectes, tenen el de ser la base fonamental de les Constitucions. Aquests pactes els fan evidentment les forces i els poders anteriors als que resulten de la citada Constitució, quedant aquesta per sempre  tocada i tacada.

Al cap de poc o molt temps és inevitable que les forces o poders que n’han sortit malparats reclamin o exigeixin una restauració de drets, no atesa ni en el moment inicial ni en els anys posteriors. La reclamació és legítima però no és legal.

El conflicte està servit... la desobediència és obligada, inevitable i necessària…

…i conseqüentment apareix en escena el fiscal qualificant la desobediència de “contumaç, obstinada, recalcitrant i persistent”  és a dir CORP.

Aquelles abeyances  han engendrat aquests CORPs

L’any 1974  a Suresnes es va celebrar un Congrés del PSOE en què es va nomenar nova directiva, jove i progressista: Felipe González i Alfonso Guerra. Van publicar una   Resolución Política que deia entre altres punts:

Punt    3.    

El PSOE se pronunciarà por la Constitución de una República Española.

Punt 11.

Reconocimiento del derecho de Autodeterminación de todas las nacionalidades ibéricas... La resolución definitiva del problema pasa indefectiblemente por el reconocimiento del derecho de autodeterminación.

L’any 1975  va morir Franco. L’únic poder polític, religiós, militar i econòmic que hi havia a l’Estat era franquista. Però no ho era el poder social. Calia trobar algun grup més o menys  clandestí amb qui pactar abeyances. Van optar pel PSOE. Aquest, va acceptar pactar.

Per començar els punts  3 i 11 de Suresnes a la paperera, després… au, som-hi, tireu cap a la dreta, que  a l’esquerra fa molt fred, i a Berlin encara hi ha un mur.

Senyor, sí senyor, va dir el PSOE.

Van fer una Constitució tan maca que diu per exemple que  tots el espanyols tenen dret a una vivenda digna, (no es van a atrevir a escriure que tots tenien dret a ser milionaris, que tampoc costava tant) .

El poble espanyol ho va aprovar, (ves quin remei). Ja ho diu la dita; feta la Constitució feta la gàbia. La van fer tan bé que és pràcticament impossible modificar-la, deixant únicament la possibilitat remota de llançar-la sencera a la bassa.

Simplificant, van votar sí a sortir de la presó, per anar a parar a la gàbia, que és més airejada, i es veu el paisatge. Es va canviar tot, perquè no canviés res (Gatopardo dixit).

Sigui com sigui, a les grans manifestacions organitzades pels socialistes en aquells dies, un dels crits més forts era  España, mañana,… será republicana…

No els sembla, senyors  socialistes que aquell mañana, ja és avui.

No els sembla que ha arribat -amb retard- però ja ha arribat l’hora de noves abeyances que aquelles ja estan  podrides. Permetreu que Xile us passi la mà per la cara?

Ser el govern més progressista en un Estat de “crancs” significa caminar més poc a poc del que la societat necessita i exigeix. Des que Einstein ens va explicar allò de la relativitat va quedar clar que caminar poc a poc, és anar enrere.

Espanyols de bona fe (que haberlos, haylos)  aprofiteu el retir espiritual a què ens obliga a tots el virus nanomètric per trobar una sortida que faci joc amb el segle XXI, que ja portem 20 anys de retard.

Espanyols de bona fe, penseu que els catalans estem profundament ferits per la vostra  justícia, per la vostra policia, per la vostra premsa i pel vostre govern. Del vostre rei...?

Espanyols de bona fe política, proposeu una solució digna, justa i alliberadora. Hi sortirem guanyant tots.

Potser és un clam al desert. Potser és una veueta llunyana… però ves a saber.

Del virus no en dic res, perquè jo tampoc en sé res.