diumenge, 12 de setembre de 2021

Som molts i ho volem molt.

 

Som molts i molt variats. De ciutat i de comarca, de pagès i d’universitat. De dalt, del mig i de baix.

Ho volem molt i per moltes raons diferents. I la majoria per moltes raons alhora.

Tenim drets i tenim dret.

Racionalment, emocionalment, alegrement i seriosament.

I sobretot amb constància, amb perseverança, amb insistència, amb tossudesa.

Podent triar entre monarquia espanyola o república catalana, no hi ha color. Tothom ho sap i és profecia. Ho sabem aquí i ho saben allà.

L’esquerda gruixuda com un braç d’atleta que mostra sense vergonya la monarquia espanyola, deixa fluir rius de… no és res més que la conseqüència inevitable de no haver fet net ni poc ni gens, ni moral, ni mental, ni econòmic, ni judicial, ni de cap manera, de  40 anys llargs de dictadura militar corrupta.

Per entendre una mica la mentalitat dominant a l’alta judicatura espanyola només cal llegir unes paraules de la Memòria del Tribunal suprem del primer any de la “democràcia”:

La libertad hace al hombre más vulnerable a los atractivos del mal… y proporciona mejores condiciones para delinquir…

Em temo molt que el “modus cogitandi” de les altes esferes  de l’Estat espanyol, (i no solament judicials)  continuen  pensant sobre la llibertat el mateix que els últims dos segles pel cap baix.

Per això som molts i ho volem molt.

12 de setembre, l’endemà de l’onze.

P.S. Estic tip de sentir dir que l’onze de setembre de 2001 va canviar la Història del món. Sense anar cap segle enrere, el 6 d’agost de 1945 a Hiroshima sí que va canviar la Història, però llavors  les víctimes   eren unes altres.

 

divendres, 13 d’agost de 2021

“Verba volant, scripta manent”.

 

La comunió entre l’exèrcit espanyol (El libro negro del ejercito espanyol, Luis Gonzalo Seoane) i la monarquia espanyola (L’armadura del rei, Calatrava, Hurtado, Prado) beneïda per L’Església (Intrigues i poder al Vaticà, Vicenç Lozano) engendrada i sostinguda a la capital del país (Madrid es una isla, Oscar Pazos) al llarg de molts anys (Un poble traït, Paul Preston) ha generat tota mena de corrupció (La economia ilícita en Españ, Armando Fernández Steinko) acabant cometent l’immens error d’encomanar la solució de tot plegat al poder judicial (El gobierno de las Togas, José Antonio Martín Pallín)…

Llegiu aquests llibres o bé uns altres. Llegim més i escoltem menys discursos. Gairebé m’atreveixo a dir que no cal escoltar cap discurs ni declaració ni comentari, ni el de l’il·lustre lingüista Casado especialitzat en llengües balears, ni les paraules del gran exorcista Millo que ens vol alliberar de les nostres obsessions diabòliques, ni les de l’afable ministra que desitja que haguem après la lliçó.

Llegint alguns o tots els llibres citats una mica a l’atzar, queda  força clar que el problema que té i molt gros Espanya no és Catalunya. Però sí que  sembla que l’existència del fet diferencial català crea una forta obnubilació en el pensament dominant espanyol, i que mentre una part important de la seva classe dirigent -política, econòmica o intel·lectual- no sigui capaç  de fer un esforç, potser dolorós, d’analitzar i proposar una solució  intel·ligent  honesta i creïble, per resoldre el seu problema, serà bo  per a tothom que, Catalunya se n’allunyi tant com sigui possible.

Fa una dotzena d’anys el ponderat Sr. Juliana va escriure un llibre Titulat  La deriva de España. Gran coneixedor de tots els assidus de les sales de VIPS  del Prat i de Barajas, (aeroports ara rebatejats amb noms il·lustres de la santa transició ) ja anunciava grans turbulències sobre un país que ell  a la portada del llibre qualificava de  "vigoroso y desorientado”.

El diagnòstic que feia l’il·lustre badaloní, sobre el futur del catalanisme ha resultat totalment desencertat -això ja sol passar, i no té major importància- però la pregunta que jo em faig és; si els crits famosos de “a por ellos” que feia aquell país uns anys més tard eren conseqüència de ser “ vigoroso” o d’estar “desorientado”. O per les dues coses alhora.

En resum, dos consells: Llegim i marxem.

12 d’agost del 2021.

 

dijous, 5 d’agost de 2021

Pobles i Estats.

 

La infraestructura profunda i bàsica de tots i cadascun dels individus humans  és igual.

A partir d’aquí les varietats són moltes en molts camps. Físiques, anatòmiques, viscerals, intel·lectuals, emocionals… hi ha tantes variables, que tots som únics.

Però ens agrupem, en una  gran diversitat de grups amb qui compartim alguna de les múltiples facetes de la rica o pobra composició de cadascun.

El territori, la terra que trepitgem, la seva gent, la seva HISTÒRIA o la seva història, la idiosincràsia, els seus modus cogitandi, modus operandi i modus vivendi són suficientment diferenciats per permetre parlar de POBLES.

Aquestes maneres de PENSAR, de FER i de VIURE per difuses  i difícils de descriure que semblin, existeixen i donen consistència als pobles.

El Poble Català és una realitat plena. Amb gairebé totes les virtuts i tots els defectes de la majoria  d’altres pobles. I com la majoria de pobles del món, sense un Estat propi.  I com tots els pobles del món, formant part  d’algun Estat.

L’increment del nombre d’habitants, de la densitat de població, l’augment constant dels coneixements, la creixent informació de tota mena de tots sobre tothom, fa inevitable l’augment  de la demanda  de tenir un Estat propi per part de grups humans més o menys coherents i cohesionats, de molts territoris  del món.

L’any 1947 hi havia 67 Estats sobirans. El 2008, 179. Avui,198. L’any 2022…

L’actual llista d’Estats reconeguts “Independents i Sobirans”, del voltant de 200 unitats, és la més absurda, irracional i incoherent distribució de pobles, persones i territoris imaginable, impròpia  d’una espècie humana que s’autoconsidera racional.

L’anàlisi del per què d’aquesta realitat, de manera seriosa, eficient i continuada  em sembla que no s’ha intentat en cap moment ni en cap lloc. Com si fos un procés inexplicable, irracional, pur atzar, o voluntat  dels Déus.

Tots els grans Estats actualment reconeguts són conseqüència directa o indirecta de guerres o d’altres actes violents, més o menys llunyans. Mai conseqüència d’actes de la majoria dels seus súbdits plenament lliures i conscients. En el millor dels casos els ciutadans han parlat  a posteriori, i ja molt condicionats.

La força primordial que empeny a la majoria dels seus habitants a acceptar la situació de fet, és allò que els grecs anomenaven fòbia, barreja de por i de rebuig als altres.

Fòbia, que aprofita una minoria poderosa per interès personal (kerdos), per fomentar entre els súbdits la vanitat (doxa), de ser un poble superior als altres pobles.

 

Tucidides, ja senyalava aquesta triada -fobia, kerdos, doxa- com origen del poder polític i base de l’Estat, que Hobbes molts segles després qualificà de Leviatan, monstre bíblic, temut i odiat pel poble… que posa en mans d’una  minoria absoluta  les tres eines de domini que la humanitat ha creat, desenvolupat i perfeccionat al llarg dels segles: les paraules, les armes i els diners, per aconseguir allò que anomenem ordre.

Si bé sobre el paper es podria pensar que socialment l’ordre és un bé superior a la llibertat, solament cal una mirada, per superficial que sigui, al repartiment de la riquesa i de la misèria  entre els ciutadans en tots i cada un dels països del món, per entendre que en l’origen del sistema d’Estats Sobirans, hi ha un error brutal, profund, molt antic i universal.

Ni les religions, ni les filosofies, ni les revolucions quan han entès i denunciat aquesta aberració han aconseguit millores notables o duradores i més d’una vegada han empitjorat la situació.

La falta  de llibertat i d’equitat són dues manifestacions universals del mateix error   polític, com la falta d’aliments i d’higiene són la causa de la mort de 4 milions i mig, de nens menors de cinc anys, cada any…

Catalunya té l’oportunitat de mostrar a qui ho vulgui veure del món sencer, que existeix la possibilitat d’aconseguir sense cap violència, i sense perjudicar cap dels dos  pobles protagonistes, el nivell  de llibertat i equitat anhelada.

Haureu sentit sentenciar en defensa de l’ordre establert que; “la meva llibertat s’acaba on comença la llibertat de l’altre”.

Fent cas d’aquest  principi  tots viurem tancats sols dins d’una gàbia amb mil barrots.

Seria bo que el canviéssim per aquest;  com més lliure sigui l’altre, més lliure serè jo”.

5 d’agost de 2021.

 

 

 

dissabte, 24 de juliol de 2021

La “senyu” ens ha renyat.

 

Espero que hagueu après la lliçó.

I té tota la raó. Ella sap molt bé que si la seva meravellosa ciutat de Puertollano, els últims 10 anys ha perdut el 15% d’habitants és per culpa dels catalans que no els  comprem ni carbó ni petroli. I que si l’atur ronda el 20% és perquè en comptes de visitar els meravellosos molins de vent de La Mancha ens n’anem al Vietnam, on no se’ns ha perdut res.

També sap que si els 200 mil Km. quadrats de les dues Castelles i Extremadura juntes  (el 40 % d’Espanya)  tenen menys habitants  que els 7 mil  km. quadrats que envolten la Puerta del Sol també és culpa de la dèria dels catalans de visitar el  museu del Prado i no ”los ojos del  Guadiana”...

 Està molt enfadada pel que hem fet.   Ella sempre tan riallera ens ho ha dit  molt seriosa.

Espanya -ara seriosament- necessita urgentment un Gorbatxov o un Deng Xiaoping amb la perestroika del primer o les quatre reformes del segon. Aquest parell creien  que primer s’havia de canviar la mentalitat dels poderosos  abans de deixar votar el poble. Per desgràcia s’han oblidat d’aquesta segona part.

Mentre que a Espanya van deixar votar a corre-cuita el poble, sense canviar la mentalitat  dels poderosos.

Cap del dos camins porta a una sana democràcia……

I mentrestant m’imagino una trobada distesa entre la ministra Rodríguez amb la Dolors Bassa i la Carme Forcadell i  que aquella  aprofita per dir somrient; “espero que hagueu après la lliçó”.

I per si la senyora Rodríguez  no sap de què li parlo perquè no entén el català li diré amb les belles paraules del seu gran Lope de Vega.

“Entiendo lo que me basta.

Y solamente  no entiendo.

Como se sufre a si mismo.

Un ignorante soberbio”.

23 de juliol del 2021.

La covid marxarà, l’estupidesa no.

 

 

 

 

dilluns, 19 de juliol de 2021

Tothom ho sap i era profecia...

 

Tothom sap que l’actual Constitució Espanyola està obsoleta. De fet va néixer mal parida. El pare que la va engendrar era un vell assassí mai penedit ni condemnat, ni tan sols conscient de la seva perversió. Els que la van escriure van seguir el consell del dictador “no es pot entregar el poder als que van perdre la guerra”. La votació que  va donar legalitat a aquesta constitució era enormement deficitària de legitimitat. Els anys no donen legitimitat  d’allò que va néixer il·legítim.

La gravetat immensa de la nafra purulenta de què parlàvem ahir  cal entendre que és el mateix que passa amb la citada Constitució: són herència de dèficits i  malformacions seculars del pensament  de la classe dominant espanyola especialment a la capital del país, encarnada  i petrificada  en  figures com la monarquia, l’aristocràcia, la noblesa, la cúria, l’exèrcit, o la judicatura. I d’altres que em deixo.

Tots els intents que ha fet una petita part de la societat espanyola per posar-se al dia del pensament d’Europa més modernitzador, en molts moments; tant literaris, generació, del 98 o del 27, com polítics, República del 1868 o del 1931, com econòmics, industrialització dels segles 19 i 20, han estat frenats o anorreats pel pensament dominant  de les estructures dominants del centralisme dominant.

La tossuderia que mostren els defensors d’immobilisme mental avui, va agafant actituds  model Numancia, veient que la perifèria marítima es va descristianitzant, en tots els matisos de la paraula.

Segurament ningú en concret dels que manen a Madrid ha pres amb plena consciència la decisió  de transferir al poder judicial tota la responsabilitat i tota la potestat per resoldre el problema. Però ara ja està fet.

I com diem a Catalunya “Déu ens guard d’un ja està fet”.

No hi ha cap dubte que el poder judicial (i no tots els jutges, cada dia se senten més cruixits) és en aquests moments el millor hereu del pensament dominant de què parlàvem abans .

Per poques lleganyes que s’hagin tret dels ulls resulta clara a Espanya una situació de crisi  de valors, d’idees, d’interpretacions, i de poder, tan general que davant de la dificultat real i reial d’afrontar-la en la seva totalitat han optat per negar-la, tancar el ulls, seguir  igual… i sobretot trobar un culpable.

Això els ha resultat fàcil. Massa fàcil. Fastigosament fàcil…

Però la realitat és tossuda. Matar el missatger, retarda  la rebuda del missatge però no canvia la realitat…

Una  barreja de ràbia, por, tristor i pena... i de cop em va venir a la memòria..

HHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHH

Fa molts anys, quan era jovenet, llegia Sabatini, Salgari, i tot el que em queia a les mans.

En una novel·la, Salgari explica la història d’un veler que torna d’una expedició als mars del sud carregat amb tres lleons i dos tigres  cap a Europa.

El capità, és un dèspota i s’aixeca una rebel·lió contra ell liderada pel contramestre  al mateix temps que uns pirates assalten la nau, i de cop i volta es desferma una tempesta tropical.

Emocionant i deliciós.

Un llamp trenca la gàbia. Les feres s’escapen i maten els pirates... El contramestre penja el capità. Una ventada s’emporta les feres. La tempesta amaina…

Tindrà l’Estat espanyol tantes xambes, d’una tacada? Amb una mica d’imaginació es pot veure qui són les feres, qui els pirates, què la tempesta i qui el capità, però i el contramestre, qui és?

Un altre dia parlarem de líders…

18 de juliol de 2021. No us sona la data?

 

dimecres, 30 de juny de 2021

El dit a la “llaga”.

 

És una “llaga” molt fonda. Infectada i purulenta. Tan antiga que el costum secular la fa oblidar.

Durant els primers 40 any de la meva vida va ser tan intensa la putrefacció que vam acabar no notant la pudor. Un  cop mort el principal responsable, els seus hereus van cuitar a tapar-la sense temps de desinfectar-la. Van agafar un llençol brut, van embolicar-ho tot lligat i ben lligat.

D’aquest llençol en van dir constitució…

Timeo hominem unius libri.

I jo tinc pànic del poble d’una sola LLEI…

De cop i volta, sense que ningú s’ho esperés, amb un cop d’aquella mena de coratge que Napoleó en deia; “coratge de les tres de la matinada”, instantani, necessari, de sobte, venen els catalans  i  posen el dit damunt d’aquella “llaga” que supurava pus  des del mateix cim de la Cúpula, fins molt avall…

El crit dels bons espanyols va ser unànime. S’ha de tallar el dit.  S’ha de tallar el dit a l’alçada del colze, diuen uns. No, fins l’aixella diuen els altres.

Tots els instruments quirúrgics de què disposa un Estat entren en èxtasis. (Guardeu la llista in pectore no fos cas que cantar fos delicte… O ja ho és?) i es posen a treballar sense tan sols desinfectar l’instrumental.

Però… I la “llaga”?  Molt bé, gràcies...

Nafra seria més normatiu, però no és tan fastigós.”

 Desapareixerà molt abans el  covid…

dijous, 24 de juny de 2021

De Pau Casals a Mas Culell.

 

I entre l’un i l’altre, centenars de milers, perseguits, “represaliats”, empresonats i afusellats per l’Espanya eterna, abans, durant i després del franquisme en nom de la secular i dogmàtica fe d’un sol déu, una sola pàtria i un sol rei. Ergo:  els catalans  són culpables per definició, i l’única sortida al conflicte que són capaços de pensar molts patriotes espanyols, és la mateixa que el seu admirat líder alemany va aplicar als jueus com a “solució final”.

El món de la música admirava Pau Casals, el món de l’economia admira  Mas  Culell. Unes dotzenes d’economistes de primera fila, Nobels inclosos, han posat el crit al cel, en defensa de Mas Culell.

Quin és el misteri que fa que Espanya el maltracti ignominosament sense que s’alci cap veu significativa entre aquells -economistes o no- que saben qui és  Mas Culell?

Tan immensa és l’animadversió contra la catalanitat, que no permet que economistes  espanyols honestos i coneixedors del cas no s’atreveixin a dir res?

Aquesta animadversió no és entre individus, no és entre persones. Hi ha molts catalans amb amics espanyols i viceversa. És entre pobles amb mentalitats molt diferents -un autoritari i dominador i l’altre insubmís i enamorat del seu país- diferència que no impedeix viure com a veïns però que fa impossible que la relació sigui la de sobirà/ súbdit.

És urgent que tots i cadascun dels ciutadans de Catalunya (molt especialment socialistes i “podemites”) ens responguem a nosaltres  mateixos la pregunta que mai ens faran els que tenen potestat per preguntar:

Què vull ser jo?

Súbdit de la Monarquia Espanyola  o bé Ciutadà de la República Catalana?

No hi ha cap altra opció.

24 de juny de 2021.

Dia en què els petards foragiten els virus residuals.