dilluns, 10 de juliol del 2023

Doncs, apa. Ja està tot arreglat.

 

Entre els nostres amics socialistes semi republicans d’allà i els nostres republicans semi socialistes d’aquí  han decidit que un dia d’aquests (els sants innocents?)  faran aparèixer al balcó de la Generalitat la Família Reial Espanyola, i que el NOBLE POBLE CATALÀ l’aplaudirà a cor que vols cor que desitges des de l’atapeïda plaça Sant Jaume.

I va, i s’ho creuen. O bé, aquest paio que fa de cap del govern de Madrid ens està ensarronant, dient que tant ell com el seu Rei ens estimen d’allò més.

Deixant de parlar seriosament, intentaré fer un esforç, gairebé Dalinià, per dibuixar un retrat d’aquestes dues figures sorprenents, -no són el que semblen ni  semblen el que són- protagonistes d’aquest tràgic sainet, el mag Sánchez que no necessita barret de copa per treure conills i el encara més alt en estatura i en estatus… Felip sis, el formós dorment. (Si més no, dormint el somni dels innocents mentre son pare perseguia cérvols i gaseles). 

Espanya té els dirigents que es mereix, i els més merescuts, i que duren anys i panys. Des que jo tenia 7 anys  fins que en tenia  45 manava el mateix paio que no tenia res de formós, ni d’alt, ni d’intel·ligent, és a dir era el prototipus perfecte del manaire hispànic, que odiava Catalunya de forma natural. Ens ho va deixar tot, lligat i ben lligat, com va dir abans de donar-nos l’única alegria del seu regnat: morir-se.

Com les males digestions, sempre retorna, i em temo molt que ho continuarà fent, fins que tots plegats, els que ho vam patir i els que no hi eren encara, fem una immensa vomitada racional i emocional alhora del últims dos segles (pel cap baix), de la trágico-còmica història  (en minúscula)  del tàndem simbiòtic Madrid/Espanya.

7 de juliol, sant Fermí allà i aquí, del 2023.

   

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada