divendres, 22 de maig del 2015

Sotmesa o compromesa.

Tard o d’hora el dilema es plantejarà amb tota contundència.

Què és millor per a Espanya, una Catalunya sotmesa a l’estat espanyol o una Catalunya compromesa amb els ciutadans de tot Espanya. Perquè les dues coses alhora resulten inviables. Si els catalans o una part significativa d’ells se senten sotmesos, el seu compromís amb els andalusos o gallecs, murcians o extremenys, perdrà intensitat constantment. I inexorablement.

Serveix de ben poc discutir si el dilema és real o imaginari. En sociologia o religió o política té força de veritat allò que molta gent creu que és veritat. Sobretot quan el contingut de veritat d’una creença és tan gran com creure que Catalunya no té el grau de llibertat que necessita i que gaudeix de totes les condicions exigibles per tenir.

La llibertat de què parlo és aquella que es deriva de tenir totes aquelles competències amb plenitud i exclusivitat, necessàries pel millor funcionament possible d’un país. A més del reconeixement jurídic d’aquestes competències cal disposar dels instruments convenients pel seu exercici, i dels mitjans per fer funcionar aquest instrument.

La distribució actual és la següent com tothom sap. Al centre de la península Ibérica existeix una aglomeració urbana de 600 km. quadrats i 2 milions vuit-cents mil habitants que conté totes, absolutament totes les institucions de poder en el grau màxim. Com exemple, que pot semblar de segon ordre, però significatiu, existeixen a Espanya uns organismes anomenats Institutos Nacionales de… indústria, comerç, pesca, boscos etc. que ho regulen i controlen tot, fins una dotzena, tots ubicats en aquell lloc, excepte un dedicat a l’espai exterior, no exterior a l’estat espanyol sinó a l’exterior, exterior, que està ubicat a les Canàries, perquè el cel és més net, perquè està més a prop de l’equador i sobretot perquè està finançat per Europa, que els va dir als madrilenyistes que prou conyes.

Continuant amb la geografia. Imagineu, i si no teniu prou imaginació agafeu un mapa, el triangle que té per vèrtex Terrassa, Mataró i Castelldefels. És un triangle rectangle. Terrassa i Mataró estan al mateix paral•lel, i Terrassa i Castelldefels al mateix meridià. Un catet d’aquest triangle fa 30 km, i l’altre 40. És a dir la superfície del triangle és de 600 km. quadrats i hi viuen prop de 4 milions de persones.

En aquest triangle, no cal recordar-ho, no hi radica cap entitat amb competències reals. Però hi radica la més gran potencialitat, econòmica, cultural, social, científica, turística etc. de tota la península, i una de les més grans d’Europa.

El desequilibri és tan manifest, que era inevitable que explotés amb tota la seva força en el moment que els ciutadans de Catalunya en prenguessin consciència.

Aquest moment ha arribat.

divendres, 15 de maig del 2015

Parlem? Amb qui?

Segurament a molts espanyols se’ls fa difícil parlar amb Catalunya. Les raons ells se les sabran, el que sí jo sé són les raons per les quals a molts catalans se’ns fa impossible parlar amb Espanya.

Per començar no podem entendre que cap autoritat política ni cultural ni mediàtica ni de cap mena hagi fet els últims 40 anys una condemna total del franquisme. Quan es va morir el vell assassí i van començar a aparèixer cares noves a la tele, li deia a la meva família: ara aquest senyor farà un discurs de desfranquitzacio. Recordava que feia poc a Rússia, Krusxev havia fet els seu discurs de desestalinització. Estava segur que algú faria una cosa semblant a Madrid. Primer pensava que seria aquell que deia que podia prometre i prometia, després aquell altre que afirmava que era demòcrata de tota la vida després d’haver jurat fidelitat poc abans a tot el contrari. Res de res. La gran decepció la vaig tenir quan van arribar al poder l’any 82 amb majoria absoluta els suposats antifranquistes. Ni discurs de desfranquització ni res que s’hi assemblés.

La segona raó és que no podem entendre com és que es doni per bona 30 anys després una constitució sense haver convocat corts constituents, per un parlament elegit semi democràticament i aprovada en un ambient dominat per la por i la urgència.

Bona part dels catalans no entenem que s’imposés sense cap anàlisi, ni discussió democràtica una monarquia, nítidament franquista, sense cap opció a preferir un cap d’estat elegit pel poble.

Deu ser falta d’imaginació per part nostra, però no som capaços ni de somiar un partit polític espanyol que faci alguna proposta sobre competències plenes i exclusives per a la Generalitat en educació, cultura, llengua, esports i en tot allò que afecta solament a ciutadans de Catalunya.

Podríem parlar d’economia, i potser també d’infraestructures, i de deute, i de fiscalitat, sempre que es fes en una taula rodona entre socis iguals, i que tinguin allò que és fonamental en tota negociació el dret a aixecar-se de la cadira.

Així i tot, la gran dificultat, al meu entendre insalvable és que abans de començar a parlar, cal un reconeixement recíproc que l’altra part té l’entitat jurídica necessària i suficient.

Parlem? Amb qui? De què?

M’agradaria molt que algú fiable d’entre els que insisteixen que s’ha de parlar abans de fer cap pas, intentés dibuixar, encara que fos una mica borrós,un panorama creïble.

Ja ho sabem que s’ha de parlar. Però després de fer el pas, no abans. Abans és impossible.

14 de maig de 2015.

dilluns, 11 de maig del 2015

Símptoma Wert.

Tots els ciutadans de Catalunya coneixem, usem i parlem castellà. Cap ciutadà de Catalunya vol renunciar a dominar una eina, que li resulta molt útil.

Tots els estudiants de tots els nivells aprenen, usen i acaben coneixent la llengua castellana amb el mateix grau que els estudiants de l’estat espanyol. Cap legislador català, elegit democràticament, canviarà aquesta situació.

Què pretén el sr. Wert? Evidentment no pretén que el coneixement del castellà superi l’actual nivell a Catalunya ni enlloc del territori en què té jurisdicció. Allò que busca és que disminueixi el coneixement del català.

Que això ho pretengui un representant significat del nacionalisme espanyol ho trobem comprensible, -si políticament és raonable o no, ho deixarem estar- perquè l’espanyolització que ell vol imposar als nens catalans, és la mateixa a què han estat sotmesos els nens no castellans més o menys des d’Olivares i el seu agent cultural, Quevedo. 400 anys de culturització són molts anys.

Que un habitant de Madrid tingui clar que la llengua catalana en el millor dels casos és prescindible, i que sempre és un inconvenient per al model d’estat que no acaben de poder construir, és explicable però no justificable. Que un ”Ciutadà” que viu i treballa a Catalunya, lluiti perquè el coneixement de la llengua catalana disminueixi no és ni justificable ni explicable, si no és amb arguments psiquiàtrics.

Es fa difícil, diuen allà els més sensats, entendre que si tant els catalans com els governs de l’estat, volen coses tan similars -que tots els ciutadans dominin la llengua castellana- hi hagi aquest rebuig tan exagerat a les propostes ministerials.

La resposta és senzilla. Allò que una persona o un poble vol fer lliurement, lluitarà per no fer-la si l’obliguen a fer-la per imposició forçada.
Més enllà d’allò que es fa, hi ha la necessitat vital de fer-ho amb llibertat.

La part de la humanitat que ha contribuït més a tota classe de progrés, és aquella que ha optat per córrer el risc d’equivocar-se en llibertat.

Això del sr. Wert és el símptoma de la real necessitat de demostrar qui mana. És indiferent el tema, no importa el resultat, allò que és fonamental és evidenciar que “ells” tenen el poder, tot el poder. Que no volen, ni poden acceptar cap interferència en la seva gestió sobirana (aquesta és la paraula màgica), perquè en el moment que acceptin que la relació amb Catalunya no ha de ser la relació: sobirà/súbdit, s’haurà acabat l’Edat mitjana en què estan instal•lats. Mentalment i políticament

diumenge, 3 de maig del 2015

Carreró sense sortida.

Diuen i repeteixen les altes instàncies marianistes que el poble català està abocat a anar a parar a un carreró sense sortida, i com que hi haurem d’anar el dia 28 de setembre convé que ho analitzem.

Els carrerons amb sortida o sense, fan d’ample a tot estirar 4 metres. És a dir que hi caben de costat 5 persones. Cada metre hi ha dues files, posem.

Això significa que a cada metre de carreró hi caben deu persones. Pel cap baix hi anirem dos milions com sempre. Caldrà doncs que el carreró faci dos-cents mil metres de llarg, o sia 200 quilometres. Això sí sense sortida per tant farà falta que les parets tinguin 4 metres d’alçada. Total 400.000 metres de paret de 4 metres són un milió sis-cents mil metres quadrats de paret de 15 –suposo que no faran envans- que ACS, la constructora de Florentino tot i haver cobrat la indemnització d’aquell forat que va fer per emmagatzemar gas i que en comptes de “castor” li va sortir ornitorinc, haurà de demanar als seus amics que estan construint el canal de Panamà que li donin una cop de mà.

Per altra banda hi ha el costum entre molts catalans de fer castells, torres i pilars. Fent un petit castell de dos de cinc cada mig quilòmetre en faríem 400 i no necessitaríem més de 4000 castellers, que a casa nostra és una misèria, i amb una mica de sort, molt aviat no quedaria ningú al carreró.

Per entretenir el personal i aprofitant que tenim el Juanjo, entre nosaltres, quan pugés a dalt de la paret declamaria de cara a Madrid el clàssic:

Estos, Mariano, ay dolor que ves ahora

Campos de soledad, mustio collado

Fueron un dia Génova famosa…

Podria continuar escrivint bestieses una bona estona, perquè com més grossa és la bajanada inspiradora i més poderosa la veu que la proclama, més ganes té un de buidar el pap.

Un altre dia explicaré la feina que vaig tenir per trobar on col•locar Vilanova, quan el senyor Margallo ens va anunciar que Catalunya quedaria fora d’Europa, de totes totes.

La meva convicció que la partida està guanyada mentre mani el PP es reforça cada vegada que constato la precarietat dels arguments que els seus dirigents utilitzen. I de moment no es veu cap altra alternativa més intel•ligent.

Tot depèn de nosaltres i només de nosaltres.

30 d’abril de 2015