divendres, 15 de març del 2013

Models d’estat.


Allò que fa gairebé impossible una solució lliurement pactada entre Catalunya, i l’estat espanyol és precisament el model ideològic, econòmic i geogràfic que ha anat adquirint aquest estat al llarg de gairebé cinc segles. 

La ideologia dominant -no massa dissimulada- encara avui dia és la d’un imperialisme que pot renéixer en qualsevol moment, i per això cal mantenir la unitat com a principi sagrat que no pot ser qüestionat. No se’n pot ni parlar, ni fer-ne interpretacions que sempre seran sacrílegues.

La sacralització de qualsevol idea o principi, xoca frontalment contra tot intent de modernitat.

El model econòmic tradicional, no s’ha basat mai ni en el comerç ni en la industria, que sempre han tingut una consideració de segon ordre, excepte des de fa uns 150 anys i només als dos territoris marítims que feien frontera amb Europa, tocant a França. S’ha cregut des del centre polític de l’estat que es podia aconseguir la modernització de l’economia, saltant-se els passos necessaris de la indústria i la competència, anant directament a les finances i l’especulació.

El resultat ha estat desastrós.

El model geogràfic que va iniciar Felip II, fa 450 anys, és, possiblement, la causa més important dels models ideològic i econòmic citats. La tria de la capital de l’estat, ha condicionat de manera significativa, la història de l’estat espanyol. Ha dificultat el comerç marítim internacional, durant segles l’únic important i encara avui dia imprescindible. Ha posat barreres a l’intercanvi d’idees, de filosofies i de ciència. Ha creat una maquinaria d’estat hipertrofiada, enormement difícil de maniobrar i impossible de modernitzar

 És interessant llegir si podeu “Espanya, capital París” de Germà Bel, o ”Madrid és una illa” d’Oscar Pazos (dels dos hi ha versions en català i en castellà), que ajuden molt i molt bé per aprofundir en aquests temes.

Aquestes tres característiques de l’estat espanyol ajuden a entendre – i hem deixat de banda la qüestió fonamental de la llengua- la pràctica impossibilitat que hi ha que qualsevol  govern de Madrid del color que sigui faci una proposta sense trencar tot el model d’estat que suposi una base  per poder iniciar un diàleg. Si més no durant força temps.

Diuen que dialogar sempre és bo, però, sempre? Chamberlain i Daladier,  van fer bé  d’anar a dialogar a Munic ara fa 75 anys?

15 de març de 2013.

dimarts, 12 de març del 2013

Naturalesa del conflicte.


Ningú nega que hi ha un gran conflicte. Cal definir-lo  tan bé com puguem per intentar trobar-hi un camí -si més no per part nostra- que condueixi a algun lloc.

Aparentment és un conflicte entre partits polítics amb  programes molt allunyats entre si, i pràcticament incompatibles, que els fa actuar de manera a vegades difícil d’entendre entre els propis seguidors.

Dic aparentment, perquè sent cert que hi ha conflicte entre partits politics, aquesta no és la veritable naturalesa del problema. Hi ha una naturalesa més fonda. Crec que definiríem millor aquesta naturalesa, dient que existeix un conflicte entre un poble i un estat. En certa manera entre una emoció i una màquina. Tots entenem què vol dir amor a un país i tots hem parlat més d’una vegada de la maquinària de l’estat. El primer té un gran component al que anomenem llibertat i la segona té com una de les seves tasques bàsiques allò que anomenem ordre.

El conflicte sorgeix quan per una part de membres del poble s’arriba a la convicció, que l’estat en què està inserit va en direcció contrària al seu anhel de llibertat. L’estat parla de les seves lleis, dels seus jutges, de la seva policia… i del seu exèrcit. De totes les eines -instruments mecànics- de què disposa. Si l’estat a més de les eines de què disposa està dirigit per persones intel·ligents, té totes les de guanyar, però per potent que sigui la màquina, si el seu conductor -un, o bé molts- solament és capaç d’usar la coerció i ja no pot utilitzar l’eina definitiva -l’exèrcit- tindrà un greu problema i acabarà perdent la partida si el poble sap conservar la seva arma més poderosa, la constància.

Cal entendre que no és un conflicte entre pobles, ni entre ètnies o religions, ni tan sols entre llengües.

I s’hi posi com s’hi posi tothom només té una solució. Consultar el poble de Catalunya. Amb totes les garanties que es vulgui. Però deixar que s’expressi tan lliurement com sigui possible.

11 de març de 2013.