dijous, 30 de novembre de 2017

A por ellos i a por ellas. Culpabilitzar la víctima.

Les víctimes sempre són culpables, si no, no serien víctimes. Brillant raonament secular en totes les societats del planeta.

Si les dones no provoquessin, ningú les agrediria.

Si els esclaus es revolten, l’amo no té més remei, contra la seva voluntat, que assotar-los.

Si un poble demana llibertat es converteix en culpable de desobeir les sagrades lleis del poble dominador.

La víctima no té dret a queixar-se, perquè ja sap què li passarà, si intenta trencar l’ORDRE.

Les dones ja saben que a totes les cultures del món l’exigència d’ordre ha conduït a subordinar la dona a l’home. Les religions monoteistes presenten el déu suprem mascle. L’ordre social en la  poc teista cultura confuciana es basa en el model de la família que consideren ordre natural. Tot el poder és del pare. ( Curiositat: Constitució espanyola).

Article 14. Els espanyols són iguals... no pot prevaler cap discriminació per raó de…sexe...
Article 57. La corona d’Espanya és hereditària… La successió al tron seguirà l’ordre regular de primogenitura… I en el mateix grau… serà preferit sempre… l’home a la dona...).

Totes les cultures humanes han estat generades molt majoritàriament pels mascles adults de l’espècie.

 L’ordre dominant continuarà sent  durant anys masclista. Intentar canviar-lo és provocar desordre. I això es castiga.

Tots els estats del mon esta organitzats  al voltant del grup de persones mes o menys nombrós, coherent i civilitzat ,que son o es creuen propietaris de les armes  ,els  diners o les lleis. Tot conjunt humà  que no pertany a l’anterior grup –esclaus , obrers, separatistes etc.- serà acusat de provocar desordre . I això es castiga.

A l’estat espanyol, els dos intents de República han acabat molt malament. Per tant el republicanisme és nefast, diuen, quan és exactament el contrari. Les conseqüències dolentes de la primera i funestes de la segona república van ser provocades per la reacció criminal dels defensors de l’ordre.

Però la Història  no sempre obeeix les lleis dels homes. Hi ha una llei no escrita i poques vegades acceptada i sempre complerta a batzegades, dues  passes endavant i una enrere, que diu que la tendència universal és incrementar el grau de llibertat de les persones i dels conjunts humans.

Els esclaus desapareixen, les dones van adquirint drets socials, els obrers ja se’ls escolta una mica més, i els pobles van conquerint  llibertat.

Tot molt menys del necessari i més lentament del desitjable. Perquè el grup dominant, per civilitzat que sigui, té a la seva disposició un conjunt  de (no trobo l’adjectiu precís) individus amb ganes i necessitats de cridar.

A por ellos i a por ellas.


24 de novembre de 2017.

divendres, 24 de novembre de 2017

Espanya té un greu problema.

I no és Catalunya. L’anomenat conflicte català no és res més que una conseqüència d’aquest greu problema.

La principal mancança que té Espanya -conjunt d’estat i ciutadans- deriva del fet d’haver arribat tard al segle XX europeu.  No havia atrapat a Europa en tot el segle  XIX, només Catalunya s’hi havia apropat.

Les tres dècades -del 1950 al 1980- han passat a la història europea com els gloriosos trenta anys.

Acabada la brutal guerra mundial l’any 45 i després de 5 anys de terrible  misèria va haver-hi un esclat d’energia i un aprofitament al màxim del pla Marshall, d’ajuda americana.

Espanya en va quedar fora per culpa del seu Estat i de la seva classe dirigent. Els seus ciutadans no existien. Ni per a Europa ni per als seus propis dirigents. Franco va morir, i Europa va admetre a Espanya just quan Europa començava a frenar el seu entusiasme .

Però 40 any de franquisme no s’obliden aviat, i molt menys quan els seus hereus havien tingut temps de sobres per preparar la gran transacció (mal anomenada transició) en què a canvi del reconeixement exigit per Europa, d’uns quants drets civils dels ciutadans (força correctes val a dir) van conservar totes les estructures de poder, totes les cúpules militars, econòmiques, policials, judicials, fins i tot eclesiàstiques que mantenien intactes tota la seva ideologia i tota la seva corrupció, d’on creieu que ha sorgit la corrupció actual?

Ja sabem que d’un  pare franquista no en surt necessàriament un fill igual però també sabem que de 100 pares franquistes en surten 80 fills que ho són. Per dissimular una mica van afegir-hi  la cirereta monàrquica i de passada com qui no vol la cosa una amnistia universal per aconseguir que les generacions futures no sabessin mai que van ser 40 anys de dictadura feixista.

Es va votar i aprovar la Constitució. Sí senyor, amb gran majoria, però...

Els dos estats d’ànims que dominaven els ciutadans aquells dies eren la por i l’urgència.

Dues pèssimes conselleres per aprovar o rebutjar una Constitució.

Por pel soroll de sabres i pistoles (no pilotes de goma) i urgència per sortir de la presó després de 40 anys (tot el país era una presó). Qui no ho ha viscut no es pot imaginar com són de llargs.

Uns altres 40 anys després els catalans no tenim por però comencem a tenir pressa, per poder ajudar els espanyols a resoldre el seu greu problema. Si ens deixen.

Espanya té un gran problema, i no és Catalunya.


20 N, de 2017.

dimecres, 15 de novembre de 2017

Eppur si muove.

Si hagués d’anar acompanyat de la guàrdia civil a declarar davant d’un jutge de l’estat espanyol li respondria tot el que volgués sentir el fiscal, negaria ser de la ceba, li diria que Espanya és el país més democràtic del món i part de l’estranger, que la justícia espanyola és la conya d’independent, i si convé ho juraria damunt de la constitució. La seva.

Si amb aquesta actitud obedient em deixava en llibertat al sortir li faria una genuflexió amb el genoll dret a terra, que és la genuflexió correcta.

Un cop al carrer diria exactament igual que Galileu quan va perdre de vista  la santa inquisició: Eppur si muove.

Que la Terra giri o no giri, no depèn ni de Galileu ni dels  inquisidors. Que  Catalunya sigui independent no depèn del jutge, ni de la guàrdia civil, ni del que un suposat jo digui davant d’ells. En realitat només depèn de la voluntat d’una majoria suficient de catalans.

Les lleis s’han de complir...Els ciutadans de Catalunya van pactar amb l’estat una autonomia i estan obligats in aeternum.

Però hi ha tantes maneres de complir un pacte...

Cap allà el segle XVI, els russos van començar a colonitzar les terres més enllà dels Urals. La Sibèria. Els Tsars, es van anar convertint en senyors de tot el país. Però Siberià quedava lluny. Allà hi havia una família molt poderosa, els Stroganov, que feia el que els hi rotava. El tsar, nominalment era l’amo, però els Stroganov caçaven, explotaven mines d’or, de plata, negociaven amb qui volien, etc.

Llavors el tsar va oferir un pacte amb el seu súbdit. L’autoritzava a seguir explotant el territori amb una sola condició, que les mines d’or que descobrís passarien a ser propietat dels tsars. Van firmar un pacte i van jurar que el complirien. I el van complir.

Resultat: Els Stroganov no van descobrir mai més una mina d’or.

Si els pactes -i totes les lleis en general- a més de justes, no són intel·ligents acaben produint els efectes contraris als pretesos

No oblidem que totes les lleis humanes són instruments per obtenir un fi i no són un fi en si mateixes. 

Si les sacralitzem, les petrifiquem. Un cop petrificades nomes serveixen per acabar a pedrades.

Una de les raons per les que vaig votar no a la dita constitució va ser llegir (aquesta mania que tinc de llegir) tot l’articulat fins i tot el que es referia a les condicions per a reformar-la.

Simplificant, allò era a la pràctica impossible de reformar.

Una llei, que ella mateixa s’autoproclama eterna (o gairebé) queda invalidada a l’acte (o gairebé).

Que sobre el paper a part de la independència hi ha pensable una altra relació entre l’estat espanyol i Catalunya, és veritat. Només té un problema. Que és impossible.  I no per culpa de  Catalunya.

Passi els que passi el 21 D, els problemes de fons continuaran sent els mateixos i el govern central ho tindrà molt pitjor per enfocar-los. Se sentirà obligat a fer una proposta que inevitablement Catalunya rebutjarà per insuficient i que la resta d’Espanya qualificarà de baixada de pantalons  premiant els catalans per la seva insurrecció.

Han sembrat tanta animadversió, han dit tantes mentides, han estat tan poc intel·ligents que cada vegada queda més clara l’única solució possible.

Mantenir la situació actual portarà aviat a posar en pràctica el crit:

Els carrers són nostres, i qui diu els carrers diu les carreteres i les vies de tren.


14 de novembre de 2017.

diumenge, 12 de novembre de 2017

Orígens i evolucions dels conflictes.

A la Xina ho expliquen així.

Quan dos grups humans desconeguts entre si, contacten sempre es produeix aquesta seqüència d’actituds recíproques:

Primer, desconfiança.  Què fan? Què volen?

Segon,  sospita. Ens volen mal? Ens robaran?

Tercer, acusació. Ara ja és afirmatiu. Ens volen mal.

Quart, condemna. Són perversos. Ens hem de defensar. La millor defensa és un bon atac.

Sigui o no sigui inevitable aquesta seqüència, el cert és, que al llarg dels temps i dels llocs, grups humans per desconeguts que fossin abans, no tenen més remei que continuar vivint junts més o menys barrejats, tot i conservar cadascun d’ells, alguns o molts dels trets diferencials propis que habitualment són de tres naturaleses. Ètniques, religioses, o lingüístiques. O bé tots tres alhora.

 Aviat un dels dos grups agafa el paper de conjunt dominant per múltiples i diverses raons. L’escenari següent ja està ben definit, un grup dominador i un altre dominat. L’evolució d’aquesta situació porta a tres  models  de finals:

a.-El grup dominador absorbeix el grup dominat.

b.-El grup dominador aniquila el grup dominat.

c.-Continuen malvivint  junts anys i panys, desconfiant un de l’altre, amb animadversió constant i finalment  acaben o bé separant-se o bé destruint-se mútuament, o pel cap baix trencant-se les cames.

Els resultats a i b s’obtenen quan un dels dos grups té instruments de poder molt superiors a l’altre grup. Aquests instruments tenen dues formes marcadament diferents. El que els anglosaxons anomenen hard power  i  soft power. Els nord-americans tenen preferència pel primer i els europeus pel segon. Si més no en els discursos. Les eines  hard són evidentment les armes, les soft, les paraules. I tant en una fórmula com en l’altra, s’hi afegeixen els diners.

L’ús preferent  hard condueix  a la solució b. La combinació hard / soft a la solució a. Ningú ha intentat fins ara usar solament soft power. Que Catalunya ho vulgui intentar sorprèn i molesta. i Junker s’indigna.

Des de la més remota antiguitat aquests tres instruments, armes, paraules i diners, amb múltiples variants cadascun d’ells, han determinat les relacions entre pobles.

La situació c es presenta quan cap dels dos grups humans en presència, disposa d’una clara superioritat  en tots  tres  conjunts d’instruments de poder. El que té més armes potser no té més paraules. Els que té més diners potser no té més armes o paraules, etc.

Fins aquí una molt simple exposició d’escenaris possibles.


En quin ens trobem  hic et nunc.?

dimarts, 7 de novembre de 2017

Ni pressa ni por.

O com diu el president Puigdemont paciència, perseverança, perspectiva.

Ho repeteixo una vegada i una altra. Avui estem més a prop de la llibertat que ahir i demà més que avui. Per fort que sigui el soroll aquests dies, d’aquí un mes no se sentirà gaire i d’aquí un any ens costarà recordar-ho.

No hi ha cap altre final possible que una llarga negociació entre iguals al voltant d’una taula  rodona amb president, moderador i notari neutrals.

Totes les situacions que no siguin d’aquest format fracassaran. Els intents per entorpir aquest camí poden endarrerir-lo, però no canviaran el resultat final.

                                     ……………………………………………

Una altra vegada a mig escriure el soroll ambient em talla la concentració.

Vaig ser engendrat i parit en una república i es veu que podré plegar en una república i entremig 85 anys de tot, guerra, dictadura franquista, feixisme, postfranquisme acompanyat de neofalangisme, i finalment tornada als orígens.

Bufa. Renoi. Coi. Siguem ben parlats que no costa una punyetera merda.

Sento dir que la independència divideix els catalans en vencedors i vençuts. Es veu  que és millor tots units i tots vençuts com fins ahir. I si intentem senzillament ser tots més lliures?

Què passarà avui i què passarà la setmana que ve no ho sé. Sang, suor, esforç i llàgrimes? No ho crec. Sang, gens; bé potser alguna sang d’algun nas, esforç, moltíssim (per cert, al títol de la pel·lícula, esforç no hi figurava) suor la que calgui i llàgrimes, moltes d’alegria.

Hi ha dos factors bàsics que ningú canviarà. El factor humà: hi ha milions de catalans que volem la independència i no canviarem d’opinió. I tal com van les coses cada dia en serem més.

I el factor econòmic.

Un estudi de l’economia mundial es basa en les anomenades megaregions. Conjunts de territoris i ciutats relacionats entre si amb continuïtat industrial,   comercial , comunicacions, amb ports, aeroports de primer ordre, etc., amb independència de pertànyer o no al mateix estat.

La quarta megaregió europea i onzena en el rànquing mundial és l’anomenada Barcelona –Lyon que abraça des de Lió fins a Murcia. Pels ports de València i Barcelona arriben mercaderies a través de l’ampliat canal de Suez des de tot Àsia. La capital econòmica d’aquesta megaregió és Barcelona però les capitals polítiques són París i Madrid. Aquesta última està (mireu el mapa) desconnectada de cap altra regió econòmica i del seu propi entorn. La comunitat  de Madrid té una densitat de població de més de 800 hab. per km2. El seu hinterland (les dues Castelles i Extremadura), gairebé 25 vegades més gran, té 26 hab. per km2. És econòmicament i socialment insostenible.


 
(Imatges tretes dun dossier de la Vanguardia. El corredor del Mediterráneo. Novembre del 2017).
 
Ni París ni sobretot Madrid volen sentir parlar de perdre el domini polític de la  megaregió mediterrània, i al mateix temps saben que qualsevol disminució de l’activitat  econòmica de la regió seria molt negativa per a França i fatal per a Espanya. I això  fa angúnia a Europa. I Catalunya té aquesta eina a la mà.

Si Catalunya juga bé les cartes  (i crec que ho està fent), tant el factor humà com el factor economia, ens portaran inevitablement al final de:

El somni vell
sovint trencat
du el nom etern
de llibertat.
(S. Espriu)


30 d’octubre de 2017.

dilluns, 6 de novembre de 2017

Que cony feu.

Però que cony esteu fent socialistes. Vosaltres que us feu dir socialistes catalans, com podeu anar de la mà del franquisme encarnat pel partit polític més corrupte d’Europa? No us fa fàstic conviure amb el neo-falangisme de Ciudadanos?

Que el vostre líder a Catalunya, faci pallassades ens entristeix molt, però que faci canallades no li perdonarem mai.

Si poguéssiu explicar-me una miqueta de res, perquè feu el que feu, faria un esforç per entendre-us. No crec que us cregueu res de reformes federalistes que sabeu que són impossibles. Qualsevol reforma petita o gran que vingui de la mà de qualsevol dels dos partits politics a qui doneu suport sabeu perfectament que seran pitjors per a Catalunya que la pèssima situació actual.

Perquè feu això? Si us voleu suïcidar em sabrà una mica de greu, cada dia menys. Però si us plau suïcideu-vos de pressa.

Abans de fer-ho, encara que sigui en veu baixa, digueu-li al vostre líder espanyol que no vindrà d’una vegada que canviï d’opinió, i que si vol que algú se l’escolti parli sense manies de República Federal.

Encara que només tenies 14 anys, suposo Iceta, que t’han explicat que al congrés de Suresnes l’any 1974 el PSOE va elegir com a líders un parell de nois andalusos totalment desconeguts fins llavors i massa coneguts ara. Es veu que van celebrar la seva victòria amb fino de Jérez, seco, generoso amb abundància i vinga alegria. Amb aquesta alegria Felipe i Alfonso van redactar el projecte polític per a España que proclamava entre altres punts aquests dos:

1. Forma de L’Estat: República.

2. Dret d’autodeterminació dels diversos territoris espanyols.

Un parell d’anys després passada l’alegria van oblidar tot això. I un quants anys més tard quan ja manaven molt no només no recordaven res, sinó que aquestes dues propostes eren un pecat mortal, un delicte criminal i un gran error històric. Tot alhora.

Als que volem república catalana ens queda clar: al sortir de la presó anirem a l’infern.

No tenim ganes d’anar a la presó que ja sabem com és, però a l’infern com que no hi hem estat mai vés a saber si no s’hi està millor que allí on som ara.

dijous, 26 d’octubre de 2017

Temeritats i Errors

Les temeritats solen ser fruit de la unió d’ignorància (no saber i no voler saber) i d’arrogància. Poden tenir conseqüències traumàtiques importants però d’abast més reduït.
Els efectes d’un error són proporcionals per una banda a la seva magnitud i per l’altra al poder que té qui els comet. Els errors solen ser difícils de detectar.

Exemple:

Fa un segle la primera guerra mundial arribava a la seva fi. Polítics i pensadors van creure que per evitar en el futur una altra guerra com aquella era necessària la creació d’una Societat de Nacions, amb seu a Ginebra. Un dels seus grans promotors era el president dels Estats Units Wilson.

La guerra la va perdre Alemanya. Amb Rússia no s’hi podia comptar. La Xina era un estat fallit. Wilson volia de totes maneres que a Ginebra hi participés un estat asiàtic i en aquells anys només n’hi havia un que s’hagués modernitzat significativament: Japó, però que no mostrava entusiasme per occident.

A la Xina després de perdre les guerres de l’opi contra Anglaterra, totes les potències occidentals es van apoderar de territoris i ciutats on instal•laven espais fora de la jurisdicció xinesa. Anglaterra, França, Estats Units i també Alemanya, que es va instal•lar a Tsingtao o Qingdao. Els visitants actuals diuen que és una autèntica ciutat alemanya.

Wilson en el seu afany d’aconseguir que Japó volgués formar part de la Societat de Nacions va aconseguir que els vencedors de la guerra acceptessin prendre Qingdao als alemanys i entregar-la al Japó, sense consultar els xinesos.

Les conseqüències d’aquest error van ser terribles. El llavors petit partit comunista xinés es va convertir en pocs mesos en un potentíssim enemic. Els japonesos es van creure en el dret de crear un estat satèl•lit, Mantxukuo, a la Manxúria xinesa...Terrible.

Per acabar d’arrodonir l’episodi, el Congrés nord-americà va vetar l’entrada dels Estats Units a la Societat de Nacions.

Ara, en aquets moments l’Estat espanyol està a punt de cometre una temeritat i Europa un error Històric.

L’Estat espanyol, conjunt d’institucions, partits politics, etc. Vol obrir la gàbia 155, on té amagat des de fa 40 anys un goril•la gegantí.

Veient que ni les rates de claveguera, mosques tse tse, mosquits tigre, ni gossos policies aconseguien fer tornar al corral els bens disfressats de tigre -¿o són tigres disfressats de bens?- de la cleda del nord-est de la seva propietat exclusiva, hi enviaran el King Kong.

A Sitges com a tot Catalunya sabem que King Kong inspira terror i també rialles. Aquestes bèsties en llibertat són incontrolables i difícils de tornar a la gàbia. És una temeritat treure-les al carrer.

De totes maneres a mi em preocupa molt més l’error que està cometent Europa en negar-se -si més no oficialment- a aprofitar el cas català per plantejar en profunditat cap on vol anar.

Europa vol ser un conjunt d’estats heterogeni amb democràcia interna de qualitat discutible però que no es pot qüestionar? L’única exigència als estats membres és econòmica?

Si com diuen els Junkers de torn hi ha trenta casos més com Catalunya això significa que trenta conjunts de ciutadans europeus -30 milions, 50 milions?- no estan gens satisfets amb la fórmula vigent. Negar-se a parlar-ne és un error històric que comet una entitat encara molt poderosa que es diu Europa. Les conseqüències, extenses i nefastes.

25 d’octubre de 2017

diumenge, 22 d’octubre de 2017

Presos politics.

Dos estan a la presó, i tres milions estem al carrer amb llibertat sota fiança (16 mil milions d’euros anuals) vigilats per milers d’homes armats amb fusells i centenars d’altres armats amb birrets i togues.

Diuen que volen fer funcionar l’administració catalana amb gent enviada de fora per dirigir-la. Això només se li pot ocórrer a un culdolla de primera magnitud. ¿Que no sap que totes les administracions públiques de tot el món es caracteritzen per la gran tendència a encallar-se soles? Poques coses resulten més fàcils -prémer un botó erroni, obrir un calaix sense voler, extraviar un document, etc. etc.- que produir petits grans problemes involuntaris amb conseqüències de tota mena. Creure que el ditxós 155 servirà de res positiu per a algú, ni d’aquí ni d’allà, diríem que és d’ingenu, si no fos que… allò que es pretén és precisament que no funcioni. La intenció en aquest cas és de lliure interpretació.

Qui escriu els discursos del xicot aquell que fa de rei d’Espanya? Passi el que passi no podrà mai més presentar-se en públic per aquests verals ni disfressat de rei Baltasar. Jo diria que fa temps que ho sap i per això ens diu: ara us fotré. I nosaltres tan panxos.

La necessitat imperiosa que ha demostrat el govern espanyol, per aconseguir que molts dels caps d’estat europeus, diguin que és un “afer intern” se li girarà en contra més aviat del que pensa, perquè tots aquests li donaran tota la culpa a ell i només a ell, de la pèssima solució aconseguida. Fins i tot l’acusaran -pobre Rajoy- dels problemes similars que ja tenen als seus propis estats.

Quan veig la Soraya fent el paper de senyu que ens envia al racó de pensar perquè això que hem fet els catalanets és molt lleig, em sap molt greu per ella. Ho fa amb tant convenciment i amb tan bones intencions que se m’humitegen els ulls. No ho tornaré a fer més senyu.

No ho tornaré a fer més, perquè molt aviat ja no caldrà.

…………………………………………………………………………………………………

A mig escriure aquest elaborat text m’arriba la notícia; el susdit Rajoy ha decidit aplicar l’article 26, si home aquell que...

Diu l’article vint-i-sis:

Que en un cas de compromís...

El govern té atribucions...

Per passar-se pels collons...

Totes les lleis del país...

Diuen que ho ha fet per demostrar als seus que ho dubtaven que sí que en té. Diuen també que tots aquests fantasmes europeus li han exigit que acabi d’una vegada això que en diuen la incertesa i que si s’ha de pegar una hòstia quan més aviat millor, i que se la pegui sol.

Perdoneu les paraulotes però és que ja n’estic fins als… de tantes…

20 d’octubre de 2017.

dimecres, 18 d’octubre de 2017

Franquistes i estúpids.

Potser que ens vam precipitar bevent xampany francès la nit del 20 de novembre de 1975. Franco, el vell assassí, acabava de morir. N’hi havia per celebrar-ho. Només els que ho hem viscut podem recordar que llargs es fan 40 anys de dictadura. Acabes pensant que mai s’acabarà. I quan s’acaba t’agafa desprevingut.

Tan desprevinguts ens va agafar que ens vam precipitar a celebrar-ho. Franco era mort , però el franquisme era molt viu.

Feia ja uns deu anys que sabien que allò passaria aviat, i els hereus polítics, econòmics, militars, judicials, policials i fins i tot religiosos van tenir temps de sobres per preparar-ho tot.

Van declarar que la sobirania era del poble, però que el poble era menor d’edat, i al nen li diem el rei de la casa però hi ha moltes coses que no se li pregunta. Ja ho tenien tot preparat. Nosaltres, els nens, estàvem contents per una banda, però per l’altra teníem molta por i molta pressa per sortir al pati a jugar. La por i la pressa són molt males conselleres per encertar les decisions dels nens i dels pobles.

Franco va morir, però el franquisme ideològic va continuar amb una mà de vernís mal fotuda però suficient perquè Europa fes veure que s’ho creia.

Cal entendre que democràcia és un concepte potent però d’ús intern. La meravellosa democràcia anglesa desapareix bruscament a 12 milles de la seva costa, la francesa mai ha travessat els Pirineus. No cal dir l’americana que ningú l’espera més enllà dels 50 estats.

L’estat espanyol i els seus dirigents habituals, estan impregnat de franquisme fins la medul•la. (Com explicar, sinó el Valle de los caidos).

Franquistes , però per sort estúpids. No s’adonen que el seu model de país és insostenible sense usar els mateixos instruments i mètodes que feia servir Franco. I aquests mètodes i instruments estan mal vistos al nord dels Pirineus. Si més no, els europeus que volen mantenir el prestigi mundial , que creuen que tenen, els fa mal als ulls certes imatges al mateix temps que no s’atreveixen ni tan sols a renyar el responsable.

Durant la dictadura ens deien si cumples la ley no te pasará nada. Igual que ara. Com que ara en España no hay presos políticos. Sempre és fàcil trobar un jutge que posi la mel a la boca d’un dictador.

Franquistes i estúpids. No sé quina de les dues coses em fa més por.

O potser cap.

diumenge, 15 d’octubre de 2017

Les brigades del tamboret.

Deixeu-me constatar unes poques premisses:

Catalunya no té cap sortida viable dins de l’estat espanyol.

Cap poder polític -ni partit, ni institució- pot oferir un encaix econòmic, cultural ni jurídic dins de l’estat espanyol que satisfaci de manera permanent més enllà del 30% de la població catalana.

És inevitable que es produeixin xocs entre forces policials estatals i ciutadans catalans.

La millor i única actitud ciutadana és la resistència pacífica.

L’única batalla que podem guanyar -i que ja hem començat a fer- és la de l’opinió internacional a través de les imatges. La millor arma de què disposem és el mòbil.

És molt important mostrar de forma espectacular l’enfrontament entre la força de l’estat i la feblesa del poble.

D’aquestes premisses -especialment l’última- sorgeix una proposta entre bastant ridícula i molt potent.

Hem observat que a totes les manifestacions hi assistien una bona quantitat de persones grans. Amb gran força de voluntat. Aguantant més enllà dels límits -val a dir que curts- de la seva resistència. Amb ganes de ser-hi. (Entre aquestes persones m’hi trobo jo).

Doncs bé, proposo coordinar grups formats exclusivament per gent gran, posem majors de 65 anys, proveïts d’un tamboret (de platja, plegable o seient similar) amb la missió de fer ocupacions asseguts per exemple a la plaça Sant Jaume. Un manifestant assegut equival a 4 drets i l’impacte visual és moltes vegades superior. Assegut, ho dic per experiència, aguanto el triple que dret.

Potser caldria estudiar un sistema de proveïment de tamborets complementari i un servei d’ajuda format per joves amb braçalet groc.

Amb una bona coordinació i renovació de manifestants es podria mantenir una asseguda força hores.

En diríem brigades del tamboret.

M’imagino convocar una parada a can Millo o Delegació del Govern. Quatre brigades, una per cada carrer, xino-xano cap allà. Amb tota seguretat els apareixerien al davant un mur format per robustos agents de l’ordre proporcionat. La resposta senzilla i elegant: plantar els tamborets a terra i seure d’esquena als susdits agents.

I sobretot fotografies, moltes fotografies.

Nota. Em diuen que podríem rebaixar l’edat mínima fins als 57 anys, que són els més joves que van votar la Constitució. Més joves no, que no en tenen cap culpa d’aquella immensa presa de pèl.

divendres, 13 d’octubre de 2017

Res no és més fort.

Res no és més fort que una idea a la qual li ha arribat l’hora. Entre molts d’altres ho va escriure Victor Hugo. Allò que fa la cita important és la quantitat de veritat que conté.

Moltes idees s’han passat anys o segles vagant després que el primer que la va dir o escriure desaparegués del món. Grans o petites idees. Petits o grans pensadors. Idees fins i tot genials que ningú va escoltar.

Les idees es van covant durant temps potser anys i de cop i volta els arriba la seva hora. Passa de ser un anhel de pocs, a la categoria d’una veritat acceptada per molts. És l’anomenada idea-força.

Res no és més fort que una idea a la qual ha arribat la seva hora. Res la deté del seu camí. Sembla a voltes que perd impuls o que no podrà superar els obstacles, com s’ha trobat i es trobarà el nostre país en el seu camí cap a la independència.

Fa anys que tothom sap que a les idees no se les pot afusellar, que les amenaces les alimenten i els cop de porra les engreixen.

Jo recomano un senzill exercici per comprovar com va el procés. Examinem en quin estadi estava fa 5 anys o en fa 4. Quina força tenia fa 2 anys o 1 any. Quina força tenia fa un mes i quina en té avui.

Per exemple algú pensa que un ministre d’educació espanyol s’atreviria avui a dir al congrés sense posar-se vermell: Vamos a españolizar a los niños catalanes?

Quantes amenaces terribles, quants comentaris indignes fets fa un any estan oblidats absolutament. Quantes amenaces, o comentaris s’estan fent avui que d’aquí un any ningú recordarà?

El dia a dia és impossible preveure’l. El perjudicis a persones són previsibles. El malestar general és pronosticable. Però el resultat final, no té altra solució que Independència. No es pot mantenir democràticament dins d’un estat una majoria de ciutadans altament cohesionats que en volen marxar. I per demostrar que no són majoria no hi ha cap altre sistema democràtic que comptar vots.

Aquell que no vol comptar vots, digui el que digui la llei, és que no és demòcrata.

12 d’octubre de 2017.

dilluns, 9 d’octubre de 2017

Kunta-Kinte.

Els plantadors de canya de sucre dels estats sudistes d’Amèrica del Nord estaven convençuts que sense esclaus la recol•lecció de la canya era impossible. Era una feina dura, massa dura per ningú que no fos esclau.

Entre els amos hi havia com a tot arreu persones de totes menes. Des d’una extrema crueltat -recordeu Kunta Kinte- fins d’altres que els tractaven bé.

Hi havia un pacte entre tots ells -els bons i els dolents- que si un esclau fugia de la seva plantació, qualsevol altre plantador que el trobés l’havia de tornar al seu legítim amo. Alguns ho feien a contracor, perquè sabien que era enviar-los a la mort, o que li tallessin un peu com al repetit Kunta.

Era un pacte entre cavallers i s’havia de complir.

Un bon dia, els estats esclavistes (ells no han acceptat mai aquest nom) van decidir que no volien pagar els impostos que la capital federal els exigia. I van fer una DUI. Molt semblant a la que no gaires anys abans havien fet els estats del nord contra la monarquia anglesa.

Això d’una DUI no és igual fer-la que te la facin. Lincoln que manava al nord va declarar, abans de començar la guerra, que no tenia cap intenció d’abolir l’esclavitud, que només volia defensar la inviolable unitat del país (i de passada cobrar els impostos). Com que els del nord van guanyar, es van encarregar d’escriure la història i de fer les pel•lícules de bons i dolents.

L’esclavitud va desaparèixer oficialment i a Lincoln li van fer una estàtua enorme. Però...

Historiadors amb ganes d’emprenyar diuen que l’esclavitud va desaparèixer per dos motius que no tenen res a veure ni amb guerres ni amb herois.

Per una banda a les illes caribenyes també produïen sucre i van descobrir que la remolatxa no necessitava tanta mà d’obra I els esclaus feien més nosa que servei.

L’altra causa va ser que a Amèrica del Nord havien aparegut una colla de ferrers i manyans entossudits en fabricar enginys per fer feines de tota mena. Aviat les màquines recol•lectores de canya de sucre feien més feina que 100 esclaus i no calia alimentar-les tot l’any.

L’esclavitud va desaparèixer per la senzilla raó que la seva desaparició anava paral•lela amb el sentit de la Història.

Amb DUI o sense, estic plenament convençut que el pas que volem fer molts catalans va en el sentit de la Història.

L’explicació no cap en un bloc.

8 d’octubre de 2017.

diumenge, 8 d’octubre de 2017

Parlem? Parlem.

30 de setembre de 2005. El parlament de Catalunya aprova per 120 vots a favor 15 en contra el nou estatut de Catalunya. 89% a favor 11% en contra. En acabar la sessió parlamentària l’expresident de la Generalitat felicita el president i el futur president (Pujol, Maragall, Mas) textualment diu heu fet molt bona feina.

30 de març de 2006. El congrés espanyol el modifica i l’aprova.

10 d’abril del mateix any. El president de la comissió, Alfonso Guerra, comenta El estatuto de Catalunya nos lo hemos cepillado y bien cepillado. Entre moltes altres coses ignorava el consell maquiavèl•lic: A l’enemic vençut, mata’l, però no l’humiliïs, els seus fills oblidaran abans la derrota, que la humiliació.

Si ho va dir per guanyar vots a les espanyes, no li va sortir bé. Per molt que ell tingués profunda aversió a tot allò que sonés a català no va preveure que els seus contrincants polítics ho odiaven sense manies. Aquests van recollir firmes pels carrers contra los catalanes. Van presentar-ho al seu tribunal constitucional perquè sabien que els seus jutges també eren anticatalanes.

El 28 de juny de 2010 el TC dicta sentència condemnatòria sobre les restes de l’estatut. I el PP va guanyar les següents eleccions amb majoria absoluta.

El 10 de juliol de 2010, amb una calor que fonia les pedres, molts catalans (entre ells, jo) vam descobrir que allò que feia tant temps que ens desassossegava per dins era el mateix que angoixava a centenars de milers.

Es va posar tot en marxa. Any rere any, cada any més que l’anterior. Cadenes, ve baixes, samarretes fent senyeres quilomètriques, diagonals i meridianes.

A l’altre costat no escoltava ningú.

El 8 d’abril de 2014 tres parlamentaris catalans, van fer una proposta al congrés dels diputats a Madrid. No calia modificar la Constitució per votar sí. Només calia que algú hagués escoltat què passava a Catalunya. Es veu que si de Barcelona a Madrid hi ha 600 km. de Madrid a Barcelona n’hi ha 6000. El no va ser aclaparador.

Ara s’han esverat. Tots els d’allà i alguns dels d’aquí.

Parlem, diuen. Hablemos.

Per cert senyor Iceta. Segur que vostè llegeix la revista d’història de la seva germana Núria (Ja sé que l’Avenç no és propietat d’ella, però hi pinta molt) doncs bé, sense anar més lluny, en el numero 437 del mes passat hi ha un article del senyor Albert Fabà que el títol ho diu tot:
Operació diàleg, o aixecada de camisa?

Parlem?

7 d’octubre de 2017.

dissabte, 7 d’octubre de 2017

Cada dia ho tinc més clar.

Catalunya serà independent perquè no hi ha cap altre final pensable. Potser fa tres o quatre anys encara es podia imaginar una proposta d’ample espectre de competències cedides a la Generalitat en els tres camps: llengua i cultura, hisenda i economia, i estatus jurídic, que fossin acceptades encara que fos a contracor per polítics i ciutadans catalans.

Cap polític o analista espanyol va poder intuir les conseqüències d’una posició immobilista. Encara privava la idea soufflé.

Ara el panorama ha canviat radicalment. Aquelles riuades humanes no han parat de créixer i d’exigir més. Cada dia més fins demanar-ho tot.

Mentrestant polítics, mitjans i comentaristes espanyols han caminat el següent itinerari. Ignorar, menysprear, ridiculitzar, insultar i finalment amenaçar. I d’aquí no poden passar.

L’intent barroer, entre ridícul i brutal, de frenar la votació de l ‘1.O, tindrà unes conseqüències decisives favorables a la independència.

Aquests fets han posat el procés a primaríssim fila d’informadors d’Europa o d’Amèrica i això impedirà absolutament l’ús per part de l’Estat espanyol de l’única eina efectiva que tenen els estats per aturar moviments massius: les armes.

La justícia i els diners no tenen cap impacte eficient sobre multituds. Contra individus, sí, contra masses no.

La justícia i el diner, ens els refregaran pels morros per veure si ens fan por. La troballa del crit no tenim por nascut en una tràgica situació s’ha convertit en una extraordinària eina imbatible. Europa (no els estats) no està contra la independència a Catalunya , allò que li preocupa és que sigui unilateral i saben perfectament qui impedeix que sigui bilateral.

El discurs del rei confirma la irreversibilitat del procés. Catalunya és republicana i això no ho canviarà cap tribunal ni cap policia. Les paraules i el to no anaven dirigits als catalans, que ja sap que no hi són, anaven dirigits als espanyols suplicant-los (amenaçant) que no segueixin el mal exemple del nord-est del seu reialme que veu, amb raó, en perill tot ell.

Cal que els catalans controlem les emocions individuals i col•lectives. tan positives com negatives. Ni por, ni urgència. Ni eufòria ni desencís. Molta fermesa i molta confiança.

Tinguem-ho clar: no hi ha alternativa ni per a Catalunya ni per a Espanya. Es disfressarà del que calgui, pot tardar més del que desitjaríem, el camí serà, pedregós i costerut , però no n’hi ha cap més.

...sempre ens quedarà Polònia.

6 d’octubre de 2017.

dimecres, 4 d’octubre de 2017

Tiananmem o Tahrir.

Quin model triarà l’estat espanyol per a desallotjar la plaça Catalunya qualsevol dia d’aquest?

De Tiananmen la imatge que n’ha quedat per a la història és la d’un paio palplantat davant d’un tanc. De Tahrir no n’ha quedat cap imatge icònica, hi havia molta pols i els gasos no surten a la foto.

Els exèrcits respectius van aconseguir els seu propòsit: desallotjar la seva plaça. Èxit total si no es compten els morts, al cap i a la fi uns eren xinesos i els altres egipcis i gràcies a déu no hi havia cap europeu. Però… la Xina va canviar radicalment la seva política i Hosni Mubarak va acabar a la presó.

Diuen els honestos capitostos europeus que l’ús de la força ha d’estar exclòs en política. Però la veritat és que tots ells en fan tant us com poden i tan dissimuladament com saben. Això sí, trien honestament contra qui i diuen que ho fan per responsabilitat.

Segueixen el savi consell del gran pacificador Mr. Churchill:

“Per resoldre els conflictes l’error no està en fer servir la força, sinó en fer servir una força insuficient.”

Una força insuficient no resol els problemes i en crea de més grossos.

Vet aquí la pregunta. ¿Pot l’Estat Espanyol utilitzar una força suficient per acabar el conflicte amb Catalunya? La meva resposta és contundent: NO.

Ni amb la força ni amb habilitat perquè d’això no en té gaire. Si tingués ganes de fer-hi conya m’imaginaria a Mr. Bean intentant tornar a posar dins del tub de dentífric la pasta que li ha sortit disparada i ha anat a parar a l’escot de…

No, ni l’estat, ni el seu cap, ni els seus gestors actuals, ni els probables gestors dels propers anys, ni saben, ni poden, ni volen trobar una proposta que sigui acceptable al mateix temps per a una majoria d’espanyols per una banda i per a una majoria de catalans per l’altra.

Catalunya no ha d’enfocar-ho com si fos un combat de boxa, cal que manllevi el principi essencial de l’aikido: Recolza’t en la força de l’adversari. Deixem que vagi cometent errors.

Fermesa, constància, habilitat, ni pors ni urgències.

En tres dies hem fet un pas endavant extraordinari.

3 d’octubre de 2017.

dimarts, 26 de setembre de 2017

Estic molt emprenyat.

He dit culdolla al Rajoy. He anat a totes les manis. Votaré sí. Proclamo ben alt i ben fort que la monarquia espanyola és franquista. Que si la santa constitució hagués proposat que el cap d’estat fos un piano tothom l’hauria votat igualment sense preguntar si de cua o vertical.

He fet i seguiré fent tot això, i res. En tant que ciutadà em declaro insubmís. A veure si algú em fa cas.

Diu que la Cospedal va enviar espies militars a veure l’exèrcit enemic.

Cuantos son? Preguntà.

Dos millones siete. Li digué l’espia.

Buen trabajo, muchacho la exactitud es una virtud militar. Como los has contado?

Mire, ministra delante van siete i detrás un par de millones.

O sea que enpaquetando (la Cospe ja ha après llenguatge cuartelero) a siete, asunto resuelto. I així li explica al seu amo, qui comença a corre-cuita a manar registres.

Entenc molt bé que l’esmentat culdolla no pari de manar registres a propietats de qui sigui. Cal no oblidar que ell és Registrador de la Propietat i que enyora l’únic ofici que domina, registrar. Un dels enigmes que no puc entendre, és que una persona amb les qualitats intel•lectuals, oratòries, dialèctiques i lingüístiques tan brillants com el citat registrador manifesta en públic, sigui president de res, ni tan sols d’un artefacte tan arcaic, com és el PP.

En realitat va guanyar unes eleccions per falta de compareixença del rival. Hi havia un partit socialista a Catalunya que va durar exactament entre dues frases:

1. Apoyaré el Estatuto de Catalunya que apruebe el parlamento catalan.

2. El Estatuto de Catalunya lo hemos cepillado i bien cepillado.

Arxivat el PSOE, el tardofranquisme es va veure amo i senyor de tot, i va començar a desbarrar. Va manar al seu (del PP) Tribunal que defensava la seva (del PP) Constitució que aprofités l’avinentesa d’atacar a fons les restes de l’Estatut víctimes de guerra de Guerra.

I els jutges?

Durant els judicis de Nuremberg, van ser jutjats uns quants jutges. Tots ells van usar el mateix argument de defensa:

Jo em limitava a complir la llei i a fer-la complir.

Allò més sorprenent és que era veritat.

25 de setembre de 2017.

divendres, 15 de setembre de 2017

Som molts i ho volem molt.

Ho volem moltíssim com nens una joguina nova i com vells una esperança antiga.

Per saber si som suficients només hi ha una fórmula. Votar. Tot allò que es faci per impedir l’ús d’aquesta formula potser aconsegueixi endarrerir-la però res més. Tots aquells que ho volem molt, nens, joves i vells continuarem volent-ho molt d’aquí quinze dies i d’aquí a...

Em costa creure que als òrgans d’intel•ligència de l’estat (del altres òrgans de moment no en direm res) no hagin entès quin és realment el conflicte. És més, estic convençut que sí que ho han entès i ponderat correctament. I saben, com nosaltres quina és l’única fórmula aplicable.

Però -i aquí rau tot el quid de qüestió- ¿Com s’ho fa el marit que sap que la seva dona l’enganya, quan és ella la que porta els diners a casa? Un dia la va sentir que cantava aquella cançó que feia: Soy tuya, por que lo dicta un papel pero en mi corazón... No va poder seguir escoltant.

Ells que eren molt de missa sabien que la llei deia, en castellà naturalment; Que el hombre no separe, aquello que Dios ha unido.

I les lleis s’han de complir ... Però..., maleïts peròs.

La realitat és com un riu, flueix, corre sense parar. Massa vegades ¿sempre? les lleis i fins i tot La Llei no segueix el ritme de la vida i el conflicte queda així: És la realitat que està fora de la llei o és la llei que està fora de la realitat? És l’Home que està fet per a la llei o és la llei que està feta per a l’Home? Fa molts segles que l’Escriptura va respondre aquesta pregunta però fa els mateixos segles que els predicadors de totes les Escriptures fan el contrari.

Em demano a mi mateix i ho demano a tots els meus conciutadans fermesa, constància, confiança i no perdre de vista la realitat.

dimarts, 12 de setembre de 2017

Por o riallades, i altres bajanades.

És a dir: Guardia Civil. A Catalunya aquesta institució ha provocat des de fa molts anys o bé terror o bé riallades. Sempre més del primer.

Últimament havia aconseguit millorar l’impacte visual i últimament ja només feia nosa.

(Que quedi clar que no parlo de les persones, sinó de la institució.)

D’ençà que s’ha ajuntat amb males companyies (jutges i fiscals) ha perdut molta força la seva imatge. Ara ja no fa por i està en risc imminent de ni tan sols fer riure.

Molt bona idea.

Ahir sentia el senyor Iceta que defensava la seva solució política d’implantar el federalisme a Espanya. S’explicava molt bé, amb gran entusiasme.I convenciment.

La idea resultava atractiva. Només una cosa no em va quedar clara; de quin segle parlava el senyor Iceta? Cal dir que està a punt de fer aparèixer al diccionari un nou oxímoron: socialisme català.

Cal que t'ho pensis bé Ada.

Suposo que ja hi havies pensat o algun Pisarello t’havia comentat la importància de l’anomenat efecte capitalitat.

Desaprofitaràs l’ocasió única a la vida que se’t presenta de ser Alcaldessa d’una ciutat capital d’Estat? La primera alcaldessa de Barcelona capital de l’Estat de Catalunya? Sortiries a la Història amb lletres grans.

Va, dona. Que t’ho mereixes i no saps com mola. Si has de fer un esforç som molts que l’ajudarem. Seria tan maco.

Diuen que Catalunya sortirà d’Europa.

Que si s’independitza no formarà part de la Comissió Europea: és a dir igual que ara. Que no podrà enviar cap ministre al consell de ministres d’Europa: és a dir igual que ara. Que no podrà presentar candidats en representació de Catalunya al Parlament Europeu: és a dir com ara. Que s’haurà de posar a la cua dels que sol•liciten entrar. Doncs mira, això molt millor que ara que no pot ni demanar tanda.

Però no diuen, perquè no seria veritat, que cap ciutadà perdés ni un sol dret dels que ara té com a ciutadà europeu, en tant que ciutadà espanyol:

Constitució espanyola. Article 11-2. Cap espanyol d’origen no podrà ser privat de la seva nacionalitat.

Vull dir, que no seria tan terrible. I ja sé que no s’ha de pensar, però és que hi ha vegades que Europa….

dissabte, 9 de setembre de 2017

La culpa és teva.

Hi havia en una ciutat alemanya un noi que es dedicava, anant en bicicleta, a estirar les bosses de les senyores, les obria ràpidament agafava les monedes que podia i de seguida la deixava en algun lloc proper perquè la víctima la pogués trobar i s’escapava. Sempre era poca cosa. La majoria de les vegades ni tan sols el denunciaven. Però...

Un dia una dona va agafar fort la bossa i de l’estrebada va caure, es va pegar un cop al cap i va morir. Una història vulgar i tristíssima. Van detenir el culpable. El van jutjar per homicidi i no hauria passat a la història si no fos per l’argument que va exposar per defensar-se:
La culpa és d’ella, perquè no li costava res deixar anar la bossa, com sempre totes han fet!!!

Fa quatre dies el senyor Rajoy deia amenaçador a Puigdemont. Tot allò que passi ara serà culpa seva. Perquè no li costa res fer com sempre han fet els catalans: cedir, renunciar, resignar-se.

Estàs avisat català, la culpa és teva.

Doncs, bé. Ho accepto, la culpa és meva i per això estic tan convençut de la victòria final. Jo sé qui és el meu contrincant i ell no en té ni idea.

Ells es pensen que l’enemic és Puigdemont o Junqueras o la Forcadell i uns quants més. Al principi volien un combat de boxa perquè pensaven amb raó que el govern català té un braç lligat a l’esquena, però es veia massa el tongo. Després han dit que boxa no. Que serà un partit de futbol.

Això sí, jugat a Madrid amb tots els àrbitres de casa i amb públic i altaveus propis. I molt soroll.

Tampoc? Doncs, va una partida d’escacs que és més igualada. Som-hi van dir els catalans, però… aviat surt un problema, l’Estat espanyol no pot fer mat perquè Catalunya no té rei. Ni reina ni cavalls ni alfils ni torres. Només té milions de peons. Un d’aquest sóc jo i a Madrid ningú sap que jo existeixo.

Jo sé qui és el meu contrincant i ells no en tenen ni idea. Passat demà em poden buscar al carrer Aragó. O al passeig de Gràcia vés a saber.

9 de setembre de 2017

dijous, 7 de setembre de 2017

A tots nivells.

Allò que em fa sentir més segur de l’èxit de Catalunya, en aquest no gens fàcil pas, és l’actitud dels diferents estrats que hi participen.

En primer lloc, el factor humà. Primer estrat. Tots aquells que han acceptat anar al capdavant, donant la cara i acceptant moltes amenaces, unes reals i altres imaginàries, però sempre perilloses. Doncs bé, en l’actitud dels components d’aquest grup de persones destaquen dues característiques: fermesa i serenitat.

Segon estrat. Hi ha tota una munió de persones volgudament difícil de comptabilitzar que treballen en llocs menys visibles però igualment necessaris pel bon funcionament d’una societat complexa. Les dues paraules que millor defineixen aquest grup són: discreció i eficiència.

I també cal tenir present el tercer estrat, en el que em trobo jo barrejat amb mils de desconeguts i rodejat de prop per dotzenes de persones estimades, formant un gruix de formes i fons, sinó úniques sí molt escasses al món. Allò que destaca més d’aquest conjunt és: la perseverança i la confiança.

En segon lloc parlem dels materials de la construcció.

Hi ha sis paràmetres basics que defineixen tot estat nacional.

Habitants. Superfície. PIB. Renda per càpita. Nivell d’escolarització i Sanitat.

Actualment al món hi ha 204 estats independents reconeguts jurídicament. Catalunya supera en tot els sis paràmetres a més del 25% d’aquests estats i és superada en tots ells per un 4%.

En tercer lloc la raó i les raons. Catalunya no pot seguir formant part d’un estat que no pot fer un canvi tan important de mentalitat -que haurà d’acabar fent- en un termini de temps mínimament acceptable. Com a exemple significatiu que no té res a veure amb Catalunya; El valle de los caidos. El seu significat, l’aberració moral del seu contingut, la vilesa de la seva conservació, etc. Que lluny queda un canvi.

Hi ha tres grups de raons, per exigir competències sobiranes. El primer és la cultura, la llengua, l’educació, el dret civil català, la justícia, el territori , les costes, els boscos…

El segon és el grup econòmic. Hisenda, infraestructures, serveis...

Finalment: Reconeixement jurídic internacional.

En cap d’aquests camps de competències mai cap variant de l’estat espanyol podrà fer una oferta que sigui acceptable al mateix temps per un mínim suficient de catalans i per un mínim necessari d’espanyols.

Avui 6 de setembre de 2017, la lluna plena il•lumina la cara alegre de molts catalans. Hem fet un pas endavant irreversible.


dimarts, 5 de setembre de 2017

Santamaria, ora pro nobis.

La tal Soraia explica la seva realitat virtual així.

Tothom que firmi el que sigui, serà denunciat, querellat, inhabilitat en un plis plas. Ja ha donat ordres al tribunal constitucional.
Tots el papers firmats a la trituradora.

El dia 1 d’octubre 6000 parelles de guàrdies civils de dos en dos entraran a on calgui. Un guàrdia civil agafarà l’urna amb les dues mans amb compte per no invalidar les proves del delicte, i la seva parella (de guàrdia) en una d’aquelles caixes de cartró que sempre surten a la tele hi posarà tots els papers rectangulars que trobin (no parlaran de paperets, que faria lleig). No queda clar si la papereta que jo portaré a la mà me la prendran. Per estalviar personal han provat que cada guàrdia civil agafés dues urnes, una sobre l’altra però si no veia on posava els peus algú de la CUP els podria fer una traveta.

Ara no ve al tema però fa molt de temps que em faig preguntes; aquells milers de capses que han sortit a la tele tantes vegades, les reciclen? És veritat que les fabrica una empresa de la Gúrtel? Quant costa cadascuna?...

Continuo amb l’u d’octubre. A la sortida dels guàrdies civils carregats hi haurà a la porta una parella mixta (un del PP i un l’altre de Ciudadanos) que aplaudirà en nom del noble pueblo catalán.

Fins aquí tot correcte. Però l’endemà del dia 1, ve el dia dos. Què cal fer? L’últim dia que va sortir a la tele amb els ulls brillants i plens de joia la persona de qui estic parlant no en va dir res. Alguna cosa caldrà fer.

El primer que se m’acut és esborrar el dia dos del calendari, però no pot ser perquè és el Dia de Ceuta, i ho podrien aprofitar aquell equip de saltadors de tanques sempre a punt de fer la punyeta. Que ja se sap que jihadistes i emigrants estan d’acord amb els separat…ai Santamaria marededéu sempre acabo dient bestieses. És tan encomanadís sentir-ne dir de tan grosses.

De veritat que no puc imaginar que si impedeixen la votació, què poden des del govern central proposar, ordenar, o imposar perquè funcioni res que s’assembli a un govern català o a un parlament, nomenin a qui nomenin.

Que no veuen que no poden declarar un estat d’excepció? Que no entenen que aturar costa molt menys que fer funcionar? Que per poques competències que té la Generalitat en té moltíssimes? Que no entenen que el problema enorme que tindran no seran els polítics sinó tots els ciutadans que tindran en contra seva?

I finalment , que no ens deixarà votar mai més?

Senyora Soraia, digui-li al culdolla del seu cap de colla… que… la veritat no sé què li pot dir. Em penso molt que ara ja no tenen remei ni ell ni vostè.

dimecres, 30 d’agost de 2017

No és la casta, és la crosta.

Tal i com ho entenem en català i en castellà, la casta està formada per un conjunt de persones mentre que la crosta (costra per a ells) està composta d’idees, actituds, prejudicis, sacralitats, fins i tot filosofies, històries i geografies que formen una capa superficial molt dura.

Canviar les persones que formen la casta, sense modificar, per lleument que sigui, la crosta fa avançar molt poquet un país, una cultura o una humanitat. Si bé és veritat que la crosta és universal, el seu gruix i la seva constitució són força diferents en cada cultura, en cada continent i en cada país.

La crosta quan és molt gruixuda no deixa passar la llum. En algunes parts del món, i en algunes èpoques els ciutadans han aconseguit esquerdar-la i deixar passar una mica de llum. Se n’ha dit revolucions. Val a dir que l’èxit no ha estat mai ni general ni de llarga durada. Però sempre han aportat llum i llibertat a posteriori.

Allò que interessa és intentar remoure la casta i la crosta, les dues coses alhora. I fer-ho de manera continuada, durant el temps que calgui. Per llarg que sembli el camí sempre comença per un primer pas. Catalunya està a punt de donar el primer pas d’un llarg camí sense retorn. Cal que sigui alhora un gran pas per a un poble i un petit pas per a la humanitat. Que accedir a la llibertat és un gran pas per a un poble no necessita cap demostració. La segona part cal explicar-la bé. Intentem-ho.

La gran majoria de pobles actualment reconeguts com estats sobirans ho han aconseguit com a conseqüència d’una guerra o d’un acte de violència amb més o menys morts. Moltes vegades amb molt morts.

Que Catalunya aconsegueixi la independència sense cap violència, contra la voluntat d’un estat amb la crosta tan dura serà sens dubte un pas endavant per petit que sembli, digne de passar a la història del món. Com l’insignificant gest d’una dona negra que es nega a aixecar-se d’un seient d’un autobús.

Per no semblar massa puritans estaran permeses dues violències. Una verbal. Estarà permès dir-li al Rajoy CUL D’OLLA. I l’altra violència serà física. Estarà permès pegar un fort cop de puny sobre la taula, per exemple l’onze de setembre.

28 d’agost de 2017.

dimarts, 22 d’agost de 2017

Ni engruna de por, ni gota de dubte.

Defensarem la nostra llibertat amb ungles i dents. Sí senyor, però sense esgarrapar ni mossegar.

Això sembla difícil, però no ho és tenint tanta convicció i tanta alegria, tantes vegades demostrades. És tan important allò que volem aconseguir, com els mitjans que fem servir per aconseguir-ho. I entre aquests mitjans no ha d’haver-hi ni ombra de violència.

Estic a mig escriure aquestes paraules quan arriba la terrible notícia de les Rambles de Barcelona. Continuaré demà.

...

Han passat tres dies. Continuo on ho vaig deixar.

Ni ombra de violència, perquè la violència es menja qualsevol raó, fins i tot qualsevol veritat. Sempre acaba sent brutalitat irracional.

Defensem la nostra veritat amb raó i amb raons. De les dues en tenim moltes i molt bones. Aquells que no estem a primera fila tenim, m’atreviria a dir, l’obligació, de mostrar fermesa, seguretat, confiança, serenor i un llarg etc. de paraules que expliquen la profunditat de la convicció i la claredat de l’expressió.

És sorprenent com certes ments volen establir similituds o concordances entre els atemptats de les Rambles i l’anomenat Procés català. Què són, sinó totes les crides a la unió de reis, cardenals i altres eminències i excel•lències en places i catedrals nostrades.

Allò que tenen en comú és que els dos fets, terrorisme i referèndum són els extrems oposats i immensament llunyans l’un de l’altre de la llarguíssima línia de formes d’accions polítiques. El actes de les Rambles de Barcelona són l’expressió de la violència extrema sense cap altra finalitat que la pròpia violència. Morts i res més.

Allò que volem els catalans és exactament l’oposat. Obtenir el màxim reconeixement jurídic internacional, la màxima llibertat com a poble, sense ni una gota de violència.

Ni por ni pressa. Ni dubtes ni malfiances. Sabem perfectament que el camí no és planer, ni curt, però que no hi ha cap altre camí.

No a la violència perquè no tenim ni engruna de por, ni gota de dubte.

20 d’agost de 2017.

dimecres, 16 d’agost de 2017

Rajoy canvia de plans.

Fa una vintena d’anys Carod Rovira va fer unes declaracions de les seves. A Madrid es van escandalitzar. Farem (van dir) boicot als productes catalans. Au, som-hi.

Conseqüències: les exportacions catalanes a Espanya, eren en aquella època al voltant del 65 % i les exportacions a l’estranger del 35%. L’èxit del boicot va ser tan gran que avui dia les exportacions a Espanya són el 35% i a l’estranger el 65%, i Catalunya ha gairebé doblat el total.

Fa deu anys el president de la generalitat, net d’aquell poeta que va escriure Espanya adéu va tenir la pensada de fer un Estatut nou per a Catalunya. Marededéu la que es va organitzar. Breument; el van triturar, el van passar pel Tribunal i la Santa Inqui... ai perdó, santa constitució.

Altra vegada èxit total. En aquells anys hi havia un 25% d’independentistes. Quan el tribunal va acabar la feina, ja n`hi havia més del 50%.
Tothom sap que totes les gotes d’aigua contenen microbis. Milers i milers.

Tothom sap que a la gota en què en trobarem més, és aquella a la que enfocarem el microscopi més potent i durant més estona.

Doncs, au, microscopis ben potents i ben col•locats. Des dels terrats a les clavegueres. Des dels palaus a les sales de plens.

I com que n’hi havia, n’hi van trobar. N’hi van trobar tanta de porqueria que li van dir del 3%, perquè arribava a ser el 3% de la que havien trobat a Madrid. I això realment era exagerat.

La conseqüència d’aquesta neteja feta amb tantes ganes, és lògica. Tot queda més net.

Ondi, tu, ha dit l’assessor més clarivident de la Moncloa, si no canviem de plans, no necessitaran ni referèndum.

Van consultar a la biblioteca un: Manual de instrucciones para el buen marido maltratador i al capítol titulat Cuando la m.p. de mi mujer quiere irse de casa.

“Que t’estimo molt“. “Que sense tu no puc viure “. ”Que junts podem fer moltes grans coses”. “Que ja et deixaré les claus del cotxe”. “Que m.p. no vol dir el que tu et penses”. “Que…. “

Que ja sabem com acaba la història. Que la dona no es creu res, ni que li juri davant d’un tribunal constitucional.

I fot el camp.

Mariano decideix d’una vegada si puges o baixes l’escala.

Mentre et decideixes, nosaltres narinant, narinant, narinant que deia la Trinca.

16 d’agost de 2017.

dissabte, 12 d’agost de 2017

Amor exigit, amor rebutjat.

Ergo: unió obligada, unió odiada.

És una llei universal. Entre persones i entre pobles.

Les altres situacions de fet, seran, submissió, resignació i fins i tot esclavitud. El mascle, alfa, beta o gamma, no pot entendre que la femella ics, y grega o zeta rebutgi la seva oferta. No s’adona que l’error està en l’alfabet, grec o llatí. Ni ell és alfa, beta o gamma ni ella ics o zeta.

Arriba un dia que tota esclavitud, tota submissió i tota resignació rebenta. Això no agrada a ningú, ni tan sols als seus protagonistes. Però succeeix i la història ho explica més tard. A vegades massa tard.

Totes les cultures dominants són contràries a cap canvi. Totes les paraules que intenten explicar els fets que condueixen al canvi tenen una immensa càrrega negativa: revolta, insurrecció, separatisme, ruptura, caos, radicalisme, il.legalitat, demagògia i moltes més, totes nefastes.

Anys i a vegades segles més tard, quan ja s’ha demostrat que aquells canvis eren necessaris, eren inevitables i eren enormement positius, la Història lloa els impulsors del canvi i condemna els detractors però la realitat és que qui intenta promoure un nou pas endavant serà tractat exactament igual que tots aquells que al llarg dels segles ho han intentat.

Però passa. Una vegada i una altra. I seguirà passant.


La paraula que millor descriu l’estat d’ànim dels catalans durant la llarga dictadura franquista és resignació. Profunda, molt profunda. Tan llarga i profunda, que va fer creure, als vencedors i als seus hereus, que finalment els catalans havien fet el 1940 cas definitiu dels consells/amenaces del falangista Aznar: los catalanes deben pensar seriamente que les llega el momento de cumplir inexorablemente su deber de españoles. Els catalans van complir inexorablement el seu deure d’espanyols. Però només era resignació. I la resignació dura tant com la repressió que la provoca.

Reconec el mèrit del senyor Aznar fill per superar a son pare, al cap i a la fi, el seu pare no era res més que un feixista de segona en un moment en què no costava cap esforç ser-ho.

A vostè, senyor Aznar, i a la majoria de membres del partit tardo franquista que lidera ideològicament no els cap al cap que la resignació dels catalans s’ha esvaït, ja no en queda ni rastre.

Com deia amor exigit, amor rebutjat – unió obligada unió odiada.

D’aquí a 50 dies…

dimecres, 2 d’agost de 2017

El tribunal constitucional deroga..

El TC anul•la, el tribunal constitucional amenaça, el TC…

Fa uns mesos quan llegíem a la premsa alguna nota similar ens preocupàvem, buscàvem informació per entendre què significava, quines conseqüències portaria, etc., etc.

Ara en prou feines si ho escoltem, menys que si sentíssim ploure que en aquest moments bona falta fa. Pensem, el TC pot dir missa, que és una manera de dir que ni missa pot dir.

Aquell senyor grassonet que parla en comptes de la Soraya (ja la comencem a trobar a faltar) se’n fa creus cada vegada que en Puigdemont expressa amb la seva gràcia gironina que li rellisquen les inhabilitacions i coses semblants, que amb tanta solemnitat i seriositat jurídica li arriben des de la villa de Madrid, que com diu la constitució espanyola és la capital del món.

Com pot ser que les contundents paraules que surten d’aquell venerable edifici troncocònic algú les confongui amb el pito del sereno que dèiem de petits?

Jo tampoc m’ho explico gaire perquè recordo que jugant a futbol, al noi a qui havíem donat el pito perquè fes de reflit li fèiem cas. No hi havien ratlles al camp, però si ell deia que era aut tots ens ho crèiem. I si a algú li anul•lava un gol perquè estava orsai, remugava però s’ho empassava.

Vull dir, que ens auto educàvem amb esperit obedient. I ara sortim amb aquestes.

El sereno era un senyor que… bé era un senyor que tenia un pito i no es veritat que ningú el prengués pel pito del sereno. Vull dir que els senyors del TC no s’han de molestar si algú diu que se’ls pren pel… ja m’enteneu. No fos cas que algú cregui que jo ho faig. Perquè quan de nit sentia els xiulets al carrer tenia por. Com si veiés una pel•lícula de lladres i serenos.

Algú a cau d’orella em xiuxiueja: com és que dius tantes bajanades?

Home, li dic, és que estic parlant del Tribunal Constitucional d’Espanya, i a mi no m’agraden els toros.

El tribunal constitucional deroga..

El TC anul•la, el tribunal constitucional amenaça, el TC…

Fa uns mesos quan llegíem a la premsa alguna nota similar ens preocupàvem, buscàvem informació per entendre què significava, quines conseqüències portaria, etc., etc.

Ara en prou feines si ho escoltem, menys que si sentíssim ploure que en aquest moments bona falta fa. Pensem, el TC pot dir missa, que és una manera de dir que ni missa pot dir.

Aquell senyor grassonet que parla en comptes de la Soraya (ja la comencem a trobar a faltar) se’n fa creus cada vegada que en Puigdemont expressa amb la seva gràcia gironina que li rellisquen les inhabilitacions i coses semblants, que amb tanta solemnitat i seriositat jurídica li arriben des de la villa de Madrid, que com diu la constitució espanyola és la capital del món.

Com pot ser que les contundents paraules que surten d’aquell venerable edifici troncocònic algú les confongui amb el pito del sereno que dèiem de petits?

Jo tampoc m’ho explico gaire perquè recordo que jugant a futbol, al noi a qui havíem donat el pito perquè fes de reflit li fèiem cas. No hi havien ratlles al camp, però si ell deia que era aut tots ens ho crèiem. I si a algú li anul•lava un gol perquè estava orsai, remugava però s’ho empassava.

Vull dir, que ens auto educàvem amb esperit obedient. I ara sortim amb aquestes.

El sereno era un senyor que… bé era un senyor que tenia un pito i no es veritat que ningú el prengués pel pito del sereno. Vull dir que els senyors del TC no s’han de molestar si algú diu que se’ls pren pel… ja m’enteneu. No fos cas que algú cregui que jo ho faig. Perquè quan de nit sentia els xiulets al carrer tenia por. Com si veiés una pel•lícula de lladres i serenos.

Algú a cau d’orella em xiuxiueja: com és que dius tantes bajanades?

Home, li dic, és que estic parlant del Tribunal Constitucional d’Espanya, i a mi no m’agraden els toros.

dilluns, 31 de juliol de 2017

Catalunya, és una bona oportunitat.

I pot ser un gran bon exemple per trobar solucions de gran abast. Perquè hem estat al mateix temps víctimes i responsables d’un conjunt de fets històrics i d’idees dominants a Europa poc defensables. Tant una cosa com l’altra, víctimes o botxins no ho hem estat en un grau massa gran per la senzilla raó que fa molts segles que no tenim poder sobirà, i això ens ha salvat de la gran responsabilitat que Europa no hauria d’oblidar.

I no hem desaparegut degut a les dues característiques que, en un nivell força remarcable, té des de fa segles l’estat espanyol: la ineficiència i la corrupció.

Si bé la corrupció dels politics és la qüestió que provoca més indignació, en realitat no és la primera causa del fracàs de qualsevol estat. De fet és la menor de les tres causes. De menor a major direm que aquestes tres causes són la corrupció, la ineficiència i sobretot el model erroni.

Si Espanya torna a desaprofitar l’ocasió que se li presenta ara per fer un plantejament radical de canvi de model polític, econòmic, social i fins i tot ideològic, haurà perdut una vegada més el tren d’aquella Europa que ha estat i vol continuar estant al capdavant (per grans que hagin estat els seus errors) del progrés de la humanitat. Catalunya vol ser-hi i hi serà. Espanya podria ser-hi, però té molta feina a fer.

El conflicte que actualment es mostra tan agut entre Catalunya i l’Estat espanyol ajudarà a fer un pas endavant en la bona direcció. Passi el que passi l’u d’octubre.

L’estat, té realment força poder per espatllar-ho tot, però va molt escàs de dirigents capacitats per utilitzar aquest poder amb eficàcia. Això sí callar no callen.

30 de juliol de 2017.

divendres, 21 de juliol de 2017

Dos models incompatibles.

Madrid i Barcelona. Es pot afirmar que cap d’aquestes dues ciutats figuraven fa 60 anys en alguna llista de les 100 primeres en alguna qüestió més o menys rellevant ni al món ni tan sols a Europa. Dic 100 perquè la veritat podria ser massa vergonyosa.

Madrid concentrava tot el poder polític, militar, judicial, religiós, etc. però no l’industrial que estava a Barcelona ni el financer que estava més a prop del Cantàbric que de La Cibeles.

La capital feia segles que tenia una enveja/admiració/odi vers París, i no encertava el camí per imitar-la. I per acabar-ho d’adobar Barcelona anava prenent avantatge.

Les ciutats són elles i el seu hinterland. La cohesió entre una ciutat i el territori que l’envolta és allò que fa que un projecte sigui més o menys exitós. Fa que un model sigui auto sostenible o que necessiti l’aportació voluntària o forçosa d’altres territoris.

Quan el rei Alfons XII, amb l’ajuda dels cavalls del general Pavia entrant al Parlament espanyol (igual que un segle més tard feia un tal Tejero), tornava a Espanya des de l’exili, va fer parada a Barcelona. Al seu discurs d’arribada va dir “si consigo hacer de España, un Barcelona, consideraré mi reinado un gran éxito.”

60 anys més tard el seu fill pòstum fugia amb la cua entre cames sense res que s’assemblés a un èxit.

L’any 1956, el ministre Gual Villalbi ordenava:

Ejercer mayor presion fiscal sobre las zonas que se quiere desconcentrar la industria (Barcelona ) … i exonerar o reducir impuestos en las zonas que se quieran industrializar. Exigir una requisita de autorización previa a culquier nueva industria reprimiendo el desarrollo en Barcelona.

Després de la mort de Franco va venir el neofranquisme monàrquic. I Madrid va aplicar amb contundència l’article més curt de la constitució:

Article 5. La capital de l’Estat és la vila de Madrid.

El model de desenvolupament en tots els àmbits; urbanístic, financer, industrial, viari, infraestructures del centre i dels voltants, cultural, universitari i esportiu. Aeroports i Aves. Tot espectacular.

Es va guanyar el qualificatiu de barra libre. El crit de guerra era España va bien. Perquè tothom sap que Espanya és Madrid i províncies.

Però… l’alegria a casa del pobre mai és completa, Madrid emergia amb força, però Barcelona també.

Els dos models que ara ja sortien en rànquings diversos, europeus i mundials, va resultar que eren incompatibles entre si. El central exigia més centralisme i el català necessitava més competències. En molts camps.

El dilema és més complexe, ho sabem. A més d’economia, hi ha cultura, llengua, personalitat jurídica, ideologia, història i fins i tot geografia.

Però en aquest moment aquesta situació només té dos finals possibles. Aniquilació del més petit, o separació .

L’última paraula la direm nosaltres. Amb plena legitimitat. El dret a la supervivència està mes enllà de tota legalitat.

divendres, 7 de juliol de 2017

Monarquia? No gràcies.

De petit llegia contes de reis estimats dels seus súbdits. I veia pel•lícules de l’alegria amb què els pobles acudien a rebre la visita dels seus joves i macos reis. Es veia clar que l’amor del poble sostenia i justificava la monarquia.

Però l’amor no és mai etern. I com deia tan bé en Capri l’amor se’n va però ella es queda.

Fent un gran esforç te la pots treure de sobre una vegada i, estupefacte, veus que al cap de pocs anys torna.

Si per segona vegada aconsegueixes fer-la fugir de casa i que al cap de 45 anys torna a aparèixer i de mans d’un ferotge dictador s’instal•la al menjador de casa teva sense demanar-te permís et sents terriblement deprimit.

El noi que ara ocupa el càrrec s’ha atrevit a usar la paraula dictadura. Renoi que valent. Segurament li ha vingut a la memòria aquella imatge del seu pare agenollat davant del dictador jurant -li fidelitat eterna.

De tots els articles d’aquesta trista constitució, aquell que presenta un nivell de legitimitat més baix és precisament el que imposa la monarquia, sense una pregunta prèvia especifica sobre el sistema polític i per acabar-ho d’espatllar nomena per ocupar el càrrec la persona que Franco va triar.

No ha d’estranyar a ningú que una gran majoria de catalans prefereixin una república. No ha d’estranyar que el metabolisme català hagi desenvolupat un intolerància visceral a tot indici, per petit que sembli, de presència de monarquia a l’ambient. Provoca una necessitat incontinent de xiular, cremar fotos i altres al•lèrgies.

El diagnòstic d’aquesta malaltia és molt pessimista. No té cura. Anirà en augment irreversiblement, i allò que resulta més preocupant és que és molt contagiosa. El contagi es produeix sense necessitat de contacte, amb el simple intercanvi d’idees amb independència de l’ idioma usat.

L’única prevenció aconsellada per evitar una pandèmia a tot l’estat és separar la part infectada de la resta del cos social.

Doncs au, som-hi. Salvem Espanya

dijous, 6 de juliol de 2017

Tigres, rates i mosquits.

Fa un parell d’anys explicaven que uns nois, l’Artur i l’Oriol i uns quants més es van atrevir a tocar el cul al tigre. I van veure que el tigre no tenia dents.

Continuaven caminant i cantant aquella cançoneta que fa; la merda de la muntanya no fa pudor, encara que la remenis amb un bastó.

Amb això que senten un fregadís com de fulles seques mogudes pel vent. Què deu ser? Vent no en feia. I a la primavera no hi ha fulles seques.

Intentant saltar un rierol l’Artur es va torçar un peu. Segueix endavant Oriol, li va dir l'Artur, ja t'acompanyaran en Carles, en Raül i tota la colla.

En Carles que venia de Girona ho tenia clar. Aquell soroll no era vent ni fulles, eren rates que anaven cap al poblat dels nois.

Es veu que l'amo del tigre desdentegat havia sentit la cançoneta aquella de la muntanya que no fa pudor ni remenada amb un bastó i va mastegar per a ell mateix, ara veureu si la merda de les clavegueres remenada amb un tricorni en fa o no de pudor.

Diuen que els bombers van rebre un avís que a la depuradora de Sant Adrià s'havien embussat els desguassos i que n'havien tret una dotzena de farcells fets amb togues de fiscals i plenes de tricornis. També van trobar com unes varetes que encara estan analitzant si són de ministre o de jutge i un joc de bolígrafs de periodistes.

Renoi si en feia de pudor. Però com passa sempre a la vida el nas s’acostuma a tot. I aviat les rates van tornar al seu poble on sempre hi trobaven més material per remoure.

Ni tigres ni rates. Què cony farem ara, diuen a la meseta.

Ja ho tinc, mosques i mosquits, -que a mi em fan la vida impossible- va pensar la noieta baixeta, aquella amb galtones com pomes que es veu que és l’encarregada de buscar solucions al desafio catalán.

Primer dilema: mosques o mosquits? O bé drons, que vol dir borinots en anglès.

Es veu que la mosca tse-tse aquella que fa dormir la tenien plenament ocupada pels volts de Madrid.

Doncs seran mosquits, van decidir.

Preparem-nos per rascar de valent, braços i cames. Avisos i advertències. Amenaces o coaccions. Tribunals constitucionals i fiscals. Presidents en funcions i jubilats. Comentaristes i experts…

Però tinguem-ho clar, només seran picades de mosquit.

dilluns, 3 de juliol de 2017

Parlem del tema, per parlar-ne.

De tant en tant algú avisa que Catalunya podria quedar fora de la unió europea. Això és una bestiesa. Sigui quin sigui el resultat del que està passant, a ningú, absolutament a cap dels estats implicats o dels interessos de tota mena comercials, financers, industrials, turístics, l’expulsió de Catalunya els reportaria cap benefici, i el principal perjudicat seria l’estat espanyol perquè el 60% de les seves exportacions a Europa haurien de sortir de la unió europea i tornar-hi a entrar. França seria la segona més perjudicada.

Aquesta amenaça, oblidem-la.

La presó. Diuen que poden tancar a la presó aquell dirigent a qui consideren gran culpable.

Veus, en això reconec que l’estat espanyol té l’oportunitat de triar qui vol que sigui el primer president de la república catalana. No tingueu cap dubte, si algú és empresonat té tots els números a favor. (No ho digueu a ningú, però a mi m’agradaria que fos en Romeva).

No se us ha ocorregut mai pensar per què el senyor Jordi Pujol -mèrits a part- va ser ¡23! anys president de la generalitat. Senzillament perquè va ser empresonat i torturat per l’estat espanyol.

Més llunyà encara, el president Companys, el trenta-quatre, va ser empresonat per l’estat espanyol, i el trenta-sis va guanyar altra vegada. El que va passar quatre anys després, ja forma part dels quaranta anys de crims que l’estat espanyol vol amagar sota la catifa. Diu que hem de girar full. D’acord, però després de llegir-lo. Em penso que més que girar pàgines de la història les volen arrencar.

L’ 1-O no sé què passarà, només sé que no passarà res dolent per a ningú.

Hagi passat el que hagi passat s’iniciarà un llarga sèrie de reunions en les que Catalunya notificarà a l’estat espanyol la seva ferma voluntat de negociar-ho absolutament tot, excepte el seu dret a negociar-ho absolutament tot.

El que hagi passat l’1-O condicionarà el resultat de les negociacions, però no les evitarà. Hi haurà un moderador, un àrbitre i un notari neutrals. Ni del Barça ni del Madrid com fins ara.

Llavors votarem la constitució de la república de Catalunya.

2 de juny de 2017.

dijous, 29 de juny de 2017

Escòcia, Quebec?

Sovint sentim i continuarem sentint comparacions entre aquest dos països i Catalunya. Amb raó. Tots tres països volen tenir un estat propi i independent. I els tres ho volen aconseguir per mitjans pacífics i democràtics. Un referèndum.

Hi ha força similituds en els tres casos, però també hi ha diferències.

Tant a Escòcia com al Quebec el promotor del respectiu procés cap a la independència és un únic partit polític, característica que produeix feblesa, per a la pròpia idiosincràsia dels partits polítics democràtics que necessàriament representen una part del poble. Aquells que diuen representar tot el poble són totalitaris.

A Catalunya els defensors de fer un referèndum són tres partits i mig.

Al Quebec defensen amb raó la seva llengua, el francès, de l’amenaça prepotent de l’anglès però si el francès arriba a desaparèixer del Canadà, el francès continuarà sent una de les llengües més poderoses del planeta, mentre que si el català desapareix de Catalunya, desapareix del món sencer.

Podríem assenyalar unes quantes diferències entre Catalunya i els altres dos països. Totes certes i comprovables, però en realitat n’hi ha una d’essencial. Catalunya es vol independitzar d’Espanya i les altres dos, no.

El fet radicalment diferent que marca la voluntat d’alliberament és de què i de qui et vols alliberar.

A la dona que es vol separar del seu marit, ja li pots explicar les bondats dels marits, ella només es vol separar del seu marit i no discuteix com de macos són els altres marits.

Catalunya es vol independitzar de l’estat espanyol i nomes de l’estat espanyol. A tots el opinadors estrangers escoltem-los amb atenció i quan acabin d’opinar els preguntem amb un somriure quants anys han viscut ell i el seu poble com a súbdits de l’estat espanyol.

Ni Escòcia ni Quebec ho tenen fàcil per aconseguir guanyar un referèndum d’independència. Potser els catalans tampoc tindríem fàcil independitzar-nos del Canadà o de Gran Bretanya. Ves a saber.

Però es dóna la casualitat, com la dona que només es vol separar del seu marit, que els catalans només ens volem separar d’Espanya.

I tothom sap que quan s’arriba a aquestes situacions l’única solució civilitzada és cridar un jutge imparcial i negociar-ho tot, excepte el dret a negociar-ho tot.

dissabte, 24 de juny de 2017

Un parell de detalls.

A mi no em semblen detalls petits sinó molt significatius. Un parell de característiques, si voleu no extraordinàries, però molt fortes, a part de la ja molt comentada amplitud de l’espectre social.

La primera és la alta, molt alta presència de dones a primera línia, en totes les ideologies compromeses en el procés. Des de l’inici amb dues dones extraordinàries com la Muriel Casals i la Carme Forcadell, ara hi ha una llarga llista de dones que tots coneixem, en totes i cadascuna de les formacions actives. I no oblidem que la dona genera seguretat.

La segona característica es l’absència d’un líder carismàtic. En realitat, si bé hi ha més d’un líder, i sobretot uns quants líders que han compromès la seva carrera, la seva credibilitat i potser altres qüestions personals importants, al meu entendre no n`hi cap de carismàtic. No correm els risc que la desaparició d’una sola persona -és tan fàcil anul•lar un sol home- faci trontollar la decisió d’un milió.

En realitat les dues característiques es reforcen una a l’altra i donen al conjunt una coherència força singular. La presència de dones i l’absència de Gran Líder, incrementa el to pacífic de tota acció i augmenta la necessitat de diàleg intern.

Deixeu-me repetir. Catalunya compleix sobradament tots els paràmetres exigibles a un estat independent. Catalunya vol ser i pot ser un exemple d’una manera de fer el camí cap a la plenitud que tan de bo imitin una munió de pobles que desitgen el mateix.

M’atreveixo a dir que tenim obligació d’aconseguir-ho.

23 de juny de 2017 amb el soroll dels petards de les revetlles de fons.

dilluns, 19 de juny de 2017

No hi ha cap més remei.

Cap govern espanyol, cap partit polític ni cap president, pot fer una proposta política, que sigui simultàniament acceptada per una majoria suficient d’espanyols per una banda i de catalans per l’altra.

Una proposta d’aquest tipus només la podria fer alguna persona o grup que no depengués de les urnes per governar, i això no és democràcia.

No hi ha cap més remei que fer un referèndum.

L’estat el pot dificultar, el pot endarrerir, però no té a les mans cap altre instrument per resoldre el conflicte. I el govern de Catalunya tampoc té cap altre instrument. Quan els conflictes desborden els límits de la política, els polítics el màxim que poden fer és no empitjorar-los.

No hi ha cap altra solució que donar la veu als ciutadans. Les altres solucions històricament aplicades empitjoren el conflicte.

Els dirigents politics dels estats europeus necessàriament han de dir en públic que és un tema exclusivament intern d’Espanya. Admetre una altra realitat posa en qüestió la totalitat de les sobiranies europees i no europees.

Només escoltant aquests dies les paraules del nou-vell secretari general del PSOE al mateix temps que les del poderós Guerra, aquell que amb el seu gracejo andaluz, que tan ens fa riure als catalans, ens va explicar com de lluent havia deixat l’estatut aprovat pel 85% dels parlamentaris catalans, fins al punt que es va guanyar el merescut títol de: su graciosa alteza Gran cepillador del reino. Es veu que aprofitant l’article 155 ara quan expulsin el Puigdemont li agradaria ocupar el seu lloc. Això sí amb el permís de Pedro Sánchez que ens estima molt.

Quan estudiàvem matemàtiques de baix consum ens explicaven que un mètode per resoldre problemes era per reducció a l’absurd. Quan totes les solucions que sabíem imaginar, menys una, portaven a l’absurd, calia aplicar aquella solució.

La imaginació en política també té uns límits. Temporals territorials i culturals. Que són els límits que tenim els Homes i els Pobles.

divendres, 16 de juny de 2017

La llei és la llei.

L’instrument que més aviat va tenir l’Home per crear cultura va ser la paraula. També molt aviat la paraula es va convertir en eina de poder.

La paraula es va petrificar. Es va convertir en lleis. Recordeu l’anomenat Codi d’Hammurabi o les dues pedrotes que va baixar Moisès del Sinai.

La llei és la paraula petrificada. El que pretenia aconseguir aquella persona o aquell grup dominador és que la seva voluntat de domini fos eterna.

A l’inconscient de la humanitat es va anar introduint molt aviat aquesta veritat, fins i tot els romans que ja no escrivien les lleis sobre pedra ens recordaven; Dura lex, sed lex. És a dir; La llei és la llei.

Per desgràcia dels autors de les lleis es pot afirmar que la immensa majoria de totes les lleis que, emperadors, reis, papes, legisladors de qualsevol mena, hagin escrit, el vent de la història ha convertit la pedra en sorra.

Boris Cyrulnik, neuròleg i psicòleg escriu: “Es pot matar sense odi quan un se sotmet a la convicció delirant que la llei és la llei. L’explicació que es dóna sempre és la mateixa: “ Jo em limito a complir i a fer complir la llei”.

Doncs, bé, jo no sóc cap revolucionari, i crec que les lleis s’han de complir.

Però... voler-les mantenir amb l’únic argument que la llei és la llei, és clarament autoritarisme heretat de velles -potser no tan velles- actituds mentals.

Durant els 40 anys d’espanyolització intensiva -que tan agrada al senyor Wert que en pau descansi i al senyor Rivera que no descansa en pau– en el llibre d’Història d’Espanya se’ns explicava que Torquemada era -deia textualment- un juez justo aunque severo.

Que durant el mandat d’aquest home, tres mil -més o menys- persones morissin cremades en autos de fe, potser era propi de fa 500 anys, però que l’any 1950 quan a Torquemada feia segles que a Europa se l’havia condemnat moralment per crims contra la humanitat, s’ensenyés al batxillerat espanyol que era un juez justo només s’explica per la gran dificultat que tenen algunes cultures socials per evolucionar a la velocitat necessària per no perdre el tren de la història.

Si el poder dominant espanyol no entén -val a dir que poques vegades ho ha entès- els senyals de canvi que nítidament rep, només queda un camí, dir adéu a tots els jueces justos aunque severos.