diumenge, 22 d’octubre de 2017

Presos politics.

Dos estan a la presó, i tres milions estem al carrer amb llibertat sota fiança (16 mil milions d’euros anuals) vigilats per milers d’homes armats amb fusells i centenars d’altres armats amb birrets i togues.

Diuen que volen fer funcionar l’administració catalana amb gent enviada de fora per dirigir-la. Això només se li pot ocórrer a un culdolla de primera magnitud. ¿Que no sap que totes les administracions públiques de tot el món es caracteritzen per la gran tendència a encallar-se soles? Poques coses resulten més fàcils -prémer un botó erroni, obrir un calaix sense voler, extraviar un document, etc. etc.- que produir petits grans problemes involuntaris amb conseqüències de tota mena. Creure que el ditxós 155 servirà de res positiu per a algú, ni d’aquí ni d’allà, diríem que és d’ingenu, si no fos que… allò que es pretén és precisament que no funcioni. La intenció en aquest cas és de lliure interpretació.

Qui escriu els discursos del xicot aquell que fa de rei d’Espanya? Passi el que passi no podrà mai més presentar-se en públic per aquests verals ni disfressat de rei Baltasar. Jo diria que fa temps que ho sap i per això ens diu: ara us fotré. I nosaltres tan panxos.

La necessitat imperiosa que ha demostrat el govern espanyol, per aconseguir que molts dels caps d’estat europeus, diguin que és un “afer intern” se li girarà en contra més aviat del que pensa, perquè tots aquests li donaran tota la culpa a ell i només a ell, de la pèssima solució aconseguida. Fins i tot l’acusaran -pobre Rajoy- dels problemes similars que ja tenen als seus propis estats.

Quan veig la Soraya fent el paper de senyu que ens envia al racó de pensar perquè això que hem fet els catalanets és molt lleig, em sap molt greu per ella. Ho fa amb tant convenciment i amb tan bones intencions que se m’humitegen els ulls. No ho tornaré a fer més senyu.

No ho tornaré a fer més, perquè molt aviat ja no caldrà.

…………………………………………………………………………………………………

A mig escriure aquest elaborat text m’arriba la notícia; el susdit Rajoy ha decidit aplicar l’article 26, si home aquell que...

Diu l’article vint-i-sis:

Que en un cas de compromís...

El govern té atribucions...

Per passar-se pels collons...

Totes les lleis del país...

Diuen que ho ha fet per demostrar als seus que ho dubtaven que sí que en té. Diuen també que tots aquests fantasmes europeus li han exigit que acabi d’una vegada això que en diuen la incertesa i que si s’ha de pegar una hòstia quan més aviat millor, i que se la pegui sol.

Perdoneu les paraulotes però és que ja n’estic fins als… de tantes…

20 d’octubre de 2017.

dimecres, 18 d’octubre de 2017

Franquistes i estúpids.

Potser que ens vam precipitar bevent xampany francès la nit del 20 de novembre de 1975. Franco, el vell assassí, acabava de morir. N’hi havia per celebrar-ho. Només els que ho hem viscut podem recordar que llargs es fan 40 anys de dictadura. Acabes pensant que mai s’acabarà. I quan s’acaba t’agafa desprevingut.

Tan desprevinguts ens va agafar que ens vam precipitar a celebrar-ho. Franco era mort , però el franquisme era molt viu.

Feia ja uns deu anys que sabien que allò passaria aviat, i els hereus polítics, econòmics, militars, judicials, policials i fins i tot religiosos van tenir temps de sobres per preparar-ho tot.

Van declarar que la sobirania era del poble, però que el poble era menor d’edat, i al nen li diem el rei de la casa però hi ha moltes coses que no se li pregunta. Ja ho tenien tot preparat. Nosaltres, els nens, estàvem contents per una banda, però per l’altra teníem molta por i molta pressa per sortir al pati a jugar. La por i la pressa són molt males conselleres per encertar les decisions dels nens i dels pobles.

Franco va morir, però el franquisme ideològic va continuar amb una mà de vernís mal fotuda però suficient perquè Europa fes veure que s’ho creia.

Cal entendre que democràcia és un concepte potent però d’ús intern. La meravellosa democràcia anglesa desapareix bruscament a 12 milles de la seva costa, la francesa mai ha travessat els Pirineus. No cal dir l’americana que ningú l’espera més enllà dels 50 estats.

L’estat espanyol i els seus dirigents habituals, estan impregnat de franquisme fins la medul•la. (Com explicar, sinó el Valle de los caidos).

Franquistes , però per sort estúpids. No s’adonen que el seu model de país és insostenible sense usar els mateixos instruments i mètodes que feia servir Franco. I aquests mètodes i instruments estan mal vistos al nord dels Pirineus. Si més no, els europeus que volen mantenir el prestigi mundial , que creuen que tenen, els fa mal als ulls certes imatges al mateix temps que no s’atreveixen ni tan sols a renyar el responsable.

Durant la dictadura ens deien si cumples la ley no te pasará nada. Igual que ara. Com que ara en España no hay presos políticos. Sempre és fàcil trobar un jutge que posi la mel a la boca d’un dictador.

Franquistes i estúpids. No sé quina de les dues coses em fa més por.

O potser cap.

diumenge, 15 d’octubre de 2017

Les brigades del tamboret.

Deixeu-me constatar unes poques premisses:

Catalunya no té cap sortida viable dins de l’estat espanyol.

Cap poder polític -ni partit, ni institució- pot oferir un encaix econòmic, cultural ni jurídic dins de l’estat espanyol que satisfaci de manera permanent més enllà del 30% de la població catalana.

És inevitable que es produeixin xocs entre forces policials estatals i ciutadans catalans.

La millor i única actitud ciutadana és la resistència pacífica.

L’única batalla que podem guanyar -i que ja hem començat a fer- és la de l’opinió internacional a través de les imatges. La millor arma de què disposem és el mòbil.

És molt important mostrar de forma espectacular l’enfrontament entre la força de l’estat i la feblesa del poble.

D’aquestes premisses -especialment l’última- sorgeix una proposta entre bastant ridícula i molt potent.

Hem observat que a totes les manifestacions hi assistien una bona quantitat de persones grans. Amb gran força de voluntat. Aguantant més enllà dels límits -val a dir que curts- de la seva resistència. Amb ganes de ser-hi. (Entre aquestes persones m’hi trobo jo).

Doncs bé, proposo coordinar grups formats exclusivament per gent gran, posem majors de 65 anys, proveïts d’un tamboret (de platja, plegable o seient similar) amb la missió de fer ocupacions asseguts per exemple a la plaça Sant Jaume. Un manifestant assegut equival a 4 drets i l’impacte visual és moltes vegades superior. Assegut, ho dic per experiència, aguanto el triple que dret.

Potser caldria estudiar un sistema de proveïment de tamborets complementari i un servei d’ajuda format per joves amb braçalet groc.

Amb una bona coordinació i renovació de manifestants es podria mantenir una asseguda força hores.

En diríem brigades del tamboret.

M’imagino convocar una parada a can Millo o Delegació del Govern. Quatre brigades, una per cada carrer, xino-xano cap allà. Amb tota seguretat els apareixerien al davant un mur format per robustos agents de l’ordre proporcionat. La resposta senzilla i elegant: plantar els tamborets a terra i seure d’esquena als susdits agents.

I sobretot fotografies, moltes fotografies.

Nota. Em diuen que podríem rebaixar l’edat mínima fins als 57 anys, que són els més joves que van votar la Constitució. Més joves no, que no en tenen cap culpa d’aquella immensa presa de pèl.

divendres, 13 d’octubre de 2017

Res no és més fort.

Res no és més fort que una idea a la qual li ha arribat l’hora. Entre molts d’altres ho va escriure Victor Hugo. Allò que fa la cita important és la quantitat de veritat que conté.

Moltes idees s’han passat anys o segles vagant després que el primer que la va dir o escriure desaparegués del món. Grans o petites idees. Petits o grans pensadors. Idees fins i tot genials que ningú va escoltar.

Les idees es van covant durant temps potser anys i de cop i volta els arriba la seva hora. Passa de ser un anhel de pocs, a la categoria d’una veritat acceptada per molts. És l’anomenada idea-força.

Res no és més fort que una idea a la qual ha arribat la seva hora. Res la deté del seu camí. Sembla a voltes que perd impuls o que no podrà superar els obstacles, com s’ha trobat i es trobarà el nostre país en el seu camí cap a la independència.

Fa anys que tothom sap que a les idees no se les pot afusellar, que les amenaces les alimenten i els cop de porra les engreixen.

Jo recomano un senzill exercici per comprovar com va el procés. Examinem en quin estadi estava fa 5 anys o en fa 4. Quina força tenia fa 2 anys o 1 any. Quina força tenia fa un mes i quina en té avui.

Per exemple algú pensa que un ministre d’educació espanyol s’atreviria avui a dir al congrés sense posar-se vermell: Vamos a españolizar a los niños catalanes?

Quantes amenaces terribles, quants comentaris indignes fets fa un any estan oblidats absolutament. Quantes amenaces, o comentaris s’estan fent avui que d’aquí un any ningú recordarà?

El dia a dia és impossible preveure’l. El perjudicis a persones són previsibles. El malestar general és pronosticable. Però el resultat final, no té altra solució que Independència. No es pot mantenir democràticament dins d’un estat una majoria de ciutadans altament cohesionats que en volen marxar. I per demostrar que no són majoria no hi ha cap altre sistema democràtic que comptar vots.

Aquell que no vol comptar vots, digui el que digui la llei, és que no és demòcrata.

12 d’octubre de 2017.

dilluns, 9 d’octubre de 2017

Kunta-Kinte.

Els plantadors de canya de sucre dels estats sudistes d’Amèrica del Nord estaven convençuts que sense esclaus la recol•lecció de la canya era impossible. Era una feina dura, massa dura per ningú que no fos esclau.

Entre els amos hi havia com a tot arreu persones de totes menes. Des d’una extrema crueltat -recordeu Kunta Kinte- fins d’altres que els tractaven bé.

Hi havia un pacte entre tots ells -els bons i els dolents- que si un esclau fugia de la seva plantació, qualsevol altre plantador que el trobés l’havia de tornar al seu legítim amo. Alguns ho feien a contracor, perquè sabien que era enviar-los a la mort, o que li tallessin un peu com al repetit Kunta.

Era un pacte entre cavallers i s’havia de complir.

Un bon dia, els estats esclavistes (ells no han acceptat mai aquest nom) van decidir que no volien pagar els impostos que la capital federal els exigia. I van fer una DUI. Molt semblant a la que no gaires anys abans havien fet els estats del nord contra la monarquia anglesa.

Això d’una DUI no és igual fer-la que te la facin. Lincoln que manava al nord va declarar, abans de començar la guerra, que no tenia cap intenció d’abolir l’esclavitud, que només volia defensar la inviolable unitat del país (i de passada cobrar els impostos). Com que els del nord van guanyar, es van encarregar d’escriure la història i de fer les pel•lícules de bons i dolents.

L’esclavitud va desaparèixer oficialment i a Lincoln li van fer una estàtua enorme. Però...

Historiadors amb ganes d’emprenyar diuen que l’esclavitud va desaparèixer per dos motius que no tenen res a veure ni amb guerres ni amb herois.

Per una banda a les illes caribenyes també produïen sucre i van descobrir que la remolatxa no necessitava tanta mà d’obra I els esclaus feien més nosa que servei.

L’altra causa va ser que a Amèrica del Nord havien aparegut una colla de ferrers i manyans entossudits en fabricar enginys per fer feines de tota mena. Aviat les màquines recol•lectores de canya de sucre feien més feina que 100 esclaus i no calia alimentar-les tot l’any.

L’esclavitud va desaparèixer per la senzilla raó que la seva desaparició anava paral•lela amb el sentit de la Història.

Amb DUI o sense, estic plenament convençut que el pas que volem fer molts catalans va en el sentit de la Història.

L’explicació no cap en un bloc.

8 d’octubre de 2017.

diumenge, 8 d’octubre de 2017

Parlem? Parlem.

30 de setembre de 2005. El parlament de Catalunya aprova per 120 vots a favor 15 en contra el nou estatut de Catalunya. 89% a favor 11% en contra. En acabar la sessió parlamentària l’expresident de la Generalitat felicita el president i el futur president (Pujol, Maragall, Mas) textualment diu heu fet molt bona feina.

30 de març de 2006. El congrés espanyol el modifica i l’aprova.

10 d’abril del mateix any. El president de la comissió, Alfonso Guerra, comenta El estatuto de Catalunya nos lo hemos cepillado y bien cepillado. Entre moltes altres coses ignorava el consell maquiavèl•lic: A l’enemic vençut, mata’l, però no l’humiliïs, els seus fills oblidaran abans la derrota, que la humiliació.

Si ho va dir per guanyar vots a les espanyes, no li va sortir bé. Per molt que ell tingués profunda aversió a tot allò que sonés a català no va preveure que els seus contrincants polítics ho odiaven sense manies. Aquests van recollir firmes pels carrers contra los catalanes. Van presentar-ho al seu tribunal constitucional perquè sabien que els seus jutges també eren anticatalanes.

El 28 de juny de 2010 el TC dicta sentència condemnatòria sobre les restes de l’estatut. I el PP va guanyar les següents eleccions amb majoria absoluta.

El 10 de juliol de 2010, amb una calor que fonia les pedres, molts catalans (entre ells, jo) vam descobrir que allò que feia tant temps que ens desassossegava per dins era el mateix que angoixava a centenars de milers.

Es va posar tot en marxa. Any rere any, cada any més que l’anterior. Cadenes, ve baixes, samarretes fent senyeres quilomètriques, diagonals i meridianes.

A l’altre costat no escoltava ningú.

El 8 d’abril de 2014 tres parlamentaris catalans, van fer una proposta al congrés dels diputats a Madrid. No calia modificar la Constitució per votar sí. Només calia que algú hagués escoltat què passava a Catalunya. Es veu que si de Barcelona a Madrid hi ha 600 km. de Madrid a Barcelona n’hi ha 6000. El no va ser aclaparador.

Ara s’han esverat. Tots els d’allà i alguns dels d’aquí.

Parlem, diuen. Hablemos.

Per cert senyor Iceta. Segur que vostè llegeix la revista d’història de la seva germana Núria (Ja sé que l’Avenç no és propietat d’ella, però hi pinta molt) doncs bé, sense anar més lluny, en el numero 437 del mes passat hi ha un article del senyor Albert Fabà que el títol ho diu tot:
Operació diàleg, o aixecada de camisa?

Parlem?

7 d’octubre de 2017.

dissabte, 7 d’octubre de 2017

Cada dia ho tinc més clar.

Catalunya serà independent perquè no hi ha cap altre final pensable. Potser fa tres o quatre anys encara es podia imaginar una proposta d’ample espectre de competències cedides a la Generalitat en els tres camps: llengua i cultura, hisenda i economia, i estatus jurídic, que fossin acceptades encara que fos a contracor per polítics i ciutadans catalans.

Cap polític o analista espanyol va poder intuir les conseqüències d’una posició immobilista. Encara privava la idea soufflé.

Ara el panorama ha canviat radicalment. Aquelles riuades humanes no han parat de créixer i d’exigir més. Cada dia més fins demanar-ho tot.

Mentrestant polítics, mitjans i comentaristes espanyols han caminat el següent itinerari. Ignorar, menysprear, ridiculitzar, insultar i finalment amenaçar. I d’aquí no poden passar.

L’intent barroer, entre ridícul i brutal, de frenar la votació de l ‘1.O, tindrà unes conseqüències decisives favorables a la independència.

Aquests fets han posat el procés a primaríssim fila d’informadors d’Europa o d’Amèrica i això impedirà absolutament l’ús per part de l’Estat espanyol de l’única eina efectiva que tenen els estats per aturar moviments massius: les armes.

La justícia i els diners no tenen cap impacte eficient sobre multituds. Contra individus, sí, contra masses no.

La justícia i el diner, ens els refregaran pels morros per veure si ens fan por. La troballa del crit no tenim por nascut en una tràgica situació s’ha convertit en una extraordinària eina imbatible. Europa (no els estats) no està contra la independència a Catalunya , allò que li preocupa és que sigui unilateral i saben perfectament qui impedeix que sigui bilateral.

El discurs del rei confirma la irreversibilitat del procés. Catalunya és republicana i això no ho canviarà cap tribunal ni cap policia. Les paraules i el to no anaven dirigits als catalans, que ja sap que no hi són, anaven dirigits als espanyols suplicant-los (amenaçant) que no segueixin el mal exemple del nord-est del seu reialme que veu, amb raó, en perill tot ell.

Cal que els catalans controlem les emocions individuals i col•lectives. tan positives com negatives. Ni por, ni urgència. Ni eufòria ni desencís. Molta fermesa i molta confiança.

Tinguem-ho clar: no hi ha alternativa ni per a Catalunya ni per a Espanya. Es disfressarà del que calgui, pot tardar més del que desitjaríem, el camí serà, pedregós i costerut , però no n’hi ha cap més.

...sempre ens quedarà Polònia.

6 d’octubre de 2017.

dimecres, 4 d’octubre de 2017

Tiananmem o Tahrir.

Quin model triarà l’estat espanyol per a desallotjar la plaça Catalunya qualsevol dia d’aquest?

De Tiananmen la imatge que n’ha quedat per a la història és la d’un paio palplantat davant d’un tanc. De Tahrir no n’ha quedat cap imatge icònica, hi havia molta pols i els gasos no surten a la foto.

Els exèrcits respectius van aconseguir els seu propòsit: desallotjar la seva plaça. Èxit total si no es compten els morts, al cap i a la fi uns eren xinesos i els altres egipcis i gràcies a déu no hi havia cap europeu. Però… la Xina va canviar radicalment la seva política i Hosni Mubarak va acabar a la presó.

Diuen els honestos capitostos europeus que l’ús de la força ha d’estar exclòs en política. Però la veritat és que tots ells en fan tant us com poden i tan dissimuladament com saben. Això sí, trien honestament contra qui i diuen que ho fan per responsabilitat.

Segueixen el savi consell del gran pacificador Mr. Churchill:

“Per resoldre els conflictes l’error no està en fer servir la força, sinó en fer servir una força insuficient.”

Una força insuficient no resol els problemes i en crea de més grossos.

Vet aquí la pregunta. ¿Pot l’Estat Espanyol utilitzar una força suficient per acabar el conflicte amb Catalunya? La meva resposta és contundent: NO.

Ni amb la força ni amb habilitat perquè d’això no en té gaire. Si tingués ganes de fer-hi conya m’imaginaria a Mr. Bean intentant tornar a posar dins del tub de dentífric la pasta que li ha sortit disparada i ha anat a parar a l’escot de…

No, ni l’estat, ni el seu cap, ni els seus gestors actuals, ni els probables gestors dels propers anys, ni saben, ni poden, ni volen trobar una proposta que sigui acceptable al mateix temps per a una majoria d’espanyols per una banda i per a una majoria de catalans per l’altra.

Catalunya no ha d’enfocar-ho com si fos un combat de boxa, cal que manllevi el principi essencial de l’aikido: Recolza’t en la força de l’adversari. Deixem que vagi cometent errors.

Fermesa, constància, habilitat, ni pors ni urgències.

En tres dies hem fet un pas endavant extraordinari.

3 d’octubre de 2017.

dimarts, 26 de setembre de 2017

Estic molt emprenyat.

He dit culdolla al Rajoy. He anat a totes les manis. Votaré sí. Proclamo ben alt i ben fort que la monarquia espanyola és franquista. Que si la santa constitució hagués proposat que el cap d’estat fos un piano tothom l’hauria votat igualment sense preguntar si de cua o vertical.

He fet i seguiré fent tot això, i res. En tant que ciutadà em declaro insubmís. A veure si algú em fa cas.

Diu que la Cospedal va enviar espies militars a veure l’exèrcit enemic.

Cuantos son? Preguntà.

Dos millones siete. Li digué l’espia.

Buen trabajo, muchacho la exactitud es una virtud militar. Como los has contado?

Mire, ministra delante van siete i detrás un par de millones.

O sea que enpaquetando (la Cospe ja ha après llenguatge cuartelero) a siete, asunto resuelto. I així li explica al seu amo, qui comença a corre-cuita a manar registres.

Entenc molt bé que l’esmentat culdolla no pari de manar registres a propietats de qui sigui. Cal no oblidar que ell és Registrador de la Propietat i que enyora l’únic ofici que domina, registrar. Un dels enigmes que no puc entendre, és que una persona amb les qualitats intel•lectuals, oratòries, dialèctiques i lingüístiques tan brillants com el citat registrador manifesta en públic, sigui president de res, ni tan sols d’un artefacte tan arcaic, com és el PP.

En realitat va guanyar unes eleccions per falta de compareixença del rival. Hi havia un partit socialista a Catalunya que va durar exactament entre dues frases:

1. Apoyaré el Estatuto de Catalunya que apruebe el parlamento catalan.

2. El Estatuto de Catalunya lo hemos cepillado i bien cepillado.

Arxivat el PSOE, el tardofranquisme es va veure amo i senyor de tot, i va començar a desbarrar. Va manar al seu (del PP) Tribunal que defensava la seva (del PP) Constitució que aprofités l’avinentesa d’atacar a fons les restes de l’Estatut víctimes de guerra de Guerra.

I els jutges?

Durant els judicis de Nuremberg, van ser jutjats uns quants jutges. Tots ells van usar el mateix argument de defensa:

Jo em limitava a complir la llei i a fer-la complir.

Allò més sorprenent és que era veritat.

25 de setembre de 2017.

divendres, 15 de setembre de 2017

Som molts i ho volem molt.

Ho volem moltíssim com nens una joguina nova i com vells una esperança antiga.

Per saber si som suficients només hi ha una fórmula. Votar. Tot allò que es faci per impedir l’ús d’aquesta formula potser aconsegueixi endarrerir-la però res més. Tots aquells que ho volem molt, nens, joves i vells continuarem volent-ho molt d’aquí quinze dies i d’aquí a...

Em costa creure que als òrgans d’intel•ligència de l’estat (del altres òrgans de moment no en direm res) no hagin entès quin és realment el conflicte. És més, estic convençut que sí que ho han entès i ponderat correctament. I saben, com nosaltres quina és l’única fórmula aplicable.

Però -i aquí rau tot el quid de qüestió- ¿Com s’ho fa el marit que sap que la seva dona l’enganya, quan és ella la que porta els diners a casa? Un dia la va sentir que cantava aquella cançó que feia: Soy tuya, por que lo dicta un papel pero en mi corazón... No va poder seguir escoltant.

Ells que eren molt de missa sabien que la llei deia, en castellà naturalment; Que el hombre no separe, aquello que Dios ha unido.

I les lleis s’han de complir ... Però..., maleïts peròs.

La realitat és com un riu, flueix, corre sense parar. Massa vegades ¿sempre? les lleis i fins i tot La Llei no segueix el ritme de la vida i el conflicte queda així: És la realitat que està fora de la llei o és la llei que està fora de la realitat? És l’Home que està fet per a la llei o és la llei que està feta per a l’Home? Fa molts segles que l’Escriptura va respondre aquesta pregunta però fa els mateixos segles que els predicadors de totes les Escriptures fan el contrari.

Em demano a mi mateix i ho demano a tots els meus conciutadans fermesa, constància, confiança i no perdre de vista la realitat.

dimarts, 12 de setembre de 2017

Por o riallades, i altres bajanades.

És a dir: Guardia Civil. A Catalunya aquesta institució ha provocat des de fa molts anys o bé terror o bé riallades. Sempre més del primer.

Últimament havia aconseguit millorar l’impacte visual i últimament ja només feia nosa.

(Que quedi clar que no parlo de les persones, sinó de la institució.)

D’ençà que s’ha ajuntat amb males companyies (jutges i fiscals) ha perdut molta força la seva imatge. Ara ja no fa por i està en risc imminent de ni tan sols fer riure.

Molt bona idea.

Ahir sentia el senyor Iceta que defensava la seva solució política d’implantar el federalisme a Espanya. S’explicava molt bé, amb gran entusiasme.I convenciment.

La idea resultava atractiva. Només una cosa no em va quedar clara; de quin segle parlava el senyor Iceta? Cal dir que està a punt de fer aparèixer al diccionari un nou oxímoron: socialisme català.

Cal que t'ho pensis bé Ada.

Suposo que ja hi havies pensat o algun Pisarello t’havia comentat la importància de l’anomenat efecte capitalitat.

Desaprofitaràs l’ocasió única a la vida que se’t presenta de ser Alcaldessa d’una ciutat capital d’Estat? La primera alcaldessa de Barcelona capital de l’Estat de Catalunya? Sortiries a la Història amb lletres grans.

Va, dona. Que t’ho mereixes i no saps com mola. Si has de fer un esforç som molts que l’ajudarem. Seria tan maco.

Diuen que Catalunya sortirà d’Europa.

Que si s’independitza no formarà part de la Comissió Europea: és a dir igual que ara. Que no podrà enviar cap ministre al consell de ministres d’Europa: és a dir igual que ara. Que no podrà presentar candidats en representació de Catalunya al Parlament Europeu: és a dir com ara. Que s’haurà de posar a la cua dels que sol•liciten entrar. Doncs mira, això molt millor que ara que no pot ni demanar tanda.

Però no diuen, perquè no seria veritat, que cap ciutadà perdés ni un sol dret dels que ara té com a ciutadà europeu, en tant que ciutadà espanyol:

Constitució espanyola. Article 11-2. Cap espanyol d’origen no podrà ser privat de la seva nacionalitat.

Vull dir, que no seria tan terrible. I ja sé que no s’ha de pensar, però és que hi ha vegades que Europa….

dissabte, 9 de setembre de 2017

La culpa és teva.

Hi havia en una ciutat alemanya un noi que es dedicava, anant en bicicleta, a estirar les bosses de les senyores, les obria ràpidament agafava les monedes que podia i de seguida la deixava en algun lloc proper perquè la víctima la pogués trobar i s’escapava. Sempre era poca cosa. La majoria de les vegades ni tan sols el denunciaven. Però...

Un dia una dona va agafar fort la bossa i de l’estrebada va caure, es va pegar un cop al cap i va morir. Una història vulgar i tristíssima. Van detenir el culpable. El van jutjar per homicidi i no hauria passat a la història si no fos per l’argument que va exposar per defensar-se:
La culpa és d’ella, perquè no li costava res deixar anar la bossa, com sempre totes han fet!!!

Fa quatre dies el senyor Rajoy deia amenaçador a Puigdemont. Tot allò que passi ara serà culpa seva. Perquè no li costa res fer com sempre han fet els catalans: cedir, renunciar, resignar-se.

Estàs avisat català, la culpa és teva.

Doncs, bé. Ho accepto, la culpa és meva i per això estic tan convençut de la victòria final. Jo sé qui és el meu contrincant i ell no en té ni idea.

Ells es pensen que l’enemic és Puigdemont o Junqueras o la Forcadell i uns quants més. Al principi volien un combat de boxa perquè pensaven amb raó que el govern català té un braç lligat a l’esquena, però es veia massa el tongo. Després han dit que boxa no. Que serà un partit de futbol.

Això sí, jugat a Madrid amb tots els àrbitres de casa i amb públic i altaveus propis. I molt soroll.

Tampoc? Doncs, va una partida d’escacs que és més igualada. Som-hi van dir els catalans, però… aviat surt un problema, l’Estat espanyol no pot fer mat perquè Catalunya no té rei. Ni reina ni cavalls ni alfils ni torres. Només té milions de peons. Un d’aquest sóc jo i a Madrid ningú sap que jo existeixo.

Jo sé qui és el meu contrincant i ells no en tenen ni idea. Passat demà em poden buscar al carrer Aragó. O al passeig de Gràcia vés a saber.

9 de setembre de 2017

dijous, 7 de setembre de 2017

A tots nivells.

Allò que em fa sentir més segur de l’èxit de Catalunya, en aquest no gens fàcil pas, és l’actitud dels diferents estrats que hi participen.

En primer lloc, el factor humà. Primer estrat. Tots aquells que han acceptat anar al capdavant, donant la cara i acceptant moltes amenaces, unes reals i altres imaginàries, però sempre perilloses. Doncs bé, en l’actitud dels components d’aquest grup de persones destaquen dues característiques: fermesa i serenitat.

Segon estrat. Hi ha tota una munió de persones volgudament difícil de comptabilitzar que treballen en llocs menys visibles però igualment necessaris pel bon funcionament d’una societat complexa. Les dues paraules que millor defineixen aquest grup són: discreció i eficiència.

I també cal tenir present el tercer estrat, en el que em trobo jo barrejat amb mils de desconeguts i rodejat de prop per dotzenes de persones estimades, formant un gruix de formes i fons, sinó úniques sí molt escasses al món. Allò que destaca més d’aquest conjunt és: la perseverança i la confiança.

En segon lloc parlem dels materials de la construcció.

Hi ha sis paràmetres basics que defineixen tot estat nacional.

Habitants. Superfície. PIB. Renda per càpita. Nivell d’escolarització i Sanitat.

Actualment al món hi ha 204 estats independents reconeguts jurídicament. Catalunya supera en tot els sis paràmetres a més del 25% d’aquests estats i és superada en tots ells per un 4%.

En tercer lloc la raó i les raons. Catalunya no pot seguir formant part d’un estat que no pot fer un canvi tan important de mentalitat -que haurà d’acabar fent- en un termini de temps mínimament acceptable. Com a exemple significatiu que no té res a veure amb Catalunya; El valle de los caidos. El seu significat, l’aberració moral del seu contingut, la vilesa de la seva conservació, etc. Que lluny queda un canvi.

Hi ha tres grups de raons, per exigir competències sobiranes. El primer és la cultura, la llengua, l’educació, el dret civil català, la justícia, el territori , les costes, els boscos…

El segon és el grup econòmic. Hisenda, infraestructures, serveis...

Finalment: Reconeixement jurídic internacional.

En cap d’aquests camps de competències mai cap variant de l’estat espanyol podrà fer una oferta que sigui acceptable al mateix temps per un mínim suficient de catalans i per un mínim necessari d’espanyols.

Avui 6 de setembre de 2017, la lluna plena il•lumina la cara alegre de molts catalans. Hem fet un pas endavant irreversible.


dimarts, 5 de setembre de 2017

Santamaria, ora pro nobis.

La tal Soraia explica la seva realitat virtual així.

Tothom que firmi el que sigui, serà denunciat, querellat, inhabilitat en un plis plas. Ja ha donat ordres al tribunal constitucional.
Tots el papers firmats a la trituradora.

El dia 1 d’octubre 6000 parelles de guàrdies civils de dos en dos entraran a on calgui. Un guàrdia civil agafarà l’urna amb les dues mans amb compte per no invalidar les proves del delicte, i la seva parella (de guàrdia) en una d’aquelles caixes de cartró que sempre surten a la tele hi posarà tots els papers rectangulars que trobin (no parlaran de paperets, que faria lleig). No queda clar si la papereta que jo portaré a la mà me la prendran. Per estalviar personal han provat que cada guàrdia civil agafés dues urnes, una sobre l’altra però si no veia on posava els peus algú de la CUP els podria fer una traveta.

Ara no ve al tema però fa molt de temps que em faig preguntes; aquells milers de capses que han sortit a la tele tantes vegades, les reciclen? És veritat que les fabrica una empresa de la Gúrtel? Quant costa cadascuna?...

Continuo amb l’u d’octubre. A la sortida dels guàrdies civils carregats hi haurà a la porta una parella mixta (un del PP i un l’altre de Ciudadanos) que aplaudirà en nom del noble pueblo catalán.

Fins aquí tot correcte. Però l’endemà del dia 1, ve el dia dos. Què cal fer? L’últim dia que va sortir a la tele amb els ulls brillants i plens de joia la persona de qui estic parlant no en va dir res. Alguna cosa caldrà fer.

El primer que se m’acut és esborrar el dia dos del calendari, però no pot ser perquè és el Dia de Ceuta, i ho podrien aprofitar aquell equip de saltadors de tanques sempre a punt de fer la punyeta. Que ja se sap que jihadistes i emigrants estan d’acord amb els separat…ai Santamaria marededéu sempre acabo dient bestieses. És tan encomanadís sentir-ne dir de tan grosses.

De veritat que no puc imaginar que si impedeixen la votació, què poden des del govern central proposar, ordenar, o imposar perquè funcioni res que s’assembli a un govern català o a un parlament, nomenin a qui nomenin.

Que no veuen que no poden declarar un estat d’excepció? Que no entenen que aturar costa molt menys que fer funcionar? Que per poques competències que té la Generalitat en té moltíssimes? Que no entenen que el problema enorme que tindran no seran els polítics sinó tots els ciutadans que tindran en contra seva?

I finalment , que no ens deixarà votar mai més?

Senyora Soraia, digui-li al culdolla del seu cap de colla… que… la veritat no sé què li pot dir. Em penso molt que ara ja no tenen remei ni ell ni vostè.

dimecres, 30 d’agost de 2017

No és la casta, és la crosta.

Tal i com ho entenem en català i en castellà, la casta està formada per un conjunt de persones mentre que la crosta (costra per a ells) està composta d’idees, actituds, prejudicis, sacralitats, fins i tot filosofies, històries i geografies que formen una capa superficial molt dura.

Canviar les persones que formen la casta, sense modificar, per lleument que sigui, la crosta fa avançar molt poquet un país, una cultura o una humanitat. Si bé és veritat que la crosta és universal, el seu gruix i la seva constitució són força diferents en cada cultura, en cada continent i en cada país.

La crosta quan és molt gruixuda no deixa passar la llum. En algunes parts del món, i en algunes èpoques els ciutadans han aconseguit esquerdar-la i deixar passar una mica de llum. Se n’ha dit revolucions. Val a dir que l’èxit no ha estat mai ni general ni de llarga durada. Però sempre han aportat llum i llibertat a posteriori.

Allò que interessa és intentar remoure la casta i la crosta, les dues coses alhora. I fer-ho de manera continuada, durant el temps que calgui. Per llarg que sembli el camí sempre comença per un primer pas. Catalunya està a punt de donar el primer pas d’un llarg camí sense retorn. Cal que sigui alhora un gran pas per a un poble i un petit pas per a la humanitat. Que accedir a la llibertat és un gran pas per a un poble no necessita cap demostració. La segona part cal explicar-la bé. Intentem-ho.

La gran majoria de pobles actualment reconeguts com estats sobirans ho han aconseguit com a conseqüència d’una guerra o d’un acte de violència amb més o menys morts. Moltes vegades amb molt morts.

Que Catalunya aconsegueixi la independència sense cap violència, contra la voluntat d’un estat amb la crosta tan dura serà sens dubte un pas endavant per petit que sembli, digne de passar a la història del món. Com l’insignificant gest d’una dona negra que es nega a aixecar-se d’un seient d’un autobús.

Per no semblar massa puritans estaran permeses dues violències. Una verbal. Estarà permès dir-li al Rajoy CUL D’OLLA. I l’altra violència serà física. Estarà permès pegar un fort cop de puny sobre la taula, per exemple l’onze de setembre.

28 d’agost de 2017.

dimarts, 22 d’agost de 2017

Ni engruna de por, ni gota de dubte.

Defensarem la nostra llibertat amb ungles i dents. Sí senyor, però sense esgarrapar ni mossegar.

Això sembla difícil, però no ho és tenint tanta convicció i tanta alegria, tantes vegades demostrades. És tan important allò que volem aconseguir, com els mitjans que fem servir per aconseguir-ho. I entre aquests mitjans no ha d’haver-hi ni ombra de violència.

Estic a mig escriure aquestes paraules quan arriba la terrible notícia de les Rambles de Barcelona. Continuaré demà.

...

Han passat tres dies. Continuo on ho vaig deixar.

Ni ombra de violència, perquè la violència es menja qualsevol raó, fins i tot qualsevol veritat. Sempre acaba sent brutalitat irracional.

Defensem la nostra veritat amb raó i amb raons. De les dues en tenim moltes i molt bones. Aquells que no estem a primera fila tenim, m’atreviria a dir, l’obligació, de mostrar fermesa, seguretat, confiança, serenor i un llarg etc. de paraules que expliquen la profunditat de la convicció i la claredat de l’expressió.

És sorprenent com certes ments volen establir similituds o concordances entre els atemptats de les Rambles i l’anomenat Procés català. Què són, sinó totes les crides a la unió de reis, cardenals i altres eminències i excel•lències en places i catedrals nostrades.

Allò que tenen en comú és que els dos fets, terrorisme i referèndum són els extrems oposats i immensament llunyans l’un de l’altre de la llarguíssima línia de formes d’accions polítiques. El actes de les Rambles de Barcelona són l’expressió de la violència extrema sense cap altra finalitat que la pròpia violència. Morts i res més.

Allò que volem els catalans és exactament l’oposat. Obtenir el màxim reconeixement jurídic internacional, la màxima llibertat com a poble, sense ni una gota de violència.

Ni por ni pressa. Ni dubtes ni malfiances. Sabem perfectament que el camí no és planer, ni curt, però que no hi ha cap altre camí.

No a la violència perquè no tenim ni engruna de por, ni gota de dubte.

20 d’agost de 2017.

dimecres, 16 d’agost de 2017

Rajoy canvia de plans.

Fa una vintena d’anys Carod Rovira va fer unes declaracions de les seves. A Madrid es van escandalitzar. Farem (van dir) boicot als productes catalans. Au, som-hi.

Conseqüències: les exportacions catalanes a Espanya, eren en aquella època al voltant del 65 % i les exportacions a l’estranger del 35%. L’èxit del boicot va ser tan gran que avui dia les exportacions a Espanya són el 35% i a l’estranger el 65%, i Catalunya ha gairebé doblat el total.

Fa deu anys el president de la generalitat, net d’aquell poeta que va escriure Espanya adéu va tenir la pensada de fer un Estatut nou per a Catalunya. Marededéu la que es va organitzar. Breument; el van triturar, el van passar pel Tribunal i la Santa Inqui... ai perdó, santa constitució.

Altra vegada èxit total. En aquells anys hi havia un 25% d’independentistes. Quan el tribunal va acabar la feina, ja n`hi havia més del 50%.
Tothom sap que totes les gotes d’aigua contenen microbis. Milers i milers.

Tothom sap que a la gota en què en trobarem més, és aquella a la que enfocarem el microscopi més potent i durant més estona.

Doncs, au, microscopis ben potents i ben col•locats. Des dels terrats a les clavegueres. Des dels palaus a les sales de plens.

I com que n’hi havia, n’hi van trobar. N’hi van trobar tanta de porqueria que li van dir del 3%, perquè arribava a ser el 3% de la que havien trobat a Madrid. I això realment era exagerat.

La conseqüència d’aquesta neteja feta amb tantes ganes, és lògica. Tot queda més net.

Ondi, tu, ha dit l’assessor més clarivident de la Moncloa, si no canviem de plans, no necessitaran ni referèndum.

Van consultar a la biblioteca un: Manual de instrucciones para el buen marido maltratador i al capítol titulat Cuando la m.p. de mi mujer quiere irse de casa.

“Que t’estimo molt“. “Que sense tu no puc viure “. ”Que junts podem fer moltes grans coses”. “Que ja et deixaré les claus del cotxe”. “Que m.p. no vol dir el que tu et penses”. “Que…. “

Que ja sabem com acaba la història. Que la dona no es creu res, ni que li juri davant d’un tribunal constitucional.

I fot el camp.

Mariano decideix d’una vegada si puges o baixes l’escala.

Mentre et decideixes, nosaltres narinant, narinant, narinant que deia la Trinca.

16 d’agost de 2017.

dissabte, 12 d’agost de 2017

Amor exigit, amor rebutjat.

Ergo: unió obligada, unió odiada.

És una llei universal. Entre persones i entre pobles.

Les altres situacions de fet, seran, submissió, resignació i fins i tot esclavitud. El mascle, alfa, beta o gamma, no pot entendre que la femella ics, y grega o zeta rebutgi la seva oferta. No s’adona que l’error està en l’alfabet, grec o llatí. Ni ell és alfa, beta o gamma ni ella ics o zeta.

Arriba un dia que tota esclavitud, tota submissió i tota resignació rebenta. Això no agrada a ningú, ni tan sols als seus protagonistes. Però succeeix i la història ho explica més tard. A vegades massa tard.

Totes les cultures dominants són contràries a cap canvi. Totes les paraules que intenten explicar els fets que condueixen al canvi tenen una immensa càrrega negativa: revolta, insurrecció, separatisme, ruptura, caos, radicalisme, il.legalitat, demagògia i moltes més, totes nefastes.

Anys i a vegades segles més tard, quan ja s’ha demostrat que aquells canvis eren necessaris, eren inevitables i eren enormement positius, la Història lloa els impulsors del canvi i condemna els detractors però la realitat és que qui intenta promoure un nou pas endavant serà tractat exactament igual que tots aquells que al llarg dels segles ho han intentat.

Però passa. Una vegada i una altra. I seguirà passant.


La paraula que millor descriu l’estat d’ànim dels catalans durant la llarga dictadura franquista és resignació. Profunda, molt profunda. Tan llarga i profunda, que va fer creure, als vencedors i als seus hereus, que finalment els catalans havien fet el 1940 cas definitiu dels consells/amenaces del falangista Aznar: los catalanes deben pensar seriamente que les llega el momento de cumplir inexorablemente su deber de españoles. Els catalans van complir inexorablement el seu deure d’espanyols. Però només era resignació. I la resignació dura tant com la repressió que la provoca.

Reconec el mèrit del senyor Aznar fill per superar a son pare, al cap i a la fi, el seu pare no era res més que un feixista de segona en un moment en què no costava cap esforç ser-ho.

A vostè, senyor Aznar, i a la majoria de membres del partit tardo franquista que lidera ideològicament no els cap al cap que la resignació dels catalans s’ha esvaït, ja no en queda ni rastre.

Com deia amor exigit, amor rebutjat – unió obligada unió odiada.

D’aquí a 50 dies…

dimecres, 2 d’agost de 2017

El tribunal constitucional deroga..

El TC anul•la, el tribunal constitucional amenaça, el TC…

Fa uns mesos quan llegíem a la premsa alguna nota similar ens preocupàvem, buscàvem informació per entendre què significava, quines conseqüències portaria, etc., etc.

Ara en prou feines si ho escoltem, menys que si sentíssim ploure que en aquest moments bona falta fa. Pensem, el TC pot dir missa, que és una manera de dir que ni missa pot dir.

Aquell senyor grassonet que parla en comptes de la Soraya (ja la comencem a trobar a faltar) se’n fa creus cada vegada que en Puigdemont expressa amb la seva gràcia gironina que li rellisquen les inhabilitacions i coses semblants, que amb tanta solemnitat i seriositat jurídica li arriben des de la villa de Madrid, que com diu la constitució espanyola és la capital del món.

Com pot ser que les contundents paraules que surten d’aquell venerable edifici troncocònic algú les confongui amb el pito del sereno que dèiem de petits?

Jo tampoc m’ho explico gaire perquè recordo que jugant a futbol, al noi a qui havíem donat el pito perquè fes de reflit li fèiem cas. No hi havien ratlles al camp, però si ell deia que era aut tots ens ho crèiem. I si a algú li anul•lava un gol perquè estava orsai, remugava però s’ho empassava.

Vull dir, que ens auto educàvem amb esperit obedient. I ara sortim amb aquestes.

El sereno era un senyor que… bé era un senyor que tenia un pito i no es veritat que ningú el prengués pel pito del sereno. Vull dir que els senyors del TC no s’han de molestar si algú diu que se’ls pren pel… ja m’enteneu. No fos cas que algú cregui que jo ho faig. Perquè quan de nit sentia els xiulets al carrer tenia por. Com si veiés una pel•lícula de lladres i serenos.

Algú a cau d’orella em xiuxiueja: com és que dius tantes bajanades?

Home, li dic, és que estic parlant del Tribunal Constitucional d’Espanya, i a mi no m’agraden els toros.

El tribunal constitucional deroga..

El TC anul•la, el tribunal constitucional amenaça, el TC…

Fa uns mesos quan llegíem a la premsa alguna nota similar ens preocupàvem, buscàvem informació per entendre què significava, quines conseqüències portaria, etc., etc.

Ara en prou feines si ho escoltem, menys que si sentíssim ploure que en aquest moments bona falta fa. Pensem, el TC pot dir missa, que és una manera de dir que ni missa pot dir.

Aquell senyor grassonet que parla en comptes de la Soraya (ja la comencem a trobar a faltar) se’n fa creus cada vegada que en Puigdemont expressa amb la seva gràcia gironina que li rellisquen les inhabilitacions i coses semblants, que amb tanta solemnitat i seriositat jurídica li arriben des de la villa de Madrid, que com diu la constitució espanyola és la capital del món.

Com pot ser que les contundents paraules que surten d’aquell venerable edifici troncocònic algú les confongui amb el pito del sereno que dèiem de petits?

Jo tampoc m’ho explico gaire perquè recordo que jugant a futbol, al noi a qui havíem donat el pito perquè fes de reflit li fèiem cas. No hi havien ratlles al camp, però si ell deia que era aut tots ens ho crèiem. I si a algú li anul•lava un gol perquè estava orsai, remugava però s’ho empassava.

Vull dir, que ens auto educàvem amb esperit obedient. I ara sortim amb aquestes.

El sereno era un senyor que… bé era un senyor que tenia un pito i no es veritat que ningú el prengués pel pito del sereno. Vull dir que els senyors del TC no s’han de molestar si algú diu que se’ls pren pel… ja m’enteneu. No fos cas que algú cregui que jo ho faig. Perquè quan de nit sentia els xiulets al carrer tenia por. Com si veiés una pel•lícula de lladres i serenos.

Algú a cau d’orella em xiuxiueja: com és que dius tantes bajanades?

Home, li dic, és que estic parlant del Tribunal Constitucional d’Espanya, i a mi no m’agraden els toros.

dilluns, 31 de juliol de 2017

Catalunya, és una bona oportunitat.

I pot ser un gran bon exemple per trobar solucions de gran abast. Perquè hem estat al mateix temps víctimes i responsables d’un conjunt de fets històrics i d’idees dominants a Europa poc defensables. Tant una cosa com l’altra, víctimes o botxins no ho hem estat en un grau massa gran per la senzilla raó que fa molts segles que no tenim poder sobirà, i això ens ha salvat de la gran responsabilitat que Europa no hauria d’oblidar.

I no hem desaparegut degut a les dues característiques que, en un nivell força remarcable, té des de fa segles l’estat espanyol: la ineficiència i la corrupció.

Si bé la corrupció dels politics és la qüestió que provoca més indignació, en realitat no és la primera causa del fracàs de qualsevol estat. De fet és la menor de les tres causes. De menor a major direm que aquestes tres causes són la corrupció, la ineficiència i sobretot el model erroni.

Si Espanya torna a desaprofitar l’ocasió que se li presenta ara per fer un plantejament radical de canvi de model polític, econòmic, social i fins i tot ideològic, haurà perdut una vegada més el tren d’aquella Europa que ha estat i vol continuar estant al capdavant (per grans que hagin estat els seus errors) del progrés de la humanitat. Catalunya vol ser-hi i hi serà. Espanya podria ser-hi, però té molta feina a fer.

El conflicte que actualment es mostra tan agut entre Catalunya i l’Estat espanyol ajudarà a fer un pas endavant en la bona direcció. Passi el que passi l’u d’octubre.

L’estat, té realment força poder per espatllar-ho tot, però va molt escàs de dirigents capacitats per utilitzar aquest poder amb eficàcia. Això sí callar no callen.

30 de juliol de 2017.

divendres, 21 de juliol de 2017

Dos models incompatibles.

Madrid i Barcelona. Es pot afirmar que cap d’aquestes dues ciutats figuraven fa 60 anys en alguna llista de les 100 primeres en alguna qüestió més o menys rellevant ni al món ni tan sols a Europa. Dic 100 perquè la veritat podria ser massa vergonyosa.

Madrid concentrava tot el poder polític, militar, judicial, religiós, etc. però no l’industrial que estava a Barcelona ni el financer que estava més a prop del Cantàbric que de La Cibeles.

La capital feia segles que tenia una enveja/admiració/odi vers París, i no encertava el camí per imitar-la. I per acabar-ho d’adobar Barcelona anava prenent avantatge.

Les ciutats són elles i el seu hinterland. La cohesió entre una ciutat i el territori que l’envolta és allò que fa que un projecte sigui més o menys exitós. Fa que un model sigui auto sostenible o que necessiti l’aportació voluntària o forçosa d’altres territoris.

Quan el rei Alfons XII, amb l’ajuda dels cavalls del general Pavia entrant al Parlament espanyol (igual que un segle més tard feia un tal Tejero), tornava a Espanya des de l’exili, va fer parada a Barcelona. Al seu discurs d’arribada va dir “si consigo hacer de España, un Barcelona, consideraré mi reinado un gran éxito.”

60 anys més tard el seu fill pòstum fugia amb la cua entre cames sense res que s’assemblés a un èxit.

L’any 1956, el ministre Gual Villalbi ordenava:

Ejercer mayor presion fiscal sobre las zonas que se quiere desconcentrar la industria (Barcelona ) … i exonerar o reducir impuestos en las zonas que se quieran industrializar. Exigir una requisita de autorización previa a culquier nueva industria reprimiendo el desarrollo en Barcelona.

Després de la mort de Franco va venir el neofranquisme monàrquic. I Madrid va aplicar amb contundència l’article més curt de la constitució:

Article 5. La capital de l’Estat és la vila de Madrid.

El model de desenvolupament en tots els àmbits; urbanístic, financer, industrial, viari, infraestructures del centre i dels voltants, cultural, universitari i esportiu. Aeroports i Aves. Tot espectacular.

Es va guanyar el qualificatiu de barra libre. El crit de guerra era España va bien. Perquè tothom sap que Espanya és Madrid i províncies.

Però… l’alegria a casa del pobre mai és completa, Madrid emergia amb força, però Barcelona també.

Els dos models que ara ja sortien en rànquings diversos, europeus i mundials, va resultar que eren incompatibles entre si. El central exigia més centralisme i el català necessitava més competències. En molts camps.

El dilema és més complexe, ho sabem. A més d’economia, hi ha cultura, llengua, personalitat jurídica, ideologia, història i fins i tot geografia.

Però en aquest moment aquesta situació només té dos finals possibles. Aniquilació del més petit, o separació .

L’última paraula la direm nosaltres. Amb plena legitimitat. El dret a la supervivència està mes enllà de tota legalitat.

divendres, 7 de juliol de 2017

Monarquia? No gràcies.

De petit llegia contes de reis estimats dels seus súbdits. I veia pel•lícules de l’alegria amb què els pobles acudien a rebre la visita dels seus joves i macos reis. Es veia clar que l’amor del poble sostenia i justificava la monarquia.

Però l’amor no és mai etern. I com deia tan bé en Capri l’amor se’n va però ella es queda.

Fent un gran esforç te la pots treure de sobre una vegada i, estupefacte, veus que al cap de pocs anys torna.

Si per segona vegada aconsegueixes fer-la fugir de casa i que al cap de 45 anys torna a aparèixer i de mans d’un ferotge dictador s’instal•la al menjador de casa teva sense demanar-te permís et sents terriblement deprimit.

El noi que ara ocupa el càrrec s’ha atrevit a usar la paraula dictadura. Renoi que valent. Segurament li ha vingut a la memòria aquella imatge del seu pare agenollat davant del dictador jurant -li fidelitat eterna.

De tots els articles d’aquesta trista constitució, aquell que presenta un nivell de legitimitat més baix és precisament el que imposa la monarquia, sense una pregunta prèvia especifica sobre el sistema polític i per acabar-ho d’espatllar nomena per ocupar el càrrec la persona que Franco va triar.

No ha d’estranyar a ningú que una gran majoria de catalans prefereixin una república. No ha d’estranyar que el metabolisme català hagi desenvolupat un intolerància visceral a tot indici, per petit que sembli, de presència de monarquia a l’ambient. Provoca una necessitat incontinent de xiular, cremar fotos i altres al•lèrgies.

El diagnòstic d’aquesta malaltia és molt pessimista. No té cura. Anirà en augment irreversiblement, i allò que resulta més preocupant és que és molt contagiosa. El contagi es produeix sense necessitat de contacte, amb el simple intercanvi d’idees amb independència de l’ idioma usat.

L’única prevenció aconsellada per evitar una pandèmia a tot l’estat és separar la part infectada de la resta del cos social.

Doncs au, som-hi. Salvem Espanya

dijous, 6 de juliol de 2017

Tigres, rates i mosquits.

Fa un parell d’anys explicaven que uns nois, l’Artur i l’Oriol i uns quants més es van atrevir a tocar el cul al tigre. I van veure que el tigre no tenia dents.

Continuaven caminant i cantant aquella cançoneta que fa; la merda de la muntanya no fa pudor, encara que la remenis amb un bastó.

Amb això que senten un fregadís com de fulles seques mogudes pel vent. Què deu ser? Vent no en feia. I a la primavera no hi ha fulles seques.

Intentant saltar un rierol l’Artur es va torçar un peu. Segueix endavant Oriol, li va dir l'Artur, ja t'acompanyaran en Carles, en Raül i tota la colla.

En Carles que venia de Girona ho tenia clar. Aquell soroll no era vent ni fulles, eren rates que anaven cap al poblat dels nois.

Es veu que l'amo del tigre desdentegat havia sentit la cançoneta aquella de la muntanya que no fa pudor ni remenada amb un bastó i va mastegar per a ell mateix, ara veureu si la merda de les clavegueres remenada amb un tricorni en fa o no de pudor.

Diuen que els bombers van rebre un avís que a la depuradora de Sant Adrià s'havien embussat els desguassos i que n'havien tret una dotzena de farcells fets amb togues de fiscals i plenes de tricornis. També van trobar com unes varetes que encara estan analitzant si són de ministre o de jutge i un joc de bolígrafs de periodistes.

Renoi si en feia de pudor. Però com passa sempre a la vida el nas s’acostuma a tot. I aviat les rates van tornar al seu poble on sempre hi trobaven més material per remoure.

Ni tigres ni rates. Què cony farem ara, diuen a la meseta.

Ja ho tinc, mosques i mosquits, -que a mi em fan la vida impossible- va pensar la noieta baixeta, aquella amb galtones com pomes que es veu que és l’encarregada de buscar solucions al desafio catalán.

Primer dilema: mosques o mosquits? O bé drons, que vol dir borinots en anglès.

Es veu que la mosca tse-tse aquella que fa dormir la tenien plenament ocupada pels volts de Madrid.

Doncs seran mosquits, van decidir.

Preparem-nos per rascar de valent, braços i cames. Avisos i advertències. Amenaces o coaccions. Tribunals constitucionals i fiscals. Presidents en funcions i jubilats. Comentaristes i experts…

Però tinguem-ho clar, només seran picades de mosquit.

dilluns, 3 de juliol de 2017

Parlem del tema, per parlar-ne.

De tant en tant algú avisa que Catalunya podria quedar fora de la unió europea. Això és una bestiesa. Sigui quin sigui el resultat del que està passant, a ningú, absolutament a cap dels estats implicats o dels interessos de tota mena comercials, financers, industrials, turístics, l’expulsió de Catalunya els reportaria cap benefici, i el principal perjudicat seria l’estat espanyol perquè el 60% de les seves exportacions a Europa haurien de sortir de la unió europea i tornar-hi a entrar. França seria la segona més perjudicada.

Aquesta amenaça, oblidem-la.

La presó. Diuen que poden tancar a la presó aquell dirigent a qui consideren gran culpable.

Veus, en això reconec que l’estat espanyol té l’oportunitat de triar qui vol que sigui el primer president de la república catalana. No tingueu cap dubte, si algú és empresonat té tots els números a favor. (No ho digueu a ningú, però a mi m’agradaria que fos en Romeva).

No se us ha ocorregut mai pensar per què el senyor Jordi Pujol -mèrits a part- va ser ¡23! anys president de la generalitat. Senzillament perquè va ser empresonat i torturat per l’estat espanyol.

Més llunyà encara, el president Companys, el trenta-quatre, va ser empresonat per l’estat espanyol, i el trenta-sis va guanyar altra vegada. El que va passar quatre anys després, ja forma part dels quaranta anys de crims que l’estat espanyol vol amagar sota la catifa. Diu que hem de girar full. D’acord, però després de llegir-lo. Em penso que més que girar pàgines de la història les volen arrencar.

L’ 1-O no sé què passarà, només sé que no passarà res dolent per a ningú.

Hagi passat el que hagi passat s’iniciarà un llarga sèrie de reunions en les que Catalunya notificarà a l’estat espanyol la seva ferma voluntat de negociar-ho absolutament tot, excepte el seu dret a negociar-ho absolutament tot.

El que hagi passat l’1-O condicionarà el resultat de les negociacions, però no les evitarà. Hi haurà un moderador, un àrbitre i un notari neutrals. Ni del Barça ni del Madrid com fins ara.

Llavors votarem la constitució de la república de Catalunya.

2 de juny de 2017.

dijous, 29 de juny de 2017

Escòcia, Quebec?

Sovint sentim i continuarem sentint comparacions entre aquest dos països i Catalunya. Amb raó. Tots tres països volen tenir un estat propi i independent. I els tres ho volen aconseguir per mitjans pacífics i democràtics. Un referèndum.

Hi ha força similituds en els tres casos, però també hi ha diferències.

Tant a Escòcia com al Quebec el promotor del respectiu procés cap a la independència és un únic partit polític, característica que produeix feblesa, per a la pròpia idiosincràsia dels partits polítics democràtics que necessàriament representen una part del poble. Aquells que diuen representar tot el poble són totalitaris.

A Catalunya els defensors de fer un referèndum són tres partits i mig.

Al Quebec defensen amb raó la seva llengua, el francès, de l’amenaça prepotent de l’anglès però si el francès arriba a desaparèixer del Canadà, el francès continuarà sent una de les llengües més poderoses del planeta, mentre que si el català desapareix de Catalunya, desapareix del món sencer.

Podríem assenyalar unes quantes diferències entre Catalunya i els altres dos països. Totes certes i comprovables, però en realitat n’hi ha una d’essencial. Catalunya es vol independitzar d’Espanya i les altres dos, no.

El fet radicalment diferent que marca la voluntat d’alliberament és de què i de qui et vols alliberar.

A la dona que es vol separar del seu marit, ja li pots explicar les bondats dels marits, ella només es vol separar del seu marit i no discuteix com de macos són els altres marits.

Catalunya es vol independitzar de l’estat espanyol i nomes de l’estat espanyol. A tots el opinadors estrangers escoltem-los amb atenció i quan acabin d’opinar els preguntem amb un somriure quants anys han viscut ell i el seu poble com a súbdits de l’estat espanyol.

Ni Escòcia ni Quebec ho tenen fàcil per aconseguir guanyar un referèndum d’independència. Potser els catalans tampoc tindríem fàcil independitzar-nos del Canadà o de Gran Bretanya. Ves a saber.

Però es dóna la casualitat, com la dona que només es vol separar del seu marit, que els catalans només ens volem separar d’Espanya.

I tothom sap que quan s’arriba a aquestes situacions l’única solució civilitzada és cridar un jutge imparcial i negociar-ho tot, excepte el dret a negociar-ho tot.

dissabte, 24 de juny de 2017

Un parell de detalls.

A mi no em semblen detalls petits sinó molt significatius. Un parell de característiques, si voleu no extraordinàries, però molt fortes, a part de la ja molt comentada amplitud de l’espectre social.

La primera és la alta, molt alta presència de dones a primera línia, en totes les ideologies compromeses en el procés. Des de l’inici amb dues dones extraordinàries com la Muriel Casals i la Carme Forcadell, ara hi ha una llarga llista de dones que tots coneixem, en totes i cadascuna de les formacions actives. I no oblidem que la dona genera seguretat.

La segona característica es l’absència d’un líder carismàtic. En realitat, si bé hi ha més d’un líder, i sobretot uns quants líders que han compromès la seva carrera, la seva credibilitat i potser altres qüestions personals importants, al meu entendre no n`hi cap de carismàtic. No correm els risc que la desaparició d’una sola persona -és tan fàcil anul•lar un sol home- faci trontollar la decisió d’un milió.

En realitat les dues característiques es reforcen una a l’altra i donen al conjunt una coherència força singular. La presència de dones i l’absència de Gran Líder, incrementa el to pacífic de tota acció i augmenta la necessitat de diàleg intern.

Deixeu-me repetir. Catalunya compleix sobradament tots els paràmetres exigibles a un estat independent. Catalunya vol ser i pot ser un exemple d’una manera de fer el camí cap a la plenitud que tan de bo imitin una munió de pobles que desitgen el mateix.

M’atreveixo a dir que tenim obligació d’aconseguir-ho.

23 de juny de 2017 amb el soroll dels petards de les revetlles de fons.

dilluns, 19 de juny de 2017

No hi ha cap més remei.

Cap govern espanyol, cap partit polític ni cap president, pot fer una proposta política, que sigui simultàniament acceptada per una majoria suficient d’espanyols per una banda i de catalans per l’altra.

Una proposta d’aquest tipus només la podria fer alguna persona o grup que no depengués de les urnes per governar, i això no és democràcia.

No hi ha cap més remei que fer un referèndum.

L’estat el pot dificultar, el pot endarrerir, però no té a les mans cap altre instrument per resoldre el conflicte. I el govern de Catalunya tampoc té cap altre instrument. Quan els conflictes desborden els límits de la política, els polítics el màxim que poden fer és no empitjorar-los.

No hi ha cap altra solució que donar la veu als ciutadans. Les altres solucions històricament aplicades empitjoren el conflicte.

Els dirigents politics dels estats europeus necessàriament han de dir en públic que és un tema exclusivament intern d’Espanya. Admetre una altra realitat posa en qüestió la totalitat de les sobiranies europees i no europees.

Només escoltant aquests dies les paraules del nou-vell secretari general del PSOE al mateix temps que les del poderós Guerra, aquell que amb el seu gracejo andaluz, que tan ens fa riure als catalans, ens va explicar com de lluent havia deixat l’estatut aprovat pel 85% dels parlamentaris catalans, fins al punt que es va guanyar el merescut títol de: su graciosa alteza Gran cepillador del reino. Es veu que aprofitant l’article 155 ara quan expulsin el Puigdemont li agradaria ocupar el seu lloc. Això sí amb el permís de Pedro Sánchez que ens estima molt.

Quan estudiàvem matemàtiques de baix consum ens explicaven que un mètode per resoldre problemes era per reducció a l’absurd. Quan totes les solucions que sabíem imaginar, menys una, portaven a l’absurd, calia aplicar aquella solució.

La imaginació en política també té uns límits. Temporals territorials i culturals. Que són els límits que tenim els Homes i els Pobles.

divendres, 16 de juny de 2017

La llei és la llei.

L’instrument que més aviat va tenir l’Home per crear cultura va ser la paraula. També molt aviat la paraula es va convertir en eina de poder.

La paraula es va petrificar. Es va convertir en lleis. Recordeu l’anomenat Codi d’Hammurabi o les dues pedrotes que va baixar Moisès del Sinai.

La llei és la paraula petrificada. El que pretenia aconseguir aquella persona o aquell grup dominador és que la seva voluntat de domini fos eterna.

A l’inconscient de la humanitat es va anar introduint molt aviat aquesta veritat, fins i tot els romans que ja no escrivien les lleis sobre pedra ens recordaven; Dura lex, sed lex. És a dir; La llei és la llei.

Per desgràcia dels autors de les lleis es pot afirmar que la immensa majoria de totes les lleis que, emperadors, reis, papes, legisladors de qualsevol mena, hagin escrit, el vent de la història ha convertit la pedra en sorra.

Boris Cyrulnik, neuròleg i psicòleg escriu: “Es pot matar sense odi quan un se sotmet a la convicció delirant que la llei és la llei. L’explicació que es dóna sempre és la mateixa: “ Jo em limito a complir i a fer complir la llei”.

Doncs, bé, jo no sóc cap revolucionari, i crec que les lleis s’han de complir.

Però... voler-les mantenir amb l’únic argument que la llei és la llei, és clarament autoritarisme heretat de velles -potser no tan velles- actituds mentals.

Durant els 40 anys d’espanyolització intensiva -que tan agrada al senyor Wert que en pau descansi i al senyor Rivera que no descansa en pau– en el llibre d’Història d’Espanya se’ns explicava que Torquemada era -deia textualment- un juez justo aunque severo.

Que durant el mandat d’aquest home, tres mil -més o menys- persones morissin cremades en autos de fe, potser era propi de fa 500 anys, però que l’any 1950 quan a Torquemada feia segles que a Europa se l’havia condemnat moralment per crims contra la humanitat, s’ensenyés al batxillerat espanyol que era un juez justo només s’explica per la gran dificultat que tenen algunes cultures socials per evolucionar a la velocitat necessària per no perdre el tren de la història.

Si el poder dominant espanyol no entén -val a dir que poques vegades ho ha entès- els senyals de canvi que nítidament rep, només queda un camí, dir adéu a tots els jueces justos aunque severos.

dissabte, 10 de juny de 2017

Tripulació, passatge i sala de màquines.

La tripulació, amb el capità al davant, assumeixen la responsabilitat de conduir el passatge des d’on vol marxar fins allà on vol anar. Ni la tripulació ni el capità són responsables d’on els passatgers volen marxar o anar.

A més de confiar en la tripulació el passatger està tranquil perquè sap que més enllà de totes aquelles persones, (a les que veu), que guien i condueixen, aquell enorme transatlàntic, hi ha una munió de grups, (als que no veu o veu molt poc), encarregats del bon funcionament de la sala de màquines.

Hi ha grups d’economistes que estan treballant a fons per a la bona marxa de la nau. Jo, passatger, no tinc prou coneixements d’economia, però confio plenament en ells.

Hi ha grups de juristes que estan treballant a fons per a la bona marxa de la nau. Jo, passatger, no tinc prou coneixements legals, però confio en ells.

Hi ha persones i grups d’especialistes en transports i infraestructures... hi ha grups d’empresaris compromesos.

Hi ha escriptors, periodistes, esportistes, actors i cantants… i segur que me’n deixo un fotimer. Hi ha compromesos especialistes de primer ordre en el funcionament de totes les eines, excepte una: les armes. Passi el que passi , les armes , no. Nosaltres, no.

Gairebé tots els estats actuals independents jurídicament acceptats, gairebé totes les fronteres tan ben dibuixades als mapes, són resultats de fets armats, antics o moderns. Guerres, revolucions, matances, magnicidis han acabat definint quin país té dret a tenir un estat propi i sobirà.

Vistes les partides de naixement de la gran majoria d’estats actuals es fa comprensible el galdós panorama universal.

A la nostra sala de màquines no hi caben eines de matar però hi ha tota classe d’especialistes en l’ús de totes les altres eines. És una realitat.

L’Estat espanyol no veu o no vol veure aquesta realitat i insisteix en donar tota la culpa al capità del vaixell i a tot estirar al contramestre.

Segurament sap que una persona sempre és fàcil d’eliminar i no vol saber que és tot un poble que cal fer callar.

Existeixen alguns grups de catalans que treballen a l’estranger entre els que hi ha internacionalment reconeguts economistes, juristes i informadors que han adoptat el nom de col•lectiu de… suposo per evitar interferències del Margallo de torn.

Recordem el nom de tres d’aquests col•lectius: Wilson, Emma, Praga.

Gràcies amics, coneguts i desconeguts.

Amb el ple convenciment que gràcies a la solidesa del projecte i a la seva bondat intrínseca, superarà les més que probables interferències externes.

Repeteixo, ni urgències, ni pors. Podem ser un exemple, per a altres pobles que busquen ser lliures i que cada dia n’hi haurà més.

7 de juny de 2017.

divendres, 2 de juny de 2017

Sense pors i sense urgències.

Plena confiança amb nosaltres mateixos. Nosaltres no fallarem perquè tenim massa a perdre si fallem i tenim molt a guanyar mantenint-nos ferms.

Entre aquest nosaltres queden inclosos tots aquells, des de Puigdemont fins a Nuet que han mostrat la cara descoberta i han donat el seu nom i cognom a totes les fiscalies hagudes i per haver. I també hi sóc jo, és a dir, mitja milionèsima del nosaltres.

Gens ni mica de por, perquè no poden usar l’únic instrument de poder eficaç que té un estat per aturar un poble decidit, digui el que digui la senyora Cospedal i l’article 8.1 de la santa constitució espanyola. L’última vegada que Espanya ho va fer, el 1936, va tardar més de 50 anys a ser acceptada per Europa.

De moment el senyor Rajoy diu que ell no està per a chismes, que governar és una cosa molt difícil i que un dia d’aquests ho provarà de fer.

Una mica de pressa per donar el primer pas sí que en tenim, però cap urgència pel passos següents. “Quanta més pressa tinguem, més a poc a poc ens hem de vestir”, em deia la mare. Per bastir amb solidesa, cal un bon projecte. I el tenim.

El mur que semblava insalvable, cada vegada trontolla més. Recordeu la dita xinesa: Quan un mur amenaça ruïna, et serà fàcil trobar vint mil homes disposats a empènyer.

Allò que volem construir -i sobretot com ho volem construir- és extraordinari. Ho sabrem fer i ho farem.

31 de maig de 2017.

dimecres, 17 de maig de 2017

Per què no? De Miquel Roca i Junyent.

Ha recaigut a les meves mans el llibre que amb aquest títol va escriure i publicar l’any 1982 ara fa just 35 anys el senyor Miquel Roca i Junyent.

Afegia al títol: Una proposta catalana per a la modernització de l’estat.

Com a conseqüència de l’estrany cop militar de l’any anterior, les forces dominants a l’estat espanyol van fer el primer pas enrere significatiu contra el més petit signe de descentralització, insinuat a la constitució tot just estrenada. LOAPA i altres mamandurries, que diria aquella.

El senyor Roca escriu: ¿És que no és trist, veure com -un cop més a la història d’Espanya- es pretenia sacrificar l’autonomia de Catalunya amb l’excusa de consolidar ( ¿ ? ) la democràcia espanyola?

El senyor Roca ho va intentar. El fracàs va ser tan gros com el projecte Castor.

No sé si ell ha trobat resposta personal al seu: Per què no?

La resposta estava al pròleg del mateix llibre escrit per Jordi Pujol: Ser catalans és la nostre manera de ser espanyols. Deia tot lloant i animant Roca.

Aquí rau el nucli dur del problema, per què Ser espanyol no admet variants. Per això resulta evident que només hi ha una solució del problema. Cadascú a casa seva i internet a la de tots. Les altres propostes porten a l’absurd.

Aquest problema, que tan clarament veiem molts catalans, és en realitat força universal i ha estat estudiat a fons per Arjun Appadurai, antropòleg nascut a Bombay i professor a diverses universitats americanes i europees. En el seu llibre: El rebuig de les minories defineix com a identitats predatòries aquelles que per a la seva construcció social i mobilització necessiten l’extinció d’altres categories socials properes.

Passen a ser d’identitat majoritària a identitat nacional però pateixen l’angoixa d’allò incomplet. En certa manera creuen com diu el proverbi xinés: encara que la taca estigui només en una màniga és tota la túnica que està tacada.

Exemples d’aquestes situacions de puresa frustrada se’n troben a tot el món i en molts moments històrics. La majoria de les vegades el poder dominant ha intentat solucionar el problema violentament. Els casos extrems estan en la memòria de tothom. Mai han resolt el problema.

Sé perfectament que el tema és molt complexe. Sé que el perill de passar de víctima a botxí existeix.

Però també sé quina és la situació actual de Catalunya i quina és l’única solució acceptable: que ho decideixin els ciutadans de Catalunya. I si és l’única solució acceptable, és l’única possible de pensar.

12 de maig de 2017.

dilluns, 8 de maig de 2017

Mano tendida.

Diuen i repeteixen. La senyora Santamaria ve a Catalunya amb la mà estesa cap a nosaltres. Molt bé senyora, ara sense fer cap moviment brusc, poc a poc deixi la pistola a terra i amb una graciosa patadeta allunyi-la una mica de res.

Ara ja podem parlar. Per on vol que comencem?

Jo començaria per… no això no interessa ningú. Digui vostè… vol dir que el que diu s’entén? És a dir que… No dona no… doncs miri… deixi la pistola tranqui-la que nosaltres…

I si ho deixéssim córrer. Vull dir, això de parlar, perquè em sembla molt que no tenim res a dir-nos.

Ja que és aquí m’agradaria fer-li una pregunta tot i que sé que ni pot, ni vol, ni sap contestar-la. De veritat creuen que amb el que estan fent arribaran a algun lloc? Què dimonis creuen que passarà? S’adonen que l’única eina que tenen a les mans perquè acabi com vostès desitgen és l’exèrcit?

De vegades penso que saben perfectament com acabarà i que l’únic que pretenen és guanyar temps, endarrerir-ho perquè quan passi ja no els agafi a vostès a primera fila. Allò que el seu… (adjectius de lliure disposició) cap de fila diu i repeteix “Mientras yo sea presidente….” Després , ja s’apanyaran.

Au senyora, ja pot agafar la pistola, que tots sabem que no està carregada. I quan vegi el seu cap digui-li que no continuï parlant només d’Estabilidad.

Que el que el país necessita és estabilitat, que el que Europa demana és estabilitat, que els mercats sobretot volen... això mateix. Expliqui-li que aquesta sobredosi d’estabilitat té un nom: Immobilisme.

Perquè nosaltres anem passant, i no ens convé que vostès es quedin massa enrere.

divendres, 5 de maig de 2017

Optimisme? No, Història.

Posem dels últims cent anys, més o menys. I una mica per sobre.

A principis del segle passat va començar a quallar amb força la voluntat de dur a la política el fet diferencial que molts catalans sentien respecte a la resta d’espanyols.

Van aconseguir que el govern de Madrid acceptés que les Diputacions provincials -única institució política acceptada a Espanya a part de l’estat des de feia un segle- es mancomunessin entre si per compartir algunes poques competències.

Només Catalunya va posar en pràctica la Mancomunitat de les quatre diputacions pròpies. Unes quantes carreteres noves -als anys quaranta de l’actual passeig de Valldaura que a casa en dèiem la carretera nova- i sobretot una potent empenta en el món de l’educació. L’escola activa, la Dra. Montessori, etc.

Poquet però era massa per a les arcaiques forces dominants a Madrid. Cop d’estat militar. Primo de Rivera. La Mancomunitat enterrada. Havia durat una dotzena d’anys escassos.

Aquesta dictadura tampoc va durar gaire.

Els catalans ara ja no es conformaven amb una nova Mancomunitat. Volien un Estatut d’autonomia. Retallat, però el van aconseguir. Teníem Generalitat de Catalunya.

Allò era massa i la nova dictadura -aquesta era la bona- va anular l’Estatut, va assassinar el president de la Generalitat, va prohibir el català -encara que algun estúpid de primera fila ho negui- i molts espanyols es van creure que havien resolt per sempre el problema catalán.
Els dictadors moren un dia però a la ideologia que els ha mantingut al poder li costa molt més morir.

La desaparició d’un dictador sempre és un pas endavant en direcció a la democràcia. Però amb un pas sol no n’hi ha prou.

I els catalans tornen a insistir, i ara l’Estatut que volen ja exigeix més competències que l’anterior. Retallat i tot torna a ser massa per a les forces dominants a Madrid, de dretes o d’esquerres tant hi fa. Pels catalans torna a ser massa poc i decideixen -ja som al segle 21- fer-ne un de nou.

Surt un paio a Madrid que diu que donarà suport a l’Estatut que aprovi el parlament de Catalunya. Innocència? Ignorància? Estupidesa? Mala fe?

Vés a saber. Com que això ha passat fa quatre dies i està molt fresc a la memòria, escurço.

Allò que era inevitable que passés ha passat.

Cada vegada que Madrid ha concedit una mica no ha tardat gens a tornar-ho a prendre, esperant que el català es resigni, tal i com ens educaven per ser bons cristians, quan se’ns moria un fill; Déu me’l va donar i Déu me l’ha pres.

Però resulta que aquí no som gaire bons creients, i si algú ens en pren cinc la propera vegada en voldran el doble i així narinant que deia la Trinca.

Això és el que volia dir, que ara hem arribat al final d’aquesta història que ha avançat a empentes però que ha avançat.

No hi ha cap altra solució. INDEPENDÈNCIA.

Després ho pactarem tot, amb els veïns del nord, sud, est i oest que com deia em sembla que Brassens, crucifiquen la Terra.

divendres, 21 d’abril de 2017

Això pinta bé.

Les coses podrien anar ben bé així.

El parlament de Catalunya convoca el referèndum pel diumenge 10 de setembre d’enguany. Acordat, no acordat, amb urnes de cartró o de plàstic. És indiferent que s’assembli jurídicament molt o poc al 9-N, perquè allò que serà radicalment diferent serà l’espectador.

El 9-N va ser un assaig general sense públic, el 10-S la sala estarà plena a vessar. Encara que la representació sigui la mateixa allò que genera èxit o fracàs és la presència de poc o molt públic. I això està garantit. Sabem el valor d’una imatge, i sabem que res és més poderós que la seva difusió. Hi ha tres possibilitats que per ordre decreixent de probabilitat són:

Possibilitat 1.- L’estat espanyol impedeix per la força o com sigui que el dia 10 es posin urnes. L’endemà és dia 11 de Setembre. L’atenció del públic internacional està garantida. Us haig de dir que aquell dia encara que la espondilolisis m’ataqui la cama amb traïdoria aniré amb entusiasme on calgui. Les manifestacions fetes fins ara semblaran de fireta.

Possibilitat 2.- Es fa la votació i guanya el sí amb claredat. L’endemà em quedaré a casa mirant tres televisions a l’hora. TV 3 ,la meva. Euronews, la nostra. I qualsevol de les seves. El que passi després ja no té gaire importància.

Possibilitat 3.- Es fa la votació i no guanya cap opció amb claredat. Ara faré un acte de confiança, gens forçat en la capacitat demostrada dels Puigdemont, Junqueras, Romeva, i un llarguíssim etc.
Sempre m`ha fet riure allò tan repetit que els dirigents catalans tenen una especialitat congènita per barallar-se i fer fracassar el procés.

Mireu.

Quan els anys 40 del segle passat els jueus lluitaven per la independència d’Israel existien diversos grups que no s’estimaven gaire entre sí. Un d’ells l’Irgun va enviar el vaixell Altalena amb carregament d’armes des de França cap a Israel. En arribar a Tel Aviv un altre grup de jueus, la Haganah va atacar el vaixell, el va enfonsar i van morir nombrosos jueus. El líder de l’Irgun es deia Menahen Begin i el de l a Haganah, Ben Gurion. Israel va aconseguir la independència, i Ben Gurion i Menahen Begin, han passat a la Història com dos herois del poble jueu.

A principis del segle passat, Irlanda lluitava per la independència d’Anglaterra. Hi havia diversos grups rebels i diversos líders. Un d’ells Michael Collins del Sinn Fein va morir el 1922 en una emboscada. Eamon de Valera que després va ser president de la República d’Irlanda mai es va treure de sobre l’ombra de la sospita d’aquell fet.

Gandhi i Jinnah no s’entenien ni amb fum de sabatots. Índia i Pakistan independents d’una tacada. Etc. etc.

Per poca història que llegiu veureu que l’Harmonia que impera entre els actors del procés català és excepcional. Hi ha poques ideologies més allunyades que les de Convergència i de la Cup, però l’Artur i el David es van abraçar al parlament.

Cap dels dos està a primera fila, però l’abraçada sí.

divendres, 7 d’abril de 2017

Desobediència? Oi i tant que sí.

Sense cap mala consciència. Quan el desig humà de llibertat es converteix en necessitat la desobediència passa a ser una obligació.

Diu el pedagog J.A. Marina: Naixem dependents i la nostra meta és arribar a ser lliures.

I això és tan vàlid per als individus, com per als pobles, com per a la humanitat sencera.

Meta potser inassolible per cap dels tres, per tant sempre desitjable i sempre amb intensitat variable. En tot moment hi ha un home o un poble en què aquest desig passa a ser necessitat.

El recentment desaparegut pensador búlgar Todorov molt poc abans de morir va escriure Insubmisos, on parla de mitja dotzena de dones i homes que per obeir la pròpia consciencia han desobeït plenament i conscientment amb risc de la seva vida i de la seva llibertat. Uns són molt coneguts i altres no tant. Alguns estan plenament acceptats Nelson Mandela, per exemple, i altres més discutits Pasternak o Snowden. Però allò que m’ha agradat més del llibre és la dedicatòria “En memòria de l’insubmís desconegut”.

Desobeir una llei, sempre és obeir-ne una altra. La llibertat humana és triar.

diumenge, 2 d’abril de 2017

Saló del còmic.

Per inaugurar el saló del còmic a Barcelona primer va venir el Sr. Rajoy i va fer una demostració de dibuix ràpid davant d’uns centenars de senyors que li van aplaudir l’acudit. Era un dibuix de línia clara, en blanc i negre. Recordava molt Roberto Alcázar y Pedrín.

Després aparegué, per evitar acusacions de masclisme, la petita gran heroïna Soraya. El seu còmic semblava Florita.

I finalment Patxi López. Ho va passar força malament en mans de la malèvola Pilar.

Un cop inaugurat el saló ha començat la part seriosa.

Algú els hauria de dir que no perdin més el temps i que en lloc d’amenaçar i prometre pastanagues facin una proposta que compleixi aquestes condicions:

1.-Garantia absoluta de la seva realització, sigui quina sigui la majoria parlamentaria a Madrid.

2.-Iniciació immediata de la tramitació dels pactes.

3.- Competències plenes i exclusives del parlament català en matèria de cultura, educació, llengua, territori, i en general de totes aquelles qüestions que afecten exclusivament els ciutadans de Catalunya.

4.-Hisenda pròpia amb competències plenes. Pactes de col•laboració econòmica amb l’estat espanyol discutits en taula rodona amb igualtat de vots per cada part.

5.-Reconeixement del dret d’autodeterminació.

6.-Acceptació del dret del govern de Catalunya a recórrer als tribunals internacionals per resoldre conflictes amb Espanya.

Si el govern espanyol, el parlament o el cap de l’estat i millor tots ells alhora fan una proposta seriosa creïble i acceptable pel poble espanyol sobre aquests punts o altres similars només caldrà que els ciutadans de Catalunya l’aprovin votant.

Sr. Iceta, Sr. Duran i Lleida Sr. Lopez Burniol, Srs. Terceres vies en general creuen que res que s’assembli una mica a això és ni tan sols pensable? Que no veuen qui guanya les eleccions a Espanya?

Per les venes del PP hi corre massa sang franquista per oblidar que avui és l’aniversari del parte de guerra que ben llegit deia:

“En el dia de hoy, derrotada la democracia, vencida media Espanya y cautiva Catalunya, la guerra ha terminado. Firmado Francisco Franco”

Fa molta tristor veure que els representants de la mitja Espanya vençuda quan parlen de Catalunya s’assemblin tant als vencedors.

1 d’abril de 2017.

divendres, 31 de març de 2017

Tot menjant una poma.

Tot menjant una poma aquest dematí pensava. Sento dir i repetir dotzenes de vegades que al Sr. Homs i companyia no l’han condemnat per posar unes urnes, sinó per desobeir. Argument de fortes ressonàncies bíbliques.

I aquí ve la poma. A Adam i Eva els van castigar severament no per menjar una poma sinó per desobeir. El Déu bíblic no podia ignorar que la humanitat menjaria pomes sempre que tingués gana. Tant és així que la poma s’ha convertit en la fruita que més protagonisme té a la petita història humana.

Després de la poma d’Adam aquesta reapareix en mans de Paris, sembrant discòrdia. Guillem Tell comet el delicte de posar ens risc la vida del seu fill per pura fatxenderia. I no fa gaire la senyoreta Blancaneus s’esgargamellà mossegant una verda donzella.

El nostre (nostre?) tribunal constitucional s’atribueix la potestat de condemnar la desobediència tot i saber que allò que ha prohibit no només no és ni dolent ni perjudicial -com menjar pomes- sinó que és necessari per mantenir viva la democràcia.

Per què a Catalunya costa tan d’entendre allò que a Madrid tenen tan clar? Les lleis s’han de complir, diuen i repeteixen des dels més carques als més “progres” de la capital. Malpensats com som els catalans diem que ho pensen perquè les lleis les han fet ells i fa tants anys que les fan que el legalisme s’ha convertit en un dels signes dominants de la cultura capitalina.

Tothom és jurista allà. Tots els tertulians semblen advocats, jutges o catedràtics de jurisprudències vàries. Abans en deien leguleyos. Ara això seria un insult. Quan en l’ambient cultural d’una ciutat és tan dominant el legalisme s’admet que tot allò que no està permès explícitament està prohibit, mentre que per progressar en democràcia és necessari admetre que prohibir quan menys millor. I que condemnar solament per desobeir té reminiscències bíbliques difícilment assumibles al ditxós segle XXI.

dissabte, 25 de març de 2017

Cites a la babalà.

El juny de 1931 en plena eufòria republicana, el comunista català Joaquim Maurin va pronunciar una conferència a l’Ateneo de Madrid. (Ves per on al mateix lloc que Mas hi fou fa quatre dies). Va anar enumerant tot allò que calia destruir. La monarquia grans aplaudiments. L’Església grans aplaudiments. El capitalisme enormes aplaudiments. L’exèrcit, els terratinents entusiastes aplaudiments i de cop i volta silenci absolut… Maurin s’acabava de proclamar separatista català i volia destruir la unitat d’Espanya.

Abril de 1939. Les tropes franquistes entraven a Catalunya. Maurin i tots els que l’aplaudien havien desaparegut. Acompanyant a l’exèrcit d’ocupació hi anava un jove periodista intensament falangista, que va deixar escrit: “Los catalanes deben pensar seriamente que les llega el momento de cumplir INEXORABLEMENTE su deber de españoles”. Es deia Manuel Aznar. EL seu fill José María ha fet molta carrera política.

Octubre de 1974. Suresnes. XIII congres PSOE. Resolució politica:

“La definitiva solución del problema de las nacionalidades que integran el estado español parte INDEFECTIBLEMENTE del pleno reconocimiento del derecho de autodeterminación de las mismas”.

30 anys després. Rodriguez Zapatero. “Apoyaré el Estatuto de Cataluña que apruebe el parlamento catalán”.

Octubre de 2005. Antonio Cañizares, arquebisbe de Toledo. “Pongo en manos de Maria Inmaculada, patrona de todos los pueblos de España, su unidad inquebrantable que ciertamente está amenazada.

Pocs dies després d’acabar la “Comisión del Parlamento Español” la seva feina trituradora sobre l’Estatut aprovat per amplíssima majoria al parlament català, l’ínclit president d’aquella comissió amb el seu gracejo habitual va aclarir: “Lo hemos cepillado y bien cepillado”. Don Alfonso es pensava que amb aquesta enginyosa frase guanyaria el primer premi del concurs de catalanofòbia.

El concursant rival va reaccionar ràpidament (cosa extraordinària per a ell) perquè l’ocasió ho exigia. Recollida de firmes contra los catalanes (Juliana dixit). Tribunal Constitucional a les seves ordres.
Sentència.

Immediatament el poble espanyol va premiar amb una majoria absoluta aquell home que era capaç d’equivocar-se sense dir res i de marrar el camí abans de donar un pas.

I l’última cita per avui: “Vamos a españolizar a los niños catalanes”.

El Sr. Wert volia fer amb els meus nets allò que Franco va fer amb mi. I vist el resultat d’aquella operació vaig pensar que tampoc calia amoïnar-s’hi gaire.

Conclusions provisionals:

A Espanya existeix una ampla majoria de ciutadans que han integrat en el seu inconscient col•lectiu la idea categòrica de la no diferenciació essencial entre els pobles. Han sacralitzat la unitat i han dogmatitzat la constitució.

Lògicament la sobirania és seva, sense adonar-se que no hi ha sobirà si no hi ha súbdit com no hi ha dia sinó hi ha nit. Si en un territori extens hi ha un poble sobirà necessàriament hi haurà un (o més) pobles súbdits.

Sempre arriba un dia que el poble súbdit pren consciència de la seva situació. I reacciona.

Breument. Aquesta situació només té dues sortides o s’aniquilen els súbdits insubmisos o es pacta la separació. Qualsevol altra tercera via és enquistar el problema, fins que la reacció sigui més virulenta.

La pregunta és ¿Pot l’Espanya actual aniquilar la Catalunya actual dins l’Europa actual?

divendres, 17 de març de 2017

Escrivia Caron de Beaumarchais.

¿Quins serveis ha realitzat Sr. Rei per arribar a ser un gran home, mereixedor del poder que té? Simplement s’ha pres la molèstia de néixer –et rien de plus.

Poc temps després els francesos es cobraven el deute. Es van prendre la molèstia de fer caure la guillotina. Et rien de plus.

Que bèsties aquells francesos¡

Uns 120 anys més tard els russos, més besties encara, al soterrani de la casa de l’enginyer Ignatief a Ekaterinburg van reunir el tsar amb tota la seva família... 18 morts. Pare, dona, fills, filles i el servei i tot.

De fet el costum d’assassinar el rei l’havia inaugurat Cronwell uns 125 anys abans que els francesos. Va ser la forma més convincent per demostrar que allò que era impensable i per tant no podia passar mai -que un súbdit matés el seu rei- era molt fàcil de fer.

Fins llavors les famílies reials de tot el món tenien l’exclusiva de matar-se entre elles i ho practicaven a cor que vols. Pares amb fills. Fills amb pares. Germans entre ells. En petits grups o en grans. A Roma, a la Xina, a Bizanci... És la part més entretinguda de la Història Universal.

Si els reis ja no representen avui dia cap amenaça ni a la llibertat ni a la democràcia; per què la tendència històrica general és substituir-los per repúbliques i mai al revés? Quin paper fan ara?
Primordialment guardar les essències pàtries, és a dir l’opinió que tenen de si mateixos els creadors d’opinió de cada país. Els reis fan la funció de tap del pot de les essències.

Un cop destapat el pot, les essències s’evaporen. Ràpidament.

Els anglesos van anar molt ràpid a trobar un tap nou. El francesos ho van intentar tres o quatre vegades durant el segle 19. Al final ho van deixar córrer, ja no quedaven essències per guardar. Xinesos i russos ja ni ho van provar.

Les cinc petites (en relació als seus veïns) monarquies nord europees no van destapar el pot això els va ajudar a resistir la furiosa envestida nazi.

La monarquia espanyola no va plantar cara a cap mena de feixisme. Més aviat tot el contrari. El pot de les essències pàtries va quedar destapat 45 anys. L’olor que desprenien aquelles essències -marededéu quina olor-cada vegada era més pudent, fins que es van adonar que al fons del pot només hi havia allò que el noi de la Laverda deia que era la vida segons cantava la Guillermotta.

Els hereus del franquisme en comptes de canviar de pot, van córrer a buscar un tap. I quin millor tap que el net de l’últim tap del pot de les essències pàtries.

I ara no sé per què us explicava tot això dels països veïns si és més interessant allò que fan a Borneo de qui no en parla mai ningú. I també tenen rei.

dimecres, 15 de març de 2017

Tectònica i demografia.

Diuen que la demografia és a la història el mateix que la tectònica és a la geografia. Una i altra van fent la seva feina sense demanar permís a ningú i sense parar mai. I en silenci de forma que només qui les vol escoltar les sent. Ignorar-la una o altra et pot portar a Fukushima o a Síria.

Els moviments tectònics tarden mil•lennis en produir canvis en els mapes de la terra, però en cinc segons produeixen destrosses tràgiques. Les fotografies ens arriben en pocs minuts quan ja no hi ha res a fer.

La demografia va una mica més de pressa. Amb unes poques desenes d’anys els canvis salten a la vista de tota persona que no estigui adormida. Tant l’augment de persones a tot arreu, com els moviments migratoris són potser el problema més gran de la humanitat.

La variació de la qual avui m’agradaria parlar fa referència a l’augment del nivell cultural del pobles.

Fa ja bastants anys que l’analfabetisme va disminuint a tot arreu. A tots els països del món han començat a sorgir grups, de joves principalment, amb estudis mitjans i superiors. Amples capes socials han pres consciència de la situació política del seu país. I de la situació econòmica. Coneixement abans reservat a petits grups.

La tecnologia els ha proporcionat informació de la pròpia realitat i de la possibilitat d’altres realitats. Veuen clarament que la humanitat ha creat i segueix creant immenses riqueses però que la distribució entre els homes és cruelment injusta. Veuen amb la mateixa claredat que el poder polític ha crescut enormement, però que està distribuït i exercit de forma irracional.

La reacció contra aquesta situació recentment descoberta per aquests amples grups, els empeny necessàriament a voler deixar de ser espectadors de la realitat política a ser-ne actors. El fenomen notable és que aquesta consciència ha passat a ser suficientment generalitzada per poder manifestar-se amb força a molts indrets del món.

Aquest fenòmen ha pres dos camins diferents, però convergents en molts casos, en funció de la situació particular de cada país. I val a dir que cada país és un cas particular.

El camí més general és voler canviar les regles del joc polític del propi estat, i el segon camí és voler abandonar l’estat del qual en formen part.

Del primer camí en són exemples les anomenades primaveres àrabs, 15 M, Podemos, etc. Aquest camí s’assembla massa a les revolucions històriques però amb violència de baix voltatge. El segon camí és el de Catalunya, Escòcia, Quebec, Euskadi, Kurdistan, Catxemira, Tibet, Uigurs, Taiwan, etc. i molts més dels que se’n parla poc i dels que se’n desconfia molt. Els tres primers de la llista es destaquen per l’ús exclusiu de mètodes pacífics. I Catalunya es destaca per ser l’única d’aquest trio que té una negació irracionalment rotunda per part de l’estat de què forma part.

Però la demografia va fent la seva feina. I no para ni pararà.

diumenge, 12 de març de 2017

La gran sort de construir entre tots.

La necessitat de tenir una vivenda és universal. La possibilitat de participar activament en la construcció de la vivenda pròpia està a l’abast de molt poques persones. Jo, i la meva família vam tenir aquesta fortuna.

La necessitat de tenir una escola per als propis fills és universal. La possibilitat de col•laborar activament i intensament en fer realitat una escola digna quan n’hi havia escassetat, nosaltres la vam tenir. Nosaltres i els nostres veïns de barri vam ser afortunats.

La necessitat de tenir una país propi que formi part del conjunt de pobles lliures del món és sentida per milions de ciutadans. Poder participar en la construcció d’un nou país és ser afortunats.

Ni tots els membres d’una família, ni tots els veïns del barri, ni tots els ciutadans d’un país senten la mateixa necessitat. Tampoc tots aquells que la senten, volen la mateixa solució.

Però si hi ha un grup suficient gran i suficientment entusiasmat i alhora respectuós amb la resta, el projecte tira sempre endavant.

Tant per fer una casa, com una escola, com un país cal buscar tota una colla d’especialistes: constructor i arquitecte en una cas, mestres i director en l’altre i polítics en el tercer. D’aquestes persones dependrà que el resultat final sigui més o menys encertat o del gust del client. Fins i tot en dependrà la rapidesa de l’execució. Però que el projecte tiri endavant depèn exclusivament de la voluntat ferma de la família, dels veïns o dels ciutadans i del seu entusiasme.

La relació entre aquests dos conjunts de persones -clients i especialistes-ha de complir una única condició necessària i suficient: confiança mútua. Confiança en què cada part sabrà fer la seva feina amb independència de virtuts o defectes propis.

Com que és evident que estic parlant del camí cap a la independència de Catalunya diré que a mi no em preocupa gaire, per poc o molt desagradable que ho trobi que algun partit implicat en el procés sigui sospitós de finançament irregular o algun altre ho sigui de cremar contenidors, com em seria indiferent que l’arquitecte que em construís la casa fos infidel a la seva dona, o que el mestre de física de la meva escola anés massa al bingo, mentre la casa quedi com vull o el meu fill aprengui física.

Com que jo tinc molt clar que no canviaré de posició respecte a la decisió de fer tot allò que pugui per aconseguir la independència del meu país no trobo cap raó per dubtar de ni un dels centenars de milers de catalans que s`han manifestat o han votat en el mateix sentit. Els líders m’interessen menys i els periodistes, gens.

Sense pressa i sense por. Amb entusiasme.