divendres, 21 de juliol de 2017

Dos models incompatibles.

Madrid i Barcelona. Es pot afirmar que cap d’aquestes dues ciutats figuraven fa 60 anys en alguna llista de les 100 primeres en alguna qüestió més o menys rellevant ni al món ni tan sols a Europa. Dic 100 perquè la veritat podria ser massa vergonyosa.

Madrid concentrava tot el poder polític, militar, judicial, religiós, etc. però no l’industrial que estava a Barcelona ni el financer que estava més a prop del Cantàbric que de La Cibeles.

La capital feia segles que tenia una enveja/admiració/odi vers París, i no encertava el camí per imitar-la. I per acabar-ho d’adobar Barcelona anava prenent avantatge.

Les ciutats són elles i el seu hinterland. La cohesió entre una ciutat i el territori que l’envolta és allò que fa que un projecte sigui més o menys exitós. Fa que un model sigui auto sostenible o que necessiti l’aportació voluntària o forçosa d’altres territoris.

Quan el rei Alfons XII, amb l’ajuda dels cavalls del general Pavia entrant al Parlament espanyol (igual que un segle més tard feia un tal Tejero), tornava a Espanya des de l’exili, va fer parada a Barcelona. Al seu discurs d’arribada va dir “si consigo hacer de España, un Barcelona, consideraré mi reinado un gran éxito.”

60 anys més tard el seu fill pòstum fugia amb la cua entre cames sense res que s’assemblés a un èxit.

L’any 1956, el ministre Gual Villalbi ordenava:

Ejercer mayor presion fiscal sobre las zonas que se quiere desconcentrar la industria (Barcelona ) … i exonerar o reducir impuestos en las zonas que se quieran industrializar. Exigir una requisita de autorización previa a culquier nueva industria reprimiendo el desarrollo en Barcelona.

Després de la mort de Franco va venir el neofranquisme monàrquic. I Madrid va aplicar amb contundència l’article més curt de la constitució:

Article 5. La capital de l’Estat és la vila de Madrid.

El model de desenvolupament en tots els àmbits; urbanístic, financer, industrial, viari, infraestructures del centre i dels voltants, cultural, universitari i esportiu. Aeroports i Aves. Tot espectacular.

Es va guanyar el qualificatiu de barra libre. El crit de guerra era España va bien. Perquè tothom sap que Espanya és Madrid i províncies.

Però… l’alegria a casa del pobre mai és completa, Madrid emergia amb força, però Barcelona també.

Els dos models que ara ja sortien en rànquings diversos, europeus i mundials, va resultar que eren incompatibles entre si. El central exigia més centralisme i el català necessitava més competències. En molts camps.

El dilema és més complexe, ho sabem. A més d’economia, hi ha cultura, llengua, personalitat jurídica, ideologia, història i fins i tot geografia.

Però en aquest moment aquesta situació només té dos finals possibles. Aniquilació del més petit, o separació .

L’última paraula la direm nosaltres. Amb plena legitimitat. El dret a la supervivència està mes enllà de tota legalitat.

Cap comentari:

Publica un comentari