dimecres, 13 de gener de 2021

MATRIUSCA

 

Tot va començar amb una encaixada de mans. Una senyora de noranta-nou anys i que l’any passat encara anava a ballar. A l’hora de dir adeu a la Pura a la residència de Sitges me la va presentar. La seva mà prima com ella i amb poca memòria me la vaig trobar unes quantes vegades, desmemoriada, entre la meva. Me’n vaig anar a buscar el tren com cada setmana entre pena i satisfacció d’haver fet allò que em va dir una cuidadora de la residència: la Pura m’esperava sempre com “agua de mayo”.

Se’m va escapar el tren i per tant vaig anar a seure en un banc de l’estació que no toqués el sol. Al costat se’m va seure una noia que duia un nen de dos anys i mig. Aquest portava una bosseta fantàstica, plena de sorpreses. Vaig fer-li lloc perquè les pogués anar traient. El primer i el més voluminós era un camionet amb un conductor que es podia posar i treure. Cotxes de diferents colors i formes, blaus, verds, vermells, platejats, tots petits i una avioneta amb una hèlice que girava. Aquesta avioneta ja va ser l’inici de la nostra relació perquè me’l feia volar per sobre meu. L’última cosa que va treure va ser una matriusca que en fer-ho va provocar que la bossa de paper fes una petita voladeta amb el perill d’acabar a la via. Vaig córrer a agafar-la i la seva mare ho va agrair. La Matriusca ja va ser amb col·laboració. Jo l’anava obrint i ell feia saltets d’alegria i rialles, sobretot amb la darrera més petitona. Amb tot això vaig saber que amb la seva mare es comunicaven en armeni. Armènia que lluny!! I que es deia Enrí.

El tren va treure el nas del fons de l’estació i aquella preciositat de nen saltava d’alegria i li va dir a la seva mare que anava amb un patinet adaptat per pujar-hi el nen, una motxilla i la bossa de les joguines, que si podia donar-me la mà i així poder pujar al tren sense caure. Aquella maneta, tan diferent de la que acabava de deixar, amb noranta-dos anys de diferència em va fer entendrir. No em va deixar anar fins que vam ser dalt del tren i asseguts. Així que el vaig tenir al seient del davant li vaig fer una foto. Un record fantàstic. A l’hora de baixar, ràpidament em va donar la mà de nou. Que boniques i tendres són les mans dels nens. La vaig tenir agafada fins que baixades les escales de l’estació els vaig dir que sortia per l’altre costat i li vaig fer un petó a l’Enrí que espero que algun dia me’l retrobi a Sitges que és on viuen.

No els vaig dir que ells dos i jo teníem una cosa en comú. Formàvem part d’un país  que era una Matriusca petiteta, ells tenien una de grossa que els cobria i amb coloraines duia plantades al pit una falç i un martell, en el meu cas el meu país tenia una Matriusca gran que s’enorgullia de dur al pit unes fletxes i un ocellot.

20 de setembre 2018. Vilanova i la Geltrú.

Antònia