dijous, 26 d’octubre del 2017

Temeritats i Errors

Les temeritats solen ser fruit de la unió d’ignorància (no saber i no voler saber) i d’arrogància. Poden tenir conseqüències traumàtiques importants però d’abast més reduït.
Els efectes d’un error són proporcionals per una banda a la seva magnitud i per l’altra al poder que té qui els comet. Els errors solen ser difícils de detectar.

Exemple:

Fa un segle la primera guerra mundial arribava a la seva fi. Polítics i pensadors van creure que per evitar en el futur una altra guerra com aquella era necessària la creació d’una Societat de Nacions, amb seu a Ginebra. Un dels seus grans promotors era el president dels Estats Units Wilson.

La guerra la va perdre Alemanya. Amb Rússia no s’hi podia comptar. La Xina era un estat fallit. Wilson volia de totes maneres que a Ginebra hi participés un estat asiàtic i en aquells anys només n’hi havia un que s’hagués modernitzat significativament: Japó, però que no mostrava entusiasme per occident.

A la Xina després de perdre les guerres de l’opi contra Anglaterra, totes les potències occidentals es van apoderar de territoris i ciutats on instal•laven espais fora de la jurisdicció xinesa. Anglaterra, França, Estats Units i també Alemanya, que es va instal•lar a Tsingtao o Qingdao. Els visitants actuals diuen que és una autèntica ciutat alemanya.

Wilson en el seu afany d’aconseguir que Japó volgués formar part de la Societat de Nacions va aconseguir que els vencedors de la guerra acceptessin prendre Qingdao als alemanys i entregar-la al Japó, sense consultar els xinesos.

Les conseqüències d’aquest error van ser terribles. El llavors petit partit comunista xinés es va convertir en pocs mesos en un potentíssim enemic. Els japonesos es van creure en el dret de crear un estat satèl•lit, Mantxukuo, a la Manxúria xinesa...Terrible.

Per acabar d’arrodonir l’episodi, el Congrés nord-americà va vetar l’entrada dels Estats Units a la Societat de Nacions.

Ara, en aquets moments l’Estat espanyol està a punt de cometre una temeritat i Europa un error Històric.

L’Estat espanyol, conjunt d’institucions, partits politics, etc. Vol obrir la gàbia 155, on té amagat des de fa 40 anys un goril•la gegantí.

Veient que ni les rates de claveguera, mosques tse tse, mosquits tigre, ni gossos policies aconseguien fer tornar al corral els bens disfressats de tigre -¿o són tigres disfressats de bens?- de la cleda del nord-est de la seva propietat exclusiva, hi enviaran el King Kong.

A Sitges com a tot Catalunya sabem que King Kong inspira terror i també rialles. Aquestes bèsties en llibertat són incontrolables i difícils de tornar a la gàbia. És una temeritat treure-les al carrer.

De totes maneres a mi em preocupa molt més l’error que està cometent Europa en negar-se -si més no oficialment- a aprofitar el cas català per plantejar en profunditat cap on vol anar.

Europa vol ser un conjunt d’estats heterogeni amb democràcia interna de qualitat discutible però que no es pot qüestionar? L’única exigència als estats membres és econòmica?

Si com diuen els Junkers de torn hi ha trenta casos més com Catalunya això significa que trenta conjunts de ciutadans europeus -30 milions, 50 milions?- no estan gens satisfets amb la fórmula vigent. Negar-se a parlar-ne és un error històric que comet una entitat encara molt poderosa que es diu Europa. Les conseqüències, extenses i nefastes.

25 d’octubre de 2017

diumenge, 22 d’octubre del 2017

Presos politics.

Dos estan a la presó, i tres milions estem al carrer amb llibertat sota fiança (16 mil milions d’euros anuals) vigilats per milers d’homes armats amb fusells i centenars d’altres armats amb birrets i togues.

Diuen que volen fer funcionar l’administració catalana amb gent enviada de fora per dirigir-la. Això només se li pot ocórrer a un culdolla de primera magnitud. ¿Que no sap que totes les administracions públiques de tot el món es caracteritzen per la gran tendència a encallar-se soles? Poques coses resulten més fàcils -prémer un botó erroni, obrir un calaix sense voler, extraviar un document, etc. etc.- que produir petits grans problemes involuntaris amb conseqüències de tota mena. Creure que el ditxós 155 servirà de res positiu per a algú, ni d’aquí ni d’allà, diríem que és d’ingenu, si no fos que… allò que es pretén és precisament que no funcioni. La intenció en aquest cas és de lliure interpretació.

Qui escriu els discursos del xicot aquell que fa de rei d’Espanya? Passi el que passi no podrà mai més presentar-se en públic per aquests verals ni disfressat de rei Baltasar. Jo diria que fa temps que ho sap i per això ens diu: ara us fotré. I nosaltres tan panxos.

La necessitat imperiosa que ha demostrat el govern espanyol, per aconseguir que molts dels caps d’estat europeus, diguin que és un “afer intern” se li girarà en contra més aviat del que pensa, perquè tots aquests li donaran tota la culpa a ell i només a ell, de la pèssima solució aconseguida. Fins i tot l’acusaran -pobre Rajoy- dels problemes similars que ja tenen als seus propis estats.

Quan veig la Soraya fent el paper de senyu que ens envia al racó de pensar perquè això que hem fet els catalanets és molt lleig, em sap molt greu per ella. Ho fa amb tant convenciment i amb tan bones intencions que se m’humitegen els ulls. No ho tornaré a fer més senyu.

No ho tornaré a fer més, perquè molt aviat ja no caldrà.

…………………………………………………………………………………………………

A mig escriure aquest elaborat text m’arriba la notícia; el susdit Rajoy ha decidit aplicar l’article 26, si home aquell que...

Diu l’article vint-i-sis:

Que en un cas de compromís...

El govern té atribucions...

Per passar-se pels collons...

Totes les lleis del país...

Diuen que ho ha fet per demostrar als seus que ho dubtaven que sí que en té. Diuen també que tots aquests fantasmes europeus li han exigit que acabi d’una vegada això que en diuen la incertesa i que si s’ha de pegar una hòstia quan més aviat millor, i que se la pegui sol.

Perdoneu les paraulotes però és que ja n’estic fins als… de tantes…

20 d’octubre de 2017.

dimecres, 18 d’octubre del 2017

Franquistes i estúpids.

Potser que ens vam precipitar bevent xampany francès la nit del 20 de novembre de 1975. Franco, el vell assassí, acabava de morir. N’hi havia per celebrar-ho. Només els que ho hem viscut podem recordar que llargs es fan 40 anys de dictadura. Acabes pensant que mai s’acabarà. I quan s’acaba t’agafa desprevingut.

Tan desprevinguts ens va agafar que ens vam precipitar a celebrar-ho. Franco era mort , però el franquisme era molt viu.

Feia ja uns deu anys que sabien que allò passaria aviat, i els hereus polítics, econòmics, militars, judicials, policials i fins i tot religiosos van tenir temps de sobres per preparar-ho tot.

Van declarar que la sobirania era del poble, però que el poble era menor d’edat, i al nen li diem el rei de la casa però hi ha moltes coses que no se li pregunta. Ja ho tenien tot preparat. Nosaltres, els nens, estàvem contents per una banda, però per l’altra teníem molta por i molta pressa per sortir al pati a jugar. La por i la pressa són molt males conselleres per encertar les decisions dels nens i dels pobles.

Franco va morir, però el franquisme ideològic va continuar amb una mà de vernís mal fotuda però suficient perquè Europa fes veure que s’ho creia.

Cal entendre que democràcia és un concepte potent però d’ús intern. La meravellosa democràcia anglesa desapareix bruscament a 12 milles de la seva costa, la francesa mai ha travessat els Pirineus. No cal dir l’americana que ningú l’espera més enllà dels 50 estats.

L’estat espanyol i els seus dirigents habituals, estan impregnat de franquisme fins la medul•la. (Com explicar, sinó el Valle de los caidos).

Franquistes , però per sort estúpids. No s’adonen que el seu model de país és insostenible sense usar els mateixos instruments i mètodes que feia servir Franco. I aquests mètodes i instruments estan mal vistos al nord dels Pirineus. Si més no, els europeus que volen mantenir el prestigi mundial , que creuen que tenen, els fa mal als ulls certes imatges al mateix temps que no s’atreveixen ni tan sols a renyar el responsable.

Durant la dictadura ens deien si cumples la ley no te pasará nada. Igual que ara. Com que ara en España no hay presos políticos. Sempre és fàcil trobar un jutge que posi la mel a la boca d’un dictador.

Franquistes i estúpids. No sé quina de les dues coses em fa més por.

O potser cap.

diumenge, 15 d’octubre del 2017

Les brigades del tamboret.

Deixeu-me constatar unes poques premisses:

Catalunya no té cap sortida viable dins de l’estat espanyol.

Cap poder polític -ni partit, ni institució- pot oferir un encaix econòmic, cultural ni jurídic dins de l’estat espanyol que satisfaci de manera permanent més enllà del 30% de la població catalana.

És inevitable que es produeixin xocs entre forces policials estatals i ciutadans catalans.

La millor i única actitud ciutadana és la resistència pacífica.

L’única batalla que podem guanyar -i que ja hem començat a fer- és la de l’opinió internacional a través de les imatges. La millor arma de què disposem és el mòbil.

És molt important mostrar de forma espectacular l’enfrontament entre la força de l’estat i la feblesa del poble.

D’aquestes premisses -especialment l’última- sorgeix una proposta entre bastant ridícula i molt potent.

Hem observat que a totes les manifestacions hi assistien una bona quantitat de persones grans. Amb gran força de voluntat. Aguantant més enllà dels límits -val a dir que curts- de la seva resistència. Amb ganes de ser-hi. (Entre aquestes persones m’hi trobo jo).

Doncs bé, proposo coordinar grups formats exclusivament per gent gran, posem majors de 65 anys, proveïts d’un tamboret (de platja, plegable o seient similar) amb la missió de fer ocupacions asseguts per exemple a la plaça Sant Jaume. Un manifestant assegut equival a 4 drets i l’impacte visual és moltes vegades superior. Assegut, ho dic per experiència, aguanto el triple que dret.

Potser caldria estudiar un sistema de proveïment de tamborets complementari i un servei d’ajuda format per joves amb braçalet groc.

Amb una bona coordinació i renovació de manifestants es podria mantenir una asseguda força hores.

En diríem brigades del tamboret.

M’imagino convocar una parada a can Millo o Delegació del Govern. Quatre brigades, una per cada carrer, xino-xano cap allà. Amb tota seguretat els apareixerien al davant un mur format per robustos agents de l’ordre proporcionat. La resposta senzilla i elegant: plantar els tamborets a terra i seure d’esquena als susdits agents.

I sobretot fotografies, moltes fotografies.

Nota. Em diuen que podríem rebaixar l’edat mínima fins als 57 anys, que són els més joves que van votar la Constitució. Més joves no, que no en tenen cap culpa d’aquella immensa presa de pèl.

divendres, 13 d’octubre del 2017

Res no és més fort.

Res no és més fort que una idea a la qual li ha arribat l’hora. Entre molts d’altres ho va escriure Victor Hugo. Allò que fa la cita important és la quantitat de veritat que conté.

Moltes idees s’han passat anys o segles vagant després que el primer que la va dir o escriure desaparegués del món. Grans o petites idees. Petits o grans pensadors. Idees fins i tot genials que ningú va escoltar.

Les idees es van covant durant temps potser anys i de cop i volta els arriba la seva hora. Passa de ser un anhel de pocs, a la categoria d’una veritat acceptada per molts. És l’anomenada idea-força.

Res no és més fort que una idea a la qual ha arribat la seva hora. Res la deté del seu camí. Sembla a voltes que perd impuls o que no podrà superar els obstacles, com s’ha trobat i es trobarà el nostre país en el seu camí cap a la independència.

Fa anys que tothom sap que a les idees no se les pot afusellar, que les amenaces les alimenten i els cop de porra les engreixen.

Jo recomano un senzill exercici per comprovar com va el procés. Examinem en quin estadi estava fa 5 anys o en fa 4. Quina força tenia fa 2 anys o 1 any. Quina força tenia fa un mes i quina en té avui.

Per exemple algú pensa que un ministre d’educació espanyol s’atreviria avui a dir al congrés sense posar-se vermell: Vamos a españolizar a los niños catalanes?

Quantes amenaces terribles, quants comentaris indignes fets fa un any estan oblidats absolutament. Quantes amenaces, o comentaris s’estan fent avui que d’aquí un any ningú recordarà?

El dia a dia és impossible preveure’l. El perjudicis a persones són previsibles. El malestar general és pronosticable. Però el resultat final, no té altra solució que Independència. No es pot mantenir democràticament dins d’un estat una majoria de ciutadans altament cohesionats que en volen marxar. I per demostrar que no són majoria no hi ha cap altre sistema democràtic que comptar vots.

Aquell que no vol comptar vots, digui el que digui la llei, és que no és demòcrata.

12 d’octubre de 2017.

dilluns, 9 d’octubre del 2017

Kunta-Kinte.

Els plantadors de canya de sucre dels estats sudistes d’Amèrica del Nord estaven convençuts que sense esclaus la recol•lecció de la canya era impossible. Era una feina dura, massa dura per ningú que no fos esclau.

Entre els amos hi havia com a tot arreu persones de totes menes. Des d’una extrema crueltat -recordeu Kunta Kinte- fins d’altres que els tractaven bé.

Hi havia un pacte entre tots ells -els bons i els dolents- que si un esclau fugia de la seva plantació, qualsevol altre plantador que el trobés l’havia de tornar al seu legítim amo. Alguns ho feien a contracor, perquè sabien que era enviar-los a la mort, o que li tallessin un peu com al repetit Kunta.

Era un pacte entre cavallers i s’havia de complir.

Un bon dia, els estats esclavistes (ells no han acceptat mai aquest nom) van decidir que no volien pagar els impostos que la capital federal els exigia. I van fer una DUI. Molt semblant a la que no gaires anys abans havien fet els estats del nord contra la monarquia anglesa.

Això d’una DUI no és igual fer-la que te la facin. Lincoln que manava al nord va declarar, abans de començar la guerra, que no tenia cap intenció d’abolir l’esclavitud, que només volia defensar la inviolable unitat del país (i de passada cobrar els impostos). Com que els del nord van guanyar, es van encarregar d’escriure la història i de fer les pel•lícules de bons i dolents.

L’esclavitud va desaparèixer oficialment i a Lincoln li van fer una estàtua enorme. Però...

Historiadors amb ganes d’emprenyar diuen que l’esclavitud va desaparèixer per dos motius que no tenen res a veure ni amb guerres ni amb herois.

Per una banda a les illes caribenyes també produïen sucre i van descobrir que la remolatxa no necessitava tanta mà d’obra I els esclaus feien més nosa que servei.

L’altra causa va ser que a Amèrica del Nord havien aparegut una colla de ferrers i manyans entossudits en fabricar enginys per fer feines de tota mena. Aviat les màquines recol•lectores de canya de sucre feien més feina que 100 esclaus i no calia alimentar-les tot l’any.

L’esclavitud va desaparèixer per la senzilla raó que la seva desaparició anava paral•lela amb el sentit de la Història.

Amb DUI o sense, estic plenament convençut que el pas que volem fer molts catalans va en el sentit de la Història.

L’explicació no cap en un bloc.

8 d’octubre de 2017.

diumenge, 8 d’octubre del 2017

Parlem? Parlem.

30 de setembre de 2005. El parlament de Catalunya aprova per 120 vots a favor 15 en contra el nou estatut de Catalunya. 89% a favor 11% en contra. En acabar la sessió parlamentària l’expresident de la Generalitat felicita el president i el futur president (Pujol, Maragall, Mas) textualment diu heu fet molt bona feina.

30 de març de 2006. El congrés espanyol el modifica i l’aprova.

10 d’abril del mateix any. El president de la comissió, Alfonso Guerra, comenta El estatuto de Catalunya nos lo hemos cepillado y bien cepillado. Entre moltes altres coses ignorava el consell maquiavèl•lic: A l’enemic vençut, mata’l, però no l’humiliïs, els seus fills oblidaran abans la derrota, que la humiliació.

Si ho va dir per guanyar vots a les espanyes, no li va sortir bé. Per molt que ell tingués profunda aversió a tot allò que sonés a català no va preveure que els seus contrincants polítics ho odiaven sense manies. Aquests van recollir firmes pels carrers contra los catalanes. Van presentar-ho al seu tribunal constitucional perquè sabien que els seus jutges també eren anticatalanes.

El 28 de juny de 2010 el TC dicta sentència condemnatòria sobre les restes de l’estatut. I el PP va guanyar les següents eleccions amb majoria absoluta.

El 10 de juliol de 2010, amb una calor que fonia les pedres, molts catalans (entre ells, jo) vam descobrir que allò que feia tant temps que ens desassossegava per dins era el mateix que angoixava a centenars de milers.

Es va posar tot en marxa. Any rere any, cada any més que l’anterior. Cadenes, ve baixes, samarretes fent senyeres quilomètriques, diagonals i meridianes.

A l’altre costat no escoltava ningú.

El 8 d’abril de 2014 tres parlamentaris catalans, van fer una proposta al congrés dels diputats a Madrid. No calia modificar la Constitució per votar sí. Només calia que algú hagués escoltat què passava a Catalunya. Es veu que si de Barcelona a Madrid hi ha 600 km. de Madrid a Barcelona n’hi ha 6000. El no va ser aclaparador.

Ara s’han esverat. Tots els d’allà i alguns dels d’aquí.

Parlem, diuen. Hablemos.

Per cert senyor Iceta. Segur que vostè llegeix la revista d’història de la seva germana Núria (Ja sé que l’Avenç no és propietat d’ella, però hi pinta molt) doncs bé, sense anar més lluny, en el numero 437 del mes passat hi ha un article del senyor Albert Fabà que el títol ho diu tot:
Operació diàleg, o aixecada de camisa?

Parlem?

7 d’octubre de 2017.

dissabte, 7 d’octubre del 2017

Cada dia ho tinc més clar.

Catalunya serà independent perquè no hi ha cap altre final pensable. Potser fa tres o quatre anys encara es podia imaginar una proposta d’ample espectre de competències cedides a la Generalitat en els tres camps: llengua i cultura, hisenda i economia, i estatus jurídic, que fossin acceptades encara que fos a contracor per polítics i ciutadans catalans.

Cap polític o analista espanyol va poder intuir les conseqüències d’una posició immobilista. Encara privava la idea soufflé.

Ara el panorama ha canviat radicalment. Aquelles riuades humanes no han parat de créixer i d’exigir més. Cada dia més fins demanar-ho tot.

Mentrestant polítics, mitjans i comentaristes espanyols han caminat el següent itinerari. Ignorar, menysprear, ridiculitzar, insultar i finalment amenaçar. I d’aquí no poden passar.

L’intent barroer, entre ridícul i brutal, de frenar la votació de l ‘1.O, tindrà unes conseqüències decisives favorables a la independència.

Aquests fets han posat el procés a primaríssim fila d’informadors d’Europa o d’Amèrica i això impedirà absolutament l’ús per part de l’Estat espanyol de l’única eina efectiva que tenen els estats per aturar moviments massius: les armes.

La justícia i els diners no tenen cap impacte eficient sobre multituds. Contra individus, sí, contra masses no.

La justícia i el diner, ens els refregaran pels morros per veure si ens fan por. La troballa del crit no tenim por nascut en una tràgica situació s’ha convertit en una extraordinària eina imbatible. Europa (no els estats) no està contra la independència a Catalunya , allò que li preocupa és que sigui unilateral i saben perfectament qui impedeix que sigui bilateral.

El discurs del rei confirma la irreversibilitat del procés. Catalunya és republicana i això no ho canviarà cap tribunal ni cap policia. Les paraules i el to no anaven dirigits als catalans, que ja sap que no hi són, anaven dirigits als espanyols suplicant-los (amenaçant) que no segueixin el mal exemple del nord-est del seu reialme que veu, amb raó, en perill tot ell.

Cal que els catalans controlem les emocions individuals i col•lectives. tan positives com negatives. Ni por, ni urgència. Ni eufòria ni desencís. Molta fermesa i molta confiança.

Tinguem-ho clar: no hi ha alternativa ni per a Catalunya ni per a Espanya. Es disfressarà del que calgui, pot tardar més del que desitjaríem, el camí serà, pedregós i costerut , però no n’hi ha cap més.

...sempre ens quedarà Polònia.

6 d’octubre de 2017.

dimecres, 4 d’octubre del 2017

Tiananmem o Tahrir.

Quin model triarà l’estat espanyol per a desallotjar la plaça Catalunya qualsevol dia d’aquest?

De Tiananmen la imatge que n’ha quedat per a la història és la d’un paio palplantat davant d’un tanc. De Tahrir no n’ha quedat cap imatge icònica, hi havia molta pols i els gasos no surten a la foto.

Els exèrcits respectius van aconseguir els seu propòsit: desallotjar la seva plaça. Èxit total si no es compten els morts, al cap i a la fi uns eren xinesos i els altres egipcis i gràcies a déu no hi havia cap europeu. Però… la Xina va canviar radicalment la seva política i Hosni Mubarak va acabar a la presó.

Diuen els honestos capitostos europeus que l’ús de la força ha d’estar exclòs en política. Però la veritat és que tots ells en fan tant us com poden i tan dissimuladament com saben. Això sí, trien honestament contra qui i diuen que ho fan per responsabilitat.

Segueixen el savi consell del gran pacificador Mr. Churchill:

“Per resoldre els conflictes l’error no està en fer servir la força, sinó en fer servir una força insuficient.”

Una força insuficient no resol els problemes i en crea de més grossos.

Vet aquí la pregunta. ¿Pot l’Estat Espanyol utilitzar una força suficient per acabar el conflicte amb Catalunya? La meva resposta és contundent: NO.

Ni amb la força ni amb habilitat perquè d’això no en té gaire. Si tingués ganes de fer-hi conya m’imaginaria a Mr. Bean intentant tornar a posar dins del tub de dentífric la pasta que li ha sortit disparada i ha anat a parar a l’escot de…

No, ni l’estat, ni el seu cap, ni els seus gestors actuals, ni els probables gestors dels propers anys, ni saben, ni poden, ni volen trobar una proposta que sigui acceptable al mateix temps per a una majoria d’espanyols per una banda i per a una majoria de catalans per l’altra.

Catalunya no ha d’enfocar-ho com si fos un combat de boxa, cal que manllevi el principi essencial de l’aikido: Recolza’t en la força de l’adversari. Deixem que vagi cometent errors.

Fermesa, constància, habilitat, ni pors ni urgències.

En tres dies hem fet un pas endavant extraordinari.

3 d’octubre de 2017.