dijous, 23 d’abril del 2015

Quina sorpresa?

Tothom ho sap i ho repeteix: el poder corromp, i el poder absolut corromp absolutament.

Durant quaranta anys -que llargs es van fer als que els vam viure tots- Espanya va estar sota un poder absolut,una dictadura militarista i feixista.
Era pura corrupció ideològica, política i econòmica. La majoria de ciutadans ho van patir amb totes les conseqüències, però tots els ciutadans, no. Uns quants formaven part de la corrupció. Tant en formaven part, que no creien que allò fos corrupció. Allò eren drets adquirits i el país els havia d’estar agraït.

Ens vam acostumar a respirar aquell aire corrupte fins al punt que nosaltres tampoc ho notàvem. Havíem nascut en aquell ambient i no en coneixíem cap altre. Ningú, ni franquista ni antifranquista, pensava que defraudar a hisenda fos immoral ni molt menys delicte. Qui duia diners a Andorra o a Suïssa, era perquè ho podia i ho sabia fer i qui no en portava era senzillament perquè no en tenia.

Tots els franquistes i alguns antifranquistes ho van fer. Els diners d’uns i altres provenien de l’ús, abús o aprofitament directe o indirecte del poder. I el poble què va fer?

Menjar poc i pair bé, i l’obrer a prendre pel cul sense perdre les creences que per això hi ha les conferències de sant Vicenç de Paül, com explicava algú uns anys abans. ¡Com s’assemblava tot!

I va arribar el “trànsit” tan esperat i la transició tan exaltada… després.

Es van obrir les finestres i algunes portes. Va entrar aire fresc, però no suficient per netejar l’ambient. Les tradicions i costums profundament arrelats, sobretot en la classe dirigent van passar de pares a fills i amb plenitud les ideologies i els comptes a Suïssa. La transició, tan lloada pels qui la van disfrutar, va deixar intactes totes les cúpules, militars, eclesials, bancàries, judicials, empresarials, constructores, serveis públics i altres que em deixo. Res va canviar, d’un cert nivell cap amunt.

Per acabar-ho d’adobar, es va establir un sistema de partits, que no podien evitar caure a la bassa dels fems per poder sobreviure.

Especialment nefast fou que per la dreta i amb caràcter estatal - Catalunya i el País Basc menjaven a part -solament van aparèixer partits franquistes fundats per ministres de Franco- UCD i AP més tard unificats com a PP, amb tots els seus dirigents emparentats ideològicament i biològicament amb aquelles cúpules que dèiem abans.

Allò que havia de passar, no ha deixat de passar i continuarà passant amb la nova generació de dirigents ara ja fills i néts dels fundadors.

Si més no, de sorpresa, sorpresa, res de res.

22 d’abril de 2015

dijous, 16 d’abril del 2015

El dilema.

No sé si s’ho plantegen així, perquè el seu fort no és analitzar cap realitat amb ulls ben oberts. Per ajudar-los una mica voldria manifestar com ho veig jo des de Vilanova, que per altra banda dubto que de Madrid estant sàpiguen gaire cap a on cau, geogràficament o ideològicament, i això em fa sentir més lliure per opinar.

Més o menys, el 50% dels catalans són independentistes molt convençuts, i un altre 50% allò que en direm unionistes. Ara bé, aquest segon 50% està dividit, suposem a parts iguals, entre aquells que volen un canvi més o menys gran i més o menys pactat amb l’estat espanyol i els que no volen ni parlar-ne.

El dilema que se li presenta a qualsevol dirigent raonable -que algun en deu haver- per intentar desencallar el conflicte és si ha de fer una oferta per iniciar un diàleg amb Catalunya, o no.

Creu, i segurament no s’equivoca, que sigui quina sigui la proposta que faci, el 50% de ciutadans independentistes, la rebutjaran i de l’altre 50%, la meitat -aquells que no volen ni parlar-ne, també. És a dir seria una proposta que estaria destinada a ser tinguda en compte a tot estirar pel 25% dels catalans, en números rodons i aproximats.

Sigui quina sigui la proposta, la reacció “democràtica” a la resta d’Espanya no costa gaire d’imaginar perquè en l’inconscient hi tenen gravat un axioma: allò que afavoreix Catalunya, perjudica Espanya. El dilema seria clar, per parlar només amb el 25% dels catalans cal enfrontar-se amb tots els espanyols. No sembla gaire engrescadora la idea.

Encara que sembli paradoxal, l’estat espanyol només té una sortida possible d’aquesta situació. Convèncer en secret a Europa perquè aquesta prengui les mesures necessàries per “aconsellar” de forma pública i notòria la necessitat de pactar la independència de Catalunya.

Tan mefistofèlic com vulgueu, però si ho miren amb ulls neutrals (que ja sabem que no n’hi ha abundància) veuran que el dilema que se li ha plantejat a Espanya és el següent: acceptar tenir un bon veí a la porta al mig del camí que du a Europa o en cas contrari continuar vivint amb un cos estrany dintre del propi organisme, que li proporcionarà un mal viure permanent i en progressió ascendent, que el seu rei serà xiulat sempre que hi hagi ocasió, que aprofitant les fogueres de sant Joan cremaran -déu no ho vulgui- el llibre sagrat de la santa constitució, i altres maleses encara no imaginades, donat que aquest cos estrany no s’ha pogut ni absorbir ni dissoldre, que no fa més que engrandir-se i fer-se resistent, i que es pot estendre per tot l’organisme.

Esperem que tot i que sembla impossible, fent les coses tan bé com les sabem fer, jo no tinc cap dubte de quin serà el final.

Ni por ni pressa. Fermesa i constància.

14 d’abril de 2015. Dia de la República.

dimecres, 8 d’abril del 2015

Geografia.

Del vell batxillerat del meu temps, l’assignatura que més m’agradava era Geografia i Història. Les dues juntes, i en aquest ordre. Significava que la geografia era abans de la història. De tots els factors que condicionen la Història de qualsevol poble o país el més immutable és el conjunt de components que genera tota geografia. No cal dir a l’inici de totes les civilitzacions en què l’Home depenia absolutament de l’entorn més proper.

També, quan semblava que la humanitat dominava la naturalesa, no feia més que buscar un equilibri, que mai ha resultat del tot a favor seu.

Fa 500 anys Europa va iniciar el seu paper protagonista. Edat Moderna en dèiem. Vam descobrir Amèrica. Vam donar la volta al món. Érem els civilitzadors del planeta. Tots els països i tots els pobles del món eren nostres. I els europeus “ens“ ho crèiem. Quina vergonya, déumeu.

Però la geografia hi era i no en feia cap cas. I el món era i és molt gran.

Cadascun dels regnes d’Europa hi va participar segons pensava la pròpia elit dominant, és a dir la“casta”. Cadascuna d’aquestes, actuava d’acord amb la ideologia pròpia i condicionada per la geografia que li havia tocat.

El primer que van decidir va ser barallar-se entre ells, fins que més de 400 anys després es van gairebé aniquilar mútuament. El seu suposat prestigi va quedar anorreat.

Un cas particular, però molt carismàtic, era i és la península Ibérica. Només cal mirar el mapa. Penja avall a l’esquerra, separada del nucli fort d’Europa, aquella el•lipse allargada que té per eix principal la línia Londres Roma. La península en queda lluny i separada per uns Pirineus que els simpàtics veïns del nord deien, i potser encara pensen, que eren la frontera nord d’Àfrica.

Tota la península Ibérica a finals del segle XVI, estava sota el domini d’un sol home i les decisions que va prendre han condicionat el futur durant tants anys que els seus efectes duren avui.

Fa uns dies parlava de la decisió dels reis d’encapçalar la contrareforma religiosa i ideològica allunyant-se del camí que començava a recórrer Europa cap a la modernitat.

Avui parlarem de la decisió de triar on situava la seu del seu enorme poder polític i militar d’abast universal. Els savis de l’època no parlaven de geopolítica ni encara Robert D. Kaplan havia titulat el seu llibre “La venjança de la geografia”. La geografia ni oblida ni perdona. La tria que es va fer per situar el centre del gran imperi, lluny del mar i sense cap riu amb cara i ulls a prop, al primer moment podia semblar encertada o al menys tolerable, però amb el pas dels anys i dels segles s’ha comprovat que les conseqüències de les opcions ideològica i geogràfica adoptades pel rei Felip II, han sumat els seus efectes negatius sobre el progrés de l’estat espanyol.

Una maquinària de l’estat hipertrofiada fins a nivells grotescos amb gran dificultats per modernitzar-se, concentrada en poques hectàrees d’una Villa y Corte.

Cap als anys cinquanta del segle passat es van adonar d’aquesta hipertrofia paralitzant (de fet, feia segles que ho sabien ”vuelva usted mañana” va escriure Larra).

Podien decidir tres camins:

1.-Curar la hipertrofia, reduint la grandària de l’estat i millorar l’eficàcia.

2.-Distribuir els instruments d’estat per tota la geografia espanyola.

3.-Fer més gran la capital per adequar-la a la magnitud de l’estat.

No van tenir cap dubte, la tercera era la bona. Va començar la boja carrera per fer de Madrid una ciutat gran, enorme, sense calcular costos, absorbint els pobles propers per real decret, construint avingudes i carrers, metros i cinturons M 20, 30, 40, 50, que semblava que els feien de deu en deu.
Ningú va calcular costos ni efectes secundaris sobre la resta del territori. Ara ja tenen una macro ciutat i no han deixat de tenir un estat hipertrofiat. Han concentrat en pocs anys, el 12% dels habitants del país, en l’1 % del territori. Han intentat amagar la hipertrofia, amb una macrocefalia. I no hi ha res pitjor que dissimular un defecte amb un altre de més gros. Al voltant d’aquests 5000 km. quadrats hi ha un territori 50 vegades més gran -250.000 km quadrats- les dues Castelles, Extremadura, el sud d’Aragó i el nord d’Andalusia, amb no gaire més del 17% del espanyols. El més sorprenent és que aquests territoris que són les majors víctimes d’aquest model no posin el crit al cel contra els autors.

Ara, Madrid és una ciutat molt gran, amb molt poder sobre la península i molt poc sobre Europa.

És auto sostenible? Pot ser el motor econòmic d’Espanya? Pot substituir Catalunya, en aquesta funció? Pot prescindir-ne, com pretenien els teòrics del projecte? Està ben situada geogràficament per poder-ho fer? Els seus ciutadans estaran disposats a fer l’esforç necessari per aconseguir-ho? Els territoris perifèrics cauran del burro algun dia?

Moltes preguntes -i encara n’hi ha més- que des de Catalunya en sabem la resposta, però que no serveix de res dir-la a qui ni vol ni pot ni sap escoltar.

7 d’ abril de 2015.