dijous, 16 d’abril de 2015

El dilema.

No sé si s’ho plantegen així, perquè el seu fort no és analitzar cap realitat amb ulls ben oberts. Per ajudar-los una mica voldria manifestar com ho veig jo des de Vilanova, que per altra banda dubto que de Madrid estant sàpiguen gaire cap a on cau, geogràficament o ideològicament, i això em fa sentir més lliure per opinar.

Més o menys, el 50% dels catalans són independentistes molt convençuts, i un altre 50% allò que en direm unionistes. Ara bé, aquest segon 50% està dividit, suposem a parts iguals, entre aquells que volen un canvi més o menys gran i més o menys pactat amb l’estat espanyol i els que no volen ni parlar-ne.

El dilema que se li presenta a qualsevol dirigent raonable -que algun en deu haver- per intentar desencallar el conflicte és si ha de fer una oferta per iniciar un diàleg amb Catalunya, o no.

Creu, i segurament no s’equivoca, que sigui quina sigui la proposta que faci, el 50% de ciutadans independentistes, la rebutjaran i de l’altre 50%, la meitat -aquells que no volen ni parlar-ne, també. És a dir seria una proposta que estaria destinada a ser tinguda en compte a tot estirar pel 25% dels catalans, en números rodons i aproximats.

Sigui quina sigui la proposta, la reacció “democràtica” a la resta d’Espanya no costa gaire d’imaginar perquè en l’inconscient hi tenen gravat un axioma: allò que afavoreix Catalunya, perjudica Espanya. El dilema seria clar, per parlar només amb el 25% dels catalans cal enfrontar-se amb tots els espanyols. No sembla gaire engrescadora la idea.

Encara que sembli paradoxal, l’estat espanyol només té una sortida possible d’aquesta situació. Convèncer en secret a Europa perquè aquesta prengui les mesures necessàries per “aconsellar” de forma pública i notòria la necessitat de pactar la independència de Catalunya.

Tan mefistofèlic com vulgueu, però si ho miren amb ulls neutrals (que ja sabem que no n’hi ha abundància) veuran que el dilema que se li ha plantejat a Espanya és el següent: acceptar tenir un bon veí a la porta al mig del camí que du a Europa o en cas contrari continuar vivint amb un cos estrany dintre del propi organisme, que li proporcionarà un mal viure permanent i en progressió ascendent, que el seu rei serà xiulat sempre que hi hagi ocasió, que aprofitant les fogueres de sant Joan cremaran -déu no ho vulgui- el llibre sagrat de la santa constitució, i altres maleses encara no imaginades, donat que aquest cos estrany no s’ha pogut ni absorbir ni dissoldre, que no fa més que engrandir-se i fer-se resistent, i que es pot estendre per tot l’organisme.

Esperem que tot i que sembla impossible, fent les coses tan bé com les sabem fer, jo no tinc cap dubte de quin serà el final.

Ni por ni pressa. Fermesa i constància.

14 d’abril de 2015. Dia de la República.

Cap comentari:

Publica un comentari