dissabte, 28 de setembre del 2019

Senyor Iceta.


Nova York, CNN. Entrevista en castellà a Pedroooo Sánchez.

Entrevistador: ¿Franco sigue ocupando un lugar central en la vida española?

Sánchez. A mi me gusta reivindicar la España de la segunda República que defendió derechos y libertades, mancillados por la dictadura franquista... que fueron recuperados por la Constiticion del 78 y la monarquia parlamentaria.

…és a dir, la resposta a la pregunta de l’entrevistador és; SÍ. Franco i el franquisme, està al centre. No se n’ha mogut .

Qui va triar al rei? Qui va dirigir la redacció de  la constitució? Qui va coaccionar  el vot de la gent?

He ressaltat allò de mancillados perquè em sembla un sarcasme d’una crueltat només atenuada per l’estupidesa. I ressalto també recuperados perquè em sembla una estupidesa generada per la crueltat.

S’ha dit i s’ha repetit tant que fa angúnia repetir-ho. El franquisme impregna profundament la política espanyola avui dia. Allò que anomenem franquisme no és més que una fase aguda -terriblement aguda- d’un conjunt de característiques que qualifiquen la manera de pensar i d’actuar en política de la classe dominant espanyola al llarg de segles. Autoritarisme, sectarisme, dogmatisme i centralisme.

Característiques lleugerament atenuades amb el pas del temps però sempre amb dècades de retard.

Senyor Iceta, tot i sabent que en l’àmbit de la política s’admet que una persona intel·ligent digui bestieses  o que un home honest digui mentides, i sabent que vostè és honest i intel·ligent, seria bo que un dia d’aquests quan es trobi en privat amb el Sr. Sánchez enmig de roses, (per cert informi’l que el dia de la rosa per aquests vorals és el dia de sant Jordi), li recordi que la C de psc, vol dir català i no caragirat.

Expliqui-li què vol dir atzucac. Quan ho hagi entès -en privat tot s’entén millor- aclareixi-li que quan  el carreró sense sortida és més ample que el passeig de Gràcia i més llarg que la Diagonal deixa de ser un atzucac per convertir-se en… aquí deixo a la seva reconeguda dialèctica senyor Iceta, la paraula adequada per fer que  Pedroooo   baixi del burro.

Senyor Iceta, si us plau, faci-li entendre que no n’hi ha prou en desenterrar una mòmia, cal condemnar radicalment tot allò que significa,  cal netejar a fons la seva herència, cal buscar la veritat i tota la veritat. Digui-li  que si ho intenta ens tindrà  al seu costat. Vostè sap perfectament que el moviment independentista és un exemple extraordinari de pacifisme, vostè  sap perfectament que Catalunya té tot el dret a decidir el seu futur, vostè sap perfectament que Catalunya aconseguirà tenir un estat propi, vostè pot triar què vol que digui la història…

Perdoni els sarcasmes, però sempre són preferibles a les grolleries ciutadanes o a les mentides tertulianes.

Faci un esforç, senyor Iceta.

29 de setembre de 2019.





dijous, 26 de setembre del 2019

Criminalitzar la víctima.


Des dels temps de l’Imperi Romà es coneix aquesta  tàctica per reforçar l’autoritat del poder dominant quan no se sent prou segur.

El mecanisme és força senzill. A totes les societats complexes hi ha grups humans minoritaris diferenciats de la majoria. Pel sol fet de negar-se a ser igual que tothom es genera una animadversió en vers ells més o menys intensa.

Els emperadors romans van descobrir que els cristians  complien a la perfecció aquest rol. No els costà gaire acusar-los de l’incendi de Roma o d’enverinar les aigües del Tíber. Doncs au, als lleons. Mentre els ciutadans honestos, “jo ja ho sabia”, deien .

Gairebé vint segles després a l’Alemanya del tercer Raich -i encara més brutalment que els romans- els  va ser fàcil trobar un col·lectiu poc estimat pel conjunt de la població: els jueus. L’Estat, jutges inclosos, els va acusar del que va voler… el que va passar és massa monstruós. L’actitud del poble senzill…deixem-ho estar.

Són dos exemples històrics extrems en el temps i en la brutalitat, d’una forma d’actuar del Poder que amb moltes variants s’ha fet servir a molts països i en moltes èpoques: Criminalitzar la víctima.

El ciutadà majoritari amb la consciència tranquil·litzada, se sent justificat:  jo l’odiava  perquè era criminal  i arxiva aquell petit rau-rau que molt de tant en tant l’insinuava; i si fos que jo el creia criminal perquè l’odiava.

Aquest pecat que m’atreviria a  dir que el cometen tots els grups humans respecte a altres grups més febles, adquireix categoria de delicte quan qui el comet és el gestor legal del poder públic: l’Estat.

Criminalitzar la víctima. Triar el col·lectiu humà menys estimat per la majoria, culpabilitzar-lo d’enverinar l’aigua, d’incendiar el Reichtag, o de fer un referèndum.

Però al  segle 21 tot se sap molt més de pressa. Es veuen imatges. Se senten explicacions. Sabem una mica més d’Història. Costa molt més fer passar bou per bèstia grossa.

Probablement no disminuirà la  malvolença recíproca, però tampoc augmentarà. Allò que segur passarà és que la víctima a qui es vol criminalitzar en sortirà  més forta.

Cada dia que passa l’estat espanyol redueix el seu camp de maniobra. Cada intent d’atemorir que fracassa -i en van una colla- disminueix la seva capacitat de proposar solucions intel·ligents al problema.

En una insensata resposta al parlament espanyol del president Sánchez a ERC, va amenaçar que no dubtaria en aplicar qualsevol article de la Constitució.

Tothom va voler entendre que parlava del celebèrrim 155, però resulta que aquest article ja s’ha aplicat i no va servir per res del que pretenia. Ni l’actitud, ni la voluntat  ni el desig de N milions de catalans ha canviat en el sentit que desitjaven els aplicadors.

En bona lògica caldrà que busquin un altre article. I aquest no pot ser altre que el 8.

Aquest diu:

Les Forces Armades, constituïdes per l’Exèrcit de Terra, l’Armada, i l’Exèrcit de l’Aire tenen com a missió... defensar la integritat  territorial d’Espanya…

Dirà el president Sánchez allò tan heroic; “no em tremolaran les cames”? (Les cames?  Per què les cames? Potser és que la Constitució s’aplica a patades. A patades i tot, l’article 8, plenament constitucional no es pot aplicar. En  aquest punt hem de donar gràcies a Europa.

L’error dels Estats per resoldre els conflictes no és usar la força sinó usar una força insuficient (Churchill).

Aquest és l’immens dilema de qualsevol partit o president espanyol: per una banda no té prou força per aniquilar el fet català, ni té prou clarividència per admetre-ho. I per altra banda no pot fer als catalans, cap oferta de cap mena sense que la resta de partits estatals no se’l mengin.

Oi que sí, senyor Iceta?

26 de setembre de 2019.


dimarts, 17 de setembre del 2019

Per exemple l’endemà de la sentència.


1. Model “Colles carnaval de Vilanova”. 50 o  60 grups de 50 o 60 persones cadascun, més o menys coordinats, el dia D, hora H, surten a passejar per l’eixample de Barcelona a la mateixa hora. Trien una dotzena de carrers com Balmes,  Aragó, Diagonal, Gran Via… Cada grup s’autoadjudica una dotzena de cruïlles d’aquests carrers .

Un grup puja xino-xano per la vorera dels imparells del carrer Balmes, des de Consell de Cent cap a Aragó i un altre grup baixa per la mateixa vorera des de València cap a Aragó. Casualment coincideixen al mateix verd del semàfor al mig d’Aragó. Fa temps que no es veuen, s’abracen, xerren, es presenten amics respectius , sense adonar-se que el semàfor va canviant de color dues, tres o quatre vegades… fins que mutu proprio se’n va cadascú,  tot fent aquell gest tan simpàtic de girar  el dit índex de la mà dreta al voltant de l’orella que sembla que vol dir ens truquem.

Doncs això multiplicat per 60, durant unes horetes, dos o tres dies…

2. Model  “Jeu de paume”. Paris 20/ 6/ 1789. Tots els càrrecs electes afins al sobiranisme –parlament, ajuntaments, govern, etc- es tanquen al Parlament de Catalunya disposats i preparats a quedar-s’hi uns quants dies. Fan  assemblees, xerren i aguanten el tipus…

3. Model “Abuelas plaza  de Mayo”.  Aquest va dirigit a tots nosaltres majors de 60 anys, que som els responsables (culpables?) d’haver aprovat una nefasta Constitució, escull principal per a la llibertat de Catalunya. També en podem dir “brigades del tamboret”.  Mitja dotzena de grups d’un centenar de persones d’edat es planten (mai més ben dit) en uns quants llocs singulars; verbigràcia Via Laietana, Princesa, Travessera de Gracia, Roger de Flor,  o bé  Mallorca, Llúria, etc. Sense fer res i sense pressa i amb els màxim de fotògrafs per metre quadrat possible.

4. Model “Primer dia de rebaixes.” A una hora convinguda, apareixen a les portes d’alguns Grans Magatzems de la Plaça Catalunya alguns milers de pseudo-compradors que van entrant civilitzadament es queden a la planta baixa tafanejant sense comprar res, pugen a la planta primera i tornen a baixar, fins que el concepte col·lapse pren realitat.

Altres models possibles; 

Paraigües d’Hong Kong,

Clavells de Portugal,

Llambordes del Maig de 68,

Un paio davant d’un tanc a Tian An Men,

Places d’El Cairo  o de Kiev,

Primaveres Àrabs,

i un llarguíssim  etc., a més dels tradicionals talls universitaris de la Diagonal o de les acampades a la plaça Catalunya.  
  
En tenia al cap un parell de models més però s’han evaporat . Això no m’amoïna gens, perquè sé que  la imaginació és un dels punts forts més poderosos de la nostra gent. Los catalanes hacen cosas, va sentenciar un tal Mariano.

Això o una cosa similar és necessari que passi i quan més aviat millor.

Tots recordem el comentari d’Alfonso Guerra sobre el tracte que va donar el Parlament espanyol a  l’Estatut que havien aprovat el 89% de parlamentaris catalans. Vergonyós.

Això i tot allò que em va clarificar nítidament la profunditat del conflicte va ser uns dies després en un programa televisiu parlant del fet que l’Estatut havia estat promogut pel president socialista de la Generalitat,  vaig sentir al sr. Jose Bono sentenciant; “ Maragall ha traicionado a Zapatero”. Definitiu, vaig pensar.

Espero,  que l’explosió d’energia que provocarà la sentencia la canalitzin tots els grups compromesos, que tenen audiència suficient des de la Generalitat fins a les colles castelleres. I  que apareguin com menys noms propis, millor. L’única eina que l’estat espanyol té  ara  a les mans és la fiscalia, i aquesta eina necessita noms i cognoms, contra mi que em dic ningú com va dir Ulisses a Polifem, no pot fer res.

15 de setembre de 2019.
,