dimarts, 17 de setembre de 2019

Per exemple l’endemà de la sentència.


1. Model “Colles carnaval de Vilanova”. 50 o  60 grups de 50 o 60 persones cadascun, més o menys coordinats, el dia D, hora H, surten a passejar per l’eixample de Barcelona a la mateixa hora. Trien una dotzena de carrers com Balmes,  Aragó, Diagonal, Gran Via… Cada grup s’autoadjudica una dotzena de cruïlles d’aquests carrers .

Un grup puja xino-xano per la vorera dels imparells del carrer Balmes, des de Consell de Cent cap a Aragó i un altre grup baixa per la mateixa vorera des de València cap a Aragó. Casualment coincideixen al mateix verd del semàfor al mig d’Aragó. Fa temps que no es veuen, s’abracen, xerren, es presenten amics respectius , sense adonar-se que el semàfor va canviant de color dues, tres o quatre vegades… fins que mutu proprio se’n va cadascú,  tot fent aquell gest tan simpàtic de girar  el dit índex de la mà dreta al voltant de l’orella que sembla que vol dir ens truquem.

Doncs això multiplicat per 60, durant unes horetes, dos o tres dies…

2. Model  “Jeu de paume”. Paris 20/ 6/ 1789. Tots els càrrecs electes afins al sobiranisme –parlament, ajuntaments, govern, etc- es tanquen al Parlament de Catalunya disposats i preparats a quedar-s’hi uns quants dies. Fan  assemblees, xerren i aguanten el tipus…

3. Model “Abuelas plaza  de Mayo”.  Aquest va dirigit a tots nosaltres majors de 60 anys, que som els responsables (culpables?) d’haver aprovat una nefasta Constitució, escull principal per a la llibertat de Catalunya. També en podem dir “brigades del tamboret”.  Mitja dotzena de grups d’un centenar de persones d’edat es planten (mai més ben dit) en uns quants llocs singulars; verbigràcia Via Laietana, Princesa, Travessera de Gracia, Roger de Flor,  o bé  Mallorca, Llúria, etc. Sense fer res i sense pressa i amb els màxim de fotògrafs per metre quadrat possible.

4. Model “Primer dia de rebaixes.” A una hora convinguda, apareixen a les portes d’alguns Grans Magatzems de la Plaça Catalunya alguns milers de pseudo-compradors que van entrant civilitzadament es queden a la planta baixa tafanejant sense comprar res, pugen a la planta primera i tornen a baixar, fins que el concepte col·lapse pren realitat.

Altres models possibles; 

Paraigües d’Hong Kong,

Clavells de Portugal,

Llambordes del Maig de 68,

Un paio davant d’un tanc a Tian An Men,

Places d’El Cairo  o de Kiev,

Primaveres Àrabs,

i un llarguíssim  etc., a més dels tradicionals talls universitaris de la Diagonal o de les acampades a la plaça Catalunya.  
  
En tenia al cap un parell de models més però s’han evaporat . Això no m’amoïna gens, perquè sé que  la imaginació és un dels punts forts més poderosos de la nostra gent. Los catalanes hacen cosas, va sentenciar un tal Mariano.

Això o una cosa similar és necessari que passi i quan més aviat millor.

Tots recordem el comentari d’Alfonso Guerra sobre el tracte que va donar el Parlament espanyol a  l’Estatut que havien aprovat el 89% de parlamentaris catalans. Vergonyós.

Això i tot allò que em va clarificar nítidament la profunditat del conflicte va ser uns dies després en un programa televisiu parlant del fet que l’Estatut havia estat promogut pel president socialista de la Generalitat,  vaig sentir al sr. Jose Bono sentenciant; “ Maragall ha traicionado a Zapatero”. Definitiu, vaig pensar.

Espero,  que l’explosió d’energia que provocarà la sentencia la canalitzin tots els grups compromesos, que tenen audiència suficient des de la Generalitat fins a les colles castelleres. I  que apareguin com menys noms propis, millor. L’única eina que l’estat espanyol té  ara  a les mans és la fiscalia, i aquesta eina necessita noms i cognoms, contra mi que em dic ningú com va dir Ulisses a Polifem, no pot fer res.

15 de setembre de 2019.
,



Cap comentari:

Publica un comentari