dilluns, 27 de gener del 2020

El problema és de fons. Molt de fons.


En el temps i en l’espai. És a dir en la geografia i en la història. En el conscient i en l’inconscient.

Mica en mica està sortint a la superfície.

Com tot gran problema important a uns llocs es fa evident molt més aviat que a d’altres. L’últim crit que hem sentit, solitari però potentíssim s’ha sentit a Terol.

Terol diu que el seu Estat s’ha oblidat d’ells. A Euronews el sr. Guitarte s’ha explicat clar de forma molt convincent com se sent abandonat del que creu que és el seu Estat.

A Catalunya ja fa molts més anys que sabem que L’Estat del qual formem part, no és el nostre, més aviat tot al contrari.

A Madrid tenen plenament assumit que L’Estat és seu des de fa segles. Quan diem Madrid no volem dir la majoria dels madrilenys i per altra banda incloem bastants no madrilenys.

Amb matisos, aquestes tres visions (no tenim Estat, l’Estat va contra nosaltres, l’Estat és nostre) es repeteixen per tota la geografia hispànica, amb el tràgic agreujant que les característiques històricament dominants d’aquest Estat són la hipertrofia, la ineficiència i la corrupció.

A part dels clàssics; Euskadi, Catalunya, i mitges Galicia, Navarra, València i Balears, i també una mica d’Andalusia, sortiran a escena veus sorprenents com Terol o Leon que mostren un malestar que no acaben de saber definir.

I la democràcia, què? Jo recordo molt bé que l’anterior règim (eufemisme per no dir dictadura franquista) s’autoproclamava Democràcia Orgànica. Ara els seus actuals hereus en diuen a tort i dret Democràcia Constitucional. Abans hi havia les lleis Orgàniques i ara les Constitucionals, que per dissimular que els autors de les dues són els mateixos van convidar un socialista, un comunista i el senyor Roca Jungent que van fer el que van poder, mentre a l’habitació del costat se sentia remor de sables (Jungent dixit).

I el problema de fons continua igual.

Ara es comença a acceptar que és un problema polític. Que ho és, però és molt més que això. Dir que és un problema polític ens indueix a l’error de pensar que l’han creat els polítics, que ve a ser com dir que si hi ha un problema mèdic l’han creat els metges, quan és exactament el contrari. Els metges i els politics són els encarregats per la societat per solucionar-los.

Però és molt més que solament  polític. És cultural, és emocional, és econòmic, és històric, va de legalitat i legitimitat, de la lletra i de l’esperit de la llei etc. i tot això, els polítics sols no ho poden solucionar. Ni els jutges. Ni els militars ni els reis.

O bé potser l’error és qualificar-ho de conflicte. Potser sigui amagar rere una paraula ambigua una altra realitat Si el teu cotxe es para a mig viatge i no hi ha forma d’engegar-lo, ni cap mecànic ho pot fer, ni canviant mitja dotzena de peces, a ningú se li acut dir que hi ha un conflicte entre tu i el teu cotxe.

Tothom sap quina és la solució. Canviar el cotxe.

26 de gener de 2020.

diumenge, 12 de gener del 2020

No ha lugar.


No hi ha lloc. Diu i repeteix Marchena, que ni al seu cap, ni a la seva Espanya  no hi ha  res que pugui unir en una sola frase les paraules llibertat i català.

No crec que sigui per influència del seu pare, capità de la legió, ni pel seu batxillerat a un institut d’Aiun al Sàhara encara llavors espanyol. Ni pel disgust  de veure com aquell tros d’Espanya es perdia estúpidament per culpa dels enemics de Franco.

No ha lugar, repeteix. Però mentre diu que no hi ha lloc en troba un d’adequat: la presó.

De la llarguíssima llista d’adjectius que em venen al cap, tots qualificatius d’alt contingut, per definir la seva gestió en triaré un  ben nostrat: niciesa.

Actuació esforçada  que obté un resultat totalment oposat al pretès.

Sense voler-ho repetireu la gesta del vostre pare: després de jugar-se la vida defensant un boci d’Espanya… tots sabem l’èxit aconseguit.

No ha lugar. Té raó, senyor Marchena. A Espanya no hi ha lloc per a Catalunya i amb el seu meritori esforç (val a dir que no només el de vostè) i suposada la impossibilitat que Catalunya s’evapori, trobarà el seu lloc sota el sol del cel i sobre el sòl d’Europa, des d’on podrem ajudar amb gran alegria, perquè molts espanyols s’alliberin de la feixuga càrrega ideològica de fons i de formes que genera tanta niciesa.

Resumint:

1.- La relació política actual entre Espanya i Catalunya és insostenible.

2.- L’aniquilació de Catalunya és impossible.

3.- La independència de Catalunya és inevitable.

4.- El camí per arribar-hi serà tan car i dolorós com Espanya pretengui i Europa toleri.

11 de gener de 2020.

Nota. Demano disculpes al sr. Marchena per semblar que li dono una part excessiva de culpa. Sé perfectament que ell només és una part (més petita del que ell pensa, cap Dostoievski en parlarà d’ell) d’unes estructures de poder amb greus defectes de naixement i creixement que el fet català, o Euskadi, com el kurd, l’uigur, el taiwanès, el tibetà, el tàmil, l’escocès, el cors i una llarguíssima llista més, qüestionen tant a nivell mundial com a europeu.

La complexitat i universalitat no minva ni la validesa ni la voluntat de seguir lluitant, més aviat al contrari, amb la mateixa intensitat (perquè l’origen del problema és el mateix)  que cal lluitar per la igualtat de gènere, pel medi ambient, pels drets de tots els humans…

dissabte, 11 de gener del 2020

Progressa adequadament.


L’esquerda, vull dir. L’esquerda del mur que amenaça ruïna. Ja estan apareixent els 20.000 homes disposats a empènyer, com diuen a la Xina.

Aquests dies al parlament hispano-madrileny, per l’esquerda ja hi passava un braç. De moment, el braç esquerre.

Han ajudat a augmentar l’esquerda, les coces  de  Vox, que es creuen  hereus primogènits del Franquisme i els  cops de puny dels Populars que reclamen la legítima, uns i altres clamant als peus de l’únic Hereu: Felip de Borbó i de Franco.

Crits i coces ajuden, i molt, a ampliar l’esquerda. Coces i renecs i brams d’ase no arriben al cel. Màxim arriben a bisbes que tampoc són immunes a les esquerdes.

Tot ajuda. Sobretot els errors comesos per altes instàncies  judicials. Si un jutge de pau, endut per la seva ideologia comet un error, és greu, però fàcilment reparable. Si el mateix error el comet un jutge del suprem passa de ser greu a ser catastròfic. I si el cometen 7 jutges, més encara. Afecta a la totalitat del sistema judicial que es veu obligat a optar per defensar-los a capa i espasa  o bé a estripar les cartes.

Haver arribat a aquesta situació (el 7 a 6 de la JEC hi apunta) amb uns paios a Brussel·les que no paren d’emprenyar. Europa insulta de nuevo a España clamen veus patriotes, evidencia que l’esquerda es veu de  força lluny.

Mantenella y no enmendalla. És la divisa que llueix a l’escut rovellat de l’orgull ferit que enterboleix la vista i obnubila la ment.  I amb la visió miop i la potència intel·lectual minvada ha comès el tràgic error d’equivocar-se d’enemics. Ha  fet una llarga llista de noms i cognoms, de càrrecs politics i dirigents socials, de Catalunya. Com  l’inventor de la campana de Huesca  ha tallat tot allò que sobresortia… sense  sospitar que la fortalesa està en allò que no sobresurt. És a dir, jo i dos o tres milions més.

I jo i dos o tres de milions més sabem que allò que no et destrueix, t’enforteix. I també sabem que uns quants jutges per afició que tinguin a menjar fetge d’un heretge que han penjat no poden substituir l’únic instrument que té un Estat per destruir un Poble. L’exèrcit. I això estiguem tranquils, la dubitativa Europa no ho permetrà.

L’esquerda anirà eixamplant-se deixant entrar més llum a la resta d’espanyols, entre els que cada dia se senten més veus i més potents  que entenen que el seu problema i el nostre, sent diferents, tenen la mateixa causa.

Costa ben poc endevinar-la.

9 de gener de 2020.


dissabte, 4 de gener del 2020

Espanya, un cas de manual.


Aquells  Estats que evolucionen d’una  dictadura no derrotada militarment a una  democràcia, passen per un seguit d’estadis cada vegada més estudiats i millor coneguts.

Un dels estudiosos més valorats és Dimitri Furman, rus ja mort, que va analitzar en profunditat l’evolució post soviètica  de diversos països alliberats de Moscou.

Anomena com “Democràcia Imitativa” la situació política creada que es caracteritza per la lluita més o menys violenta entre  formes democràtiques i fons ademocràtic.

A partir de llavors hi ha partits politics, hi ha eleccions, hi ha parlaments, etc. fins i tot la Unió Europea concedeix una mena d’aprovat general  a aquells Estats que en volen formar part.

La característica més comú a qualsevol model de dictadura és  l’autoritarisme, que concentra tots els instruments de poder en un grup molt reduït de persones, i que quan es  manté en el poder més d’una generació produeix sobre una majoria de ciutadans l’efecte  devastador mental i moral  d’acceptació de la situació com a normal. Per activa o per passiva.

Aquesta acceptació més o menys conscient de l’autoritat com un bé necessari, i poc  o gens modificable, és el que  genera aquell fons ademocràtic  que deia Furman i que és aprofitat pels hereus del dictador no derrotat.

Els és força fàcil canviar l’instrument anterior de domini -l’exèrcit- per un altre instrument estatal -la judicatura- que com l’anterior té una estructura vertical i autoritària. Obediència i respecte màxims al superior.

Deia fa poc Elisa Beni que un Jutge (esquerrós, ei) li havia explicat que una gran majoria de fiscals i molts jutges del grossos, eren votants i alguna cosa més de l’ultradreta. Com no podia ser d’altra manera, afegeixo, jo.

L’estat espanyol és doncs un exemple de manual. Democràcia Imitativa.

De fet, quan mort el dictador amb tota mena de bombos i platerets, es va proposar la celebèrrima transició amb grans dubtes per part de molts ciutadans, se’ns intentava tranquil·litzar dient que igual que s’aprèn a caminar, caminant, aprendríem a ser demòcrates, votant la Constitució.

Santa Innocència.

Santa, però no eterna. La innocència es perd i quan passa ja no es torna a recuperar mai més. Ni els individus  ni els pobles.

El panorama és d’una claredat palesa, i tot i que el camí mostri aparents alts i baixos, persegueix una fita molt ben definida, menys llunyana cada dia.

La pregunta que s’han de fer, quan més aviat millor, tots els defensors d’aquest bé d’ordre superior que segons ells és la Unidad de España,  és aquesta:

D’ençà que fa 10 anys es va posar en mans de jutges la defensa d’aquesta unitat  n’ha sortit reforçada?

I la pregunta que els  fem nosaltres:

Són conscients de la profunditat del dolor que han ocasionat? …

Als ulls d’analistes, politics i d’historiadors segurament Espanya és un cas de manual, als ulls nostres…¡Senyor, perdoneu-nos els mals pensaments!

4 de gener de 2020…com passa el temps.