El problema és de fons. Molt de fons.

En el temps i en l’espai. És a dir en la geografia i en la història. En el conscient i en l’inconscient.

Mica en mica està sortint a la superfície.

Com tot gran problema important a uns llocs es fa evident molt més aviat que a d’altres. L’últim crit que hem sentit, solitari però potentíssim s’ha sentit a Terol.

Terol diu que el seu Estat s’ha oblidat d’ells. A Euronews el sr. Guitarte s’ha explicat clar de forma molt convincent com se sent abandonat del que creu que és el seu Estat.

A Catalunya ja fa molts més anys que sabem que L’Estat del qual formem part, no és el nostre, més aviat tot al contrari.

A Madrid tenen plenament assumit que L’Estat és seu des de fa segles. Quan diem Madrid no volem dir la majoria dels madrilenys i per altra banda incloem bastants no madrilenys.

Amb matisos, aquestes tres visions (no tenim Estat, l’Estat va contra nosaltres, l’Estat és nostre) es repeteixen per tota la geografia hispànica, amb el tràgic agreujant que les característiques històricament dominants d’aquest Estat són la hipertrofia, la ineficiència i la corrupció.

A part dels clàssics; Euskadi, Catalunya, i mitges Galicia, Navarra, València i Balears, i també una mica d’Andalusia, sortiran a escena veus sorprenents com Terol o Leon que mostren un malestar que no acaben de saber definir.

I la democràcia, què? Jo recordo molt bé que l’anterior règim (eufemisme per no dir dictadura franquista) s’autoproclamava Democràcia Orgànica. Ara els seus actuals hereus en diuen a tort i dret Democràcia Constitucional. Abans hi havia les lleis Orgàniques i ara les Constitucionals, que per dissimular que els autors de les dues són els mateixos van convidar un socialista, un comunista i el senyor Roca Jungent que van fer el que van poder, mentre a l’habitació del costat se sentia remor de sables (Jungent dixit).

I el problema de fons continua igual.

Ara es comença a acceptar que és un problema polític. Que ho és, però és molt més que això. Dir que és un problema polític ens indueix a l’error de pensar que l’han creat els polítics, que ve a ser com dir que si hi ha un problema mèdic l’han creat els metges, quan és exactament el contrari. Els metges i els politics són els encarregats per la societat per solucionar-los.

Però és molt més que solament  polític. És cultural, és emocional, és econòmic, és històric, va de legalitat i legitimitat, de la lletra i de l’esperit de la llei etc. i tot això, els polítics sols no ho poden solucionar. Ni els jutges. Ni els militars ni els reis.

O bé potser l’error és qualificar-ho de conflicte. Potser sigui amagar rere una paraula ambigua una altra realitat Si el teu cotxe es para a mig viatge i no hi ha forma d’engegar-lo, ni cap mecànic ho pot fer, ni canviant mitja dotzena de peces, a ningú se li acut dir que hi ha un conflicte entre tu i el teu cotxe.

Tothom sap quina és la solució. Canviar el cotxe.

26 de gener de 2020.