dilluns, 17 de febrer de 2020

Convenient, necessari, indispensable, inevitable.


Fa uns quinze anys es va veure amb claredat que era convenient per a Catalunya fer políticament un pas endavant significatiu. El 89% dels parlamentaris catalans van aprovar un Estatut. Encara no es parlava d’independència excepte l’encertat i poc valorat eslògan d’en Carod l’autonomia que ens cal, és la de Portugal.

La comissió del parlament espanyol va perpetrar un estatucidi i el seu inefable president Guerra va cometre l’error políticament memorable de descriure-ho burlant-se’n, perquè creia, potser encertadament, que mostrar catalanofòbia donava vots.

Lògicament, allò que havia semblat als catalans convenient es començava a dibuixar com a necessari.

També lògicament si el Guerra-socialisme pensava que la catalanofòbia donava vots, per a l’Aznarpepisme era un dogma, i que si els sociates eren amos de comissions parlamentàries els peperos eren amos de tribunals constitucionals. Doncs, au.

Allò que havia començat sent convenient, que s’havia convertit en necessari, el tribunal constitucional (no es mereix les majúscules) acabava de conferir-li la categoria d’indispensable.

Tres parlamentaris catalans van anar al congrés a demanar permís per fer una consulta d’acord amb la sacrosanta constitució. El NO va ser insultant. D’aquells tres, un està a la presó, l’altra a l’exili i del tercer no se’n sap res.

Carregats de raó, (ho capta sr. Iceta?). Vam tirar endavant. Urnes, paperetes, meses i milers i milers de votants.

Bocabadats i esmaperduts clamen fiscals i jutges: fins aquí podíem arribar. Usen, abusen, distorsionen lleis  i  sentencien. Tothom a la presó.

Allò que quinze anys abans era convenient, quatre o cinc anys més tard semblava necessari i aviat s’havia convertit en indispensable, després de la sentencia s’ha convertit en inevitable.

Sabem que inevitable del tot només hi ha la mort o la llei de la gravetat, però que molt difícilment evitables hi ha moltes qüestions. Deixem-ho així: la independència de  Catalunya de l’estat espanyol és molt difícilment evitable. Recordem: inevitable no equival a imminent.

La relació secular entre Espanya i Catalunya, queda ben definida com la relació sobirà/ súbdit. La ruptura d’aquest model de relació és el que afirmo que és inevitable.

La manifestació més contundent d’aquesta ruptura es fa pública i notòria en la persona que encarna la sobirania espanyola: el rei.

Mai més, repeteixo mai més, el rei d’Espanya es podrà presentar en públic i en obert davant de ciutadans catalans.

Qui tingui ulls per mirar, que miri i que tingui orelles per escoltar, que escolti.

17 de febrer de 2020.


Cap comentari:

Publica un comentari