divendres, 22 de novembre del 2019

La mort digna d’un dictador.


Els dictadors de bona fusta són coherents fins i tot en la forma de morir.

Hitler, Mussolini, Ceausescu, Gadafi i tots els dictadors decents han mort com Déu mana.

Excepte el nostre dictador per antonomàsia que no era ni de bona fusta (massa podrida)  ni coherent (massa estúpid). És com si no hagués acabat de morir.

La seva herència pública ha deixat marcades amb ferro roent les seves dues característiques dominants; la corrupció i la ineficiència, tenyides de dogmatisme i revestides de violència. I ara, disfressada de democràcia.

Però l’hàbit no fa el monjo. I la disfressa, menys. (Allò de la mona vestida de seda).

Val a dir, que aquestes dues característiques -ineficiència i corrupció- no les va inventar ell. Ja hi eren segles ha, en la trista  història peninsular.

Però fa 45 anys que es va morir, i estem parlant del mateix.

Fa 45 anys es va estendre un immens llençol per damunt de tot per amagar la brutícia i la estupidesa. Només calia tancar els ulls i tapar-se el nas.

Fins que un cop fort de tramuntana va fer voleiar l’extrem nord-est del llençol, deixant al descobert als ulls del món tot allò que el món ja sabia però que feia veure que no.

Calia trobar el responsable que havia permès que el llençol no estés ben atrapat. Va ser fàcil trobar els culpables…

Un cop tancats a la presó, va aparèixer, en tot el seu esplendor, la magnitud de la tragèdia grega que com Déu mana sempre acaba malament; amb l’heroi fotut, intentant resoldre la quadratura del cercle.

Heus aquí el dilema: Tornen a atrapar fort el llençol o bé el treuen del tot? Desaprofitarà Espanya una magnífica oportunitat per fer un pas en la bona direcció, solament perquè ve d’on ve l’avís?

Que sant Pere i sant Pau els il·lumini.

Nosaltres tranquils, ferms, constants amb una mica de tsunami  ben amanit, tot mirant a la nostra que fan a Polònia i esperant cada dia a un quart de 9, què està passant. Rient però sense oblidar la gran canallada amb què els juristes hereus directes del dictador apliquen les seves lleis.

dissabte, 16 de novembre del 2019

A qui responsabilitzarà la Història?


Per barbaritats que fessin Robespierre i companyia, la culpa que comencés tot el procés anomenat revolució francesa ningú dubta que la tingué totalment la monarquia francesa  i tota la resta  de l’aristocràcia.

Per brutal que fos -que ho va ser- la revolució russa, la responsabilitat que tot allò comencés tothom diu que fou del Tsar i del tsarisme despòtic i esclavista.

Quan existeix un conflicte -gran o petit- entre dos grups humans, la responsabilitat  que no es resolgui pacíficament i racionalment és d’aquella part que té el Poder.

Molt recentment  235 intel·lectuals han fet públic un manifest demanant que “després de la sentència s’han produït aldarulls al carrer que fan necessari un diàleg entre”…

Els agraïm molt l’interès i la bona voluntat. A mi, que no sóc del seu gremi, m’agradaria molt saber si aquesta  necessitat de parlar la genera, segons els firmants els aldarulls  o bé la sentència. És a dir l’efecte o la causa.

I si la responsable és la causa -és a dir la sentència- és del tot necessari voler saber  què l’ha produït.
Qui impedeix una revolució pacífica, acaba provocant una revolució violenta. Kennedy.

Tenir a la presó un sol dia a un home pacífic i innocent és una violència superior a cremar mil contenidors. És una vulneració flagrant dels drets humans, i que jo sàpiga ningú ha parlat mai dels drets dels contenidors.

Repeteixo: gràcies 235. No us quedeu amb aquest primer pas. Feu honor al qualificatiu d’intel·lectuals volent saber més. I si ja ho sabeu, teniu una certa obligació de no callar, per no ser còmplice passiu de la violència.

Moltes gràcies i perdoneu l’expressió.

diumenge, 3 de novembre del 2019

Súbdits o veïns.


Aquesta és la disjuntiva que  necessàriament s’acabarà plantejant l’estament (sigui el que sigui que vol dir això) polític espanyol.

Què esperen que sigui Catalunya respecte d’Espanya? Un  súbdit rebel o bé un veí amistós. Un súbdit a qui s’ha d’imposar tot per la força o bé un veí amb qui es pot pactar tot dialogant? Un súbdit al que no et queda més remei que aniquilar-lo o un veí a qui pots convèncer que vas de bona fe? Pot entendre l’Estat espanyol que mai més tindrà unes condicions per pactar, tan favorables als seus interessos com les actuals?

La condició de veí és inevitable. La geografia no és qüestionable. La condició de súbdit sempre és transitòria, perquè està basada sobre un dogma i aquests sempre estan sostinguts per actes de fe, que la racionalitat acaba fent trontollar.

Ja hi ha veus espanyoles que intenten explicar al seu poble que li serà més profitós tenir un veí que l’ajudi a alliberar-se, que un poble sotmès però insubmís. De veus n’hi ha moltes, però no tenen altaveus.

La dificultat d’avançar en el bon camí va aparèixer en escena de forma violenta fa una dotzena d’anys quan la classe política catalana va intentar millorar la capacitat d’existir dels catalans. El Parlament català  va aprovar un estatut d’autonomia amb el 89% de vots  a favor.

El Parlament  espanyol el va triturar. L’inefable Alfonso Guerra es va atribuir la victòria contra els catalans. La catalanofòbia va adquirir categoria de primera classe en el camp de les conteses electorals fins arribar actualment a copar tot el panorama.

Cap partit polític d’àmbit estatal s’atreveix ni tan sols a plantejar el problema en la seva totalitat, que va més enllà del fet català, i que inclou la monarquia, la constitució, el poder judicial i unes quantes realitats espanyoles més. Tenen necessitat de fer veure que es creuen que només és un tema judicial, o d’ordre públic. No volen veure que la profunda convicció de milions de ciutadans és molt anterior a l’aparició en l’escena política dels últims anys.

Quan tot l’edifici de l’Estat espanyol trontolla donen la culpa a la tramuntana. Quan els fonaments de la democràcia gemeguen perquè van usar un formigó sense ciment, es dediquen a fer campanyes per tots els “monsdedeu” glorificant la magnificència de la seva Constitució.

L’Estat ha comés l’immens error de confiar la solució del problema a dos dels estaments que pitjor han assimilat el pas de la dictadura cap a una possible democràcia: la guàrdia civil  i l’alta judicatura. Ni uns ni altres farien cap mal paper en temps del recentment desenterrat i re enterrat dictador.

Catalunya ho té molt difícil però Espanya ho té impossible.

Qui decidirà la partida?

La Deessa economia, no ho dubteu. No li agrada que li toquin allò que sí que sona a Barcelona quan és bona.

2 novembre de 2019.