diumenge, 3 de novembre de 2019

Súbdits o veïns.


Aquesta és la disjuntiva que  necessàriament s’acabarà plantejant l’estament (sigui el que sigui que vol dir això) polític espanyol.

Què esperen que sigui Catalunya respecte d’Espanya? Un  súbdit rebel o bé un veí amistós. Un súbdit a qui s’ha d’imposar tot per la força o bé un veí amb qui es pot pactar tot dialogant? Un súbdit al que no et queda més remei que aniquilar-lo o un veí a qui pots convèncer que vas de bona fe? Pot entendre l’Estat espanyol que mai més tindrà unes condicions per pactar, tan favorables als seus interessos com les actuals?

La condició de veí és inevitable. La geografia no és qüestionable. La condició de súbdit sempre és transitòria, perquè està basada sobre un dogma i aquests sempre estan sostinguts per actes de fe, que la racionalitat acaba fent trontollar.

Ja hi ha veus espanyoles que intenten explicar al seu poble que li serà més profitós tenir un veí que l’ajudi a alliberar-se, que un poble sotmès però insubmís. De veus n’hi ha moltes, però no tenen altaveus.

La dificultat d’avançar en el bon camí va aparèixer en escena de forma violenta fa una dotzena d’anys quan la classe política catalana va intentar millorar la capacitat d’existir dels catalans. El Parlament català  va aprovar un estatut d’autonomia amb el 89% de vots  a favor.

El Parlament  espanyol el va triturar. L’inefable Alfonso Guerra es va atribuir la victòria contra els catalans. La catalanofòbia va adquirir categoria de primera classe en el camp de les conteses electorals fins arribar actualment a copar tot el panorama.

Cap partit polític d’àmbit estatal s’atreveix ni tan sols a plantejar el problema en la seva totalitat, que va més enllà del fet català, i que inclou la monarquia, la constitució, el poder judicial i unes quantes realitats espanyoles més. Tenen necessitat de fer veure que es creuen que només és un tema judicial, o d’ordre públic. No volen veure que la profunda convicció de milions de ciutadans és molt anterior a l’aparició en l’escena política dels últims anys.

Quan tot l’edifici de l’Estat espanyol trontolla donen la culpa a la tramuntana. Quan els fonaments de la democràcia gemeguen perquè van usar un formigó sense ciment, es dediquen a fer campanyes per tots els “monsdedeu” glorificant la magnificència de la seva Constitució.

L’Estat ha comés l’immens error de confiar la solució del problema a dos dels estaments que pitjor han assimilat el pas de la dictadura cap a una possible democràcia: la guàrdia civil  i l’alta judicatura. Ni uns ni altres farien cap mal paper en temps del recentment desenterrat i re enterrat dictador.

Catalunya ho té molt difícil però Espanya ho té impossible.

Qui decidirà la partida?

La Deessa economia, no ho dubteu. No li agrada que li toquin allò que sí que sona a Barcelona quan és bona.

2 novembre de 2019.




Cap comentari:

Publica un comentari