dimarts, 20 de setembre del 2016

Hem triat el camí correcte.

El sentit de la Història corre paral•lel a l’augment constant de la llibertat tant dels individus com dels col•lectius de persones.

Quan un conjunt d’humans pren consciència de la seva situació de falta de llibertat o de menys llibertat que la resta de persones del seu entorn, pel fet de pertànyer a un grup, o bé minoritari o bé més feble o simplement diferent, tard o d’hora iniciarà un procés irreversible per incrementar allò que creu que és la llibertat, encara que l’entorn dominant no ho entengui.

Fa uns segles l’existència d’esclaus era assumida com normal. Cap religió, cap filosofia ni cap política oficial l’havien condemnat. Era un fet i prou. Fins i tot es demostrava que era imprescindible per a l’economia.

Fa poc més d’un segle que pràcticament ningú dubtava quin era el lloc que la dona havia d’ocupar a la societat. Tampoc cap religió, cap filosofia o política trobava gens criticable la submissió a què estava condemnada. Fins i tot avui dia queda molt camí a fer.

(Nota curiosa: en una ressenya publicada per la mort d’un insigne capellà de l’Opus, s’indica que tenia dos germans jesuïtes i una germana superiora d’un convent de monges, i s’obliden casualment de la germana casada i amb vuit fills.)

Fa quatre dies, com qui diu, totes les persones que s’apartaven de la condició sexual que totes les cultures, religions i polítiques havien decidit com acceptables … és tan recent aquest tema que no cal insistir-hi.

Aquests col•lectius han descobert que podien ser lliures. Cap d’ells pot afirmar que ja ho ha aconseguit del tot, però sí que les cultures dominants del món, en grau diferent, han acceptat que l’increment de llibertat de qualsevol grup humà augmenta la llibertat de tota la humanitat.

Això també passa en l’anomenat món polític, però aquí les reticències i les resistències en sentit contrari són molt fortes. Fins i tot hi ha un corrent que defensa que cal limitar la llibertat per preservar la seguretat. Que la relació entre pobles sempre serà d’enfrontament i que el més fort té més raó. Que tota unió és superior a tota separació.

Si tothom creu això, això acaba sent veritat. Per sort a la humanitat mai ha existit unitat de pensament. Per sort sempre han existit individus, col•lectius i pobles que anhelen més llibertat, que la busquen i que acaben trobant-la.

Per sort Catalunya ha iniciat aquest camí.

dijous, 15 de setembre del 2016

Llibertat de i llibertat per a.

Els líders del procés sembla que es barallen. Molt millor. Si no discrepessin entre ells profundament significaria que no els interessa prou.

Ho fan per interès de partit? Molt bé. Ho fan per interès personal? Millor. I si ho fan per prepotència, per orgull o vanitat, fins i tot si discrepen entre si per petiteses no importa gaire, perquè la força que impulsa el moviment està en un altre lloc.Tots sabem on està.
Es pot expressar en forma d’integral. Sí, d’integral matemàtica.

Ja sabem que en democràcia es compten el nombre de vots i res més, però la realitat és que el que compta a la vida d’un poble és la suma dels productes de cada ciutadà multiplicat per la intensitat de l’adhesió amb allò que vota.

En una obra de Samuel Beckett hi ha un personatge que li diu al seu presoner:

Em demanes llibertat. Té la donaré si m’expliques què és això.

L’altre li respon:

No ho sé, i encara que m’arranquessis les ungles una a una, no t’ho sabria dir. L’únic que sé és que la vull.

Els entesos en el tema parlen de dues variants d’aquesta idea:

Llibertat de o bé llibertat per a.

Llibertat de què o llibertat per a què. De què et vols alliberar o per fer què vols la llibertat.

La primera té un fort component emocional sense deixar de ser racional, i la segona el component racional és més fort que l’emocional.

Les emocions es contagien i les raons s’expliquen.

Tothom sent en un moment o altre de la vida aquesta necessitat d’alliberar-se de… i aquí poseu la llista tan llarga com vulgueu i entre aquestes necessitats n’hi apareix de tant en tant alguna molt intensa que sense saber com descobreixes que és compartida per molta gent.

Persones molt properes i altres que ni tan sols sabies que existien. De molt més cultes que tu i de més ignorants, de més joves i de més velles.
I també descobreixes que hi ha persones que no entenen de què parles quan demanes llibertat i que se n’estranyen com el carceller de Beckett.

El cert és que entre aquells que demanen llibertat de, hi acostuma a haver-hi una gran sintonia.

Quant a la segona versió de llibertat, llibertat per a què … les coses són força diferents.

Diuen que Lenin que no era gaire amant de la llibertat, en un discurs per enterrar-la, va fer precisament aquesta pregunta. Llibertat?, per a què?

La primera part la tenim clara. Ens volem alliberar de l’Estat espanyol. I es inútil explicar-ho, si no ets poeta.

Quan algú comença a preguntar: per a què? sense fer cap esforç previ d’entendre de què, li serà molt difícil d’entendre què es la llibertat que volem.

Per programar la resposta a aquest per a què, existeixen els polítics. I les diverses respostes que donen, generen les discrepàncies i baralles que dèiem al començar. Benvingudes siguin. Tots aquells polítics que han donat la mateixa resposta a la primera pregunta; de què ens volem separar? mereixen el nostre vot de confiança. Després, ja votarem a qui vulguem tantes vegades com calgui.

Tinc la ferma convicció que tots aquells que ja hem fet el pas emocional o racional cap a la no dependència no canviarem d’opinió, i que bastants dels que encara no l’han fet, l’acabaran fent amb la ferma ajuda dels poders de l’estat espanyol que tant s’hi esforcen.

No està recomanat però està permès escoltar comentaristes i tertulians, això sí, sense deixar de la mà el comandament a distància, per poder actuar ràpid.

dimarts, 6 de setembre del 2016

El temps és or.

Al segle dinou en plena febre descobridora Àsia es va omplir d’exploradors de tota mena. La majoria britànics. Hi ha un riu que passa pel nord de l’Himàlaia al sud de la capital del Tibet, Lhasa. Una mica més avall de la capital hi ha aquest riu que li deien Tsengpo. Ressegueix la vessant nord de la serralada cap a l’est, i aviat s’endinsa cap a una zona molt abrupta amb vegetació que el fa impenetrable.

Per altra banda, al sud de l’Himàlaia prop de la desembocadura del Ganges, hi arriba un riu que els indis anomenaven Brahmaputra, fill de Brahma, perquè ningú sabia d’on venia.

Membres de la Reial Societat Geogràfica discutien si els dos riu eren el mateix o no. Un explorador va tenir una idea tot passejant pel Tibet. Va tallar dotze grossos troncs d’arbre, els va marcar i els va enviar riu avall. La idea era bona, no comptava cap risc personal i era econòmica.

Al cap de quatre anys el van avisar han arribat dos troncs al Brahmapautra. Demostrat; els dos rius són el mateix.

Content com un gínjol convoca una reunió extraordinària a la Reial Societat per comunicar als socis l’èxit de la demostració.

Arriba el dia que tant somniava i a la sala no hi ha ningú. Què passa?

El seu ajudant compungit li explica. Un mes després d’enviar els troncs una expedició imprudent i temerària es va llançar riu avall. Hi va haver víctimes i tot. Però ja fa tres anys que van arribar.

No sé per què aquesta historia me’n recorda una altra.

Hi havia un país al dong bei (1) de la península situada al nanxi (2) d’Europa que volia marxar de la península sense sortir d’Europa. I discutien.

Un grup del petit país va tenir una gran idea. Convencerem els nostres companys de partit que allò que vam dir a Suresnes: “La definitiva solución del problema pasa indefectiblemente por el pleno reconocimiente del derecho de autodeterminación” és tan veritat avui com ho era l’any 1974. Un cop convençuts continuarem treballant fins aconseguir,etc. etc.

Passat un temps va arribar al carrer Nicaragua una nota confidencial: tots els partits estatals acceptaven una consulta.

Ho hem de dir a l’Iceta que es posarà molt content. Nerviós i emocionat aquest va començar a donar ordres. Convocarem a tot el poble català a una gran concentració per comunicar-los una gran notícia. Podrem votar.

Van muntar un escenari espectacular davant de les fonts de Montjuïc. Arribada l’hora, l’Iceta tot nerviós i amb ganes de ballar puja a l’escenari i mira cap al públic.

Què passa? Com és que no hi ha ningú?

L’ajudant, tot empenyent la cadira de rodes li confessa “no ens atrevíem a dir-li però és que Catalunya fa deu anys que és independent.

Notes. (1) Nord-est. (2) Sud-oest. Hem fet dues petites mostres de l’ idioma més parlat del món per si el Sr. Rivera creu oportú començar a introduir el seu aprenentatge a tercer de primària dels nens d’Ulldecona.

diumenge, 4 de setembre del 2016

Acervo, acerbo.

Contundents mots castellans. El primer sense traducció lineal al català i el segon només traient la O final queda idèntic.

Doncs aquest “acervo, acerbo” espanyol és el principal escull que troben aquells escadussers individus de més avall de l’Ebre que intenten fer avançar el seu país al ritme de la Història. I és el principal obstacle que troben els ciutadans del nord de l’Ebre per seguir el seu propi camí a la velocitat dels veïns de nord enllà.

Acervo: Conjunto de valores éticos i culturales de una comunidad. Diccionari Anaya dixit.

Acerb: Aspre, rigorós, cruel.

Tota comunitat està satisfeta i fins i tot orgullosa del conjunt de valors ètics i culturals que creu que la identifiquen. Encara que de tant en tant apareguin esgarriacries que remuguin i fins i tot que desertin.

Cap d’aquests valors ha sorgit per generació espontània gracies al “geni” de la pròpia raça. Tots estan influïts per la geografia i per la història.
La geografia és estàtica i la història dinàmica. La geografia frena i la història estira. La geografia aïlla i la història barreja.

La història d’Espanya no ha sabut guanyar la batalla a la seva geografia. Quan, sobretot a partir dels segles disset i divuit, Europa va començar a córrer cap al futur, les elits, els poderosos, els molt nobles senyors, els dirigents politics i culturals espanyols, es van quedar aturats admirant-se a si mateixos i gaudint del magnífic “acervo” espanyol.

Els catalans, que no estaven ten ben servits d’acervo propi van decidir agafar el tren de la història que circulava prop d’ells. I hi van ser a temps.
No sent ni més bons ni més dolents, ni més intel•ligents ni més rucs, el cert és que a principis del segle vint Catalunya vivia, pensava i treballava ben bé 50 anys per davant d’Espanya.

Res de xoc de trens. El tren català molt més lleuger d’equipatge, s‘allunyava cada dia més i més del tren de càrrega espanyol amb el seu feixuc i pesat “acervo” que l’aixafava.

Quan Madrid en va prendre consciència…(“Quiero hacer de España, un Barcelona” proclamava Alfons XII tot tornant de l’exili”), el seu “acervo” es va tornar acerb.

El nefast segle vint espanyol amb més anys de dictadures i guerra civil que de pau, gairebé va anorrear Catalunya. No és que 40 anys de franquisme creessin els vicis intel•lectuals, les corrupcions econòmiques,la ineficiència governamental, la hipertrofia de la màquina de l’estat, de la qual actualment tant ens queixem. No, els 40 anys de franquisme no van crear això. La realitat és, que la dictadura franquista va durar 40 anys perquè estava en perfecta sintonia amb l’Acervo Espanyol.

Hi ha a la vista algun indici, per petit que sigui, que volen canviar?

Des de Catalunya els podem donar un cop de mà, però donada la lentitud secular que aquests canvis requereixen -revolucions excloses- no és esperable que el canvi, adquireixi un nivell acceptable en un temps raonable.

O algú creu que sí?

3 de setembre de 2016.