diumenge, 28 de gener del 2018

Presoners de guerra?

Per fi he entès perquè s’enfaden tant si diem que aquesta colla d’homes  que està a la presó són presos polítics. Tenen raó, no ho són. Són presoners de guerra.

Com deia Torrente Ballester el dret que  assistia a Castella per  reclamar els papers de Salamanca, era  el derecho de conquista.

Ara, veient que Catalunya posa en dubte aquest dret de conquesta, totes les forces vives i mortes de l’estat espanyol han proclamat l’inici d’una segona reconquesta, ara no contra els moros del sud, sinó contra els descreguts  del nord-est.

Val a dir que l’estat no fa servir per aquesta guerra l’única eina de què disposa expressament per fer aquesta feina. Això fa que surti una mica boteruda. Però guerra, ho és. A la fi , tots sabem que hi ha guerres fredes, guerres brutes, guerres fratricides o tribals, guerres comercials, fins i tot guerres d’idees. Però, guerres.

Doncs bé, l’estat utilitza totes les eines que té per fer la guerra, menys l’exèrcit. I totes les guerres fan presoners de guerra. Actualment n’hi ha quatre i bastants més a la sala d’espera. També fa víctimes col·laterals. Probablement sigui l’efecte més interessant.

El rei d’Espanya. Aquest senyor no podrà mai més aparèixer a Catalunya davant del públic en obert i en directe sense rebre una sobirana xiulada. Serà víctima de la  guerra que ell mateix ha patrocinat.

L’Albiol i els tres mosqueters residuals que li queden al PP al parlament de Catalunya anuncien l’hora dels adéus. Això sí, sense cap recança. I com ells els socialistes i una mica menys, però també víctimes col·laterals els comuns i els comunistes.

No obstant la víctima de guerra més important de totes i de majors conseqüències és la definitiva mort de la ja malaltissa esperança d’un acord  de bona fe  entre Catalunya i Espanya. L’acord hi serà, però la bona fe, no.

L’acord hi serà per imperatiu biològic. Continuar aquesta guerra és molt pitjor que un crim, és una estupidesa. Catalunya prendrà mal, però Espanya se suïcidarà. Espanya té molt més poder que Catalunya, però la seva feblesa -atur, deute, corrupció- és molt més alta.

Quan un conflicte entre dos pobles, nacions o estats s’eternitza la responsabilitat de no trobar una solució és proporcional al quadrat de la relació de poder entre les dues parts. És a dir, si una té doble poder que l’altra, té quatre vegades més de responsabilitat. Però el risc de pèrdues és proporcional a la pròpia feblesa de cada part.

No ho dubtem gens. El temps corre a favor nostre.

26 de gener del 2018, (Aniversari de l’entrada  de les tropes franquistes per la Diagonal).




dimarts, 23 de gener del 2018

Pel bon camí.

Encara falta molt tros per arribar-hi, però el camí és l’encertat. Segurament tots els passos que dia a dia es van donant no són els òptims, però al meu entendre això és  irrellevant. Fins i tot m’atreveixo a dir que els protagonistes que en cada instant omplen tota la pantalla poden desaparèixer, i les seves paraules tan escoltades repetides i analitzades seran oblidades  aviat.

Sé que és un bon camí perquè jo el puc fer, el vull fer i el faré acompanyant milers i milers de persones, algunes com jo que no som ningú i altres que sortiran a la pantalla, que diran coses, i que acceptaran riscos.

Així com sé que el camí nostre és l’encertat, també sé que el camí que inevitablement faran aquells que s’oposen al nostre caminar no els porta enlloc. Dic inevitablement perquè no tindran més remei que incrementar la intensitat de la repressió com a única resposta a la persistència del nostre caminar endavant. L’estat no pot fer cap oferta mínimament acceptable, ni pels independentistes ni pels de la tercera via, i que al mateix temps no aixequi tempestes incontrolables  entre tota mena d’unionistes i constitucionalistes.

Sembla que l’estat té a la seves mans molt poder i molts poders, però en realitat només té una eina eficaç per aturar aquest tipus de conflictes, ara bé, aquesta eina sap perfectament que no la pot utilitzar. Encara que l’article 8 de la santa constitució digui que sí, no pot usar l’exèrcit. El rebombori que s’ha produït per  l’ús,  als seus ulls un ús  proporcionat, de la policia que a la fi no portava ni tan sols kalainikov. I que com deia l’exministre francès Valls tampoc no hi va haver cap mort.

L’estat no té més remei que incrementar la repressió, però no pot usar l’exèrcit. Heus aquí el dilema.


Aquesta situació que el govern central s’entesta a definir com a vuelta a la normalidad és insostenible i la primera víctima serà l’economia espanyola, amb un deute públic que farà que els assistents a Davos posin el crit al cel, sense voler saber si la culpa la té Puigdemont o Junqueras. Per aquells senyors l’únic responsable serà emepuntorajoy.

Amb un anorac gruixut i les velles xiruques ben cordades seguim caminant i quan serem a dalt de la carena veurem un cel pur i seré.

21 de gener de 2018.


dimecres, 10 de gener del 2018

El gos de l’hortolà.

L’han feta grossa amb aquella collonada que en van dir La España de las autonomías.  Ja se sap que una cosa mal engendrada no pot sortir ben parida.

Amb l’única finalitat d’emmascarar Catalunya i Euskadi van repartir cromos a tothom que passava per allí. L’error més garrafal va ser inventar-se una comunidad autónoma que incloïa al seu interior la capital d’Estat més centralista d’Europa. La concentració de poder polític, econòmic, judicial, eclesiàstic, militar i mediàtic ha convertit allò que històricament era un estat hipertrofiat  en un país malalt de macrocefalia tot ficat dins d’una autonomia.

Van donar un caramel a Euskadi i van acceptar de mala gana que Catalunya anés ficant durant anys  peix al cove.

Aviat es va veure que el cove era molt petit i la macrocefalia molt aguda.

Catalunya va llançar el cove a mar i es va posar a caminar primer i a córrer  de seguida cap a la pista d’enlairament per començar a volar.

Es veu que la macrocefalia produeix visió borrosa que no permet veure més enllà d’uns quants kilòmetres. Allò que volia fer Catalunya era al mateix temps, un pecat, un error i un delicte. Valga’m Déu val. (De fet qualsevol pas humà cap a més llibertat sempre és un pecat, un delicte o un error, per a algú).

Amb l’ajuda de fiscals, jutges, guàrdies civils, i periodistes, i fins i tot bisbes van creure que n’hi hauria prou. Però, no.

I ara, què?

Destituït un tal Moragas, (i degudament premiat) l’ ideòleg de l’operació que ha dut al cul de sac en què es troba ficat no només el govern de l’estat, sinó l’estat sencer, han buscat un ideòleg substitut. (¿?) que es veu que proposa donar a Catalunya un caramel, com al seu dia van donar a Euskadi.

Tot just ha començat a circular el rumor d’aquesta proposta un grapat de presidents de comunitats autònomes han posat el crit al cel fent bona aquella dita castellana del perro del hortelano, que ni come ni deja comer.

Aquest és el dilema de M. Rajoy: oferir a contracor un caramel a qui no el vol, i contra la voluntat dels seus amics, que sí que el volen. O bé admetre que el conflicte només té dues solucions possibles:

1.- Aniquilar definitivament tot signe de catalanitat.

2.-Pactar catalans i espanyols com a socis iguals tot allò que calgui.

Val a dir que l’home ho té fotut. No té ni capacitat mental ni força política per liderar cap dels dos camins.

Nosaltres només cal que resistim tranquils, controlant emocions, sense por ni pressa. Recordem que l’estat espanyol té tres punts molt flacs: el Deute, la Corrupció i la Monarquia .

Quin petarà primer?

6 de gener 2018. Dia de reis de veritat.


divendres, 5 de gener del 2018

Charles Darwin. Bismarck i d’altres.

 Darwin deia: Les espècies que sobreviuen no són les mes fortes, sinó aquelles que s’adapten millor als canvis.

Bismarck diuen que deia: La política és l’art de gestionar allò que és possible. Jo m’atreveixo  a afegir; i també és la ciència de fer possible allò que és necessari. Art més ciència cal que facin realitat allò que és desitjable.

Per petulant que sembli i  per petita que sigui Catalunya (1 per mil gairebé exacte de la humanitat) gosa qüestionar pel cap baix, tres dels dogmes més sòlidament establerts en el pensament polític.

Què significa sobirania d’un estat?

Què vol ser  Europa?

És  l’Onu un instrument útil per millorar la relació entre pobles?

Aquestes preguntes estan sempre sent formulades per multitud de pensadors de totes classes i de molts llocs diversos. Allò que té de singular el qüestionament que en fa Catalunya és la ferma voluntat de dur a terme un acte real d’assumpció de competències plenes i exclusives en tots aquells camps que afecten exclusivament  els seus ciutadans, de gestionar els recursos propis necessaris per poder-ho fer, i per últim obtenir un reconeixement jurídic suficient internacionalment. I tot això, aconseguir-ho pacíficament.

Catalunya té una dimensió òptima de país que afavoreix la capacitat d’adaptar-se als canvis de tot tipus que constantment es van produint. (Bona cosa segons Darwin).

La societat catalana té una aptitud notable per governar-se d’acord amb les seves possibilitats (com aconsellava Bismarck)  i al mateix temps està imbuïda del desig de fer realitzable allò que és desitjable. (Tenim un somni, com deia Luther King).

Una gota d’aigua? Un gra de sorra? Un petit pas per a la humanitat però un immens pas per a un poble.

Allò que és possible i que és bo que sigui, acaba sent. Nomes cal no dubtar-ne.


1 de gener de 2018.