dimarts, 23 de gener de 2018

Pel bon camí.

Encara falta molt tros per arribar-hi, però el camí és l’encertat. Segurament tots els passos que dia a dia es van donant no són els òptims, però al meu entendre això és  irrellevant. Fins i tot m’atreveixo a dir que els protagonistes que en cada instant omplen tota la pantalla poden desaparèixer, i les seves paraules tan escoltades repetides i analitzades seran oblidades  aviat.

Sé que és un bon camí perquè jo el puc fer, el vull fer i el faré acompanyant milers i milers de persones, algunes com jo que no som ningú i altres que sortiran a la pantalla, que diran coses, i que acceptaran riscos.

Així com sé que el camí nostre és l’encertat, també sé que el camí que inevitablement faran aquells que s’oposen al nostre caminar no els porta enlloc. Dic inevitablement perquè no tindran més remei que incrementar la intensitat de la repressió com a única resposta a la persistència del nostre caminar endavant. L’estat no pot fer cap oferta mínimament acceptable, ni pels independentistes ni pels de la tercera via, i que al mateix temps no aixequi tempestes incontrolables  entre tota mena d’unionistes i constitucionalistes.

Sembla que l’estat té a la seves mans molt poder i molts poders, però en realitat només té una eina eficaç per aturar aquest tipus de conflictes, ara bé, aquesta eina sap perfectament que no la pot utilitzar. Encara que l’article 8 de la santa constitució digui que sí, no pot usar l’exèrcit. El rebombori que s’ha produït per  l’ús,  als seus ulls un ús  proporcionat, de la policia que a la fi no portava ni tan sols kalainikov. I que com deia l’exministre francès Valls tampoc no hi va haver cap mort.

L’estat no té més remei que incrementar la repressió, però no pot usar l’exèrcit. Heus aquí el dilema.


Aquesta situació que el govern central s’entesta a definir com a vuelta a la normalidad és insostenible i la primera víctima serà l’economia espanyola, amb un deute públic que farà que els assistents a Davos posin el crit al cel, sense voler saber si la culpa la té Puigdemont o Junqueras. Per aquells senyors l’únic responsable serà emepuntorajoy.

Amb un anorac gruixut i les velles xiruques ben cordades seguim caminant i quan serem a dalt de la carena veurem un cel pur i seré.

21 de gener de 2018.


Cap comentari:

Publica un comentari