dimecres, 21 de novembre del 2018

Paraules guanyadores.


Dels tres grups d’eines que té tot poder: armes, diners i paraules, aquestes últimes semblen l’eina més feble, i la més fàcil de manipular. I no obstant crec que és  la més eficient a la llarga.

Catalunya no té armes per resoldre conflictes polítics (universalment les eines més usades)  i seria bo que decidís seguir així. Diners sí que en té , però els dedica a infinites qüestions necessàries i no n’hi sobren gaires...

Amb l’ús d’aquesta eina no cal ser tan primmirat com amb les armes. Per activa i per passiva. Convé tenir present que el punt més feble de l’estat espanyol és l’economia, i que és el que més preocupa a la Unió Europea. És un a opció no menyspreable.

Però sí, que tenim paraules, i cada cop tenim altaveus més potents. Tan enfocats  cap al sud de l’Ebre  com cap al nord dels Pirineus.

Cap al sud hi ha una paraula guanyadora, República. Cap al nord n’hi ha una molt poderosa Urnes. Una i altra acompanyades tant cap al nord, com cap al sud, d’altres paraules com: pacífica multitudinària, perseverant, integradora…

Cap al sud convé repetir fins quedar roncs dues idees bàsiques.

Primera; que els catalans no tenim res en contra dels ciutadans espanyols, que no som ni millors ni pitjors que ells, que només ens volem alliberar de l’estat espanyol des de la monarquia fins a la burocràcia, des de l’autoritarisme  fins al centralisme, des del tardofranquisme  fins  al neofalangisme.

Segona; que això que pretén Catalunya és bo per a la gran majoria de ciutadans espanyols. Que és la millor palanca  i el millor punt de suport, com deia Arquimedes, per aixecar el món. El món de corrupció, d’endarreriment i d’injustícia. Aixecar-lo ben amunt, que es vegi bé i després deixar-lo anar muntanya avall. El catalans no som més bons ni més dolents, però tenim més clar quins són els mals d’Espanya i de Catalunya.

La diferència radica en què mentre a  Espanya gairebé el cent per cent de totes les cúpules del poder, polític, econòmic, religiós, militar, judicial, etc. era – i continua sent – filofranquista més o menys entusiasta, a  Catalunya la gran majoria d’aquestes cúpules van haver d’exiliar-se. Van quedar, això sí, fent costat a la dictadura, molts membres d’allò que  Roger Vinton  (pseudònim) descriu amb detall al seu llibre:  La gran teranyina. I que posteriorment van formar part de l’anomenat pont aeri.

Això que podem anomenar franquisme subliminal, és molt perillós, fins i tot més que el franquisme obertament manifestat per grups ben definits i  tolerats, no solament per les autoritats sinó per una part de la població.

Cal entendre que la dictadura franquista va ser una fase  aguda d’una greu malaltia secular que pateix la classe política espanyola. Com ho va ser pocs anys abans -si bé de més curta durada- la conxorxa Primo de Rivera/ Alfons XIII.

És força sorprenent i molt preocupant, que 43 anys després de la mort del dictador existeixin dificultats  per trobar la porta de sortida.

Finalment vull destacar el gran encert en triar la paraula procés, per definir el nostre projecte. Ni revolta, ni revolució, ni cop d’estat. Procés. Amb el seu contingut de projecte, de viatge, de realització, i d’arribada. Amb força variants a tots i cadascun d’aquests continguts, però amb final únic.

Les paraules són la nostra força.

divendres, 16 de novembre del 2018

Campanes.


Si us perdeu per Osca, no deixeu de visitar el palau reial del segle XII. Per una escala de pel·lícula de por pujareu fins a una habitació que ells anomenen la cambra de la campana.

Com que suposo que ara ja no s’estudien aquestes bajanades, deixeu-me que us en faci cinc cèntims. El rei d’Aragó, Ramir II en quedar vidu es va  fer monjo sense abdicar, i els seus vassalls es van esvalotar. No sabent què fer va anar a consultar-ho a l’Abad d’un monestir proper. L’home com que havia fet vot de silenci  acompanyà el rei a un camp de blat proper i sense dir res, començà a tallar la punta d’aquelles espigues que sobresortien més.

Al rei li va quedar clar. Va convidar a palau els nobles i no se sap si abans o després de cruspir-se un porc senglar els va tallar el cap a tots. Va penjar els caps en cercles formant una campana i el cap del capitost penjant al mig  com si fos el batall. Les campanades se sentirien per tot el regne.

Sembla ser que la Soraya Santamaria es va inspirar en aquesta llegenda quan va proclamar joiosa “hemos descabezado el prusés”  i va esperar que les campanades ressonessin per muntanyes i valls… però res, cap batallada, ni un trist dring. Que cony passa? Millo, Albiol?... Senyu, és que el batall de la campana se n’ha anat a Bèlgica.

Entendre i enfocar el segle XXI amb mentalitat del XII, pot fer molt mal a la víctima, però du a la derrota l’actor.

L`Estat espanyol i la seva parafernàlia vol creure que el conflicte a Catalunya és la creació d’uns quants individus que amb interessos espuris  han arrossegat  milers de persones a l’heretgia, al delicte o a l’error, que els han abduït, que els han enganyat, que els han traït. Dic, vol creure, perquè creure-ho és l’única autojustificació al seu comportament. Però de veritat s’ho creu?

Tots aquests jutges tan imponents, fan veure que donen per bones les explicacions dels seus politics, dels seus guardiescivils, dels comentaris del seus comunicadors, dels judicis del seus companys de feina. Han sentit tocar campanes i no saben on.

Justament allò que em fa dir i repetir que de final només n’hi ha un de pensable, és precisament aquest immens error que comet la gairebé totalitat de l’estat espanyol en definir el seu enemic. Perquè el seu enemic sóc jo, que no sóc ningú, però que sóc milions, i ho és un considerable conjunt d’economistes, historiadors, esportistes, arquitectes i enginyers… de primeríssima fila i també, i només també, molts politics.

Els politics són preses fàcils, cosa que els fa mereixedors d’un immens respecte per part meva. Els hem d’agrair que formin la primera línia de defensa davant tots aquells que volen que sonin campanades a mort sobre tot signe de catalanitat.

El dia que esperin que obedients entrem amb el cap cot a la seva escola a espanyolitzar-nos, aquell dia farem campana.

I donarem la campanada.

Ni por ni pressa. Perseverança .


diumenge, 11 de novembre del 2018

Martells.


Diu Chomsky, tot criticant la forma nord-americana  d’intentar resoldre els problemes del món amb l’ús de la força, que fa temps que circula  la dita: “Si l’eina que tens a la mà és un martell tots els altres et semblaran claus.”

Fa més d’un segle el gran polígraf Menéndez y Pelayo va definir España…martillo de herejes,  i molts encara s’ho creuen.

L’Estat espanyol avui dia per resoldre l’etern problema català,  perdut definitivament el seu martell gros de sempre, que és l’exèrcit, només té a les mans un martell. Un martellet petit, de fusta, (ideal per trencar avellanes però que si t’enxampa un dit amb repelons…), en mans de senyors disfressats amb una bata negra amb punys de punta de coixí, anomenats jutges.

Tornant a Chomsky, si l’única eina que tens a la mà és un martellet de jutge, tots els altres et semblaran delinqüents.

Diuen que a Espanya la justícia és independent de la política i de l’economia. Si és així, és  l’únic lloc del món on això passa.

No és just parlar malament dels jutges com no és just fer-ho dels capellans. Tant en un camp com en l’altre, la gran majoria de persones que trien aquest camí de joves ho fan de bona fe i amb fe de la bona.

Aquests conjunts de persones constitueixen un camp de forces. Els camps de força tenen unes regles pròpies que actuen diferent sobre cada partícula que en forma part. Penseu en un camp magnètic com actua sobre un tros de ferro o sobre un d’alumini.

Entre les forces que actuen n’hi ha d’ascensionals. Estiren cap amunt aquells elements més favorables al conjunt encara que aparentment -o no tan aparentment- s’allunyi de la raó de ser fonamental  del grup.

Per exemple l’atractiu que fa que molts es facin capellans pot ser “el sermó de la muntanya” però la força ascensional que els fa arribar a bisbes ... caldria buscar-la a… (aquí cadascú que hi posi el que la seva fe li aconselli).

El camp de forces judicials s’assembla a tot arreu, però té regles pròpies i diferents en cada Estat del qual  constitueixen una part essencial, però la  força ascensional més comú a tots els països és que l’aspirant tingui un grau ample i profund de concomitàncies amb tots i cadascun dels sectors dominants del país, ideològics, econòmics i polítics. A Espanya aquests tres sectors estan ben definits, sobre tot les últimes dècades.

Si el resultat és satisfactori per a tots i cadascun d’aquests conjunts s’atorgarà a l’aspirant el certificat d’independència i  se’l deixarà actuar lliurement. Ell ja sabrà què s’ha de fer. I ho farà amb  total llibertat.

Es proclamarà a tort i a dret, tan si ve a tomb com sinó, que la justícia espanyola és independent de la política.

La llei s’ha de complir.

Tothom és igual davant la llei.

Les sentències s’han d’acatar.

Que li caigui tot el pes de la llei.

Dura lex, sed lex scripta est.

Tots creiem que això és veritat i moltes més coses també. O sigui que només cal donar el martellet a la persona adequada.

Aquesta persona ja s’encarregarà de tancar a la presó inventant-se el delicte i el delinqüent convingut, sense que ningú li hagi d’indicar.

9 de novembre de 2018.


dimarts, 6 de novembre del 2018

Tres versions i mitja.


Quatre visions  o quatre mirades cap al nord-est des del centre.

Les mirades polítiques cap a Catalunya s’han clarificat  i desvergonyit alhora, i donen tres versions i mitja.

La primera

és la de més llarga tradició dins del pensament espanyol, està encarnada en  el PP, hereu directe de la branca del franquisme anomenada “nacional catolicismo“.  La unitat d ‘Espanya és sagrada. Qui la ataca és un heretge .

Per mostra, un botó. L’any 1974, el Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya va donar suport a la publicació d’un llibre de Jesús Marcos apadrinat per A.C. Comin titulat “Los ingenieros industriales entre el pasado y el futuro” en què es feia una enquesta entre aquests professionals. 

Encara estava fresca la tinta  que el dia 13 de febrer d’aquell any el Degà del Col·legi  senyor Vallvé rebia una carta de Madrid que “con estupor e indignación”  en “la encuesta se plantean temas que atentan a las Leyes Fundamentales del Estado como por ejemplo la pregunta 110 cuya posibilidad cuarta dice <<autonomia total de Cataluña como nación y como estado>> . Este tema incide en terreno sagrado

Firma la carta Ricardo de la Cierva. Director general de cultura Popular. Ministerio de Informacion y Turismo. (Doctor en ciències, emparentat amb ministres, aviadors, i ministre de Cultura ja en democràcia.)

El model  de jutge d’aquesta visió es diu Torquemada.

La segona

versió de les mirades sobre  Catalunya la projecta el grup polític ideològicament hereu de la segona branca del franquisme que va començar dient-se; “Falange”  i quan va perdre velocitat es va dir “Movimiento” ,  i ara ressuscitat es diu “Ciudadanos”. Tan abans com ara, a la seva bandera rojigualda hi ha gravada en lletres  de foc;  España es una  unidad de destino en lo universal. I és aquesta la llei de la jungla més antiga i més vera que el cel, viurà bé tot aquell que la servi i morirà qui li sigui infidel. És a dir, allò que pretén Catalunya és un delicte, millor dit és el delicte.

El seu model de jutges són aquells jutges alemanys, que acusats als judicis de Nuremberg es defensaven dient; “jo em limitava a complir la llei i a fer-la complir”.

La tercera

versió no acusa directament els catalans de ser heretges o de ser delinqüents. Només diuen  que cometen un error. Un immens error de caire genètic. És la versió socialista que diu; els catalans és segur que no són heretges, i que potser no són delinqüents, són ignorants i l’obligació de tot bon espanyol d’esquerres és ensenyar al que no sap i tothom diu que “la letra con sangre entra”.

Més o menys la tercera part de carpetovetònics pensen que nosaltres som espanyols herètics, una altra tercera part afirma que som espanyols delinqüents, i la tercera part creu que som espanyols ignorants.

Curiosament a cap se li acut sospitar que potser el que passa és que els catalans no són espanyols.

Ai sí, havia dit tres versions i mitja. Aquesta mitja visió és la que defensen un conjunt que diuen que  volen canviar Espanya  i diuen que  Poden. Aquests entenen que la descripció que fan els catalans de l’Estat espanyol és encertada però que la solució no és marxar sinó que és canviar l’Estat.

D’acord els diem nosaltres, canvieu-ho tot de cap a peus i quan acabeu la feina, feu-nos un xiulet que vindrem corrents que segur que pactarem una  muntanya de coses. Bé, els nostres i els vostres néts, perquè vistes les tres versions dominants a Espanya de moment  nosaltres anem passant.

3 de novembre de 2018. Dia dels difunts o quasi.


dijous, 1 de novembre del 2018

Saber una mica d’història.


No fa mal. T’ajuda a no tenir pressa. La França tan revolucionària ella,  va proclamar la primera República, l’any 1792 (després de guillotinar degudament el rei ) i el 1815 la perdia, el 1848 proclamava la  segona república que poc després també s’esfumava i fins el 1871 no proclamava la tercera. D’aquí ve allò de “a la tercera va la vençuda” . Encara que tardi 80 anys, que a la vida d’un país són quatre dies.

Jo, com que vaig ser engendrat i parit durant la segona República, no vaig tastar monarquia fins el 1978. Tenia 46 anys. L’alegria de la mort del dictador va quedar enterbolida.

Per sort, avui ja torno a viure en una República des de l’octubre de l’any passat. República a més catalana, no com les anteriors. Perquè existir, existeix.

Quan diem que inicia la seva existència un nadó? Quan obre els ulls i arranca el plor, o direu que no existeix fins que no està apuntat al registre civil?

Quan el nom d’un nen és escrit en un registre civil obté tots els drets que aquell registre empara, però al mateix moment perd tots els drets continguts en els altres més de 200 registres civils  mundials. Tots els nadons del món en són perjudicats, i la gran majoria de forma  brutal.

La República catalana quedarà inscrita en el registre d’estats independents en un temps molt  inferior al que va tardar  la francesa, ¿posem la desena part? No oblidem que al segle  XXI tot va enormement més despresa que al segle XVIII.

No tinguem pressa ni por. Que els drets dels nostres nadons quedin protegits i els dels nadons no nostres, també. !Quina canallada parlar de nadons nostres i  nadons d’ells!  Fem bé les coses. Fa anys que sabem que “ la feina ben feta, no té fronteres”.

El 90% de les notícies que omplen planes avui, la setmana que ve seran fum que d’aquí un mes s’hauran esfumat. I molts dels noms ara escrits en lletres grosses, ni tan sols figuraran als llibres d’història. En canvi és ben possible que fets i noms ara ignorats, ocupin llocs de primera fila en els capítols que expliquin com un petit país que representa gairebé exactament l’u  per mil dels habitants del món  va  conquerir pacíficament el seu dret a una existència plena i lliure.

De veritat que podem mostrar un caminet  possible cap a un món millor.