dimecres, 21 de novembre de 2018

Paraules guanyadores.


Dels tres grups d’eines que té tot poder: armes, diners i paraules, aquestes últimes semblen l’eina més feble, i la més fàcil de manipular. I no obstant crec que és  la més eficient a la llarga.

Catalunya no té armes per resoldre conflictes polítics (universalment les eines més usades)  i seria bo que decidís seguir així. Diners sí que en té , però els dedica a infinites qüestions necessàries i no n’hi sobren gaires...

Amb l’ús d’aquesta eina no cal ser tan primmirat com amb les armes. Per activa i per passiva. Convé tenir present que el punt més feble de l’estat espanyol és l’economia, i que és el que més preocupa a la Unió Europea. És un a opció no menyspreable.

Però sí, que tenim paraules, i cada cop tenim altaveus més potents. Tan enfocats  cap al sud de l’Ebre  com cap al nord dels Pirineus.

Cap al sud hi ha una paraula guanyadora, República. Cap al nord n’hi ha una molt poderosa Urnes. Una i altra acompanyades tant cap al nord, com cap al sud, d’altres paraules com: pacífica multitudinària, perseverant, integradora…

Cap al sud convé repetir fins quedar roncs dues idees bàsiques.

Primera; que els catalans no tenim res en contra dels ciutadans espanyols, que no som ni millors ni pitjors que ells, que només ens volem alliberar de l’estat espanyol des de la monarquia fins a la burocràcia, des de l’autoritarisme  fins al centralisme, des del tardofranquisme  fins  al neofalangisme.

Segona; que això que pretén Catalunya és bo per a la gran majoria de ciutadans espanyols. Que és la millor palanca  i el millor punt de suport, com deia Arquimedes, per aixecar el món. El món de corrupció, d’endarreriment i d’injustícia. Aixecar-lo ben amunt, que es vegi bé i després deixar-lo anar muntanya avall. El catalans no som més bons ni més dolents, però tenim més clar quins són els mals d’Espanya i de Catalunya.

La diferència radica en què mentre a  Espanya gairebé el cent per cent de totes les cúpules del poder, polític, econòmic, religiós, militar, judicial, etc. era – i continua sent – filofranquista més o menys entusiasta, a  Catalunya la gran majoria d’aquestes cúpules van haver d’exiliar-se. Van quedar, això sí, fent costat a la dictadura, molts membres d’allò que  Roger Vinton  (pseudònim) descriu amb detall al seu llibre:  La gran teranyina. I que posteriorment van formar part de l’anomenat pont aeri.

Això que podem anomenar franquisme subliminal, és molt perillós, fins i tot més que el franquisme obertament manifestat per grups ben definits i  tolerats, no solament per les autoritats sinó per una part de la població.

Cal entendre que la dictadura franquista va ser una fase  aguda d’una greu malaltia secular que pateix la classe política espanyola. Com ho va ser pocs anys abans -si bé de més curta durada- la conxorxa Primo de Rivera/ Alfons XIII.

És força sorprenent i molt preocupant, que 43 anys després de la mort del dictador existeixin dificultats  per trobar la porta de sortida.

Finalment vull destacar el gran encert en triar la paraula procés, per definir el nostre projecte. Ni revolta, ni revolució, ni cop d’estat. Procés. Amb el seu contingut de projecte, de viatge, de realització, i d’arribada. Amb força variants a tots i cadascun d’aquests continguts, però amb final únic.

Les paraules són la nostra força.

Cap comentari:

Publica un comentari