dimecres, 16 d’agost de 2017

Rajoy canvia de plans.

Fa una vintena d’anys Carod Rovira va fer unes declaracions de les seves. A Madrid es van escandalitzar. Farem (van dir) boicot als productes catalans. Au, som-hi.

Conseqüències: les exportacions catalanes a Espanya, eren en aquella època al voltant del 65 % i les exportacions a l’estranger del 35%. L’èxit del boicot va ser tan gran que avui dia les exportacions a Espanya són el 35% i a l’estranger el 65%, i Catalunya ha gairebé doblat el total.

Fa deu anys el president de la generalitat, net d’aquell poeta que va escriure Espanya adéu va tenir la pensada de fer un Estatut nou per a Catalunya. Marededéu la que es va organitzar. Breument; el van triturar, el van passar pel Tribunal i la Santa Inqui... ai perdó, santa constitució.

Altra vegada èxit total. En aquells anys hi havia un 25% d’independentistes. Quan el tribunal va acabar la feina, ja n`hi havia més del 50%.
Tothom sap que totes les gotes d’aigua contenen microbis. Milers i milers.

Tothom sap que a la gota en què en trobarem més, és aquella a la que enfocarem el microscopi més potent i durant més estona.

Doncs, au, microscopis ben potents i ben col•locats. Des dels terrats a les clavegueres. Des dels palaus a les sales de plens.

I com que n’hi havia, n’hi van trobar. N’hi van trobar tanta de porqueria que li van dir del 3%, perquè arribava a ser el 3% de la que havien trobat a Madrid. I això realment era exagerat.

La conseqüència d’aquesta neteja feta amb tantes ganes, és lògica. Tot queda més net.

Ondi, tu, ha dit l’assessor més clarivident de la Moncloa, si no canviem de plans, no necessitaran ni referèndum.

Van consultar a la biblioteca un: Manual de instrucciones para el buen marido maltratador i al capítol titulat Cuando la m.p. de mi mujer quiere irse de casa.

“Que t’estimo molt“. “Que sense tu no puc viure “. ”Que junts podem fer moltes grans coses”. “Que ja et deixaré les claus del cotxe”. “Que m.p. no vol dir el que tu et penses”. “Que…. “

Que ja sabem com acaba la història. Que la dona no es creu res, ni que li juri davant d’un tribunal constitucional.

I fot el camp.

Mariano decideix d’una vegada si puges o baixes l’escala.

Mentre et decideixes, nosaltres narinant, narinant, narinant que deia la Trinca.

16 d’agost de 2017.

dissabte, 12 d’agost de 2017

Amor exigit, amor rebutjat.

Ergo: unió obligada, unió odiada.

És una llei universal. Entre persones i entre pobles.

Les altres situacions de fet, seran, submissió, resignació i fins i tot esclavitud. El mascle, alfa, beta o gamma, no pot entendre que la femella ics, y grega o zeta rebutgi la seva oferta. No s’adona que l’error està en l’alfabet, grec o llatí. Ni ell és alfa, beta o gamma ni ella ics o zeta.

Arriba un dia que tota esclavitud, tota submissió i tota resignació rebenta. Això no agrada a ningú, ni tan sols als seus protagonistes. Però succeeix i la història ho explica més tard. A vegades massa tard.

Totes les cultures dominants són contràries a cap canvi. Totes les paraules que intenten explicar els fets que condueixen al canvi tenen una immensa càrrega negativa: revolta, insurrecció, separatisme, ruptura, caos, radicalisme, il.legalitat, demagògia i moltes més, totes nefastes.

Anys i a vegades segles més tard, quan ja s’ha demostrat que aquells canvis eren necessaris, eren inevitables i eren enormement positius, la Història lloa els impulsors del canvi i condemna els detractors però la realitat és que qui intenta promoure un nou pas endavant serà tractat exactament igual que tots aquells que al llarg dels segles ho han intentat.

Però passa. Una vegada i una altra. I seguirà passant.


La paraula que millor descriu l’estat d’ànim dels catalans durant la llarga dictadura franquista és resignació. Profunda, molt profunda. Tan llarga i profunda, que va fer creure, als vencedors i als seus hereus, que finalment els catalans havien fet el 1940 cas definitiu dels consells/amenaces del falangista Aznar: los catalanes deben pensar seriamente que les llega el momento de cumplir inexorablemente su deber de españoles. Els catalans van complir inexorablement el seu deure d’espanyols. Però només era resignació. I la resignació dura tant com la repressió que la provoca.

Reconec el mèrit del senyor Aznar fill per superar a son pare, al cap i a la fi, el seu pare no era res més que un feixista de segona en un moment en què no costava cap esforç ser-ho.

A vostè, senyor Aznar, i a la majoria de membres del partit tardo franquista que lidera ideològicament no els cap al cap que la resignació dels catalans s’ha esvaït, ja no en queda ni rastre.

Com deia amor exigit, amor rebutjat – unió obligada unió odiada.

D’aquí a 50 dies…

dimecres, 2 d’agost de 2017

El tribunal constitucional deroga..

El TC anul•la, el tribunal constitucional amenaça, el TC…

Fa uns mesos quan llegíem a la premsa alguna nota similar ens preocupàvem, buscàvem informació per entendre què significava, quines conseqüències portaria, etc., etc.

Ara en prou feines si ho escoltem, menys que si sentíssim ploure que en aquest moments bona falta fa. Pensem, el TC pot dir missa, que és una manera de dir que ni missa pot dir.

Aquell senyor grassonet que parla en comptes de la Soraya (ja la comencem a trobar a faltar) se’n fa creus cada vegada que en Puigdemont expressa amb la seva gràcia gironina que li rellisquen les inhabilitacions i coses semblants, que amb tanta solemnitat i seriositat jurídica li arriben des de la villa de Madrid, que com diu la constitució espanyola és la capital del món.

Com pot ser que les contundents paraules que surten d’aquell venerable edifici troncocònic algú les confongui amb el pito del sereno que dèiem de petits?

Jo tampoc m’ho explico gaire perquè recordo que jugant a futbol, al noi a qui havíem donat el pito perquè fes de reflit li fèiem cas. No hi havien ratlles al camp, però si ell deia que era aut tots ens ho crèiem. I si a algú li anul•lava un gol perquè estava orsai, remugava però s’ho empassava.

Vull dir, que ens auto educàvem amb esperit obedient. I ara sortim amb aquestes.

El sereno era un senyor que… bé era un senyor que tenia un pito i no es veritat que ningú el prengués pel pito del sereno. Vull dir que els senyors del TC no s’han de molestar si algú diu que se’ls pren pel… ja m’enteneu. No fos cas que algú cregui que jo ho faig. Perquè quan de nit sentia els xiulets al carrer tenia por. Com si veiés una pel•lícula de lladres i serenos.

Algú a cau d’orella em xiuxiueja: com és que dius tantes bajanades?

Home, li dic, és que estic parlant del Tribunal Constitucional d’Espanya, i a mi no m’agraden els toros.

El tribunal constitucional deroga..

El TC anul•la, el tribunal constitucional amenaça, el TC…

Fa uns mesos quan llegíem a la premsa alguna nota similar ens preocupàvem, buscàvem informació per entendre què significava, quines conseqüències portaria, etc., etc.

Ara en prou feines si ho escoltem, menys que si sentíssim ploure que en aquest moments bona falta fa. Pensem, el TC pot dir missa, que és una manera de dir que ni missa pot dir.

Aquell senyor grassonet que parla en comptes de la Soraya (ja la comencem a trobar a faltar) se’n fa creus cada vegada que en Puigdemont expressa amb la seva gràcia gironina que li rellisquen les inhabilitacions i coses semblants, que amb tanta solemnitat i seriositat jurídica li arriben des de la villa de Madrid, que com diu la constitució espanyola és la capital del món.

Com pot ser que les contundents paraules que surten d’aquell venerable edifici troncocònic algú les confongui amb el pito del sereno que dèiem de petits?

Jo tampoc m’ho explico gaire perquè recordo que jugant a futbol, al noi a qui havíem donat el pito perquè fes de reflit li fèiem cas. No hi havien ratlles al camp, però si ell deia que era aut tots ens ho crèiem. I si a algú li anul•lava un gol perquè estava orsai, remugava però s’ho empassava.

Vull dir, que ens auto educàvem amb esperit obedient. I ara sortim amb aquestes.

El sereno era un senyor que… bé era un senyor que tenia un pito i no es veritat que ningú el prengués pel pito del sereno. Vull dir que els senyors del TC no s’han de molestar si algú diu que se’ls pren pel… ja m’enteneu. No fos cas que algú cregui que jo ho faig. Perquè quan de nit sentia els xiulets al carrer tenia por. Com si veiés una pel•lícula de lladres i serenos.

Algú a cau d’orella em xiuxiueja: com és que dius tantes bajanades?

Home, li dic, és que estic parlant del Tribunal Constitucional d’Espanya, i a mi no m’agraden els toros.